Читать книгу L'obrador de Pere Nicolau - Carme Llanes Domingo - Страница 10

I. ITINERARI VITAL I ACTIVITAT PROFESSIONAL

En 1996 es va donar a conèixer un document datat el 27 de juliol del 1408, en el qual es feia referència a una demanda interposada pel pintor Jaume Mateu, nebot de Pere Nicolau. Mateu havia requerit ser reconegut el seu hereu, després de la mort sense testar del seu oncle. El pintor Gonçal Peris fou nomenat pel justícia civil de València curador dels béns del difunt i Jaume Mateu reclamava ser reconegut com l’únic hereu i familiar dins el regne de València. Havia de demostrar el grau de parentesc amb Pere Nicolau i que no existia a la ciutat i Regne de València cap parent més proper al pintor difunt. Veïns, compares, companys de feina i menestrals de diferents oficis donaren testimoni sobre la vida, l’ofici i les relacions familiars de Pere Nicolau i del que en aquestes dates era l’únic parent viu a la ciutat de València, Jaume Mateu.¹

En efecte, Pere Nicolau apareix documentat a València entre els anys 1390-1408.² Al llarg d’aquests anys va transcórrer l’assentament del pintor a la ciutat de València i, en paral·lel a la introducció de l’estil internacional, el seu obrador va aconseguir en poc de temps un gran reconeixement. Ell mateix serà acreditat com un gran mestre per Marçal de Sas (1393-1410), un reconegut pintor alemany, i per Antoni Peris (1401-1424), pintors actius a la ciutat durant aquests anys. Per entendre millor la seua trajectòria professional, és interessant conèixer més de prop els àmbits on treballa i els clients i promotors amb els quals es relaciona en diferents moments del seu recorregut vital.

Des de les primeres publicacions sobre pintura medieval, la figura de Pere Nicolau ha estat valorada com una personalitat cabdal dins de la pintura gòtica internacional a València; la seua obra era considerada com una adaptació valenciana del gòtic internacional europeu. Gairebé sempre, el seu nom apareix associat o relacionat amb pintors estrangers com Gerardo di Iacopo –Starnina– o Marçal de Sas, aragonesos com Llorenç Saragossà, i valencians com Gonçal Peris. Aquests pintors, introductors l’estil internacional, són considerats la primera generació del gòtic internacional a València.

Ara bé, amb independència del tractament documental i bibliogràfic rebut, la personalitat de Pere Nicolau planteja encara molts problemes. A tall d’exemple, la seua formació és un aspecte poc estudiat fins ara, tant dins com fora de l’entorn valencià.³ Al voltant d’aquest tema s’han fet fins ara dues propostes; la més acceptada considera que Nicolau es va formar a l’obrador de Llorenç Saragossà o amb Marçal de Sas, però cap document no corrobora ara com ara una relació d’aquestes característiques.⁴ Però, des dels trets formals presents en la seua obra, Saralegui, Heriard Dubreuil o José i Pitarch posen en relació Pere Nicolau amb tres components de l’estil internacional: la tradició italogòtica anterior, la influència flamenca i un italianisme d’arrels florentines o sieneses. Sense contradir els trets estilístics, i a diferència del que ha mantingut la historiografia anterior, Ruiz Quesada ha proposat que Pere Nicolau degué formar part de l’obrador d’Esteve Rovira i que la seua arribada a València es produí des de Barcelona a la dècada dels anys vuitanta del segle XIV. Tot i que la segona part d’aquesta proposta és possible, la relació entre Esteve Rovira i Pere Nicolau no està documentada, malgrat la coincidència temporal.⁵ Ara com ara, sí que estan confirmades i contrastades les relacions professionals amb Marçal de Sas, Gonçal Peris, Antoni Peris o Bartomeu Avellà; tanmateix, excepte en el primer cas, desconeixem el caràcter de la relació. Aquestes qüestions, en principi biogràfiques, són molt significatives a l’hora d’aïllar les obres atribuïdes a Pere Nicolau de les d’altres pintors coetanis i permeten situar de manera adequada la seua trajectòria artística.⁶

En els articles escrits abans del 1936, els pintors i tallers de l’àmbit de la Corona d’Aragó han estat abordats separadament, com si la seua producció i trajectòria artística no es nodrira de relacions ni influències recíproques. Llevat de les primeres conferències de Tramoyeres a Madrid i d’alguna aportació feta per Saralegui, en poques ocasions s’ha posat l’èmfasi en les relacions entre els obradors de pintura als territoris de la Corona.⁷ Aquest oblit és important si considerem dos aspectes: d’una banda, el paper unificador de la Cort i la seua mobilitat i, d’altra banda, les interrelacions dels tallers. Tots dos aspectes, encara pendents de valorar-se mitjançant una investigació, són importants, perquè l’esquema atributiu dels obradors valencians encara no està totalment delimitat, en especial els últims anys del segle XIV, context en el qual s’insereix la formació de Pere Nicolau. En aquest sentit, dins l’àmbit valencià, fins fa poc no havia estat tractat amb prou profunditat un dels factors fonamentals en la difusió de l’estil internacional, el mecenatge real, en concret els regnats de Joan I (1387-1396), Martí I (1396-1410) i el paper jugat per la cort papal d’Avinyó.⁸

1. D’IGUALADA A BARCELONA. L’ASSENTAMENT A VALÈNCIA (1370-1390)

Els orígens i formació de Pere Nicolau no són massa coneguts, ja que la historiografia s’ha limitat, fonamentalment, a abordar la seua producció artística i les relacions de la seua obra amb els pintors coetanis i les seues obres. Pel caràcter internacional de la seua única obra documentada, els investigadors l’emplaçaven com un deixeble o col·laborador de Marçal de Sas, amb qui apareixia contractant obra a la Seu de València. Tanmateix, en resseguir la seua producció, el paper de Nicolau sembla més destacat del que inicialment es pensava.

D’acord amb els testimonis aportats, Pere Nicolau era originari d’Igualada (Anoia), fill de Pere Nicolau i germà de Gueralda Nicolau, mare de Jaume Mateu. Així ho afirmava, entre altres, Antoni Miralles, tapiner i ciutadà de València:⁹

Et dix saber sobre aquell ço que·s segueix, ço és, que ell, testimoni, conegué lo pare dels dits En Pere Nicholau e dona Gueralda, muller del dit En March Matheu, lo qual havia nom en Pere Nicholau, e açò en un loch apel·lat Aigualada e en un altre loch apel·lat Capellades, e depux lo veu star en Barcelona e a la dita Gueralda veu star en Sant Martí en Çarroqua, qui és ha una legua de Vilafranqua de Penades, en lo Principat de Catalunya. E ell, testimoni, conegué los dits En Pere Nicholau e Na Gueralda, los quals veu que lo dit En Pere Nicholau, lo prom, los havia e tenia per fills e aquells a aquell per pare, e axí mateix veu que aquells dits En Pere Nicholau pus jove e na Gueralda se apellaven e havien per germans la hu a l’altre e per aytals veu que eren tenguts e reputats per tots les conexents a aquells ( . . . )

( . . . ) et en aprés / [f. 34v.] veu que lo dit en Pere Nicholau, pintor, stant en València se féu venir lo dit en Jacme Matheu ací en València ( . . . ).

Així mateix, el nostre testimoni es declarava compare de Pere Nicolau:

Generalment fon interrogat de parentela, odio, amore, timore, correlatione, subordinatione etc., et dixit non, salvu que lo dit En Pere Nicholau era compare¹⁰ d’ell, dit testimoni, però per tot lo dit compadratge no[h]y havia dit sinó lo fet de la veritat.

Un altre testimoni, Pere Vallés,¹¹ confirmava la relació entre Gueralda i Pere Nicolau, tot i que més tard els situava a Sant Martí Sarroca entorn del 1405-1406. També ens aporta una referència important: Pere Vallés coneix Pere Nicolau a través de Bernat Vendrell (1405-1448), pintor vinculat a Gonçal Peris.

