Читать книгу Un planeta blau - Constantino Armesto Ramón - Страница 8

Оглавление

LES CATÀSTROFES QUE ENS ENVIA EL CEL

L’origen de la Terra

Gonzalo Torrente Ballester va escriure:

En las estrellas se guarda la clave de los secretos y están cifrados los destinos. Miradlas cuando reluzcan en la alta noche, y acaso os llegue el eco de sus revelaciones, la armonía de su música. Mirando a las estrellas se hacen los hombres dignos de sí mismos, y la ciencia que emana de ellas es la única que merece ser aprendida.

En els últims decennis la humanitat ha donat l’esquena al cel: amb pesar, constatem que la llum que il·lumina les ciutats a les nits ens impedeix contemplar els estels. Tanmateix, hi ha una connexió innegable entre nosaltres i el cosmos: no solment els àtoms que ens constitueixen se sintetitzaren en estels incandescents. En les nostres diversions també apareixen senyals de l’espai llunyà: quan moven el dial d’un aparell de ràdio per a sintonitzar la nostra emissora preferida, escoltem sorolls que ens saluden des de l’altaveu, ones que arriben de galàxies llunyanes, radiació que prové d’explosions estelars gegantesques, o més properes, vibracions electromagnètiques causades pels llamps. Les gotes de pluja que ens cauen a sobre un dia de tempesta es formen si hi troben una partícula sòlida minúscula sobre la qual condensar-se; els hi aproﬁta la pols propera, la sorra que ve del llunyà desert…, i també els micrometeorits –partícules que cinc setmanes abans vagaven per l’espai interplanetari pul·lulen ara per l’atmosfera terrestre ﬁns que cauen sobre el nostre paraigua a través d’una gota d’aigua. Ho escrigué el poeta: «En un grano de arena un mundo y en una ﬂor silvestre el cielo».

Fa setanta-cinc milions d’anys un meteorit de deu quilòmetres de grandària impactà al golf de Mèxic. La formació d’un cràter de dos-cents quilòmetres marcà l’inici del ﬁ nal de l’era dels dinosaures. Hesíode recorre al mite de l’heroica lluita entre Zeus i els Titans per a representar les tremendes forces desencadenades per l’erupció d’un volcà: com l’Etna, el 735 abans de Crist, o el Santorini, que, probablement, va destruir la civilització minoica fa tres mil·lenis i mig. Quina llegenda, però, posseirà la força suﬁcient per a llegar a les generacions venido-res la catàstrofe que representaria la caiguda d’un meteorit que acabara amb la vida de centenars de milions de persones? I sabem que això succeirà d’aquí a un mil·lenni.

Encara no havia nascut Jesús quan els adoradors de la deessa frígia Cíbele acudien a cremar encens i a sacriﬁcar coloms a un altar instal·lat al costat d’una pedra negra, a la qual els sacerdots havien ofert la virilitat perquè creien que la roca, caiguda del cel, tenia un origen diví.

Abans que el profeta Mahoma sentira la crida de Déu, un meteorit, la Pedra de Déu (el hadchat-el-asud), travessà el límpid cel d’Aràbia, entre la inabastable sorra ardent i l’inﬁnit ﬁ rmament blau. Caigué a la Meca (el macheret, um-el-Kora, munawara), la noble, la mare de les ciutats, la brillant. Va impressionar tant els nòmades beduïns que construïren un santuari al voltant: la Kaaba, el primer temple, segons ells, que l’home aixecà sobre la terra en honor del seu creador. Asseguren que la construí Adam, i que la reconstruïren Abaham i Ismael, ﬁll seu i pare de tots els àrabs.

En l’any de gràcia de 1178 cinc monjos britànics observaren, durant la vesprada del 25 de juny, que «hi havia una lluna nova brillant (…) De sobte, la banya superior es dividí en dues i s’hi observà una torxa ﬂamejant que vomitava foc, tions calents i espurnes». Els astrònoms contemporanis han calculat que l’impacte d’un meteorit sobre la Lluna degué produir un núvol de pols que s’elevà sobre la superfície amb el resultat de la descripció anterior. Proves no ﬁables encara atribueixen una edat menor de 1.000 anys a un cràter de la Lluna anomenat Giordano Bruno. Es tracta, tal vegada, del cràter que van descriure els atemorits monjos anglesos?

Al llarg de la història, i en diverses cultures, els cometes foren considerats missatgers funestos del cel. «Panolla de dacsa en ﬂames», així va descriue un cronista asteca el cometa que hi observaren els mexicans en l’any 1517. L’inesperat espectacle celeste aterrí l’emperador i sume sacerdot, Moctezuma, que, supersticiós, va creure que presagiava la seua caiguda. Dos anys després, va retre un imperi de diversos milions de persones a un dels grans estrategs militars de la història, Hernán Cortés, que hi seguí la senda traçada per Alexandre de Macedònia, Anníbal Barca i Juli Cèsar al comandament de quatre-cents espanyols.

A les nou i mitja del matí del 10 de febrer del 1896, aparegué sobre el cel de Madrid un bòlid de lluentor superior a la del mateix Sol. Va sembrar el pànic a tota Castella i va produir una explosió que féu oscil·lar els baròmetres onze mil·límetres; envans i ﬁnestres cediren a la pressió i s’ensorraren.

El 30 de juny del 1908 Moscou es lliurà de la destrucció per una distància de quatre mil quilòmetres, quan una bomba de deu megatones, en forma de cometa, va caure a la vall siberiana del riu Tunguska. A la Sibèria Central, els passatgers del transsiberià havien observat una gegantesca bola de foc travessar ràpidament el cel ﬁns a tocar l’horitzó. Tot seguit, una explosió enorme arrasà dos mil quilòmetres quadrats de bosc, incendià milers d’arbres i matà els rens que hi havia a prop del lloc de l’impacte. En els següents dies, la pols de l’atmosfera era tan abundant que irradiava llum suﬁcient per a llegir un periòdic durant la nit a deu quilòmetres de distància. Un tros del cometa d’Encke, un fragment gelat de vora quaranta metres de grandària, havia tropessat amb la Terra a una velocitat de trenta metres per segon. L’impacte, semblant en efectes a una bomba atòmica, inclogué núvol en forma de fong i bola de foc, però es va estalviar la radioactivitat. Semblantment, el 12 de febrer de 1947, un meteorit no aniquilà Vladivostok, el gran port rus del Pacíﬁc, per quatre-cents quilòmetres.

El 10 d’agost de l’any 1972, un bòlid de deu metres fou fotograﬁat mentre travessava el cel de Wyoming. Trigà dos minuts a perdre’s en el buit; si l’òrbita s’haguera desplaçat només cinquanta quilòmetres, una bomba cinc vegades més gran que la d’Hiroshima s’hauria precipitat sobre els Estats Units. Quan un cometa xoca contra la Terra, al principi es confon amb una prova nuclear… Com haurien reaccionat els militars americans en plena guerra freda?

Al juny de 1994 la humanitat contemplà, impressionada, un succés que no es repetirà durant mil·lennis: el cometa Shoemaker-Levy (el tros més gran tenia entre un i dos quilòmetres de grandària) xocà contra Júpiter amb una potència de centenars de milers de megatones. Fa pocs anys no ens n’hauríem assabentat.

