Читать книгу Un planeta blau - Constantino Armesto Ramón - Страница 7

Pròleg

Els astrònoms observen amb els telescopis col·lisions gegantesques de galàxies, xocs de cometes amb planetes i explosions d’estels llunyans que indueixen la generació de nous móns. Un científic contemporani calculà que un meteorit –com el que ocasionà l’extinció dels dinosaures– ensopegarà amb la Terra d’aquí a dos-cents mil anys…

Al segle XX han abundat les tragèdies: dues guerres mundials, l’holocaust, l’era nuclear, els genocidis. Desastres per tot arreu que tenen llur reflex en la naturalesa. Per això no ens ha d’estranyar que alguns humans senten una veneració romàntica pel caos, per les forces primigènies que modelen el nostre planeta i que sorgeixen en les nostres societats. Sequeres, inundacions, vents, excés de fred o de calor, volcans i terratrèmols ens amenacen a tot arreu; catàstrofes meteorològiques i geològiques que alteren el benestar de les opulentes societats civilitzades. La nostra llar, una illa plàcida en l’univers immens, és un planeta violent. Ens sembla normal que la gent s’impressione pels grans desastres perquè, tret de les guerres, els desastres naturals han sigut milers de vegades més grans que els produïts per la tècnica. Fins fa ben poc, però: l’accident de la central nuclear de Txernòbil ens obliga a canviar-ne la valoració. L’erudit Umberto Eco percep aquest neguit de les consciències en escriure El nom de la rosa: «vaig perseguir un simulacre d’ordre, quan havia de saber molt bé que l’ordre no existeix a l’univers (...) L’ordre que imagina la nostra ment és com una xarxa o una escala que es construeix per arribar a alguna cosa. Però, després, cal llançar l’escala, perquè descobrim que, encara que servisca, man cava de sentit». L’univers que, al segle XIX, semblava perfectament organitzat, es desordena, esdevé imprevisible i els humans fan (fem) ímprobes esforços per controlar el caos. Fins i tot els matemàtics han participat en l’esforç i, al llarg del segle XX, idearen una teoria matemàtica del caos.

Molts contemporanis assegurarien que hi ha més desastres naturals en el present que en el passat; la impressió, falsa, es deu al fet que, en l’actualitat, els mitjans de comunicació fan arribar les notícies que s’esdevenen en qualsevol part del planeta a tots els éssers humans. La presa de consciència mundial féu que les Nacions Unides declararen l’últim decenni del segle XX «decenni internacional per a la reducció dels desastres naturals». Tanmateix, no ha augmentat el nombre de catàstrofes naturals, sinó la capacitat d’aquestes de causar-hi danys. A l’alba de la humanitat, el nombre de morts motivades per catàstrofes naturals fou reduït a causa del nombre escàs d’homes i de la gran dispersió d’aquests; les grans mortaldats començaren quan els homes s’agruparen en ciutats. Una població mundial de caçadors, escassa i mòbil, pogué sobreviure amb relativa facilitat a les glaciacions i desertitzacions, als ascensos i descensos del nivell de la mar: només cali ana-se’n; passat el perill, tornava a colonitzar les terres abandonades.

La situació actual és menys favorable, perquè els marges de maniobra de què disposa una població gran són més escassos. Per exemple, seria impossible l’emigració als tròpics de grans masses de persones procedents de l’hemisferi nord cobert per la neu.

Les perspectives davant futures catàstrofes naturals són horroroses: com més concentrada i major siga la població en megalòpolis, major serà el risc de mortaldats degudes a causes naturals. I l’última catàstrofe –la contaminació, el canvi climàtic o la pèrdua de biodiversitat– probablement ha començat ja.

Davant aquesta perspectiva, els éssers humans ens preguntem si podrem sobreviure a la Terra. I la resposta depèn de l’escala del temps. D’aquí a cinc mil milions d’anys el Sol haurà mort o estarà morint-se i la vida a la Terra haurà desaparegut. Aquesta predicció queda tan llunyana que no presenta cap interès per a nosaltres. Els estudis evolutius ens suggereixen que la nostra espècie, com totes les que viuen i han viscut a la Terra, serà reemplaçada per altres de millor adaptades a les noves condicions ambientals. Serem, però, l’única espècie que escaparà a aquest procés natural? Creiem que la resposta és negativa: l’homo sapiens s’hi extingirà algun dia. La pregunta clau no és si la nostra espècie sobreviurà, sinó si les catàstrofes naturals escurçaran la nostra desaparició. Creiem que la resposta es decidirà aviat, en els pròxims segles, i que dependrà de factors aliens a la ciència: dependrà de la capacitat de cooperació de tots els humans a nivell mundial.

Un galè còsmic consulta un malalt especial. En fulleja l’historial clínic: el pacient és l’únic membre viu d’una família de vuit germans. Fins fa molt poc de temps, el seu estat de salut era impecable, però, últimament, ha començat a patir alifacs. Després d’observar-ne detingudament l’aspecte, sol·licita proves clíniques que li permeten emetre un diagnòstic. El galè analitza les constants vitals: hi troba la temperatura un poc elevada; la sang no elimina bé els residus; l’aire dels pulmons està una mica brut; en algunes zones de la pell hi ha pigues que ha de vigilar. Ens oblidàvem de consignar el nom del pacient: es tracta de la Terra. I, malauradament, no hi ha qui s’encarregue de vetllar per la seua salut; el sòl s’hi deteriora; l’aire s’hi contamina; l’aigua s’hi embruta. Tal vegada, l’abandonament es dega a la ignorància. Deixem parlar el xeic Abd-er-Rahman quan es dirigeix a l’arqueòleg anglès Layard, que acaba de descobrir els palaus assiris:

Mon pare i el pare de mon pare, abans que jo, aixecaren aquí mateix llurs tendes (…) Des de fa dotze segles, els vertaders creients –i Déu sia lloat, perquè només ells posseeixen la veritable saviesa– s’han establit en aquest país i cap d’ells ha sentit a parlar mai d’un palau subterrani, ni tampoc els qui els han precedit. Però, vejam! Ve un home d’un país allunyat del nostre moltes jornades i se’n va directe a aquell indret, agafa un bastó i traça una línia aquí i un altra allà. Aquí –diu– estava el palau i allà, la porta; i ens ensenya el que tota la nostra vida ha jagut sota els nostres peus sense que ho sospitàrem. Meravellós, meravellós! Te n’has assabentat pels llibres, per art de màgia o t’ho han dit els vostres profetes? Parla, bei[1]! Conta’m el misteri de la saviesa!

Desitgem que, en aquest llibre, el lector descobrisca algun d’aquests misteris; que hi trobe alguna resposta a les preguntes que es planteja sobre els fenòmens que succeeixen al planeta on viu. Tal vegada, del coneixement sorgisca l’amor. Tant de bo!

[1] N. de la t.: bei (del turc beg, ‘senyor’) és el títol d’alguns càrrecs governatius de l’imperi turc.