Читать книгу Un cor massa gran - Eider Rodriguez - Страница 6

Quan tancaven la nevera, quan posaven els gots a taula, quan les forquilles picaven contra els plats, se sentia topar el silenci de l’una contra el de l’altra.

—Ja saps el que et diré, oi que sí? —li va preguntar la Madalen a la seva mare.

—Que tens problemes amb les drogues?

Poques vegades es posava nerviosa, però, quan s’hi posava, deia coses que ni tan sols sabia que podia arribar a pensar.

—Ho estàs esquivant.

—No en tinc ni idea.

—És sobre el pare.

—Ah... aquell. Està pitjor?

—Cada dia pitjor.

La Ixabel va fer espetegar la llengua per tancar la conversa. Però la Madalen va insistir:

—Ara ja saps el que et vull dir.

—Ni se t’acudeixi. T’ho dic de debò. Ni se t’acudeixi! —La Ixabel va aixecar les mans com un policia que allunya els curiosos del lloc d’un accident.

—No hi ha cap altra solució. Si n’hi hagués, saps que no t’ho demanaria.

La Madalen li va demanar permís a la seva mare per endur-se el tall de truita que havia quedat. S’havia pintat les ungles de color morat, d’aquella manera que només els queda bé a les noies joves, amb els costats mal perfilats, era de pell morena. Mai de la vida no li havia demanat res i mai de la vida no havia fet servir aquest fet com un argument a favor seu.

La Ixabel i en Ramon s’havien separat quan la Madalen tenia dos anys, i un any després la nova parella de la Ixabel va anar a Hendaia a viure amb elles. Des d’aleshores, vivien en una torre blava i blanca construïda als anys cinquanta, que al darrere tenia un jardí molt bonic i al davant un cartellet amb el nom, «Ene kabia», el meu niu, un nom que havia seduït la Ixabel des del primer moment que va veure la casa. En Ramon se’n va anar a viure a Donostia i allà va refer la seva vida. La Madalen va acceptar sense rondinar l’anar i venir cada quinze dies entre els «papassabtes» (una paraula que va fer servir fins a l’adolescència) i la seva vida quotidiana, convertint la frontera administrativa en frontera emocional.

—Serà de dilluns a dijous, començant per aquest mateix dilluns. Els divendres, quan torni de Bordeus, agafaré jo el testimoni fins al diumenge.

La Ixabel es va imaginar vestida amb roba d’esport i amb una cinta de pelfa al cap, portant amb penes i treballs fins a l’estació del tren el testimoni que havia de recollir la seva filla.

—No em sento capaç de fer-ho.

—No crec que arribi a Nadal. De debò.

La Ixabel va comptar mentalment els mesos que faltaven per Nadal. Tres i mig.

—Ho he de parlar amb l’Iñaki.

—Ja ho sap.

—Ah! Que bonic! —va dir la Ixabel.

Es va preguntar a si mateixa fins a quin punt l’Iñaki era conscient de ser una mena d’escut humà i fins a quin punt l’estimaven per això.

—I el teu pare hi està d’acord?

—No té cap altre remei. Però encara no l’hi he explicat... Abans, ho volia parlar amb tu.

La Madalen duia els cabells recollits en una cua de cavall atapeïda, com també n’havia dut, temps enrere, la seva mare.

—Què és això? Un parany?

—L’Iñaki està disposat a ajudar.

Aquella lleialtat obstinada de l’Iñaki la faria parar boja, va pensar la Ixabel. Però, què podia esperar d’un home que, després de passar per la fleca, era incapaç de menjar-se el crostó del pa tornant cap a casa? I el pitjor de tot era que devia ser veritat, que segur que estaria disposat a fer-ho, com quan va estar mirant tutorials d’internet per aprendre a fer la trena en forma d’espiga que li demanava la Madalen.

—I no t’emportis els plàtans, que són per a l’Iñaki, per quan torni de córrer —li va dir a la filla, com si volgués subratllar de qui era aquella casa i tot el que hi havia—. I les peres tampoc.

Aquell estiu, sense que ningú ho hagués hagut de dir, havien anat comprant més fruita de la que necessitaven a casa, per facilitar-li la vida a la Madalen. La filla va treure la fruita macada de la bossa. La Ixabel es va sentir avergonyida en veure l’estat en què es trobava, però com que, després d’haver desbarrat com ho havia fet, li semblava important deixar veure algun aspecte grotesc d’ella mateixa, va pelar una pera que li va deixar els dits enganxosos, i la va devorar, embrutant-se també la cara.

—No sé si m’has entès: no t’estic demanant que ajudis el pare, t’estic demanant que m’ajudis a mi —va continuar la filla.

La Madalen era com una barreja entre la fermesa del pare i la bona pasta del padrastre, i a la Ixabel li costava trobar-hi el seu propi rastre, més enllà de l’aspecte físic. Duia tot l’estiu encarregant-se dels dinars i els sopars d’en Ramon, a més d’acompanyar-lo al metge i altres cures que ella no podia ni imaginar, però no l’havia sentit queixar-se en cap moment. I, malgrat que tots els que sabien el que estava fent la miraven amb admiració, ella tenia por que li hagués agafat el gust a aquell sotmetiment.

—Estic feta un embolic —va dir la Ixabel.

La Madalen li va fer una abraçada, o potser més aviat n’hi va demanar una. Feia anys que l’olor que desprenia era de dona adulta, però, tot i això, la Ixabel va fer un petó tota sorpresa a aquell cap que un dia havia fet olor de colònia inofensiva.

L’Iñaki es va estirar al llit després de fer uns quants estiraments. A la Ixabel se li feia estrany veure amb una roba tan llampant i tan cenyida aquell home que, en el dia a dia, la tenia acostumada a una indumentària ben discreta, però li agradava.

Li va posar dos dits al coll, en forma de pistola.

—Sembla que a partir de dilluns ens canvia la vida, no? —va deixar anar la Ixabel.

—Ja t’ho ha dit? —va replicar l’Iñaki, tot incorporant-se i deixant una marca de suor a l’edredó—. Ens en sortirem, oi que sí?

La Ixabel hauria desitjat una prohibició que anés més enllà de la seva capacitat de decisió, un prec, una amenaça, qualsevol cosa; però si això era el que volia, estava amb l’home equivocat. Era difícil enfadar-s’hi, i era encara més difícil veure’l enfadat. Mai no hauria pogut endevinar que, després d’aquell salvatge d’en Ramon, estimaria un home com l’Iñaki. De fet, el que l’havia empès a acostar-s’hi havia estat la idea que pogués ser homosexual, com la resta dels homes que anaven a la classe de ioga. Havia sigut fàcil.

Quan encara feia poc temps que vivien junts, havien volgut tenir una criatura, però sense capficar-s’hi gaire, ja que l’Iñaki l’havia avisada de bon començament que quan era petit havia tingut galteres, i era probable que l’haguessin deixat estèril. I tot i que durant aquella època havien perdut el sentit, quan van deixar de banda la criatura les relacions sexuals van adquirir una nova dimensió.

Quan la Ixabel es va estirar al seu costat, ell va apartar-se.

—Faig pudor.

—No és pudor, és olor de caçador.

—De iogurt caducat —va replicar ell, mentre s’estirava la samarreta per acostar-se-la al nas.

—No soc tan bona persona com vosaltres.

—Però tens les teves coses bones —va respondre l’Iñaki—. Al teu costat, semblem millors!

—«Avui he canviat l’edredó.» Contínuament penso coses com aquesta. «Avui he canviat l’edredó, avui he canviat l’edredó!»

—De vegades, és l’única sortida.

—Per què em vaig divorciar? No me’n recordo.

—No m’ho has explicat mai, o si més no, no m’ho has explicat tot. No n’hem parlat gaire, oi que no?

