Читать книгу De la il·lusió al desencís - Carles Xavier Senso Vila - Страница 10
ОглавлениеCapítol 1
UNA REVISTA, UN PAÍS
1. L’IDEALISME PERIODÍSTIC XOCA AMB LA REALITAT
L’aparició de Valencia Semanal es produeix quan la democràcia iniciava el seu procés de consolidació i amb una gran quantitat d’estructures franquistes vigents encara. Més enllà de les superestructures organitzatives, la cultura participativa de la ciutadania seguia recuperant-se, construint-se. És el cas d’alguns dels paràmetres amb els quals es controlaven els mitjans de comunicació. La censura viscuda durant el règim dictatorial es traduí, ja en democràcia, en un consens sobre allò que calia o es podia dir als mitjans de comunicació, cosa que limitava també enormement els marges de mobilitat sobre els quals es creava el relat. L’incompliment d’aquest consens (visible perfectament en la política) situava els mitjans com VS en la clandestinitat comunicativa. Aquesta conjuntura no fa més que potenciar el valor de la publicació valencianista i els seus periodistes, amb una revista de completa convicció democràtica que sovint carregà contra els personatges que, des del règim dictatorial, acabaren introduint-se en el panorama polític democràtic. És a partir de la mort del dictador quan comencen a aparéixer les condicions òptimes perquè la premsa espanyola es convertisca en autèntic canal de les reivindicacions del poble. Un element canalitzador, a més, que preparara i difonguera les tesis i idees que consolidaren la mentalitat democràtica entre la població. És l’inici dels mitjans de comunicació com a veritables actors polítics de naturalesa col·lectiva. Tanmateix, la premsa comença a canviar a partir de la promulgació de la Llei Fraga l’any 1966. Aquesta llei, que ve a substituir la Llei de Premsa del 1938, dóna uns marges no tan estrets al món del periodisme i dels mitjans de comunicació. Com explica Carlos Barrera, des de la posada en marxa de la Llei de Premsa i Impremta la primavera de 1966, les pàgines d’alguns dels mitjans de comunicació escrits (sols d’alguns) es van constituir en una espècie de parlament paral·lel, de fòrum d’intercanvi d’idees polítiques –més atrevit que el d’unes Corts– els límits de les quals es quedaven en les disputes sobre la possibilitat d’un associacionisme polític més aviat descafeïnat i controlat pels estaments que havien protagonitzat i format part del Movimiento franquista.1
La normativa que regia la vida periodística era la Llei de Premsa i Impremta 14/1966, del 18 de març de 1966, coneguda popularment com la Llei Fraga, que va tenir unes conseqüències decisives en la transformació política, social i periodística de l’Estat espanyol. Malgrat tractar-se d’una llei encara franquista, la Llei Fraga posà fi a una etapa de la premsa, iniciada amb la Guerra Civil, caracteritzada per la rigidesa de les normes excessives de la censura governamental. Els esborranys inicials del projecte hagueren de passar el sedàs d’un dictador encara contrari a les reformes (coneixedor del poder dels mitjans de comunicació moderns en la construcció de l’imaginari social). El resultat va ser una llei amb majors cauteles. Tanmateix, tot semblava llum en l’obscuritat. Es considerava com a delicte tota aquella informació que atemptara no sols contra el cap de l’Estat, sinó també contra els principis del Movimiento o la moralitat social. L’Estat era l’encarregat de controlar la difusió de notícies a l’estranger a través de l’Agència EFE, i tenia poder per a segrestrar preventivament una publicació o recórrer a sancions administratives. La llibertat d’expressió restava encotillada sota la invocació de la veritat –la qüestionada veritat del règim feixista–, la moralitat o el respecte a les persones i les institucions. A més d’aquestes limitacions, la posterior modificació del Codi Penal i la Llei de secrets oficials de 1968 restringí encara més la possibilitat d’una lliure expressió d’idees. El quid de la qüestió –l’avenç més gran– estigué en l’eliminació de la censura prèvia. El govern podia també canviar la titularitat i l’orientació editorial d’un mitjà de comunicació mitjançant un simple procediment de modificació de la inscripció en el registre pertinent. Així ocorregué amb El Alcázar i amb el periòdic Madrid, que no sols veié com eren clausurades les seues portes, sinó que fou enderrocat l’edifici de redacció. L’article segon s’erigí com un autèntic martell d’heretges durant anys. Tanmateix, l’article tercer de la llei establia que l’Administració només podia dictar la censura prèvia o exigir la consulta obligatòria en els estats d’excepció i de guerra expressament previstos en les lleis.
La llei suposava un avanç més que destacat respecte a la normativa vigent, ja que aquesta censurava la informació abans que apareguera impresa, obligava a la publicació de pàgines amb editorials o articles arribats des de governació i s’encarregava del nomenament dels directors. Les modificacions de 1966 possibilitaren que els directors dels mitjans de comunicació foren designats lliurement per les empreses, amb l’únic requisit que foren de nacionalitat espanyola i que estigueren en ple exercici dels seus drets civils i polítics, a més de residir en el lloc on s’editava la publicació, no haver sigut condemnats per delictes greus o sancionats més de tres vegades per la via judicial o administrativa per infraccions en matèria de premsa i ser posseïdors de la llicenciatura de periodisme. Aquest entramat de normatives conduí a una multiplicació dels expedients seguits de sancions, molts d’ells, entre 1968 i 1969. Tanmateix, la Llei Fraga propicià indirectament la multiplicació del nombre de publicacions –animades per l’eliminació de la censura prèvia– i la proliferació de xocs entre la premsa i el govern franquista, discutit per la seua conducta sancionadora. Cuadernos para el Diálogo, Índice, Destino, Posible, Guadiana, Discusión y Convivencia, Cambio 16 o Triunfo, són exemples de capçaleres que aparegueren aleshores, com també d’altres de caràcter humorístic, com ara La Codorniz, Hermano Lobo o Por Favor. Publicacions que foren després referents ineludibles per als editors de Valencia Semanal, que veieren en elles els símptomes dels nous temps i els mecanismes del nou periodisme. La Llei Fraga es perllongaria, molt diluïda, durant un grapat d’anys després de la mort del dictador, incrustant-se en la vida democràtica, ja que el contingut només fou parcialment derogat. La reforma política i legislativa que s’emprengué amb l’arribada al poder de l’ucedista Adolfo Suárez, després de jurar com a president de Govern el 5 de juliol de 1976, no afectà la llei fraguista. Tanmateix, es produïren notables canvis en la comunicació, per exemple en els mitjans radiofònics, que pogueren començar a emetre serveis informatius o tertúlies de debats propis –abans subjectes a la informació oficial dictada per Radio Nacional de España (RNE). Si més no, convé recordar que el principal obstacle establert per la Llei Fraga per a l’exercici de la llibertat d’expressió es trobava en l’article segon que fou derogat l’1 d’abril de 1977. Alguna premsa però, abans de la derogació i, més encara, després, anava per davant dels marcs legals que la constrenyien i, com diu Montabes, cobria buits o completava espais que en un sistema democràtic consolidat correspondrien a altres institucions i organismes. Esdevingué «parlament de paper» (Montabes, 1994). La cultura –i amb ella, els mitjans de comunicació–és l’espai on es disputa l’hegemonia (a l’estil gramscià) d’una societat. I més encara, en un moment de transició en què s’accelera la difusió de coneixement i es creen valors i símbols identitaris dels quals depén la dominació política. El control dels hàbits, idees o comportaments de la ciutadania està en joc, i els mitjans de comunicació tenen un paper disgregador i vertebrador alhora que dilueixen la responsabilitat de conduir el procés de construcció democràtica.