Igualada, el lloc on va residir de petit Pere Nicolau, està situada a la Catalunya central, a escassa distància de Capellades i en l’encreuament del camí reial de Lleida a Barcelona, prop del camí militar entre Manresa, Òdena, Querol i Montbui.¹² Al segles XII i XIII, Igualada depenia jurisdiccionalment del monestir de Sant Cugat del Vallès, que era propietari de les rendes de la terra i estava inclosa en la vegueria de Vilafranca del Penedès. Al segle XIV, les activitats econòmiques més significatives eren l’adoberia i el tèxtil. En 1381, per un privilegi reial passà a ser un carrer de Barcelona i formava part de la vegueria d’aquesta ciutat. A conseqüència de la pesta i dels conflictes socials, des de final del segle XIV i la primeria del segle XV, Igualada va patir una forta despoblació i, per tant, no ens ha d’estranyar la migració de la família Nicolau.¹³

D’altres circumstàncies ajuden a ubicar Nicolau en un marc espacial que degué influir en la seua dedicació a l’activitat artística, ja que cap al 1370 les terres properes al Penedès o l’Anoia registren l’activitat de diferents obradors. Prop d’Igualada es troba Rubió. En aquesta població es conserva un retaule de la fi del segle XIV. El seu autor, conegut com el mestre de Rubió, és l’autor d’un retaule dels Set Gojos de la Mare de Déu, un conjunt pictòric singular i molt original, que encapçala la producció artística d’un pintor anònim, però actiu entre Manresa i l’Anoia.¹⁴ Un altre focus artístic proper a Igualada és Manresa. A la seu d’aquesta ciutat encara es conserven retaules gòtics importants i es considera que per aquestes terres van treballar, entre altres, els germans Serra. Per tant, les referències geogràfiques i artístiques situen Pere Nicolau i la seua família a Catalunya, propers als focus artístics més significatius de la fi del segle XIV. Tanmateix, la documentació consultada a Igualada no ens ha permès obtenir cap referència a Pere Nicolau o la seua família.¹⁵ Com que desconeixem l’ofici del pare de Pere Nicolau, és difícil establir cap relació de la seua família amb els obradors barcelonins del moment. Tal i com indica Antoni Miralles, el pare de Pere Nicolau va traslladar-se des d’Igualada fins a Barcelona, probablement entorn del 1370-1380, mentre que la seua germana s’assentava a Sant Martí Sarroca.¹⁶ Tot i que no es pot afirmar amb certesa, hi ha la possibilitat que Pere Nicolau vivira a Barcelona entre 1380-1390, una data en la qual ja es troba a València.

Durant els anys finals del regnat de Pere el Cerimoniós i els primers del seu fill, Joan I, es van produir grans migracions de població dins el context de la Corona. Així mateix, la mobilitat degué afectar els pintors. Les causes dels moviments de població obeeixen a diverses raons, des d’aquelles de caràcter personal fins a les que es produïren a conseqüència dels conflictes socials, guerres, bandositats, juntament amb epidèmies i anys de fam.¹⁷ És probable que l’arribada de Pere Nicolau a València responguera a qualsevol d’aquests motius, sense oblidar-ne d’altres relacionats amb la pintura, com la dispersió o pertinença a algun dels obradors de Barcelona. Hem de tenir present que durant l’últim terç del segle XIV són diversos els pintors que realitzen una activitat itinerant dins l’àmbit de la Corona, com per exemple Llorenç Saragossà o els germans Serra.

La situació descrita fa que una de les incògnites importants de la biografia de Pere Nicolau siga esbrinar en quin obrador aprèn l’ofici de pintor. A partir del que sabem ara com ara, es poden plantejar dues hipòtesis. La primera contemplaria la possibilitat que la seua formació es produïra al principat de Catalunya entre l’any 1365 i el 1390. A l’últim quart del segle XIV, Catalunya era el nucli més significatiu de la influència sienesa en tota la Corona. A l’espai geogràfic en el qual suposem que es mou Pere Nicolau, s’hi troben presents diversos tallers: el taller de Destorrents i els obradors dels germans Serra. Foren obradors dedicats a la miniatura i a la pintura sobre taula, que hi aportaren gran quantitat de temes iconogràfics i composicions que més endavant veurem desenvolupades per la pintura internacional valenciana representada en l’obrador de Pere Nicolau.¹⁸ Això suposaria que Pere Nicolau aprengué l’ofici dins les formes italogòtiques. La confirmació d’aquesta hipòtesi hauria de contemplar la possibilitat que Pere Nicolau fóra molt jove en arribar a València i que aprenguera les formes internacionals juntament amb Starnina i Marçal de Sas.¹⁹

La segona hipòtesi hauria de suposar la presència de Pere Nicolau a València des d’abans de 1370. Segons José i Pitarch, en aquestes dates no existia cap taller consolidat de retaules a la ciutat de València i era normal la importació d’obres des del Principat i Itàlia, detectades gràcies a un grup d’obres que encara es conserven.²⁰ De fet, hi trobem connexions amb pintors de retaules com Francesc Serra II, documentat a València en 1379, i Llorenç Saragossà, des del 1374, ambdós identificats com el «mestre de Vilafermosa».²¹

Un altre aspecte que cal considerar en l’aprenentatge de Pere Nicolau és on i quan aprèn les formes internacionals presents al retaule dels Set Gojos de la Mare de Déu de Sarrión (Terol). Les hipòtesis que es barallen el situen com a deixeble de Marçal de Sas i de Gerardo di Jacopo, Starnina. L’aprenentatge amb aquests mestres se situaria cronològicament entre 1393, quan el trobem juntament amb Marçal en la decoració del Portal de Serrans, i 1402, data en la qual els tres treballen conjuntament en la preparació de l’entrada del rei Martí a València. És poc de temps per assolir un aprenentatge tan ràpid; a més, un procés accelerat es contradiu amb el sistema d’aprenentatge gremial, i no s’adiu amb els models de formació d’un pintor medieval. És probable que quan es trobaren Marçal, Starnina i Pere Nicolau, aquest ja devia haver après a pintar en altre taller.²²

La qüestió de la formació de Pere Nicolau actualment està considerada fonamental per entendre la introducció de l’internacional a les terres de la Corona d’Aragó. En efecte, si és cert el seu aprenentatge a Catalunya abans del 1390, Pere Nicolau treballaria a Barcelona al mateix temps que Esteve Rovira i, segons Ruiz Quesada, seria possible una col·laboració entre ambdós que serviria de base per justificar una introducció de l’internacional més primerenca a Catalunya, ja que l’obra coneguda de Nicolau s’allunya bastant dels esquemes italogòtics més coneguts del moment.²³

Independentment d’aquestes hipòtesis, sabem del cert que el 1390 Pere Nicolau obrava a la Seu de València, un escenari artístic de prestigi gràcies a l’impuls de Jaume d’Aragó (1340-1398). Pocs anys després, en 1393, ja treballa en la pintura de retaules. Entre aquestes dues dates apareix citat com a veí de València,²⁴ la qual cosa suposa una major permanència i assentament del que en principi la data de 1390 ens indicava.

Les escasses notícies que tenim d’aquesta etapa de la seua vida, no ens ajuden a aclarir el cas. Desconeixem amb exactitud on habitava i on tenia l’obrador; tampoc no sabem si aquests habitatges estaven junts o separats. Només tenim dues referències sobre la ubicació possible del taller de Pere Nicolau. De nou, són els testimonis en la reclamació del jornal contra el curador, en Gonçal Peris, els que ens indiquen on es trobava l’habitatge i l’obrador de Pere Nicolau. Joan Justícia, pintor i testimoni, ens indica que «s’estava laborant a la Xerea, prop la mar».

Un segon diu trobar-lo a casa seua, «prop lo portal de Valldigna». En 1409, Martí Tolsà declarava:

Et dix saber ço que·s seguex, ço és, ell, testimoni, stant en servey del discret En Pere Climent, notari, com lo dit En Climent stava davant l’alberch de Valldigna, en la ciutat de València, lo dit En Pere Nicholau stava ab sa casa, muller e companyons en lo vehinat del dit En Climent e ell, testimoni, per gran pràtica e amistat que havia ab lo dit En Pere Nicholau.²⁵

De tot el que acabem d’exposar es pot deduir la possibilitat que Pere Nicolau arribara a València al llarg dels anys vuitanta del segle XIV. Devia formar part d’alguns dels obradors que arriben per col·laborar amb les obres de la Seu o tal vegada al monestir de Valldecrist, fent-se ressò de la crida de l’infant Martí.²⁶ Així, el seu obrador degué estar situat al barri de la Xerea i tenia el seu habitatge, segons els testimonis, prop del portal de Valldigna, a la parròquia de Sant Nicolau. Per tant, ens inclinem a pensar que la primera hipòtesi és la més encertada i que Pere Nicolau arribaria cap als anys vuitanta a la ciutat. Això concorda, al capdavall, amb la informació documentada i amb allò que conten els testimonis a la seua mort.

2. LA CONSOLIDACIÓ DE L’OBRADOR (1390-1399)

El primer document que fins ara tenim dels treballs fets per Pere Nicolau és una àpoca del 1390 en la qual reconeixia que Pere d’Orriols, secretari del marquès de Villena, li havia pagat vint florins per les pintures al cor de la Seu. L’obra del cor fou, previsiblement, una donació d’aquest personatge a la Seu valentina per tal d’obtenir el dret a ser-hi soterrat.²⁷ En relació amb l’obra del cor apareix citat un escultor, Francesc Tosquella. Aquest escultor i la seua família treballaven en 1390 a Valldecrist²⁸ i, entorn d’aquests anys, també cobrà de Ramon Palau per obres a la cambra major al Palau Reial de València, on realitzà quatre figures d’àngels que sostenen un escut reial.²⁹ És a dir, ens trobem en un context social i laboral ja consolidat i proper a obres impulsades bé pel rei Joan I, com el palau del Real, o bé pel príncep Martí, com la cartoixa de Valldecrist. Així, l’àmbit laboral en què es mou indica que devia ser un menestral apte i valorat pel seu treball.