El cometa Swift-Tuttle, que creua l’òrbita terrestre, podria xocar amb el nostre planeta el 14 d’agost de l’any 2126. Una determinació precisa de l’òrbita ens indueix a pensar que l’impacte no s’hi produirà per un marge de quinze dies. Si els astrònoms s’hagueren equivocat en el càlcul i el cometa (de deu quilòmetres) caiguera ﬁnalment al nostre planeta, dos-cents milions de megatones es precipitarien des del cel… Necessitem el poder emotiu dels mites per a imaginar el que ocorreria: «El Sol s’entenebrirà i la Lluna no mostrarà la seua esplendor; els estels aniran caient del cel i les forces del cel trontollaran».

Tot i que al llarg de la vida a penes observem desastres naturals superiors a una tempesta, els mitjans de comunicació ens mostren els desastres que, freqüentment, ocorren en algun indret del planeta. I si algun pessimista es queixa perquè el nombre li sembla excessiu, li direm que les coses rarament són tan dolentes que no puguen ser pitjors. No solament les pluges, les nevades, el vent, els volcans o els terratrèmols poden ser els autors de desastres. El cel també ens pot amençar amb algunes catàstrofes –poc probables, però no per això menys perilloses– de magnitud ﬁns fa pocs anys inimaginable: la caiguda de meteorits. Un succés, tot i que improbable, possible, i al qual ens haurem d’enfrontar en algun moment del nostre futur. Hem de considerar que aquests esdeveniments són improbables en centenars d’anys, però poden esdevenir inevitables en milions. L’amenaça dels asteroides i cometes, protagonistes de tantes llegendes de destrucció, no és merament mitològica. La caiguda d’un meteorit al nostre planeta és un esdeveniment cientíﬁcament possible en el futur, tal com demostren les empremtes dels grans cràters que es conserven al paisatge d’altres planetes. I necessitem planiﬁcar amb antelació les mesures que s’hi prendrien per a desviar un meteorit que poguera xocar amb la Terra. Si no…

No s’esmenaren! Una faula

El tercer mil·lenni és un atzar. En la nit del 27 de maig de l’any 2052, un pesquer solca les aigües de l’Atlàntic Nord, camí cap al port de Vigo. El capità, Tiburci Crespo, de guàrdia al pont, observa la Via Làctia i l’extraordinària calma de les aigües. S’entreté contemplant els estels d’Orió i la constel·lació del Cigne. Una ullada als indicadors del panell de comandament li as-segura que tot funciona correctament, que el vaixell navega a la pefecció, guiat per l’ordinador central. A la consola en pot llegir la situació exacta: quatre-cents quilòmetres al WNW de Finisterre. Queden uns pocs centenars de quilòmetres per a l’entrada de la Ria de Vigo.

Fèlix Caralleira, el cap de màquines, entra per fer-li companyia silenciosa al capità. Unes quantes hores més tard, sota un cel radiant i enlluernats pels estels de la volta espurnejant, observen una rosa a l’oest, mentre una llum blanca i verda, una insòlita lluminositat procedent del sud, embolcalla el vaixell. Al cel, una gegantesca bola de foc més gran que la Lluna creua ràpidament el ﬁrmament en direcció NNE.

–Un asteroide –diu Fèlix, un llop de mar que, després de quaranta anys, ho ha vist tot–. Però molt més gran que tots els que he vist en ma vida.

Encara que la lluentor és massa intensa per a mirar-la directament, la contemplen durant uns segons creuant el cel; ﬂames taronja i blaves n’il·luminen la cua. Quan passa per sobre d’ells, se’ls encongeix l’ànim. Finalment, desapareix en l’horitzó, davant del vaixell.

–Si creguera en les meigas, diria que n’acabem de veure una –pensa el capità.

Terrible rostre de Kali, la deessa gairebé no divisada de la destrucció.

–El maligne està solt! –murmura Fèlix.

Immediatament després que l’obscuritat inunde el vaixell, un llampec ciclopi sorgeix d’on ha desaparegut l’asteroide: la resplandor és encegadora. Segons després, la cua del bòlid s’ha fet visible mentre a l’horitzó incendiat ascendeix lentament un gran fong de núvols.

–Sembla una bomba atòmica.

L’esgarrifança llarga i angoixosa que sembla missatgera de l’apocalipsi, sacseja el cervell del marí.

–Només he sentit una vegada el vertader estremiment de la por –xiuxiueja el cap de màquines, que ha vist la mort de cara més d’una vegada en la seua llarga vida de navegació.

Tiburci no ha escoltat la resposta; observa el cel septentrional cobert per un núvol que puja cap a l’estratosfera i, des de l’horitzó, uns núvols grisos situats al peu del fong avancen cap al vaixell. Escolten una enorme detonació... Ja poden determinar la distància de l’impacte! Sis-cents quilòmetres!

–Els tsunamis arribaran d’aquí a una hora.

El soroll dels trons produïts pel retrunyir del cel quan s’ha produït el xoc ha sigut estremidor. El vaixell vibra quan l’assoleix la violenta tempesta sonora, però hi manté el rumb.

A Vigo han detectat un llampec immens seguit d’una explosió. Les emissores de ràdio ignoren la causa del fenomen i no n’avancen cap informació. Fa bon temps a Galícia.

El capità deixa la ràdio i es concentra en el vaixell. Hi observa que núvols plens de llampecs ocupen els sectors nord i est de l’horitzó. I davant d’ells, una enorme ona de setanta metres avança a tres-cents nusos cap al vaixell.

El sol resta ocult mentre el vaixell puja ﬁns a la cresta de la gegantesca ona i, després, descendeix ﬁns a la negror de l’enorme pou; a poc a poc, s’aixeca i torna a caure novament, alhora que hi passa una ona de trenta metres i, després, unes quantes de deu. Durant hores, la pluja i el pitjor huracà de la història humana, inunden, sacsegen i maltracten la nau.

Quan el sol arriba a dalt del cel, la tempesta ha amainat i la navegació torna a ser normal. Tan aviat com reprenen les comunicacions amb el continent, interrompudes pel temporal, s’assabenten de la catàstrofe. Llevat dels llocs més accidentats, on penya-segats i muntanyes han impedit l’entrada de les ones, la costa oest d’Europa ha sigut arrasada. La regió occidental francoespanyola i el sud-est anglès són un caos. Holanda està devastada. A banda de la costa, les ries gallegues i les valls ﬂuvials del Sena, del Loira, de la Garona, del Miño, del Duero i del Tajo han quedat assolats. A les ciutats costaneres no ha quedat ni senyal de les construccions humanes. La Corunya, Vigo, Porto i Lisboa no existeixen. Les ones gegantesques han destruït ediﬁcis, ports i carreteres; a les zones baixes han aparegut embarcacions a seixanta quilòmetres terra endins. Els morts es poden comptar per desenes de milions...

Necessitem les paraules del poeta per albirar algunes de les escenes esdevingudes en els temps posteriors al cataclisme:

des de les terres baixes de la ribera de la mar ﬁns a les altes planes bladeres, per erms i solituds campestres, entre talls de rostollades, sendes d’oliverars i negres pinedes de silenci amb petjades de llops i guineus, els humans rastregen pels esbarzers alguna despulla de teuladí; entretenen la fam amb arrels i llagostes silvestres; es tribu-len amb el pressentiment de la mort i els seus ulls, cremats pel sol i per la pols, tenen llum de rancor.

