Читать книгу Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Ceremoniós - Autores Varios - Страница 6

Estudi introductori

A Bernardina Blay Gimeno

Em mirava,

jo escrivia

mentrestant.

Les paraules resultaven sobreres.

Jo endevinava els seus pensaments,

ella els meus.

Ara no em mira;

ho recorde tot,

ben nítid.

M’acompanyarà la seua mirada.

FMGB. 2003

UN VELL MANUSCRIT RETROBAT

El dia 3 de març de l’any 1357,[1] el rei Pere el Cerimoniós, de Saragossa estant, reclamava al seu copista i escrivà de la Cancelleria Eximén de Monreal, entre unes còpies i transcripcions del text de les Ordinacions que li havia encomanat, el manuscrit original del text normatiu amb les Ordinacions. I li’l reclamava perquè es tractava, com ell li recorda, de l’exemplar («...ne tramés lo de paper, lo qual tenits per exemplar...»),[2] és a dir, la versió autoritzada, oficial, aquella de la qual l’autor no vol desprendre’s mai perquè constitueix el punt de partida de la futura transmissió textual; és l’exemplar amb el qual podia continuar treballant, esmenant i corregint. Es tractava, a més a més, del manuscrit d’autor, a l’interior del qual hom incloïa les continuades correccions i esmenes de la primerenca traducció, fruit d’una lectura continuada del text.

Aquesta és, doncs, la primera menció històrica, coneguda en l’actualitat, del manuscrit de les Ordinacions. Durant molt de temps, almenys en les èpoques medieval i moderna, romangué gairebé sempre a la Cancelleria Reial i a l’Arxiu, fins que —com després s’estudiarà amb més intensitat— en el segle XVIII anà a Madrid tot obeint una ordre del comte de Floridablanca. Passats uns primers moments, el llibre desapareix, i reapareix en el segle XX a la Universitat de València, per fortuna.

En la dècada dels vuitanta, el professor Dr. Marià Peset i Reig, catedràtic d’Història del Dret, comunicava al professor Dr. Josep Trenchs i Òdena, aleshores catedràtic de Paleografia i Diplomàtica, l’existència d’un manuscrit medieval a la biblioteca del Departament d’Història del Dret.[3] Analitzat el contingut per ambdós professors, ràpidament s’adonaren de la seua importància, atés que es tractava del manuscrit original de les Ordinacions de la casa reial, elaborades i promulgades l’any 1344 pel Cerimoniós. Importantíssim llibre que d’ençà del segle XVIII havia romàs en alguna biblioteca desconeguda per a tants i tants historiadors que el buscaren infructuosament.

El retrobament d’aquest manuscrit resulta cabdal per diverses raons: no només per a la història medieval de la Corona d’Aragó, sinó també per a la història europea del mateix període, ja que constitueix una primerenca versió romànica del text que regula el funcionament d’una casa reial en tota la seua integritat. A més, com no podia ser altrament, al nucli primitiu, constituït per les Ordinacions, hom afegí el protocol de la coronació dels reis i reines, model utilitzat potser amb posterioritat al regnat del rei Pere.

Quines són les raons que expliquen l’interés reial per recuperar el manuscrit de paper? El rei Pere tingué presents, en aquella ocasió, moltes raons per a reclamar aquest llibre de paper. En efecte, el manuscrit, ara valencià, constituïa el punt final d’una trajectòria ordenancista, a la fi de la qual, utilitzant com a base les Leges palatinae, havia creat un text que esdevingué tot al llarg de l’època medieval el corpus normatiu del correcte funcionament d’una casa reial, ideal potser. Durant aquest període creatiu participaren moltes persones implicades, en major o menor grau, en la configuració definitiva del text. Començant per Mateu Adrià, a qui de sempre hom li ha atribuït l’autoria de la traducció catalana de les Leges palatinae, base o primera versió de les Ordinacions; junt amb ell, altres companys de la Cancelleria, cotraductors, copistes, escrivans, encarregats d’elaborar la còpia manuscrita que ens ha arribat a nosaltres. Omnipresent resulta la figura del Cerimoniós: amb tota seguretat —ben a prop— seguiria tot el procés vigilant els diversos treballs duts a terme pels seus súbdits de la Cancelleria. No resultaria estrany, doncs, que ell mateix participara directament en la traducció de les Leges palatinae; és fins i tot possible que la primera versió li fóra llegida i ell mateix l’esmenara, com ho feia sovint en altres ocasions, especialment en el procés genètic de la documentació expedida per la Cancelleria Reial.[4] Aquesta intervenció directa del rei no sembla gens estranya si hom avalua i estudia com cal totes les intervencions autògrafes que apareixen al llarg del manuscrit de les Ordinacions, que corregeixen i esmenen el text. A vegades fa l’efecte que el rei té davant seu un manuscrit amb les Leges i corregeix les omissions que presenta la primera versió catalana. En aquest sentit, podríem interpretar les intervencions localitzades al f. 77r. El Cerimoniós adverteix l’absència-omissió del començament de la quarta part del text i de la primera rúbrica d’aquest llibre; aleshores el rei anotà al marge dret: «Ací comensa la quarta part del libre e primerament del maestre racional». El text de les Leges diu en aquest punt concret: «Explicit IIIª pars. Incipit quarta pars super officio magistri rationalis et illorum qui sibi sunt submissi. De magistro rationalis. Rubrica».[5] En un temps posterior, ell mateix, proveït ara de tinta vermella, incorpora al text el contingut de la rúbrica que prèviament havia escrit al marge dret. En col·locar-la al lloc del text, cancel·là la nota marginal.

A més a més de les intervencions reials hi apareixen les d’altres copistes/ escrivans de la Cancelleria, com estudiarem més endavant. Certament, però, el rei fou —amb tota seguretat— l’usuari principal després de la promulgació l’any 1344. De totes aquestes intervencions no sempre resulta fàcil proporcionar llur datació; ara bé, algunes, però, permeten situar-les en moments concrets.

Amb posterioritat al susdit 1344, hom hi afegí el protocol de la coronació dels reis i reines de la Corona d’Aragó.

Així doncs, el manuscrit de paper, lo qual tenits per exemplar, no només constituïa la referència normativa del govern i funcionament de la cort; era —i potser és això una de les coses més importants— l’instrument de treball emprat pel rei al llarg de tota la seua vida per tal de continuar perfeccionant-lo. I això ho prova, a bastament, tot el conjunt d’intervencions autògrafes que s’acumulen sobre les seues pàgines, principalment en les Ordinacions. No sovintegen tant al text del protocol de la coronació, la qual cosa sí que és un indici molt important que serveix per datar aquesta incorporació certament tardana, malgrat que el text porta la datació de 1353. Aquest llibre havia esdevingut, de bell antuvi, una espècie de manuscrit d’autor, que aquest continua revisant, dedicant-li el seu esforç creatiu, cercant de millorar el seu fruit textual i on hom troba exposat el seu pensament. És la garantia de la correcta transmissió del text normatiu, i atés que s’exigeix que cadascun dels oficis dispose d’una còpia manuscrita d’allò que els afecta particularment, això explica l’interés del rei per recuperar-lo. No ha d’oblidar-se, en aquest context, que el llibre amb ratllades, esborranys, esmenes, cancel·lacions, etc., és un objecte del qual ràpidament es desfà l’autor una vegada que ell mateix, o un altre per ell, ha elaborat o encomanat una transcripció neta de la seua obra, la qual garantesca la correcta transmissió de les còpies successives. El rei Pere, conscient d’aquest punt, el reclamà perquè les reiterades intervencions poden donar lloc a lectures incorrectes, no assenyades, si no eren controlades per ell mateix o per algun dels seus directes col·laboradors. Cal tindre present, a més a més, el tarannà i l’actitud del rei en tot allò que fa referència a la memòria escrita que ell genera o és al seu voltant.[6] Conscient, com fou, de la vàlua política futura dels testimonis escrits derivats de la seua acció de govern, reclama el manuscrit de paper perquè és la seua eina de treball: on trobar les pautes de funcionament dels oficis i on continuar perfeccionant el text. El caràcter dinàmic que assoleix el text, des d’aquesta perspectiva, exigeix disposar d’aquest per tal que les còpies i transcripcions posteriors incorporen, alhora, les diverses modificacions integrades.

Un últim element ens permet avaluar la importància atorgada pel monarca a aquest llibre. El 6 d’abril de l’any 1357, des de l’Almúnia, es dirigeix a Hug de Cardona, escrivà de la tresoreria reial, per tal que reclame a Eximén de Monreal les transcripcions que li havia encomanat de la Ordinació de Casa nostra; eren en total dos de pergamí, lo veyll e el nou, destinats tots dos a l’Arxiu Reial de Barcelona. Major interés mostra pel de paper, el qual havia d’arribar a les seues mans i no havia de confiar-lo a un correu qualsevol, tot exigint-li que li siga lliurat per persona certa.[7] De cap de les maneres es podia permetre la possibilitat de perdre’l o que qualsevol accident o inclemència del temps posara en perill la seua existència. Així doncs, mentre que les còpies posteriors sempre estaven destinades a un lloc concret, determinat, l’original, però, havia de retornar sempre a les seus mans o a l’arxiu reial.

