Читать книгу Del món - Dolors Monserdà - Страница 4
NOTA D’EDICIÓ
ОглавлениеDel món es va publicar per primera vegada el 1908 (Biblioteca popular de L’Avenç) i no es va tornar a publicar íntegrament fins al 1930 (Editorial Políglota). Això implica que Dolors Monserdà va escriure aquest recull de contes abans que l’IEC publiqués les Normes ortogràfiques per al català, de Fabra, el 1913, i va morir abans que se’n publiqués una edició revisada segons els nous criteris.
El text base és el que va veure la llum en vida de l’autora i la nostra tasca d’edició ha consistit a regularitzar alguns aspectes lingüístics per apropar-lo al lector actual preservant al màxim, però, la llengua original. En aquesta operació de “conservació” hem mantingut, per davant de tot, un respecte profund per les construccions sintàctiques i el lèxic de l’escriptora perquè són el reflex d’una llengua emprada en el context literari, geogràfic i social concret d’una època determinada, i aquesta és una de les riqueses que podem oferir al lector d’avui en dia. Això no treu que haguem hagut de prendre decisions que ens han portat a realitzar certes regularitzacions, d’acord amb la normativa actual, o també homogeneïtzacions quan el text original presentava algun tipus d’incongruència.
Aquest exercici l’hem portat a terme amb l’ajut dels “Criteris de transcripció per a les obres maragallianes” (Haidé. Estudis maragallians, núm. 6, 2017), en què s’estableix un model vàlid i extensible per a les publicacions d’autors de l’època prefabriana. En aquest sentit, pel que fa a Del món hem regularitzat:
Ortografia
Els accents.
Les formes antigues com obto en opto, ont en on, reb en rep, troç en tros, etc.
La l·l: ilusions en il·lusions, etc.
El grup oclusiu ch a final de paraula en c: Vich en Vic, etc.
La x de formes com extès per estès i extrany en estrany, etc., així com la recuperació d’aquesta en formes com estracte per extracte, etc.
La g en la forma sugestiva i derivats, en gg: suggestiva.
La r de la forma prendre i derivats.
El grup ig de despaig en despatx.
Les formes numerals com vintissís en vint-i-sis.
La vacil·lació entre relligió i religió (i derivats) optant per religió, atès que és la forma que apareix amb més freqüència en el text original.
Les formes vaia/vaja apareixen al text sense respondre a cap criteri concret. Hem adoptat la forma vaia als diàlegs i la forma vaja a la narració.
La majúscula de Parenostre i Extremaunció en minúscula.
Els signes d’exclamació i d’interrogació, deixant-los només al final (excepte en els casos en què no posar el signe d’interrogació al principi pot dificultar la comprensió de la frase, llarga i sense partícules interrogatives clares a l’inici, i confondre, així, el lector).
La puntuació de comes, punts i coma, dos punts, en aquells casos en què no s’alterava el significat de la frase.
Morfosintaxi
Les locucions prepositives i adverbials: desde en des de, en mig en enmig, apenes en a penes, etc.
La preposició ab en amb.
La preposició composta pera en per a (i hem regularitzat els pocs casos en què no s’utilitza d’acord amb la normativa actual).
Les vocals inicials elidides dels articles després de verb acabat en vocal: tanqui ls ulls en tanqui els ulls.
Hem mantingut, en canvi:
Ortografia
Les formes analisar, tranquil·lisar, etc.
Les palatalitzacions en formes com llumínica.
Les vacil·lacions entre les formes estiu i istiu, res i re, o casi i quasi.
La forma conseguir (i derivats), així com la forma Agna en comptes d’Anna.
L’accent diacrític d’ós en l’expressió fer l’ós, per tal que la seva manca no indueixi a una pèrdua del sentit de la frase feta, que és “fer el beneit”.
La cursiva original en paraules com ara noms propis, castellanismes, etc., excepte en el cas de missenyora i orléans (a “Els vestits de la Conchita”), en què la cursiva és nostra.
Morfosintaxi
L’estructura verb + preposició a + complement directe.
L’estructura al + infinitiu.
La forma plena dels pronoms en posició proclítica. Escrivim, en canvi, la forma reforçada en els casos en què en l’original apareix la forma reduïda darrere d’un verb acabat en vocal: que em penso en comptes de que’m penso.
La forma apostrofada de l’article determinat femení singular davant de paraules que comencen amb i o u àtones: l’immensitat, l’idea.
La preposició composta per a que.
La preposició àtona de en la forma des de + que.
La vacil·lació entre el xacolata i la xacolata.
La nostra intenció és convidar el lector a submergir-se en l’univers i la societat catalana de principis del segle XX, no només a través del contingut d’aquest recull de narracions que il·lustren un moment concret de la nostra història, sinó també mitjançant la llengua amb què aquestes històries han vingut a l’existència. Perquè la llengua conté tanta realitat com la realitat que explica.
Rosa Oliveros Arasa
Joan Puigmalet
