Читать книгу De la il·lusió al desencís - Carles Xavier Senso Vila - Страница 9
ОглавлениеINTRODUCCIÓ
1. UN TEMPS, UN PAÍS
Diversos veïns de la ciutat de València ixen del bar l’Aplec, situat antany en el carrer Sant Tomàs, i enfilen el camí cap a casa després d’una vespradanit d’agitat debat amb els seus col·legues. Han estat fent país –ho entenen com a construint, redreçant el País Valencià– davant d’una barra de bar i al costat d’insignes representants de la intel·lectualitat local. Són temps en els quals la política ha descendit al carrer i la transició s’escriu des de cada tertúlia ciutadana, en les quals també participen homes de diferents partits que després traslladen el parer veïnal a les cúpules. Són temps també en què la València subterrània que lluita per la configuració del País i l’adquisició de l’autonomia com a símbol últim de la llibertat democràtica es veu atenuada per la pressió de l’aparell postfranquista. I és que en els carrers del cap i casal es respira en aquells dies la Batalla de València, aquella confrontació artificiosa creada entorn dels símbols identitaris per a transvasar el poder polític de l’esquerra a la dreta. Els veïns abans esmentats dialoguen satisfets en la seua tornada a casa. Han escoltat i debatut les visions del país d’homenots com Joan Fuster, Vicent Ventura o Vicent Andrés Estellés. No obstant això, avui no estan tranquils. Han observat diversos individus que els segueixen de ben a prop, amb mirades felines que escupen desconfiança i nerviosisme. Parlen murmurant i acceleren els passos fins a quasi córrer. No són suficientment veloços i, després, els minuts passen de pressa però els segons són eterns. Pràcticament no poden defensar-se, vençuts sense remissió pels bats de beisbol i les cadenes.
L’informe mèdic parla d’un cap amb diversos punts de sutura i d’un braç dislocat que requereix ferros per a assegurar-ne l’estabilitat futura. Les múltiples blaüres fruit de punyades i puntades no s’incorporen a l’examen. Són ferides i marques menors. Danys nimis en una pallissa la víctima última de la qual era la democràcia valenciana, els fonaments de la qual tremolen ja que s’han bastit sobre excessives cessions ciutadanes. No obstant això, eren creixents les il·lusions nacionals d’un País Valencià subterrani, allunyat dels titulars dels mitjans de comunicació, malgrat teixir des de l’anonimat el vestit de la política pròpia. Les decisions electorals són fetes callar pels interessos partidistes, sobretot d’una UCD formada per gent que no ha nascut per a estar lluny del poder. Alguns polítics consulten amb el poble (amb els joves valencianistes i antifranquistes dels barris que volen sentir-se poble), baixen el Consell als carrers, a les tavernes.
Les tertúlies del Café de la Seu, creat en 1977 per Toni Peix, van arribar a comptar amb la presència del president del preautonòmic Consell del País Valencià, Josep Lluís Albiñana, o de l’alcalde de la ciutat de València, Ricard Pérez Casado. Més encara, aquests màxims representants eren allí rebatuts amb força i les seues gestions tremolaven per les discrepàncies de diversos valencians de gran bagatge intel·lectual que revocaven els seus moviments polítics i els oferien la seua opinió sobre per on havia de caminar el País en potència. En aquelles taules tertulianes s’asseien joves intrèpids de coneixements inacabables i utopia en la sang com Amadeu Fabregat, José Antonio Guardiola, Francesc de Paula Burguera, Pilar López o Ciprià Císcar. Era allí mateix, com en altres bars de la capital o de la resta del País, on, amb les cançons de Raimon sonant repetitivament de fons, es teixia la política de les esquerres valencianes, així com el món cultural i associatiu d’un territori que cercava les seues arrels després de segles de dissolució de la nació cultural, intensificada en les últimes dècades pels designis de la dictadura militar franquista. Un silenci trencat en part en els anys seixanta per un intel·lectual de Sueca que va saber ballar amb la censura per a oferir a les generacions esdevenidores l’eix del seu imaginari col·lectiu. En el Café de la Seu, el Café Lisboa, el Café-Llibreria Cavallers de Neu o el Café Malvarrosa es va fer i desfer el País gràcies a tertúlies informals sense hora de tancament. Va ser allí on també es van escriure desenes d’editorials, s’emeteren dotzenes de programes de ràdio clandestins i es van establir les bases d’una munió d’associacions ciutadanes que cobrien el paper d’una Generalitat Valenciana tantes vegades inexistent.
Les eleccions de 1977 facilitaren l’aparició de Valencia Semanal després de la desfeta en les urnes de les opcions nacionalistes valencianes i la canalització d’alguns dels seus membres al món del periodisme. Però també iniciaren –o més bé, despertaren– un moviment força conservador basat en proclames populistes i en un considerable interés polític –el blaverisme– que ajudà a enderrocar els pilars de la publicació valencianista, ja que van crear un clima de tensió pseudobel·licista en la societat valenciana, assetjada pel suposat imperialisme del nord –el catalanisme–, que impossibilità el finançament adequat d’una publicació que arrossegava l’estigma de ser afí al nacionalisme i el catalanisme. No enderrocà, tanmateix, el que ha sigut per a la història una experiència inigualable d’uns quants joves periodistes valencians que posseïen la sòlida voluntat de superar tots els obstacles que s’interposaven en el camí per bastir una informació independent i avantguardista que ajudara en la configuració del País en què creien de forma dogmàtica. Cal aprofundir en aquesta història, entendre-la, entendre’ls.
Aparegué així, a Valencia Semanal, una mena de diàleg deontològic de la societat valenciana que comptava amb el compromís i la responsabilitat de diversos professionals que s’afanyaven per consolidar en molt poc de temps un concepte periodístic d’informació degudament jerarquitzada i analítica, fins aleshores desconeguda al País Valencià i que permeté crear una opinió crítica conscient i formada per per descodificar els anys dictatorials que llavors era urgent tancar i per afrontar els reptes d’una democràcia encara desconeguda. També el Café de la Seu, on assistien els periodistes de Valencia Semanal Amadeu Fabregat i Pilar López, va viure moments difícils. Com aquella vegada que va irrompre una un exèrcit de Guerrilleros de Cristo Rey, pistola en mà i a cadenades van destrossar el local i les il·lusions d’alguns presents. Era el fruit de la crispació alimentada «des de dalt» per polítics irresponsables que van patrocinar la violència amb les seues proclames i després van oferir immunitat als seus salvatges protagonistes. Allò va ser la Batalla de València. Afortunadament, Valencia Semanal (VS), convertit en una tertúlia de bar multitudinària, esdevingué un altaveu per un país emmordassat. Aquell setmanari, que va estar a la venda als quioscos de la ciutat de València entre desembre de 1977 i juliol de 1980, venia al món en un moment crític, és a dir, de canvi, de transició entre dos règims, quan el passat no acabava de passar i el present, aquell present retolat com a democràtic, no acabava d’arribar o ho feia a estrebades. VS anava a convertir-se en actor periodístic i polític de la transició del franquisme a la monarquia parlamentària (Borrat, 1998), en la seua peculiar versió valenciana. No era un temps fàcil per al periodisme. La gent no llegia premsa. Les comparacions respecte a quaranta anys enrere resultaven decebedores: durant la República hi havia sis diaris a la ciutat i tiraven prop de 120.000 exemplars per dia; en la dècada dels setanta hi havia tres diaris a la ciutat i la tirada conjunta no sobrepassava els 80.000 exemplars. Només el 16,7% dels valencians llegia diaris o revistes cada dia. Cal dir, però, que les publicacions setmanals que sorgiren podien fer concebre alguna esperança de remuntar aquestes xifres: Interviú, Pronto, Hola, Diez Minutos, Lecturas, Semana –tots, això sí, setmanaris fets a Madrid– superaven els 200.000 exemplars venuts a terres valencianes, molt per damunt de la premsa diària (Laguna, 2006: 357 i 359).
Pecourt (2008: 219) escriu: «El creixement del camp de les revistes polítiques i la multiplicació dels debats intel·lectuals seria causa i efecte de la deslegitimació precipitada del franquisme i de la seua conseqüent desaparició».1 Es podria afegir que no només de les revistes polítiques (Triunfo, La Calle, Argumentos, Sistema, Serra d’Or, Taula de Canvi, Ajoblanco, Ozono, El Viejo Topo, Vindicación Feminista, Zona Abierta, Leviatán, etc.), sinó també d’unes altres que aspiraven a fer periodisme deslligat de les mordasses i els entrebancs que la dictadura havia imposat. El periodisme havia canviat, i molt, al món, mentre que al País Valencià vivia, com a la resta de l’Estat, una letargia prolongada (Gómez Mompart i Marín Otto, 1999). Les noves generacions de periodistes, que despertaven a la vida professional en aquells anys transformadors, creien en el poder de l’ofici per anar construint el futur.