És al final del franquisme i el principi de la democràcia, poc abans de l’aparició de Valencia Semanal, quan es produeix un augment força significatiu entre les publicacions setmanals o mensuals tant al País Valencià com a la resta de l’Estat espanyol. Sobretot com a contestació sotmesa al franquisme, ajudant a crear una opinió social procliu a l’establiment de la democràcia. El professor de la Universidad de Castilla-La Mancha Pepe Reig defensa que no cal «compartir las lecturas autoflagelantes de la transición como traición a la democracia, que tanto empiezan a estilarse, para darse cuenta de que en una democracia que se pretende madura no son ya aceptables relatos tan desmemoriados y desequilibrados sobre la transición como el que se ha tenido por oficial en nuestro país durante los últimos treinta años» (Reig Cruañes, 2014). Reig addueix que tant si se centra l’anàlisi en les característiques dels propietaris dels mitjans (la seua identitat i ideologia, les seues connexions empresarials i de poder, o fins i tot les seues relacions amb la política informativa del Govern), com si es concentra en el discurs informatiu-editorial (anàlisi quantitativa/qualitativa de primeres pàgines, editorials, etc.), l’evidència diu que pràcticament no hi ha més que un món empresarial, penetrat de lleialtats institucionals i amb un discurs integrat, el franquista. Els estudis més recents –cas de la investigació de Luis Santos (2015)– directament han pogut traure a la llum els informes secrets de les negociacions entre els dirigents dels mitjans de comunicació més importants i els secretaris d’Estat per a la Informació. El denominat Informe Aguirre –família, certament, ben posicionada en la política espanyola des de temps immemorials– permet endinsar-se en unes interessants converses palatines de gran eloqüència que es van realitzar en el més absolut secretisme i que només es coneixen avui quasi que per error. La persecució de periòdics de caire progressista, els suïcidis induïts de mitjans de dubtosa lleialtat al règim postfranquista o l’aposta decidida per beneficiar capçaleres com ABC (condonant-li milions de pessetes i permetent-li complicitats amb els colpistes) eren estratègies habituals des del poder. La suposada demanda de llibertat sempre va tenir la seua lampisteria secreta d’intervencionisme estatal amb l’objectiu, ja se sap, de controlar discursos i relats, i socialitzar els deutes econòmics dels amics i sequaços.
En aquest context subsisteixen alguns satèl·lits independents, empresarialment febles i políticament crítics.
Y luego las revistas, de las que unas pocas (Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, Cartelera Turia, Cambio 16, Destino, Sábado Gráfico y alguna más) forzaron los límites de «lo decible» y sufrieron por ello las consecuencias. Ya se ha dicho que en el tardofranquismo sólo estos últimos desarrollaron un discurso independiente de contenidos clara y explícitamente democráticos. Estas revistas tuvieron luego su continuación en el diario El País, periódico aparecido tan tarde como mayo de 1976, después de esperar durante años una autorización que el régimen le negaba (Reig Cruañes, 2014).
L’investigador de Castella-La Manxa considera que apareixen tres etapes en el comportament de la premsa espanyola en l’època, amb un primer oficialisme aperturista (1973-1975), un posterior desconcert (novembre de 1975 i juliol de 1976) i un darrer nou oficialisme (aleshores reformista, entre juliol de 1976 i les eleccions de juny de 1977).
Así, pues, la prensa española saltó del oficialismo al oficialismo, pasando por el desconcierto, en una trayectoria que ayudó a la democratización más como efecto que como causa eficiente. De modo que sí, la prensa tuvo un papel destacado en la transición, aunque nunca fue el motor de la misma. Su contribución fue ensanchar los márgenes de lo «decible», el espacio de la libertad de expresión, y de lo «visible», la sociedad civil emergente que el franquismo no quería ver. Pero ni fue un mérito general, sólo unos pocos periódicos y periodistas se jugaron vida y hacienda en el intento, ni fue estrictamente un mérito propio, ya que, si bien la prensa fue generalmente por delante de los políticos del régimen, estuvo siempre por detrás de la propia sociedad a la que pretendía reflejar y fue, en realidad, la abrumadora evidencia de que ésta se movía y protestaba la que obligó a la prensa a incorporarla en su discurso.
El control dels mitjans de comunicació va suposar un més dels trets que definiren la política de les plataformes de poder per sotmetre els espais de creació de la realitat. Les opcions socialistes que governaren majoritàriament arreu del país des dels anys vuitanta –al País Valencià des de les primeres eleccions dels anys setanta– ampliaren la cobertura sobre la cultura i apostaren per subvencionar diferents actes, organitzar-ne d’altres i normalitzar tendències. El que avui es coneix com la «cultura de la transició» suposà un intent de les estructures institucionals per controlar la cultura i dominar-ne el procés de creació, la seua interpretació de la realitat mitjançant les subvencions i l’edificació de circuits controlats (només reservats a uns quants) que marginaven els inconformistes, els problemàtics. VS, mentre que es va poder sostenir econòmicament, va mantenir la independència comunicacional que li permeté, per exemple, obviar l’obligatorietat de l’oblit del passat en benefici –així es venia des del poder– de la rehabilitació de la convivència social. Qüestionar el passat –així ho entenia la redacció– permetia pensar una societat diferent, construir els nous equilibris sobre fonaments més estables. Segant de soca-rel la història s’aconseguí difondre una identitat falsejada, basada en el silenci i dèbil quant a consistència intel·lectual. La cobertura institucional reduí el marc d’acció de la cultura a intervencions subvencionades i convertí en edulcorades narracions sense capacitat de fer trontollar –de consolidar més que allò que ja estava consolidat– el seu dia a dia. Va anar perdent la seua essència original, el seu caràcter de compromís amb la problemàtica. Encadenada –institucionalitzada–, la cultura desaparegué i anà esvaint-se gran part de la seua capacitat d’anàlisi. Els sistemes creatius controlats es convenceren que la descripció de les tonalitats i evocacions superficials suposava un exercici de realisme metòdic, oblidant voluntàriament l’anàlisi de les pressions existents. El debat complaent i endogàmic substituí la necessitat d’entendre el món i la societat perdé la possibilitat de trobar fàcilment estructures narratives que la confrontaren amb les mancances de les seues vides, amb els camins erronis, amb les seues contradiccions. La verticalitat en el control desenvolupat pel franquisme es transformà en una pseudo-horitzontalitat en la qual el poder polític configurà «la seua» cultura (i «els seus» mitjans comunicacionals) mitjançant ajudes, tant econòmiques com d’un altre tipus per eludir la marginalitat. El nou Estat, la nova democràcia recuperada després de la mort del dictador, va premiar la cultura, però sols una cultura, aquella que li permeté la consolidació del relat construït per a assentar el seu poder, l’status quo que el posicionava al cim de la societat.