Després de la magnitud de la catàstrofe, la vida a la Terra ja no tornarà ser igual. En la memòria dels humans ha quedat imprès l’epitaﬁ del poeta: «¡Subitáneo!, ¡Subitáneo!, ¡Fue aquel desate un propio santiamén de Lucifer!»

Naixement i mort del Sol

«Diuen els savis que un dia us apagareu –cridà la lluerna als estels. Els estels, humils, no respongueren.»

D’acord amb el mite grec de la creació, al principi fou el caos; el caos produí la terra; la terra produí el cel, i de l’abraçada d’ambdós, nasqué la resta de les coses. Avui, tres mil anys després, sabem que l’assumpte fou més complicat. Per a trobar el nostre origen hem de retrocedir cinc mil milions d’anys i situar-nos en una regió ubicada a trenta mil anys llum del centre de la galàxia de la Via Làctia. En aquest lloc hi havia un núvol immens de gas i pols, una nebulosa pareguda a la que actualment envolta les Plèiades. Contenia gel, pols, hidrogen i heli, les principals matèries primeres que cal per a la constitució dels planetes. Probablement, en algun moment, explotà una supernova pels encontorns; l’ona de xoc abastà el núvol enorme, que es va comprimir ràpidament per l’efecte de l’atracció gravitacional i va iniciar un col·lapse ﬁns que assolí les dimensions d’un estel. La comprensió degué augmentar la temperatura a la zona central de la nebulosa, ﬁns que, com si es tractara d’una gegantesca taca, s’hi van iniciar les reaccions nuclears que feren brillar l’estel.

Per primera vegada, fa vora cinc mil milions d’anys, el Sol emetia gegantesques quantitats de radiació. Però la temperatura de l’estel acabat de nàixer no romandrà immutable durant els seus, aproximadament, deu mil milions d’anys de vida. A mesura que consumisca el combustible inicial (l’hidrogen) i comence a gastar els àtoms més pesants, s’escalfarà a un ritme d’un u per cent cada vuitanta milions d’anys. I quan, ﬁnalment, esgote el combustible, l’estel morirà. Abans, però, d’esdeveniments tan dramàtics, el Sol es convertirà en un gegant roig: s’inﬂarà com un globus i atenyerà els planetes interiors. Més tard, quan les reaccions nuclears que succeeixen a l’interior no emeten bastants partícules capaces de sostenir la tremenda pressió gravitacional, es desinﬂarà. I el residu que en quede –un nan blanc, al principi, i negre, més tard– es refredarà lentament al llarg de l’eternitat.

Els humans podem estar tranquils: la nostra petita història transcorre durant la primera meitat de la vida del Sol, un estel que continuarà brillant quan tots els humans no siguen més que pols en la pols dels segles. Falten encara cinc mil milions d’anys perquè els cataclismes anunciats s’esdevinguen. Així es formà i així desapareixerà el nostre sistema solar: per un vulgar procés que succeeix en molts altres indrets de la nostra galàxia. Què hi farem!

La formació dels planetes

Tots els planetes i satèl·lits conserven pistes de llur origen: els cràters, les empremtes de les col·lisions amb altres astres –amb meteorits, asteroides o cometes– són els rastres dels successos catastròﬁcs que s’esdevingueren durant la formació del sistema solar. Els humans trobem a les mars de la Lluna –que és com anomenen els cràters– les proves evidents de la seua vida agitada. I els trobem allí i no aquí perquè al nostre planeta l’erosió i els processos geològics interns destrueixen i generen el relleu sense parar. La Lluna, un astre mort, sense forces que n’alteren la superfície, ha conservat durant milers de milions d’anys els impactes que l’han sacsejada des de l’origen i que suposem que també ha patit la Terra.

Al principi, un moviment caòtic anima totes les petites partícules que componen la nebulosa que va generar el sistema solar. Al cap d’innombrables col·lisions, els objectes amb trajectòries que no estan en el pla equatorial són eliminades: el núvol primigeni s’aplana ﬁns a esdevenir un disc amb una protuberància central obscura, on s’allotja un estel invisible. La llum de l’estel acabat de nàixer no surt a l’exterior: escalfa les partícules de gas i la pols, que l’oculten i les fa irradiar. La nebulosa es refreda en emetre radiació infraroja i, aleshores, es condensa. Com siga que la temperatura minva a mesura que ens allunyem de la regió central, a cada zona del disc predominarà un tipus de matèria. No ens ha de sorprendre, per tant, que la composició dels planetes rocosos propers al Sol siga molt diferent de la dels llunyans gegants gasosos.

Què li ocorregué al núvol giratori primordial perquè s’hi formaren uns pocs planetes? Cap fenomen produí la condensa-ció instantània de tots els planetes, més aviat al contrari, es va tractar d’un procés de creixement continu a partir de trossos de grandàries diverses –els anomenats planetesimals. Primer, uns grans d’alguns centímetres es devien agrupar per a formar planetoides de diversos quilòmetres i, tot seguit, aquests devien xocar entre si ﬁns adquirir òrbites estables. Així es van generar planetes de diversos milers de quilòmetres de diàmetre en unes desenes de milions d’anys. Probablement, d’aquesta manera es formaren Mercuri, Venus, la Terra, Mart, la Lluna i els nombrosos asteroides que ocupen una òrbita entre Mart i Júpiter. El naixement dels planetes gegants –Júpiter, Saturn, Urà i Neptú– va transcórrer d’una altra manera, potser mitjançant un procés paregut al del Sol: el col·lapse gravitacional d’una nebulosa de gas molt més petita. I els satèl·lits provindrien del disc d’aquesta nebulosa petita –en comparació amb la solar.

Una vegada que succeïren tots aquests esdeveniments, a la regió de la Via Làctia a la qual hem al·ludit adés brilla un estel que els humans anomenem Sol; hi giren quatre planetes petits –Mercuri, Venus, la Terra i Mart– i quatre de gegants –Júpiter, Saturn, Urà i Neptú– amb llurs satèl·lits. Altres habitants viuen en aquest sistema estel·lar acabat de nàixer: la Lluna, l’enorme satèl·lit terrestre, probablement es va formar després del xoc d’un planeta de la grandària de Mercuri amb la Terra, acabada de crear. Els trossos llançats pel cataclisme es condensaren per l’efecte de la força de la gravetat als encontorns del planeta i donaren lloc al nostre satèl·lit. No oblidem els asteroides: un conjunt de diversos milers d’astres –la majoria dels quals circula entre les òrbites de Mart i Júpiter– el pes total dels quals no arriba a la desena part de la Lluna. Ni de Plutó i els més de trenta mil cossos celestes que vaguen amb ell per la mateixa regió de l’espai, amb els quals es podria formar un planeta de la grandària d’Urà. I per últim, vora un bilió de petits objectes compostos per gel i pols es troben en els conﬁns del sistema solar, més enllà de Plutó: es tracta dels cometes, els considerats antigament missatgers dels déus. Quan alguna pertorbació gravitacional n’expulsa algun de casa seua, es precipita cap al Sol. Si en la trajectòria el·líptica envers els estels es troba un altre astre, hi xoca. Es tracta d’un succés molt improbable, perquè l’espai és molt gran, però... «tantes vegades va el cànter a la font, que acaba tren-cant-se».