Els periodistes de Valencia Semanal, joves, volen fer un altre periodisme i esdevenir un referent polític. Amadeu Fabregat, l’home que lidera la redacció, havia treballat en els inicis de Cambio 16, setmanari nascut en 1971, i l’agafà com a model. No pretenia ser la revista dels intel·lectuals brillants, sinó un setmanari de periodistes que sabien informar sense renunciar a una bona factura estilística, que sabien escriure el titular cridaner i que eren conscients que no hi podia haver cosa més atractiva que contar la realitat en moments canviants. Cambio 16 havia sabut guanyar-se el mercat (Fontes i Menéndez, 2004: 137-255),2 per què no ho havia de fer Valencia Semanal? La primera tenia en 1976 prop de 400.000 lectors: majoritàriament eren homes, joves d’entre 19 i 35 anys, d’allò que els sociòlegs anomenaven classe mitja-mitja, amb estudis, consumidors de cultura per damunt de la mitjana i lectors de periòdics liberals. Aquest sector (target) de la població valenciana els degué semblar orfe d’una bona revista als promotors de Valencia Semanal que, a més a més, volien donar-li a la publicació un to molt particular: el del valencianisme fusterià. Joan Fuster era un intel·lectual de Sueca que havia treballat, des de la dècada de 1950, per construir un discurs nacionalista diferenciat de l’anterior valencianisme polític (Archilés, 2012). En 1976 Fuster va publicar Un país sense política on insistia en l’absència d’una burgesia valenciana amb capacitat (com havia succeït a Catalunya o el País Basc) per liderar un projecte nacionalista, en la necessitat de triar el fet nacional al qual el País Valencià s’havia d’adscriure (espanyol o català com a opcions úniques i excloents), en la identificació entre llengua i nacionalitat (el català occidental es parla a 21 de les 33 comarques valencianes) i en l’orientació popular que qualsevol aspiració nacionalista havia de procurar-se. D’açò últim, la captura de voluntats populars, podia dirne molt un setmanari valencianista amb voluntat de difondre les idees fusterianes i de construir un discurs cultural al seu voltant: Valencia Semanal. Una revista (i una època) amb un inqüestionable valor referencial en l’actualitat per poder desxifrar i entendre la política autòctona, en general, i, més concretament, la situació del socialisme valencià. Un mitjà que fa visible la traïció a la qual fou sotmés el poble valencià, com també l’espanyol, amb el trencament de l’idealisme inicial per sotmetre’s als paràmetres pragmàtics de la política.
Els primers indicis de l’anomenada Batalla de València començaven aleshores, en 1977, encara que el consens historiogràfic ha situat el principi oficial en els esdeveniments de 1979, quan fou cremada la bandera quadribarrada del balcó de l’Ajuntament de València. Era la conseqüència de la derrota de la dreta en les primeres eleccions generals democràtiques després de l’hivern feixista. El País Valencià, com la resta de l’Estat espanyol, es trobava en el clímax de la transició a la democràcia i, en l’apartat periodístic, la llei de Manuel Fraga de 1966 servia per a controlar més mansament uns mitjans de comunicació que es manifestaven, en calma però amb força, per la llibertat d’opinió i d’impremta. La Constitució, que suposaria un abans i un després en el procés democratitzador, començava a gestar-se.
En aquest delicat context aparegué per primera vegada als quioscos la revista Valencia Semanal de la mà dels seus impulsors: el director de publicacions, Amadeu Fabregat; l’exmembre d’Unió Democràtica del País Valencià (UDPV) i posterior director de l’Institut Català de Finances en el govern de Convergència i Unió, Ernest Sena; l’administrador de la publicació, José Luis Guardiola Gilabert; i Francisco Carrasco, que ocupà el càrrec inicial de director-gerent fins a la venda de la publicació a mans socialistes en maig de 1979. Valencia Semanal, segons s’ha assegurat sempre –per escrit i de paraula–, des dels inicis havia estat sustentada econòmicament per UDPV i després pel PSPV-PSOE. Aquest estudi pretendrà negar en part aquestes afirmacions i demostrar –és la nostra hipòtesi de treball– que fins i tot financerament fou un projecte plural desvinculat de les sigles polítiques, fins que en maig de 1979, al voltant d’un any abans de desaparéixer, fou venuda al PSOE. L’escassa documentació existent encara avui –en mans d’alguns dels protagonistes principalment– ens ajudarà a desmitificar aquestes afirmacions i a fer una anàlisi del discurs des d’un prisma multidisciplinari que conjumine l’estudi històric i periodístic.
És cert que u quan es fa responsable d’una determinada empresa, la seua obligació és donar confiança als treballadors i dir-los «ací no passa res» i per tant quan hi havia mancança de mitjans econòmics i jo els donava ànims i els deia que no faltaria de res endavant, la gent reflexionava sobre el que jo tenia darrere. Però no hi havia res, sols un voluntarisme desorbitant i una determinada xifra econòmica que s’acabà ràpidament, perquè el projecte pretén fer les coses ben fetes i per a això, la primera premissa és pagar bé als treballadors [ES].
Són paraules del màxim propulsor de la publicació, l’exmilitant d’UDPV Ernest Sena. La seua presència en l’equip de direcció féu assenyalar directament aquest partit democratacristià com l’artífex del projecte periodístic setmanal. Tanmateix, VS pretengué situar-se com un òrgan plural de discussió social i política, allunyat de les sigles partidistes, en el qual es poguera crear opinió pública en una ciutat com València, dominada per dos rotatius com Las Provincias i Levante, controlats per forces distants, però sobretot, en una societat valenciana fortament dependent de la creació d’opinió arribada des de Madrid.
La revista va ser fruit de la convicció d’un grup d’idealistes valencians que van creure en una iniciativa periodística amb més voluntarisme que mitjans econòmics o professionals, en un intent per combatre pretensions de les elits polítiques i els poders fàctics hereus del franquisme. VS es va oposar a entendre la transició com una operació política dissenyada per aquests hereus i va mostrar el seu suport mediàtic als moviments socials que havien provocat la crisi del franquisme des dels anys seixanta. Va apostar per la una configuració d’un govern valencià paral·lel (en la idea dels parlaments de paper) amb una clara convicció de pedagogia democràtica, mostrant en tot moment el desencís que l’esdevenir de la transició estava provocant en amplis sectors de la ciutadania. El setmanari nacionalista fou centre docent de periodistes i ben prompte els seus «atrevits» articles es convertiren en un punt de referència per als mitjans de comunicació valencians i per a l’opinió pública. Així, malgrat el suport econòmic democratacristià, personificat en Joaquín Maldonado i Vicente Ruiz Monrabal –que van avalar molts projectes periodístics en favor de la democràcia, però no tingueren una participació especialment destacada en VS–, la nòmina de periodistes i col·laboradors que formaren part de la redacció de la revista, pràcticament tots amb la carrera periodística per davant, procedia de diferents opcions ideològiques. Amb el pas dels anys, molts d’aquests periodistes i escriptors que participaren en el projecte de Valencia Semanal han nodrit amb la seua qualitat periodística molts dels mitjans de comunicació valencians: Josep Vicent Marqués, Rosa Solbes, José Luis Torró, Rafael Ventura, Josep Lluís Sirera, Carmen Raneda, Ferran Belda, Javier Valenzuela, Miguel Ángel Villena, Jesús Sanz, Salvador Barber, Enrique Cerdán Tato, Ernest Lluch, Toni Mestre, Josep Piera, Pilar López... la llista podria continuar. Joves periodistes i també intel·lectuals que aleshores tenien les primeres experiències professionals i que amb posterioritat han ocupat llocs de rellevància en mitjans de comunicació nacionals i estatals. Es configura com una mena d’escola de periodistes davant el fracàs del periodisme autòcton i per la incapacitat durant dècades dels governants valencians de crear universitats i mitjans de formació dels professionals de la comunicació al País.
