Читать книгу Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Ceremoniós - Autores Varios - Страница 5

Pròleg

El rei Pere, II de València, III de Catalunya i IV d’Aragó (1319-1387), ha passat a la història amb dos significatius títols: «del Punyalet» i «el Cerimoniós».

El primer fa referència a un famós episodi de l’anomenada Guerra de la Unió, que va culminar amb una doble i llegendària venjança. Conten que el rei, una vegada dominada la revolta, va fer beure als capitosts el metall fos de la campana que solia convocar-los a consell, i que, en una teatral manifestació d’ira, va esquinçar públicament, a Saragossa (1348), el llibre que allistava els privilegis aconseguits pels unionistes aprofitant situacions de debilitat que el monarca considerava vexatòries.

Ambdues denominacions sintetitzen el caràcter més aviat independent, puntós i irritable d’un personatge autoritari que, precisament perquè havia patit tota classe de desaires i d’humiliacions en defensa del seu dret a la corona, i havia hagut de lluitar amb astuta tenacitat a fi d’aconseguir-la i de reagrupar els territoris repartits per Jaume I, s’agradava de ser i de sentir-se el centre del poder. Per això mateix era tan reaci a compartir-lo, fins al punt d’arribar, en ocasions, a manifestacions quasi patològiques de cinisme i de crueltat.

L’epítet de «el Cerimoniós», guarda una evident relació amb el desig d’exaltar la funció de la reialesa, tan característic d’aquell monarca, que compensava, a força d’autoestima i de constants demostracions externes de valor, el fet de ser setmesó i la consegüent manca de vigoria i de volum físics. La seua talla més aviat esquifida contrastava per complet amb la llegendària i arrogant prestància del seu famós avantpassat, Jaume el Conqueridor.

Pere fou, tanmateix, un home d’una cultura remarcable. Llegia el llatí i el francés, i s’agradava d’escriure en vers i de parlar retoricadament en públic cada vegada que tenia, o cercava, l’avinentesa de fer-ho. I la rica florida cultural que caracteritza els més de cinquanta anys del seu regnat fou en bona part fruit de la seua manera d’entendre el paper rector de la monarquia.

Com que es considerava el motor d’una cultura assimilable a la manifestació pública del poder, encarnat en la seua persona, va impulsar de manera activa magnífiques obres públiques destinades a ostentar i fer més visible el propi prestigi.

També va reorganitzar la Cancelleria reial —fecund planter de lletraferits com Bernat Metge, atents a l’estudi i renovació de la tradició clàssica llatina. Fomentà, a més, tota classe de traduccions. No sols d’obres historiogràfiques monumentals, com l’Espill historial del dominicà francés fra Vicent de Beauvais; de texts jurídics (Las Partidas, el Tractat de cavalleria) i de tractats científics (d’astrologia, astronomia, agricultura, cartografia, medicina, etc.), sinó de grans clàssics llatins (Ovidi, Sèneca, Boeci, entre altres). Mogut per una genuïna curiositat per comprendre i assimilar millor les altres religions i mentalitats, va fer traduir l’Alcorà i els texts de Maimònides a la nostra llengua.

Gràcies a l’actiu mecenatge reial, el valencià Jaume March i el barceloní Lluís d’Averçó enllestiren, respectivament, el Diccionari de rims i el Torsimany, en un esforç per tractar de renovellar la vella tradició poètica dels trobadors occitans. Per iniciativa del monarca, fra Francesc Eiximenis, un franciscà gironí més tard instal·lat a València, va compilar Lo Crestià, una summa teològica tan vasta com inigualable arreu de l’Europa civilitzada del moment, redactada en pla català i dedicada als jurats barcelonins i valencians.

Basta llegir els capítols del Dotzé del Crestià on el frare gironí passa revista a un tema tan directament relacionat amb el llibre que presentem, com el dels oficials del príncep (c. 679 ss) o el de la coronació dels reis (Ibid., c. 419 a c. 455), per constatar fins a quin punt aquella obrada enciclopèdica convertí Eiximenis en el gran notari de la nostra cultura medieval.