Després d’haver-se divorciat, en Ramon i ella només havien coincidit tres o quatre vegades, i ja havien passat gairebé deu anys des de l’últim cop, a les escales del cinema Príncipe. La Ixabel havia anat a veure Zodiac amb l’Iñaki; en Ramon, a veure Ratatouille amb la Madalen. A mitja pel·lícula, i a tots dos alhora, els havien agafat ganes d’anar a pixar, i van coincidir quan sortien del lavabo, ella es va fixar que ell duia americana i sabates cares. «No sé res de tu», li va dir, cosa que, més que un retret, era una promesa. «Com et va?»; «Jo tampoc no sé res de la teva vida», li va contestar ell, ensenyant unes dents esgrogueïdes pel tabac. «Estàs igual que sempre.» No era veritat. I, després de dir això, havien començat a pujar l’escala com si fossin en un simulacre d’incendi, tot dient-se l’un a l’altra que es cuidessin, amb un to que a tots dos els va semblar sincer. I cadascun se’n va tornar a la seva pel·lícula, a menjar crispetes del seu acompanyant, sense comentar res d’aquella trobada.

Quan la filla havia fet nou anys, va començar a fer sola els viatges en tren entre Hendaia i Donostia, però ja abans la Ixabel havia anat trobant la manera que el pare i la filla es veiessin sense que ella hagués de ser-hi, fos fent servir l’Iñaki de llançadora, fos aprofitant-se d’aquella solidaritat que les mares i els pares que no s’han atrevit a separar-se senten cap a les mares i els pares que sí que ho han fet. «Aquest cap de setmana li toca amb el seu pare, però quan ell la vingui a buscar, jo estaré treballant. Que us en podríeu encarregar vosaltres?» Gràcies a això i al fet que durant anys no havia esmentat per res en Ramon, la relació no s’havia deteriorat, sinó que s’havia dissolt. Tant era així que de vegades costava de creure que haguessin tingut una nena plegats. Fins i tot, com a mesura profilàctica, va demanar als seus pares, als seus germans i als seus amics que tallessin tota relació amb ell, fent servir el recurs de «Sisplau, que jo mai no us he demanat res». L’Iñaki, per la seva banda, mai, ni una sola vegada, no havia ultrapassat el límit del que era convenient preguntar, i així, any rere any, l’existència d’aquell que només havia sobreviscut com una constel·lació de fotos a l’habitació de la Madalen es va anar tornant cada cop més virtual: en Ramon amb uns set anys bevent d’una bota; en Ramon amb deu anys davant del Cafè Concord, on treballava el seu pare; en Ramon adolescent a punt de disparar amb una escopeta al costat d’uns amics; la petita Madalen pentinant en Ramon en una fotografia feta per la mateixa Ixabel; en Ramon i una Madalen adolescent a l’Havana, asseguts al costat de l’estàtua de John Lennon.

De jove, en Ramon era un noi esvelt, i el fet de no ser-ne conscient el feia encara més atractiu. També era moltes més coses: escanyolit, panxut, maldestre, enèrgic, resignat, cambrer, empresari, incapacitat crònic, fill working class d’immigrants, pare d’una filla middle class, desnonat i immediatament rescatat per una herència que al mateix temps l’havia deixat sense parents, d’esquerres, de centreesquerra, d’esquerradreta, casat, divorciat, coneixedor en el sentit bíblic d’unes quantes dones, amant en el sentit agnòstic d’unes quantes més, admirat, marginat, guanyador i perdedor. Quan la Ixabel el va conèixer, acabava d’arribar de Tolosa al País Basc buscant-hi una nova vida, després d’haver enterrat a França els seus pares, que havien fugit de Pasaia durant la guerra. Tenia una manera de vestir diferent, una manera diferent de pentinar-se, una altra manera de parlar, una altra visió del món, una altra educació. El que més encisava la Ixabel era que mengés verdures crues, a més d’aquella facilitat per saltar del castellà al francès com qui salta d’una pedra a una altra, i, de vegades, espantada, es preguntava si no havia arribat tan lluny amb ell perquè menjava raves i per aquelles erres.

Ara era un home malalt que ja no tenia res d’altre, i aquella seria segurament la penúltima cosa, abans de la darrera.

La Ixabel no tenia ni tan sols una cicatriu en la qual burxar per anar-hi a buscar tot el que havia passat. Recordava frases que s’havien dit l’un a l’altra («Fins quan t’has d’estar amb aquesta cara de pet?», «Aparta, que encara tindrem un accident», «Terrorista, ets un terrorista dels collons!», «Tens el cap ple de merda!»), però no recordava per què s’havien dit tot allò i li costava identificar-se amb aquella que va ser en el passat. D’aquella relació, no en recordava gran cosa, tret que era com una mena de gimcana en la qual cadascun havia d’anar trobant les pistes que l’altre li deixava, interpretar-les i continuar endavant mentre la xocolata del premi s’anava fonent. Potser hi havia tingut alguna cosa a veure, pensava quan mirava de recordar, el naixement de la Madalen: compensar el caos que comporta el naixement d’un nadó amb la necessitat d’eixamplar l’espai de confort. Potser la combinació un-home-més-moderat havia estat una baula més de la cadena un-cotxe-més-gran-una-casa-més-neta-una-vida-més-sana. En l’època que en Ramon estava posant en marxa l’empresa de paper de silicona que l’havia de fer ric i d’esguerrar, podia passar-se dies absent en cos i ànima. Les poques vegades que es deixava veure per casa, la Ixabel es discutia amb ell amb l’esperança d’arrencar-li algunes paraules, i quan no hi era, li parlava amb una dolçor que mai no hauria fet servir si hi hagués sigut, del lavabo a la sala d’estar («Sort que has arribat, amore, m’he passat el dia parlant amb onomatopeies, em pensava que em tornaria boja»), de la cuina a l’habitació («Gggamon!»). I li deia que se sentia sola, que havia reprès els estudis d’administració i finances, que es feia càrrec de la nena combinant-ho amb els estudis. I res més.

A partir del moment que la Madalen li va demanar que l’ajudés a cuidar en Ramon, va mirar de fer de nou el camí que l’havia dut fins a deixar aquell matrimoni, de la mateixa manera que feia quan perdia les claus del cotxe. Però havia passat massa temps, i només era capaç de veure els llocs on no havia de buscar: a la calaixera, no; a la capsa dels rebuts, tampoc; al darrere de la sabonera del lavabo, tampoc... Potser a l’oficina de correus? No. Des del moment que tenia el cotxe davant de casa, la clau havia de ser per força a dintre. Tot era un detritus emocional.

No va informar la Madalen sobre la seva decisió fins que va anar a deixar-la aquell diumenge a l’estació.

—Hi aniré els dimarts i els dijous i li deixaré menjar per als cinc dies. I les visites al metge, depèn de l’hora que siguin. Quan té la següent?

Va treure l’agenda per evitar la mirada de la seva filla: no se sentia prou honesta per entomar la seva alegria i el seu alleujament.

—La té d’aquí a uns deu dies, no sé exactament l’hora, però és aviat. L’hi hauràs de preguntar a ell. Però s’hi ha d’anar cada dia per treure el gos.

—Cada dia? Que t’has tornat boja?

—L’Iñaki està disposat a ajudar-te.

A l’estació, es van trobar amb tot de companys de la universitat de la Madalen, i la Ixabel es va trobar fora de lloc. Va passar a ser una mare de sèrie, entre xisclets, salts i confidències entre noies, aparentment importants, però que en realitat es podien resumir en uns quants casos de candidiasi. Enmig d’aquella paròdia, va llegir la nota que li havia donat la Madalen: el número de telèfon de casa d’en Ramon, l’adreça, la llista de medicaments amb les dosis corresponents, un «Gràcies!» escrit amb lletres grans, un cor dibuixat. Va tornar al cotxe enfadada perquè no sabia amb qui s’havia d’enfadar.