Els primers instants del planeta blau

El 1969 començà una nova era per a la humanitat: per primera vegada, una persona trepitjava la superfície d’un astre diferent de la Terra. Els humans necessitem sortir del nostre planeta per a comparar-lo amb els altres i apreciar-ne les singularitats. Des de la Lluna, els astronautes van contemplar un planeta blau i blanc que canviava contínuament. Però la Terra no ha sigut sempre blava, encara que ens resulte difícil de creure. Hem esbrinat que el nostre planeta no ha romàs inalterable des del seu naixement: el clima i les muntanyes, els oceans, els llacs i els rius muden; tant que amb prou feines els distingiríem si poguérem viatjar cap enrere en el temps. Un escriptor espanyol contemporani, en recordar l’antic Egipte, va escriure: «l’home tem el temps i el temps només tem les piràmides». L’errava. El temps no tem res ni a ningú. Uns quants milions d’anys, tot just un sospir en la vida del planeta, i les piràmides es transformaran en partícules minúscules que agita el vent.

Fa poc menys de cinc mil milions d’anys un núvol de gas i pols es va contraure per l’efecte de la gravetat ﬁns a formar el Sol; altres parts del núvol crearen conglomerats de gel i de roca que es van unir per a donar lloc als planetes. Una vegada el Sol primitiu es contragué ﬁns a la grandària actual, mentre es formaven els planetes gegants exteriors en condicions de fred extrem, prop del nounat estel hi havia trossos de matèria a les òrbites actuals. En una de les òrbites, la força de la gravetat va atraure fragments rocosos de totes les mides: la Terra creixia a partir de trossos petits de roca i metalls. S’escalfà ràpidament a causa de l’energia dels impactes i, quan tenia la meitat de la grandària actual, aquesta energia, sumada a la calor causada per la radioactivitat de les roques, la va fondre. Aleshores, el ferro fos i pesant ocupà el nucli central, nucli la part externa del qual, encara líquida, fa que la Terra es comporte com un imant. Posteriorment, s’hi afegiren més trossos de matèria ﬁns que el planeta assolí la mida actual, amb un nucli de ferro de tres mil cinc-cents quilòmetres de radi i un conjunt de roques de dos mil nou-cents quilòmetres de grossària que l’embolcalla com si fos un mantell.

A la superfície de la Terra s’ha refredat una escorça sòlida de roques més lleugeres que ascendeixen del mantell ﬂ uid, el gruix del qual, de set a setanta quilòmetres, gairebé no compta enfront dels sis mil quatre-cents quilòmetres que mesura el radi del planeta. I, tanmateix, a l’escorça es formen i s’erosionen les muntanyes; s’hi obrin i s’hi tanquen oceans; els volcans hi vomiten lava i formen l’atmosfera; els rius hi transcorren; els terratrèmols hi mouen les roques i és on es va produir el fenomen meravellós de la vida.

Durant els primers set-cents milions d’anys d’existència del nostre planeta, sobre el nucli terrestre hi havia un mantell de roques ﬂuides, un oceà de magma i, a sobre, a la superfície, una escorça sòlida –formada per roques que es fonien i solidiﬁ caven una vegada i una altra– sofria el bombardeig d’innombrables meteorits. Es tracta d’unes condicions tan terribles que els geòlegs no es resistiren a anomenar aquest període Hadeà, en record del nom amb què els grecs designaven l’infern. Després d’aquesta època, començà a formar-s’hi una escorça permanent i gruixuda, que va construir els continents i que, en l’actualitat, ocupa el trenta per cent de la superfície terrestre. I què ocorregué amb la resta? Una sorpresa esperava els geòlegs que l’estudiaren: l’escorça de roques que entapissa el setanta per cent del nostre planeta és prima. En contra del que podríem esperar, la Terra té dos tipus d’escorça: una de prima –la que hi ha sota els oceans– i una altra de gruixuda –la que formen els continents–, com si un sol fruit tinguera dos peles: una pela de taronja embolcalla la tercera part del fruit i la pela d’una poma, la resta. No acabaren ací les sorpreses: la pell prima, la que hi ha sota els oceans, es recicla contínuament, creant-se i des truintse cada centenars de milions d’anys. En canvi, la pell gruixuda gairebé no es destrueix, només n’augmenta la grandària. Això no ens ha de fer creure que roman immutable, perquè la gruixuda escorça continental també canvia: es divideix en trossos que poden tornar a unir-se una altra vegada, i així successivament, com va fer al llarg de gairebé quatre mil milions d’anys. Dit així no sembla gens estrany, però tan bon punt anomenem continents aquests trossos d’escorça gruixuda, comencem a sorprendre’ns –un cientíﬁc els anomenà l’escuma de la Terra.

Una cosa tan aparentment immutable com el continent africà no és més que un fragment d’escorça contínuament mudable que, en el passat, estava unit al continent sud-americà i que, en el futur, estarà partit en dos. Lamentablement, les empremtes dels primers successos que s’esdevingueren al nostre planeta han sigut eliminades de la superfície: el vent i la pluja han esborrat les cicatrius que hi deixaren els meteorits i la formació de muntanyes ha donat una pell nova a la Terra.

Les gotes de pluja besaren la Terra per primera vegada

Però no tot era sòlid a la superfície del nounat planeta; la Terra presenta una característica excepcional dins el sistema solar: posseeix una superfície líquida. Al nostre planeta, l’aigua ha inﬂuït enormement en el naixement de la vida i en la creació del paisatge: els oceans, les valls que formen els rius o les roques esculpides es deuen a l’acció d’aquest meravellós líquid.

De l’interior del planeta es van escapar gasos que formaren la primera atmosfera. Al començament, no hi havia aigua, però sí una mescla gasosa irrespirable que contenia hidrogen, vapor d’aigua i potser nitrogen i diòxid de carboni, productes que provenien tant de la nebulosa inicial com de l’acció contínua dels volcans. Probablement, la composició de les atmosferes actuals de Mart i de Venus s’assemblen més a la que va tenir la Terra al començament. Ens trobem davant un planeta tan diferent de l’actual que ni tan sols el dia durava vint-i-quatre hores: fa cinc-cents milions d’anys en necessitava vint-i-una per a fer una volta sobre si mateix.

A banda de l’interior terrestre, també va arribar aigua a la superfície de l’espai exterior: els cometes, els meteorits i altres cossos, que amb llur matèria contribuïren a la formació de la Terra primitiva, són rics en aigua. Però no al principi, sinó quan l’atmosfera va estar bastant freda, caigué el diluvi primigeni que originà el primer oceà, tot i que no hi existia cap forma de vida que poguera sentir-lo.

Durant l’escalfament i la fusió inicial es formaren el nucli, el mantell i l’escorça terrestre; després, durant el refredament posterior, es va condensar l’aigua, que omplí les fosses i les depressions entre els continents. Més endavant, els éssers vius començaren a canviar l’atmosfera i, ﬁns i tot, fabricaren un gas verinós per a la mateixa vida: l’oxigen. Mentrestant, a l’aire s’acumulaven grans quantitats d’un element inert: el nitrogen. Les formes de vida, en la seua múltiple varietat, es van transformar per a aproﬁtar el que, al principi, era verí i, a la ﬁ , van aprendre a emprar l’oxigen amb resultats òptims: amb ell cremaren compostos químics i acumularen i obtingueren energia que els va permetre unir-se per a formar grans associacions de cèl·lules. Fins que una d’elles, amb l’esdevenir del temps, va adquirir la facultat d’admirar la bellesa del planeta mare.