Tenint present la composició codicològica actual, durant els primers anys de la seua existència —és a dir, entre 1344 i 1357— el manuscrit de les Ordinacions circularia amb una enquadernació més aviat modesta, sense gaire sumptuositat; pot ser, fins i tot, que hom emprara alguna fulla de pergamí exterior per protegir-lo. Durant aquest període (els primers tretze anys de la seua existència) constituí el punt de partida d’una tradició textual com posen en relleu algunes lletres que el Cerimoniós dirigí a alguns dels seus col·laboradors. I així, des de València, el 9 de desembre de 1332, ordena a Bernat d’Ulzinellis, tresorer, que pague a Joan Gil de Castillo, escrivà de la Cancelleria Reial, la quantitat de sis-cents sous de Barcelona com a pagament dels treballs realitzats per l’esmentat copista en transcriure llibres: alterum Ordinationis domus nostre.[8] Un albarà de pagament, datat a València el 23 de juliol de 1353, ens informa que Ferrer de Magarola havia fet decorar i il·lustrar un manuscrit amb les Ordinacions; potser era el que havia copiat Joan Gil de Castillo o un altre, tant se val. El més important, en aquest moment, és el testimoni de l’existència del manuscrit. Cinc anys després, l’any 1357, sengles lletres datades el 10 de febrer,[9] el 3 de març[10] i el 6 d’abril,[11] ens testimonien la transcripció de les Ordinacions a partir del manuscrit original, és a dir, el de paper que hom qualifica com l’original i exemplar.

Eximén de Monreal treballava en la transcripció de les Ordinacions el mes de febrer de l’any 1357, i el rei Cerimoniós, desassossegat, amb motiu o sense, li reclama tant l’original com la còpia, en el cas que l’haja acabada; altrament, demana al seu copista que l’informe de l’estat en què es troben els treballs. Li exigeix que tinga cura en retornar-li els llibres (original i còpia), no siga cas que per alguna circumstància especial es puguen deteriorar («...no·s puguen afollar per pluja ne per àls e axí l’original com lo trellat...»).[12] Impacient, i potser nerviós, el rei, de bell nou, escrivia el 3 de març, des de Saragossa, recriminant-lo pel retard a l’hora d’acabar la transcripció encarregada i el lliurament de l’original: «molt nos maravellam com no havets espatxat lo libre nou de la nostra Ordinació de casa nostra, ne adobat lo veyll, ne tramés lo de paper lo qual tenits per exemplar».[13] El llenguatge emprat pel rei a partir d’aquest moment revela el descontentament reial; ja no està disposat a esperar més i el commina a concloure aviat els treballs necessaris «sots pena de la nostra gràcia», així que si la transcripció no s’ha finalitzat no trigue més temps, i una vegada acabada la còpia i decorat convenientment li’l lliure. I el 6 d’abril del mateix any, des de l’Almúnia, es dirigeix a N’Hug de Cardona per saber si els llibres estan terminats i per indicar-li on hauran d’anar a parar les diverses còpies: «lo veyll e el nou, metats en l’archiu nostre de Barcelona, e aquell de paper nos trametats per persona certa».[14]

El manuscrit de paper constitueix des d’aquest moment la peça clau de la transmissió textual d’ençà que es van promulgar les Ordinacions. Els testimonis documentals, però, desapareixen a partir d’aquest moment. No hem fet una recerca sistemàtica als registres de la Cancelleria Reial per trobar totes les possibles referències a les Ordinacions. És per això que hom afirma que no coneixem altres testimonis documentals. Les mencions reapareixen l’any 1384, i estan relacionades amb la transcripció d’una còpia destinada, diu el rei, «a nostre car fill lo rey de Castella».[15] En aquesta ocasió sol·licita la intervenció de «maestre Ramon, scrivà de letra rodona». Això s’esdevenia el 5 de febrer de 1384, i el mateix dia —de Montsó estant— el rei encarregà a Berenguer de Maguerola que li enviara deu dotzenes de pergamins per a transcriure el text de les Ordinacions.[16] El rei, en aquesta ocasió, volia regalar al seu fill un exemplar de luxe («vullam trametre lo dit libre notablement scrit e en bons pergamins, axí com bé se pertany»), raó per la qual exigeix al seu procurador «que·ns trametats .X. dotzenes de pergamins, los millors que ésser puguen per obs del dit libre». La transcripció del manuscrit la féu un bon copista de la Cancelleria Reial que el rei utilitzà en altres ocasions per tal de satisfer les seues necessitats bibliogràfiques i libràries. Fou Joan de Barbastre[17] l’encarregat de fer-ne la còpia i ho sabem gràcies a l’ordre de pagament donada pel rei, des de Tamarit de Llitera, el 18 de març de 1384, segons la qual li concedia 3.000 sous barcelonesos; la raó d’aquest pagament era: «in remuneratione laborum per vos fidelem de scribania nostra Johannem de Barbastre sustentorum in translatando Ordinacionem domus nostre pro rege Castelle».[18] Joan de Barbastre, a més de transcriure les Ordinacions, s’ocupà de la decoració del llibre: cercà els miniaturistes i, sembla que, fins i tot, bestragué els sous necessaris per a pagar els decoradors, com ho recorda un pagament fet el 27 de juny de 1386: «reconoscientes... bistraxieses per nos en fer il·luminar un translat que enviemos al rey de Castiella de la Ordenación de la nuestra casa e en fer figurar las letras de los cabos de officios del dito translat, en colores e en guarnir el dito translat».[19]

De la importància històrica assolida pel text de les Ordinacions ens parlen també el nombre elevat de manuscrits que han sobreviscut fins als nostres dies: tots aquests conserven íntegrament el text normatiu. Caldria afegir, a més, tot un seguit de còpies parcials, reduïdes, limitades únicament i exclusiva a la transcripció de cadascun dels oficis regulats tot seguint l’ordenació relativa al seu càrrec; obligació que constantment s’hi recorda en els següents termes: «e per tal que de totes coses que són faedores per los dits officis notícia plena hage translat ab sí tinga d’aquelles».[20] Tot excloent aquestes transcripcions particulars dels oficis, han sobreviscut un total de 29 manuscrits segons el cens elaborat per O. Schena,[21] distribuïts cronològicament com segueix:

a) quatre del segle XIV,[22]

b) vuit del segle XV,[23]

c) un datat entre els segles XIV-XV,[24]

d) cinc del segle XVI,[25]

e) cinc del segle XVII,[26]

f) un situat entre els segles XVI-XVII,[27]

g) tres del segle XVIII,[28] i

h) un del segle XIX[29]

Fa l’efecte, pels manuscrits que conservem, que l’interés pel text de les Ordinacions es mantingué uniforme fins al segle XVIII. Paradoxalment, han arribat a nosaltres dotze manuscrits dels segles XIV i XV, i el mateix nombre de llibres copiats als segles XVI-XVII. Aquesta monotonia i uniformitat es trencà al segle XVIII, centúria de la qual sols conservem tres manuscrits i dos d’aquests foren copiats l’any 1783,[30] molt a prop i, possiblement, íntimament relacionats amb l’últim episodi de la vida barcelonesa del text de les Ordinacions. Hom no s’està de posar en relació aquestes dues còpies amb la publicació a Madrid l’any 1782 del llibre titulat Descubrimiento de las leyes palatinas y derechos que V. M. tiene como a rey de Aragón en nuestro Palacio del Real de Valencia, de José Mariano Ortiz.[31] Certament, José Mariano Ortiz, en parlar de les Leyes palatinas, estava utilitzant l’original de les Ordinacions, ja que al document núm. 3 ens diu: «Reales Ordenanzas de casa y corte o leyes para gobierno de los palacios, casas reales y sitios de la Corona de Aragón. Originales con varias notas puestas por el rey don Pedro III, y se hallan en nuestro Archivo Real». Aquest document forma part de la «Copilación diplomática en que se funda el antecedente informe»; i, al començament, resumeix algunes de les informacions incloses al preàmbul de les Ordinacions i copia algunes de les ordenances relatives a la capella reial. No sembla estrany, doncs, que el comte de Floridablanca s’interessara tot seguit pel llibre original de les Ordinacions, sent com era, aleshores, el ministre d’Estat. No trigà gaire en procurar-se el text original de les Ordinacions. Immediatament sol·licità a l’Arxiu Reial de Barcelona el susdit manuscrit. El viatge, però, des de la ciutat comtal a Madrid trigà uns anys. Analitzem els fets. Amb tota seguretat, tot just haver-se publicat el llibre de José Mariano Ortiz, el comte de Floridablanca en demanà una còpia, ja que l’arxiver reial, José Serra y Sánchez, ho recordava des de Barcelona el 31 d’octubre de 1787.[32]

En aquesta ocasió, fent memòria dels temps pretèrits, respectuosament li recordava: «que remití a V. E. copia aucténtica en 11 de febrero de 1784». Potser el manuscrit conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid (ms. 17.467) és el que es copià al XVIII per satisfer la sol·licitud del primer ministre d’Estat. Sembla com si aquesta transcripció no l’haguera satisfet, i insistí anys després, concretament el 18 d’octubre de 1787. De bell nou, el ministre es dirigeix a l’arxiver amb aquestes paraules: «Necesitándose en esta Primera Secretaría de mi cargo el libro original de las Ordenanzas que hizo el rey D. Pedro IV de Aragón para el gobierno del Real Palacio de Valencia».[33] La no coincidència íntegra del títol del llibre demanat amb el del manuscrit original serví de coartada a l’arxiver per no trametre immediatament l’original de l’any 1344. S’excusava de no enviar aquest llibre a Floridablanca amb les següents paraules:

me he dedicado desde el sábado último en que la recibí a buscar dicho libro bajo su título que no he encontrado, y persuadiéndome que tal vez sea el original de las Ordenanzas de casa y corte que el mismo soberano hizo en el año de 1344 y de las de la consagración y coronación de los reyes y reinas en 1353, de que remití a V. E. copia aucténtica en 11 de febrero de 1784 no me atrevo en la duda dirigírselo a V. E.[34]

Tot i les reticències mostrades per l’arxiver Josep Serra i Sánchez, el comte es mostrà aviat inflexible i el 20 de novembre de 1787, des d’El Escorial, contestava a l’arxiver: «Estado. No hallándose en el Archivo de esta Secretaría de Estado, ni en el de la de Gracia y Justicia la copia de las Ordenanzas de casa y corte de D. Pedro IV de Aragón, me remitirá vuesa merced luego el original».[35] El 25 de novembre de 1787 eixia de l’Arxiu Reial de Barcelona el manuscrit original de les Ordinacions en direcció a Madrid, des d’on no tornaria mai més. L’arxiver, amb les precaucions necessàries, lliurà el manuscrit «al administrador de esta estafeta».[36] El comte, satisfet, es dirigia a l’arxiver amb les següents paraules:

Estado.

