Читать книгу El braç militar de Catalunya - Eduard Martí Fraga - Страница 8

És conegut que l’origen del Braç Militar es troba en la pragmàtica que concedí Joan II a les Corts de 1389. El monarca establia la divisió del Braç Militar en dos: per una banda, un Braç de «Militibus, Generosis & Hominibus de Paratico», i, per l’altra, un de «Magnatum, Baronum, Ricorum Hominum & Nobilium». El primer, a més, tenia la facultat de reunir-se fora de Corts, el qual era anomenat «Bras Reyal dels Cavallers, Generosos, e Homens de Paratge del Principat de Catalunya».¹ El privilegi facultava el Braç fora de Corts a fer les seves ordinacions, a reunir-se quan considerés adient per tractar els seus negocis, nomenar oficials, tenir segell propi amb les armes del Braç i un arxiu o caixa comuna. Tal com ens recorda Felipe de Salvador, la pragmàtica deixava clar que la creació dels dos braços es feia per «los inconvenientes deducidos de la existencia de un Brazo único en Cortes y Parlamentos, y a veces con opuestos intereses».² La creació d’aquest Braç no suposa cap novetat en el panorama institucional de la Corona d’Aragó. No oblidem que a les Corts aragoneses des del segle XIII ja tenien dos braços militars: el «brazo nobiliar» i el «brazo de caballeros e hijosdalgos».³ L’element realment innovador està en el fet d’atorgar a la petita noblesa la capacitat de reunir-se fora de Corts i d’autogovernar-se, cosa que no era permesa a l’alta noblesa. Com recorda Sebastià Solé, aquest era un privilegi de «la màxima importància política, l’exercici del qual no ens consta que provoqués mai cap crisi ni problema».⁴ Sens dubte, el monarca pretenia debilitar l’estament militar, disminuir el nombre de membres que participaven a les Corts i dificultar que presentessin un front comú. A l’hora de la veritat, el privilegi implicava atorgar als cavallers i a la petita noblesa un alt grau d’autonomia, totalment lliure del control reial, cosa que va esdevenir nefasta per als interessos reials al segle XVII. L’existència del dret de reunió fora de Corts era un signe evident del nou paper que cavallers i petita noblesa pretenien exercir en la societat en detriment de la noblesa titulada.

Aquest primer Braç Militar gairebé no ha deixat rastre en la documentació oficial. Segons Armand de Fluvià, va tenir una vida curta i deu anys després del 1389 va «deixar d’existir per reintegrar-se a l’originari d’on s’havia escindit».⁵ En les següents Corts que es van celebrar a Catalunya (1409, a Perpinyà i a Barcelona), els cavallers van fer un pas més en les seves pretensions i van aconseguir que el rei Martí els atorgués tenir representació pròpia i diferenciada del Braç Militar de «Magnates, Nobles y barones».⁶ D’aquesta manera, tot i les protestes del Braç Eclesiàstic i del Reial, en aquelles Corts hi hagué quatre braços, seguint així el model de les Corts aragoneses. Era una nova victòria dels cavallers davant la noblesa titulada. No obstant això, la situació no durà gaire i les pressions dels altres braços aconseguiren que a les Corts següents, de 1412-1413, el primer rei Trastàmara suprimís el privilegi de 1409, de manera que es retornava a un únic braç militar, format per tots els estaments nobiliaris. La reacció dels nobles va continuar al llarg dels anys següents. A les Corts de 1481 Ferran II va confirmar la pragmàtica de 1389, amb la condició «que aquell comprenga als Magnats e a tots los de sus anomenats qui fan un Braç o Stament Militar».⁷ La importància del privilegi era doble: d’una banda, perquè reafirmava l’autonomia de l’estament militar a l’hora de governar-se; de l’altra, perquè suposava una nova victòria de nobles i titulats enfront dels militars i cavallers, ja que podien participar els primers a les juntes del Braç Militar fora de Corts.

La historiografia ha tendit a fer un salt directe des de la pragmàtica de 1481 a les ordinacions de 1602 i ha ignorat si aquest Braç Militar refundat a finals del segle XV va tenir activitat durant el segle XVI.⁸ Sens dubte, això és explicable per la falta de fonts documentals sobre el Braç durant aquells anys i per la rellevància que van tenir les ordinacions del segle XVII en el desenvolupament de la institució al llarg de la centúria següent. Aquesta impressió està reforçada també per la opinió dels contemporanis. Josep Alós, afirmava el 1706 «que en tiempos pasados eran muy pocas las vezes aquelles en que se juntava, porque apenas ocurrían negocios de su peculiar instituto».⁹ Aquesta visió contrasta amb l’opinió de Miquel Pérez Latre, el qual afirma que la importància política de l’estament de la noblesa procedeix d’abans.¹⁰ Els seus estudis sobre el redreç de 1585 i les juntes de braços posen de manifest l’existència d’un braç militar molt actiu, que va participar de manera decisiva en l’afer Granollachs el 1590, en la contraofensiva de la Corona de 1592 i que tingué un paper molt rellevant entre 1593 i 1598.¹¹ D’altra banda, uns anys abans, Ernest Belenguer ja havia constatat que a finals del segle XVI la Diputació convocava les juntes de braços «a petició sobretot de l’estament militar»,¹² fet que implica que hi havia un estament que es reunia fora de les Corts i que tenia iniciativa política.