Una de les principals víctimes de la nova democràcia va ser el treball professional periodístic i els mitjans de comunicació, atesa la complicitat de molts espais amb el nou sistema, permetent silencis pactats, inexactituds intencionades i faltes d’anàlisis palpables davant la necessitat de vendre un nou règim i negar que havia eixit de les entranyes de l’anterior. Les omissions hemerogràfiques van representar un intent de legitimar els «nous» artífexs del sistema democràtic, amb un model pluralista que ràpidament es va polaritzar. És per això que molts investigadors –com és el cas de Reig– defensen que els avanços democratitzadors es van produir malgrat els mitjans de comunicació i no gràcies a ells, sempre exceptuant alguns espais valents que sí que van acabar convertint-se en «parlament de paper» i ho van acabar pagant. Alguns mitjans, sobretot escrits, s’autocensuraren i es van situar com a còmplices en la creació del nou discurs del règim, cosa que es veu clarament en el respecte –rentada d’imatge– que ràpidament es va aplicar sobre la principal figura de la monarquia malgrat representar una herència del franquisme. En la creació de la nova cultura política democràtica es van haver d’inserir matisacions, en el que Rodríguez Ibáñez (1987) va definir en el seu moment com a «autoritarisme residual». Es va treballar en aquesta direcció des de múltiples mitjans, que adquiriren o simularen, a més, el discurs capitalitzat per l’Agència EFE, oficiosa i estatal fins ben entrada la democràcia i amb innombrables beneficis i privilegis sobre la seua principal competidora, Europa Press, empresa que sí que es va atrevir, com analitzen Carlos Barrera i José Apezarena (2014), a proporcionar informacions que la companyia de Luis María Ansón no oferia pels seus lligams polítics, de manera que creà un relat diferent de la transició.
Aquestes revistes valentes seran les encarregades de crear nous espais plurals de pensament, convertint-se, amb el pas dels anys, en la primera línia d’oposició al règim franquista. Són vertaderes plataformes de debat que viuran sota l’atenta mirada del Ministeri d’Informació. Amb la liquidació de la dictadura, tanmateix, la premsa crítica veié com es desplaçà la seua influència cap a les Corts, on es desenvoluparen, a partir de la mort de Franco, les confrontacions polítiques. Com afirma Javier Muñoz Soro (2005: 363) en el seu estudi sobre la revista Cuadernos para el Diálogo:
Al perdre la seua funció sòcio-política, aquestes revistes van haver de canviar la seua fórmula de redacció per sobreviure i conservar una porció de mercat, transvasant una part de les seues funcions a les revistes especialitzades, els suplements de la premsa diària i altres mitjans de comunicació, en especial la ràdio i la televisió amb els seus programes d’actualitat. En una lògica de mercat no hi havia lloc per a tots, així que en cinc anys de fallida de la dictadura i transició a la democràcia desaparegueren més de vint títols de publicacions setmanals.
La desaparició de revistes polítiques a l’Estat espanyol s’emmarca dins una crisi de publicacions politicoculturals a l’àmbit europeu propiciada a partir dels anys setanta, després del fracàs de l’esperit del 68, quan molta gent s’adonà que havia participat en el que es denominà com una «revolució imaginada» (Haro Tecglen, 1988). Sols les publicacions setmanals amb una sòlida tradició sobrevisqueren a l’àmbit occidental, per bé que a canvi de veure reduïdes substancialment les vendes i amb l’esforç d’haver de modificar part dels continguts i adaptar-se als nous temps socials i periodístics (textos més lleugers i menys compromesos). En aquesta tessitura, a l’Estat espanyol es passà de representar el país europeu amb major nombre de revistes polítiques a, en a penes uns anys, ser només un exemple de resistència. Però, com hem dit, el cas espanyol no fou extraordinari i sols destaca per la rapidesa i la intensitat del fenomen, amb una corba, tant ascendent com descendent, molt marcada.
Els mitjans de comunicació que apareixen en la transició es configuren pràcticament sense experiències anteriors donat l’ampli període de dictadura franquista en el qual no existeixen pràcticament revistes o periòdics valencians plurals i democràtics. Les noves tècniques o pràctiques periodístiques es transformaren profundament a partir dels anys setanta. Tanmateix, no es pot obviar que al País Valencià havien existit un temps abans (cas de les revistes de la II República o les reunions literàries de l’editorial Torre amb els Fuster, Casp, Adlert, Iborra, Valor, Beneyto, Estellés o Sanchis Guarner) experiències comunicacionals de gran interés que serviren de tradició cultural, amb praxi i intencionalitat molt semblant a la que després es configuren en VS. La publicació dels Fabregat o Sena, apareguda ja en la segona part de la transició a la democràcia, és el resultat de múltiples influències anteriors de publicacions que ja començaven a patir les conseqüències dels nous temps. VS, com les altres revistes anteriors, en va ser víctima i desaparegué sols tres anys després de la publicació del seu primer exemplar. Tanmateix, i com s’accepta des de l’equip de direcció del setmanari valencianista, l’intent de fer un periodisme nou, d’un consum més distés i dinàmic que el posat en pràctica fins llavors per les publicacions existents féu que les influències directes de VS superaren les fronteres estatals i vingueren de França (amb la revista VSD) i d’Itàlia (amb Il Meridiano di Trieste). També a l’Estat espanyol es fixaren en les tàctiques de maquetació de la recentment apareguda Interviú, sobretot pel que fa a l’espai dedicat a les col·laboracions. «El projecte de Puvasa, en un principi, volia copiar el model de Cambio 16, pensàvem a editar en un futur un diari i altres publicacions relacionades amb el País Valencià» [PC]. Independentment del seu èxit comercial, ben limitat, VS va suposar la continuïtat d’una proposta que va intentar canalitzar un projecte periodístic en valencià que oferira un prisma autòcton per a interpretar l’actualitat. En aquesta voluntat va ser digna hereva d’altres capçaleres històriques anteriors a la guerra com Acció Valenciana, relleu de les pioneres Dos y Dos i Cal Dir i precursora d’El Temps, un setmanari escrit completament en català, amb un marc d’acció a tot el territori de parla catalana i que subsisteix fins al present.
