Читать книгу L'obrador de Pere Nicolau - Carme Llanes Domingo - Страница 9

INTRODUCCIÓ

Pere Nicolau, tot i ser un pintor no massa conegut fora de l’àmbit valencià, és una peça cabdal dins el procés de desenvolupament de la pintura d’estil gòtic internacional a València. El seu obrador, a més de ser el més important de la ciutat de València a l’inici del segle XV, fou el taller de pintura des del qual arrenca i es consolida a la ciutat de València una tradició en la pintura sobre taula capaç de projectar la seua activitat a altres territoris de la Corona. Mentre que als anys finals del segle XIV a la Corona d’Aragó la producció artística fluctuava entre els obradors de Barcelona i Morella, l’aparició de l’obrador de Nicolau introduirà València dins dels circuits artístics. El seu obrador és fonamental en la transmissió de les fórmules pictòriques internacionals a tot un grup de pintors que expandiran cap a terres de Terol o cap al sud, fins a Oriola, els models apresos al seu obrador. De fet, ell mateix contractarà retaules per a Sarrió, Terol i, possiblement, Albentosa o Pina de Montalgrau.

Per entendre millor la trajectòria professional i artística de Pere Nicolau i l’important reconeixement posterior que ha tingut, és necessari canviar el nostre punt de vista a l’hora d’investigar la trajectòria personal i vital d’un pintor. La historiografia anterior ha valorat Pere Nicolau mitjançant l’atribució d’un gran nombre d’obres, algunes de les quals, per simples raons cronològiques, ara sabem que no eixiren del seu obrador. És cert que entre 1399 i 1408 l’activitat del seu taller fou important, però ¿com podem demostrar el paper destacat de Pere Nicolau? Les obres conservades són la font més important per a conèixer el valor d’un pintor, però per als segles medievals aquest punt de vista no és difícil; s’han conservat poques obres, i a més el caràcter artesanal de l’activitat artística fa molt complexa la tasca de diferenciar individualitats entre els artistes coneguts. Per tant, és primordial reconstruir la història individual d’un artista des del context social i professional en què es mou. Així doncs, farem visible la significació de Pere Nicolau en donar a conèixer no sols les obres, documentades o atribuïdes, sinó que, a més, ens aproximarem a aquells per a qui treballà, els espais on varen ser contemplades, l’organització del seu obrador dins el conjunt de la ciutat i els altres professionals amb qui col·laborà o als quals ensenyà l’ofici. Aquesta mirada, podríem dir-ne polièdrica, a l’obra d’un pintor ens ajuda a conèixer millor l’artista i la seua obra.

Els darrers anys del segle XIV a la Corona d’Aragó són anys difícils. El creixement anterior, l’expansió econòmica d’abans del 1348, es va veure frenada en la mesura que al camp la situació es radicalitzava, i l’estancament dels negocis i el decreixement demogràfic arribava a les ciutats. Fam, pestes i guerres tindran greus conseqüències en la vida social, política i institucional de la segona meitat de la centúria. Dins el context de la Corona, el País Valencià, territori en expansió, marcarà certa distància dins el context general. La immigració farà créixer la seua població amb nobles, comerciants, menestrals o rodamons vinguts des d’altres territoris de la Corona o d’arreu Europa. Tot i que l’antic Regne de València era un territori en conflicte, un escenari on es posaven de manifest les friccions entre la monarquia i la noblesa, o entre el món cristià i les diferents minories religioses, no deixava de ser una terra promesa per a tots aquells que fugien de l’enduriment de les condicions feudals provocades per la crisi. A les últimes dècades del segle XIV la població de la ciutat de València creixerà de manera espectacular, un creixement que serà afavorit per les institucions municipals.¹

A més, el context europeu marcat pel cisma d’Occident, protagonitzat per eclesiàstics destacats com Pere Martínez de Luna –Benet XIII–, Vicent Ferrer o Bonifaci Ferrer o la política mediterrània de la monarquia canviaran la dinàmica de la ciutat i posaran València en els circuits d’Europa. Nombrosos personatges presents o propers a la ciutat els últims anys del XIV viatjaren per les diverses corts europees. S’ha insistit en el paper d’Avinyó, seu papal, però Alfons I, duc de Gandia, o els seus fills passaren temporades a la cort francesa; els hereus de la Corona, Joan I i, després, Martí l’Humà, coneixien i tenien contactes familiars i personals amb les corts de França i Borgonya. Els lligams familiars entre Castella i Aragó eren tan profunds com les enemistats territorials. No és gens estrany, per tant, que juntament amb la circulació de persones també ho feren les idees, els gusts estètics i, sobretot, els models i els artífexs que feien possible que gaudiren de la bellesa dels objectes, tots aquells que disposaven de recursos per adquirir-los.