El cor de la Terra

L’orientació i una pedra no tenen, aparentment, cap relació; podríem dir que la mateixa que la cansalada i la velocitat. A quin descobridor genial se li va poder acudir de relacionar la pedra imant (la magnetita) amb l’orientació? L’historiador de la ciència John Bernal ens conta una bonica història sobre aquest descobriment. Els xinesos, com tots els pobles antics, eren molt aﬁcionats a diversos tipus de màgia i endevinaven el futur observant el comportament de diferents objectes. En concret, feien girar un objecte i es ﬁ xaven on es detenia. També demanaven consells als mags sobre l’elecció del lloc adequat per a situar-hi les tombes; al capdavall, es viu poc, però s’està mort durant molt de temps! Una de les maneres d’esbrinar-ho consistia a fer que un objecte –potser una cullera de mànec curt– girara en un tauler: quan s’hi detenia, indicava la direcció del lloc més adequat per al soterrament. Els rics devien fabricar aquests objectes amb jade, cristall de roca o potser pedra imant. Totes les culleres donaven resultats variables, llevat de les fabricades amb magnetita, que sempre indicaven la mateixa direcció. Un mag, més espavilat que els altres, se n’adonà i... així nasqué la brúixola. Tot i que la utilitat se’n descobrí en el segle VI després de Crist, va trigar uns quants segles a arribar a Occident, on, a partir del 1200, es féu servir per a la navegació.

Els imants s’orienten a la Terra perquè aquesta es comporta com un imant gegant; un imant anomenat pels cientíﬁcs camp magnètic terrestre la polaritat del qual és oposada a la geogràﬁca, ja que el pol sud magnètic es troba al Canadà, i el nord, a l’Antàrtida. Qui ho havia de dir! Qualsevol persona que tinga una brúixola es pot meravellar observant com la Terra desvia l’agulla imantada i, somniador, imaginar-se que, armat d’un instrument tan proﬁtós, sempre pot trobar el camí perdut en la nit més fosca o orientar-se en l’oceà enmig de la boira més espessa. Per què el nostre planeta mostra un comportament tan útil? Els geòlegs saben que el nucli terrestre està format, essencialment, per ferro en condicions extremes –vora cinc mil graus, només una mica més fred que la superfície del Sol– i amb una pressió dos milions de vegades superior a la que hi ha a la superfície terrestre. Així mateix, han descobert que la part extrema del nucli es troba en estat líquid i la interna, sòlid. Armat d’eixos coneixements, Walter Elsasser, elaborà una teoria en l’any 1946 per a explicar la formació de l’imant terrestre: va proposar que la rotació de la Terra crea uns remolins que giren al nucli extern líquid. Els físics ja havien demostrat que quan un material conductor (el ferro fos) es mou en un camp magnètic, genera un camp magnètic (el terrestre). El nucli presenta, a més, una altra propietat inesperada: regula la temperatura i, per tant, l’activitat del mantell, que causa el dinamisme de la superfície. Qui ho havia de dir! El llunyà i desconegut nucli inﬂueix en la tectònica global i, per tant, en l’activitat volcànica i en els terratrèmols.

Com a membres d’una espècie animal la vida dels quals dura només un centenar d’anys, ens hem acostumat a pensar que la geologia roman immutable, però, com tantes vegades passa, la realitat desaﬁa les aparences. Potser ens sembla estrany que on ara hi ha el pol nord magnètic, en altres èpoques hi havia el pol sud. Tanmateix, estudis geològics detallats així ho conﬁrmen. Tot i que no disposem d’una explicació determinant de les causes, els geofísics posseeixen proves convincents que permeten assegurar que els pols magnètics de la Terra no han estat sempre en la mateixa posició. La intensitat magnètica varia cíclicament, ﬁns i tot es pot invertir completament en uns pocs milers d’anys i, en conseqüència, haver-s’hi produït centenars –o potser, milers– d’inversions del camp magnètic al llarg de la història del planeta. Aquests canvis ens suggereixen una pregunta interessant: afectaran les variacions magnètiques els éssers vius? Per ara, els geofísics no han trobat evidències que ho demostren.

Relacionar el magnetisme amb el clima pot ser tan estrany com fer-ho amb les pedres i l’orientació, però aquesta idea tan insòlita se li acudí a un suec. En l’any 1971, Goesta Wollin va publicar un article on relacionava les variacions climàtiques amb les magnètiques. El resultat va ser tan inesperat que els geofísics només l’acceptaren després d’àrdues i agres discussions que gairebé fan tornar boig l’autor. Però algú que, com a membre de les forces militars aliades, s’havia llançat amb paracaigudes darrere les línies alemanyes un dia abans del desembarcament de Normandia, no es podia descoratjar per unes quantes crítiques acadèmiques. Wollin va demostrar, sense cap mena de dubte, que la Terra està més calenta quan el seu camp magnètic és més feble, però, encara ignorem les causes per les quals s’esdevé aquest fenomen.

Cortines de llum al cel

A qui viu al Canadà o a la península escandinava, la naturalesa el compensa de la duresa del clima amb un espectacle de bellesa insuperable: un fenomen natural fascinant acoloreix de verd, blanc i rosa les fredes nits polars. L’aurora boreal, que des del 1621 deu el nou a Pierre Gassendi, s’assembla a una cortina radiant de llum que brilla al cel a cent quilòmetres i escaig d’altitud. Avui sabem que tant les aurores boreals com les australs no són turbulències atmosfèriques, sinó que depenen del magnetisme del nucli del planeta. Increïble! Les llums que observem al cel, a latituds altes, depenen de l’interior del planeta. L’estudi de la naturalesa sempre ens sorprèn amb relacions inesperades. No es va poder avançar gaire en la compressió d’ambdós fenòmens ﬁns que els satèl·lits no exploraren l’alta atmosfera i els instruments instal·lats a bord esdevingueren una font inapreciable de dades. I si algú pensa que es dilapiden recursos invertint-los en sabers exòtics, li aclarirem que quan apareixen aurores intenses les comunicacions per ràdio, els satèl·lits i ﬁns i tot les línies de transport elèctric poden ser danyades.

En ple estiu de l’any 1999, molts espanyols dirigíem els ulls al cel per a contemplar l’últim eclipsi de Sol del mil·lenni. Els qui tinguérem el plaer d’observar un eclipsi total, comprovàrem que el disc de la Lluna apareixia envoltat de lluminositat. Es tracta de la corona solar: l’atmosfera externa de l’estel, invisible excepte quan la lluentor de l’astre rei és enfosquida per la Lluna. I quina relació pot tenir l’atmosfera del llunyà estel amb el nostre estimat planeta? Els astrònoms han esbrinat que la corona es fa cada vegada més tènue a mesura que es prolonga a través de tot el sistema solar, esdevenint un ﬂux de petites partícules que anomenem vent solar. El Sol, immutable per als nostres avantpassats, emet contínuament un raig de partícules elèctriques –sobretot electrons i protons– a velocitats superiors al mi-lió de quilòmetres per hora. Aquest vent solar és el responsable que la cua dels cometes apunte sempre en direcció contrària a l’astre rei; es tracta, a més, d’un vent ratxós i no uniforme, a causa de l’activitat variable del nostre estel mare.