Al mateix temps que Pere Nicolau treballa a la Seu, entre 1380 i 1390, a Barcelona i València hi són presents pintors com Llorenç Saragossà, els Serra i Rafael Destorrents.

Fent un repàs del context en el qual es mou Nicolau en aquest moment, podríem relacionar-lo amb diversos obradors assentats a València. En primer lloc, amb el del pintor Llorenç Saragossà,³⁰ que és en aquest moment el taller més significatiu a València.³¹ Tanmateix, respecte a les relacions entre Llorenç Saragossà i Pere Nicolau, no tenim cap notícia documental; només podem constatar que, entre 1390 i 1406, els dos s’estan a València i que, en 1402, Llorenç contractà un retaule per a la parròquia d’Onda i el 1405 és Pere Nicolau qui en contracta un altre per a una de les capelles de l’esmentada parròquia. En aquest moment, un altre pintor socialment destacat a València és Domènec de la Rambla. Ambdós, juntament amb Antoni d’Exarch, apareixen en 1390 com a membres de la confraria de freners, contractant amb la resta de majorals un frontal brodat sota l’advocació de sant Martí.³² De tota manera, cal anar amb compte, ja que el primer, Llorenç Saragossà, era pintor de retaules, mentre que els altres dos ho eren de pavesos.³³ Igualment, es poden citar altres obradors com el d’Andreu Sarebolleda o el de Garcia d’Eixarch, Jaume Rubert (1389), Francesc Bonet (1357-1390), tot i que cap d’ells no destaca en la pintura de retaules.

És a dir, a la fi de la dècada de 1380, Nicolau es troba ja relacionat amb escultors i pintors que treballen per a les institucions més rellevants de la ciutat i del regne de València. Per aquesta raó, podríem pensar que la formació de Pere Nicolau fou bastant anterior al 1390 o, com a mínim, caldria resseguir la seua trajectòria entre 1375 i 1390. De moment, per a aquest període, no disposem de documentació relativa a Pere Nicolau. Sabem, indirectament, que cap al 1393 treballava ja a la Seu en la pintura d’un retaule per a mossèn Eiximenis.³⁴ Hi ha altres dos documents que ens donen la pista per on aprofundir sobre els seus inicis: el primer relaciona Pere Nicolau amb Guillem Cases, i el segon, anomenat abans, fa referència al plet posterior a la seua mort.³⁵

Sobre Guillem Cases (1395-1396) fins ara no s’han trobat més notícies que les publicades per Josep Sanchis Sivera³⁶ i Lluís Cerveró Gomis.³⁷ Sanchis Sivera publicà la primera notícia documental en transcriure part del contracte entre Guillem Cases i Pere Soler, a més de citar-ne una altra per la qual sabem que Pere Nicolau fou l’encarregat d’acabar el retaule que Pere Soler havia encomanat a Guillem Cases sota l’advocació de sant Llorenç per al convent de Predicadors de València. Les altres dues notícies es refereixen únicament a Guillem Cases, però ens proporcionen pistes per resseguir la seua trajectòria. El març del 1395, manté un plet amb el pintor Joan Sarebolleda per un préstec de soldada, i el novembre d’aquest mateix any ja havia mort, tal com consta en un document del 4 de novembre del 1395.³⁸

Tampoc del pintor Joan Sarebolleda no tenim massa notícies. Les primeres ens les proporciona Sanchis Sivera i fan referència a un document en el qual el pintor actua com a testimoni el 1398.³⁹ En 1407, signà un contracte d’afermament⁴⁰ per 7 anys amb Joan Ivanyes, veí de Xèrica,⁴¹ i comprà una vinya a Russafa. En aquesta ocasió, actuava com a testimoni Domènec del Port, pintor de pavesos.⁴²

Sobre la relació entre Pere Balaguer i Pere Nicolau no se n’ha parlat massa, però les notícies i relacions que ens proporciona aquesta documentació ens han conduït a establir alguns paral·lelismes.⁴³ Així, ambdós apareixen documentats en l’obra del Portal dels Serrans i a la Seu de València.⁴⁴ Abans d’exercir a València, Pere Balaguer havia treballat a la cartoixa de Valldecrist a Altura (Castelló). Totes dues són obres molt destacades que relacionen Pere Nicolau amb les capes més altes de la menestralia de la ciutat de València, i cal insistir en aquest aspecte com un argument indicatiu de la qualitat del seu treball. A més, resulta curiós que hi aparega la figura de Sarebolleda juntament amb Joan Ivanyes, pintor a qui més tard trobarem treballant amb Jaume Mateu i Antoni Peris.

Tal com hem pogut constatar, són abundants les coincidències espacials i temporals entre Pere Balaguer, Guillem Cases, Pere Nicolau i Marçal de Sas, una coincidència que pot ser merament circumstancial, però que ens podria ajudar a situar millor la formació i l’arribada de Nicolau a València, probablement en un context d’augment de la demanda de menestrals vinculats a la construcció i decoració de les obres que es feien a València i a Valldecrist.

En la trajectòria de Pere Nicolau i en la consolidació del seu obrador, disposem d’una altra notícia significativa: l’any 1395 ja signà un contracte d’aprenentatge amb Guillem Ferri.⁴⁵ Això ens indica que ja era mestre i que podia disposar de taller propi.⁴⁶ En aquest mateix any, s’encarregà d’acabar el retaule de sant Llorenç per al convent de Sant Domènec.⁴⁷ La capella on s’havia d’ubicar el retaule era una fundació d’Esteve Julià (1309) i, anys després, el patrocini va passar al metge Pere Soler, que féu donacions el 1396.⁴⁸ El cognom Soler és important a la València dels segles XIV i XV i, en efecte, trobem abundants notícies sobre ell. És probable que Pere Soler, magister in medicina et fisiquo, formara part d’aquesta família. Hem localitzat algunes notícies sobre ell entre 1391 i 1431, però totes referides a la seua vida familiar: censos, vendes, testaments.⁴⁹

El 1396, Nicolau pintà al Portal de Serrans i unes taules per a l’altar del Consell Secret de la Ciutat. Els documents ens indiquen que ja treballava amb macips i que contractava a destall; per tant, ja tenia un obrador que podia abastar una gran quantitat de treball. La contractació a destall no era una forma estranya a l’època. Així, per exemple, el pedrapiquer Jaume Ferrer contractava abans del 1392 la realització de la volta del Pes Real.⁵⁰ El treball acordat havia de fer-se en el temps i preu acordats.

Entre juny del 1396 i 1399, la biografia de Pere Nicolau presenta un buit documental: tan sols algun testimoni instrumental.⁵¹ Recuperem el seu itinerari vital cap al 1399. El 8 de març d’aquest any actuava com a testimoni en un procés contra Carrossa de Vilaragut. Poc sabem del motiu de la participació de Nicolau, però en aquests anys hi va haver un procés en el qual, a més de l’esmentada noble, apareix involucrat fra Bonifaci Ferrer.⁵² A més, són anys molt difícils per al regne, colpit per una forta crisi econòmica, bandositats entre els nobles, la pesta, la mort de Joan I, l’inici del regnat de Martí I i l’ascens al papat de Benet XIII. En aquells anys era bisbe de València Jaume d’Aragó. Aquest eclesiàstic era fill de Pere d’Aragó i Joana de Foix, i germà d’Alfons d’Aragó, duc de Gandia i marquès de Villena. Va substituir el bisbe Vidal de Blanes en 1369 i sota el seu patrocini s’inicien les obres del Miquelet. Estigué relacionat amb fra Bonifaci Ferrer i amb sant Vicent Ferrer.⁵³ Després de la de mort Pere el Cerimoniós, acceptà ser cardenal de Santa Sabina, un càrrec per al qual havia estat nomenat en 1388. Des del punt de vista artístic cal destacar que encomana una Bíblia il·lustrada que va regalar als consellers de Barcelona.⁵⁴ Per tant, caldria valorar fins a quin punt la situació política i social pogué influir en la comanda d’obres.

Per a l’absència documental durant aquests anys també hem de considerar una altra explicació: a més de la Seu de València, són els monestirs les obres de major importància i els espais cap on s’adreçaven les despeses de la monarquia i de la noblesa. Concretament, al regne de València, Portaceli i Valldecrist s’emporten gran quantitat de donacions, la qual cosa s’ha de relacionar amb el fet que eren obres de patronatge reial, sobretot després de la pujada al tron de Martí I. Potser, després de morir Joan I en 1396, les obres de Valldecrist o Portaceli prengueren major embranzida i Pere Nicolau s’hi traslladarà per treballar.