Ell vivia en un barri benestant, al quart pis d’una casa antiga que, com sabria més endavant, l’hi havia deixat en herència una tia llunyana, i que tan bon punt l’havia rebut, l’havia dividit i havia venut els pisos per saldar deutes. Quan va treure de la bossa el clauer que li havia donat la seva filla, va sentir lladrucs a l’altra banda de la porta. Va pensar que hauria de fer còpies de les claus. Quan va obrir la porta, va aparèixer el morro d’un gos enorme i es van sentir els crits d’un home que li manava que callés. Va travessar el passadís mentre el gos ensumava la bossa on duia el menjar. Les cortines estaven obertes, però gairebé no hi entrava llum. Tot i això, no hi havia en l’ambient l’acrimònia que havia esperat.

—Bon dia! —va fer—. Vaig a posar les coses a la nevera.

La cuina i la sala d’estar estaven unides: un petit televisor; un sofà de dues places i una butaca; una làmina que podia ser de Chagall; el Gernika de Zumeta; una taula quadrada amb tres cadires; una barra americana que tenia al damunt tot de capses de medicaments; a la porta de la nevera, receptes, a més de notes i cors de la seva filla: «Fracassaràs quan ho intentis. Torna a intentar-ho. Torna a fracassar. Fracassa millor», «Carpe diem», «El vinagre, a l’amanida».

Quan va obrir la nevera, el gos es va posar a bordar una altra vegada i va tornar a sentir la veu d’en Ramon que venia de l’habitació. «Almenys, encara pot parlar», va pensar la Ixabel una mica més animada, mentre muntava interiorment el trencaclosques del que s’havia de trobar. Només hi havia un paquet de cafè encetat i mitja llimona.

—Deu tenir gana! Sota la pica! —va entendre, finalment. A l’armari de sobre, hi havia un calendari per recaptar fons que ells també tenien a casa. Hi sortia la Madalen fent la mona amb altres estudiants de Psicomotricitat.

La menjadora del gos estava buida i al costat del bol de l’aigua hi havia un petit bassal. No se’n podia escapar.

A sota de la pica, hi havia com una desena part dels productes de neteja que tenia ella: netejavidres, sabó per fregar el terra, detergent per a la roba. A un costat, el sac de pinso del gos. La Ixabel no ho va tenir fàcil per omplir la menjadora sense que en caigués a terra, perquè el gos no parava de donar cops de morro al sac. Va buidar el bol de l’aigua en un moment. Després, se’n va anar cap al passadís bellugant la cua.

Ella el va seguir.

Va trobar en Ramon apuntalat amb coixins blancs. Va trucar a la porta amb els nusos dels dits, com si intentés fer encara més visible el que ja era evident.

—No vius en un mal lloc.

—No: està prou bé.

En la cara d’en Ramon, encara hi podia veure el nen que havia sigut, només calia treure tot el que sobrava d’aquella cara que li havia quedat gran per retrobar la mirada d’aquell nen esprimatxat que va ser.

El gos va començar a ensumar-la i amb el morro li va empènyer l’entrecuix.

—Oso! —va cridar en Ramon amb una energia que va sorprendre la Ixabel—. Cagumdeu! Obre la persiana, per favor.

Ella va apujar amb estrèpit els llistons de fusta. El gos va sortir al balcó i va recolzar les potes del davant a la balustrada, panteixant i amb la llengua penjant.

—Ha de sortir de seguida o deixarà la tifa aquí al mig —va dir en Ramon. Ara, amb més llum, es veia clarament el to trencat de la pell a la cara i al coll.

—Et preparo l’esmorzar abans? Cafè sol, oi?

—No, no. Abans, el gos, que si no serà pitjor. Aquí al costat hi ha un parc; porta’l i ell ja s’arreglarà, que està ben ensenyat. Al penja-robes de l’entrada trobaràs la corretja i les bosses per recollir les caques. —Parlava com algú acostumat a ser obeït—. Quan siguis a prop, deixa’l anar, que si no et tirarà a terra.

—Realment, sembla un ós.

—El nom no és per això.

La Ixabel va esperar que continués amb l’explicació, però no ho va fer. Va treure les mans de dins els llençols amb dificultat i es va girar cap a la finestra, com una planta que busca la llum.

La ira continguda li va envermellir les galtes i les orelles, i quan va ser al carrer, va mirar d’apaivagar aquella cremor posant-se els palmells a la cara un cop i un altre. Duia la corretja enrotllada al canell, i havia de vigilar de no acabar anant per terra amb les estrebades que feia l’Oso. El gos va arrencar a córrer quan va veure la gespa, i la Ixabel, després de barallar-se inútilment amb el mosquetó, el va deixar anar amb la corretja i tot. Tenia el canell adolorit. No li agradaven els animals. Per ella, a les persones que els agradaven els animals no els agradaven les persones, i feien servir aquell amor com una manera de gestionar aquell odi cap a la seva pròpia espècie, res més. I ara, havia de veure’s allà, observant aquell gos al parc: la cara com una espelma que es desfeia, la llengua a fora, cagant.

Mentre pensava com s’ho faria per atrapar l’Oso, va caminar per la gespa amb la mà a dins de la bossa de paper per anar a recollir els excrements: eren allà, humits i fumejants entre les flors. Els va recollir i va anar a buscar una paperera; més endavant, recordaria aquell moment com una epifania. L’Oso recorria el perímetre del parc bavejant. Com que ja es veia a venir la humiliació que suposaria capturar-lo, va decidir no allargar el moment i va començar a cridar-lo picant les mans contra els genolls i cridant cada cop més fort, inútilment. Després, li va anar al darrere xiuxiuejant el seu nom i, quan va ser-hi a prop, amb una habilitat que la va sorprendre a ella mateixa, va trepitjar la corretja. De tornada cap a casa, va haver d’invocar la imatge de la Madalen, tot pensant que el motiu que fos allà era ella i ningú més, i ningú més, i ningú més.

—Bé? —va cridar en Ramon des de l’habitació, i de cop la Ixabel ho va trobar tot massa familiar.

Anant pel passadís, va descobrir que les juntures del paper de la paret no coincidien exactament, que hi havia un decalatge d’un parell de mil·límetres, i, com si aquella distorsió li hagués infós coratge, va dir sense pensar:

—M’emportaré el gos a Hendaia. A la part del darrere de la casa tenim una mica de gespa i a l’Iñaki li agradarà portar-lo a la platja per cansar-lo. Jo no puc venir cada dia. No puc, tinc feina. La Madalen te’l pot portar quan vingui els caps de setmana.

La primera vegada que la Madalen havia dormit fora de casa tenia un any i mig, i va ser a casa dels avis. Les noies que havien estat amb la Ixabel fent d’au-pair a Cork li trucaven cada any per anar a les festes de Sant Fermí, i any rere any trobava alguna excusa per no anar-hi, perquè no li agradava gaire la gent, tot i que li agradava més que no els animals. Aquell cop, però, va dir que sí, perquè en Ramon i ella poguessin fer alguna cosa plegats. Va ser la seva última discussió, vestits de vermell i blanc: en Ramon la va acusar d’haver-se estat massa estona fent la bossa de la nena, i ella va respondre que ell s’hi havia estat massa poc, i van estar dient i replicant, cadascun argumentant per veure de qui seria la culpa si perdien l’autobús que els havia de dur a Pamplona. Però, malgrat tot, van arribar puntuals per agafar-lo, van seure l’un al costat de l’altra i es van refugiar cadascun en el seu propi silenci. Quan van arribar, ja era migdia. Tan bon punt van baixar de l’autobús, se’n van anar cadascun per la seva banda. La Ixabel se’n va anar amb les seves amigues i no va tornar a veure en Ramon fins al cap d’unes hores. Va ser en un bar allargat amb la il·luminació blava, i ell duia un barret de palla i la roba que abans era blanca tacada de vi. Intentaven avançar per aquell passadís ple de gent, ell sortia i ella entrava, i quan es van creuar van continuar endavant sense mirar-se. Es van divorciar poques setmanes després, sense haver trencat el vot de silenci.

—Aquest Iñaki teu també s’ha jubilat, o què?

—És professor i plega d’hora. Hi vols sucre, al cafè?

