Читать книгу Un cor massa gran - Eider Rodriguez - Страница 7

La meva veïna Arantza em va trucar a la feina per preguntar-me si podia passar per casa seva immediatament. El seu sogre li havia telefonat per dir-li que s’havia marejat mentre cuidava l’Amets. A pesar del que m’explicava, l’Arantza no semblava especialment amoïnada.

—Ara mateix no puc —li vaig dir—, però puc ser-hi d’aquí una hora i mitja.

—No pateixis. No hi ha pressa.

—Arribaré d’aquí una hora i mitja —vaig repetir-li—. Ara mateix, he de fer una visita guiada.

—No, no cal que vinguis. Ja m’espavilaré. No sé què més t’havia de dir... Ah, sí: en un altre moment t’he de dur uns esqueixos que t’he preparat.

Quan en Bixente estava de viatge, el sogre de l’Arantza, que vivia a Sara, era qui s’encarregava d’anar a recollir el nen a la llar d’infants i portar-lo a casa. Em vaig amoïnar, ves a saber què li podia passar. Una vegada que em demanava alguna cosa i jo no ho podia fer. Aquell cop era jo qui podia donar un cop de mà a l’Arantza i estava deixant perdre l’oportunitat. Gairebé cada tarda feia de guia al museu, per hores, i aquell dia m’havia tocat un grup de professors. L’Arantza es mostrava sorpresa cada cop que li deia que estava treballant, allò no m’agradava. Els professors m’estaven ensenyant els seus carnets perquè els apliqués el descompte quan vaig demanar a la meva companya que em canviés el torn: es tractava d’una emergència, ja m’encarregaria jo mateixa d’explicar-l’hi al director si feia falta. Vaig agafar el cotxe. Trigaria un quart d’hora a arribar a casa de l’Arantza, una hora i quart abans del que li havia dit, setanta-cinc minuts que podien condicionar tota una vida. Vaig trucar a l’Arantza per dir-li que m’havia posat en camí, però no va agafar el telèfon. Em vaig imaginar el seu sogre a terra, amb la boca oberta, les manetes de l’Amets jugant amb les seves ulleres o xipollejant al petit bassal, ja que quan passen aquestes coses és normal que es pixin a sobre.

Jo no havia creuat mai ni una sola paraula amb el sogre, era un home de l’interior, i a cap dels dos no se’ns havia acudit res per dir-nos, tot i que ell passava moltes vegades amb el net per davant de casa i jo sempre deia coses a l’Amets. El sogre semblava una d’aquelles persones que esperen que es facin les presentacions oficials abans de parlar, i jo soc algú que no té problemes per adaptar-me a aquesta mena de normes. És un home robust amb els cabells molt blancs i molt forts, que li fan remolins, i l’he vist moltes vegades baixar de la seva furgoneta per entrar a casa d’en Bixente i l’Arantza carregat amb caixes de fruita i de verdura de l’hort. Un estiu, l’Arantza ens va regalar una bossa de cireres i una altra de nous, que encara deuen córrer per casa, perquè no tenim paciència per anar trencant coses tan petites. Però intercanviar paraules, això mai, tot i que té aspecte de ser un home agradable. En Bixente per força deu haver sortit a la mare, perquè és calb i més aviat gros.

Vaig trepitjar l’accelerador, però els panells de la carretera avisaven d’un embús, un tap fet de cossos de gent que anava a la platja i de pals de para-sol. La platja ens iguala a tots, és la manera d’arribar-hi el que ens diferencia, acostumava a dir l’Igor abans de posar-se a renegar.

Vaig tornar a trucar a l’Arantza, però tampoc no va contestar. Em vaig enrecordar dels esqueixos i em vaig preguntar de què serien. Tot i que no tenia gaire importància, havia començat a inquietar-me. Des que érem veïnes, me n’havia donat més de cinquanta, però no havia aconseguit que cap ni un tirés endavant. Una vegada, em va donar un esqueix de dineret i em va dir que és una de les plantes d’interior més resistents. L’Igor i jo dúiem una temporada sense feina, i em va insinuar que potser ens portaria sort, com una mena d’amulet. Quan reia, deixava anar una mena de xisclets molt graciosos. Però aquell cop no sé de què va riure, si de la vergonya que li feia aquella bestiesa de l’amulet o que la bestiesa fos pensar que, amb amulet o sense, no era gaire probable que cap dels dos trobés feina. El fet és que, comparant-me amb ella, em sentia ben poca cosa.

Tres quilòmetres de retencions. L’Amets assegut damunt el coll de l’avi, ofegant-li l’últim alè. Em suaven les mans.

