Читать книгу Blau - Assum Guardiola Pujol - Страница 9

Tenim tendència a recordar la nostra vida com una línia en forma de resum. I, en aquesta línia contínua resumida, de tant en tant, obrim finestres de records que són com escenes. Aquests records cada vegada se’ns presenten d’una manera més nítida perquè, com més temps ens acompanyen, com més els expliquem, com més els escrivim, més els anem representant, vivint i posant-hi color.

Jo obro la finestra, ara, al dia que l’Abril va veure, per primera vegada, l’Adam caminant pel passadís ple de fum de la universitat.

M’haig de fer petita, petita, petita... i... flop! Desaparèixer tal com soc ara. I recuperar-me vint-i-set anys enrere. 1993. Hem deixat enrere una fletxa que arqueja l’espai i encén un peveter olímpic. Un jugador de futbol amb cara de formatge holandès que encerta amb precisió la pilota a l’escaire, dins la xarxa. El partit que fa anys que governa guanya per majoria absoluta. Europa s’ajunta i els Balcans s’esberlen. Adeu crispetes de coloraines, exposicions universals i amigos para siempre lailo lailo la. A nosaltres, la universitat ens acull i la nostra visió del món és la dels llibres que devorem amb ànsia, com un credo universal.

Estrenem la Universitat de Lletres. Eixams de joves rodegen cendrers. Joves de cabells ondulats i grans a la cara abracen carpetes amb el dibuix d’una àliga, noies que porten camises de quadres i jerseis de canalé llargs fins als genolls. Un tupè brillant que gira el cap com un pardal perdut. I una noia, recolzada a la paret d’obra vista, fuma i expulsa el fum cap amunt, allargant l’expiració. Un raig de llum desfà l’anella que s’enlaira. Els seus ulls són blaus i subjecta un Zippo de metall daurat amb els contorns gastats.

És l’Abril. Ningú de nosaltres, als anys noranta, es deia com ella. I només això ja li donava un punt de llum.

Veig l’Abril expirant el fum, esgotant la cigarreta, a punt d’entrar a la classe. Em fa un senyal i m’hi acosto. Fa girar la rodeta del Zippo. Fumem i ens temptegem. Xuclo la cigarreta, trec el fum pel nas i abaixo la mirada. Els ulls de l’Abril m’incomoden. Són molt blaus i molt transparents. Però arriba un moment que ja no es fixa en mi. No m’escolta. M’endinso en la mirada de l’Abril i veig un noi alt, amb els cabells curts de davant i llargs per la part del clatell. Vesteix una gavardina verda. De l’espatlla li penja una bandolera de pell gastada i amb les mans i els braços subjecta una pi-la de llibres. El veig travessar el passadís a càmera lenta. Em fixo en una barba frondosa, castanya, i uns ulls del mateix color. Uns pantalons de pana gruixuda.

—El coneixes? —pregunta l’Abril.

—No. Però em sembla que estudia filosofia —li dic jo.

—Saps com es diu?

—No.

—Mmmm...

L’Abril aspira el fum cap endins i tanca un ull. La punta de cendra, ja molt a prop del filtre, guspireja, taronja.

No va trigar gaire a saber que es deia Adam. I que, sí, estudiava filosofia. I que tenia deu anys més que nosaltres.

Anys més tard l’Abril escriuria, en una entrada de diari, sobre la por que tenia de mirar al futur. Ara penso que ella, precisament, sempre va reencarnar el mantra aquest que ens repetim tant de viure el present, i el seu present, a partir d’aquest dia que el va veure guarnit amb la gavardina verda i carregat de llibres, va ser l’Adam.