A València, tot i ser un territori per construir des de la conquesta, l’embranzida constructora no s’iniciarà fins que no acaben les guerres: va començar en un moment de fort endeutament de la monarquia i quan la noblesa, almenys aquella que s’havia assentat a València, vivia més dels càrrecs que ocupava en la feble estructura administrativa que de les rendes de les seues senyories. Seran les ciutats i els seus estaments urbans els qui traçaran les línies per on havia de transcórrer el model territorial i social del nou regne. El territori valencià era, doncs, un territori de població escassa i mal distribuïda, concentrada bàsicament a la ciutat de València, i això significava que la disponibilitat de mà d’obra especialitzada era limitada, una circumstància que també afectava el món dels oficis artístics.²

El marc espacial de la recerca se circumscriu a la ciutat de València, però sense deixar de banda que els obradors de pintura sorgits cap al 1400 i, de manera especial, l’obrador de Pere Nicolau seran els focus de difusió de les formes internacionals a altres terres de la Corona d’Aragó i Castella. El limitat període documentat de Pere Nicolau –mor en 1408, quan a penes l’estil havia iniciat la seua difusió– no impedeix que la seua tasca com a mestre fóra molt reconeguda i els seus deixebles foren, més endavant, els caps dels obradors de pintura que enllaçarien amb la introducció del posterior corrent hispanoflamenc.

Des de la perspectiva temporal, la recerca documental abraça des del 1387, uns anys abans de la primera notícia coneguda fins ara sobre Pere Nicolau, fins al 1410, uns pocs anys després de la seua mort. En certa manera, la proposta defuig els problemes atributius per preocupar-se més pels aspectes socials de la producció artística.

L’enfocament vol anar més enllà d’escriure la biografia del pintor i pretén dibuixar, mitjançant la seua trajectòria vital i professional, un retaule –valga la paraula–en el qual queden reflectits els diversos elements que intervenen entorn de la producció artística de Pere Nicolau i el seu obrador, més enllà dels problemes d’estil i de les atribucions. A més, s’ha procurat inserir els esdeveniments que marcaren la seua vida en un procés més ampli, la gènesi i difusió de l’estil internacional a València. La investigació que hem dut a cap ha intentat, per mitjà de l’anàlisi dels àmbits de treball, els clients i els col·laboradors de Pere Nicolau, donar una explicació més rica i ampla de la producció artística baixmedieval a la ciutat de València a la fi del segle XIV i els primers anys del segle XV.

Aquest interès per Pere Nicolau no és nou. Nombrosos estudiosos amb anterioritat l’havien donat a conèixer i havien estudiat la documentació relativa a les seues obres. A més, Nicolau era, fins fa poc, l’únic pintor d’aquesta etapa, l’internacional, en qui era possible fer coincidir un document amb una obra conservada. Per ell s’havien interessat estudiosos estrangers com Mayer o Post. Leandro de Saralegui, en les seues primeres publicacions, ja mostrava interès per escriure una monografia sobre Pere Nicolau, considerat un dels pintors més rellevants a València cap al 1400. Aquest investigador va mamprendre una sèrie d’articles sobre la pintura medieval valenciana, el que aleshores s’anomenaven els «primitius» valencians, però els seus treballs mai no varen ser publicats en format de llibre. L’interès pel tema li venia tant pel càrrec que ocupava al Museu de Belles Arts com per una tradició anterior, interrompuda per la Guerra Civil, de recuperació i interès pel passat medieval que havien encetat erudits locals vinculats a la Renaixença valenciana.

A més de Saralegui, destaca l’important tasca de José Sanchis Sivera, canonge de la Seu i autor d’un llibre fonamental per a l’art valencià, La catedral de Valencia (1909), que, juntament amb la publicació de Pintores medievales en Valencia (1930), constituïen fins fa poc el corpus documental bàsic en l’estudi de l’art medieval valencià. La tasca divulgativa de Sanchis Sivera va ser continuada amb les recerques de Cerveró Gomis fins als anys setanta i completada amb les recents publicacions de Company, Aliaga i Tolosa. En el present treball presentem els aspectes historiogràfics i documentals en un annex final amb la intenció de fer més fluida la lectura de la trajectòria professional de Pere Nicolau.

Fa uns anys, potser sense pensar-ho massa, vaig decidir fer una tesi doctoral sobre pintura valenciana. Al llarg del temps aquest propòsit m’ha donat moltes alegries i també penes, però tot quedava compensat en trobar a l’arxiu un document que aportava nova informació o en completava l’existent. L’emoció que la recerca m’ha donat és comparable a com em sent ara en donar forma a tantes notícies disperses per explicar –de la millor manera que sé– l’ambient de la producció artística valenciana entorn del 1400 des de l’obrador de Pere Nicolau.

El present treball, L’obrador de Pere Nicolau, forma part de la recerca feta en l’elaboració de la tesi de llicenciatura llegida a la Universitat de València. És, doncs, una reelaboració d’alguns dels capítols de la tesi, dedicada a l’estudi de l’obrador del pintor de retaules que es considera un dels iniciadors de la pintura d’estil internacional a la ciutat de València. L’arribada a bon port de la recerca no hauria estat possible sense la col·laboració d’altres persones; per això expresse el meu agraïment als professors Joan Aliaga Morell, de la Universitat Politècnica de València, i a Amadeo Serra Desfilis, de la Universitat de València, per la direcció de la tesi. Igualment, he d’agrair als historiadors Carmel Ferragud Domingo i Núria Ramon Marqués la col·laboració i la paciència incondicionals que em demostren dia a dia.

¹A. Furió, Història del País Valencià, Tres i Quatre, 2001, pp. 103-158.

²M. T. Ferrer Mallol-R. Narbona Vizcaíno, «L’estructuració de la societat», en Història, política i societat dels Països Catalans, vol. III, Barcelona, 1996, pp. 162-215; E. Belenguer i Cebrià-C. Cuadrada Majó (coord. vol. III).