He recibido el libro de las Ordenanzas de Casa y Corte del rey D. Pedro IV de Aragón que con fecha 25 de noviembre último me remite vuesa merced y se lo aviso para su inteligencia y gobierno.

Dios guarde a vuesa merced muchos años. Madrid, 7 de diciembre de 1787.

El Conde de Floridablanca.

Sr. D. Josef Serra y Sánchez.[37]

El manuscrit de les Ordinacions, tot i haver estat demanat per la Secretaria d’Estat, no romangué molt de temps a les seues dependències. Es convertí aviat en un objecte, no pas textual, amb què obsequiar, amb intenció d’afalagar, potser, una persona com Manuel Godoy, qui el rebé amb anterioritat a l’any 1803.[38]

Uns quants anys després, Pròsper de Bofarull i Mascaró es lamentava de no disposar de l’original en el moment de fer l’edició del text («hubiéramos deseado tener a la vista el códice original apostillado de puño propio del rey»). [39] Això no obstant, l’arxiver intentà —segons ell mateix ho confessa— localitzar-lo i el buscà en diverses institucions com la «secretaría de Estado, como en la Biblioteca Nacional y otros establecimientos análogos».[40] La recerca fou infructuosa i hagué d’acontentar-se —per tal de fer l’edició— amb la còpia feta l’any 1783, tot just uns anys abans de desprendre’s del manuscrit original. Jaume Riera i Sans ha defensat, darrerament, que l’arxiver reial coneixia la biblioteca on havia anat a parar el susdit llibre; segons ell «molt probablement, a través del seu amic Joan Sans de Barutell, Bofarull estava al corrent d’on havia anat a parar el manuscrit, però s’ho callava».[41]

Encara hi hagué al segle XX un nou intent, conegut si més no, per localitzar el manuscrit amb el text de les Ordinacions. No dubte, però, que gairebé tots els medievalistes que s’han ocupat de la Corona d’Aragó eren interessats potencials en la seua recuperació. Tanmateix, Francisco Sevillano Colom declarà que l’havia cercat infructuosament als anys centrals del segle XX i manifestà la seua decepció per no poder utilitzar-lo tot al llarg de les seues recerques, siga sobre la cancelleria de Pere el Cerimoniós, siga sobre la cancelleria dels reis del reialme mallorquí.[42]

UN LLIBRE MISCEL·LANI. ANÀLISI DEL CONTINGUT TEXTUAL

Actualment el manuscrit de les Ordinacions ens ha arribat formant part d’un volum miscel·lani, relligat tardanament —durant l’època moderna, segles XVIIXVIII?—, la qual cosa permet pensar que durant un temps les Ordinacions circularen aïlladament i no només abans de l’any 1353. Els testimonis documentals fins ara analitzats fan referència sempre a les Ordinacions i no al protocol de la coronació que hi segueix. És possible, doncs, que en un moment determinat, durant la segona meitat del segle XIV, s’incorporara al nucli inicial i primerenc. Certament, quan Pere Miquel Carbonell escriu l’afegitó final, el manuscrit mostra ja el contingut textual tal com se’ns presenta avui.

Cal distingir, aleshores, tres parts:

1. Les «Ordinacions fetes per lo molt alt senyor rey en Pere terç, rey d’Aragó, sobra lo regiment de tots los officials de la seua cort» (ff. 1r-150r). Aquestes Ordinacions foren promulgades a Barcelona l’any 1344 com podem llegir en la datació al f. 2v: «quintodecimo kalendas novembris anno Domini millesimo trecentesimo quadragesimo quarto».

2. Segueixen, a continuació, les «Ordinacions con los reys e reynes d’Aragó se consagren e·s coronen» (ff. 155r-182v). Al text hom troba la següent datació: «València a XX dies de janer en l’any de la nativitat de Nostre Senyor mil treents cinquanta tres» (f. 159r). El protocol de la coronació està dividit en dues parts: a) «Ordinació feta per lo molt alt e molt excel·lent príncep e senyor lo senyor en Pere terç, rey d’Aragó, de la manera con los reys d’Aragó se faran consagrar e ells mateys se coronaran» (f. 157r), i b) «Ordonació feta per lo dit senyor rey de la manera con les reynes d’Aragó se faran consegrar e los reys d’Aragó les coronaran» (f. 176v).

3. Amb posterioritat, tot aprofitant dos fulls blancs finals, i sense cap relació amb els textos precedents, Pere Miquel Carbonell hi transcrigué el text del ritual de la consagració d’una església, extret del Pontifical:[43] «Que sequuntur faciunt pro eclesiis consecrandis, extracta ab libro quem Pontificale vulgo appellant, per me Petrum Michaelem Carbonellum, regium archivarium, hec scribentem» (ff. 183v-184r). En cap moment Pere Miquel Carbonell explicà les raons que l’induïren a transcriure i incorporar aquest text. L’arxiver reial, però, era conscient de la importància d’aquest llibre que ell mateix estudià i analitzà per diverses raons; una d’aquestes fou el seu interés pels autògrafs del rei Pere, que identificà —entre altres ocasions— al f. 112v, al marge esquerre del qual escrigué: «Nota: Aquesta addició és scrita de mà del rey en Pere, componador del present libre».

* * *

Tornem, de bell nou, a les Ordinacions, el text principal d’aquesta recopilació. El text normatiu comença amb la promulgació d’aquestes, en la qual el rei exposa les raons que justifiquen aquesta ordenació de la casa i cort. Ell mateix distribueix jeràrquicament tots els oficials de la seua casa al voltant de quatre càrrecs i oficis, diguem-ne, majors, més importants; a aquests quatre, els sotmesos els hauran d’obeir. Els quatre oficis principals són: els majordoms, els camarlencs, el canceller i el mestre racional. A cadascun d’ells els ha reservat un espai concret, precís, de la vida de la casa i cort; serà en aquest ambient on exerciran les seues competències.

Als majordoms «...axí con a maiors en nostre hostal o cort segons la manera e forma en son loch en nostres Ordenacions annotada, e en assò a tots nostres officials seran majors. Mas, emperò, en special sots s’i hauran tots los familiars de casa nostra, los quals, emperò, als camarlenchs o al canceller o al maestre racional no seran sotsmeses» (f. 2r). Els camarlencs s’ocuparan de la «custòdia e a familiar assistència de nostra persona». Al canceller li reserva l’«ordonació de nostre consell»; i, finalment, destina al mestre racional tot allò relatiu a «l’aministració de nostre patrimoni e de qualque altre procuració de profit peccuniari». El compliment de totes i cadascuna de les competències, suara adscrites a cadascun d’aquests quatre ministres, exigeix la participació d’altres oficials menors que els seran sotmesos. Les competències reservades a cadascun dels sotmesos s’expliquen detingudament en les rúbriques que se’ls hi dedica. Aleshores, doncs, el text s’articula en quatre grans blocs, quatre llibres, al principi dels quals figuren els quatre oficis majors i a continuació s’inclouen els seus sotmesos: a) majordoms i els seus sotmesos (primera part, rúbriques 1-28); b) camarlencs i els seus ajudants (segona part, rúbriques 29-49); c) canceller i col·laboradors que depenen d’ell (tercera part, rúbriques 50-70), i d) maestre racional amb els seus subalterns (quarta part, rúbriques 71-100). En fer la traducció al català del text de les Leges palatinae, la cort del Cerimoniós introduí qualque variant en el nombre de llibres en què es divideix el text llatí. Conservà, però, els quatre primers, principals, —els dels quatre oficials suara esmentats—, eliminà els llibres V, VI, VII i VIII (reservat a la descripció d’altres oficis menors, sotmesos, però, als anteriors, així com la decoració de la capella segons les diverses festivitats) i els integrà tots, sense distinció, al llibre quart. Heus ací la comparació d’aquestes variants entre les Leges palatinae i les Ordinacions:

Això no obstant, el text de les Ordinacions respecta fidelment tant l’estructura com el contingut del text de les Leges palatinae. Hi ha una dependència gairebé absoluta del text català en relació amb el text llatí, que s’evidencia, sense més, comparant, confrontant el llistat de rúbriques —d’una banda— i la traducció, que respecta l’estructura original llatina, tant gramàtical com lèxica. El procediment seguit en la traducció és el de traslladar el text llatí al català sense cap variació. Per tal d’avaluar les característiques suara esmentades, resultarà il·lustrativa la comparació de l’elenc complet de les rúbriques tant de les Leges palatinae com de les Ordinacions. Heus ací el llistat de les rúbriques dels dos textos:

[44]

[45] [46]

[47] [48] [49]

[50]

Una ullada ràpida de la taula de les rúbriques d’ambdós textos fa palés el manteniment de l’estructura del text de les Leges palatinae. Els traductors, tot i mantindre-la, introdueixen algunes petites variants, com ara: la d’alterar l’ordre d’algunes rúbriques,[51] la transformació del text i el seu desplaçament,[52] o, fins i tot, el desdoblament d’altres.[53] N’hi ha, també, de noves, com ara la dedicada al protonotari[54] [rúbrica III.52.].

Un últim element ens permetrà avaluar aquesta dependència absoluta del text llatí, així com analitzar el procediment seguit en el moment de fer la traducció. Per a mostrar millor aquest aspecte, hom ha considerat adient comparar el text llatí i català de la rúbrica dedicada a la festivitat de sant Joan apòstol i evangelista, on també es poden apreciar els afegitons que ajusten el text a la realitat peninsular de la Corona d’Aragó:

[55] [56]

No cal, en aquesta ocasió, posar més exemples, atés que l’objectiu d’aquesta introducció no és estudiar el procediment seguit en la traducció. Sí que cal advertir, per concloure, que aquesta dependència fa que el català, sovint, siga molt forçat, aspecte aquest que no ha passat desapercebut a la crítica,[57] i fa complicada, fins i tot, la comprensió del text.