En la interacció del vent solar amb l’atmosfera hi ha la causa última de les aurores: les partícules que arriben de l’espai exterior xoquen amb les molècules de l’atmosfera i, en frenar, perden l’energia, que converteixen en la preciosa llum de les aurores –verda i blanca, la que emet l’oxigen, i rosa, la que prové de les molècules d’hidrogen. Es tracta d’un procés físic anàleg al que produeix la llum acolorida dels tubs de neó: una descàrrega elèctrica a través d’un gas a baixa pressió. En aquest cas, la ionosfera (la capa de l’atmosfera) i els electrons i protons solars interpreten, respectivament, els papers de gas i de corrent elèctric.

Però encara queda per comprendre la causa per la qual les aurores només es produeixen en latituds elevades. L’explicació que ens proporcionen els físics és ben senzilla: l’embolcall magnètic terrestre té la propietat de desviar les partícules elèctriques –que formen el vent solar i els rajos còsmics– cap als pols. El magnetisme de la Terra compleix així una proﬁtosa funció: com un gegantesc paraigua, protegeix els éssers vius de les partícules més energètiques que, des de l’espai exterior, arribarien a la superfície del planeta. No es tracta d’un embolcall magnètic immutable: els cientíﬁcs han detectat oscil·lacions la causa de les quals es troba en l’activitat solar canviant, com no podia ser d’una altra manera. Quan les vibracions són molt intenses, es tracta de tempestes magnètiques; en aquests casos, l’aurora boreal es pot veure en punts tan meridionals com Nova York o Oviedo, on, al segle XVIII, l’observà l’eminent assagista Benito Feijoo.

La connexió solar

Probablement, el Sol li semblarà immutable a un turista que deixa passar les hores lentament, estirat a la platja corunyesa de Riazor; pensaran el mateix la majoria de banyistes que gaudeixen d’un assolellat dia estiuenc. I, tanmateix, s’hi equivoquen. El 1610, Galileu enfocà el seu telescopi envers el Sol i va percebre-hi unes taques fosques a la superfície. Pensar que la faç de l’astre rei podia estar tacada representava un insult al déu que simbolitzava i resultava més fàcil creure que les taques es devien a algun defecte de la visió més que no pas a un defecte dels cels. Per als cientíﬁcs medievals els astres eren perfectes i immutables i assegurar el contrari era blasfèmia, perquè suposava impugnar l’obra de Déu. Els astrònoms xinesos havien observat moltes vegades taques al Sol i en deixaren constància per escrit. Els europeus també les devien veure, però es negaren a reconèixerho ﬁns que Galileu els va desaﬁar: va aﬁrmar que el que ell veia allí estava, que no hi havia error possible, per molt que dogmatitzaren prestigiosos professors universitaris o eminents autoritats religioses. Els fets són tossuts i li donaren la raó: al Sol hi ha taques, tal com veieren posteriorment molts cientíﬁ cs. William Herschel, l’astrònom més important de l’època, també es va interessar pel tema i en proposà una altra explicació: va suggerir que el Sol era un cos fred, envoltat d’una capa de gas incandescent, i que les taques negres eren els forats per on se’n podia veure l’interior; ﬁns i tot especulà amb la possibilitat que poguera estar habitat. A pesar dels seus grandíssims encerts en altres facetes de l’astronomia –va descobrir el planeta Urà al 1781– en aquesta estava absolutament equivocat. Al 1826, Heinrich Schwabe, un astrònom alemany aﬁcionat, va estudiar el Sol amb les degudes precaucions per a evitar-hi la ceguesa i observà que el nombre de taques de la superfície augmentava i minvava en un cicle aproximat d’onze anys. Havia trobat una regularitat en el comportament d’un estel, tot i que en desconeixia la causa. Lamentablement, avui no en sabem molt més.

Hem comprovat que les taques solar no són negres, només ho semblen en comparació amb la brillantor que les envolta i també que la superfície de l’estel està a sis mil graus, una temperatura molt elevada, encara que inferior als quinze milions de graus que hi ha a l’interior. Hem esbrinat també que la variació del nombre de taques constitueix l’aspecte més visible d’una oscil·lació del magnetisme solar que afecta la superfície, l’atmosfera i, possiblement, l’interior de l’enorme astre, durant la qual canvia el ritme d’emissió de llum i de matèria. El mecanisme magnètic segueix sense comprendre’s bé, encara que pel que sembla la rotació del Sol sobre si mateix en uns vint-i-cinc dies i el fet que es tracte d’un cos ﬂuid constitueixen els factors clau per a descobrir el problema. Però, a més a més, aquesta variació ni tan sols és constant: els astrònoms han esbrinat que el Sol ha mostrat diferents pautes en altres èpoques i creiem que el seu comportament mudarà de nou. Es tracta d’una possibilitat que ens afecta directament, perquè qualsevol canvi que afecte l’activitat solar, o la seua lluminositat, pot afectar l’habitabilitat del planeta; ﬁns i tot per a avaluar la intensitat del canvi climàtic terrestre hem de quantiﬁ car les ﬂuctuacions de les emissions solars.

Quan hi ha taques solars sabem que l’estel està molt actiu, és a dir, que a la superfície es produeixen erupcions locals durant les quals es generen vents solars molt intensos. Si l’erupció apunta cap a nosaltres, un vendaval de partícules molt energètic bombardejarà la nostra atmosfera pels pols, aproximadament un dia després d’haver abandonat el Sol: hi produirà una tempesta magnètica, s’hi veuran aurores molt brillants, interferirà les emissions de ràdio i, si la ràfega abasta astronautes o passatgers d’un vol polar, podria matar-los per l’excés de radiació. Tampoc s’hi pot menysprear el perill d’un desastre econòmic si els corrents elèctrics induïts a la superfície terrestre inutilitzen les línies d’alta tensió. Per a no infravalorar aquests fenòmens recordem que, al 1989, una tempesta magnètica va deixar sense electricitat tota la província canadenca del Quebec i que un d’aquests episodis propicià una fallada informàtica que va obligar a tancar, temporalment, la borsa de Toronto aquell any.

Per a la conservació de la vida al nostre planeta és tan important el Sol que tots els humans hauríem d’estar inte ressats a conèixer-ne l’activitat futura. És possible predir-ne el comportament? Per a fer-ho, cal conèixer el seu passat. Edward Maunder, a ﬁnals del segle XIX, amplià l’estudi de les taques solars. Una sorpresa l’esperava en la investigació: no hi havia taques al Sol entre els anys 1645 i 1715. Els astrònoms preferiren ignorar el fet durant gairebé un segle, ﬁns que John Eddy, al 1976, va trobar que, efectivament, en els darrers cinc mil anys hi ha diversos períodes en què el Sol no presenta taques. Per què? Els investigadors ingoren encara si els cicles de l’estel són previsibles o caòtics, un problema la solució del qual ens servirà per a conèixer les relacions entre l’activitat solar i el clima terrestre i ens ajudarà a preparar els canvis futurs.

