Читать книгу Del món - Dolors Monserdà - Страница 7

Assegudes en còmodes butaques al costat d’un balcó amb vistes al Passeig de Gràcia, conversaven íntimament dues senyores: jove, d’uns vint-i-sis anys, la que per son habillament pareixia ser la mestressa de la casa; de quaranta i tants la que, embolcallada amb llarg abric de seda folrat de pells i coberts els agrisats cabells amb eleganta toca de vellut, havia anat a visitar-la.

La jove enraonava i plorava alhora; la de mitja edat, escoltant-la amb manifesta atenció, de tant en tant la interrompia amb qualque pregunta seca i breu, que era contestada amb ploroses afirmacions per l’altra.

De sobte, la dama de l’abric de pells consultà el seu rellotget d’or i, prenent aire d’aixecar-se, digué:

—Sí, sí, tot això no és pas de bona llei; però, què hi vols fer? Els homes! Els homes!

—Què hi vull fer? —repetí la senyora jove, amb els ulls encara espurnejants pel plor—. Per això li he contat, perquè vostè m’ho diga, perquè m’orienti amb la seva experiència del món i de la vida. A la mamà no li he volgut dir res perquè la pobra, amb la seva poca salut...

—M’alegro de que hagis tingut tant enteniment. El disgust que li donaries tampoc t’aliviaria del teu...

—Bé, però, a vostè què li sembla que tinc de fer?

—Què has de fer? Ai, filla! És ben difícil de donar-te consells que tampoc no seguiries.

—I per què no els seguiria?

—Perquè és més fàcil el receptar que el prendre. I com jo no puc posar damunt de la flama del teu sentiment el glaç de la meva experiència, tot lo que et diga ha d’ésser temps perdut.

—Això vostè ho diu... De totes maneres no li costa res de provar-ho.

—Temps perdut, Adela, temps perdut! Per regla general la justesa dels consells tan sols se regoneix quan ja és tard per a seguir-los. Recorda’t dels que vaig donar-te amb motiu del teu prometatge, que jo mai te’l vaig aprovar. Bé prou que t’ho deia que en Ricardo no era el teu pendant! Tan alegre, tan lleuger, tan despreocupat! Ja era de preveure que, passat més o menos temps... Bé, no t’has pas de desconsolar per això. Després de tot, amb lo que m’has contat se veu bé que estàs en l’interregne dels símptomes: per ara no hi veig la malaltia; per més que, si ja fos declarada, hi hauria ben poca cosa a fer!

—Bé, però ara..., en això, en aquest interregne que vostè en diu dels símptomes... Oh, per Déu, tia, digui’m lo que vostè faria en el meu lloc!

—Oh! Oh! Lo que jo faria! —exclamà rient amb aire irònic la dama de l’abric de pells—. Doncs mira: jo, ara com ara, amb els meus anys i amb l’impertinent i mal geni que s’ha tornat el teu tio, me n’aniria a casa, diria a la cuinera que reforcés amb vi de Jerez el rostit del dinar; invitaria a la Guadalupe, que sempre té una dotzena d’històries picantes de gent coneguda per a contar, que vingués a esgranar-les tot fent-me companyia al palco; me vestiria amb el darrer traje que m’han portat de París; escoltaria, o no escoltaria, l’òpera, i me n’aniria al llit molt contenta de que ningú vingués a interrompre la quietud del meu repòs...

—Oh, Déu meu! I quines coses que se li ocorren! Però ara no es tracta de lo que vostè faria als seus anys, sinó en els meus!

—Ah! En els teus! Doncs mira: en els teus me canviaria tot seguit aquest pentinat tan llis, i que t’està tan malament a la cara, per un que fos una mica més comme ça; me trauria aquest vestit de llana fosca, que et fa semblar una mademoiselle de companyia de casa cursi, per un deshabillé més chic, més a l’ordre d’una dona de la meva condició, me canviaria aquests prosaics borseguins negres per un calçadet blanc; deixaria caure un petit ruixat d’extracte de violetes pel damunt de la meva persona i, sobretot, això: a l’arribar el meu marit no em descuidaria de mostrar-li, en lloc d’aquesta cara traspostada que et posa deu anys a sobre, una carona alegre, riallera, per l’istil de la que feies quan ensenyaves a les teves amigues l’anell de prometatge!

—Ai, tia! I vol dir que...?

—Oh! Tot això ni vol dir ni pot resoldre res; però lo que sí t’asseguro és que, amb sols la mirada que sorprenguis en els ulls del teu espòs, coneixeràs tot seguit si el mal té encara remei o si, per tranquil·litat teva, te caldria més saltar en un instant els anys que et separen dels meus per a buscar, filosòficament, l’orientació de la teva vida en els rostits ruixats amb Jerez , les converses picantes, les diversions mundanes i els sons tranquils.