Resta per resoldre, encara, el problema de l’autoria de la traducció, atribuïda tradicionalment a Mateu Adrià, protonotari reial a partir de l’any 1355. Contràriament, però, no hi ha cap indici textual que permeta, de manera fefaent i indiscutible, convertir-lo en l’autor. Només hi ha una subscripció al f. 60r, on apareix el seu nom acompanyat del nom del càrrec que ocupà a la Cancelleria a partir d’aquell any. La subscripció diu així: «Sen[espai blanc]yal d’en Mateu Adrià, protonotari et tinent los segells, etc.

Matheus Adriani mandato domini regis qui eam vidit».

Ha estat Francisco Sevillano Colom l’autor que, potser amb més èmfasi, defensà aquesta autoria. L’any 1950 afirmava: «En ese año encomendó a su secretario Mateu Adrià la traducción de las Leges Palatinae de Jaime II de Mallorca».[58] Això no obstant, el mateix autor, uns anys després, ja no feia aquesta categòrica i contundent afirmació i es limitava a dir, en relació a aquest aspecte, el següent: «Mateu Adrià, de todos modos, parece ser el autor de una traducción de esas Leges Palatinae, aprovechando tal vez alguna copia registrada en el Archivo Real».[59] Certament, Francisco Sevillano no disposava de cap prova per afirmar o negar aquesta atribució. Amb tota seguretat, la subscripció del f. 60r l’havia dut a fer l’afirmació de l’any 1950. Amb el manuscrit original davant hom descobreix que aquesta havia estat una intervenció feta després que fóra nomenat protonotari, la qual cosa no s’esdevingué fins després de l’any 1355. Certament, la presència d’aquesta subscripció i el fet de no haver disposat fins avui d’una edició del manuscrit original ha fet sorgir alguns dubtes als estudiosos del text. Francisco Sevillano reclamà l’atenció tot destacant la contradicció entre el càrrec de protonotari i l’any de la promulgació de les Ordinacions; ell no havia vist l’original i utilitzà, únicament i exclusiva, l’edició de Bofarull. Així doncs, no pogué advertir la correcció introduïda al manuscrit original possiblement pel mateix Adrià tot just després que fóra nomenat protonotari, la qual cosa féu sense cap problema, atés que el manuscrit, com ja s’ha dit en diferents ocasions, es conservà a la Cancelleria Reial i fou utilitzat per ell. Hi ha, a l’original, un raspat que cancel·la un text anterior que potser incloïa la subscripció d’algun dels seus predecessors en el càrrec: Gil Pérez de Buysan o Francesc de Prohome, els dos notaris guardasegells de la Cancelleria i que exerciren el càrrec entre els anys 1336-1345, el primer, i 1349-1354, el segon.[60] Actualment no es pot llegir el text de la claudatio cancel·lada. Afortunadament, però, un dels manuscrits de la tradició ens descobreix el contingut de la claudatio notarial que incorporà la primera versió de les Ordinacions, l’any 1344. Sabem, gràcies al ms. esp. 99 de la Biblioteca Nacional de París, que en aquella ocasió Gil Pérez de Buysan, o algú sota les seues ordres, anotà el text següent: Egidius Petri mandato Domini regis qui eam vidit.[61] Així doncs, el manuscrit esp. 99 de la Biblioteca Nacional de París es copià amb anterioritat a l’any 1355 i aquesta és la raó per la qual incorpora la subscripció de Gil Pérez de Buysan. El manuscrit Philips, conservat a la Biblioteca Bartolomé March de Palma de Mallorca, confirmarà també aquesta hipòtesi. Estudiant aquest llibre, Bonifacio Palacios Martín ens diu que «también se borra la iussio de Gil Pérez (casi puede leerse raspado «Signum E(gidii) P(etri), mandato domini regis qui eam vidit») y se sustituye por la de Mateo Adriá, que aparece como protonotario».[62] Aquesta correcció de la iussio de l’original de 1344 fou feta tardanament, a la vista siga de l’original, siga d’alguna altra còpia que ja integrava la correcció amb el nom de Mateu Adrià. L’escriptura utilitzada per a fer aquesta intervenció és molt posterior a la de la resta del manuscrit, on ha intervingut una mà gòtica textual dels anys centrals del segle XIV; la mà correctora empra una escriptura amb formes arrodonides que ja no té res de gòtica, encara que pareix que vol imitar-la, la qual cosa permet situar-la entre les formes gràfiques que al final del XV se situen a mig camí entre les gòtiques textuals arrodonides i el tractament rodó que caracteritzarà l’escriptura humanística.

A l’original ben poca cosa havia modificat Mateu Adrià, si es tracta d’un autògraf. Ell, o algú per ell, s’hauria limitat a intervindre:

a) en la claudatio notarial, el següent text: «Sen[espai blanc]yal [d’en] Matheu Adrià proto[notari et tinent los segelles, etc.]»; i

b) en la iussio, el seu nom: «Matheus Adriani [mandato domini regis qui eam vidit]».[63]

Mateu Adrià fou nomenat, per Pere III, notari tinent los segells «In obsidione Alguerii .III. die novembris anno a Nativitate Domini M CCC LIIII»,[64] a la mort de Francesc de Prohome, qui n’havia ocupat el càrrec, com ja s’ha anunciat. En aquest moment, l’any 1354, encara es refereixen els registres al càrrec com a notari tinent los segells [«In obsidione Alguerii IIIª die novembris anno a nativitate Domini Mª CCC LIIII obiit Franciscus de Prohomme notarius et sigilla tenens domini regis et eadem die fuit provisum per ipsum dominum regem de officio tenentis dicta sigilla venerabili Matheo Adriani»[65]]. Encara manquen uns mesos per tal que Mateu Adrià modifique el nom de cap de l’escrivania i utilitze el de protonotari. Mateu Adrià no era a l’Alguer en el moment de la mort de Francesc de Prohome i no pogué dedicar-s’hi durant uns mesos, atés que estava a Barcelona en missió oficial. Mentre tornava a l’illa, les matrius dels segells emprats a la Cancelleria les custodià Francesc Fuxí, que morí el 12 de desembre de 1354;[66] fou substituït per Bertomeu de Lauro el mateix dia, mentre esperaven Mateu Adrià. Segons Luisa d’Arienzo, el canvi de la denominació de notari a protonotari es produí entre l’11 de febrer i el 7 de març de l’any 1355.[67] I així, en un document datat «in castro Calleri die XXXª madii anno a nativitate Domini M CCCº Lº Vº, subscripsit G.» ens informa l’escrivà de registre del següent: «Fuit clausum per Matheum Adriani prothonotarim [segueix et, cancel·lat] sigilla tenentem domini regis predicti et auctoritate regia notarium publicum per totam terram et dominationem eiusdem».[68] A partir d’aquest moment, sovint hom troba als originals i còpies la prova de la recognitio feta pel cap de l’escrivania amb la fórmula MATH(EUS) P(RO)THO(NOTARIUS).[69]

Tot pareix indicar, doncs, que Mateu Adrià haurà estat qui corregí i esmenà l’escatocol del text documental incorporat al f. 60r; més complicada és la resolució de l’interrogant sobre l’autoria de la traducció, ja que Francisco Sevillano i els altres autors que s’han ocupat d’aquest tema no han proporcionat proves indiscutibles. El retrobament del manuscrit original permetrà, en el futur, abordar amb més elements de judici aquest aspecte. I entre altres consideracions que caldrà tindre presents estan les relatives a la participació del rei Pere al llarg de tot el procés de traducció. Aquesta intervenció no sols es limitaria a la idea del projecte, ans també afectaria la mateixa traducció del text de les Leges, que ell coneix perfectament o si més no compara, com ho proven tot un conjunt de notes autògrafes que tradueixen textos omesos involuntàriament pels copistes i ell, revisant la traducció, ha descobert.[70] A tall d’exemple servirà la intervenció autògrafa que hom troba al f. 77, on anota el contingut del començament de la quarta part i primera rúbrica oblidats pels copistes [Ací comença la quarta part del libre e primerament del maestre racional] i la del f. 67r, on el rei ha descobert la mancança de la rúbrica del text a l’ofici Dels porters ho sotsporters qui son liurats als hoÿdors. Així doncs, el rei presumiblement participà en el procés de traducció al llarg dels diversos moments pels quals travessà: a) inspirant-lo; b) manant-lo, de bon començament; c) seguint els treballs, i, finalment, d) corregint i esmenant el primer fruit obtingut, com ho palesen el conjunt d’intervencions autògrafes que hom troba tot al llarg del manuscrit original i que ara podem analitzar críticament.

Alguns autors han basat aquesta atenció i participació reial en la traducció utilitzant com a proves un conjunt de lletres expedides pel Cerimoniós en què s’interessa per certs objectes que havien sigut de Jaume de Mallorca i, especialment, els seus llibres, entre els quals hom trobaria les Leges palatinae. De fet, el Cerimoniós buscà amb molt d’interés els béns del seu cunyat, entre els quals hi havia uns llibres, alguns dels quals s’apropià. Aquesta atracció pels béns del rei mallorquí ha fet pensar a alguns historiadors que entre els objectes cercats i trobats estava l’actual manuscrit luxós amb les Leges.[71] El manuscrit, però, feia un temps que havia anat a parar a França. Havia estat regalat al rei de França Felip IV.[72] Del pas per aquest país ha conservat un ex-libris al f. 97v, consistent en un escut heràldic i un text el contingut del qual diu així:

«Ce livres cy est a noble et puissant seigneur messer | Guillem de la Baume, seigneur Dillenis chevalier d’onneur | de Madame la duchesse de Bourgogne», escrit amb una escriptura gòtica bastarda francesa de finals del segle XV.