Vaig arribar a casa l’Arantza una hora després que em truqués, amb la petita esperança de poder fer-me càrrec encara de la situació. Vaig trucar a la porta, però no va obrir ningú. Hi vaig entrar. La casa de l’Arantza i en Bixente sempre estava endreçada i feia bona olor. Entrar a casa seva era ben diferent d’entrar a casa nostra. A casa nostra, de vegades semblava que hi haguessin entrat a robar. A la seva, en canvi, tot era mesurat, fins i tot l’ordre. Aquell dia, també estava endreçada, tot i que la televisió estava més forta que de costum, amb uns dibuixos animats en francès. Hola!, vaig cridar quan vaig començar a enfilar el passadís amb pas prudent. Bona tarda!

Vaig trobar el petit Amets a la sala d’estar, clavant cops al televisor amb un triangle de música. On és l’avi?, vaig preguntar-li, i ell va aclucar els ulls tot ensenyant-me aquelles genives humides amb una sola dent. On és l’avi? I el nen va riure fent petarrellejos molt graciosos amb la boca i picant el televisor amb entusiasme. Em vaig angoixar d’imaginar el que podia trobar darrere d’alguna porta tancada. Vaig recórrer mentalment la casa i vaig arribar a la conclusió que havia de ser a la cuina: la gent, quan es troba malament, va a beure aigua. Damunt la taula, al costat de la batedora ficada dins una gerra de vidre, les peles de poma i de pera donaven una mica d’alegria a la pulcra cuina. Aleshores vaig recordar que al jardí, al darrere d’un arbre el nom del qual l’Arantza em repeteix cada vegada i jo cada vegada oblido, hi havia un banc que havien comprat en algun mercat ambulant i havien restaurat i m’hi vaig acostar, mentre visualitzava interiorment les possibles escenes: potser havia caigut del banc i el trobaria a terra de bocaterrosa, o potser continuava assegut amb el cap penjant enrere i la boca oberta, sense to muscular. Però no, allà tampoc hi havia cap rastre d’aquell vell xaruc: damunt el banc, només vaig trobar-hi un parell de revistes de decoració amb una pedra pintada a sobre.

Vaig tornar a entrar i vaig anar directament a l’habitació de l’Amets. Res de res: damunt del llit, fet de manera impecable i il·luminat pel sol, un gran ós de peluix de color blau.

L’habitació del costat era la de l’Arantza i en Bixente. No hi havia entrat mai, i vaig sentir curiositat. Vaig trucar a la porta, dos, tres cops. Silenci. Vaig obrir, i la foscor se’m va entravessar a la gola: les finestres i els finestrons estaven tancats i l’ambient no era el de la resta de la casa, feia olor de resclosit i d’humitat. Vaig sentir un lleuger desengany. Però hi havia alguna cosa més. Allà hi havia algú. Al llit. Em vaig sobresaltar. Respirava. Regularment. M’hi vaig acostar. Vaig veure el vell despullat damunt el llit desfet. La seva pell il·luminava la foscor. Era la primera vegada que veia de tan a prop un cos d’aquella edat nu: ample de pit, la panxa inflada i la pell sense pèl, un cos que hauria pogut semblar de dona si no hagués estat pel penis. Suau, net, brillant.

Vaig agafar-li gust a l’olor, em passava sovint. La respiració el bressolava suaument, i mentre l’observava vaig sentir coses molt especials. En aquell moment, no vaig tenir cap necessitat de comprendre el que estava veient, es tractava només de mirar, de continuar mirant. Aleshores, vaig adonar-me que estava trepitjant unes peces de roba que hi havia a terra i que alguna cosa se m’havia quedat enganxada a la sandàlia, i, quan em vaig ajupir, vaig tocar uns sostenidors de randa, barrejats amb uns calçotets senzills de cotó i una camisa de tergal.

Em va agafar pressa per sortir d’allà. Sense voler, vaig donar una puntada de peu a uns pantalons i la sivella del cinturó va fer soroll. La respiració es va aturar un instant i va canviar de ritme, però l’home no es va despertar. Vaig tancar la porta suaument. L’Amets estava parlant amb els dibuixos de la televisió. Va ser aleshores que vaig sentir el xerric de les canonades. Tot el soroll de la casa va canviar de cop i volta, aquell xerric va marcar un abans i un després. Abans, encara que jo no m’hi hagués fixat, hi havia un soroll de dutxa; després, ja no hi havia el soroll de dutxa. Un soroll que només vaig sentir quan vaig deixar de sentir-lo.