Segons Torró,
la clau valencianista és essencial en el setmanari. La defensa dels interessos dels valencians és la peça que ens uneix a tots. Seguíem la línia del que havia sigut Oriflama a Catalunya. Tractàvem d’aprofundir en els temes que no apareixien en els mitjans escrits diaris. La revista no aconseguí eixir dels cercles reduïts. Prop del 80% de Valencia Semanal es venia a la capital de València. Però més que el nombre d’exemplars venuts és l’impacte que va tenir. Si repassem la nòmina de periodistes que per allí va passar ens podem adonar que allò suposà l’autèntica escola de periodisme a València. En el moment que naix Valencia Semanal no existeix Escola de Periodisme a València (la que depenia de l’església havia tancat l’any 74) i eixe paper el juga Valencia Semanal [JLT].
A més, el final del setmanari nacionalista valencià no respon a les mateixes causes que les revistes que provenien de la lluita antifranquista i que dedicaren moltes de les seues pàgines a demanar l’arribada de la democràcia. Aquestes publicacions compliren el seu paper i restaren pràcticament sense marge de maniobra amb la mort del dictador. Desapareixeran, sobretot, per l’aparició i proliferació dels periòdics que feren de la informació una necessitat diària. En canvi, Valencia Semanal deixà de publicar-se, principalment, pel desencís de part de la seua direcció, superats per la realitat d’un país amb unes característiques força especials (l’antiga dualitat llavors duta a la seua màxima expressió) que començaren a dirigir-se en un sentit que xocà de front amb el País que havien imaginat els idealistes postfusterians. Una realitat del país que s’uní indefugiblement a una situació econòmica poc propícia. Sols el suport del PSPV-PSOE en la darrera època possibilità que la revista es mantinguera viva al voltant d’un any més (segona part de 1979 i principis dels vuitanta). Malauradament, ja tot semblava dit aleshores.
Referències periodístiques hi ha i moltes entre els artífexs de VS. Són ineludibles Dos y Dos o Cal Dir, i també d’altres com Oriflama, Cuadernos para el Diálogo, Triunfo, Interviú o Destino. Ernest Sena, fruit dels seus viatges arreu d’Europa com a representant de la democràcia cristiana, conegué experiències periodístiques que després volgué utilitzar per construir la publicació que ell tenia al cap. Fou Sena el que presentà als altres membres de l’equip amb capacitat de decisió (format essencialment per Amadeu Fabregat, Paco Carrasco i José Luis Torró) la revista francesa VSD i la italiana Il Meridiano di Trieste. Dues publicacions que mesclaven actualitat i oci i de les quals pretenien copiar el seu tractament fresc i de consum ràpid amb què enfocaven els diferents temes, a més d’incorporar l’emergent frivolitat i sensacionalisme en el periodisme. Però també influencia VS el nou periodisme que suposà una renovació en les formes de narració de reportatges, cròniques i entrevistes, combinant el millor de la literatura amb el millor de la professió periodística. A VS es veu aquesta proposta, aquest intent d’unificar elements literaris amb els propis de la investigació periodística. Molts dels reportatges publicats a VS, així, foren redactats amb la intenció que foren llegits com a relats, utilitzant diàlegs i descripcions de gran realisme i introduint llenguatge pròxim als lectors, amb un major protagonisme del periodista per aconseguir aquesta proximitat. Per a fer realitat aquest propòsit era necessari molt de «treball de camp» amb periodistes al carrer a la recerca de reportatges socials. A VS els redactors comptaven amb certa llibertat a les vesprades per cercar les notícies.
L’aparició de Valencia Semanal es produeix en un context molt particular. El desastre electoral de les forces nacionalistes valencianes en les primeres eleccions democràtiques (les de 1977) provocà que alguns intel·lectuals i polítics valencians es plantejaren que la dependència de les forces polítiques i dels mitjans de comunicació respecte de Madrid, respecte al centre de l’Estat, era massa gran. Per contra, la idea inicial de creació del setmanari valencianista era crear un mitjà de comunicació d’específica obediència autòctona. Els mitjans de comunicació havien jugat llavors un paper vital en la configuració d’aquestes creences o visions. Les eleccions de 15 de juny de 1977, en què els partits nacionalistes aconseguiren bons resultats a Catalunya i el País Basc, i les manifestacions autonomistes en altres territoris obligaren el govern a buscar solucions per contenir les reivindicacions d’autogovern. S’autoritzà, al llarg de 1978, l’aparició d’organismes preautonòmics, tot i que no hi havia encara una definició normativa del model d’Estat envers el qual es caminava. Si més no, la descentralització era imparable, tot i que el terreny de joc dels diferents actors polítics i cívics restava mal definit i el resultat del procés obert era una incògnita. Els ponents de la Constitució que es redactava a partir de 1977 i que s’aprovaria en 1978, assumiren el principi descentralitzador. El títol VIII de la Constitució va establir la possibilitat de crear comunitats autònomes amb estatut normatiu propi. El text, però, fixava dues modalitats per accedir a l’autonomia: l’article 151 permetia institucions de major rang i màximes competències; l’article 143 contemplava institucions de menor rang i menors competències, almenys en els primers cinc anys d’existència de l’autonomia.
El País Valencià –i VS jugarà en aquesta partida– acabarà construint la seua autonomia a través de l’article 143: però després d’un llarg debat social i polític que és, també, una de les cares de la Batalla de València. L’autonomia de perfil baix que s’aconseguí amb la crispació del període transicional valencià, junt amb l’anèmia cultural que caracteritzà els mitjans d’aquesta època –els existents pel seu caire i els inexistents per la seua absència– es traduí en la introducció de la premsa de Madrid. Una penetració que s’aguditzà després amb la progressiva absorció dels periòdics autonòmics en mans dels grans grups mediàtics espanyols. Levante-EMV i Información passaren a formar part del grup Prensa Ibérica; Las Provincias i La Verdad s’emmarquen en el que ara és Vocento; i Mediterráneo i Ciudad de Alcoy caigueren en mans de Zeta.