VS es va desenvolupar en un país inestable i limitat per la por a una reculada democràtica que s’avisava i avivava des de diferents instàncies –també des de mitjans de comunicació obertament franquistes que seguien en peu, llançant dia a dia proclames antidemocràtiques properes al colp d’estat. En aquestes circumstàncies, l’Estat espanyol anava configurant-se soterràniament i res no era el que semblava, amb milers de passos i moviments realitzats lluny de la llum que emetien els mitjans d’informació, la majoria encara controlats pels aparells franquistes o postfranquistes o per grups empresarials que temien perdre la seua capacitat de generar recursos econòmics a causa dels canvis incontrolats que semblaven lligats als nous temps. Per tot això, es pot dir que VS és, pràcticament, una publicació clandestina que no s’escapa de patir les pressions i repressions d’aquest tipus de mitjans, tant atacs violents (a la seu i als seus treballadors) com intents de censura judicial, política o comercial. En aquesta confrontació se situa el setmanari valencianista, emmarcant-se entre un poble que exigia mirar cap avant amb totes les seues conseqüències i una elit (política, econòmica, eclesiàstica, cultural...) retardatària, originària del règim que se superava, que cercava controlar els canvis perquè es perdera qualsevol besllum del procés de trencament. Els responsables i els diferents artífexs de VS no van dubtar en temps de dubtes. Es posicionaren del costat de la democràcia real i es van oposar amb fermesa a les transaccions, les picades d’ullet i la impunitat de què gaudien els hereus del règim franquista. Van idear un País Valencià en el qual el record del passat democràtic (desenvolupat en la Segona República) s’erigia com a fonament de la nova etapa plural, en la qual el poble –exigia la revista reiteradament– havia d’exercir el poder. En aquest marc, els generadors de l’opinió que emanava de VS van entendre el sentit del patriotisme valencià –i espanyol, que llavors no suposava cap contraposició– com la defensa dels interessos de la majoria dels ciutadans, com el rescat de la seua sobirania.
Cert és que, fins i tot amb una tendència al creixement en les vendes als quioscos amb el pas de les setmanes, VS va formar part del conflicte identitari valencià –amb la confrontació pels símbols que representaven el poble i la llengua pròpia–, caient de vegades en un joc –plantejat amb certa trivialitat pels sectors de la dreta– de difícil solució victoriosa pel suport institucional del govern central al sector conservador. No obstant això, la redacció de VS no va oblidar en cap moment les claus democràtiques que planaven sobre aquesta conflictivitat, assumint la batalla identitària però sempre englobant-la en un discurs més ampli en el qual també es pugnava pel model d’Estat, les noves llibertats o la justícia social. Per això, va anar desenvolupant una ideologia progressista amb la qual criticava (des de la docència) la reproducció en democràcia dels privilegis de les antigues castes (franquistes) i de les noves classes polítiques que es van assentar en el sistema (PSOE i PC) a canvi de fer callar les reivindicacions del carrer. En el setmanari valencianista es va entendre que la ciència social tenia l’obligació de ser objectiva, però no tenia menys obligació de saber que mai és neutral i, per això, va formar part del conflicte tot perseguint una societat més igualitària i justa. A l’estil de Hobsbawm, que atermenava el segle XX entre els esdeveniments ocorreguts entre 1914 (inici de la guerra mundial) i 1991 (col·lapse del bloc comunista soviètic), VS també condensa en els seus dos anys i mig d’existència una vivència enorme, un resum excels sobre el País Valencià de la segona etapa de la dècada dels setanta i la societat que inicià els anys vuitanta. No hi ha rebuig a VS, no hi ha puntada sense fil.
La línia editorial, crítica, oberta i directa, que no dubtà a colpejar amb força aquelles instàncies que veieren culpables de qualsevol fet o política en contra de la ciutadania, costà més d’un maldecap als seus dirigents i periodistes. Hi ha comptabilitzades vuitanta-sis demandes judicials contra els periodistes del setmanari, totes elles desestimades amb el temps. La resolució, però, no eximeix de les pors dels assetjaments judicials o d’altra mena. En la història contemporània del País Valencià –des de la mort de Franco a l’actualitat–, pocs temes han generat més debat intel·lectual (i historiogràfic) que l’anàlisi de la identitat pròpia. Si abans de la Guerra Civil i la dictadura ja aparegueren propostes comunicacionals que ajudaren a la definició dels valencians (en clau identitària), després de l’aparició del «terratrèmol» que suposà Joan Fuster, es llançaren els estudis vinculats al món de la universitat. VS aparegué en un moment clau d’aquest debat, i es va conformar com un espai de comunicació necessari en la difusió de la reflexió identitària.
La dreta violenta i extremista actuà de forma intolerant en reiterades ocasions contra la redacció de la revista (amb continuats avisos de bomba i la col·locació d’artefactes a la porta de la redacció), o contra els seus treballadors, amb agressions que arribaren a ser físiques. La revista valencianista emmarca els seus anys als quioscos en el darrer lustre de la dècada dels setanta, quan la violència estatal, parapolicial i de la ultradreta provocà més de cent morts, sobretot entre activistes sindicals, estudiants i individus que participaven en manifestacions pacífiques. I això es va fer, a més, amb total impunitat judicial i, sovint, amb la complicitat de l’aparell de l’Estat hereu del franquisme. La violència creix al país en aquesta època en comparació amb els darrers anys de la vida de Franco, constatant que la transició està lluny de ser un procés pacífic i modèlic allunyat de pressions que intentaren dirigir-lo o obstruir vies més rupturistes. Els responsables de VS enfilaren el seu treball periodístic amb una valentia inqüestionable, com ho havien fet anteriorment altres publicacions compromeses amb el canvi social profund, a l’encalç d’una densitat democràtica que es va anar perdent amb la consolidació de la transició i la introducció de la vella classe política franquista en el nou model d’Estat. Els passos polítics (així com els informatius) es van produir sobre una amenaça constant, amb la por a la reculada (per l’actuació dels militars) com a eix de la gran majoria de les accions. Sense el «factor de la por» no es pot entendre completament l’època, però van ser mitjans de comunicació com VS els que van ajudar a superar el constrenyiment democràtic, a través d’informació audaç que colpejava amb contundència els estaments establerts. Gran part de la societat, davant la por, es va conformar amb un procés viciat, sempre amb l’objectiu últim de no tornar a la nit franquista. VS, en contraposició, es va avançar al seu temps i va exigir avanços sense retorn, una democràcia representativa i un canvi social ferm que assegurara la justícia i el respecte a tots els seus representants. VS comptà amb la col·laboració de Joan Fuster i d’altres intel·lectuals valencians de referència (com ara Ernest Lluch, Alfons Cucó o Josep Vicent Marqués), que desenvoluparen treballs periodístics cabdals per a la societat autòctona, que derivaren sovint en assajos i estudis introspectius que ajudaren la població valenciana a conéixer-se. La inexistència d’altres mitjans de comunicació que se situaren al costat de VS en la lluita contra el blaverisme (traduït com espanyolisme aleshores) durant l’anomenada Batalla de València, féu que l’espai dels Fabregat, Sena o Carrasco, sempre vinculat a ideologies de resistència, acabara radicalit-zant-se i defensant aferrissadament posicions esquerranes i nacionalistes.
Valencia Semanal va desaparéixer per problemes econòmics, com moltes altres publicacions de la transició, a principis de juny de 1980. També pel desencís dels artífexs i per altres raons més subtils que apuntarem més endavant. Deixà de publicar-se amb una línia identificada amb les tesis del PSPV-PSOE, entitat que havia socorregut la revista davant la crisi financera que patia. Més exactament, en la defensa dels interessos del posteriorment president de la Generalitat Valenciana, Joan Lerma. Les vendes de VS, pel que fa al nombre de subscriptors, foren relativament humils, ja que no era fàcil, a finals de la dècada dels setanta, fer-se un espai en el panorama comunicacional valencià. Hi hagué altres projectes com Serra d’Or, que aconseguí 144 subscriptors entre 1962 i 1965, o Gorg, que disparà les seues vendes gràcies a la fidelització de quatre mil persones. VS tingué, durant tota la seua història als comerços, poc més de mil tres-cents subscriptors.
2. L’APARICIÓ DE VALENCIA SEMANAL EN PLENA TRANSICIÓ
La perspectiva històrica que permeten quaranta anys de fonaments democràtics han fet que molts intel·lectuals d’arreu de l’Estat espanyol qüestionen el modus operandi amb què es construí el famós procés autonòmic en la transició. Més enllà, el mateix pas a la democràcia (amb la signatura de la Constitució de 1978) queda en entredit per les àmplies mancances. La societat que, en l’actualitat, segueix negant-se a la investigació del franquisme, a l’obertura de fosses comunes de la Guerra Civil, a la reforma constitucional o a la nova onada de reformes estatutàries, és fruit d’aquell ambigu procés autonòmic incomplet. El pas de la dictadura «feixistalitzada» –com diria Ismael Saz (2004)– a la democràcia parlamentària no va ser un camí tan idíl·lic com volgué vendre’s. Molts dels participants o de la ciutadania que observà els moviments entén el procés com el millor que es pogué dur a cap. Al contrari, les noves generacions, criades plenament en democràcia, poden observar l’immobilisme existent al voltant dels pactes de la transició com un símbol de temps antics. Tanmateix, el presentisme pot afectar la visió de la transició. Afirmar que va ser tancada en fals és construir la història amb les circumstàncies polítiques i socials que es viuen avui, exigir als dirigents i als ciutadans dels anys setanta que actuaren segons els avenços que es gaudeixen al segle XXI. Cada moment de la història és fruit de la seua època, de les circumstàncies, del pensament, de les persones. No és errònia la revisió, però cal respectar el treball realitzat en un període crispat i inestable en el qual el record de les agressions i assassinats franquistes encara estava molt viu. La por és clau per entendre la transició. Es critica, això sí, la voluntat que es respecte un model creat en la transició que pretén que les claus d’aleshores seguisquen responent les demandes de la població d’avui. És una mena de presentisme a la inversa. La transició es configurà sobre una sèrie de paràmetres polítics que ara (després de moltes dècades) han quedat obsolets a l’hora de contestar les noves preguntes.