Encara havia de travessar el passadís, el parquet es queixava a cada passa. La porta del lavabo continuava tancada i, quan vaig passar per davant, vaig sentir soroll de pots que algú deixava damunt un prestatge de vidre. L’Arantza sempre anava molt arreglada. Podia sortir en qualsevol moment. Quan vaig passar pel saló, l’Amets em va fer algunes gràcies, picava la taula de vidre amb unes maraques i em convidava a la seva festa. Li vaig llançar un petó i finalment vaig poder tancar la porta de casa sense fer soroll. Vaig travessar el jardí i vaig córrer cap a casa meva. Em vaig estirar al llit tremolant. No em podia treure aquell cos del damunt.

Em va trucar l’endemà:

—Acabo de veure les teves trucades d’ahir: amb l’ensurt, em vaig deixar el mòbil a la botiga i no l’he recuperat fins avui.

Treballava en una botiga de roba, una roba que no em compraria mai. Feia la mateixa veu de sempre, alegre i clara.

—Com està el teu sogre? —No vaig tenir altre remei que preguntar.

—L’avi? Està com un toro. Aquesta tarda passaré per casa vostra amb els esqueixos, si et va bé.

Va portar la conversa com si tot plegat fos una cosa més que superada. Allò em va servir d’excusa per endreçar la casa, i m’hi vaig estar un parell d’hores, però en el moment que vaig sentir que obria la reixa vaig pensar en tots els racons que havien quedat sense netejar. L’Arantza es va presentar tota vestida de blanc, amb l’Amets a coll i un munt d’esqueixos en una bossa de paper. Com que feia calor, vaig oferir-li alguna cosa per beure, pensant en cervesa.

—Que tens aigua amb gas? —em va preguntar amb el to de qui demana un gran favor, tot i que hauria de saber que nosaltres no en preníem—. Li faran un escàner, per si de cas, però no sembla que hi hagi cap motiu d’alarma. A més, si en algun moment es troba malament, la germana d’en Bixente, que és soltera, viu al costat.

—Ahir va fer molta calor, potser només va ser això.

—Sí, jo també ho crec. Sigui com sigui, no li direm res a en Bixente fins que torni de Nantes, té la sensació que abusem del seu pare, ja saps com és, i no el volem amoïnar per res. I això que ell ve encantat a cuidar l’Amets! Des que se li va morir la dona, que només viu per l’hort i pel seu net.

Em va demanar aigua de l’aixeta amb gel. Jo no em podia treure del cap ni la lluentor del penis ni la randa dels sostenidors. Al final, em vaig atrevir a prendre una cervesa: en vaig posar la meitat en un got i l’altra meitat la vaig deixar a la nevera, per cuinar, vaig dir-li.

L’Amets estava assegut damunt la taula i quan el mirava tancava els ulls, aixecava els braços i reia. Em va costar contestar-li amb el mateix entusiasme. L’Arantza va baixar el nen de la taula mentre em parlava dels esqueixos, i el nen va sortir de la cuina gatejant.

—Tens un tornavís llarg? —em va preguntar l’Arantza.

Vaig anar cap al cobert on l’Igor guardava les eines: estava molt desendreçat i no volia que ella el veiés. L’Arantza em va venir al darrere donant-me instruccions:

—Són d’hortènsia, que és una planta molt forta que creix molt bé aquí. Has de posar els esqueixos en aigua fins que els plantis; aleshores, talles les fulles per la meitat, fiques el tornavís a la terra, tan fondo com puguis, i després hi poses un esqueix, deixant una distància d’uns trenta centímetres entre un i l’altre. —Mentre parlava, tenia el costum d’anar cargolant amb el dit petit la cadena d’or que duia al coll—. És molt fàcil, de debò. Ja veuràs com, d’aquí un parell d’anys, haureu de travessar un passadís d’hortènsies abans d’entrar a casa.

Em va agradar imaginar-me aquell futur.

Abans que en fos del tot conscient, ja m’estava afanyant per posar els esqueixos dins un gerro d’aigua. Jo vaig fer veure que en buscava un, tot i que sabia que no en tenia cap. Al final, el que vaig fer va ser tallar pel mig una ampolla de plàstic i els vaig ficar allà dins. Vaig deixar l’ampolla tallada damunt la taula. L’Arantza semblava satisfeta.

—I on és l’Igor? Fa temps que no coincidim. Li van bé les coses? —em va preguntar, i va esperar la meva resposta amb atenció.