Romandre quiets era morir en una època de constants canvis i redreçaments econòmics. I això, sembla que ho observaren a la perfecció des de la direcció de Las Provincias. El gir editorial i el fet d’erigir-se com el diari altaveu del moviment blaver li reportà enormes beneficis durant quasi vint anys. I en aquest gir editorial, darrere d’unes tesis anticientífiques i provocadores, no podia haver-hi destacats membres universitaris que havien format part de l’etapa anterior i que abandonaren de forma gradual la redacció del diari degà, a mesura que la ideologia blavera anà guanyant posicions en el rotatiu. Sols l’esgotament de la Batalla de València i el fet d’adonar-se’n que els rèdits econòmics començaven a ser negatius amb l’explotació d’aquest monotema, féu abandonar l’empresa, encara que ja era ben entrada la dècada dels noranta. El diari degà passà de representar les tesis de la lluita antifranquista a la defensa de la ideologia blavera personificada per la dreta postfranquista que se sentia còmoda amb la informació quartejada que oferia el règim feixista. La política de provocació realitzada des de la redacció del periòdic es complementà en el carrer amb la participació de grups ultres que amplificaren les acusacions fins a utilitzar-les com a pretext d’insults i agressions físiques; una conducta que «amagava aleshores un pànic a la modernització i al canvi» (Gómez Mompart, 2000). I amagava, a més a més, un intent per reflotar la caiguda de les vendes que s’havien reduït des dels 45.361 exemplars al dia de 1975 als 41.000 de 1978. Els principals estudiosos del tema han identificat el blaverisme com una reacció del bloc de poder tardofranquista per adaptar-se a la nova democràcia i conservar, així, importants parcel·les de poder. Les tesis lingüístiques secessionistes calaren entre l’important món faller i l’anomenat franquisme sociològic, classes mitjanes urbanes tradicionals secundades per alguns dirigents del franquisme local, membres de l’alta burgesia i alguns conservadors i catòlics conservadors. Un corrent ideològic que en un principi triomfà a la ciutat de València i a la comarca de l’Horta i que, amb el temps, arribà pràcticament a tot el País Valencià. Si ens fixem en el paradigma de Las Provincias, observem un tret significatiu dels mitjans de comunicació franquistes i, amb ells, del sistema de poder dictatorial. Com afirma Josep Lluís Gómez Mompart (2000: 157),
la Transició no anava a ser fàcil perquè bona part del sistema comunicatiu de la Dictadura es mantingué i perquè els projectes i intents alternatius d’esquivar les lleis, el tarannà i la prepotència postfranquista toparen amb l’entestament d’un entramat mediàtic que es resistia a perdre privilegis. I, per suposat, l’Estat no estava disposat a què se li escapés de les mans la reforma i els límits d’aquesta. L’oposició democràtica en el seu conjunt qüestionà poc i no combatí suficientment l’immens poder fàctic que representà l’ecosistema de comunicació a la mort del dictador.
Entre les publicacions de periodicitat no diària sols la Cartelera Turia, autèntica capitana de la informació cultural i l’opinió política i social, perdurà amb el temps i fins a l’actualitat com una illa d’informació compromesa. A l’igual que a la resta del territori espanyol, la majoria dels mitjans de comunicació i de les agències d’informació estaven controlades per l’Estat o en mans de l’església o l’Opus Dei –tant si es parla de la premsa, com de les emissores de ràdio i també de les dues úniques cadenes de televisió existents.
Segons Rafael Xambó, el conflicte esclatà el 20 de maig de 1977 amb el programa televisiu Hora 15 sobre la unitat de la llengua i els posteriors articles de María Consuelo Reyna a Las Provincias que despertaren un sector de la societat valenciana, nostàlgics del franquisme que observaven amb preocupació la incidència de les tesis nacionalistes entre la població valenciana. Primer, els articles s’enfocaren en les pressions al president Albiñana perquè es manifestara sobre el tema. Després les seues paraules foren tergiversades i manipulades. Xambó (2001: 610) explica: «El foc que havia encès el diari feia que la ciutat de València apareguera plena de pamflets anònims, d’extrema dreta, parlant de la traïció del Plenari de Parlamentaris i convidant a la revolta el dia que el Consell es reunia al Puig». La campanya de crispació política de Las Provincias a partir de temes científics irrefutables –la unitat lingüística de la llengua catalana en totes les seues variants territorials– continuà amb transformacions semàntiques sobre els principals símbols identificadors dels valencians i els consegüents efectes pragmàtics en una societat que seguia pensat que la veritat responia a tot allò que apareguera imprés. La polèmica creada i alimentada s’incrementà a mesura que s’acostaven els comicis electorals. Bandera, llengua, territori o himne ompliren pàgines i pàgines en una campanya sense precedents i amb la complicitat del govern espanyol, que veia l’enfrontament entre els «cosins-germans» com un reforçament a la idea d’unitat indivisible de la nació. Una estratègia contra la cultura dirigida a la victòria d’un determinat corrent ideològic defensat per grups hereus del franquisme. Manipulació informativa, persecució dels defensors d’aquestes idees culturals ara tergiversades, victòria dels defensors de les tesis contràries i pujada al poder, beneficis econòmics facilitats per la trama.
La dreta valenciana no participà en el procés de reconstrucció del país, com, en general, no participà de la cultura d’avantguarda o, fins i tot, de qualsevol cultura. Els escassos elements cultes d’aquest grup són nobles deixalles d’èpoques passades, car la nova dreta valenciana, producte d’eixa Tijuana econòmica que produí el franquisme, tenia ja prou i massa amb les magres produccions culturals del règim, les quals, és clar, sols veien com a nació una –una sola– Espanya, entre castissa i transcendent (Hopkin, 2000: 127).
Les campanyes reivindicatives que caracteritzaren el País Valencià de la dècada dels seixanta i setanta serviren per a oferir un paper fortament transcendental al periòdic Las Provincias en el darrer franquisme i la primera democràcia. La primera etapa després de la mort de Franco, es va caracteritzar en el mitjà de comunicació conservador, segons l’autor Alexandre Crespo (2004), pel paper de la corona espanyola i de les reformes per la democràcia, per les reivindicacions autonomistes capitanejades per les forces de l’oposició i per la neutralitat inicial referent al tema de l’anticatalanisme, dirigit en aquest moment pels sectors del franquisme local. Amb posterioritat, no tan sols va fer de l’anticatalanisme una implacable croada en la qual s’oblidaren deliberadament les mínimes regles de l’ètica periodística o la moral política, sinó que l’ampliaren a la persecució de personatges públics, actuacions o fets, en funció no sempre d’objectius purament ideològics. Segons Crespo, una València catalanitzada, envilida pel centralisme roig, assetjada per les mans negres de la Barcelona envejosa, sempre venuda als interessos forans, bastardejada per l’esquerra i els intel·lectuals i traïda per la Universitat. Las Provincias qüestionà greument davant amplis sectors de la societat el paper de la Universitat amb el seu obstinat linxament; desacredità i criminalitzà les esquerres fent prevaler un model de democràcia tutelada des d’una dreta autoritària; mantingué l’existència interessada d’una extrema dreta violentament gelosa de qualsevol projecte de transformació cap a la modernitat; generà por en les institucions per la recerca de posicions de consens; encalçà la cultura fins a límits feixistoides; frenà parcialment el procés de normalització lingüística i perseguí persones i actituds absolutament impròpies d’un país democràtic.