* *

*

Quan per darrere del reixat store que cobria els vidres del balcó l’Adela vegé arrancar els cavalls que tiraven l’enxarolat cupé on acabava de pujar la seva tia, se dirigí a la cambra vestidor i, col·locant-se enfront del mirall, donà una inquisitorial mirada a la seva persona.

Feia temps, molt temps, que la jove senyora no s’havia mirat amb la minuciositat que ho feia en aquell moment. Esposa enamorada i mare de tres fills, havia concentrat tots els seus afanys, totes les seves aspiracions, als goigs i cuidados de la família, preocupant-se molt més dels models de vestidets pels seus infants que dels trajos i usos que la vertiginosa moda renovava a cada instant al seu entorn. Per ella..., per ella amb lo necessari n’hi havia prou. No tenia pretensions de fixar l’atenció de ningú: amb agradar al seu marit quedaven complerts tots els seus desitjos. I el seu marit... Sí, sí: fins allavores, és a dir, fins feia poc temps, tot li havia semblat en ell natural i correcte; però ara, des d’alguns mesos an aquella part, apareixia un bon xic canviat. Malhumor, concentració, desviament, indiferència... ¿Aquesta conducta era ineludible llei del curs de l’estat matrimonial, o era que en realitat el seu marit no l’estimava...?

An aquesta idea, el cor de la jove senyora s’havia encongit amb tal força que li semblà sentir el rosec més crudel que es pogués sofrir en la vida; i, amb la necessitat de cercar consol i consell, ho havia explicat a la seva tia, la qual, amb el seu fred escepticisme, com una cosa naturalíssima, més semblà decantar-se a accentuar que a desvanèixer els seus recels. Ni mai que n’hi hagués parlat! Ella ho havia fet creguda de que la tranquil·lisaria, de que posaria sobre els seus dubtes una contundent negativa, i l’inquietud en què l’havia deixada li produí un desassossego que en un instant tingué el poder d’ennegrir tot lo que la rodejava. No, no: la seva tia no l’havia pas tranquil·lisada. Sort que a la fi, com a dona de societat i d’experiència, li havia indicat un plan; i un plan que podia produir una mirada que acabés amb els seus dubtes; una mirada que li revelés lo que tan dolorosament la tenia inquieta. Sí, sí: potser n’havia fet un xic massa en parar tan poc esment en el seu vestir! La veritat era que en aquell instant, al mirar-se al mirall suggestionada per un nou eixam de pensaments que per primera volta fosforejaven per la seva pensa, se trobà ben poc atractiva amb aquell vestit fosc i aquell pentinat sense cap gràcia...! I la seva tia ja l’havia sermonada altres vegades. No és pas possible desviar-se de les corrents, i més amb els gustos del seu marit. Un home tan a la moda, un home al qual el món calificava de refinat. Sols que ella s’hi trobava tan bé, tan al seu gust, amb aquella senzillesa casolana!

Mes, ja hi estava ben resolta a canviar de procediment; i si amb la sola mortificació (que tal li semblava ocupar-se de la seva persona) conseguia esbargir aquell malestar, aquella preocupació que la tenia corpresa, alcançant del seu marit una mirada en la que hi vegés l’esperança de tornar a ésser lo que havia sigut per ella, cap sacrifici li semblaria prou gran.

I amb aquests pensaments l’Adela regirà el seu guarda-robes per a trobar un vestit que respongués a les seves noves aspiracions.

La feina fou un xic difícil: els vestits de carrer no servien i sigué precís recórrer a les robes d’alguns anys enrere per trobar-hi una bata blanca que, pels molts adornos que tenia, mai havia trobat el moment prou oportú per posar-se-la. Era tan extremada, tan guarnida! Ara se la posaria i, si conseguia el fi proposat, ja se’n procuraria d’altres.

Encesos els llums del lavabo, la jove senyora començà la tasca de la seva toilette. Ondejà els seus cabells castanys i els pentinà amb aire més modern; destapà capses i ampolles de perfumeria que estaven per encetar i, estrenyent un bon xic els cordons de la cotilla, se posà la bata blanca. Per més que aquesta ja feia quatre o cinc anys que era feta —la seva tia, que era senyora de molt bon gust, li havia portada com a present en un dels seus freqüents viatges a París— i les robes de casa no passen de moda com les de carrer, fou lo cert que la bonica figura de l’Adela restà tan elegant com distingida sota el gran plec Wateau de l’espatlla i dels guarniments en el coll i delantero, fets amb graciosos escarolats de glaces i cintes.