Sense deixar de fer la fotosíntesi, en Ramon va esbufegar.

—Sembla que no hi ha altre remei.

—No hi ha altre remei.

—Pobre Oso.

La Ixabel li va posar una cullerada de sucre, tot i que recordava que ell no se’n posava. No li explicaria que una vegada l’Iñaki havia dut a casa un gos ratoner a qui li faltava una pota i un ull, i que havia plorat amargament quan es va morir, poc temps després d’acollir-lo. No li va dir que es fregaria les mans celebrant la part bona d’endur-se l’Oso a casa.

En Ramon duia un pijama granat amb estampat de Paisley molt elegant. Es va haver d’agafar del capçal per poder treure els peus del llit, amb una demostració de força que va sorprendre la Ixabel. Ella va allargar-li la mà perquè pogués seure al llit, però ell va fer com si no hagués vist el gest. Tenia el cos de vell, els turmells inflats, amb la pell transparent, però conservava aquells ulls flamejants. Es va beure el cafè com si no cremés i cadascuna de les pastilles li va fer tremolar la nou del coll.

—M’hauràs d’ajudar amb les sabatilles.

Eren unes sabatilles blaves amb dues tires amples de velcro i la sola gruixuda de cautxú, comprades en alguna ortopèdia.

—No creus que les hauríem de tallar? —li assenyalava les ungles dels peus, que semblaven d’estruç.

—Ara no.

—T’he portat llenties i bledes arrebossades, en tens per dos dies, ho he deixat a la nevera; per sopar, escalivada i amanida de pasta; per postres, formatge. Perquè t’ho mengis en l’ordre que vulguis, és clar.

—Ho has preparat tot tu?

—L’escalivada, l’Iñaki: regal de la casa. La resta, jo.

—Eres bona a la cuina...

—Tot és qüestió de gustos.

Li va semblar veure l’ombra d’un somriure a la cara d’en Ramon. Quan va aconseguir plantar els peus a terra i posar-se dret, va començar a panteixar. La Ixabel el va agafar pel colze i l’Oso, que observava l’escena des de la porta, va grunyir. En Ramon va agitar el braç perquè el deixés anar. Va recórrer el camí fins a la sala d’estar com si anés amb esquís i, un cop allà, va seure a la butaca abatible que hi havia davant del televisor i es va posar a la falda una manta escocesa. El gos es va estirar als seus peus amb la llengua a fora. Així, al costat d’en Ramon, també ell semblava moribund.

—Pren tu també una mica de cafè.

—No, ja me’n vaig. He d’anar a la feina.

Ella no li va preguntar què faria. No volia sentir la resposta.

—Vols que després et porti una revista o alguna cosa? Algun llibre? Abans t’agradava llegir.

—No em ve de gust. —Es va doblegar per agafar el comandament, que s’havia ficat entre el coixí i el braç de la butaca—. També hi ha infusions. Són de la Madalen. Jo no en prenc, però aquesta nena...

Abans que ella digués que no, ell va engegar el televisor i se’l va quedar mirant, absort, anticipant el final de la visita. Abans de tancar la porta, la Ixabel va sentir que l’Oso grinyolava.

A la feina, la Ixabel es va esforçar per treure’s del damunt els rastres d’aquella onada d’intimitat sense sortir-se’n i, mentre preparava les nòmines, com aquell que va a dinar a casa dels sogres després d’haver estat amb l’amant, va inspeccionar-se la roba i les mans a la recerca d’alguna olor prohibida.

Quan va arribar a casa, va agrair que l’Iñaki no hi fos. Es va ficar directament al lavabo i, per primera vegada en molt de temps, es va asseure a la banyera. Li agradava notar el raig d’aigua calenta, asseguda damunt del terra de la banyera buida. Va sentir l’Iñaki que arribava. Va preguntar a crits com havia anat i ella va explicar-li allò del gos.

—De quina raça és?

—Oligofrènic! I gros.

Era a l’altra banda de la porta i no se sentien l’un a l’altre. Es va posar dreta, per provar.

—Com de gros? Un santbernat? Un gran danès? O de l’estil d’un gos d’aigua?

—No ho sé!

—És pelut? Si està en forma, me’l podré endur a córrer. Quan acabis, l’anirem a buscar. És una bona idea, de debò. Li haurem de posar una caseta, no?

—Com?

Mentre es fregava el braç amb el guant exfoliant, la ment se li omplia de paraules com «tros de nena», «marica», «maricona», «mariconàs». Sentia el desig d’un cos que la sotmetés contra les rajoles de la paret, que li proporcionés una mica de dolor, el punt just que necessitava, no pas més.

—Que dic que li haurem de posar una caseta!

—Molt bé! —«dat pel cul», «inútil», «burro».

També va sentir el desig de rebre un bon cop al cap, algú que aparegués de cop amb la cara tapada i li clavés un cop amb un bat, per despertar-se una setmana més tard a l’hospital envoltada de gent desenfocada que la miraria amb compassió i amor, però també amb fam de venjança cap a l’agressor. La seva vida era com una pel·lícula que aconseguia veure amb la mateixa il·lusió que si no l’hagués vist abans mentre la trama la tenia capturada, però cada cop que, en els moments àlgids, se’n distanciava, se la mirava de lluny i en recordava la continuació, tot s’ensorrava.

Van arribar a casa d’en Ramon a la tarda, després d’haver anat a comprar a Leroy Merlin l’«indispensable» per al gos. La Ixabel havia repetit aquella paraula a l’Iñaki cada cop que ell havia agafat un coixí o un pot de xampú. En Ramon continuava a la butaca, amb l’Oso als peus, mirant un programa en què els concursants duien el nom en un cartellet al pit; a ella li va semblar que tenia més mal aspecte que al matí. Potser era per la barba, que sempre havia tingut molt atapeïda; va pensar que la pròxima vegada li diria d’afaitar-lo, però de seguida va brandar el cap per foragitar el pensament.

A la tauleta, al costat de la butaca, els blísters de les pastilles, un got d’aigua i una forquilla.

Va pensar que preguntar-li com es trobava seria de mal gust, i per això va dir-li directament que havien tornat per recollir el gos.

—Avui?

—Aquest matí t’he dit que passaria.

—Però no m’has dit que seria avui mateix; m’has dit que passaries, però no quan.

—Sí que t’ho he dit; potser no m’has entès, però t’ho he dit.

A en Ramon, les paraules de la Ixabel se li van entravessar.

—L’Iñaki se n’encarregarà, crec que això també t’ho he dit.

Els dos homes van fer una encaixada.

—Té alguna mania o alguna cosa que li agradi especialment? Per menjar o per dormir? —va preguntar l’Iñaki—. Ho dic per estovar-lo una mica els primers dies, fins que s’acostumi a nosaltres.

—Dona-li la cartilla, Ixabel, allà, al calaix del costat de la nevera; aquest no, el petit.

En Ramon va fer un gest amb la mà i l’Oso va aixecar-se. Li va donar uns copets al cap, i el gos va posar les potes del davant al braç de la butaca, esperant més carícies.

—Sempre dorm als meus peus. I el pernil dolç. Però del bo, no un qualsevol. Ha de ser acabat de tallar, i veuràs com es posa, l’hauràs d’apartar perquè no et tiri a terra. I el filet. N’hi agafo de tant en tant, és del morro fi, com l’amo. —Li va dir alguna cosa a cau d’orella i el gos va respondre grinyolant—. I la platja. Vosaltres allà teniu una bona platja, molt bona. Em sents, Oso?

Per a la Ixabel, no era fàcil sentir pietat per en Ramon, i quan aquest sentiment l’atrapava, el convertia en patetisme per dominar-lo millor. Va lligar la corretja a l’Oso i l’hi va donar a l’Iñaki.

—Emporteu-vos les ampolles que hi ha a la vitrina de la cuina: n’hi ha unes quantes de bones, i jo ja no les podré aprofitar. I marxeu ja. Per favor.