Tanmateix, potser la millor plasmació literària de la funció transcendent d’un poder reial que llavors es considerava emanat de la mateixa divinitat, són les cròniques que el rei Pere va fer escriure en memòria del seu regnat, la redacció de les quals ell mateix va supervisar d’una manera documentada i eficient. Tant el Libre en què es contenen tots los grans fets qui són entrevenguts en nostra Casa, dins lo temps de nostra vida..., rigorosament basat en dades dels registres de l’Escrivania del Racional, com la Crònica de Sant Joan de la Penya, que va tenir cura que es conservara no solament en la nostra llengua, sinó en aragonés i en llatí, són obres destinades a demostrar el prestigi personal del rei i del conjunt de pobles que governava i representava, partint sempre de la tesi providencialista segons la qual Pere hauria superat el poder de la noblesa i vençut sempre els seus enemics amb l’ajuda de Déu.

És en aquest context global, i des d’una suficient comprensió de la complexa personalitat del Cerimoniós, que cal llegir el Llibre d’Ordinacions. Planificador eficient, organitzador metòdic i calculador, el rei Pere tenia plena consciència de la importància, no solament de l’ordre i de la reglamentació, sinó també de l’impacte i caràcter pràctic i propagandístic del ritual i de la pompa externa, herència imperial romana que feia temps desplegaven, amb estudiada intencionalitat, tant a Bizanci com a Roma, institucions tan ben arrelades i sàvies com l’Església, però que també havien assimilat la cort imperial alemanya, i d’altres menys prestigioses, com, sense anar més lluny, la del minúscul Regne de Mallorca.

Bé que prova la intencionalitat específica del simbolisme de l’escenificació del poder la manera com el mateix Pere, en la famosa cerimònia de la seua coronació, va reaccionar amb energia davant la temptativa de l’arquebisbe de Saragossa d’imposar-li la corona reial! En el text de la seua crònica (c. 2, 9-12) Pere va tenir bona cura d’explicar fil per randa a la posteritat de quina decisiva manera, agafant la corona dipositada a l’altar, se la va col·locar ell mateix damunt del cap. Deixava així ben clar, tal i com ho fa el corresponent capítol de les Ordinacions, que, a diferència d’altres avantpassats seus, com Sancho García o Pere el Catòlic, ell no rebia l’autoritat de mans de l’Església, ni acceptava cap classe de sucursalisme eclesiàstic.

Les anomenades Ordinacions de la casa reial corroboren l’esforç de la Cancelleria per tal de satisfer el desig reial de dotar la seua cort d’una normativa que garantira el decòrum institucional amb una absoluta dignitat i a un nivell equiparable al de les monarquies de major rellevància.

Això equival a dir, si més no, que es tracta d’un text de notabilíssima importància històrica, social i lingüística, que, tot i respondre a un anhel ordenancista de millora d’una pràctica institucional ja ben establerta, l’emmiralla i desenrotlla en un significatiu esforç per garantir-ne un major esplendor i una més sòlida permanència.

És prou sabut que cal associar alguns dels autors més coneguts de la nostra literatura, com ara Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Bernat Metge o fins i tot Joanot Martorell, amb títols cortesans més o menys honorífics, com els de senescal, coper, falconer, secretari o escrivà de ració. A les Ordinacions, hi trobem molt ben especificades les tasques i responsabilitats en teoria inherents a tals càrrecs, alguns d’ells, com el de museu i el de menucier, força ignorats pels lectors actuals millor informats.

L’obra, per allò mateix que anticipant la millor tradició dels Wörter und Sachen ens brinda les claus del sentit de molts noms a partir de les seues funcions o continguts més específics, és una vertadera mina d’informació de primera mà; un vast repositori, o síntesi pràctica i conceptual de l’estructura piramidal d’una cort medieval, que, de fet, ens permet reconstruir idealment de manera minuciosa i precisa. Hi desfila també tot aquell personal, del més encimbellat al més subordinat, que garantia el bon funcionament de la societat, i el benestar material i espiritual dels nostres reis.