L’any 1399, el nostre pintor reapareix vinculat documentalment als treballs de renovació de la Seu de València, on treballà amb Marçal de Sas. Ambdós signaren les capitulacions del retaule de Santa Àgueda i el retaule per a la confraria de Sant Jaume. Entre 1396 i 1399, un altre pintor destacat treballava a València: Gerardo di Iacopo, Starnina.⁵⁵ Tramoyeres ja indicava que Marçal, Gerardo Starnina i Nicolau treballaren junts en la preparació de l’entrada de Martí I a València, on Marçal i Starnina hi treballen de manera continuada i a jornal, mentre que Pere Nicolau executarà peces concretes i des del seu obrador.⁵⁶ Així mateix, hom considera que en aquestes dates (1396-1399) s’inicià la introducció de l’estil internacional a València, amb la presència de Marçal i Starnina. Tanmateix, cal valorar altres factors anteriors en el temps com són la influència avinyonesa o la presència documentada de Pere Nicolau a València. En aquest sentit, no s’han de deixar de considerar les contínues relacions entre Avinyó i els eclesiàstics valencians, fins i tot remuntant-se als anys anteriors al papat de Benet XIII.⁵⁷ A partir d’aquests anys la relació entre Marçal i Nicolau es fa, si s’escau, més intensa. En un document del 1400 Marçal de Sas i Pere Nicolau apareixen, juntament amb Ramon Mir o de Mur, en les àpoques del retaule de Santa Àgueda fet per a la Seu de València.⁵⁸

Així doncs, en iniciar-se el segle XV, Pere Nicolau treballava ja amb un dels pintors considerat introductor de l’estil internacional i per a la confraria de Sant Jaume, una confraria que agrupava el patriciat urbà, tant nobles com l’alta burgesia, i era de patronat reial.⁵⁹ No seria exacte parlar d’ascens social en 1400, quan ja des de 1390 treballava per a clients importants i en àmbits significatius de la societat valenciana, tot i que per aquestes dates els seus treballs puguen semblar de menor importància. La compra d’un violari en 1400 suposa cert benestar econòmic i, d’alguna manera, és un indicador de la prosperitat i continuïtat del seu obrador.⁶⁰

En resum, Pere Nicolau, per la seua procedència, la possible formació i les relacions que mantenia després de 1390 i fins al 1400, fou un pintor que visqué de ben a prop el canvi estilístic entorn del 1400. Tanmateix, aquesta fase de la seua vida és la menys documentada i en la qual la seua trajectòria encara presenta aspectes foscos. Desconeixem les característiques dels retaules que va pintar, tot i que és en aquest moment de la seua producció que els crítics situen la possible realització del retaule dels Set Gojos de la Mare de Déu conservat al Museu de Belles Arts de Bilbao. L’obra de Bilbao presenta trets que l’aproximen a la pintura italiana i francesa. Sens dubte, però, l’obra de major renom d’aquests anys és el retaule de sant Jaume, per al qual fou contractat juntament amb Marçal.

3. PERE NICOLAU, PINTOR DE RETAULES (1399-1408)

Amb el que sabem fins ara, podem considerar que entre 1399 i 1400 Pere Nicolau disposava d’un obrador consolidat i força especialitzat en la pintura de retaules a la ciutat de València. Aquest assentament es pot comprovar atenent que, el 1395, la documentació encara el citava com a commorans i veí de València,⁶¹ mentre que a l’abril del 1399 ja se’l cita, juntament amb Marçal de Sas, com a pictores, cives Valencie.⁶² Després de realitzar els retaules de Sant Jaume i el de Santa Àgueda (1399-1400) continuà amb la contractació d’un gran nombre de retaules, però en cap d’ells no constava Marçal de Sas juntament amb Pere Nicolau, ja que aquesta col·laboració no s’allargà més enllà del 1404.⁶³

Gairebé quasi totes les comandes d’obres d’aquests anys es fan en l’àmbit de la Seu de València; Bernat de Remolins, mossèn Miquel del Miracle i Roderic d’Heredia foren alguns dels seus clients. Tot i així, cal diferenciar el caràcter d’aquestes comandes: no sempre són encàrrecs propis, i en la majoria dels casos actuen com a intermediaris entre el capítol de la Seu i els pintors, en representació dels càrrecs eclesiàstics que ostenten.⁶⁴ Aquest és el cas del retaule per a la confraria de Sant Jaume o el de Santa Margarida. En canvi, en altres circumstàncies són comandes pròpies i de caràcter funerari, com és el cas del retaule Sant Cosme i Sant Damià, Sant Miquel, Santa Caterina, Sant Joan Baptista i Sant Blai per a mossèn Miquel del Miracle a l’església del convent de Sant Agustí.⁶⁵ És a dir, els mateixos anys, i de manera paral·lela, treballa prop d’on obrava Gerardo di Jacobo, Starnina, que feia un retaule per al bisbe de Dolia (Sardenya) a Sant Agustí,⁶⁶ i amb Marçal de Sas, que contractà el retaule de Sant Tomàs amb Bernat Carsí per a la Seu. Malgrat aquesta proximitat, en la documentació no apareix relacionat amb el pintor florentí.

Entre 1401 i 1403, va treballar per a diverses esglésies parroquials, com és el cas d’Alfafar, un retaule que contractà en 1401, però que no acabà fins al 1403. També el mateix any es comprometia amb Bernat Carsí per pintar un retaule dels Set Gojos de la Mare de Déu per a l’església de Santa Maria, al lloc d’Horta de sant Joan (Tortosa). Crida l’atenció que a l’àpoca de cobrament hi figure com a pagador Ènnec de Vallterra, eclesiàstic molt vinculat al rei Martí, a Sogorb i a la cartoixa de Valldecrist i, que en 1403 era arquebisbe de Tarragona.⁶⁷ Tot i que no ha estat massa destacat per la historiografia, també cobrà per treballs fets a les cartoixes de Valldecrist i Portaceli. De fet, Pere Nicolau està documentat durant els anys que coincideixen amb la consagració de l’església de Sant Martí a Valldecrist (1401) i, després, sota el priorat general de fra Bonifaci Ferrer (1402-1408), uns anys que coincideixen amb la presència del rei Martí i la reina Maria a València a l’esmentada cartoixa.⁶⁸

Són també anys en què Pere Nicolau contractà obra amb clients importants: el trobem fent treballs per a la casa del rei i per als estaments més alts del clergat valencià. També signà capitulacions de retaules amb mossèn Miquel del Miracle, un dels canonges més destacats del capítol catedralici, i amb Roderic d’Heredia, eclesiàstic vinculat a dues de les famílies més poderoses del moment: els Heredia, per lligams familiars, i els Lluna, que sempre comptaven amb la protecció de Benet XIII. A més, amb motiu de l’entrada solemne del rei Martí I a València per la convocatòria de les Corts, els Jurats li encomanen pintar la caixa que havia de contenir els Privilegis que havien de ser jurats pel monarca i per l’infant Martí de Sicília.⁶⁹

Des del 1403 fins al 1405, Pere Nicolau contractarà diversos treballs: un retaule per a la Seu, el de Santa Clara i Santa Isabel,⁷⁰ i d’altres per a fora de la ciutat de València com el de Sant Maties i Sant Pere màrtir, per a l’església d’Onda (1405),⁷¹ o el tan conegut retaule de Sarrión dedicat a la Mare de Déu Aurora de Mediavilla. Mentrestant, respecte a la seua trajectòria personal, cal destacar la seua relació amb el notari Nicolau Salvat. El mes de juliol del 1404, nomena procurador el notari Nicolau Salvat, amb qui degué mantenir una bona relació des d’aquesta data fins al 1408.⁷² Sembla una relació de veïnatge bastant pròxima perquè, en 1405, intervé juntament amb Pere Nicolau com a avalador del deute que la mort de la seua muller Isabel li havia causat.⁷³ Així mateix, és el notari que presenta l’escrit de reclamació perquè Jaume Mateu siga reconegut hereu, i el que reconeix estar amb el nostre pintor a l’hora de la seua mort:⁷⁴

Fon interrogat per sagrament lo proposant qui havia dictada la dita scriptura et dix que En Nicholau Salvat, notari.

El 30 d’agost del 1404, cobrava una àpoca de 50 florins pel retaule de Sarrión.⁷⁵ L’import li’l pagà el draper Joan Garcia. A l’àpoca no s’indica quina era la ubicació del retaule, si era per a l’altar major, ni tampoc l’advocació, però diu clarament quod de presenti facio ad opus et pro ecclesia loci de Sarrión. Així doncs, no podem dubtar de la realització del retaule i de la participació de Pere Nicolau.