Els coneguts com a artífexs de la transició espanyola van afrontar la construcció de la nova democràcia amb un caràcter adamista que va ocultar moltes de les anteriors pretensions democratitzadores del país, amb una infinitat de lluitadors per la llibertat contra el règim autoritari encara soterrats en les cunetes. Quan el dirigent sindical (i comunista) Marcelino Camacho va expressar en 1977 que ells, com a comunistes tantes vegades agredits, «hemos enterrado nuestros muertos y nuestros rencores», el discurs de l’acceptació sota paràmetres inacceptables es va fer visible. A França, avui dia, segueixen sonant les campanes el primer diumenge de cada mes per a recordar els bombardejos nazis. «La memòria d’una democràcia no pot ser una altra cosa que la memòria de la construcció de la democràcia», considera el professor Monedero (2013: 39). Els mitjans de comunicació, que haurien d’haver jugat aquest paper com a agents convençudament democràtics i democratitzadors, es caracteritzaren, nogensmenys, per oferir (entre les capçaleres més importants i venudes) un periodisme voluntàriament submís i intel·lectualment silenciat, perquè en els quadres directius se situaren alguns dels sectors més retardataris de la societat espanyola, amb incapacitat d’avançar-se als temps, provocar o respondre les demandes de la societat, fugir de la missió pactada per les corporacions hegemòniques i capitanejar una contribució democràtica. L’oficialisme imposat pel franquisme passarà amb el temps a ser oficialisme pactat pels principals partits, aproximant-se sempre a unes elits que els asseguraven cotes de poder i, parallelament, posició social. Sols alguns mitjans –clandestins durant la dictadura i tàcitament marginals durant la democràcia– assumiren la lluita amb convenciment per la democràcia i els seus valors.
Com defensa un nou corrent de pensadors a l’Estat espanyol (contradient les veus que defensen que el camí a la democràcia va ser obra de quatre polítics il·luminats i el rei Juan Carlos), no hi havia pissarres en les quals s’establira l’esdevenir de la transició. Tanmateix, sí que existia una clara i preparada (des de les elits) voluntat de quin havia ser el discurs que acabara per difondre’s i convertir-se en hegemònic entre la població. Aquests processos s’han demostrat, durant tota la història, com a espontanis, com una suma d’esdeveniments més aviat de caràcter atzarós. Molt al contrari, hi havia clars propòsits per la consecució dels quals es va treballar amb duresa. Un dels propòsits va portar a modificar la dialèctica discursiva per a oferir una confrontació entre reformistes i immobilistes, deixant de costat un debat més real entre franquistes (i, per tant, antidemocràtics) i antifranquistes. Es va començar a crear, així, un debat coix que va vendre els avanços democràtics com a assoliments del consens de les elits i no com a exigències de la societat civil. Quant a aquests propòsits, estudis que vindran (que han de venir) han d’estudiar la influència que tingué el govern dels EUA en la transició, després dels successos de Xile en 1973 i Portugal en 1974. Un govern que va vetar en les Nacions Unides la condemna dels últims assassinats del règim franquista. L’objectiu de l’imperi nord-americà era seguir comptant amb les bases militars en territori espanyol, frenar la influència comunista (sense pes a Espanya més enllà dels lluitadors antifranquistes) en el sud d’Europa i afermar els interessos econòmics (i amb ells, estratègics) de l’imperi capitalista. El paper de la CIA nord-americana ha sigut apuntat per alguns autors, però encara hi ha molt a dir; Vernon Walters és un personatge tal vegada massa important per a que no el conega ni un 1 per cent de la població espanyola.
El secretari d’Estat nord-americà va manifestar a l’ambaixador americà en Espanya, Wells Stabler –en 1975, pocs dies abans de la mort de Franco i per telegrama–, que l’objectiu dels EUA a Espanya era seguir enfortint el conjunt de relacions polítiques i de seguretat, i qualificava com a negativa l’entrada de formacions comunistes en el govern. El seu país, deia Kissinger, «exercirà un paper estabilitzador i de suport, i aconsellarà en contra de qualsevol esforç per impulsar canvis més ràpids, que pogueren forçar el procés més enllà dels límits realistes, amb el risc de provocar reaccions greus» (citat a Monedero, 2013: 78-79). Vázquez Montalbán va denominar «correlació de febleses» aquella fragilitat entre el vell que semblava eixir i el nou que semblava arribar. Va ser, en aquesta indefinició, quan el paper del poder (econòmic, financer, intel·lectual, estratègic o imperialista) va ser clau en la definició del procés, amb l’objectiu que els nous temps no s’edificaren sobre transformacions sense control. Eloqüents van ser les paraules d’Arias Navarro quan va afirmar allò de «o hacemos el cambio nosotros o nos lo hacen» (Monedero, 2013: 77), que s’adiuen amb l’afirmació de Marx –evidentment, sense saber-ho– segons la qual els valors dominants són sempre fruit de la ideologia de les classes dominants. Amb el temps, la dreta es va reformular i l’esquerra –representada parlamentàriament per PSOE i PC– va desmobilitzar el carrer, amb la intenció de dirigir el procés des de les cúpules. Com han mostrat els estudis d’Alfredo Grimaldos (2004) o Mariano Sánchez (2010), la repressió va seguir tenint un fort paper, amb la violència de l’extrema dreta sense repercussions judicials (un fet que es va constatar amb major intensitat al País Valencià). Sánchez comptabilitza en les seues anàlisis que, entre 1975 i 1983, van morir 591 persones per violència política, entre les quals es comptaven 188 morts per actes de les forces de seguretat o repressió. En les comissaries o en les presons van morir vuit detinguts. El fet que la policia carregara sobre els manifestants es va fer una pràctica habitual i rara era la concentració reivindicativa en la qual no hi hagueren detinguts i ferits de diversa gravetat. A més, diferents partits d’ideologia clarament republicana no van poder, directament, concórrer als comicis electorals, com ara Esquerra Republicana de Catalunya o el partit de Manuel Azaña, Izquierda Republicana. Segons Monedero, la transició es va construir sobre l’acord entre l’exèrcit i els principals sectors econòmics del país per a assegurar els privilegis obtinguts durant els quaranta anys de dictadura; la voluntat continuadora de la dreta, la incoherència ideològica del PSOE i l’excessiva cessió del PC; les exigències externes per a mantenir l’Estat espanyol en el bloc occidental; el segon exili (aquesta vegada intern) dels intel·lectuals i la feblesa de la societat, amb poca capacitat de resposta després de la dictadura i sotmesa a la por d’una nova intervenció militar.