La divisió en quatre llibres o parts pren fonament en els quatre oficis cabdals de la cort: majordom, camarlenc, canceller i mestre racional, que eren de fet els sòlids pilars entorn dels quals es desplegaven els altres elements d’aquella vasta i articuladíssima construcció. Del protonotari o tinent dels segells, tresorer, escrivans de manament, confessor, almoiner i consellers materials i espirituals, al qui feia l’obligat tast protocolari de les viandes destinades a la taula reial i controlava el maneig de cocs i sobrecocs; o dels botellers que tenien diligent custòdia de l’aigua i del vi consumits pel rei, o els pastadors, panicers, l’apotecari, el menescal, costureres, i un llarg i interessant etcètera.

I de la mateixa manera que, entre altre cabal d’informació, se’ns dóna raó d’aspectes complementaris tan rellevants com la capella o tot allò referent al cicle litúrgic, que llavors regulava i sacralitzava el pas inevitable del temps, hi trobem també moltes altres notícies de notabilíssim interés cultural i literari, com, posem per cas, el capítol específicament destinat als joglars, o l’ample espai dedicat a precisar les fórmules i titulacions emprades en la correspondència reial; fórmules que ens permeten establir, de manera més o menys directa, la jerarquia de valors que determinava les pautes a seguir en el que ara anomenaríem les relacions internacionals de la Corona.

L’edició que tenim el goig de prologar suposa la definitiva recuperació de l’importantíssim manuscrit original encarregat pel rei Pere, i corregit i anotat manu propria pel mateix monarca que se’n considerava «componedor», o siga, responsable.Tals acotacions autògrafes són tota una garantia de fidelitat textual. Confirmen amb quina escrupolositat el monarca tenia cura de mantenir un absolut control dels afers, en especial dels més directament relacionats amb la seua persona, i fins a quin punt el text publicat es pot considerar «un manuscrit d’autor».

La benemèrita tasca de l’amic i col·lega Dr. Francesc Gimeno posa a l’abast de la comunitat científica i de tots els amants de la cultura pàtria un vertader tresor que durant anys es va considerar definitivament perdut. Com tants d’altres joiells del nostre patrimoni, havia anat a raure a Madrid, no per obra i gràcia de l’arreplegadora passió bibliogràfica de Felip II, sinó de la mania ordenancista d’un polític tan il·lustrat com el comte de Floridablanca.

En el seu minuciós estudi introductori el Dr. Gimeno fa un seguiment de la tradició textual d’aquesta obra en realitat miscel·lània, i també de la curiosa peripècia del rapte o desaparició del preciós manuscrit ací publicat, fins aplegar al seu feliç retrobament, del qual van ser especials actants els Drs. Marià Peset i Josep Trenchs.

L’editor ens brinda l’oportunitat de contrastar el text assimilat pel rei Pere

—transcrit amb el màxim respecte i anotat de manera molt competent i acurada—, amb el cabal de tradició que representen obres precedents com les Leges Palatinae. No solament documenta i confirma la dependència de les Ordinacions respecte a les Leges, sinó que posa en dubte l’autoria de Mateu Adrià i perfila de manera magistral l’arqueologia creativa i acumulativa del text, que completa amb l’anàlisi codicològica i de l’escriptura del manuscrit, la bellesa i importància del qual ve destacada per una tria de fotografies de les pàgines de major interés.

Voldria remarcar, amb enorme satisfacció, que el present treball, publicat en una prestigiosa col·lecció documental de la Universitat de València, és un dels resultats ara per ara més destacables de l’esforç de col·laboració entre les universitats valencianes —en el present cas la de València— i la Secció de Documentació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), una institució que tracta d’honorar, amb la màxima dignitat possible, la seua missió de fomentar i de donar a conéixer arreu el tresor lingüístic i cultural del nostre poble.

Si el Llibre d’Ordinacions té el privilegi de reunir la doble condició de testimoni molt especial, tant d’una realitat històrica inoblidable i apassionant, durant segles compartida amb altres pobles germans a través de la persona dels nostres reis, com de l’extraordinària voluntat de superació del monarca que va atorgar al cap i casal del Regne de València el doble títol de «lleial», representat per les dues «L» que ornen les armes de la ciutat, l’edició que presentem ara i ací és una bella i singular fita de noble superació acadèmica. Per això la saludem amb l’admiració i el reconeixement que mereix.

ALBERT G. HAUF I VALLS

Universitat de València, AVL, IEC,

Membre d’Honor de l’Estudi General Lul·lià de Mallorca