Dos dies després, l’olor s’havia tornat agra. Quan va passar per la sala d’estar, va veure alguns macarrons i molles de pa al voltant del sofà, la pica era plena fins dalt de tàpers i tasses i hi havia pèls al petit bassal que quedava al costat del recipient de l’aigua del gos. En Ramon va cridar el seu nom des del llit, «Isabelle!», que va sonar «Izabellll», i va sobresaltar-la. Hauria de tenir en compte més coses de les que havia previst si volia trobar aquella casa com la primera vegada i també per protegir-se ella mateixa.

—Qui hi ha?

—El llop! —va respondre, i de seguida se’n va penedir, perquè no el volia fer riure.

—Volia saber si eres tu.

A cada paraula que pronunciava, el volum de la veu anava baixant.

La Ixabel va deixar el menjar a la nevera. Va fregar els plats a mà i va engegar la cafetera. Va netejar el marbre i va treure els esquitxos de tomàquet del microones. Va buscar l’escombra obrint i tancant els armaris amb més violència de la necessària. Va escombrar a correcuita, va plegar la manta, va estovar el coixí de la butaca. Va pensar que caldria una aspiradora per recollir la brutícia de la catifa i va imaginar-se amb disgust la Madalen encarregant-se’n, tan deixada com era amb les feines de la casa.

—No hi ha una aspiradora, en aquesta casa?

No volia veure-li la cara, no volia ser al seu costat, no volia parlar amb ell.

—Vine! —va cridar en Ramon entre estossecs.

No volia tocar-lo, no volia sentir-lo, no volia ensumar-lo.

—On és l’aspiradora?

No volia netejar, no volia ajudar, no volia alimentar.

—Aquí, a l’armari.

El va trobar al llit, de bocaterrosa, fent força amb els punys contra el matalàs per aixecar-se. La Ixabel va obrir les cortines i la finestra. Duia un altre pijama, la versió en blau de l’anterior. Duia barba de borratxo: a certes edats, cal dutxar-se cada dia, va pensar, afaitar-se cada dia.

—Isabela, bela, bela —va dir sense girar-se—. És a l’armari de la roba.

Tenia la roba endreçada segons la llargada i el tipus, formant una fletxa que apuntava cap a la porta de l’habitació, començant pels abrics i acabant pels cinturons. Era roba elegant, de bon gust, que ja no es tornaria a posar; es va imaginar en Ramon mirant el preu de les jaquetes i deixant anar l’etiqueta en veure acostar-se la dependenta.

Va sortir de l’habitació amb l’aspiradora i al cap de deu minuts va tornar amb dues tasses de cafè.

No volia pensar en ell, no volia imaginar el seu passat, no volia prendre cafè amb ell.

—Compte, que crema.

Els sorollosos xarrups la van fer esgarrifar.

No volia sentir-lo, no volia odiar-lo, no volia estimar-lo.

Li va posar les sabatilles. Tenia els peus a punt de rebentar.

—Me n’he d’anar, t’he deixat el menjar a la nevera. Demà passat vindrà la Madalen, o sigui que fins la setmana que ve. Et deixo el meu número, per si necessites qualsevol cosa.

—Com està el gos?

—No t’enganyaré: s’ha passat les nits plorant. La veritat és que no he dormit gaire, no hem dormit gaire, esperem que els veïns no es queixin. L’Iñaki l’ha tret a passejar abans d’anar a la feina. A mi no m’agraden els gossos.

—De què treballes?

Li costava de creure que en tots aquells anys ell no l’hi hagués preguntat a ningú, però el trobava ben capaç; més capaç d’allò, de fet, que no de fer servir la pregunta com a excusa per encetar una conversa.

—En una empresa de logística i transport d’Irun.

No es volia deixar estimar, no es volia deixar odiar.

—Hi ha un parell de pijames al lavabo, si vols —li va dir en Ramon.

—Si vull?

—Tant se val. Ja m’espavilaré.

Li van regalimar unes gotes de cafè per la comissura dels llavis i li va tremolar una mica la barbeta. El cafè va continuar el seu camí coll avall, cap al pit, i ella, mentre resseguia amb la mirada el curs d’aquell rierol fosc, va descobrir de cop i volta que potser al capdavall seria possible establir una relació honesta, honesta en sentit filosòfic.

El lavabo també feia pudor. Al cossi de la roba bruta hi havia pijames i calçotets. Els va agafar fent pinça amb els dits i els va ficar en una bossa d’escombraries. També hi va ficar la tovallola de mans i la de bany.

—Me n’he d’anar. Tornaré la setmana que ve. Faig tard.

A la Ixabel li va semblar que ell caminava més àgil, amb més facilitat, i, sense voler, se’n va alegrar. Quan va arribar a la sala d’estar, es va agafar al respatller de la butaca. Dret, feia més bona cara. Es va arreglar els cabells amb les mans.

—Dilluns al matí he d’anar a l’hospital —va dir en Ramon.

—Hi pots anar amb taxi? —Ell va agafar la bitlletera i en va treure vint euros que va deixar damunt el moble del televisor—. Una revisió?

—Sí. Agafa els diners, no soc tan miserable, agafa’ls o m’enfado.

La Ixabel va agafar el bitllet, va comprovar que la casa estava més o menys endreçada i va tornar ràpidament al cotxe. Va fer un nus a la bossa d’escombraries i la va tirar al seient del darrere. Va sentir amor, va sentir amor per la Madalen, per l’Iñaki i per la família que formaven tots tres, i va fer tot el camí fins a la feina amb la finestreta oberta, sense pressa, gaudint de l’alegria que li produïa, després de vint anys sent puntual, arribar vint minuts tard per segona vegada en una setmana.

La Madalen era l’única que podia rescatar-lo d’aquell desori i, amb aquesta esperança, es va quedar esperant la discussió que es produiria aquell mateix cap de setmana sense que fes falta que la provoqués ningú.

I va ser així. Durant la disputa, l’Iñaki es va dedicar a aspirar els pèls que l’Oso havia deixat al sofà i a la catifa de la sala d’estar.

—Si no hi vas tu, l’hi demanaré a l’Iñaki, tingue-ho clar.

—L’Iñaki ni l’esmentis. No tens vergonya.

—Ets un fracàs. Un fracàs total. No només com a mare, com a persona també ets un fracàs total.

—Compte amb el que dius, que te’n penediràs. Vas d’adulta responsable i no ets res més que una nena capritxosa. Què en saps tu de la vida? No en saps res, fora del que llegeixes als llibres.

—Estic disposada a deixar la carrera. Si no m’ajudes, la deixaré. Serà un cop al mes, dos com a molt! De debò que no ets capaç de fer alguna cosa per algú un cop al mes?

La Ixabel es va treure una sabatilla i la va tirar contra la paret. La Madalen va agafar les claus del cotxe de l’Iñaki, que estava aparcat davant la casa, va seure al lloc del conductor i va tancar la porta.

La Ixabel es va preguntar si quan s’enfada la gent menteix o diu veritats que d’una altra manera no diria. De totes maneres, no esperava res més d’ella mateixa, se sentia molt per damunt de les seves expectatives morals, i entomaria amb esportivitat el que la filla li havia dit, i encara més, ho conservaria amb molta cura per poder refregar-s’ho a si mateixa en moments de feblesa i recordar-se qui era realment.

—Per què no el vols acompanyar a l’hospital? —va preguntar l’Iñaki, mentre esgranava una magrana amb el dit petit estirat, un gest que exasperava la Ixabel.

—Ho fas expressament.

—Què?

—Parlo del dit, però també de l’altre tema. Qui és aquest? Qui és aquest individu? Digue-m’ho!

—El pare de la teva filla.

—I et penses que per això estic en deute amb ell, amb aquell home amb qui no tinc cap relació des de fa vint anys i amb qui voleu, sí, voleu, encadenar-me perquè vaig intercanviar amb ell alguns fluids? I sí, parlo de tu, perquè et penses que ets millor que jo i que, si fossis al meu lloc, dilluns ho deixaries tot per anar a empènyer pels passadissos de l’hospital la cadira de rodes d’una dona moribunda i calba i que fa pudor d’all amb qui en una època passada vas intercanviar fluids...