Broseta i Reyna passaren de donar suport als Premis Octubre –organitzats per Acció Cultural del País Valencià, una entitat fusteriana– en els anys setanta a construir i armar l’anticatalanisme en benefici de l’estratègia de la UCD per arribar al poder. Un punt d’inflexió important suposà l’article de Broseta, publicat el 28 de juliol de 1978, titulat «La paella d’Els Països Catalans» i que rebé una important rèplica des de VS, on Amadeu Fabregat li dedicà diversos articles i editorials de gran amplitud. En aquest article, el polític ucedista denunciava l’exhibició de la paella valenciana com a pròpia de Catalunya durant la Setmana Cultural Catalana de Berlín amb un to d’irritació que contrastava notablement amb els seus articles –de no feia ni un any enrere– en què es mostrava partidari de la terminologia de País Valencià, del diàleg, de la lluita contra les tergiversacions interessades i de la defensa de les qüestions sobre la llengua des de postulacions estrictament filològiques. A l’article sobre la paella el seguiren un fum més, i el diumenge 10 de setembre de 1978 es publicà en portada el clar «El País Valenciano dice no a los Países Catalanes y es partidario de la bandera con franja azul». Aproximadament en les mateixes dates, Valencia Semanal publicava una enquesta feta sobre unes mil cinc-centes persones i que obtenia com a resultats, per exemple, que al voltant d’un 50% de la població valenciana es manifestava a favor del terme País Valencià, que un 49% deien que el valencià era un dialecte del català o el mateix i que un 45% donava suport a la bandera quadribarrada amb el distintiu del Consell.
Els «elements de maduració» que encunyà Cucó (2002) serveixen per a explicar la conducta adoptada per la dreta regionalista en el seu intent per eliminar el nacionalisme valencià catalanista. L’arribada a València del vicepresident del partit governant a l’Estat espanyol, la Unión de Centro Democrático,2 marcà un punt d’inflexió. Fernando Abril Martorell hi arribà amb l’objectiu prioritari d’aclarir les ambigüitats que havia mantingut el partit de dretes sobre la qüestió nacional i, indirectament, d’intentar influir en una població valenciana caracteritzada històricament per la poca estima del fet autòcton que la feia diferent. L’estratègia de tensió «abrilista» o els elements de maduració, fornits no sols des de partits polítics, sinó també des de mitjans de comunicació interessats, com Las Provincias o Diario 16, transformaren la societat valenciana, crispant-la fins a límits aleshores desconeguts. La mirada al nord de la dreta es convertí en odi a tot allò que fera referència a Catalunya. La crispació arribà a convertir-se en agressions físiques i en atemptats contra personatges públics com les propiciades en Quart de Poblet a Josep Lluís Albiñana, president del Consell del País Valencià, contra Manuel Girona, president de la Diputació de València o contra Joan Fuster, amb dues bombes a sa casa de Sueca. En aquest àmbit de persecució a la conformació d’una autonomia que reconeguera certes vinculacions culturals, les reivindicacions de l’esquerra, basades en l’essencialisme que propiciava l’existència del català, quedaven fortament atacades. Les esquerres que lluitaven per l’adopció d’una autonomia plena i per la denominació i el reconeixement de la condició de nacionalitat històrica (a l’igual que Catalunya, el País Basc i Galícia) eren titllades de catalanistes –que no era pejoratiu en un inici, fins que començà a relacionar-se amb l’antivalencianisme. Defensar la unitat de la llengua i de la cultura, sentir música en català, lluitar per la nacionalitat històrica, per l’autonomia plena, per la bandera de les quatre barres sense blau, amb la Muixeranga d’Algemesí com a himne, per la denominació de País Valencià, per la llibertat... tot era igualat a antivalencianisme. Aquest paper el jugaren els «elements de maduració» que anomena Cucó. Les paraules de Bram podrien explicar els objectius d’aquesta dreta espanyolista. Sobre la pèrdua del nom de País Valencià i l’adquisició definitiva d’un terme tan ambigu i sense contingut històric ni sentimental, Cucó (1989: 77) utilitza la cita de Bram en la qual afirma: «Negar-li el nom a una minoria nacional és una tècnica administrativa d’eficàcia provada quan es busca l’eventual desaparició de la seua identitat». Com posa de rellevància Cucó, els processos de maduració ucedistes acabaren per minvar granment el moviment nacionalista valencià fins a reduir-lo a una escassa minoria. Dins els partits polítics com el PSPV perderen posicions i en l’electorat mai aconseguiren resultats remarcables. Les victòries de la dreta amb estratègies agressives donaven molt bons resultats. Era, doncs, l’autonomia dels no autonomistes. Tot i les cessions de l’esquerra, el trencament dels pactes inicials i la posterior batalla dels símbols tancà tota possibilitat d’assolir un Estatut àmpliament assumible. A la fi, un Estatut aigualit en què el País Valencià restava configurat per tres províncies que ajudaren a dividir el territori més que a unir-lo. El sentiment de País quedava lluny d’aconseguir-se.
Per a la dreta, la cessió de competències a Madrid i a l’Estat espanyol era vista de forma positiva. María Consuelo Reyna afirmava: «se acabaron las dependencias».3 El pacte constituí, en síntesi, acceptar totes i cadascuna de les tesis i les reivindicacions de la dreta representada per la UCD. Amb el temps, el País Valencià assolí la pau civil i la construcció d’un estat autonòmic en un país que mai en la història havia tingut autogovern basat en la sobirania popular, però els intel·lectuals nacionalistes quedaren força insatisfets, frustrats. Un d’ells, Alfons Cucó, comenta al seu Estat i País (1989: 8):
Durant molts anys, els valencians han anat fent la seua vida col·lectiva sense realitzar cap exercici d’introspecció, sense interrogar-se amb aquella pregunta que, ben intencionadament, recull Pierre Vilar del personatge de La Belle Hélène: Au fait, qu’est-ce que je suis. [...] era un senyal –un senyal més– d’un estat de clara anormalitat, d’una situació cívica que implicava una greu malaltia que, de fet, amenaçava la pròpia supervivència dels valencians com a col·lectivitat diferenciada.
Si els grups de la dreta i una part del centre trobaven l’eco de les seues postures en Las Provincias, l’esquerra es va sentir representada en mitjans de comunicació com El País, que va destinar una part de les seues pàgines per a la informació del País Valencià, o en setmanaris com Valencia Semanal, que van donar la rèplica habitualment, situant-se com una autèntica illa informativa en la major part del que es denominà la Batalla de València, el procés de consolidació dels símbols identitaris dels valencians i el camí cap a l’Estatut d’Autonomia.