Hi ha la possibilitat que el rei cercara un altre manuscrit, desconegut en l’actualitat. Tant se val. El que sí que és cert és que entre els llibres recuperats de Jaume de Mallorca no hi ha cap referència a les Leges. Dels llibres que s’apropià informa en les següents lletres: a) el 9 de juliol de 1343 esmenta: «unus vocatur: Digestum vetus; alter: Codex; alter: Inforciatum; alter: Volumen; alter: Lectura Odofredi super Codice; alter: Summa Açonis; alter: Inventarium juris compositum per episcopum Biterensem»;[73] b) a més a més obtingué una Bíblia, com ho recordà uns anys després, concretament el 8 d’agost de 1345;[74] c) en altres dues ocasions el Cerimoniós fa esment de llibres que havien format part dels béns del rei de Mallorca sense, però, especificar-ne el contingut ni recordar, tampoc, els títols.[75]

Ja Francisco Sevillano Colom, en el moment en què estudià la figura de Mateu Adrià, afirmà: «Una de las piezas que más deseaba obtener era el libro de las Leges Palatinae pero no pudo haberlo».[76]

I no sembla que el rei dedicara molt de temps a localitzar algun manuscrit amb el text de les Leges, ja que possiblement a la mateixa Cancelleria hi havia exemplars similars, i potser els antecessors del manuscrit luxós que ha arribat als nostres dies.

Amb el rei al capdavant, com a impulsor i, qui sap si director, a la Cancelleria es féu la traducció catalana amb anterioritat a l’any 1344, moment en el qual es promulgaren aquestes Ordinacions de la casa i cort.

UN LLIBRE REGISTRE MEDIEVAL. ANÀLISI CODICOLÒGICA I GRÀFICA

El resultat final d’aquell procés de traducció fet a la Cancelleria Reial per un ¿equip? de treball dirigit o, si més no, controlat pel mateix sobirà, com ja s’ha dit, fou un manuscrit, un llibre registre, les característiques del qual són les mateixes que les d’altres manuscrits utilitzats per transmetre textos de la literatura catalana de la primera meitat del segle XIV.[77] Actualment, el manuscrit presenta una enquadernació relativament moderna; en cap moment es tracta de la relligadura medieval original. En un moment indeterminat dels temps moderns, ¿segle XVII?, hom relligà ben acuradament el conjunt miscel·lani que ens ha arribat a nosaltres. Es tracta de posts de fusta recoberts de cuiro vermell amb ferros daurats al llom, als espais situats entre els nervis i a cadascuna d’ambdues cobertes. Aquestes conserven restes dels tancadors i presenten cinc bollons, claus, que sobresurten del plànol, i incorporen la imitació d’un quadrilobulat gòtic. Al centre de la coberta davantera, un losange inscrit proporciona certes informacions a propòsit d’aquest llibre: «Nº 1. Primera caixa. 1344». Certament, aquesta darrera informació fa referència a la datació cronològica del text principal: les Ordinacions; les altres dues informacions ens proporcionen notícies, amb tota seguretat, sobre l’espai físic de la seua conservació a l’interior de l’Arxiu Reial, així com el número d’ordre dins la primera caixa. Certament gaudia d’un lloc de privilegi, com ens ho prova aquesta signatura arxivística. La datació tardana és un testimoni fefaent de l’estima i consideració que hom tenia d’aquest text, tot i que —segurament— ja no era vigent. En el moment que es féu aquesta relligadura hom incorporà, al començament, cinc folis de guarda, al primer dels quals aquell qui escrigué a la coberta anotà també: «1344», any de promulgació de les Ordinacions. A la part final del llibre hom integrà com a guardes quatre folis que, en l’actualitat, romanen en blanc.

Superats aquests folis de guarda —els del començament i els de la fi— ens trobem directament amb els folis originals del segle XIV: un llibre registre[78] que, per les seues característiques codicològiques i gràfiques, no difereix en res dels altres llibres escrits a la Cancelleria Reial, tant per escriure la memòria de les diverses activitats econòmiques, com polítiques i de govern. Aquesta cronologia antiga la posen de manifest algunes característiques materials, físiques, com ara el paper més gruixut, l’orla que emmarca el text de la primera pàgina, on hi ha, a més a més, una inicial decorada, la N majúscula, i la rúbrica amb la qual comença el text.[79] L’escriptura utilitzada confirma també aquesta primera impressió.

El manuscrit, actualment, el conformen onze quaderns, la composició dels quals varia, no resulta regular. Hi ha: un sextern (el desé, ff. 171-182); dos septerns (el primer, ff. 1-14; i el segon, ff. 15-28); dos octerns (el vuité, ff. 139-154; i el nové, ff. 155-170); tres de 10 bifolis (el tercer, ff. 29-48; el sisé, ff. 99-118, i el seté, ff. 119-138); un de dotze (el quart, ff. 49-72); un de tretze (ff. 73-98) i l’onzé (ff. 183-186) és un tern al qual manquen els dos folis finals, amb la qual cosa la numeració arribaria fins al número 188.

No tots els quaderns tenen, a la fi, el corresponent reclam. Es troba als números: primer: lonch temps (f. 14v); segon: sien que sàpien (f. 28v); tercer: lau (f. 48v); quart: al dit escolà (f. 72v); cinqué: e archebisbes (f. 98v); manca al sisé, situat al f. 118v; seté: són sien tenguts (f. 138v); manca al vuité, que hauria d’aparéixer al f. 154v; al nové: [...] polità diga (f. 170v); desé: aquell sia posat (f. 128v), i, finalment, manca a l’onzé.

La composició actual sembla clara i no hi ha cap element que contrarie aquesta estructura codicològica. A més a més, el primer foli d’alguns quaderns, però, ha conservat una espècie de signatura, una numeració amb la intenció de no alterar l’ordre a l’hora de relligar-lo o, fins i tot, quan l’utilitzaven com a exemplar per a fer les transcripcions successives. Com si foren els números de les peces, petiae, que el constitueixen, sent així unitats de còpia. Situats en el centre del foli, al marge inferior presenten un número identificador del quadern: ·III· (f. 15r); ·IIII· gunair? (f. 29r); ·VI· Matheu (f. 73r); el ·VIII· (f. 119v) incorpora, a més a més, Galceran; el ·X· incorpora també: Pau pro? labet [...] (f. 155r); ·XI· (f. 171r), i ·XII· (f. 183r). Manquen, però, si es tracta del número del quadern, els corresponents al I, al V (f. 49r), al VII (f. 99r), i al IX (f. 139r). Aquestes mancances són explicables, especialment les dels quaderns número V, VII i IX, ja que ben bé poden haver desaparegut en retallar els marges exteriors dels fulls en algun moment de l’enquadernació. Més difícilment explicable resulta l’absència del número I, perquè el primer quadern actual duu la cota: II. Hem de suposar, doncs, que hi hagué, en un cert moment, un primer quadern desaparegut actualment o refós amb el segon, possibilitat que no sembla molt probable.Al meu parer, sembla més fàcil explicar la pèrdua d’un primer quadern on hom hauria inclòs la taula de les rúbriques, la qual cosa no sembla pas estranya, atés que gairebé tots els manuscrits literaris medievals començaven amb aqueixa. Malmesa o no la relligadura medieval, en els moments en què es féu l’enquadernació actual ja no hi havia el costum d’incorporar l’índex de continguts al començament. Això explicaria, perfectament i sense més, el fet que a l’actual f. 15r, primer foli de l’actual quadern segon, puguem llegir ·III·; al foli 1r potser hi havia escrit un ·II·, desaparegut actualment, i mancaria, doncs, el que havia sigut el primer quadern —amb les rúbriques—, inexistent a hores d’ara.

Els cent vuitanta-quatre fulls medievals fan 290 × 214 mm, a l’interior dels quals hom ha dissenyat una caixa d’escriptura (155 × 110 mm, aproximadament) on s’ha transcrit el text de les Ordinacions. Diferent, però, és la caixa d’escriptura de l’espai on hom copià el protocol de la coronació dels reis i reines (230 × 160 mm, aproximadament). La caixa d’escriptura dels folis escrits per Pere Miquel Carbonell fa 235 × 150 mm. El paper emprat en la transcripció íntegra del text resulta força conegut, atés que fou utilitzat ben sovint a la Cancelleria Reial. La seua marca d’aigua ha estat localitzada entre els llibres i documents copiats a la susdita oficina d’expedició documental. S’han localitzat entre els fulls d’aquest llibre tres filigranes: a) la fruita[80]; b) el fruit[81]; c) la flor[82]

* * *

Certament, no resulta gens difícil localitzar el centre de còpia d’aquest manuscrit amb les informacions que fins aquest moment s’han exposat. Podria resultar, fins i tot, balder preguntar-se per l’oficina i els seus copistes. La consideració del manuscrit de les Ordinacions com l’exemplar per als copistes de la Cancelleria, l’interés del rei Pere per tindre’l ben a prop, el paper emprat, així com el lloc on es conservà fins a la fi del segle XVIII en què viatjà a Madrid per a satisfer els desitjos del comte de Floridablanca, proven àmpliament que fou copiat a la mateixa Cancelleria Reial i per escrivans de «lletra rodona» dels qui hi havia entre els «escrivans de registre» i «de manament», com ho recorden les mateixes Ordinacions.[83] Que el rei s’aprofità d’aquests escrivans per tal de fer-ne còpies de textos, literaris o no, que a ell li interessaven ho prova a bastament la lletra dirigida al seu fill Joan, duc de Girona, en la qual li ofereix els seus escrivans per tal que li copiaren els llibres que li interessaren. I així, des de Barcelona, el 30 de juny de l’any 1373, li deia:

Molt car primogenit:

Com haurets mester libres que Nós hajam, fets-nos-ho saber e Nós farem-vos-en fer traslats, car ja tenim certs scrivans qui·ns fa trellats d’aquells libres que és necessari.