L’Iñaki va fer el gest de tancar-se la boca amb una cremallera i va sortir de la cuina caminant enrere.

—I no fiquis el gos a casa, no sé quants cops t’ho he de dir.

L’Iñaki va sortir amb l’Oso i va anar a picar a la finestreta del cotxe amb la clau. La Ixabel va mirar per la finestra, orgullosa perquè, en certa manera, havia sigut la causa d’aquella relació. La Madalen va abaixar la finestreta i l’Iñaki es va inclinar per parlar amb ella. L’Oso va ficar el morro entre tots dos, buscant carícies. De dins, en sortia una dolça melodia de hip-hop, perquè a l’Iñaki li agradava dur al cotxe música de la Madalen i també li agradava escoltar-ne, cosa que la Ixabel trobava tendra o impostada segons el dia, i com també segons el dia trobava adorable o repugnant sentir-li cantussejar les cançons. Fos com fos, el moviment rítmic de les cames nues de la seva filla li va semblar un bon senyal, i també que ell continués amb el braç a dins del cotxe. Va esperar arrencant males herbes del jardí que vingués l’un o l’altra, però no ho va fer cap dels dos. Quan va veure el pijama d’en Ramon entre la roba estesa, li va agafar el riure.

Quan l’Iñaki es va ficar al llit fent olor de cervesa, la Ixabel va deduir que havia acompanyat la Madalen i el gos a casa d’en Ramon, i va pensar que era ben capaç d’haver-se quedat preparant el sopar per a en Ramon mentre pare i filla eren al parc amb el gos, però també va pensar que era capaç de limitar-se a fer de xofer i desaparèixer fins que la Madalen li truqués per passar-la a recollir. De vegades, ell desapareixia, i la Ixabel sentia plaer únicament de la possibilitat que ell, de tant en tant, tingués un trosset de vida que no fos tan transparent. Quan es va ficar al llit, ella se li va acostar i va fer-li l’amor contra en Ramon i, potser també d’una manera incerta, a favor de l’Iñaki mateix.

Es passava les tardes de diumenge preparant menjar per a uns quants dies, provant plats que no havia cuinat mai: seitons en vinagre, hamburgueses de mill, marmitako, amanides de cigrons... En feia tant per a en Ramon com perquè la Madalen pogués endur-se tàpers a Bordeus. Mentre ella cuinava, l’Iñaki posava una mica de música i la comentava, amb l’esperança intacta, després de tants anys, que la Ixabel s’hi aficionés.

Dimarts, quan va obrir la porta, no la va rebre la salutació d’en Ramon. Va deixar el menjar a la nevera, va fregar els plats i va endreçar la sala d’estar, mentre esperava que li arribés algun senyal de vida des de l’habitació. Va recórrer el passadís amb la roba d’en Ramon neta i planxada als braços com si fos un pastís de noces. La porta del lavabo estava oberta, les tovalles eren a terra i les sabatilles de velcro, alineades davant la pica. Al contrari de l’última vegada, la porta de l’habitació estava tancada; quan va obrir, va veure que no hi havia ningú. Va obrir les finestres i va poder veure tots els defectes de l’habitació com es veuen els grans a la pell a plena llum del dia: les cremades de cigarreta a la tauleta de nit, les esquerdes del sostre, l’endoll lleugerament desencaixat de la paret, els llençols esgrogueïts. Va trucar a l’hospital, desconcertada. A la telefonista, li va dir que l’home a qui cuidava patia una miocardiopatia hipertròfica i que ella havia anat a dur-li el menjar perquè-ell-no-es-podia-valdre-i-que-com-que-no-havia-trobat-a-casa-aquell-home-que-ves-per-on-resultava-que-era-el-pare-de-la-seva-filla-i-mira-com-són-les-coses-que-s’havia-passat-vint-anys-sense-parlar-amb-ell-i-tot-i-això-ara-li-preparava-el-menú-del-dia-de-dilluns-a-divendres-i-trucava-a-l’hospital-precisament-per-saber-què-calia-fer-ara-amb-el-servei-de-càtering. La dona va derivar la trucada i després de mantenir una breu conversa amb la nova telefonista («Tenen ingressat en Ramon Lasa Pérez?», «De part de qui?», «De la cuidadora», «Sí, és a cardiologia, a l’habitació 213»), va dubtar per un moment si havia sigut realment ella la fanàtica que havia trucat un minut abans. Va demanar que li passessin la trucada a l’habitació, però no va contestar ningú. Va trucar a la feina i va demanar pel cap:

—Avui no podré venir a la feina, el meu exmarit és a l’hospital. —El seu grau de submissió a la feina era inversament proporcional al que mostrava a casa, i va sentir plaer quan el seu superior va vacil·lar—. Em sap greu, però seran setmanes estranyes; ho sento, però, mentre les coses no se solucionin, no podré aparèixer per la feina. A la safata verda de la meva taula tens alguns currículums, per si necessites ajuda.

Solucionar. Potser era la paraula que s’adaptava millor a la situació.

Reanimada per la decisió que acabava de prendre, va posar els llençols a la rentadora amb un programa curt per tenir temps d’estendre’ls abans d’anar a l’hospital. No es va voler fixar en el matalàs, i va buscar llençols nets a l’armari. Va agafar els de percala. Buscant una coixinera, en va trobar una, també de percala, que duia brodades les inicials d’ells dos i que una tia d’en Ramon els hi havia regalat pel casament. Com que li va fer gràcia, la va agafar. Mentre esperava que la rentadora acabés, va endreçar una mica l’habitació i va obrir els calaixos de la tauleta sense cap curiositat especial: una invitació de casament d’una parella que semblava llatinoamericana, figuretes del tortell de Reis (la Madalen sempre celebrava els Reis amb ell), uns cabdells secs de marihuana en un pot de rodet de fotos, un Cohiba en un estoig metàl·lic, un encenedor Dupont, fotos velles de la família de Tolosa en un sobre i un paquet de preservatius començat.

El va trobar amb la mascareta posada i les mans a banda i banda del cos, per damunt dels llençols, en una habitació doble. A l’altre llit hi havia un vell que tenia al costat dues dones joves, tots tres amb els ulls fixos en el televisor. En Ramon la va mirar sense bellugar pràcticament el cap i va intentar treure’s la mascareta. La Ixabel el va aturar posant-li la mà al canell amb delicadesa; era el primer cop que el tocava d’aquella manera i, sense pensar-hi gaire, es va donar permís a si mateixa per desitjar acariciar la mà d’aquell home.

—Ja he parlat amb el metge, estigues tranquil; serà cosa de tres o quatre dies, quan et passi la fatiga podràs tornar a casa.

Ell va intentar parlar sense treure’s la mascareta. Quan es va adonar de com d’absurda era la situació, se la va apartar amb força:

—Si el cap de setmana ja seré a casa, no cal que li diguis res a la Madalen.

Va tornar a posar la mà sobre el llençol, amb el palmell amunt; després, va tancar les parpelles tímidament i va bellugar una mica els dits. La Ixabel va rendir-se i va posar la mà damunt la d’ell. Es van quedar així, sense mirar-se, acariciant-se amb els polzes, que els van quedar lliures, estrenyent-se amb força les mans i deixant-les anar després, obrint-les i tancant-les com si estiguessin bombejant alguna cosa. En aquell espai sense intimitat, ella es va sentir més segura. Va descobrir que volia veure morir en Ramon, que no li desitjava cap patiment. Va pentinar-li el serrell amb els dits i va acariciar-li les celles perquè la mirés.

Els ulls d’en Ramon es bellugaven ràpidament, però als pulmons els costava omplir-se i buidar-se.

—Estigues tranquil —va xiuxiuejar-li.