Després de les eleccions de 1977 –dirà Ernest Sena, màxim artífex de VS–considere que UDPV ha fracassat i que difícilment es va a refer i, encara que amb perspectiva històrica pot ser una decisió precipitada, també és cert que es podia veure que la UCD portava en el seu si la llavor de la seua pròpia descomposició. Els dos grans intents de construir una opció política d’obediència estrictament valenciana anteriors a la Transició política fracassen, la UDPV i el PSPV. La UDPV encara arriba a les eleccions de 1977 unida, el PSPV ja no; arriben a les eleccions totalment escindits. Tant un com l’altre, el de centre-dreta com el socialista són un fracàs. Es veu que la situació serà difícil de superar. Mentre en el PSPV la majoria de la gent s’integra en el PSPV-PSOE, en la UDPV la part més significativa se’n va a casa, una altra part minoritària se’n va a UCD i una altra part més minoritària passa al PSOE. Jo sóc dels que teòricament me’n vaig a casa però quatre mesos després surt Valencia Semanal. Ingenu de mi, el que considere és mirar de fer una aportació per crear informació pròpia del País Valencià, un mitjà de comunicació d’obediència estrictament valenciana. La idea inicial és partir d’un mitjà setmanal però la utopia, la il·lusió última, és crear un diari també per poder contrarestar i minvar la dependència respecte a Madrid. Aquesta idea inicial la pose en comú amb dues persones, un del món de l’empresa, Paco Carrasco, i l’altre a nivell periodístic, l’Amadeu Fabregat [ES].
Així naix el projecte de Valencia Semanal. Al principi, de la cerca de recursos financers s’encarreguen Sena i Carrasco i ho fan proposant la participació voluntària a familiars, amics i coneguts.
En les fotografies que apareixen de la presentació en el número 2 de Valencia Semanal s’observa que tots són companys de curs, familiars i amics. Hi ha una gran aportació que és la de l’empresari Pedro Soler, que després figurarà com a president del consell d’administració. Després, totes les altres aportacions foren molt paregudes econòmicament [ES].
Presentació en societat de Valencia Semanal en l’Asociación de Prensa Valenciana, a principis de desembre de 1977. En la imatge, el president de l’associació informativa, José Barberá, un dels màxims promotors de Valencia Semanal, Ernest Sena, i el primer director de la publicació, José Luis Torró.
A més, hi ha una segona peculiaritat en el finançament: tot el capital recollit és d’origen valencià. Sena pretén allunyar-se del capital català per no vincular el projecte amb el catalanisme: «Després de passat un temps, jo podria haver fet un viatge a Barcelona igual que el vaig fer a Madrid per obligació. Però no ho vaig fer. Si l’haguera fet, tinc clar que els meus contactes m’hagueren donat força facilitats. Açò també és marca ideològica i política» [ES]. La periodista Rosa Solbes afegeix:
Probablement Maldonado i Monrabal també posarien diners, supose que a través de Sena, que era eixe personatge de dretes que exercia de frontissa. A Maldonado li tragué diners tot el món. Si li’n tragueren Ventura i Benlloch per fer un diari, com no anava a traure-li’n Sena, que era un xic de dretes ben vist i d’ordre? Era aquella dreta que no va quallar, que era flor d’un dia, personatges únics i especials i que han existit mitja dotzena en la història del País Valencià [RS].
Per la seua banda, Paco Carrasco explicava:
Els fundadors de Puvasa (Publicaciones Valencianas SA) vàrem ser l’Ernest Sena i jo. Ell venia de militar a la UDPV i jo d’USPV (Unitat Socialista del País Valencià). La revista intentàrem situar-la en les coordenades del valencianisme polític de centre-esquerra. Mai va ser una publicació d’obediència partidista de cap opció política. No es pot alinear Valencia Semanal amb els pressupostos de la UDPV. Els diners tampoc [PC].
Entre la publicitat comercial que apareixia al setmanari es poden trobar empreses com agències de viatge, tendes de roba, autoescoles, bancs, centres d’espectacles, restaurants o llibreries, entre d’altres, és a dir, una representació àmplia i variada d’empreses com a fruit dels treballs de captació realitzats per les agències del sector al qual s’havia delegat la competència de la cerca de publicitat. Els responsables de VS han declarat de forma continuada que no era, ni de lluny, suficient per a fer front a les despeses i que la publicitat institucional –una de les fonts d’ingressos més importants en els mitjans de comunicació dels sistemes democràtiques consolidats– pràcticament no existí durant tota la vida independent de la publicació. Sí que és cert que durant els processos electorals augmentava la publicitat política de les diferents opcions ideològiques i tenien un important espai a VS cartells publicitaris de partits com el Partit Socialista del País Valencià, el Partit Comunista del País Valencià, el Partit Nacionalista del País Valencià o el Partit Comunista d’Espanya.
Ernest Sena explica que Soler fou, en l’origen, en la constitució de la societat,
un dels accionistes de major aportació de capital, si no el primer o tant com el primer. No va intervenir per a res ni en la definició del «producte» ni en la gestió de la societat i de la revista. Molt majoritàriament, es tractava de petites aportacions. Com a destacades, a més de Soler, n’hi havia la meua, i diria que també Carrasco, els Senent... La publicitat, ja es veu a les pàgines de la revista, era ben poca i amb això no es podia mantenir, tot i un nivell de vendes acceptable, en aquell moment i en aquella ciutat. Les aportacions personals van ser fetes per alguns socis inicials i també per algun patrici local (cas d’Álvaro Noguera, per exemple, ACS i poca cosa més). Quan això ja no va donar per a més, cercles propers a la presidència de la Generalitat (tant de València com de Madrid) van facilitar el darrer suport. Però remarque: xifra de capital petita, distribuïda majoritàriament entre petites aportacions [ES].
Per la seua banda, Paco Carrasco diu que
el finançament inicial anà a càrrec de les aportacions voluntàries que realitzaren part dels familiars, amics i coneguts dels promotors de la publicació. Aquesta labor inicial estigué promoguda per Ernest Sena i jo. El capital procedia d’un grup d’amics i gent nacionalista que veníem «rebotats» de diferents opcions polítiques, fonamentalment del PSPV, PCPV i UDPV. Aquest grup de gent invertírem els nostres estalvis en la publicació. El màxim inversor era Pedro Soler, com a president de la revista. Era empresari del sector naval i familiar meu. El movia la seua relació familiar, que tenia molts diners i, influenciat per nosaltres, volia una nova relació de forces polítiques i econòmiques. El seu paper en la publicació passava per presidir el Consell i trobar-se amb gent jove amb idees de canvi. Era, el que es diu, un bon ciutadà i un bon home. També invertírem els nostres diners, sobretot, Ernest Sena i jo [PC].