La història de la transició –entesa com la construcció narrativa «comprensible» adreçada a la població– s’estructura des de paràmetres personals i socials, amb una preeminència dels primers en un moment d’expansió de mitjans de comunicació moderns que premien el personalisme, potenciat per la televisió en expansió. Serà així com fets i personatges prendran sentit a ulls d’una ciutadania que necessita conéixer i comprendre uns nous temps arribats de forma accelerada. Per a l’ordre de la nova situació (i els seus equilibris sustentadors) i l’organització estratègica de funcionament es veié la necessitat de fer una descripció exhaustiva del món en el qual s’intervenia i es desenvolupà un exhaustiu treball d’edificació de la memòria de la col·lectivitat. El règim establert mitjançant el consens volgué fer hegemònic un relat que acabà per ofegar els altres, fent ús excessiu d’oblits, per exemple, tant de la dictadura franquista com de la república democràtica de la dècada dels trenta. Sols en teoria, perquè el franquisme estigué sobrevolant el nou procés, mentre que la democràcia dels anys trenta fou absolutament silenciada, sense capacitat per aprofitar el que Bloch anomena l’excedent utòpic dels moviments d’emancipació. Ho aconseguí el nou règim, a més, a través de la utilització dels fons públics i els aparells de l’Estat per l’exigència, entesa com peremptòria, de controlar el pensament de la població i inocular-hi la realitat que «calia» creure per assegurar l’estabilitat de la nova etapa. Sense els oblits i els abusos no és possible entendre determinants relats que acaben convertint-se en memòria col·lectiva a través dels mitjans de comunicació, nou camp de batalla pel que fa al nou període democràtic espanyol. Durant dècades (com definiren Berger i Luckmann) es va construir un món que es donava per descomptat, es va generalitzar una apropiació simbòlica del passat com a instrument polític per controlar favorablement (amb la correlació de forces de cara) els consensos i conflictes. Uns consensos que reproduïen molts dels interessos de les velles oligarquies, a les quals simplement (a manera de reforma) se’ls aplicà les exigències de les noves oligarquies. Com defensa Marta Rovira (2014: 39), els abusos de la memòria són, en el cas de la transició, els abusos de l’oblit: «Sempre es pot explicar el passat d’una altra manera, sempre pot haver-hi una altra construcció narrativa en què variïn els protagonistes i els marcs d’acció. Per tant, la memòria és sempre producte d’una manipulació». Una manipulació que esdevé políticament rellevant quan és imposada com l’única història oficial, quan és exercida de forma canònica per mitjà de la intimidació o de la seducció, per mitjà de la por o de l’adulació. Se situà així la transició com un punt d’arribada en el qual semblaven satisfetes moltes de les pretensions de la població valenciana i espanyola. Es vengué com un punt de partida i acabà sent, durant moltes dècades (i encara), un punt d’arribada. Es vengué com un motor del canvi que reportaria el nou Estat i acabà com un filtre (enormement atapeït, a més) que dificultà l’arribada de moltes de les necessitats democràtiques del país. Els nous equilibris mantingueren molt de l’ordre dels antics i afavoriren més bé poc les aspiracions de les classes subalternes. La dictadura morí en el carrer per la forta empenta del poble (l’any 1976 fou clau), però el règim perdurà en molts mitjans de comunicació, que crearen el discurs i amb ell molta de la realitat que els beneficiava. Profecies autocomplides, en diran uns. Silencis i mentides, en diran d’altres. A VS no es van permetre mai –fins i tot es van combatre– les ambigüitats en la memòria i la difusió monopolitzant del relat per ofegar possibles escletxes d’un discurs que sovint va ser utilitzat per justificar i reescriure –en contra de la veritat no escrita, potser, però sí viscuda– situacions pretèrites, sovint vinculades al franquisme i els seus protagonistes, que aprofitaren el control de la construcció del relat per introduir-se tranquil·lament en la democràcia mitjançant distorsions extremes, mitges veritats enverinades i mentides insultants.
La premsa assumeix que se li demana una posició responsable que no qüestione els fonaments de la transició per no posar-la en perill i acompanya el canvi polític pràcticament sense capacitat de crítica, convertint-se (voluntàriament) en un aparell més de l’Estat en el seu control del discurs preeminent. El procés constituent que naix al carrer es tanca a les institucions –on perdura molt del franquisme, cas paradigmàtic és la judicatura– i als ens comunicacionals, protectors d’un statu quo que els posiciona al capdavant d’un mercat canviant i inestable. VS aposta per estils i prioritats informatives rupturistes que trenquen amb l’amable maquillatge amb què la dictadura pretén disfressar el paper en la història de nombrosos personatges per fer-los un lloc en la naixent democràcia.
Mentre la Segona República –no cal recordar que havia sigut la darrera democràcia coneguda al país– fou presentada sovint com un exercici polític llunyà, exòtic i inclús caòtic, del franquisme sols es vingué a recuperar allò que podia ser utilitzable en la nova etapa plural després de la mort del dictador, en un missatge que inclús calà en determinades forces d’esquerres, que volgueren oferir preeminència en les oportunitats obertes i exigir-se a oblidar. En aquest clima, exigir responsabilitats als responsables criminals de la dictadura suposava (o així fou venut) un exercici d’irresponsabilitat.
Contràriament, VS apostà per la construcció de referents i simbologia alternativa a l’hegemònica, reequilibrant la realitat valenciana mitjançant paràmetres silenciats durant dècades. Referents que treballaren pels valors i els beneficis col·lectius, cantants que s’expressaren en una llengua tantes vegades perseguida i condemnada, manifestants compromesos amb causes «perdudes», partits polítics minoritaris i lliures, per tant, d’exigències consensuals. En un moment, a més, en què qualsevol lectura en clau valencianista era interpretada –seguint l’estratègia polaritzant– com una visió nacionalista. L’èxit que aclapara arribà com a conseqüència de saber recollir la insatisfacció i la mobilització difoses en la societat valenciana, més per la incapacitat d’oferir alternatives útils de les classes dominants que per la capacitat de canvi dels estrats populars, sobretot a partir de 1977, quan decau la pressió al carrer. Contra alguns «creadors de discurs i realitat» com VS apareix la capacitat de reacció de les elits de dretes per configurar respostes ciutadanes mobilitzades amb conflictes ambigus i allunyats de la discrepància tradicional entre «dalt» i «baix». Al territori valencià, una Batalla de València que s’emmascara en el conflicte dels símbols intentà reintroduir velles jerarquies i legitimitats amb el suport dels aparells de l’Estat. La legitimitat de l’oposició franquista convertida en equips de govern fou combatuda amb la força de la convicció (mitjans de comunicació) i la coacció (violència de tot tipus permesa per l’Estat). L’oligarquia franquista acaba marcant el discurs i el tempo polític per a mantenir molts dels equilibris antics, mentre les aspiracions ciutadanes –sovint mal representades per les noves opcions polítiques– se silencien amb algunes aportacions al nou organigrama estatal. Dins aquest marc, VS fou com una coma en l’escriptura, necessària per a entendre el relat de la transició. No aconseguí configurar-se com un punt i a part i ni molt menys com un punt final, però sense el signe de puntuació que introduïren en la frase els Sena, Carrasco o Fabregat no és possible entendre la història del País Valencià.
L’etapa intensa de la transició, pel que fa a la política, abraça des dels mesos anteriors als comicis electorals generals de 1977 fins al «frustrat» colp d’estat del coronel Tejero en febrer de 1981. VS s’emmarca totalment dins aquesta època: aparegué poc després i desaparegué poc abans d’aquests esdeveniments situats als pols. Les eleccions generals celebrades l’any 1977 foren guanyades per les formacions polítiques d’esquerra al País Valencià (PSOE-PV, PCE-PCPV i PSP-PV) per davant de la dreta representada per la Unión de Centro Democrático, Alianza Popular i la Candidatura Independent de Castelló (CAIC). El País Valencià sorgia d’aquestes eleccions com una nació clarament d’esquerres però amb un missatge que obrí molts ulls cecs d’utopia, entre ells a alguns dels artífexs de la revista que centra aquest estudi. Les dues formacions nacionalistes (Partit Socialista del País Valencià-PSPV, socialista, i Unió Democràtica del País Valencià-UDPV, democratacristiana) van ser apartades a un segon plànol de l’esfera política valenciana, obtenint uns resultats prou decebedors.
Segons Alexandre Crespo (2003: 6), «malauradament per a les aspiracions nacionalistes, les eleccions de 1977 representaren la creació d’un sistema de partits polítics valencians diferent al model de la clandestinitat, model basat en les forces d’obediència estatal, més o menys valencianitzades, i que deixà fora del parlament les organitzacions d’estricta obediència valenciana». Sanz i Nadal (1996: 246) havien dit abans: «Mai tants van saber explicar tan malament l’estima pel seu país i la passió per la seua terra, i van aconseguir tan poc com a col·lectiu».
Aquella decebedora derrota d’UDPV i PSPV –decebedora per a la intellectualitat nacionalista– facilità l’aparició de Valencia Semanal. La celebració de les eleccions i la victòria de l’esquerra va repercutir decisivament en la mobilització ciutadana i política a favor de l’autonomia, que va tenir tres dates que destacaren en aquells moments: la constitució del Plenari de Parlamentaris del País Valencià amb tots els diputats i senadors valencians l’agost de 1977; la multitudinària i històrica manifestació del 9 d’Octubre de 1977 i la constitució del Consell del País Valencià –govern preautonòmic– en març de 1978.
