Читать книгу L´Or del Rei - Ernest Prunera Aledo - Страница 6

13 DE MAIG DE 1872

A través dels finestrals de vidres trencats s’escolaven les veus de les persones congregades a la plaça i també un ventijol fred que feia moure els extrems alçats del bigoti del baró. En Jaume d’Urch aguantava estoicament el pessigolleig de les puntes dels pèls a les ales del nas. Sentia un formigueig al clatell i tenia les cuixes adormides. Feia hores que era dempeus enmig de la sala, amb el cos encarcarat, però amb posat marcial. Del pit de l’uniforme apedaçat penjaven medalles rovellades. Amb la mà dreta aferrava el canó d’un antic fusell amb la culata recolzada a terra. La mà esquerra sostenia uns guants negres de cuir. Una boina vermella, estudiadament col·locada, li cobria la coroneta.

Unes passes davant d’ell, el pintor feia els darrers retocs al retrat. Treia el cap constantment per sobre de la tela, buscant algun detall per polir. Es quedava una estona mirant fixament la figura del baró i després tornava a amagar-se rere la seva obra, amb els ulls migs clucs i el front arrugat en un gest de concentració. En Jaume d’Urch donava molta importància a aquell quadre, el retrat que l’immortalitzaria, que el perpetuaria en la memòria de les futures generacions. Imaginava amb orgull com, anys a venir, la població de la Baronia de Mancamans i de la resta de la comarca explicaria amb emoció les seves gestes i observaria amb admiració la seva figura plasmada en aquella tela.

El baró va despertar de l’embadaliment quan es va obrir la porta sense que ningú ho esperés, amb un grinyol profund a causa de la fricció de la fusta podrida sobre el terra enrajolat. Un home rabassut, coix i borni va entrar a la sala. El pintor va rondinar amb veu baixa, potser perquè l’ensurt de la visita imprevista li havia provocat una pinzellada errònia. O potser, simplement, per l’espant de veure aquell home malgirbat, que vestia una casaca fosca, foradada i esquitxada de llànties, faixa negra i espardenyes esfilagarsades. De l’espatlla esquerra li penjava un trabuc desfasat i sobre el cap portava una boina vermella gastada similar a la del baró. “L’home més lleig del món”, va pensar en Jaume d’Urch captant de reüll aquella figura.

El nouvingut va avançar dues passes i va dir solemnement:

—Tot és a punt, senyor baró.

Les medalles van dringar lleument quan en Jaume d’Urch es va moure per deixar el fusell sobre una poltrona. Ignorant la presència del borni, va anar cap als finestrals i va netejar amb una mà la pols acumulada en un dels vidres que encara es mantenien miraculosament sencers. Va fixar la vista al final de la baixada que comunicava la mansió amb el poble. Des d’allà podia veure els caps de la gent que l’esperava a la plaça. Va intentar comptar els homes, però li va ser impossible. Va recitar una curta pregària perquè en fossin suficients per a la missió que s’havia imposat a si mateix. Mentre resava va mirar el roure que creixia ferm al marge del camí i que havia fet plantar el seu avi. Les branques es van moure amunt i avall, com si li estiguessin dient que sí, que la seva empresa reeixiria. Es va senyar discretament i es va girar. El pintor i el borni el miraven expectants.

Encara sense obrir boca, el baró va travessar tota l’estança per dirigir-se cap a una còmoda atrotinada situada en un racó, al costat de la porta per on havia entrat el borni. Va intentar obrir un dels calaixos, el de dalt de tot, però li va ser impossible. Semblava que estava encallat. Ho va provar diverses vegades, cada cop amb més força, fins que finalment el moble va cedir als seus desitjos i el calaix es va obrir. Amb l’esforç, però, va moure també la còmoda sencera; només uns centímetres. Va guardar dins el calaix els guants negres i amb una empenta va provar de col·locar de nou el moble al seu lloc. Li ho va impedir una rajola solta que topava amb una de les potes de la còmoda. El baró va haver d’abraçar la còmoda i aixecar-la mig dit per poder-la posar en el seu lloc d’origen. Llavors es va tombar amb solemnitat i es va acostar al pintor mentre es col·locava bé l’uniforme i s’eixugava dissimuladament la suor del front.