Data ut supra. Rex Petrus.

Dominus rex misit signatam.[84]

A vegades, aquesta lletra ha estat utilitzada per afirmar l’existència d’una espècie de scriptorium reial. No és ara el moment per parlar-ne; el que interessa és que, efectivament, la doble, triple o més, competència gràfica d’alguns escrivans permeté al rei utilitzar els serveis dels seus copistes per a satisfer les seues necessitats bibliogràfiques.

Un últim element contribuirà a corroborar aquesta hipòtesi relativa al centre de còpia del manuscrit de les Ordinacions. Es tracta de l’anàlisi paleogràfica de les mans/copistes que intervingueren tant en la transcripció de les Ordinacions com del protocol de la coronació dels reis i reines. Hom pot distingir a l’interior del llibre les següents mans:

a) La més important, quantitativament parlant, és la que escriu els folis: 1r20v; 23r-32v; 37r-40v; 45r-80v; 82r-89v; 91r-150v; 172r. Es tracta d’una minúscula cancelleresca d’execució cal·ligràfica i formes relativament arrodonides que fan desaparéixer pràcticament el clarobscur gòtic; els caiguts es presenten apuntats en algunes lletres com ara la f, p, q i s, sense qui hi haja un contrast excessivament

Intervenció del primer escrivà al començament del text de les Ordinacions.

València. Universitat de València. Biblioteca General i Històrica, ms. 1501, f. Ir.

marcat. Sovint hom troba a la fi del descens una lleugera corba. No hi ha banderole a la part superior del traçat de les lletres. Utilitza la d uncial, la g gòtica, la s redona en posició final de paraula, adoptant a vegades la forma sigmàtica. El mòdul és molt equilibrat, sense que s’hi troben grans contrastos entre el cos de les lletres i els respectius alçats i caiguts. Molt decorada ha estat la caplletra utilitzada al f. 1r, així com l’orla que emmarca el text i que actua com una espècie de caixa d’escriptura.

b) Contemporàniament, escrigué la que he identificat com a B, que copià els folis 21r-22v; 33r-37r; 41r-44v; 45r; 115v; 127v; 131r. Aquest copista utilitza, a vegades, banderole espectaculars; la seua escriptura presenta un contrast de gruixos i prims molt marcat; les lletres que devallen per sota la caixa d’escriptura (f, p, q i s) finalitzen en punta, contrastant amb la part superior, que és molt més grossa; empra la s de doble corba en posició final de paraula, una forma espectacular per a la lligadura de les lletres st i un signe especial per a l’abreviatura de er. Es tracta d’una execució molt pròxima al model de referència de l’escriptura autògrafa del rei Pere III. Podria ser la mateixa persona que escrigué en el registre núm. 981 de la Cancelleria Reial (ff. 15v-16r) l’any 1355.[85]

c) Amb posterioritat a l’any 1353, als folis 157r-183r intervingué un tercer escrivà que copià el protocol de coronació, encara que aquest personatge ja havia aparegut fent correccions i esmenes tot al llarg dels textos, si més no a partir dels folis 80r-81v; 83r; 89r; 90r-v; 96v; 97r-v; 100r; 109r-113v; 118r-v; 130v; 131 r-v i 157r-183r. De totes les lletres que han intervingut és la més cursiva; la seua execució no resulta tant cal·ligràfica com les anteriors. El seu pol d’atracció és molt pròxim a la interpretació que féu Joan de Barbastre quan, l’any 1380, copià el Llibre dels feits del rei en Jaume, encarregat pel rei Cerimoniós.[86]

A més a més, entre els que intervingueren, bé copiant, bé corregint i esmenant, hom ha d’incorporar —per tal que l’anàlisi siga com més completa millor— la participació del rei Pere III, que, possiblement, tot al llarg de la seua vida continuà millorant el text de les Ordinacions.[87] Tot el conjunt de les intervencions reials es troba dispers, espars al llarg del manuscrit. La major part d’aquestes anotacions no es poden datar amb precisió absoluta. Això no obstant, existeixen, però, algunes anotacions que es poden situar cronològicament amb una gran precisió. Amb posterioritat a l’any 1355 han de localitzar-se totes aquelles esmenes que serviren per substituir notari per protonotari quan es feia referència al notari tinent los segells.[88] La lectura continuada i intensa del text li permeté, entre altres coses, descobrir mancances i oblits que corregí convenientment; alguns d’aquestos serveixen per a escatir els temps, nombrosos i successius, en els quals millorà la versió primerenca.

Intervenció del segon copista.

València. Universitat de València. Biblioteca General i Històrica, ms. 1501, f. XXXIIIr.

Intervenció gràfica del tercer copista al començament del protocol de la coronació.

València. Universitat de València. Biblioteca General i Històrica, ms. 1501, f. CLVIIr.

Afegit incorporat pel rei Pere als marges esquerre i inferior del foli.

València. Universitat de València. Biblioteca General i Històrica, ms. 1501, f. LXXVIIIr.

Cancel·lacions, correccions i incorporació del nom de Mateu Adrià com a protonotari.

València. Universitat de València. Biblioteca General i Històrica, ms. 1501, f. LXr.

Em referisc, concretament, a les anotacions marginals dels folis 67r i 77r, on detectà una absència que incorporà al marge dret; posteriorment, com que es tractava de la rúbrica, en un cas, i de la rúbrica del començament de la quarta part del llibre, en l’altre. En un moment posterior, proveït de tinta vermella, integrà les seues anotacions al text, del qual formen part inexcusable i imprescindible.

També intervingué Mateu Adrià, qui, amb tota seguretat, esborrà la subscripció de Gil Pérez de Buysan i hi col·locà el seu nom com a protonotari, amb posterioritat a l’any 1355.

* * *

Finalment, la recuperació d’aquest importantíssim manuscrit ens permet dilucidar el procés creatiu del text de les Ordinacions. Sols a partir d’aquest moment hom pot estudiar la relació de dependència existent entre les Ordinacions i les Leges palatinae. Una part d’aquest estudi és el que hom ha pretés exposar amb aquesta edició.

Amb la present edició hom ha intentat:

a) recuperar el text íntegre tant del manuscrit original de les Ordinacions com el de l’afegit del protocol de la coronació dels reis i reines. Pròsper de Bofarull, com ja es força conegut, no pogué fer la seua edició a partir de l’original, com ell mateix es lamentà al seu moment en els següents termes:

Aunque para su impresión hubiéramos deseado tener a la vista el códice original apostillado de puño propio del rey, que existía antes en este Archivo y fue luego remitido a la primera secretaría de Estado en virtud de Real orden de 20 de noviembre de 1787; no han podido verse satisfechos nuestros deseos, por haber sido en vano cuantas investigaciones se han practicado ahora para su hallazgo, así en dicha secretaría de Estado, como en la Biblioteca Nacional y otros establecimientos análogos. Hemos debido, pues, atenernos a la copia fehaciente que se depositó entonces y se conserva en este Archivo en reemplazo del precioso manuscrito; porque, además de su atenticidad, la hemos hallado más correcta y completa que ninguna de las otras, algunas de ellas casi coetáneas del original, que hemos examinado para su cotejo.[89]

b) recuperar, en segon lloc, l’arqueologia creativa del text, atés que es tracta d’un manuscrit que s’escrigué al llarg d’un temps continuat, i les successives lectures han deixat la seua empremta material. L’edició de Pròsper de Bofarull no permetia individualitzar les successives i continuades intervencions, reials i no reials, millorant i enriquint la primera versió de les Ordinacions; participant tots aquells en el procés de traducció. De totes aquestes esmenes, correccions, etc., hom informa puntualment a l’aparat crític, i individualitza, si és possible, l’autor.

En fer l’edició hom ha respectat fidelment i escrupolosa el text original; només s’ha intervingut en la puntuació i accentuació de les paraules seguint els criteris actuals i ha regularitzat, així mateix, l’ús de les lletres i i j, u i v. S’han resolt amb un punt volat totes aquelles elisions que no existeixen en català actual.

S’han incorporat, entre claudàtors, informacions complementàries que permeten una comprensió millor del text. Especialment, a la part dedicada al protocol de la coronació hom ha identificat les diverses fonts citades, tant implícitament com explícita.

[1] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.151, f. 89. Ed. per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval, 2 vols., Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1908 i 1921; vol. I, doc. CLXXIX, p. 182 (pel que fa als textos documentals editats per A. Rubió i Lluch mantinc la transcripció i accentuació feta per ell). Citat amb posterioritat per F. SEVILLANO COLOM, «Apuntes para el estudio de la Cancillería de Pedro IV el Ceremonioso», Anuario de Historia del Derecho Español, XX (1950), pp. 137-241, p.146 i nota 27; O. SCHENA, Le leggi palatine di Pietro IV d’Aragona, Càller, Consiglio Nazionale delle Ricerche, Centro di studi sui rapporti italo-iberici, 1983, p. 34, nota 52; i B. PALACIOS MARTÍN, «Sobre la redacción y difusión de las «Ordinacions» de Pedro IV de Aragón y sus primeros códices», Anuario de Estudios Medievales, 25 (1995), pp. 659-681, especialment pp. 667 i següents.

[2] Cf. Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.151, f. 89. Ed. per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CLXXIX, p. 182.

[3] Atesa la importància d’aquest manuscrit hom decidí incorporar-lo a la col·lecció de manuscrits que atresora i custodia la Universitat de València, raó per la qual el llibre es conserva actualment a la Biblioteca General i Històrica (situada al carrer de la Nau, 2, de València), ms. 1501.