Tot i que no és el nostre objecte d’estudi, resulta necessari fer una breu incursió en el desenvolupament del Braç Militar anterior a les ordinacions de 1602 per a entendre millor el seu desenvolupament posterior. Una lectura crítica dels dietaris de la Diputació i del Consell de Cent posa de manifest que realment va existir un braç militar que es reunia fora de Corts i que va ser molt dinàmic. La seva existència la tenim constatada almenys des del 4 de febrer de 1568, tot i que les dades mostren que l’activitat prové de molt abans.¹³ En aquella data, Lluís de Centelles i Oms, comte de Quirra i baró de Centelles, ordenava fer una reunió del Braç al Capítol de la Seu amb l’objectiu d’enviar un ambaixador al rei per demanar l’alliberament d’uns empresonats.¹⁴ Al llarg dels anys següents trobem que l’estament noble té una actitud ben ferma a favor de les Constitucions, especialment en la defensa dels seus membres, però no exclusivament. Un tema freqüent de fricció va ser la defensa de la jurisdicció dels barons (1690), dels militars agreujats (1580), empresonats (1598) o que eren objecte de tortures per part de les autoritats reials (1581).¹⁵ El Braç no dubtava a defensar el dret dels militars a dur pedrenyals (1589), però alhora mostrava una preocupació per la defensa del país dels atacs francesos, especialment a partir de 1595.¹⁶ És bastant clar que la noblesa defensava també els interessos de tots els estaments, com succeí en el cas dels monestirs claustrals (1579) o amb l’orde de Sant Joan (1695), i s’atrevia a denunciar els abusos dels oficials municipals o reials (1581).¹⁷ Més encara, el 1586 reclamava que supervisés la impressió de les Constitucions aprovades, cosa que també féu el 1601.¹⁸ Però no era cap novetat. Ja el 1582 havia denunciat la conculcació continuada de les Constitucions.¹⁹ L’actitud vigilant sobre els diputats durant el segle XVI no va ser molt diferent de la que va mostrar al llarg del segle XVII. El 1569 demanava als diputats que convoquessin una Junta de Braços per a defensar-se d’unes injúries comeses contra Catalunya a Roma; el 1588 protestava perquè els diputats no volien convocar una Junta de Braços, i el 1599 qüestionava la idoneïtat dels ambaixadors que els diputats havien decidit enviar a Madrid.²⁰ Es tractava d’un braç militar amb capacitat per enviar ambaixadors a Madrid (1568, 1599 i 1602),²¹ que recorria als altres comuns del Consell de Cent i del Capítol per a augmentar la pressió sobre els diputats.²² I tot això sense entrar en els grans conflictes del darrer quart del segle XVI, en els quals tenia un paper ben destacat.²³

Resulta difícil pensar que una activitat política tan gran fos possible dur-la a terme sense la existència d’una estructura interna ben definida. Certament, no s’ha trobat fins al moment cap ordinació d’aquest Braç, però la lectura dels dietaris ens permet conèixer alguns aspectes interessants que configuren un primer esbós bastant aclaridor. L’estament es reunia durant tot aquest període a la seu del Capítol de Barcelona.²⁴ En alguns moments es concreta fins i tot la sala: «en la llibreria de la Seu de Barcelona».²⁵ No hi ha dubte que va tenir un president, que solia ser noble titulat.²⁶ Però això no sempre fou així, atès que coneixem l’existència de presidents del Braç que no eren nobles titulats. Aquest és el cas de Jaume de Cardona el 1588 i d’Onofre de Lentorn el 1602.²⁷ L’existència d’aquest càrrec, que s’anomena explícitament «president del Bras Militar», és un precedent clar de la figura del protector del Braç de 1602. L’estament de la noblesa es convocava a iniciativa d’algun noble, almenys així ho permeten entendre expressions com «de ordenació de l’Il·lustre senyor comte de Quirra eren ajustat en lo capítol» i el fet que sovint es parli que les ambaixades de la noblesa venien «de part del excel·lentíssim duc de Cardona i stament militar».²⁸ També és bastant clara l’existència d’un o dos advocats del Braç, que van tenir un paper clau en diferents ocasions (1580, 1581 i 1586).²⁹ A banda d’això, trobem que hi ha una normalitat en les relacions amb els altres comuns. El Braç fa sovint ambaixades a la Diputació de dos o tres membres, els quals solen ser un noble i un cavaller o ciutadà.³⁰ Aquest fet és rellevant, ja que mostra que la interestamentalitat del Braç de 1602 era ben present al segle XVI. En alguns moments, la pressió i la força que volia exercir el Braç es va manifestar en ambaixades nombroses, com la de 23 de gener de 1588, formada per vuit persones inclòs el president.³¹

Comptat i debatut, sembla clar que la història del Braç Militar comença molt abans de 1602. A la segona meitat del segle XVI, tot i que segurament podem remuntar-nos a la primera meitat del segle XVI, tenia una estructura mínima amb president i lloc fix de reunió. La seva actitud política al llarg d’aquells anys no presenta una gran diferència qualitativa respecte als anys posteriors, tot i que la intensitat sigui molt menor entre 1550-1600. En aquest sentit, les ordinacions de 1602 no són cap trencament, sinó més aviat el resultat d’una evolució natural, fruit de la necessitat que tenia la noblesa de dotar-se d’un instrument eficaç que li permetés defensar millor els seus interessos.