Per aquestes dates, un altre retaule important és el de Sant Joan Baptista per a l’església homònima de Terol. Les capitulacions signades el 14 de novembre de 1404, entre Gil Sanxes de les Vaques i Pere Nicolau, constitueixen un dels documents més detallats i interessants de la pintura valenciana, per la precisió dels acords i per la informació que ens aporten sobre les condicions imposades pel client al pintor.⁷⁶ Entre les demandes d’aquest contracte figura la indicació de qui havia de ser el fuster, en aquest cas Vicent Serra, menestral amb qui Pere ja treballava el 1399.⁷⁷ A més, li assenyala com a model un retaule que havia fet Marçal de Sas per a l’església de la Santa Creu. Encara que no sabem el grau de participació de Pere Nicolau en aquest treball, es tornava a donar la mateixa situació que s’havia produït en l’obra de la Capella dels Jurats. En aquella ocasió, Marçal de Sas s’encarregà de pintar els murals.⁷⁸ Així, les relacions dels tres menestrals, el fuster, Vicent Serra i els pintors Marçal de Sas i Pere Nicolau, està documentada des del 1399 fins al 1404. Després d’aquesta data, Marçal apareix juntament amb Gonçal Peris, Joan Peris i Guerau Gener.

El fet que el 28 de juliol Nicolau nomena procurador, i algunes àpoques no signades entre 1403 i 1406, ens poden suggerir que el pintor no es trobava, almenys de manera continuada, a la ciutat de València. Aquests anys es corresponen amb els treballs fets per Nicolau a Valldecrist i Portaceli. Les pintures per a l’altar major de Portaceli encomanades per Pere Camuel com a marmessor de Joan Guerau es degueren fer en aquestes dates, tot i que Joan Guerau encara vivia el 16 de desembre del 1404.⁷⁹ Així mateix, aportem una nova informació sobre la situació econòmica del pintor i les seues relacions personals i familiars. El 27 d’agost del 1405, Pere Nicolau passava per una situació econòmica difícil. Juntament amb Nicolau Salvat i Tomàs Salvat, Pere Nicolau confessà no poder pagar un deute de 100 florins que devia als seus sogres, Maria i Guillem Palma, perquè havia fet moltes despeses amb motiu de la llarga malaltia de la seua muller, Isabel, qui degué morir aquest mateix any.⁸⁰ Fins ara desconeixíem el fet que Pere Nicolau haguera estat casat. El cert és que no tenien fills, o bé havien mort, perquè el 1408 cap hereu no li reclamà l’herència a Jaume Mateu.

Entre 1405 i 1408, continuà obrant altres retaules. És probable que ja col·laboraren amb ell, com a oficial, Jaume Mateu i Gabriel Martí, que tan sols roman al seu obrador uns dos anys. Fou en aquesta etapa quan contractà el retaule d’Onda per a Maciana de Tolsà, sota l’advocació de Sant Maties i Sant Pere Màrtir (1405-1409),⁸¹ al qual cal afegir un altre retaule per al monestir de Sant Julià (1403)⁸² i el retaule de Sant Bernabeu per a la Seu, que obrarà per encàrrec de Francesc Sossies. Durant aquests anys, va acabar i lliurar a Gil Sánchez de les Vaques una de les seues obres més importants: el retaule de Sant Joan Baptista per a Terol.⁸³

4. LES ÚLTIMES OBRES (c. 1408)

De l’any de la seua mort, esdevinguda en 1408, només disposem dos documents. El primer d’ells es refereix a una obligació entre Pere Nicolau i Miquel Alcanyís.⁸⁴ És l’única notícia documental en la qual apareixen relacionats els dos pintors. A més, al document figura com a avalador del préstec un altre pintor, Ferran Peris, del qual no tenim prou notícies per relacionar-lo ni amb Antoni Peris ni amb Gonçal Peris. Malgrat la brevetat de l’anotació, és un document interessant per diversos motius. En primer lloc, demostra que en moments puntuals l’obrador de Nicolau contractava a soldada altres pintors, fins i tot tan significatius com Miquel Alcanyís, i, per tant, ens dóna una nova perspectiva de les relacions laborals de Pere Nicolau amb els pintors coetanis. En segon lloc, demostra l’existència de diverses fórmules de contractació de treball entre obradors o pintors que treballen de manera autònoma per a altres. La fórmula de «préstec de soldada» potser tindria no tant un sentit creditici com la voluntat d’assegurar l’obligació de realització de treball per part d’un altre pintor subcontractat.⁸⁵

Per la documentació que coneixíem fins ara, Pere Nicolau era qui des del 1396 afermava macips, contractava retaules o treballs diversos. En aquest document, Miquel Alcanyís es compromet a pagar 15 florins a Pere Nicolau «per préstec de soldada», i fou avalat pel mercader Gabriel Sanç i pel pintor Ferran Peris; entenem el préstec de soldada com un deute de treball entre ambdós pintors. Ben bé és possible que es tractara d’una bestreta que Nicolau feia a Alcanyís en encomanar-li alguna feina.⁸⁶ Aquest document ha situat Miquel Alcanyís a la ciutat de València en dates molt primerenques i l’ha vinculat a l’obrador de Nicolau i als mestres del primer internacional. Podem pensar que la informació no és prova suficient per atorgar a Alcanyís un paper tan rellevant i que és més probable que la seua trajectòria es localitze bàsicament a Mallorca.

La mort sobtada de Pere Nicolau, el 25 de juliol del 1408, ens fa pensar en una mort per accident o en circumstàncies confuses, ja que ell demana a Nicolau Salvat ser conduït a casa seua i fer testament en arribar-hi. Aquest és el motiu pel qual el Justícia Civil, a requeriment del seu nebot, Jaume Mateu, nomenarà curador dels seus béns Gonçal Peris. El dia 27 del mateix mes el seu nebot reclamava ser reconegut hereu dels béns del seu oncle. La demanda interposada per Mateu ens ha proporcionat molta informació sobre la vida i les relacions familiars del pintor, uns detalls biogràfics que fins ara no havien estat presos en consideració pels investigadors. En especial, crida l’atenció l’interès de Mateu pel reconeixement del seu treball a l’obrador i la posterior liquidació dels treballs fets juntament amb el seu oncle. Jaume Mateu va haver de pledejar amb alguns clients de l’obrador per tal de cobrar els treballs acabats després del 1408. El procés de liquidació es va allargar fins al 1410 i la curadoria de Gonçal Peris ha d’interpretar-se en clau d’experiència professional, tot i que possiblement, igual que en el cas d’Antoni Peris, no formaren part de l’obrador, ja que hi ha suficients indicis per pensar que ambdós havien començat a treballar pel seu compte entre 1400 i 1405.⁸⁷

¹Arxiu Regne de València (ARV), Justícia Civil, núm. 3.703, mà 1a, ff. 16-16v i 34-36v. El document havia estat citat parcialment per L. Cerveró Gomis, «Pintores valentinos: su cronología y documentación», Archivo del Arte Valenciano, 1968, p. 95, i complet en J. Aliaga Morell, Els Peris i la pintura valenciana medieval, València, 1996, pp. 145-146, doc. 13.

²X. Company Climent i altres, Documents de la pintura valenciana medieval i moderna I (1238-1400), València, Universitat de València, Fonts històriques valencianes, 2005, p. 173, doc. 276. En aquesta publicació se cita un testimoni d’un Pere Nicolau de l’any 1362, però sense indicar-ne l’ofici. Ara com ara, mantenim com a cronologia documentada les dates entre 1390 i 1408.

³L. de Saralegui, «Pedro Nicolau I», Boletín de la Sociedad Española de Excursiones, Madrid, 1942, pp. 87-88. A. José i Pitarch, «Les arts plàstiques: l’escultura i la pintura gòtiques», Història de l’Art al País Valencià, vol. I (ed. E. Llobregat i J. F. Ivars), València, 1986, pp. 185-239.

⁴Vid. L. de Saralegui, op. cit., 1942, pp. 75-107; M. Heriard Dubreuil, «Découvertes: Le Gothique a Valence II», L’Œil, núm. 236, Lausanne, 1975, pp. 18-25 i 63.

⁵F. Ruiz Quesada, «L’estil cortesà a Barcelona», a L’art Gòtic a Catalunya. Pintura II, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2005, pp. 48-53.

⁶Al voltant de la relació entre Marçal de Sas i Pere Nicolau, és interessant diferenciar entre la coincidència en el lloc de treball, el fet de contractar junts algunes obres per a la Seu d’altres relacions de tipus econòmic. Fins ara disposàvem de documentació en relació als llocs on treballen i de contractes signats conjuntament, una possible interpretació en M. Miquel Juan, Retablos, prestigio y dinero. Talleres y mercado de pintura en la Valencia del Gótico Internacional, Universitat de València, 2008, pp. 151-154, 132-133, i 184.