Mentre va estar ingressat, la Ixabel el va anar a veure cada dia. Al quiosc de l’hospital comprava el Berria, que era el diari que llegia sempre, i el Gara, que havia vist a casa d’en Ramon, i li llegia en veu alta les notícies més destacades. Cada matí i cada tarda li feia un massatge als peus i als turmells amb la Nivea que duia a la bossa mentre taral·lejava una ranxera que només se sabia a mitges, amb el plaer d’estar fent tot això d’amagat de la Madalen i l’Iñaki. El segon dia, en Ramon va ser capaç d’aixecar-se i arribar fins a la màquina de cafè, gairebé sense parlar, perquè s’ofegava. El tercer dia, van passejar amunt i avall pel passadís, amb el suport del degotador entre els dos.

La Ixabel va compartir les recaigudes i les recuperacions amb els malalts i els familiars que va conèixer pels passadissos, com si tot d’una allò fos la seva vida i tot d’una s’hi trobés a gust i feliç. En Ramon va recuperar la veu, i així va saber que s’havia passat més de quinze anys dinant i sopant fora de casa, en bars i restaurants, que havia muntat una empresa d’exportació de xacolí, que es va passar tres dies borratxo quan el seu amic Genaro es va matar en un accident de cotxe, que va viure amb la dona del bar on feia el cafè cada matí quan la Madalen tenia cinc o sis anys («I la Madalen no ho sabia?», «Jo mai no li he amagat res»), que des que tenia el gos se sentia més ple i per això aquell nom basc que significa «sencer, íntegre, complet», que en algun moment de la història Venècia s’havia il·luminat amb greix de balena caçada pels arponers bascos, que havia estat a punt de casar-se amb una mexicana que va conèixer en un viatge de feina, abans que li comencés el «problema» («Mexicana?», «D’Oaxaca. I guapíssima»).

A canvi, la Ixabel va anar fent alguna incursió en els passatges més emocionants de la seva vida monòtona, però en Ramon no s’hi va voler endinsar: tenia aquells rampells narcisistes de les persones solitàries, potser perquè no tenia a mà ningú més per estimar fora d’ell mateix.

—Almenys, no t’has avorrit. Has fet coses. T’ho has passat bé. Has donat feina a uns quants. Has portat al món una filla meravellosa. —Ell no esmentava gairebé mai la Madalen, cosa que desconcertava la Ixabel.

—Hem. Ella sí que és bona, no com nosaltres.

Van creuar un somriure fatigat, i en aquell somriure hi havia lloc per a la culpa i el perdó de tots dos, o això li va semblar a la Ixabel en aquell moment. Després d’un silenci llarg, ell va afegir:

—Ja no puc recordar què era el que desitjava.

La doctora que va donar-li l’alta no xerrava gaire: tenia els conductes obstruïts, el cor no podia fer-hi gran cosa. I, tot agafant-se les arracades de perles, va dir per acabar:

—Aprofiti aquest estiu estranyament llarg.

En Ramon la va escoltar sense fer ni un gest i, al final, com si el posseís un bon record, va somriure.

Era tan digne com salvatge, i ella sabia que també calia ser així per estar al seu costat, i per això no els va preguntar res, ni a la doctora ni a ell.

Estava ajudant-lo a vestir-se amb la seva roba, assegut a la cadira i ja sense la bata de l’hospital, quan en Ramon la va agafar per la cintura. A la Ixabel va semblar-li que ho feia per poder posar-se dret, però, quan va intentar ajudar-lo, la va atraure cap a ell i es va quedar mirant-li aquells pits opulents. La Ixabel va respirar profundament, va posar-li les mans al clatell i va començar a gronxar el cos i a fregar-li el nas amb els pits a cada moviment.

En Ramon, amb els ulls tancats, obria i tancava els llavis.

Van parar quan els del costat van canviar de canal. La Ixabel va ajudar-lo a cordar-se la camisa i calçar-se. Però, com passa amb les plantes de la floristeria, allò que estava dret i vigorós va decaure i perdre força quan va arribar a casa.

La Ixabel passava tota la jornada laboral a casa d’en Ramon. Va treure del balcó les ampolles buides i les plantes seques, va regar el llimoner i hi va col·locar la taula petita de la sala d’estar i dues cadires, per quan fes sol. Des d’allà a dalt, la ciutat semblava un rusc, amb cel·les hexagonals i tot. Va netejar tots els vidres de la casa. Va cuinar per a tots dos el menjar de malalt que pactaven. Va tornar les millors ampolles de vi que s’havia endut de la casa d’en Ramon, però només en van obrir una. Va reparar la fuita del lavabo.

—Qui m’hauria dit a mi... —va dir la Ixabel entrant a l’habitació amb la clau anglesa a la mà.

Ell no va tornar-li la mirada. Ho feia sovint i, tot i que hi estava acostumada, cada vegada la trasbalsava comprovar com n’era de fràgil aquell equilibri que havien aconseguit.

En Ramon es quedava al llit fins al migdia, escoltant la ràdio. La Ixabel l’havia d’animar perquè s’aixequés. El trajecte entre l’habitació i la sala d’estar cada dia que passava se li feia més penós. A mesura que necessitava més i més la Ixabel, s’anava tornant més i més desagraït, però ella se sentia massa superior per no poder suportar aquell menyspreu. L’acompanyava fins a la butaca, engegava el televisor i dinaven l’un al costat de l’altra. En aquells moments, de vegades rebia missatges de la Madalen preguntant pel pare i explicant coses del seu dia a dia. La Ixabel n’informava en Ramon i mirava d’establir un diàleg a tres:

—La Madalen pregunta que com t’has despertat avui, i ja li he dit que bé; diu que li continua fent mal el queixal, em sembla que li demanaré hora al dentista. Pregunta si estàs mirant Saber y ganar. Que recordis que diumenge mirareu plegats el partit.

En Ramon va continuar mirant la televisió amb la tranquil·litat que la Ixabel ja contestaria les preguntes per ell. Al llarg de totes aquelles setmanes, no se li va acudir res per dir. Res de res.

La morfina li provocava ganes de vomitar. Després de cada ranera, empal·lidia i les mans se li posaven rígides. Ella li posava la mà al front i ell l’hi agraïa. Per calmar-li la sensació de sequedat de la boca, li donava bastonets amb gust de llimona; en Ramon els xuclava durant uns moments; després els escopia i la Ixabel els recollia de terra sense manies.

La Ixabel es va acostumar a despertar-se als matins sense l’Iñaki al costat. Com que tornava de passejar el gos a l’hora d’esmorzar, van haver de començar a fer sols allò que fins aleshores havien fet plegats. Van començar a prendre menjar baix en greix i sense sal, gall dindi i conill en comptes de vedella i pollastre, i cuinaven per a tres, de manera que l’endemà li duia a en Ramon el sopar fet.

—Avui gairebé no ha menjat. Qualsevol dia obriré la porta i me’l trobaré sec. Em fa por.

La meitat del carro del supermercat anava ple de pinso per al gos. Quan anaven a passejar per la platja, era l’Oso qui els guiava, i es van acostumar a reparar els desperfectes que provocava, fos jugant amb un altre gos o fos perquè havia descobert el plaer de rosegar el farciment dels coixins. Tot i que durant el dia el deixaven fora de casa, a la nit el feien entrar i anava a arraulir-se als peus de l’Iñaki, al sofà. Poc després, va aconseguir que el deixessin dormir als peus del llit. Quan la respiració ronca de l’Oso no la deixava dormir, la Ixabel es llevava i se n’anava a l’habitació de la Madalen. Des que havien dut el gos a viure amb ells, havien deixat d’anar al cinema i havien recuperat el vell costum de sortir a caminar per la muntanya.