En Jaume d’Urch va observar durant uns segons el resultat de les hores d’encarcarament a què s’havia sotmès voluntàriament les darreres tres setmanes. Allisant-se les puntes del bigoti va admirar el posat orgullós, la glòria que irradiava de cada peça de l’uniforme, la solemnitat del seu gest, però també la bonhomia de la seva mirada, que es perdia per sobre de l’espatlla de l’observador. Realment, aquell pintor li havia captat l’essència, havia vist a través d’ell per plasmar el seu esperit.

—Magnífic! —va exclamar finalment—. Ja està acabat?

—Sí... No... bé, encara falten alguns detalls. Però els puc pintar en la vostra absència, senyor baró —va dir el pintor acompanyant les paraules amb una reverència exagerada.

—Perfecte! Quan estigui acabat, digueu-li a la baronessa que el pengi aquí mateix, sobre la llar de foc, presidint la sala.

El baró va estendre un braç per abastar la paret on volia el quadre. Era la que el pintor tenia a l’esquena, una superfície irregular, amb taques d’humitat i amb clapes de guix que deixaven veure la pedra nua.

—Sí, senyor baró —va contestar el pintor tornant a fer una inclinació de respecte desmesurada.

En Jaume d’Urch va somriure satisfet. Llavors va agafar el fusell que havia deixat sobre la poltrona i va sortir de la sala passant pel costat de l’home borni sense mirar-lo. Aquest el va seguir arrossegant el peu dret. El borni va tancar la porta darrere seu molt a poc a poc, com si estigués martiritzant el pintor amb el xerric de la fusta sobre les rajoles. Quan es van quedar sols, va dir:

—Si em permeteu, senyor baró, això de la vostra dona…

El borni va callar, observant com en Jaume d’Urch revisava distretament el fusell.

—Continua, Pere —el va animar el baró.

—Amb tot el respecte, senyor baró. No crec que la baronessa sigui aquí quan tornem de la guerra.

En Jaume d’Urch va esclatar en una riallada sonora i va refusar l’opinió del borni amb un gest amb la mà.

—Ai, Pere! Has estat mai casat?

En Pere Roca sabia que el baró coneixia la resposta a aquella pregunta. Tot i això va contestar:

—No, senyor baró.

—Llavors no pots saber com és de voluble, l’humor de les dones! La seva voluntat és lleugera com l’aire i molt sensible als canvis del clima. Ho vaig llegir fa poc en un llibre d’un doctor alemany. Ara no recordo com es deia... Klaus no-sé-què, crec. Segons aquest expert germànic, el caràcter de les dones no és com el nostre, el dels homes, que és ferm com les muntanyes que ens envolten —va explicar assenyalant cap a l’exterior de la mansió—, sinó que és molt volàtil. Però sempre es mantenen a l’abast de la mà que les alimenta, les vesteix i les protegeix. Tu saps més que ningú la quantitat de cops que ha amenaçat de marxar, i encara continua sota aquest sostre. Malgrat totes les seves rebequeries, t’asseguro que la baronessa serà aquí quan tornem triomfants.

—Ha omplert tres baguls amb les seves pertinences, senyor baró. Crec que la intenció d’abandonar-vos ara va de debò —va respondre el borni.

En Jaume d’Urch va mutar el somriure per un rictus seriós. Mirava el rostre d’en Pere Roca sense saber què contestar. Es va sorprendre observant amb inquietud els petits saltirons nerviosos de l’únic ull d’aquell home. L’altre estava cobert per un tel lletós. El nas li recordava una patata grillada i la boca torta semblava la cicatriu d’un cop de destral. “És ben bé l’home més lleig del món”, va tornar a pensar el baró.

En aquell moment, de la planta baixa van arribar crits. Dues persones, un home i una dona, semblava que discutien acaloradament. De cop i volta les veus van callar i, al cap de poca estona, es va sentir un fort cop de porta i unes passes que pujaven les escales apressadament. Un dels criats més joves de la mansió es va aturar als darrers esglaons, panteixant i amb la cara enrojolada per la intensitat de la baralla.

—Què passa, Ossó? —va preguntar en Jaume d’Urch amb severitat.

—És la cuinera, senyor baró —va dir el noi amb desesperació—. Ha marxat! Ha dit que si la baronessa us deixa, ella també!

En Jaume d’Urch va mirar al sostre amb desesperança i va respirar profundament. Era la tercera serventa que deixava la mansió en quinze dies. Va estar-se una estona observant les teranyines que creixien entre les bigues mig podrides i el vol erràtic de les partícules de pols. Després va dir, tot baixant les escales i esquivant el criat esvalotat:

—Anem, Pere. Tenim una guerra a fer.

II