⁷L. Tramoyeres Blasco, «La pintura alemana en Valencia. El retablo del Juicio Final del convento de San Gregorio», Las Provincias, núm. 12.503, 19 de novembre de 1900.

⁸M. Miquel Juan, Heriard «Martín I y la aparición del Gótico Internacional en el Reino de Valencia», Anuario de Estudios Medievales, 2003, pp. 781-814. El paper de Martí l’Humà i de Benet XIII i les relacions amb Avinyó havien estat considerades com una influència estilística general, però no en el sentit del mecenatge que aquestes figures pogueren desenvolupar.

⁹ARV, Justícia Civil, núm. 3.703, mà 1a, f. 34. J. Aliaga Morell, op. cit., 1996, pp. 148-150.

¹⁰Compare: padrí de fonts d’un infant. Aquesta és l’accepció més general, però també té el sentit de company. A Mallorca s’usava com a tractament entre menestrals i companys de feina. A. Alcover, F. Moll, Diccionari Català-Valencià-Balear (d’ara endavant, DCVB), Palma de Mallorca, 1982, vol. III, p. 333.

¹¹ARV, Justícia Civil, núm. 3.703, mà 1a, f. 34-35. J. Aliaga Morell, op. cit., 1996, pp. 150-151.

¹²Manresa queda tan sols a 19 quilòmetres d’Igualada. Gran Enciclopèdia Catalana (GEC).

¹³GEC, «Igualada», Ajuntament d’Igualada, Breu història d’Igualada, Ajuntament d’Igualada. M. T. Ferrer i Mallol, «El carreratge, una associació de municipis a l’Edat mitjana», CSIC, 1999, p. 59; «Viles i llocs associats a Barcelona a l’Edat Mitjana. El carreratge», XVIII Congrés Història de la Corona d’Aragó, vol. 3, 2003, pp. 293-314.

¹⁴El retaule ha estat traslladat i restaurat en diferents moments al llarg del segle XX, però és considerat una obra de gran qualitat dins del corrent italogòtic. Vid. J. Ainaud, «El retaule de Rubió dintre la pintura Catalana del segle XIV», Miscellanea aqualatensia, Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, 1949. R. Alcoy Pedrós (coord.), «De l’inici a l’italianisme», Pintura I, Art Gòtic a Catalunya, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2005, pp. 234-250; Item, «El mestre de Santa Maria de Rubió. Una personalitat enigmàtica del gòtic català», Revista d’Igualada, núm. 22, abril, 2006, pp. 7-21.

¹⁵Arxiu Igualada, Comunis (1379-1380); Capitulacions Matrimonials (1384-1386); Vendes (1380-1381).

¹⁶Seria força interessant tenir una idea aproximada de l’edat de Pere Nicolau en relació a la seua germana, la qual cosa ajudaria a situar millor la trajectòria de Pere Nicolau, però el document només indica que era més jove que la seua germana Gueralda.

¹⁷P. Iradiel i E. Belenguer, «El segle XV», en De la Conquesta a la federació hispànica (Història del País Valencià, t. II), Barcelona, 1989, pp. 270-272; A. Furió (coord.), Història de València, València, 1999, pp. 117-123 i 129-132.

¹⁸A. Mayer, El estilo gótico en España, Madrid, 1943. J. Gudiol i Ricart, Pintura Gótica (Ars Hispaniae, vol. IX), Madrid, 1955. J. Berg Sobrë, Behind the Altar Table. The Development of The Painted Retable in Spain, 1350-1500, University of Missouri Press, Columbia, 1989. J. Yarza Luaces, La Edad Media, Historia del Arte Hispánico II, Madrid, 1988. J. M. Azcárate González, Arte gótico en España, Madrid, 1996 (2a ed.), pp. 298-306 i 309. J. Yarza Luaces, La pintura española, Electa, 1995, pp. 71-184; El arte gótico I, Madrid, Ed. Cátedra, p. 319. J. L. Hernando Garrido, «Los artistas llegados al foco barcelonés durante el gótico internacional (1390-1450): procedencia, actividad y posible asentamiento. Aspectos Documentales», Lambard, Barcelona, 1991-1993, pp. 370-376; F. Ruiz Quesada, «Repercussions i incidències del periple pictòric mallorquí per terra catalanes i valencianes», catàleg de l’exposició Mallorca gòtica, Barcelona, 1998, pp. 21-43. A l’obra de Pere Nicolau fins a les publicacions de Dubreuil tothom hi trobava influència sienesa i no florentina.

¹⁹La bibliografia sobre aquest tema és ampla; podem assenyalar L. de Saralegui, «Pedro Nicolau I», Boletín de la Sociedad Española de Excursiones, trim. 2, Madrid, 1941, p. 28; Item, «La pintura valenciana medieval. Andrés Marzal de Sax (Cont.)», Archivo de Arte Valenciano, València, 1952, pp. 5-39. M. Heriard Dubreuil, Valencia y el Gótico Internacional (2 vols.), IVEI, València, 1987, pp. 106-107. R. Alcoy Pedrós (coord.), «De l’inici a l’italianisme», en Història de l’art gòtic a Catalunya. Pintura II, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2005. Item, «Tallers i dinàmiques de la pintura del gòtic internacional a Cataluña», pp. 139-205. F. Ruiz Quesada, op. cit., 2005, pp. 32-39 i 48-49. J. Aliaga Morell, «El taller de Valencia en el Gótico Internacional», en La pintura gòtica durante el siglo XV en tierras de Aragón y en otros territorios peninsulares, pp. 207-241, Saragossa, CSIC, 2007 (M. Carmen Lacarra Ducay, coord.). M. Miquel Juan, 2008, pp. 133-134 i 151-152.

²⁰A. José i Pitarch, «Els tallers de pintura (segles XIII-XV)», En torno al 750 aniversario, vol. II, pp. 419-420. Traça un procés d’assentament de tallers de pintura procedents de Catalunya posterior a 1350, amb un període de màxima expansió situat entre 1380-1450/60. J. Gómez Frechina, El retablo de Santa Úrsula, San Martín y San Antonio Abad, catàleg de la restauració, Museu de BB.AA. de València, València, 2004, pp. 18-25. Situa els mestres presents entre 1350 i 1380, Francesc Comes, Francesc Serra II i Llorenç Saragossà dins l’estil italogòtic.

²¹La problemàtica del mestre de Villahermosa ha estat abordada per: S. Llonch Pausas, «Pintura Italogótica Valenciana», Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona. 1967-1968, pp. 11-223. A. José i Pitarch, «Llorenç Saragossa y los orígenes de la pintura medieval en Valencia 1», en D’Art. Revista del Departament d’Història de l’Art, Barcelona, 1979, pp. 21-50. A. José i Pitarch, «Llorenç Saragossa y los orígenes de la pintura medieval en Valencia 2», en D’Art. Revista del Departament d’Història de l’Art, Barcelona, 1980, pp. 109-119. J. Aliaga Morell, «Maestro de Villahermosa. San Lucas recibiendo la Verónica de la Virgen», en Madonnas y Vírgenes colección del Museo San Pío V, València, Conselleria de Cultura Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, Fundación Caja del Mediterráneo, 1995, pp. 100-104. Indiquem una bibliografia bàsica, però el mestre de Villahermosa queda fora de l’àmbit de la present investigació.

²²En aquestes dates a València sabem de la presència de Pere Serra II i de Llorenç Saragossà.

²³F. Ruiz Quesada, op. cit., 2005, pp. 48-49. Tot i ser possibles els contactes entre Esteve Rovira i Pere Nicolau, en l’atribució d’obres i en el disseny de la seua trajectòria no es tenen en compte tots els treballs a la ciutat de València entre 1390 i 1401, anteriors al treball per a Horta de sant Joan.

²⁴ARV, Justícia de CCC sous, núm. 23, mà 12, f. 13, citat per L. Cerveró Gomis, «Pintores valentinos: su cronología y documentación», en Anales del Centro de Cultura Valenciana, València, n. 48, 1963, pp. 135-136.

²⁵Totes les citacions en ARV, Justícia Civil, núm. 3.700, mà 9, f. 19v (20-3-1409). J. Aliaga Morell, op. cit., 1996, pp. 154-174, doc. 15.

²⁶A. Serra Desfilis i M. Miquel Juan, «Per moltes e bones obres e profits apparents que ha fetes e fets en tot lo temps: Pere Balaguer i la arquitectura valenciana entre els segles XIV i XV», en Historia de la ciudad IV. Memoria Urbana, Universitat Politècnica de València, Col·legi Oficial d’Arquitectes de València, 2005, pp. 90-111.

²⁷ARV, Notal de Jaume Rossinyol, 2.685 (1-6-1390), doc. 1, publicat per J. Sanchis Sivera, «Pintores Medievales en Valencia», en Archivo de Arte Valenciano, 1928, pp. 52-53; op. cit., 1930, p. 53. L. Cerveró Gomis, op. cit., 1963, p. 135. Així mateix, és possible que actuara en representació del arquebisbe, Jaume d’Aragó.

