Читать книгу El braç militar de Catalunya - Eduard Martí Fraga - Страница 9

Les ordinacions van ser aprovades el 29 de juny de 1602 i va ser signat per setanta-set persones.³² Sovint s’ha donat una gran importància a aquest esdeveniment, com si fos el punt de partida per a desenvolupar una activitat política major. La documentació que conservem, tot i així, no sembla corroborar aquesta impressió. Els contemporanis possiblement no van ser conscients de la importància que tenien les ordinacions. Resulta significatiu que ni el dietari de la Diputació ni el del Consell de Cent, ni tan sols Jeroni Pujades, hagin deixat constància d’aquest fet.³³ La lectura de la documentació, per contra, palesa l’existència d’una intensa activitat del Braç tant en els mesos anteriors a les ordinacions, com en els posteriors. El 31 de març de 1601 el Braç exigia als diputats que apliquessin les indicacions sobre la impressió de les Constitucions fetes per la vint-i-quatrena nomenada per la Junta de Braços;³⁴ a l’octubre del mateix any sorgí el conflicte per l’empresonament dels diputats, en el qual l’estament de la noblesa va fer costat a la Diputació, i el 25 de març de 1602 enviava un ambaixador a Madrid (Alexandre d’Alentorn) per suplicar-ne al rei l’alliberament.³⁵ L’activitat al llarg de la primavera de 1602 també va ser intensa, com ho demostra el fet que a les comissions de comuns creades per a tractar el tema dels empresonaments hi participés el president de l’estament, Onofre d’Alentorn.³⁶ Poc després de ser aprovades les ordinacions de juny de 1602, l’activitat no va disminuir. El 25 de juliol la noblesa demanava als diputats que ajudessin el Consell de Cent en les despeses produïdes per l’alliberament dels seus oficials i es queixava també per l’empresonament de Carles Pons.³⁷ Les protestes continuaren al setembre i a l’octubre del mateix any. Al març de 1603 la queixa era per la substitució del governador de Catalunya i a l’abril tornava a renéixer el conflicte pels pedrenyals.³⁸

Pocs anys abans de les ordinacions ja es constata la força que exercia el Braç sobre tota la noblesa, la qual arribava a influir fins i tot al mateix duc de Cardona. El 1599 la Cort cridava Cardona a Madrid

para desviarle de que no se dexasse llevar en el braço miliar de aquel Principado de algunos que hazen oposición al Duque de Feria en las cosas que tienen por conviente al servicio de Vuestra Magestad.³⁹

L’enfrontament creixent amb la Corona, cal entendre’l sota la perspectiva que James Amelang va exposar fa uns anys. Per a ell, va ser el resultat del progressiu èxode de la noblesa rural cap a la ciutat arran de l’augment de la tensió entre l’aristocràcia i el virrei, el que «animó a la clase alta a cerrar filas y formar un ‘gremio’ único y permanente cuya tarea principal consistía en evitar otras usurpaciones de sus privilegios».⁴⁰

Simultàniament a aquest procés, s’ha de destacar el paper important que va tenir Onofre d’Alentorn en la configuració de les ordinacions del Braç Militar, de les quals ell va ser el principal impulsor i el primer signatari.⁴¹ Onofre és un bon exemple de la petita noblesa rural que progressivament emigra a la ciutat per assolir una influència política major, sense deixar els seus interessos senyorials i participar activament en les bandositats. La figura dels Alentorn ha estat estudiada per Xavier Torres i una aproximació a ells resulta útil per a entendre millor l’aparició del Braç Militar.⁴² Elliott el qualificava com a «arquetipus de la petita noblesa decadent», imatge confirmada pels forts deutes que havia de pagar el fill d’Onofre d’Alentorn, l’anima mater del nou Braç Militar.⁴³ La família, els membres més destacats de la qual van ser precisament Onofre i el seu fill Alexandre, va estar implicada fortament en les bandositats de Nyerros i Cadells de finals del segle XVI i del primer quart del segle XVII. La seva activitat bandolera està constatada almenys des de 1569 i va perdurar fins a ben entrada la segona dècada del segle XVII.⁴⁴