La dreta valenciana de la UCD –el partit construït ràpidament a l’entorn d’Adolfo Suárez i que guanyà les eleccions a l’Estat espanyol– reorientà la derrota en les eleccions al País Valencià cap a una estratègia política cada vegada més radicalitzada en què començà a prendre força la ideologia blavera. UCD utilitzà el conflicte blaver per capgirar l’hegemonia que l’esquerra havia aconseguit al País Valencià. A les pàgines de Valencia Semanal, Ramir Reig (1980) deia sobre el blaverisme que era una mescla «de primitivisme indigenista (que arriba a inventar-se una llengua en base a les incorreccions de la parla popular), exaltació de les tradicions aldeanes i municipals elevant-les a la categoria ontològica d’essència del valencià, reducció de la història a anècdotes magnífiques de sabor foral i tot això adobat amb un difús ressentiment de marginats malgrat ser els millors». La dreta, després de l’anàlisi dels primers resultats electorals, inicià una estratègia coordinada des de Madrid amb la qual s’intentava capgirar el sentit del vot dels valencians per tombar l’hegemonia de les forces d’esquerres, sobretot del PSOE. L’anomenat blaverisme pretengué instal·lar a la societat valenciana un debat fictici per posicionar les diferents forces polítiques en un tema polític basat en la simbologia més trivial, fins aleshores molt allunyat de la societat i que introduïa elements de caràcter emocional, ben distants de la llavors dominant opció electoral segons la divisió de classes. La historiografia ha estudiat aquestes estratègies de conducta dels partits, que anomena cleavage política, un concepte que s’utilitza per dividir en blocs la societat analitzant la tendència dels seus vots. La hipòtesi preliminar és que els votants no es divideixen en grups predefinits de pros i contres a favor o en contra d’un determinat tema. Hi ha moltes divisions en la societat, però Seymour Martin Lipset i Stein Rokkan (1967) van definir quatre cleavages bàsiques de la civilització occidental després de la Revolució Industrial. D’acord amb Lipset i Rokkan, aquestes divisions determinen l’aparició i el contingut de tots els partits europeus. Ells diferencien entre propietari-obrer, centre-perifèria, camp-indústria i estat-església.
En el cas valencià, l’estratègia anticatalanista instal·lada sobretot a partir del segon lustre de la dècada dels setanta aconseguirà –com així estava previst–desviar l’atenció de l’electorat per «ordenar-lo» segons la seua opinió quant al valencianisme, de la seua concepció de la identitat pròpia. El debat, fins aleshores, havia estat allunyat de l’àmplia majoria dels votants, s’havia limitat a desenvolupar-se entre les elits intel·lectuals pròximes a la Universitat de València. Les forces polítiques d’esquerra –encara que de vegades amb certa ambigüitat–hagueren de posicionar-se en favor de les tesis intel·lectuals i per tant apostaren (principalment) per les teories desenvolupades per Joan Fuster en els seus estudis dels anys seixanta, mentre que la dreta assimilà un anticatalanisme amb escassa tradició al territori valencià per erigir-se com l’autèntica defensora dels interessos ja no nacionals, sinó més bé sols autonòmics i clarament regionals dins el marc espanyol. Luis Amador Iranzo (2011) ha exposat que l’explicació
és més senzilla, o més prosaica, si es vol. Tot es redueix a una confluència d’interessos: els d’un partit, UCD, per trobar un discurs amb ganxo per al seu electorat; una figura de prestigi, Manuel Broseta, per trobar un projecte amb el qual llançar la seua carrera política; i un periòdic, Las Provincias, per recuperar el seu paper tradicional com a portaveu de la burgesia valenciana. L’equació es resol amb l’ingrés de Broseta en UCD i l’ús del discurs anticatalanista basat en els símbols –encoratjat inicialment per l’aparell franquista– tant per aqueix partit com pel diari degà. Cal precisar que no hi ha una conspiració o una confabulació entre els actors citats, ni tampoc fermes conviccions ideològiques o identitàries darrere. Més aviat es tracta d’una confluència progressiva d’interessos –els de Broseta i Las Provincias, d’una banda; i els d’UCD, per una altra–en els quals les decisions es van prenent sobre la marxa, en funció dels esdeveniments i amb el clàssic procediment de prova-error.
Si els rumors de conspiracions i la violència generalitzada a l’Estat espanyol era una pràctica usual, al País Valencià estava a l’ordre del dia, més del que contaven els mitjans de comunicació, fins i tot de manera institucionalitzada. Per a restar poder a les forces d’esquerra, eren invitats a l’acció tant grupuscles neofeixistes com veïns i veïnes amb propensió a l’histerisme. El president del Consell, Josep Lluís Albiñana, fou assetjat en dues ocasions, els representants polítics eren agredits, increpats i insultats durant els actes oficials, es col·locaren artefactes explosius en llibreries i en dependències personals d’intel·lectuals. El clima probèl·lic es transformà, en l’àmbit electoral, en un possibilisme reformista que dominà pràcticament tot l’espectre sociològic i es manifestà en el repartiment de vots entre UCD i PSOE, en detriment de formacions nacionalistes que desapareixerien després de les primeres eleccions, com ara UDPV i PSPV. També a costa del PCPV, que obtingué un escàs deu per cent dels vots després d’haver canalitzat la lluita antifranquista.
Les tendències de vot europeu s’imposaren en una societat moderna i les formacions d’esquerra abandonaren els seus plantejaments inicials per arrimar-se a latituds més pròximes al reformisme moderat. Els enfrontaments partidistes tingueren com a víctima de luxe el procés autonòmic valencià, que entropessà amb continus obstacles, sobretot com a fruit de la manca d’interés en la negociació de la UCD, en la qual les transaccions de l’Estat a les autonomies xocaven amb els seus rèdits electorals. El fet és que abans de la mort de Franco, es denominava valencianistes aquells que lligaven les reivindicacions democràtiques a la recuperació de la cultura i la llengua i al dret de recuperació del poder autòcton dins l’Estat espanyol. Es vinculaven així les proclames polítiques amb les culturals. A partir de 1975, amb l’inici dels processos autonòmics iniciats arreu de l’Estat, aquesta situació es traduí en unes forces d’esquerra que representaren els nous temps per la seua alineació amb la democràcia i la vinculació amb el valencianisme. Contra això, es planteja una ofensiva de la dreta conservadora hereva del franquisme que utilitzà el catalanisme per deslegitimar l’arrel social de l’esquerra. El blaverisme suposà la consolidació d’un valencianisme buit i acientífic venut al poder. En paraules del professor Reig Cruañes (2008:10):
La participació de la Comunitat Valenciana en el procés de transició a la democràcia fou peculiar en, almenys, tres aspectes: en primer lloc, l’aparició d’una «qüestió valenciana», que contribuí decisivament a la conformació final del denominat Estat de les Autonomies. En segon lloc, l’emergència d’aquesta reivindicació autonòmica no es degué tant a la potència, més aviat escassa del nacionalisme històric, encara que tingués en ell el seu origen, com una sort de contagi o valencianització dels partits estatals de major pes. I en tercer lloc, la reacció d’aquesta valencianització. Reacció orquestrada des dels centres de poder franquista que, amb el suport d’organismes de l’entramat civil (festes, esports, etc.) i instrumentalitzant emocions i símbols molt arrelats, saberen mobilitzar importants sectors populars en el que després es denominà la Batalla de València. Amb ella, aconseguí condicionar la recuperació de les institucions d’autogovern, encara que fracassà en el propòsit de desarticular les majories polítiques d’esquerra en la Comunitat.
L’estratègia «valencianera» (així identificava el setmanari Valencia Semanal el moviment blaver), acabà proporcionant a alguns sectors un fruit de llarg durada. Els seguidors d’aquest moviment han estat identificats pel seu fort component xenòfob, per la radicalitat del seu nacionalisme espanyol o pel seu antiintel·lectualisme. Fou el mateix Amadeu Fabregat el que encunyà el terme bunker-barraqueta en el seu article «El bunker-barraqueta i la Santa Inquisició» publicat en Quatre, un suplement inclòs en la revista Dos y Dos (publicada el 16 de maig de 1976):
El nostre «bunker», homologable amb la resta dels «bunkers», menysprea la cultura. Com els nazis que cremaven llibres a «La cadutta degli Dei», els amos i senyors de la barraqueta, els caps-grossos de la pinteta enverinada i assassina, no s’estan de res: els va la vida i ho saben. Per això badallen i es foten rots davant el parer de la Universitat i l’opinió dels acadèmics de la Llengua i de la Història sobre el tema de la llengua dels valencians, per això s’atribueixen la representació del poble protestant grosserament per la celebració d’un congrés de cultura catalana, per això es fan el sord davant l’èxit apoteòsic d’una contra-exposició motivada per l’autoritarisme sense disfressa d’un dels ajuntaments més franquistes i antidemocràtics de tot l’Estat espanyol.