²⁸ARV, Notal de Jaume Rossinyol, 2.685 (2-5-1390). Pere d’Orriols nomena procurador seu el notari Jaume Rossinyol. En data del 3 de maig del mateix any Jaume Rossinyol com a procurador de Pere d’Orriols reclama als fusters Bernat i Francesc Tosquella, l’acabament del cor i la cadira bisbal. Vegeu també C. Llanes Domingo, «Els Tosquella, fusters i mestres del cor de l’església de sant Martí a Valldecrist (c. 1390)», en La cartuja de Valldecrist (1405-2005), VI Centenario del inicio de la Obra Mayor, Castelló, 2008, pp. 223-239.

²⁹J. Sanchis Sivera, «La escultura valenciana en la Edad Media. Notas para su historia», Archivo de Arte Valenciano, 1925, p. 4, cita que l’anotació es troba a l’Arxiu del Regne de València en mestre racional, però que el document està en mal estat i és de lectura difícil.

³⁰Llorenç Saragossà en 1395 està documentat a Sogorb. Aquest mateix any Pasqual Domènec treballava al retaule de Sogorb; vegeu J. M. Pérez Martín, «Pintores y pinturas en el real monasterio de la Cartuja de Valdecristo (Altura-Castellón)», Addenda a pintores valencianos medievales y modernos. Archivo Español de Arte y Arqueología, núm. 36, 1936. Pere Nicolau treballava per a la ciutat de València. L’any 1395, Vicent Serra, fuster, cobrava nou florins d’un retaule que valia tretze per Arnau de Pedriça, de l’orde de Sant Francesc de Morvedre (Sagunt); en el document consta com a testimoni Llorenç Saragossà, pintor. En aquestes dates, Bernat Vilaur treballa per al duc de Gandia. Cal matisar que els obradors amb els quals podem relacionar amb Nicolau constitueixen un cercle més ampli del que en principi es pot pensar i, sobretot, que la coincidència cronològica no implica cap tipus de relació laboral.

³¹L. Cerveró Gomis, «Pintores valentinos: su cronología y documentación», Anales del Centro de Cultura Valenciana, núm. 45, València ( jul.-des. 1960), pp. 226-257. Item, 1963, pp. 75-76.

³²ARV, Notal de Jaume Rossinyol, núm. 2.685 (30-6-1390). J. Sanchis Sivera, op. cit., 1917, pp. 203-206, document 2.

³³Pavès: escut oblong i que solia ésser tan llarg que cobria bona part del cos, A. M. Alcover i F. Moll, Diccionari Català-Valencià-Balear (d’ara endavant DCVB), Palma de Mallorca, 1982. vol. III, p. 333.

³⁴ARV, Justícia Civil, núm. 3.700, mà 8, f. 10-10v, mà 9, ff. 17-24v, mà 10, ff. 25-26v. Vid. L. Cerveró Gomis, «Pintores valentinos: su cronología y documentación», Archivo de Arte Valenciano, València, 1972, pp. 44-57, i J. Aliaga Morell, op. cit., 1996, pp. 154-174.

³⁵J. Aliaga Morell, op. cit., 1996, pp. 154-174.

³⁶J. Sanchis Sivera, Pintores Medievales en València, separata de la revista Estudis Universitaris Catalans, vol. VI-VII (EUC, d’ara endavant), 1914, Barcelona, p. 13. J. Sanchis Sivera, «Pintores medievales en València», Archivo de Arte Valenciano, València, 1928, pp. 30-31 i 54.

³⁷L. Cerveró Gomis, op. cit., 1963, pp. 80, 133 i 230.

³⁸ARV, Justícia Civil, llig. 695, mà 1a, f. 29 (4-11-1395), doc. 10. L. Cerveró Gomis, op. cit., 1960, p. 230. En ell es pot llegir que Pere Balaguer havia venut a Guillem Cases un alberg i reclamava l’import al jutge assignat per liquidar els seus béns.

³⁹ARV, Notals de Bernat Safont, llig. 494, núm. 2.798 (1398). J. Sanchis Sivera, op. cit., 1914, p. 22.

⁴⁰Un contracte pel qual l’aprenent o l’oficial d’un ofici es comprometia a treballar durant un període de temps en l’obrador d’un mestre.

⁴¹El contracte d’aquest afermament apareix, en A. Arqués Jover, Colección de pintores, escultores desconocidos sacada de instrumentos antiguos, auténticos, Caixa d’Estalvis d’Alacant i Múrcia, Alcoi, 1982, pp. 177-178.

⁴²Caldrà analitzar aquests pintors amb més deteniment perquè mantenen relacions interessants que podrien ajudar a ampliar el cercle d’activitat dels tallers a València. En relació amb aquest tema M. Miquel Juan, op. cit., 2008, pp. 214-215. C. Llanes Domingo, op. cit., 2011, pp. 343-345.

⁴³J. Hinojosa Gozalvo, Diccionario de la Historia Medieval del Reino de Valencia, 2002, vol. I, p. 257. Pere Balaguer dirigí entre 1392 i 1398, la construcció del Portal de Serrans. Entre 1406-1411 va treballar en la construcció de l’església de Santa Caterina de València. En 1410 treballava a la catedral de València. En 1414, col·laborà en la construcció del Miquelet. Pere March li encarregà un sepulcre per a la capella de Sant Marc de Gandia. Fins al 1424 féu treballs de menor importància a la catedral de València, A. Serra Desfilis i M. Miquel Juan, op. cit., 2005, pp. 90-111.

⁴⁴ARV, Jaume Mestre, 2.645. Entre 1399 i 1401 Pere Nicolau està realitzant retaules per a la Seu i Pere Balaguer és nomenat magister operis ville fabrice sedis civitatis.

⁴⁵ACV, Protocol de Jaume Monfort (sènior), 3.655. L. Cerveró Gomis, op. cit., 1963, p. 136.

⁴⁶AMV, Sotsobreria de Murs e Valls, 1.396 a 1.397, núm. 8, d. 3 en V. Vives Liern, «La puerta de Serranos. Informe acerca de su antigüedad y de su escalera principal», Archivo Español de Arte y Arqueologia, 1915, p. 29, i J. Sanchis Sivera, op. cit., 1928, p. 53; op. cit., 1930, p. 53.

⁴⁷El convent de sant Domènec també es coneixia amb el nom de convent de Predicadors. Està situat al costat del riu Túria, a prop del pont del Real. És l’actual seu de la Capitania General de València.

⁴⁸Aquesta capella més tard es va posar sota l’advocació de Sant Lluís Beltran. El retaule fou traslladat a la sagristia i al seu lloc s’hi va situar un llenç de Crist crucificat que ja apareix el 1521.

⁴⁹El terme «fisiquo» apareix en alguns documents com a «magister in medicina». Hem consultat ARV, Notal de Francesc Saidia, 2.861 (21-7-1391). ARV, Guillem Cardona, núm. 503, 593 i el genealògic de Lluís Cerveró. Sobre l’activitat del metge de la reina Maria de Lluna, vegeu A. Javierre Mur, María de Luna, reina de Aragón, Madrid, CSIC, Instituto Jerónimo Zurita, 1942, pp. 169-172, i C. Ferragud Domingo, Medicina i promoció social a la baixa Edat Mitjana, Madrid, CSIC, 2005, pp. 182, 345, 506, 601, 604.

⁵⁰J. Sanchis Sivera, «Maestros de obras y lapicidas valencianos en la edad media», Archivo del Arte valenciano, 1925, p. 26.

⁵¹La revisió documental per a la tesi (Llanes, 2011) abastava bàsicament els anys 1400-1450; tot i que per al present treball s’ha ampliat per als anys 1370-1400, no podem aportar noves dades.

⁵²X. Garcia Borràs, «En torno al retablo de Fray Bonifacio Ferrer», en Archivo de Arte Valenciano, 1988, València, pp. 27-31. En aquest moment es produeix una denúncia del marquès de Villena contra Carrossa de Vilarragut que enfonsarà Bonifaci en un llarg procés. D’aquest procés es coneix el desenvolupament però no les causes que el provocaren. Els documents d’aquest procés han desaparegut.

⁵³El 1376 és nomenat pel bisbe Jaume d’Aragó per a una càtedra de dret canònic a la catedral de València. J. Hinojosa Montalvo, op. cit., 2002, vol. I, p. 222. X. Garcia Borràs, op. cit., 1988, pp. 27-31.

⁵⁴M. de Riquer, Història de la Literatura Catalana, Barcelona, Ariel, 1964 (1a edició), p. 117.

⁵⁵Actualment Starnina és considerat autor del retaule de fra Bonifaci Ferrer i, en aquestes dates, possiblement present a Portaceli, on pogué executar diversos retaules.