[4] A tall d’exemple servirà el text en el qual Jaume Conesa recorda com l’ordre d’escriptura li havia arribat mitjançant una minuta reial autògrafa: Jacobus Conesa, ex cedula sibi missa pro domino rege manu sua scripta, Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria reial, reg. 1.151, f. 89. Ed. per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, CLXXIX, p. 182. En altres ocasions el rei llegeix i corregeix les minutes elaborades pels diversos membres de la Cancelleria, com recorda Jaume Conesa en una lletra datada el 20 de gener de 1366: Dominus rex mandavit mihi Jacobo Conesa, in cuius presencia ipse dominus rex vidit et legit totum quaternum rerum predictarum et in aliquibus locis correxit, Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria reial, reg. 1.078, f. 101v. Ed. per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CCXV, p. 211. D’altres testimonis de les correccions dutes a terme pel monarca ens informa Francesc de Prohome en 1344 [Mandato domini regis Franciscus de Prohomine, qui cum propria manu correxit et emendavit, Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria reial, reg. Cf. R. GUBERN (ed.), Epistolari de Pere III. A cura de [...], vol. I, Barcelona, Editorial Barcino, 1995 («Els Nostres Clàssics», col. A, núm. 78), carta III, p. 80] i Ferrer de Magarola en 1356 [Dominus rex, qui eam vidit et correxit, mandavit michi Ferrario de Magarola in suo plenissimo consilio, Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria reial, reg. 1.402, f. 29. Editat per P. de BOFARULL I MASCARÓ (ed.), Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, publicada per [...], VI, Barcelona, En el establecimiento litográfico y tipográfico de Don José Eusebio Monfort, 1850, doc. XCIC, p. 326].

[5] Brussel·les. Bibliothèque Royale Albert I, ms. 9.169, f. 46r. Cf. JAIME III, rey de Mallorca, Leyes palatinas. Cod. núm. 9.169 de la Bibliothèque Royale Albert I. Presentació i transcripció de Lorenzo Pérez Martínez, introduccions de Gabriel Llompart i Marcel Durliat, traducció de Miquel Pascual Pont, fotografies de Francisco Llompart Mayans, Palma de Mallorca, José J. de Olañeta editor, 1991, p. 91 del facsímil.

[6] Cf. F. M. GIMENO BLAY, «Escribir, leer y reinar: La experiencia gráfico-textual de Pedro IV el Ceremonioso (1336-1387)», Scrittura e Civiltà, XXII (1998), pp. 119-233; F. M. GIMENO BLAY, Escribir, reinar: La experiencia gráfico-textual de Pedro IV el Ceremonioso (1336-1387), Madrid, Abada editores, 2006.

[7] Cf. Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria reial, reg. 1.150, f. 122. Ed. per RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CLXXXI; cit. O. SCHENA, Le leggi palatine, p. 34, nota 52.

[8] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.322, f. 51v. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CLXIV, pp. 164165; citat per F. SEVILLANO COLOM, «Apuntes», p. 146 i nota 24; O. SCHENA, Le leggi, p. 34 i nota 50.

[9] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.149, f. 63v. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CXXIV, pp. 124; citat per F. SEVILLANO COLOM, «Apuntes», p. 146 i nota 27; O. SCHENA, Le leggi, p. 32 i nota 52.

[10] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.151, f. 89. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CLXXIX, p. 182; citat per F. SEVILLANO COLOM, «Apuntes», p. 146 i nota 27; O. SCHENA, Le leggi, p. 34 i nota 52.

[11] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.150, f. 122. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CLXXXI, p. 183; citat per O. SCHENA, Le leggi, p. 34 i nota 52.

[12] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.149, f. 63v. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. II, doc. CXXIV, p. 124.

[13] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.151, f. 89. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CLXXIX, p. 182.

[14] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.150, f. 122. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CLXXXI, p. 183.

[15] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.281, f. 125v. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CCCXLIX, p. 317; citat per F. SEVILLANO COLOM, «Apuntes», p. 147 i nota 29; O. SCHENA, Le leggi, p. 34 i nota 54

[16] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.287, f. 2. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CCCL, p. 318; citat per F. SEVILLANO COLOM, «Apuntes», pp. 146-147 i nota 28.

[17] Joan de Barbastre fou l’encarregat de copiar un Llibre dels feits l’any 1380 (Barcelona. Biblioteca de Catalunya, ms. 1.734). El colofó proporciona una interesantíssima informació sobre la vida del copista. Heus ací la transcripció del text: «Mandato serenessimi domini Petri Dei gratia regis Aragonum,Valencie, Maioricarum, Sardinie et Corsice comitisque Barchinone, Rossilionis et Ceritanie cuius ingenio gratia Dei preeunte Petrus rex Castelle crudelissimus a regno ipsius durante guerra inter ipsos reges fuit debustatus et regressus manu illustris Henrrici, postea Castelle regis, intra Castellam fuit gladio laceratus. Ego Johannes de Barbastro de scribania predicti domini regis Aragonum oriundus Cesarauguste iberi in civitate Barchinone anno a nativitate Domini Mº CCCº octuagesimo scripsi» (f. 173v.). Repr. en I. KIRCHNER, Scriptura gothica libraria. A saeculo XII usque in finem Medii Aevi. LXXXVII imaginibus illustrata. Monachii et Vindobonae, In aedibus Rudolfi Oldenbourg, 1966, Tabula 42. Veg. a més a més BÉNÉDICTINS DU BOUVERET, Colophons des manuscrits occidentaux des origines au XVe siècle, vol. III, Friburg, Éditions Universitaires Fribourg Suisse, 1973, núm. 8.833, i F. M. GIMENO BLAY, «Copistas y ‘committenza’ de manuscritos en catalán (siglos XIV-XV)», en Scribi e colofoni. Le sottoscrizioni di copisti dalle origini all’avvento della stampa, a cura d’Emma CONDELLO i Giuseppe DE GREGORIO, Spoleto, Centro italiano di Studi sull’Alto Medioevo, 1995, pp. 167-187, facs. IV.

[18] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.371, f. 6v. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. II, doc. CCLXXX, p. 273; citat per F. SEVILLANO COLOM, «Apuntes», p. 147 i nota 30; O. SCHENA, Le leggi, pp. 34-35 i nota 55.

[19] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.375, f. 81v. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CCCIV, pp. 295-296.

[20] Rúbrica [3] Dels boteylers majors.

[21] Cf. O. SCHENA, Le leggi, pp. 38-67.

[22] Es tracta dels manuscrits: Madrid. Biblioteca Nacional, ms. 959; Palma de Mallorca. Biblioteca Bartolomé March, ms. Philips, 2.633; París. Bibliothèque Nationale, esp. 99; Escorial, ms. &.III.3.

[23] Es tracta dels manuscrits: París. Bibliothèque Nationale, esp. 8, 62, 63, 64, 98; Madrid. Real Acadèmia de la Història. Col·lecció Luis Salazar y Castro, K 55; Madrid. Biblioteca Nacional, ms. 5.896; Barcelona. Biblioteca de Catalunya, ms. 982.

[24] Es tracta del manuscrit: Càller. Archivio di Stato, manoscritto di Biblioteca 1, ms. 1.

[25] Es tracta dels manuscrits: Madrid. Biblioteca Nacional, ms. 10.629; Madrid. Real Academia de la Historia. Col·lecció Salazar y Castro B 26; Escorial, ms. II.h.9 i II.h.10; Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Col. miscel·lània ms. 27.

[26] Es tracta dels manuscrits: Madrid. Real Academia de la Historia. Col·lecció Salazar y Castro, C 129 i C 146; Madrid. Biblioteca Nacional, ms. 966 i 10.437; París. Bibliothèque Nationale, esp. 100.

[27] Són els manuscrits: Madrid. Col·lecció Lázaro Galdeano, ms. 414; i València. Arxiu del Regne de València, Cancelleria reial, reg. 622.

[28] Es tracta dels manuscrits: Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria reial, reg. 1528; Madrid. Biblioteca Nacional, ms. 17.467; i Madrid. Real Academia de la Historia. Col·lecció Salazar y Castro E 84.

[29] Madrid. Biblioteca Nacional, ms. 6.108.

[30] Conservats actualment a: Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria reial, reg. 1.529, i Madrid. Biblioteca Nacional, ms. 17.467.

[31] José Mariano ORTIZ, Descubrimiento de las leyes palatinas y derechos que V. M. tiene como a rey de Aragón en nuestro palacio del Real de Valencia. Informe histórico cronológico, palatino legal que presenta a V. M. Josef Mariano Ortiz, vuestro escribano de la Alcaydía del Palacio Real de Valencia, bureo, distrito y jurisdicción probando quando adquirió la real Corona el palacio, su real capilla, rectorato y capellanías; y cómo la jurisdicción real, eclesiástica y espiritual la han exercido las personas reales o sus delegados en virtud de bulas pontificias, leyes palatinas y ordenanzas de casa y corte. Dispuesto por especial orden con referencia a reales privilegios y autorizados documentos para mantener a nuestro delegado o alcayde en la posesión de las prerogativas y jurisdicciones que se le han encargado y no permitir que otro tribunal se la perturbe en manera alguna. Ilustrado con varias notas de la mayor importancia y una pieza diplomática para la defensa fiscal de esta regalía. En Madrid. En la imprenta y librería de Andrés de Sotos. Año de M.DCC.LXXXII.

[32] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Secretaria 4. Correspondència de 1787, núm. 2.

[33] Cf. Ídem, doc. 1.

[34] Cf. Ídem, 2.

[35] Cf. Ídem, 3.

[36] Cf. Ídem, 4 i 5.

[37] Cf. Ídem, 6.

[38] Cf. J. RIERA I SANS, «L’arxiu com a dipòsit», Arxius. Butlletí del Servei d’Arxius, 30 (estiu 2001), p. 2. Pel que fa al regal fet a Godoy vegeu C. FERNÁNDEZ DURO, Correspondencia epistolar de D. José Vargas Ponce y otros, en materia de arte, Madrid, 1900, pp. 94-95.

[39] Cf. P. de BOFARULL I MASCARÓ (ed.), Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, tom V

[40] Ibídem.