Pare i fill van ser persones de caràcter fort i amb una gran influència política i social. Onofre, com recorda un testimoni d’Agramunt de finals de segle XVI, era «persona que per aquestes parts tothom li té molt gran respecte i temor», capaç de mobilitzar militarment més de 400 persones.⁴⁵ D’Alexandre es deia que era «el Neptuo y Norte deste Mar tempestuoso de la Diputación» i Pujades el qualificava com a «home sempre violent». Elliott plantejava les possibles similituds del bandolerisme català amb la Fronda francesa, en la mesura que en ambdós processos trobem l’existència de «nobles malcontents, possiblement amb finalitats no ben definides, però molt suggestiva als ulls dels nombrosos membres de la classe dirigent que no tenien desig de veure un increment de poders de la corona».⁴⁶ Per la seva banda, Xavier Torres va posar sobre la taula el debat de l’existència d’un «partit foralista» o d’un «bandolerisme pactista» durant aquells anys.⁴⁷ No es pot negar l’oposició que una part important de la noblesa catalana va fer als interessos de la monarquia. Sens dubte, hi ha motivacions personals complexes en aquests enfrontaments, però sembla evident que en no poques ocasions, al darrere hi havia un constitucionalisme «renascut», que defensava les lleis contra la voluntat transgressora de la monarquia.

L’activitat dels Alentorn no es va quedar només en la simple influència social a l’interior del país. Al llarg d’aquells anys s’observa una presència notable de la nissaga en els organismes dirigents de les institucions. Si ens fixem només en la Diputació, trobem que Onofre d’Alentorn Oms, el patró de la nissaga, va ser diputat (1593-1596), igual que el seus fills Alexandre (1614-1617) i frare Onofre (1608-1611) i el seu nét, frare Miquel (1635-1638). Abans que Onofre, altres membres Alentorn també havien ocupat càrrecs a la institució, com ara Francesc Alentorn (diputat militar 1569-1572) i Pere Alentorn (diputat militar 1548-1551).⁴⁸ La lectura dels dietaris de la Diputació mostra que a partir de 1580 tant Onofre com el seu germà Guerau van tenir una participació ben activa a les juntes de braços i Alexandre va ser l’ambaixador que el Braç Militar va enviar a Madrid el 1599.⁴⁹ Aquesta activitat va ser paral·lela a una implicació creixent dins la confraria de Sant Jordi. Duran i Sanpere ens recorda que Guerau

era el confrare que s’havia distingit no solament per l’assiduïtat a concórrer als actes de la confraria, sinó perquè havia pres part en moltes de les justes i torneig amb lluïment ben destacat.⁵⁰

La seva participació, constatada des de 1570, va tenir una gran rellevància en la reforma de 1576, quan va ser nomenat el primer síndic de la confraria, càrrec triennal de recent creació que tenia com a finalitat assegurar el bon funcionament de la institució. Va ser, però, el seu germà Onofre qui tingué el paper més important, atès que va esdevenir el promotor de les noves ordinacions de 1596, quan era diputat militar.⁵¹ Les ordinacions resulten de gran interès, ja que de manera semblant a les del Braç Militar es feien per tal de revitalitzar la institució i fixar la creació de nous oficis, sistemes més clars d’ingrés i de pagament de taxes i tot un seguit de normes per assegurar el lluïment a les celebracions.⁵²

No sembla casualitat que el mateix Onofre d’Alentorn sigui l’impulsor principal de les noves ordinacions de la confraria de Sant Jordi i del Braç Militar. Com tampoc ho és que les primeres es fessin el 1596, quan ell era diputat militar, ni que les segones es fessin el 1602, quan ell era president del Braç Militar. Sota la llum dels fets succeïts durant aquells anys, l’actuació d’Onofre d’Alentorn responia a la voluntat de reforçar el paper polític i social que la petita noblesa catalana volia jugar en el context d’una Corona cada vegada més allunyada del país i dels seus interessos. En aquest sentit, la reforma de la confraria i del Braç semblen reforçar els plantejaments que defensen l’existència d’un «bandolerisme pactista»⁵³ o, si més no, d’un vigor nou de les Constitucions.

Del que no eren conscients segurament els Alentorn, era que amb la seva decisió anaven a crear una institució sòlida, amb una gran autonomia respecte al poder reial i que cent anys després, en el context de la guerra de Successió, jugaria un paper cabdal en la defensa de les Constitucions catalanes, més enllà dels simples interessos estamentals.

¹ Constitucions i altres drets de Cathalunya: compilacions de 1495, 1588-1589, i 1704, Edició facsímil, Barcelona, Base, 2004, vol. II, p. 54.

² Felipe Salvador, «El Real Cuerpo...», p. 369. Vegeu també Andrés Avelino Pi Arimon. Barcelona..., vol. II, p. 346.