—És a la feina. Ara fa de càmera. I alguns caps de setmana, de cambrer al bar d’un amic. Moltes hores i pocs diners, ja saps com va. Se’n va molt d’hora i torna tardíssim.

No li vaig dir que tot sovint tornava molt després de sortir de la feina.

—Bé, segurament no són les feines de la vostra vida, però val més això que res. En podeu estar contents. T’hauries de permetre algun capritx, t’ho mereixes. —Es va acostar per repetir-m’ho—: T’ho mereixes.

Jo em vaig estremir. No sé què havia vist en mi per dir-me allò.

Vaig tenir unes ganes molt fortes que l’Arantza sortís de casa: encara que parlar amb ella em tranquil·litzava i observant-la aprenia com havia de fer les coses i com me les havia d’agafar, mentre ella hi era jo ho veia tot molt més brut.

L’Amets va anar de quatre grapes fins als nostres peus. Es va agafar a les potes d’una cadira per poder-se aixecar. L’Arantza va espolsar-li la roba i li va agafar un d’aquells braços grassonets per fer que em digués adeu. Tan bon punt van haver marxat, em vaig posar a fregar el terra.

L’endemà, mentre esmorzàvem, l’Igor em va preguntar pels esqueixos que hi havia a la taula de la cuina dins una ampolla de Coca-Cola i em va dir que eren un centre molt sofisticat. Vam riure. Al matí era quan ens enteníem millor, quan teníem més fe en nosaltres. Va anar a buscar-me un tornavís més llarg que el que hi havia damunt la taula.

—Si avui poguessis venir abans, podríem sopar a la platja —vaig demanar-li.

—Ho intentaré.

—Preparo entrepans de pollastre?

Després, vam follar al sofà.

No el tornaria a veure fins l’endemà, n’estava segura.

Tot i que vaig estar temptada de fer-ho més d’una vegada, no li vaig explicar la història del vell i l’Arantza, perquè em feia sentir forta i me la volia guardar per a mi sola, verge; era com tenir entre les mans la cria d’un animal: protegint-la, em protegia a mi mateixa.

Aquell mateix matí em vaig disposar a plantar els esqueixos tal com m’havia explicat l’Arantza. Hi ha un camí de grava d’uns cinc metres de llarg que va des del carrer fins a la porta de casa; a banda i banda, hi creix l’herba. Al costat de l’entrada, hi ha tres contenidors per reciclar vidre, plàstic i paper, normalment plens fins dalt. Potser el següent pas havia de ser posar ordre en aquell racó: deixar-lo net i polit com el dels veïns, amb els tres contenidors amagats dins un bagul de fusta, i així de passada faríem callar les murmuracions de la gent. O bé podria polir i envernissar els bancs i la taula, comprar un para-sol, tornar a omplir les jardineres buides.

Els vaig plantar a uns quinze centímetres del caminet de grava, vorejant-lo, entre l’herba alta. El tornavís penetrava a la terra sense dificultat, l’esqueix hi entrava sense haver de fer força.

Caminar descalça per l’herba i omplir-me les mans de terra em feia sentir bé. Les aranyes havien teixit una teranyina a la nansa de la regadora i el sol l’havia descolorit. Quan la vaig posar sota l’aixeta, va recuperar una mica del seu antic verd. Vaig regar les dues fileres d’esqueixos, mitja hora més tard havia acabat la feina. També podríem plantar algun fruiter i tenir a la fi una entrada com Déu mana. Aquell estiu podia ser diferent: ho tenia més que mai a l’abast.

A primera vista no semblava que hagués fet gran cosa, però era ben conscient de la importància que tenia allò: al cap de dos o tres anys, per arribar a casa nostra caldria seguir un camí plantat d’hortènsies gegants, tot i que m’havia oblidat de preguntar de quin color eren. Costava de creure.

Jo recreava constantment aquell dia, com una viciosa. Reviure aquell espectacle m’emocionava, m’ajudava a mantenir-me viva, i era per això que havia de mantenir-lo ben viu. A la feina, vaig començar a fer-ho entre visita i visita, durant uns pocs minuts en què desapareixia discretament; també solia invocar-lo quan anava a comprar. Però el meu moment preferit era quan fumava l’última cigarreta a la finestra: recordar els matisos de l’olor, aquella nuesa, aquella nuesa estranya i bella, el tacte de la randa i després el soroll de la dutxa, el fàstic i la fascinació.