[41] Cf. J. RIERA I SANS, «L’arxiu com a dipòsit», p. 2.

[42] Cf. F. SEVILLANO COLOM, «Apuntes», pp. 237-241, i F. SEVILLANO COLOM, «De la cancillería de los reyes de Mallorca (1276-1343)», Anuario de Historia del Derecho Español, XLII (1972), pp. 217-289.

[43] Sobre els diversos Pontificals utilitzats a l’època medieval, veg. M. ANDRIEU, Le Pontifical romain au Moyen-Age, 4 vols, Ciutat del Vaticà, Biblioteca Apostolica Vaticana, 1938-1941.

[44] En original: De venatore seu custodiente venatoris, rubrica. Sobreescrit a venatoris, expuntuat, hom ha afegit: canes venatorios.

[45] En concloure la rúbrica dedicada al canceller, el manuscrit proseguia amb el text de les rúbriques: Dels porters de la verga de la Cancellaria i Del calfador de la cera per als segells pendents [ff. 56r-v], que han estat cancel·lades a posteriori.

[46] regio, afegit al marge dret.

[47] El títol de la rúbrica fou afegit en època moderna.

[48] El títol de la rúbrica fou afegit en època moderna.

[49] Segueix ratllat:transmissas.

[50] Incorporat a la rúbrica De les IIIIe tèmpores de l’any.

[51] Es tracta de les rúbriques: I.4. | I.8.; I.9. | I.19.; II.36.-II.45.; II.45.-II.47.; III.54.-III.55.; VII.123.-IV.115.

[52] Es tracta de la rúbrica: I.2.-II.48.

[53] Es tracta de la rúbrica: VII.94.-IV.105. i 106.

[54] [Rúbrica III.52.].

[55] Brussel·les. Bibliothèque Royale Albert I. Cod. núm. 9.169, f. 70r.

[56] València. Universitat de València. Biblioteca General i Històrica, ms., ff. 127v-128v.

[57] J. Rubió i Balaguer afirmava en aquest sentit: «Pocs textos catalans de l’època mostren una subjecció tan gran a un original llatí, en el vocabulari i sobretot en la sintaxi», cf. J. RUBIÓ I BALAGUER, Història de la literatura catalana, pròleg de Martí de Riquer, Montserrat, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984, vol. I, p. 145.

[58] Cf. F. SEVILLANO COLOM, «Apuntes», p. 144.

[59] Cf. SEVILLANO COLOM, «Mateu Adrià, protonotario de Pedro IV», VIII Congreso de Historia de la Corona de Aragón, t. II, vol. II,Valencia, 1970, pp. 103-118.

[60] Cf. J. TRENCHS A. M.ª ARAGÓ (†), Las cancillerias de la Corona de Aragón y Mallorca desde Jaime I a la muerte de Juan II, con la colaboración de Rafael Conde y Delgado de Molina, Saragossa, Institución Fernando el Católico (CSIC), 1983 («Folia Parisiensia», 1), p. 57.

[61] París. Bibliothèque Nationale, ms. esp. 99, f. 57v, cf. O. SCHENA, Le leggi, p. 43 i nota 74.

[62] Cf. Bonifacio PALACIOS MARTÍN, El manuscrito de San Miguel de los Reyes de las «Ordinacions» de Pedro IV, vol.: I. Estudio, València, Scriptorium S.L.-Ediciones limitadas, 1994, p. 55.

[63] El text transcrit entre els claudàtors és el que no ha estat modificat; llavors les intervencions es redueixen, doncs, al text fora dels parèntesis.

[64] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.024, f. 42. Citat per Luisa d’ARIENZO, «La cancelleria di Pietro IV d’Aragona nell’assedio di Alghero del 1354», Archivio Storico Sardo, XXXII (1981), pp. 139-157, el text citat a la p. 148.

[65] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.024 f. 42v.

[66] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.026, f. 178r. [In villa Alguerii die veneris XII decembris anno LIIIIª obiit F. Fuxi, qui tenebat sigilla regia pro Matheo Adriani et fuerunt comissa Bartholomeo de Lauro, qui ipsa teneret pro eodem Mattheo]. També al reg. 1.024, al 70v se’ns informa del mateix [In villa Alguerii die veneris XIIª decembris anno a nativitate Domini MCCC LIIIIº obiit F. Fuxi et fuerunt comissa sigilla Bartholomeo de Lauro, qui ea teneret pro Matheo Adriani, notario]; citats per Luisa d’ARIENZO, «La cancelleria di Pietro IV», p. 148.

[67] Cf. Luisa d’ARIENZO, «La cancelleria di Pietro IV», pp. 150-151.

[68] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 981, f. 97r.

[69] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.025, f. 140v.

[70] D’aquest aspecte m’he ocupat recentment a F. M. GIMENO BLAY, «Escribir, reinar», pp. 69-83.

[71] Brussel·les. Bibliothèque Royale Albert I. Cod. 9.169. Cf. Jaime III, rey de Mallorca, Leyes palatinas, cit.

[72] Cf. O. SCHENA, Le leggi, pp. 29-30 i nota 37.

[73] Cf. A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, I, doc. CXVI.

[74] Cf. A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, I, doc. CXXVI.

[75] Cf. RUBIÓ I LLUCH, Documents, I, doc. CXXIV; II, doc. LXXI.

[76] Cf. F. SEVILLANO COLOM, «Mateu Adrià», p. 108.

[77] A propòsit de la utilització d’aquest tipus de manuscrit com a vehicle transportador dels textos literaris medievals, cf. F. M. GIMENO BLAY, «A propòsit del manuscrit vulgar del trescents: el ms. K.I.6. d’El Escorial i la minúscula cursiva librària de la Corona d’Aragó», dins Miscel·lània Joan Fuster. Estudis de Llengua i Literatura, VIII, a cura d’Antoni Ferrando i d’Albert Hauf, Barcelona, Departament de Filologia Catalana (Universitat de València), Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994, pp. 25-27. L’original s’havia publicat anteriorment a la revista Scrittura e Civiltà, XV (1991), pp. 205-245, vegeu especialment p. 45 i seg. Vegeu també F. M. GIMENO BLAY, «L’aventura gràfica de la literatura catalana medieval», Saó, núm. 170, any XIX (1994), pp. 33-36.

[78] La denominació de llibre registre aplicada als manuscrits literaris fou emprada, per primera vegada, per A. PETRUCCI en «Il libro manoscritto», publicat a Letteratura italiana, 2: Produzione e consumo,Torí, Giulio Einaudi ed., 1983, pp. 499-524.

[79] Ordenacions fetes per lo molt alt senyor en Pere terç, rey d’Aragó, sobra lo regiment de tots los officials de la sua Cort, f. 1r.

[80] Aquesta filigrana es molt semblant a la núm. 36 (de l’any 1346) publicada por O. VALLS I SUBIRÀ, La historia del papel en España. Siglos XXIV, Madrid, Empresa Nacional de Celulosa, 1978; a la núm. 1.543 (de l’any 1369) publicada por O. VALLS I SUBIRÀ, Paper and Watermarks in Catalonia, 2 vols., Amsterdam, The Paper Publications Society, 1968 («Monumenta Chartae Papyraceae Historiam Illustrata» XII); i al número 6.676 (de l’any 1375) del repertori de C. M. BRIQUET, Les filigranes. Dictionnaire historique des marques du papier dès leur apparation vers 1282 jusqu’en 1600, a facsimile of the 1907 edition with supplementary material contribute by a number of Scholars, edited by Allan Stevenson, 4 vols., Amsterdam, The Paper Publications Society, 1968.

[81] Aquesta filigrana resulta molt semblant a les números 37 (any 1368) i 38 (any 1361) de les reproduïdes per O.VALLS I SUBIRÀ, La historia del papel, cit.; la número 1.568 (any 1338) de O. VALLS I SUBIRÀ, Paper and Watermarks; i la número 7.372 (anys 1345-1354) de les publicades per M. BRIQUET, Les filigranes. A més a més, hom les ha trobades entre els papers del ms. 4 de la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona, amb el text de la Crònica de Ramon Muntaner (cf. J. MASSÓTORRENTS J. RUBIÓ BALAGUER, «Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca de Catalunya», Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, I (1914), pp. 26-27. La descripció del manuscrit ha estat reproduïda posteriorment a J. MASSÓ I TORRENT J. RUBIÓ BALAGUER, Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca de Catalunya, vol. I, mass. 1-154. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989, p. 4. Així mateix, és aquesta la filigrana del full solt de paper que el rei Cerimoniós utilitzà per redactar el pacte autògraf que subscrigué amb Enric de Trastàmara l’any 1363 (Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Col·lecció d’autògrafs, 1. 1. e (a). Reproduït en moltes ocasions, entre altres per F. ARRIBAS ARRANZ, Paleografia documental hispánica, 2 vols., Valladolid, Sever Cuesta, 1965, facs. 69).

[82] Semblant a les filigranes número 34 (de l’any 1382) de les reproduïdes per O.VALLS I SUBIRÀ, La historia del papel, cit.; i les números 6.745 (any 1344), 6.746 (1346), 6.751 (1344-1362), 6.752 (1344) de les publicades per C. M. BRIQUET, Les filigranes, cit.

[83] Cf. les rúbriques corresponents.

[84] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria reial; reg.; editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CLIX, p. 247.

[85] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria reial, reg. 981, ff. 15v-18r.

[86] Barcelona. Biblioteca de Catalunya, ms. 1.738, cf. una reproducció d’aquest en I. KIRCHNER, Scriptura gothica libraria, tab. 42.

[87] Sobre els autògrafs reials vegeu: F. M. GIMENO BLAY, «Escribir, reinar», cit.

[88] Entre altres la del f. 57v i altres posteriors.

[89] Cf. P. de BOFARULL I MASCARÓ (ed.), Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, tom V.