Al voltant de les dates del naixement de la revista Valencia Semanal que centra l’estudi, és a dir, inicis de 1978, i fins a la desaparició del partit dretà després de les eleccions generals de 1982, els eixos fonamentals de l’estratègia política de la UCD valenciana no es van alterar en els trets essencials: un important foment de l’anticatalanisme, intent de fre del procés autonòmic valencià i afirmació del victimisme provincialista. Si en un principi, les tesis blaveres s’havien recolzat en l’aparell de poder franquista (i, com aquest, estava destinat a desaparéixer), el gir polític de la UCD capitanejat per Abril Martorell féu revifar aquest moviment populista. Com defensava Alfons Cucó en el seu estudi sobre la transició valenciana (2002: 360):
Als darrers anys setanta, per reeixir en la tasca projectada, a l’equip dirigent d’UCD no li calia sinó potenciar i ampliar els àmbits d’actuació d’un anticatalanisme parafeixista, i d’un populisme primari i antiintel·lectual que s’havia covat en ple franquisme, clarament estimulat pel règim, als moments aurorals dels primers textos ideològics fusterians. Amb la connivència dels governs civils; amb la col·laboració de Fuerza Nueva, del GAV i d’altres «partides de la porra»; amb la cobertura i l’estímul d’un elevadíssim percentatge del conjunt dels mitjans de comunicació (dels quals el diari Las Provincias fou sempre nau capitana), es va crear una «cultura del no»: una barreja d’inanitat intel·lectual, de «regionalismo (sovint de provincialismo) bien entendido», i d’histèria col·lectiva localista, que probablement constitueix un dels fenòmens de masses més espectaculars i tòxics de tota la història valenciana del segle XX.
A l’altra banda se situà una esquerra eminentment jove i dèbil, organitzada –quan ho estava– al voltant de la Universitat, els sindicats i alguns partits polítics en creació.
El blaverisme aconseguí, amb el pas dels anys, un fort arrelament, sobretot entre les velles classes mitjanes valencianes conformades per petits comerciants i artesans de l’àrea metropolitana de València i els agricultors petitburgesos enriquits amb el comerç de la taronja, fonamentalment a les comarques centrals: des del sud litoral de la província de Castelló, el litoral de la província de València i algunes localitats del nord de la província d’Alacant. El 1977, només el partit d’extrema dreta Alianza Popular incloïa elements anticatalanistes en el seu programa electoral, però a partir de 1978, ja la UCD i els mitjans de comunicació més pròxims a aquest partit els convertiran en el seu element unificador intern i de desgast de l’esquerra del País. Segons explica Alexandre Crespo en la seua tesi doctoral (2003: 34),
la divisió no estigué, des del punt de vista sociològic, en la dialèctica esquerra-dreta, sinó, més aviat, en funció dels orígens social i de la tradició política-cultural de cadascú dels individus. El nou nacionalisme fusterià arrelà, predominantment, entre les noves generacions d’universitaris progressistes procedents de zones rurals valencianoparlants, de bona posició social i familiarment d’adscripció ideològica conservadora. Pel que fa a l’anticatalanisme, aquest tingué un component de populisme interclassista i es manifestà, majoritàriament, entre sectors socials de mitjà o baix índex intel·lectual de la ciutat i l’Horta de València.
La constitució del Plenari de Parlamentaris del País Valencià, el 4 d’agost de 1977, rebé un suport enorme amb la històrica manifestació d’octubre del mateix any, amb més de cinc-centes mil persones pel carrer de la capital –o això es diu– exigint el restabliment dels drets dels valencians com a poble. La multitudinària manifestació representà el punt més àlgid de les reivindicacions valencianistes però també ajudà a despertar la dreta. La consciència valencianista creixia a un ritme desconegut, animada pels nous temps de llibertats. Mig milió de persones demanant l’Autonomia i un Estatut digne per als valencians era massa gent per a una dreta que començà a moure la seua maquinària al voltant d’una ideologia-moviment capitanejat per grups retardataris, nostàlgics i ultradretans que veien agressions en el procés de democratització del país. L’anticatalanisme es féu fort en les diputacions provincials i els ajuntaments de les capitals de província, en partits postfranquistes com Alianza Popular i, posteriorment, ja amb la derrota electoral minant els seus peus, en la UCD, un partit fins aleshores dividit que s’unificà al voltant del conflicte fictici contra el moviment cultural valencianista (per a ells, catalanista) personificat en la política pels partits d’esquerra.
És aleshores quan cobren protagonisme personatges com Abril Martorell, Emilio Attard o Manuel Broseta. Mesos després, a l’abril ja de 1978, es constitueix el Consell preautonòmic com a òrgan de govern provisional. Un ens consensuat i amb la representació repartida segons el percentatge de vots obtinguts en les primeres eleccions. La presidència recaigué en el socialista Josep Lluís Albiñana. Les intencions teòriques manifestades per tots els partits polítics a través del consens autonòmic (obtenir la màxima autonomia per als valencians i per la via més ràpida) queden en un no-res en la pràctica, perquè les diputacions controlades pels poders conservadors afins al règim anterior es negaren a transferir funcions al Consell i obstaculitzaren els seus treballs mitjançant el bloqueig econòmic. Quan se solucionà la problemàtica amb la celebració d’eleccions locals, la situació era ja ben diferent, sotmesa a paràmetres polítics i socials irreversibles. És llavors quan s’allunyen totalment les decisions electorals de la ciutadania i la conformació del govern valencià. Malgrat tot, l’hegemonia de les forces polítiques d’esquerra seguí vigent com a resultat de les primeres eleccions generals i municipals celebrades en 1979. PSOE-PSPV i PCE sumaren entre ambdues formacions 15 escons (13 i 2 respectivament), mentre que la UCD, amb tota l’ofensiva espanyolista al darrere sols pogué igualar els resultats socialistes. Tanmateix, la formació de centre-dreta aconseguí adjudicar-se l’important control sobre les diputacions d’Alacant i Castelló, que acabarien reportant-li un poder clau en els següents mesos, bloquejant políticament el Consell del País Valencià, en impedint-li desenvolupar les seues escasses competències. El funcionament del Consell estigué durant uns quants mesos en situació de bloqueig per diferents aspectes de la vida política i social, tant valenciana com espanyola. El govern central no transferí les competències pactades a l’ens autonòmic fins al juny de 1979, quasi un any després del que es preveia, en matèries com turisme, agricultura o urbanisme. Tanmateix els recursos del Consell, en l’àmbit econòmic, eren molt limitats. Un exemple significatiu és que les diputacions provincials comptaven amb més de set mil milions de pressupost anual, mentre que el Consell no superava els cent dotze milions. El Consell també hagué de recórrer a la legislació per obligar les diputacions a fer la transferència de competències.
Abans dels comicis electorals, l’ofensiva popular de l’esquerra contra el règim franquista no tenia precedents. Les contínues accions del moviment en forma de vagues, protestes o assemblees foren ràpidament secundades per les reivindicacions sociopolítiques que demanaven majors llibertats i drets, i posaven de manifest que la societat no permetia de cap manera la continuïtat del franquisme. El nomenament de Suárez, la Llei per a la Reforma Política i el referèndum acceleraren el procés en favor de la via reformista. Igual que havien fet altres comunitats autonòmiques «no històriques» per accedir a la via ràpida de l’autonomia –com s’ha dit–, al País Valencià també s’inicià el procés d’adhesions de les administracions locals. El 88% dels ajuntaments alacantins, el 93% dels castellonencs i el 99% dels valencians mostraren el seu suport a la iniciativa del Consell presidit per Josep Lluís Albiñana. Cercaven aconseguir, com s’havia aprovat al Consell del País Valencià del 25 d’abril de 1979, el major grau d’autonomia possible per al poble valencià. Signaren ràpidament la proposta les ciutats grans governades per l’esquerra, mentre que les ciutats mitjanes i els municipis menys poblats amb administracions governades per les forces de dreta es mostraren poc proclius i sols s’incorporaren a la iniciativa quan ja es trobava força avançada. El procediment va finalitzar al mes d’octubre de 1979, dins del termini legalment fixat, d’una manera semblant a com havia ocorregut també a Andalusia i Canàries. Albiñana presentà els documents per accedir a l’Autonomia per l’article 151 el 17 de desembre en el Ministeri de l’Interior, però la UCD argumentà que no s’especificava la via d’accés i cancel·là el procediment proposat. La conseqüència primera fou la dimissió del president del Consell i la retirada dels socialistes d’aquest organisme. La por monopolitzà un camí autonòmic que acabà a les mans de Madrid, finalitzant el «café per a tots» per donar pas a una via lenta que afectà el País Valencià. La manca de consideració de «comunitat històrica» alentia els passos.