³ Per a una aproximació senzilla a les Corts aragoneses vegeu: Leonardo Blanco Lalinde. La actuación parlamentaria de Aragón en el siglo XVI. Zaragoza: Cortes de Aragón, 1996. Vegeu també, Enriqueta Clemente García, Las Cortes de Aragón en el siglo XVII. Estructuras y actividades parlamentarias, Zaragoza, Cortes de Aragón. 1997.

⁴ Sebastià Solé i Cot, «La Cort General a Catalunya», dins DD.AA., El territori i les seves institucions històriques, Lleida, Fundació Noguera, 1999, pp. 117-183. La referència és a la p. 126.

⁵ Armand de Fluvià, «Precedentes...», p. 10.

⁶ Biblioteca de l’IUHJVV, «Señor, Los títulos del Principado de Cataluña», ref. ZX1703. S47. La citació és troba a la p. 6. Vegeu també Francisco Morales Roca. Próceres..., vol, I, p. 15.

⁷ Constitucions i altres drets de Cathalunya..., vol. II, p. 56.

⁸ Vegeu les referides obres d’Armand de Fluvià, Felipe de Salvador i Andrés Avelino Pi Arimon.

⁹ Josep Maria Gay Escoda, El corregidor a Catalunya, Madrid, Marcial Pons, 1997, p. 755. De manera semblant, José Patiño considerava que «en tiempos antiguos no se atrebía este congreso a entrometerse en coses de estado, juntándose solo para tratar de algunes fiestas o cosas de lucimiento de la noblesa» (Salvador Sanpere i Miquel, Fin de la Nación Catalana, Barcelona, Editorial Base, 2001, p. 677).

¹⁰ Miquel Pérez Latre, «Juntes de Braços i Diputació del General 1587-1593: Un presidi de cavallers conspirant contra sa Magestad?», Pedralbes, 13, 1993, pp. 281-298. La citació es troba a la p. 290.

¹¹ Miquel Pérez Latre, Llevar la corona del cap de sa Magestad. Treball d’Iniciació a la Recerca, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, 1994. Vegeu pp. 27, 182, 262-298, 367, 370 i 392.

¹² Ernest Belenguer, «La Generalitat en al cruïlla de conflictes jurisdiccionals, 15781611», dins Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, Departament de Presidència, vol. III, 1997, pp. IX-XLVI. La referència està a la p. XIV.

¹³ Aquesta impressió es deriva del fet que al 1569 el Dietari de la Generalitat de Catalunya, constata que el Braç estava reunit en la Seu de Barcelona, «en sos acostumats llocs», la qual cosa dona a entendre l’existència d’una tradició anterior i de normalitat en les reunions. Dietaris de la Generalitat de Catalunya (10 vols.), Barcelona, Departament de Presidència, 1994-2008, vol. 2. D’ara endavant els citarem com a DGC indicant el volum i la pàgina.

¹⁴ DGC, vol. 2, p. 205.

¹⁵ DGC, vol. 3, pp. 264, 68, 311 i 85.

¹⁶ DGC, vol. 3, pp. 261, 291, 308 i 315.

¹⁷ DGC, vol. 3, pp. 57, 291, 96 i 99.

¹⁸ DGC, vol. 3, pp. 159 i 389.

¹⁹ DGC, vol. 3, p. 130.

²⁰ DGC, vol. 2, pp. 285 i 299, vol. 3, pp. 209, 334-335.

²¹ DGC, vol. 3, pp. 335 i 427.

²² DGC, vol. 3, pp. 291, 292 i 342.

²³ Vegeu Miquel Pérez Latre, Llevar..., pp. 27, 182, i 262 i ss.

²⁴ Ho tenim constatat des de 1568 fins a la vigília de les ordinacions de 1602. Vegeu DGC, vol. 2, p. 205; vol. 3, p. 421.

²⁵ DGC, vol. 2, p. 299.

²⁶ Així sabem que tant al 1568 com al 1595 el va presidir el comte de Quirra (DGC, vol. 2, p. 205, vol. 3, p. 291), al 1559 el presidia el vescomte de Rocabertí, i al 1580 i 1599 el duc de Cardona (DGC, vol. 2, p. 299, vol. 3. pp. 68 i 334).

²⁷ DGC, vol. 3, pp. 209 i 428. Jaume Cardona era baró de Vegés i Sant Mori i Onofre de Lentorn noble i senyor de Seró.

²⁸ DGC, vol. 2, p. 205 i vol. 3, p. 57.

²⁹ DGC, vol. 3, pp. 57, 88, 159.