⁵⁶L. Tramoyeres Blasco, op. cit., Las Provincias (19-11-1900). L. de Saralegui, op. cit., 1941, p. 84. Després del 1400, Saralegui considera que Nicolau és el cap del taller on treballa Marçal. J. Aliaga Morell, L. Tolosa, X. Company, Llibre de l’entrada del rei Martí. Documents de la pintura medieval i moderna II, València, Universitat de València, Fonts històriques valencianes, 2007. Després de la publicació completa del document, la relació entre ells queda millor perfilada.

⁵⁷X. Serra Estellés, «El cisma de Occidente», en La Luz de la Imágenes, vol. I, València, 1999, pp. 93-123.

⁵⁸En algun moment, Ramon de Mir és un pintor que ha estat identificat amb Ramon de Mur, però cap document no ajuda, ara com ara, a consolidar aquesta hipòtesi. L. de Saralegui, op. cit., 1941, p. 82.

⁵⁹F. A. Roca Traver, Interpretación de las cofradías valencianas. La Real Cofradía de San Jaume, València, IVEHI, 1957.

⁶⁰ARV, Protocol de Jaume Mestre, 2.645 (16-10-1400), doc. 20.

⁶¹ACV, Notals de Jaume Monfort, 3.522, quadern 2, ff. 16 i 17 (28-3-1395). Vid. document 4. L. Cerveró Gomis, «Pintores valentinos: su cronología y documentación», Archivo de Arte Valenciano, València, 1956, p. 106; Company i Aliaga, Tolosa, Framis, op. cit., 2005, p. 384, doc. 672.

⁶²AMV, Protocol de Jaume Desplà, 2-15. J. Sanchis Sivera, op. cit., 1914, p. 27. Company i Aliaga, Tolosa, Framis, op. cit., 2005, pp. 478-479, documents 908 i 909.

⁶³Documentalment, les coincidències entre Marçal de Sas i Pere Nicolau es donen entre 1396 i 1404. En 1396, a la sala major de la cambra del Consell Secret; en 1399-1400, als retaules de Sant Jaume i de Santa Àgueda a la Seu; i en 1404, al retaule de Portaceli.

⁶⁴En resseguir la trajectòria vital d’aquests eclesiàstics, hi observem, en general, una etapa de consolidació social, d’acaparar càrrecs i rendes: és un moment en el qual es preocupen per deixar constància del seu pas pel segle i de preparar la seua mort amb comandes de retaules i donatius. Vid. V. Pons Alòs i M. M. Càrcel Ortí, «Los canónigos de la catedral de Valencia (1375-1520). Aproximación a su prosopografía», Anuari Estudis Medievals, vol. 35, núm. 2 (2005) pp. 907-950.

⁶⁵ACV, Protocol de Jaume Pastor, 3.667 i 3.670, en J. Sanchis Sivera, op. cit., 1914, p. 31; op. cit., 1928, p. 56; op. cit., 1930, pp. 55-56.

⁶⁶Documentat entre 1398 i 1400.

⁶⁷ACV, vol. 3.670 i 3.671 (17-8-1401 i 31-3-1403), doc. 35. J. Sanchis Sivera, op. cit., 1914, p. 32; op. cit., 1928, p. 56; op. cit., 1930, p. 56. És probable que el retaule es féu per a Horta de Sant Joan.

⁶⁸Fra Bonifaci Ferrer fou prior general de l’orde cartoixà. Nomenat per Benet XIII, es va retirar en 1408 després del fracàs de les seues gestions al Concili de Pisa. Va residir a Valldecrist entre 1408 i 1416. Vid. A. Ferrer Orts, «El esplendor de Portaceli y Valldecrist en el siglo XV. Unas notas sobre Bonifacio Ferrer», en La cartuja de Valldecrist, VI Centenario de la Obra Mayor, ICAP i Analecta Cartusiana, 2008, pp. 131-138. L’autor usa com a font el manuscrit de J. Civera.

⁶⁹AMV, Claveria dels censals, llib. 30, f. 15v. Alcahalí, op. cit., 1897, p. 227; J. Sanchis Sivera, op. cit., 1914, p. 36; op. cit., 1928, p. 56; op. cit., 1930, p. 56; L. Cerveró Gomis, op. cit., 1963, p. 137. J. Aliaga Morell, L. Tolosa, X. Company, op. cit., 2007, p. 386, doc. 72-73.

⁷⁰C. Llanes Domingo, «Pere Nicolau i la catedral de València. Aclaracions sobre els retaules de Santa Clara i Santa Isabel (1403), i Sant Maties i Sant Pere màrtir d’Onda (1405)», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló, 2004, pp. 83-96. S’ha considerat que aquest retaule fou encomanat per mossèn Antoni Olcina. Nosaltres pensem que el retaule, en realitat, és encomanat per Ramon Tolsà. Hem intentat localitzar el testament de Ramon de Tolsà amb la informació que ens facilita el contracte de Sant Maties i Sant Pere màrtir (1405), però el notari citat no conserva cap protocol d’aquestes dates.

⁷¹C. Llanes Domingo, op. cit., 2004, pp. 83-96. Aquest retaule havia estat citat per Sanchis Sivera i Saralegui, com el retaule de la Mare de Déu i Sant Pere. La nostra investigació ha localitzat el document del contracte fins ara citat parcialment. Així, queda clar que respon a un retaule per a Onda i no per a la Seu i que l’advocació és Sant Maties i Sant Pere màrtir.

⁷²APPV (Arxiu de Protocols del Patriarca de València), Protocol de Gerard de Ponte, 25.027 (28-7-1404), document 33.

⁷³APPV, Protocol de Francesc Avinyó, 1.346 (27-8-1405). Vid. document 39.

⁷⁴ARV, Justícia Civil, núm. 3.703, mà 1a, ff. 16-16v i 34-36v. Aquest document fou parcialment citat per L. Cerveró Gomis, op. cit., 1968, p. 95, i completat per J. Aliaga Morell, op. cit., 1996, pp. 145-146, doc. 13.

⁷⁵APPV, Protocol de Lluís Llopis, 64 (30-8-1404), document 34.

⁷⁶APPV, Protocol de Gerard de Pont, 1.224 (14-11-1404), doc. 35. Alcahalí, op. cit., 1897, pp. 227-228. A. Arqués Jover, op. cit., 1982, pp. 149-150. J. Sanchis Sivera, op. cit., 1914, pp. 33-36; 1930, p. 57; 1930, p. 60.

⁷⁷Retaule per a la confraria de sant Jaume.

⁷⁸APPV, Protocol de Martí d’Alagó, 25.302. El 12 de juny del 1399, Marçal de Sas es compromet amb Francesc de la Sella, rector de l’església de la Santa Creu per pintar una història de la Pietat i altres sants, tal i com havia pintat a la sala de la ciutat. Actuen com a testimonis Nicolau Salvat, notari, i Raimon Guerau, perpunter. X. Company i altres, op. cit., 2005, pp. 482, doc. 919.

⁷⁹APPV, Protocol de Jaume de Blanes, 23.211 (16-12-1404).

⁸⁰APPV, Francesc Avinyó, 1.346 (27-8-1405), doc. 36. C. Llanes Domingo, L’obrador de Pere Nicolau i la segona generació de pintors del Gòtic Internacional a València, Universitat de València, tesi doctoral, 2011, p. 93, aquest document és un dels pocs que aporta informació sobre la vida personal de Pere Nicolau.

⁸¹APPV, Protocol d’Andreu del Polgar, 23.179. C. Llanes Domingo, op. cit., 2004, pp. 83-96.

⁸²M. Miquel Juan, Talleres y mercado en Valencia (1370-1430), Universitat de València, 2006, tesi doctoral, ara al llibre, M. Miquel Juan, op. cit., 2008, pp. 280-281, doc. 5.

⁸³J. Aliaga Morell, L. Tolosa, X. Company, Documents de la pintura medieval i moderna III (1401-1425), València, Universitat de València, Fonts històriques valencianes, 2011, pp. 92-95.

⁸⁴ARV, Justícia dels CCC sous, 30, mà 5 (2-4-1408).

⁸⁵Sobre contractes i condicions laborals vid. M. Miquel Juan, op. cit., 2008, pp. 165-182; C. Llanes Domingo, op. cit., 2011, pp. 389-402. E. Montero, 2013, pp. 21-85, Universitat de València.

⁸⁶La primera notícia al respecte és de L. Cerveró Gomis, op. cit., 1963, p. 137. La informació ha estat completada en C. Llanes Domingo, op. cit., 2011, vol. II, p. 46, doc. 88.

⁸⁷J. Aliaga Morell, 1996, pp. 138-174; C. Llanes Domingo, «El Gòtic Internacional a València. Antoni Peris en la pintura valenciana (1402-1424)», Ars Longa, Universitat de València, 2012, pp. 95-110.