La modificació de la llei sobre la composició de l’ens autonòmic permet que la majoria d’esquerres votada a les eleccions acabe convertint-se en un Consell de dretes pel poder de les diputacions, paralitzant per complet l’executiu autonòmic i forçant l’eixida del president Albiñana qui, abans, protagonitzà pràcticament en solitari la denominada «iniciativa autonòmica» per aconseguir el suport de tots els pobles valencians al procés per la consecució de l’Estatut. El PSPV-PSOE, per la seua part, caminava en direcció contrària, amb la intenció dels lermistes de negociar en secret amb la UCD i evitar els conflictes al carrer. Malgrat l’èxit de la campanya d’Albiñana, el govern cancel·là el procés per la via del 151 (màximes competències autonòmiques) perquè considerà que la voluntat manifestada pel poble no especificava la via a seguir. La reacció per part del PSPV-PSOE fou l’eixida del Consell i l’obligació a Albiñana de presentar la dimissió contra la seua voluntat. A partir d’ací, amb la nova presidència d’Enrique Monsonís, d’UCD, el procés autonòmic quedà paralitzat –cosa que demostrava les pretensions de la dreta escenificades de forma subterrània des de feia mesos– fins al sobresalt de l’intent de colp d’estat de 1981, quan totes les forces polítiques decidiren alinear-se i arribar a un acord consensuat.
En els anys setanta, el País Valencià agafa el tren de la història. No es feia res sense comptar amb els valencians. Fins que la Batalla de València, amb una estratègia d’Estat, aconseguí evitar que el «problema català» s’estengués fins a Alacant. I eixirem molt desfets de la Batalla de València i de l’Estatut d’Autonomia que pactaren Alfonso Guerra (PSOE) i Abril Martorell (UCD) a Madrid sense cap força valenciana present. La Unió Democràtica del País Valencià s’havia dissolt i el PSPV quedà integrat al PSOE. Ahí es va consumar el brutal retrocés del País Valencià i naixé el blaverisme i Unió Valenciana. Aleshores es perderen energies amb coses evidents com que el valencià i el català són la mateixa llengua. I tot es tingué que tornar a reconstruir.3
Després de l’eixida d’Albiñana pel desencís a Madrid –en una situació que queda reflectida a la perfecció en Valencia Semanal pel colp de mà de Joan Lerma en la direcció de la publicació–, Enrique Monsonís ocupà el càrrec en funcions el 29 de desembre de 1979 i de forma efectiva el 14 de setembre de 1981 (fins al novembre de l’any següent). Al gener de 1980 se signà la Llei de les modalitats de Referèndum. La traducció d’aquesta nova trava en la societat valenciana fou una major divisió, l’ampliació de l’anticatalanisme i la definitiva paralització d’un procés autonòmic que ja avançava amb peus de plom, quedant aturat durant més d’un any. Després, ja tot fou diferent. Els partits d’esquerra –no tots, és clar– entengueren que valia més perdre que més perdre. El 4 de novembre de 1980, la UCD de Monsonís i el ja PSOE-PSPV de Joan Lerma arribaren a un acord per acceptar la via 143. Després, la política valenciana en particular, i l’espanyola en general, es van veure afectades greument per l’intent de colp d’estat del 23 de febrer de 1981 dirigit pel militar Tejero i que a València suposà l’ocupació dels carrers amb tancs de combat, sota la direcció de Jaime Milans del Bosch. El colp d’estat inicialment no triomfà en les seues màximes exigències –la més important, el procés involucionista i retrògrad per posar fi a la democràcia–, però ajudà a canviar una societat que veia com el sistema parlamentari no gaudia, ni de bon tros, de la solidesa desitjada. Amb perspectiva –i després d’analitzar les conseqüències que tingué aquest intent en el procés autonòmic dels valencians– és complicat afirmar amb rotunditat que fou un fracàs. Alguns dels objectius dels colpistes sí que van calar a la societat, desmobilitzant una mica més la ciutadania i paralitzant les pretensions autonòmiques. Quan es recuperà la normalitat democràtica, ucedistes, socialistes i comunistes aprovaren per consens, el 30 de març, el projecte d’Estatut d’Autonomia del País Valencià a Benicàssim. La reacció immediata dels dos principals partits valencians (PSPV i UCD) sols uns dies després de l’ocupació militar del Congrés dels Diputats va conduir al reinici dels contactes per tal d’impulsar l’aprovació d’un Estatut d’Autonomia sota les condicions que foren necessàries. El colp d’estat del 23F, tot i fallit, va tenir efectes sobre la política que ben bé podrien haver estat entre els seus objectius, no ja solament a escala valenciana –amb el bloqueig del procés autonòmic i la solució consensuada que va acceptar les propostes de la dreta–, sinó també a l’àmbit espanyol. El rei Juan Carlos va eixir novament legitimat a pesar que mai va jurar la Constitució –pel fet que ja anteriorment havia jurat els principis del Movimento–, els partits es van disciplinar per la por a la reculada democràtica i els processos autonòmics es van paralitzar. El colp d’estat va ser un toc d’atenció als polítics rupturistes i a la ciutadania descontenta. Gregorio Peces-Barba, anys després, manifestaria allò que «la intentona colpista fue sin duda una vacuna contra el malestar». Tot aquest entramat possibilità que quan es reprengué la discussió del debat estatutari, l’única opció possible per arribar a l’autonomia fóra la via de l’article 143 de la Constitució. Una normativa que veié modificades algunes parts amb una cessió de competències per part de l’Estat mitjançant l’aplicació de l’article 150.2, que permeté a la Generalitat Valenciana poder incrementar les competències sense esperar cinc anys com marcava la llei. Els membres del plenari signaren el nou estatut el 12 de juny. Els eixos centrals de l’acord consensuat entre els partits valencians amb representació llavors a les Corts Generals suposà l’aprovació d’un nombre alt de competències com a compensació per haver renunciat a la via de l’article 151.
A la fi, algunes competències importants, com la possibilitat de dissoldre les Corts per part del president de la Generalitat o la barrera del tres per cent de representació per accedir a les Corts Valencianes, restaren excloses de l’Estatut valencià. A més, s’acceptà la bandera de la ciutat de València com a representativa de tota la comunitat autònoma en detriment de la històrica quadribarrada i el nom de la llengua passà a ser específicament «valencià» (sense vincles escrits amb la resta dels territoris de parla catalana). El consens valencià viatjà cap al Congrés dels Diputats de Madrid que va debatre l’aprovació en els primers mesos de l’any 1982. Fou aleshores quan la dreta tornà a fer una hàbil jugada i, després de donar el seu vistiplau a terres valencianes, en el moment d’aprovar l’Estatut al ple de la cambra, el 19 de març, els diputats d’UCD i AP, amb els vots en contra del PAD i les abstencions de diputats centristes, en van votar en contra, al·legant la seua oposició al terme «País Valencià». Les negociacions posteriors van acabar amb el canvi d’aquesta denominació per la de «Comunitat Valenciana», demostrant que, a la llarga i malgrat no ser el principal grup a les urnes, la iniciativa estatutària valenciana estigué en mans d’una dreta disposada a bloquejar qualsevol procés que no respectara els seus interessos electorals. Ruiz Monrabal, membre aleshores d’UCD i diputat a les Corts, ho conta així:
Jo no tenia pes en la UCD. Jo era com un intrús, encara que em respectaven molt. En la comissió constitucional on vaig defensar la bandera amb franja blava, es va aprovar la denominació d’Estatut del Regne de València, que havia de debatre’s en el ple de les Corts. Jo vaig viatjar en l’avió amb una traca i vaig demanar permís per a disparar-la quan s’aprovara l’estatut. Però, en la votació de la denominació de Regne de València, els socialdemòcrates de Francisco Fernández Ordóñez van votar en contra d’aquell article, i van posar en ridícul Fernando Abril Martorell, Emilio Attard i a tots nosaltres. Jo me’n vaig tornar amb la traca a València, molt cabrejat, i l’Estatut va tornar a la comissió constitucional. Finalment, es va aprovar la denominació de Comunitat Valenciana, que a ningú li agrada.4
1. Sobre qüestions concomitants, vegeu també I. Renaudet (2003).
2. El treball de Fontes i Menéndez no fa esment de Valencia Semanal ni tan sols a l’apèndix de publicacions de la transició, tot i que sí que en fa d’algunes publicacions valencianes com Gorg o Valencia Fruits.
3. Entrevista a Eliseu Climent per Paco Cerdà, Levante-EMV, 11 de novembre de 2012, pp. 14-15.
4. Entrevista a Vicente Ruiz Monrabal per Mónica Ros, Levante-EMV, 24 de gener de 2010 (la traducció és nostra).