D’un dia per l’altre, en Ramon va començar a morir-se més i més de pressa. Primer, va perdre la gana. Després, les forces per aixecar-se del llit. La Ixabel l’obligava a dutxar-se amb l’excusa que li anava bé per a la circulació, i quan l’home sortia de la dutxa, ella l’estava esperant amb la tovallola preparada. De vegades, ella mateixa es commovia de ser capaç de fer aquelles coses; mai no s’ho hauria imaginat, però cuidant-lo a ell aprenia a estimar-se. No era més que pell i os, però el seu cos encara conservava el record de temps passats, aquella bellesa que la malaltia no havia pogut vèncer del tot, un bon membre i una tofa de pèl com a epicentre del conjunt.

Un dia, en sortir de la dutxa, el va fer seure en una banqueta i li va tallar els cabells i les ungles. Tot i que ja passava dels cinquanta, gairebé no tenia cabells blancs, però tampoc no li quedava rastre d’aquella cabellera negra i brillant que havia lluït quan era jove. En aquell moment, ja havia deixat de parlar, al llarg del dia ja no balbucejava més enllà de tres o quatre paraules, i totes per renegar. Aquell dia, però, va pronunciar una frase llarga just en el moment que la Ixabel engegava l’assecador. Quan el va apagar per sentir què deia, ja havia acabat. Li va semblar que havia pogut rescatar un «gràcies», però va reprimir la temptació de preguntar-li què havia dit, no fos cas que contestés de mala manera; així doncs, va tornar a engegar l’assecador sentint-se en pau amb aquella suposada mostra de gratitud.

Va morir el dia que el van tornar a hospitalitzar. La Ixabel havia demanat una ambulància i van fer el trajecte agafats de la mà. La Madalen va arribar de Bordeus a temps d’acomiadar-se. Vint anys després, tornaven a estar junts, però un d’ells era ja cadàver. La Madalen, tot plorant, li va ficar les mans pel coll de la bata fins al melic i es va quedar així, estirada damunt seu, mentre la Ixabel li acariciava els cabells.

—Pare —deia la Madalen—. Pare —va anar repetint un cop i un altre, conscient que era una paraula a punt de caducar i que l’assaboria per últim cop.

Les infermeres van fer desaparèixer discretament tota l’enginyeria que havien desplegat per salvar la vida d’aquell home. Quan va quedar despullat de metalls, tubs i agulles, la Ixabel el va mirar per últim cop: semblava un dels del bàndol dels bons, mort a la guerra massa jove. Li va pentinar el serrell i li va plegar bé el llençol a l’altura del pit.

L’Iñaki les esperava al passadís. Mentre abraçava la Madalen, la doctora se’ls va acostar:

—Ha lluitat fins al final —va dir—. Però no hi havia res a fer. Heu estat amb ell fins al seu últim alè, i a més ho heu fet tot molt bé. No es pot demanar res més.

Van llançar les cendres al mar un matí plujós de tardor. Eren ells tres, l’Oso i algun antic company de feina d’en Ramon. Un d’ells li va donar les gràcies perquè en el pitjor moment de la seva vida, quan tot estava perdut, quan tots ho donaven tot per perdut, en Ramon hi havia sigut. Un altre va lloar la seva murrieria i la seva generositat; «Has sigut un bon home», va dir al final. La Madalen va llegir un text on li donava les gràcies: «Perquè, sense adonar-te, has sigut el millor pare i el més valent», i perquè «sense proposar-t’ho, em vas ensenyar les coses més importants».

Quan anaven cap al cotxe, la Ixabel va tenir ganes de demanar-li explicacions, però, en comptes d’això, la va agafar pel braç i van fer el camí entre matolls de gatosa i bruc. La Madalen amb el cap cot i la Ixabel meravellada per aquell esclat de la natura.

Aquella nit, l’Iñaki va estar-se fins molt tard parlant amb la Madalen a la seva habitació.

—Està bé? —va preguntar-li després la Ixabel.

—Tan bé com pot estar i fins i tot una mica millor —li va dir l’Iñaki tranquil·litzant-la.

Després, la vida quotidiana va tornar com un tanc, amb els seus horaris, obligacions, estacions de l’any i factures. La Ixabel va tornar a la feina, i el primer que va haver de fer va ser signar la liquidació de la noia que l’havia substituït. La Madalen va anar amb una companya de classe a Port-au-Prince a col·laborar amb una ONG i per recórrer després Haití i la República Dominicana. L’Iñaki va continuar passejant el gos, i va ser ell qui no va voler abandonar el costum d’anar a la muntanya els caps de setmana, i fins i tot van fer nit en algun alberg. Quan la Ixabel li deia d’anar a passar la tarda «a la civilització», a Donostia, «a buscar opi», ell li contestava que per satisfer la seva set de cinema ja en tenia prou amb les pel·lícules que veien a casa. Per Setmana Santa, mentre l’Iñaki contemplava el paisatge a la vora del pantà de Bachimaña i ella es mirava les botes que ell li havia regalat per Nadal, va descobrir, de cop i volta, que tornava a ser la mateixa de sempre. Hi ha viatges que et canvien i viatges que aconsegueixen tot el contrari, va pensar.

Pel maig, l’Iñaki va marxar una setmana de viatge de final de curs a Salou amb els seus alumnes. A la Ixabel no li agradava passar les nits tota sola en aquella casa, on començava a sentir sorolls d’animals que no reconeixia, i es quedava fins ben tard al sofà davant del televisor sense poder agafar el son. L’Oso es va entestar a estirar-se-li a sobre els peus, i la seva respiració la va despertar a mitja nit. Després, la va seguir fins a l’habitació i es va estirar a la catifa, com tenia el costum de fer. La Ixabel s’havia desvetllat, es va escapar a l’habitació de la Madalen, però l’Oso la va seguir. El va tancar a la cuina i ell es va posar a esgarrapar la porta i a udolar. Tot i que ja eren les tres, va trucar a l’Iñaki per preguntar-li què havia de fer, però tenia el mòbil apagat. Al final, se’n va tornar a l’habitació, va llegir fins a caure de son i es va despertar al matí amb el gos estirat al seu costat. El va treure fins a la rotonda de la cantonada perquè fes les seves necessitats i el va tornar a casa sense allargar la passejada, com per deixar-li clar que ella no era l’Iñaki.

Va passar uns quants dies furiosa amb aquella herència d’en Ramon. Sortint de la feina, compraria tomaqueres a la cooperativa i es passaria algunes hores a l’hort. La terra la relaxava. Quan estava aparcant el cotxe davant de casa ja va sentir els lladrucs. Va portar l’Oso fins a la rotonda i va tornar per un camí més llarg, perquè caminés una mica. Aleshores, es va recordar del llimoner que havia portat de casa d’en Ramon. Havia quedat abandonat al costat del cobert i, quan s’hi havia fixat, l’havia vist ple de brots nous. El trauria del test i el plantaria.

Quan va arribar a casa, es va posar la roba que feia servir per a l’hort. Va començar plantant dues files de tomaqueres. Per trasplantar el llimoner, hauria de fer un forat de ben bé cinquanta centímetres de diàmetre i els mateixos de fondària. Tenia l’Oso enganxat a ella, amb la llengua penjant. Va començar amb l’aixada petita, però va canviar d’idea i va anar a la caseta per agafar la gran, amb el gos seguint-la. Es va posar els guants. Quan va tornar al forat, l’Oso estava gratant la terra, entre panteixos. Primer, al forat que havia començat a cavar, i després al voltant de les tomaqueres que acabava de plantar. Li va donar una empenta forta amb l’aixada i es va posar a bordar. Aleshores la Ixabel va agafar una pilota i la va tirar tan lluny com va poder, però ell l’hi retornava cada vegada i la deixava a terra al seu costat amb mirada amorosa. Li va posar la corretja i el va lligar a la barana de la terrassa. Com que continuava gemegant i lamentant-se, la Ixabel va començar a tirar-li les pedres que anava trobant a mesura que cavava.

—Estúpid! Cony d’estúpid!

Quan ja no n’hi va haver prou amb l’aixada, va tornar a la caseta a buscar la pala. I, entre suors, lladrucs i plors, va fer un forat prou gros perquè hi cabés.