La gentil senyora quedà encantada de la seva obra.

Verament semblava més jove, i sa cara de línies fines, amb sa sonrosada blancor i sos hermosos ulls negres, dels quals se’n desprenia un dolç mirar, havia aumentat visiblement els seus naturals encisos. La transformació era tan manifesta que l’Adela no dubtà ja de que aquesta li atrauria la mirada de què li havia parlat la seva tia. Mes, com s’atansava l’hora de la prova, amb el seu bon criteri pensà que, amb major motiu que els demés dies, tenia de cuidar de que tot lo de la casa estigués en harmonia amb el seu vestit nou i, ja en aquest punt, recordà amb esglai que tenia cambrera nova, una germana de la dida, que li havia arribat aquella mateixa tarda del poble de les Borges, tan estrafalàriament vestida amb un sac i faldilles de cretona de color de sang de bou amb pics grocs, i un cap amb unes estuferes que semblava que no havien sentit mai el pas de la pinta espessa, que no hi havia manera de pensar en que aquell vespre pogués servir la taula, perquè el seu marit era intransigent en el vestuari i bona presentació del servei.

Ja a l’hora peremptòria, i neguitosa de trobar-se amb tal contrarietat, pensà que lo únic que es podia fer era que la dida —que tenia una galant figureta—, deixant els nens al cuidado de la noia de les Borges i posant-se sobre d’un dels seus vestits bons el davantal blanc de la cambrera, servís la taula, cosa en la que, per fer ja temps que era a la casa, n’estava prou ensinestrada. I, una volta salvat aquest inconvenient i acabats d’ultimar tots els detalls, esperà l’arribada del marit, el qual, després de canviar el seu paletó per un còmodo batin, s’encaminà al menjador sense notar-se que hagués fet esment de les novetats que es manifestaven en el vestuari de la seva muller. Mes, ja posats a taula, davall del potent resplendor de la llum elèctrica i d’un seguit de moviments de la pobra Adela, que, tan prompte jugant amb una llaçada de cintes com estirant els plecs de les grosses mànegues, no deixava en pau a la seva hermosa bata de París, el seu espòs, adonant-se, per fi, de la flamant transformació, digué senzillament, quasi irònicament:

—Que has de rebre visites aquest vespre, que t’has posat tan mudada?

La jove senyora, encara que glaçada per la fredor de la pregunta, tingué esma de fixar els seus ulls en els del seu marit, en els quals, per més fondo que els explorà, no hi sapigué veure cap expressió que es diferenciés de la que habitualment hi tenia; i amb tanta vivesa la ferí aquesta desil·lusió que les llàgrimes li formaren com una mena de nu en el coll; nu que, fent un violent esforç, pogué rompre per confegir les frases d’una evasiva resposta.

Amb aquesta impressió, el sopar seguí desanimat. L’Adela s’increpava an ella mateixa per la seva ingenuïtat en creure que un vestit pogués fer brollar una mirada; és a dir, una mirada de la potència de què li havia parlat la seva tia; una mirada que pogués revelar les emocions interiors, quelcom de llum psicològica..., quan tot de sobte la germana de la dida, que s’havia quedat en una cambra interior de la casa cuidant els nens, sense preocupar-se de si cometia o no cometia una inconveniència, entrà al menjador fent uns grossos alirets per explicar als senyors el susto que li havia donat el noi gran fent-li sortir d’una capsa de joguines, petita, petita, un ninot amb cucurulla i unes grosses barbasses el qual, al sortir, li donà un gran cop al nas. I la noia de les Borges, vestida amb el sac i faldilles de color de sang de bou, no n’escatimava cap detall; i, balancejant-se d’un cantó a l’altre, seguia la seva narració amb un enfilall de rialles que deixaven veure, per entremig dels seus llavis vermells i molsuts, dues fileres de dents més blanques que la llet, mentres que els seus grossos ulls negres, brillant amb tota l’alegria d’una forta i sanitosa joventut, parlaven molt més que la seva llengua pel damunt de ses galtes massisses i rodones, cobertes del ros envellutat del préssec a punt de collir.

L’Adela, que estava asseguda enfront del seu marit, el mirà temorosa dels renys que anaven a eixir de sa boca d’home refinat enfront d’aquella falta de respecte, però, en lloc de trobar-se amb el regany que temia, se trobà amb una mirada plena de fosfòriques lluïssors, d’intenses irradiacions, de delitós embadaliment; amb una mirada de tan parladora potència, que en un mateix instant conseguí encendre amb el carmí de la vergonya el rostre de l’honrada muntanyesa i asclar amb la destral d’un dolor jamai sentit el cor de l’enamorada esposa.