Fa només un parell de decennis que hem començat a estudiar amb precisió el comportament del nostre estel mare; sense el destorb de l’atmosfera, els instruments instal·lats als satèl·lits han proporcionat als cientíﬁcs una informació sorprenent: el Sol no emet sempre la mateixa quantitat de llum, sinó que el valor oscil·la ﬁns a dos dècimes per cent en unes setmanes. I també han comprovat que el nostre estel adquireix més lluminositat com més actiu està –ﬁns a una dècima per cent. Aquestes variacions afecten el clima terrestre? Les primeres valoracions ens indiquen que la variació de la temperatura que causen és inferior (entre la desena i la cinquena part) de la que produïm els humans en cremar carbó i petroli. Però encara sabem massa poc per a gosar fer prediccions més segures. Una connexió entre la variabilitat solar i els canvis del clima representaria un pas de gegant en el coneixement de la inﬂuència de l’estel mare en un dels seus planetes. I tanmateix, ja s’ha fet el primer pas: a les acaballes del segle XX, Karin Labitzke descobrí una relació entre el clima d’Europa occidental i el cicle solar.

El coneixement detallat del nostre estel encara ens pot proporcionar un altre beneﬁci inesperat: sabem que les erupcions solars deprimeixen el sistema immunològic dels humans. Què els succeirà als astronautes que viatgen a Mart si s’hi produeix, com és probable en un viatge tan llarg, una erupció solar? Condemnarem els intrèpids viatgers a un càncer o a una infecció greu?

Gegantesques roques voladores

Els nostres avantpassats adoraven les pedres caigues del cel; per raons distintes, els mateixos objectes tenen un enorme interès per als cientíﬁcs actuals, que consideren que els meteorits contenen les empremtes de l’origen del nostre sistema solar. D’on provenen aquests objectes que interessen tant els cientíﬁcs i que aterreixen tant els supersticiosos? La majoria, del cinturó d’asteroides: un grup d’astres que hi ha entre les òrbites de Mart i Júpiter la grandària dels quals va d’uns pocs mil·límetres als mil quilòmetres. Probablement, les col·lisions entre ells o la gravetat del gegantesc planeta, els expulsa de la seua òrbita i els llança a una trajectòria en què poden xocar amb la Terra. Però no tots els meteorits provenen de la mateixa regió; dels milers coneguts, vuit sembla que foren expulsats de Mart quan un asteroide impactà amb ell; i tres, de la Lluna, que va sofrir un accident semblant. I encara n’hi ha alguns –el grup Apol·lo– que se separen de la trajectòria majoritària i creuen l’òrbita terrestre.

Fa vint segles, un poeta va esciure: «quan en una nit serena el cel enrogeix amb una resplandor sagnant i llòbrega, un cometa porta als miserables mortals set i malalties, i la seua atziaga llum contrista el cel».

Durant mil·lennis, els cometes han sigut considerats portadors d’auguris dolents o missatgers divins; actualment, han descendit de categoria i únicament són una altra font de meteorits. Probablement, vora un bilió, amb una massa total semblant a la de vint-i-cinc terres, formen un tènue núvol a les profunditats de l’espai, més enllà de l’òrbita del petit Plutó. Una vegada cada deu milions d’anys de mitjana, l’acostament d’un estel o les alteracions que sofreix el Sol en el seu inacabable viatge per la Via Làctia pertorba el moviment d’algun cometa i el projecta cap a l’interior del sistema solar. Si en el camí topen amb un planeta, hi xoquen violentament i, si no, giren repetitivament entorn de l’estel mare i, així, ﬁns a desaparèixer, perquè cada vegada que s’acosten al Sol, s’escalfen i s’evaporen, alleugerintse cada vegada més ﬁns a esdevenir pols interplanetària. I encara hi ha una altra possibilitat al brutal xoc o a la lenta desaparició: el retorn a la seua llunyana i freda llar.

Els astrònoms xinesos aconseguiren una posició privilegiada en la societat en el moment en què l’aparició d’un cometa al cel podia signiﬁcar l’enderrocament o la mort de l’emperador. Aquesta inﬂuència política ens permet comprendre les causes per les quals les prediccions astronòmiques es consideraven secrets d’estat la divulgació dels quals es castigava amb la mort. L’emperador dels romans tampoc no va córrer riscos en l’any seixanta: en assabentar-se que havia aparegut un cometa va tractar de desviar la còlera del cel. Així ho conta l’historiador Suetoni: «Neró es decidí per una massacre de la noblesa (...) Tots els ﬁlls dels condemnats foren desterrats de Roma i, després, els deixaren morir de fam o foren enverinats». Després de la mort de Juli Cèsar, s’observà un cometa al ﬁrmament i els romans conjecturaren que era l’ànima de l’emperador que volava envers la casa dels déus. El pintor italià Giotto va veure el cometa Halley en l’any 1301 i l’incorporà a un dels seus frescos, on mostra els Mags d’Orient adorant el Nen Jesús; l’artista hi proposa el cometa com l’estel de Betlem que guia els Reis Mags cap al lloc del naixement.

L’última de les històries increïbles que concerneix els cometes –i aquesta sí que pot ser certa– es refereix a l’origen de la vida. Les investigacions iniciades als anys seixanta del segle XX han plantejat la hipòtesi segons la qual els cometes hi van portar part de l’aigua que forma l’atmosfera i els oceans i que han convertit el nostre planeta en un lloc habitable. Per si això fóra poc, al principi del tercer mil·lenni creix el nombre de proves cientíﬁques que demostren que –encara que amb l’ajuda de la radiació solar ultraviolada– algunes molècules que hi actuaren com a matèries primeres per a la vida podrien haver-se format als cometes.

Un crim remot

Fa aproximadament seixanta-cinc milions d’anys un crim descomunal es va cometre al nostre planeta. Quelcom o algú eliminà els dinosaures –senyors indiscutibles del regne animal– i va permetre que els mamífers n’ocupàrem el lloc. Nosaltres, descendents d’aquells feliços supervivents, no ens podem deixar de preguntar què o qui va produir una mortaldat tal. Un repte apassionant, un misteri sense parangó s’ofereix als investigadors.

No en queden testimonis ni existeix la possibilitat d’obtenir-ne una confessió, però hi ha proves i claus subtils que els cientíﬁcs han sabut esbrinar per a trobar la solució de l’enigma. Avui, els paleontòlegs i els astrofísics creuen haver resolt la intriga. L’assassí: un asteroide de deu quilòmetres de grandària que s’estavellà contra la Terra en aquella llunyana època. Les circumstàncies: un impacte oblic, de manera que una proporció major de l’energia del xoc fóra emprada per a llançar matèria de la superfície a l’atmosfera. La composició de les roques del lloc de l’impacte (a Mèxic) va provocar que l’atmosfera s’omplira de diòxids de sofre i de carboni. Tot just després del xoc, s’hi va desencadenar una successió de desastres ambientals inimaginables: un incendi instantani del planeta –o almenys, de la meitat. Tot seguit, i durant sis mesos, l’obscuritat causada pel fum es va estendre per tota la superfície; les plantes s’hi devien morir i, amb elles, els animals que en menjaven. Durant un parell d’anys, un fred intens –amb temperatures de deu o vint graus sota zero– a les zones temperades i càlides va caure sobre l’atribolat planeta. I a continuació, el diòxid de carboni degué provocar una ona de calor durant un segle, amb augments de la temperatura de ﬁns a deu graus. Quan la calma va retornar-hi, la catàstrofe s’havia consumat: els dinosaures i els ammonites –uns mol·luscos que havien abundat durant desenes de milions d’anys– quedaren dalmats. Una fracció important de la ﬂ ora i de la fauna s’havia extingit.