³⁰ El 1688, per posar només un exemple, els tres ambaixadors del Braç foren Miquel Agulló (noble) Pere de Tamarit (donzell) i Lluís Salgueda (ciutadà honrat). Vegeu DGC, vol. 3, p. 208.

³¹ DGC, vol. 3, p. 209.

³² Llibre Verd o de matrícula del Braç Militar, ACA, G-225, ff. 11-12. Recollim aquí només els qui van signar els estatuts el 29 de juny de 1602. James Amelang parla de 174 persones, però inclou també les que van signar les ordinacions durant els dies següents (vegeu James Amelang. La formación..., p. 98). Per la seva banda, cal dir que Pi Arimon s’equivoca quan assenyala el 9 de juliol com a data fundacional del Braç; vegeu Andrés Avelino Pi Arimon, Barcelona..., vol. II, p. 347.

³³ Vegeu DGC, vol. 3, p. 429. També Jeroni Pujades, Dietari de Jeroni Pujades, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1975-1976, vol. I, p. 190.

³⁴ DGC, vol. 3, p. 389.

³⁵ DGC, vol. 3, p. 427.

³⁶ DGC; vol, 3, p. 428.

³⁷ DGC; vol. 3, pp. 430-431.

³⁸ DGC, vol. 3, pp. 447 i 450.

³⁹ ACA, CA, 264, n. 102. Citat per Xavier Torres, Nyerros i Cadells. Bàndols i bandolerisme a la Catalunya Moderna, Barcelona, Quaderns Crema, 1993, p. 335.

⁴⁰ James Amelang, La formación..., p. 98.

⁴¹ Llibre Vert..., p. 11.

⁴² Sobre els Alentorn vegeu Torres Xavier, Nyerros i Cadells... pp. 325-340. Una aproximació a un conflictes concret vegeu Xavier Torres, «Disputes d’aigües i lluites de bàndols a la ribera de Sió (1590-1599)», Butlletí de la societat catalana d’estudis històrics, 6, 1995, pp. 81-93.

⁴³ En concret, el seu fill havia de fer front al dot de la seva cunyada, a uns deutes de 30.000 escuts i al pagament dels interessos de tots els censals que el seu pare havia contret. Vegeu John H. Elliott, La revolta..., p. 63.

⁴⁴ Xavier Torres, Nyerros..., pp. 326-327.

⁴⁵ Xavier Torres, Nyerros..., p. 331; Xavier Torres, «Disputes...», p. 90.

⁴⁶ John H. Elliott, La revolta..., p. 114.

⁴⁷ Xavier Torres, Nyerros..., p. 340. Del mateix autor, vegeu Els bandolers, Vic, Eumo, 1992 o «Virreis i bandolers. Catalunya i la Generalitat a començaments del segle XVII (16111623)», dins DGC, volum 4. També és de referència obligada l’obra de Núria Sales. Senyors bandolers, miquelets i botiflers, Barcelona, Empúries, 1984.

⁴⁸ Josep M. Sans i Travé, i Concepció Ballart i Marisol, «El catàleg de diputats i Oïdors de comptes de la generalitat de Catalunya», EHDAP, Barcelona, núm. VIII, 1980, pp. 63-118.

⁴⁹ DGC, vol. 3, p. 335.

⁵⁰ Agustí Duran i Sanpere, Els cavallers de Sant Jordi, Barcelona, Altés, 1964, p. 68.

⁵¹ Les ordinacions de la nova confraria de Sant Jordi es troben en el Dietari de la Confraria de Sant Jordi, ACA, G-65, vol. 1. Allà també es troba el llistat de tots els guanyadors

de les diferents justes que es van tenir des de 1596 fins a 1701. Vegeu també Agustí Duran i Sanpere, Els cavallers..., pp. 69 i ss.

⁵² La bibliografia sobre les diferents confraries de Sant Jordi a Catalunya és àmpia. Només com a tall de mostra vegeu: Montserrat Ribot, «La confraria dels cavallers de Sant Jordi de Barcelona en sus últimos tiempos», dins Actes del I Congrés de Història Moderna de Catalunya, vol. II, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1984, pp. 463-469; Negre Pastell, «La Confraria de San Jorge y la nobleza gerundense», Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, Girona, núm. VI, 1951, pp. 271-322; Concepció Pérez i Josep Lladonosa, Llibre del Capítol de la Confraria dels Cavallers i Gentilshomes de la Ciutat de Lleida, Lleida, Artis, 1980.

⁵³ Xavier Torres, Nyerros..., p. 340.