Sobre les suspicàcies repetides des de la creació de què VS era finançada per UDPV a tall de revista de partit, Ernest Sena, independent d’aquesta formació des d’uns mesos abans, fruit de la desfeta electoral de 1977, afirma:
La UDPV no està mai darrere de Valencia Semanal. Jo vaig tindre especial interés en què a l’hora de constituir la Societat Anònima i buscar gent perquè foren accionistes de l’entitat, no participaren membres de la UDPV. I no van participar. Ho vaig tindre clar com també que, des del punt de vista periodístic, fóra una opció plural. En temes de País es coincideix amb el que pensava la UDPV però no en altres molts temes. Amb el temps, quan es reconeix la feblesa econòmica del projecte, gent d’UDPV participa en el projecte però de forma voluntària. No hi ha cap vinculació més enllà del que és estrictament la meua persona [ES].
Hi ha una segona peculiaritat en el finançament: tot el capital recollit és d’origen valencià. Sena pretén allunyar-se del capital català per no vincular el projecte amb el corrent catalanista que hauria marcat de prejudicis la publicació abans d’arribar als quioscs. Reproduïm un fragment d’un editorial de la revista:
Se’ns han atribuït, d’altra banda, els patrocinis econòmics i ideològics més dispars. De vegades, els mateixos que ens col·locaven sota l’advocació de tal o qual grup o partit ens canviaven la sigla al cap d’unes poques setmanes en funció de tal o qual article, de tal o qual informació. I més encara. Perquè mentre determinats sectors del comunisme valencià, posem per cas, ens acusaven d’estar venuts al centre, el centre ens tirava en cara un pro-socialisme inexistent. Sense oblidar, evidentment, les invocacions a l’«oro catalán» que d’altres practiquen en sentir parlar d’aquesta revista. O siga que n’hi ha hagut per a tots els gustos. Nosaltres, però, anàrem fent camí, més o menys encertadament, i amb una manca de precedents vàlids per al moment actual que ha dificultat també la nostra tasca.4
En la signatura de l’escriptura de constitució de la societat anònima Publicaciones Valencianas SA (Puvasa) realitzada en la notaria de Daniel Beunza Saez, de Valencia, el 16 de novembre de 1977, participen Amparo Escrivá Costa, Luis Aparisi Quereda, Ricardo Martí Valls, José Luis Guardiola Gilabert, María del Carmen Sales Chisbert, Miguel Maldonado Chiarri, Juan Antonio Palacios Motilla, José Greus Rodrigo, Joaquín Ríos Daudi, Francisco Carrasco Escoda, Ernest Sena Calabuig, Rosa María Serrano Llácer, Vicente Luis Corell Dolz, Bernardo Cebolla Rosell, Juan Gabriel Cort Climent-Vila, Ángel Carrasco López, Pedro Soler Vicent, Vicente Montalvá Conesa, Eduardo Arnedo Pena, José María Carrasco Escoda, Juan Antonio Ferrer Pérez, Rafael Soler Verdú, Pascual Serrano Llácer, Enrique Cerdá Capuz, José Luis Bonilla Musoles, José María Álvarez Folch, Juan Manuel Vicens Benedicto, Juan Manuel Romero Mateu, Luis Molina Vivas, José Miguel Castaño Lloris, Pilar Senent Moreno, Eugeni Senent Moreno, Anna Senent Moreno, Francisca Moreno Blanco (en representació de la seua filla Amparo Senent Moreno).
Redacció de Valencia Semanal, d’esquerra a dreta: Rosa Solbes, Miguel Ángel Villena, Pilar López, Milagros Julve, Rafa Ventura-Melià, Emilia Bolinches, Paqui Llorens, Quica Sena i Toni Paricio.
Quant al repartiment inicial de les accions, s’observen diferències entre la documentació oficial de la societat i l’escriptura de constitució d’aquesta davant del notari, ja que, per exemple, Amparo Escrivá Costa, segons la segona, concentrava 25 accions per raó de 250.000 pessetes, mentre que la documentació de Puvasa en recull solament 13. En el cas de Francisco Carrasco, segons el notari en tenia 20 i a la documentació en consten 23, mentre que Ernest Sena apareix amb 30 a la constitució de la societat i amb 35 als papers interns de Puvasa. Són alguns exemples. La situació d’incertesa i desconfiança sobre la capacitat financera dels mitjans de comunicació féu que en les setmanes prèvies al llançament de la revista valencianista (exactament el 19 de novembre de 1977), Paco Carrasco, Ernest Sena, José Greus i Pedro Soler signaren un aval de 5.000.000 de pessetes destinat a Juan Gabriel Cort Climent-Vila per a assegurar que sufragarien a títol personal les possibles despeses acumulades per l’empresa Puvasa en l’edició de VS, donat que Cort Climent-Vila era el responsable de la impremta Foco-Berthe SL encarregada de la creació del setmanari. Amb tot, la presidència de Puvasa requeia en Pedro Soler, amb José Greus com a secretari, Ernest Sena com a conseller-delegat i Ángel Carrasco, José Miguel Castaño, Eugeni Senent i Ricardo Martí com a vocals, amb una duració dels seus càrrecs (segons la previsió inicial) de cinc anys.
Des del primer moment apareixen desviacions respecte al projecte econòmic inicial, que tenien previst vendre 15.000 exemplars setmanalment. Dels 11.500 exemplars de la tirada de març de 1978 (sols quatre mesos després de començar la iniciativa periodística), es produïa una devolució del 20%. Pel que fa a la publicitat, es projectava ingressar 99.000 pessetes al mes, de les quals se n’aconseguien un 65% en la mateixa data. La idea inicial era publicar 44 pàgines i se’n publicaven 52 per número, i les despeses en pagaments al personal es veieren incrementades en un 20%, bàsicament pel que feia al capítol de col·laboradors. Sols en l’apartat d’impremta es reduïren les despeses plantejades inicialment, amb un balanç final negatiu (entre despeses i ingressos) d’uns 8.500.000 de pessetes. Segons els responsables de la secció financera, la situació es donava per la forta competència existent en el mercat, l’escàs nivell de coneixement de la publicació entre la població, el baix índex de lectura del País Valencià i l’encasellament del mitjà com a catalanista. Pel que feia a la publicitat, s’analitzava com a responsable la crisi econòmica general, l’actitud de l’empresariat valencià –poc inclinada a aquest tipus de projectes, segons considerava VS–, l’actitud de les agències de publicitat –que infravaloraven les possibilitats del mitjà– i el rebuig provocat per experiències anteriors, sols en part comparables a VS.