La història de la vida a la Terra prenia un nou camí. I qui en van ser els afortunats supervivents? Hi sobrevisqueren els animals petits, senzillament perquè n’eren més; si s’eliminaren noranta-nou de cada cent ratolins, en restarien milions; si es fera el mateix amb els rinoceronts, en restarien uns pocs individus que tindrien diﬁcultats per a trobar-se i reproduir-se. Una altra raó més, gens menyspreable: un ésser viu petit menja menys i és més fàcil d’alimentar. Amb la desaparició dels grans rèptils, els mamífers encetaren la fase explosiva de la seua evolució, que va desembocar en l’aparició de la intel·ligència a la Terra. És aventurat dir que devem la nostra existència a l’impacte que va destruir els dinosaures? Som, al cap i a la ﬁ , un producte de l’atzar?

La còlera del cel

Cada dia cauen a la Terra aproximadament cent tones de matèria celeste. Gairebé tot el material còsmic que hi arriba ho fa en forma de pluja de partícules de menys d’un mil·límetre de grandària. Es tracta de pols procedent de l’espai interplanetari, la major part del qual es crema a l’aire. Però el centenar de cràters d’impacte que encara es conserven a la superfície del nostre planeta ens indica que el bombardeig no sempre ha constat d’una pluja imperceptible. L’erosió i els volcans han esborrat les empremtes del diluvi de roques que, des de fa milers d’anys, ompli de cràters el nostre planeta.

Quan la cua d’un cometa creua l’òrbita terrestre –tal com va ocórrer durant dues hores en la matinada del 18 de novembre de 1999– bells meteors s’observen al ﬁrmament. Trossos de roca de centímetres de grandària es cremen a l’atmosfera produint una gran falla que il·lumina el cel. La pluja d’estels fugaços (les Leònides) va ser l’últim gran espectacle celeste del mil·lenni que ﬁ nalitzava.

Amb certa freqüència ocorre que un objecte de la grandària d’un decímetre o d’un metre procedent de l’espai exterior arriba a la superfície del nostre planeta sense consumir-se; en aquest cas, s’emmagatzema als museus amb el rètol de meteorit. La grandària encara pot arribar als deu metres sense que els danys siguen apreciables.

Quan el diàmetre del meteorit oscil·la entre deu i cent me-tres, sol explotar abans de tocar terra a causa de les elevadíssimes pressions que s’hi generen en travessar l’atmosfera. Si l’objecte procedent de l’espai exterior assoleix una grandària de cinquanta metres, explota amb una potència de deu megatones. Afortunadament, la freqüència d’aquests successos és escassa, només un cada segle. Ja hem detectat un d’aquests successos en l’any 1908, a la vall siberiana del riu Tunguska. Si un objecte de dos-cents metres caiguera a la mar, s’originaria una ona que assoliria una altura de cent metres a les costes. La catàstrofe seria descomunal.

En una altra escala es troben els objectes astronòmics la grandària dels quals arriba al quilòmetre; la potència de l’impacte, d’un milió de megatones, es comparable a l’esclat simultani de totes les bombes atòmiques existents en tots els arsenals militars. Les conseqüències climàtiques afectarien tot el planeta i els esdeveniments que ocorrerien posarien en perill les estructures sanitàries, polítiques i econòmiques que fan possible la convivència humana. El meteorit produiria, si caiguera a l’oceà, una ona d’un quilòmetre d’altura. Es pot imaginar algú una paret líquida de mil metres –mil metres!– que es precipitara sobre la costa? I no es tracta d’un invent dels astrònoms, ni de la imaginació desbordada dels guionistes de cinema: a Júpiter ja observàrem, amb els nostres telescopis, un succés semblant en l’any 1994. Si la grandària arribara als deu quilòmetres, es tractaria del que el poeta batejà com el crepuscle del déus. S’hi generaria una potència de mil milions de megatones; continents sencers s’encendrien; durant anys no arribaria la llum a la Terra, una espessa nit cobriria el planteja colpejat; la temperatura abaixaria entre deu i vint graus; l’aire es tornaria verinós i, tot seguit, hi hauria temperatures tòrrides durant milers d’anys. Quelcom paregut va succeir a la Terra fa seixanta-cinc milions d’anys, quan un meteorit de deu quilòmetres –només dues vegades més gran que el Halley– va caure a Mèxic i va causar l’extinció dels dinosaures.

En tots els planetes i satèl·lits del sistema solar amb la superfície sòlida hi ha empremtes dels impactes amb altres astres. Si a la Terra no s’observen és perquè els agents atmosfèrics i els éssers vius n’han esborrat els cràters més antics. Afortunadament, tenim un lloc pròxim a nosaltres (la Lluna) on es poden contemplar les proves de totes les col·lisions que hi ha hagut en la seua història. Estudiant els cràters del nostre satèl·lit, els paleontòlegs calculen el nombre de xocs que pot experimentar la Terra. El càlcul de les probabilitats d’impacte ens dóna una freqüència molt baixa per a objectes grans, la qual, tanmateix, no pot ser obviada, perquè els xocs entre cossos celestes constitueixen un fenomen corrent en el sistema solar. Els astrònoms han calculat que un asteroide de dos quilòmetres de diàmetre té una probabilitat una mica inferior a u entre un milió de xocar amb la Terra en l’any 2019; i un altre, d’un quilòmetre de grandària, té una probabilitat de tres de cada mil en l’any 2880. A mesura que les observacions esdevenen més precises i milloren els càlculs, la col·lisió pot ser més o menys improbable. Gairebé nou segles és temps de sobres per a evitar el desastre, però, i si els nostres descendents abandonaren la ciència? Si es perderen els coneixements cientíﬁcs i la religió, o una forma qualsevol de superstició, substituïra la ciència com a font de coneixement, la raça humana podria sobreviure a aquesta catàstrofe? Davant aquestes perspectives no ens ha d’estranyar que es tinga ja en consideració la possibilitat de dotar amb molts recursos ﬁnancers un sistema internacional de vigilància i defensa. La ﬁ nalitat consistiria a descobrir els NEO[1] (objectes pròxims a la Terra) potencialment perillosos, és a dir, tots aquells que tinguen una òrbita de contacte amb el nostre planeta, i també a avaluar les accions possibles de defensa. Es calcula en dos mil el nombre de NEO d’un quilòmetre de grandària, però n’ignorem l’òrbita de més de la meitat; i en tres-cents vint mil, els de cent metres. La tasca és immensa, però hem de conèixer com més aviat millor els futurs perills amb què ens amenaça el cel.

[1] N. de la t.: Amb el nom de NEO (siga anglosaxona que prové del sintgama Near Earth Objectes) es coneix aquesta població d’asteroides que passen a prop de la Terra, alguns dels quals ﬁns i tot creuen perillosament l’òrbita terrestre.

Подняться наверх