De vegades, em costava de creure que realment hagués estat allà, que hagués succeït de debò; quan em passava això, em divertia reconstruint aquell dia tot sencer, amb calma, per tal que l’instant que entrava a casa l’Arantza em sorprengués una vegada més, amb una excitació renovada: aquell cos, l’evidència de la roba de tots dos, el soroll de l’aigua. Era un secret que em feia companyia.

En aquella època vaig veure sovint el sogre de l’Arantza passejant amb l’Amets. Una vegada, me’ls vaig trobar davant de casa. Jo sortia cap al museu amb l’uniforme posat i l’Amets s’havia aferrat a la reixa del jardí. Per un segon, vaig poder acumular prou coratge per mirar-lo a la cara. Anava perfectament afaitat, aquells remolins li donaven un aire murri; fins aquell moment no m’havia adonat que tenia els ulls blaus i una bona dentadura, malgrat els seus gairebé setanta anys. Parlava amb l’Amets mig xiuxiuejant i premia els llavis si se li escapava un somriure. Volia dir-li alguna cosa, però no sabia què.

—Aneu a passejar? Quina sort...

—S’ha d’aprofitar la tarda —em va dir sense mirar-me.

Aquell dia, anant cap a la feina, vaig intentar tornar a reviure l’escena, perquè necessitava motius per continuar endavant, però tot plegat se m’apareixia cada cop més difús, un batibull d’olors, un cos sense lluentor, un xerric metàl·lic que ja no em feia estremir. Cada cop més diluïda, aquella visió va deixar de despertar coses al meu interior.

La vigília de la revetlla de Sant Joan, l’Arantza i en Bixente van venir a preguntar si podien aprofitar la fusta que teníem al porxo per a la foguera. Havia passat més d’un any des que havíem tret de casa una porta i uns quants mobles vells, però en tot aquell temps no havíem aconseguit trobar l’esma necessària per dur-ho tot a la deixalleria. Tot i que sabia que ens estava fent un favor, l’Arantza m’ho va demanar com si fos un favor que li estava fent jo a ella. En Bixente va entrar la furgoneta i vam carregar la fusta entre els tres. Volien fer una bona foguera a casa. Celebrar l’arribada de l’estiu. Cremar les coses dolentes. Feien torns per anar dient tot el que volien fer. Estaven orgullosos, acabats de dutxar, estiuencs. Jo també els somreia per torns. Em costava apartar la mirada de la randa dels sostenidors que l’Arantza deixava veure per sota de la samarreta. Els vaig oferir cafè i en vam prendre al porxo, a peu dret. En Bixente ens va convidar, a l’Igor i a mi, a passar per casa seva a la nit per veure la foguera, però jo vaig tirar pilotes fora.

Els mobles van deixar una clapa rectangular al lloc on havien estat, i em vaig quedar una estona mirant les paneroles anar i venir.

L’Igor es va adonar de seguida que faltava alguna cosa, i li vaig dir que havia sigut idea dels veïns, sense esmentar res de la invitació. L’herba no s’havia segat des de l’estiu anterior i els bambús havien crescut tant que no ens deixaven veure les impressionants postes de sol. Vaig demanar-li a l’Igor que segués, i li va semblar una idea extraordinàriament bona. Amb l’Igor, una no sabia mai si parlava de debò o tirava d’ironia, i, confusa, em vaig quedar a l’expectativa, preparada tant per a les coses bones com per a les dolentes. Quan el vaig veure sortir vestit amb roba de feina i amb les ulleres de segar em vaig tranquil·litzar. Li vaig dir que era la revetlla de Sant Joan i que a la nit hauríem d’anar a banyar-nos al mar per purificar-nos. Em va contestar que d’acord, sense gaire convicció, i va posar en marxa el tallagespa. Aquell soroll em calmava, i també que l’Igor fos allà, vestit amb una samarreta de tirants, fent alguna cosa per casa nostra. El vaig observar des de la finestra mentre sentia una mena de satisfacció enorme al pit. Vaig preparar una mica d’esmorzar: xoriço fregit, formatge i pa. El vaig cridar des de la finestra, però no em va sentir. Aleshores, em vaig adonar que ell no recordaria que, amagats entre l’herba alta, hi havia els esqueixos, i que no els veuria. Però no li vaig cridar, no hi vaig anar i ni tan sols no vaig mirar.

Vaig treure dues llaunes de cervesa de la nevera i les vaig posar en una safata. Quan vaig arribar al costat de l’Igor, ja havia massacrat els esqueixos. El vaig haver d’agafar pel colze perquè s’adonés que jo era allà. Vaig assenyalar-li amb un gest del cap l’esmorzar que havia deixat al graó del porxo. Es va posar molt content. L’estiu prometia.