Читать книгу L´Or del Rei - Ernest Prunera Aledo - Страница 7

DIVENDRES, 4 D’ABRIL DEL 2014



En Joan Ferragut va donar un cop de ràbia al volant. Feia hores que conduïa el vell Citroën per una carretera secundària sense trobar el que buscava. Totalment desesperat, serrava les dents amb força i respirava feixugament. De tant en tant deixava anar un renec mentre mirava de biaix un mapa de la zona que havia comprat en una gasolinera de l’autopista i que descansava, desplegat i arrugat, al seient del copilot. Va llançar un improperi quan va comprovar, un cop ja en ruta, que el poble on anava no apareixia en el plànol, ni tan sols una mínima referència. I en aquella carretera per la qual circulava, perduda de la mà de Déu entre altes muntanyes i boscos de vegetació exuberant, encara no havia trobat ningú a qui preguntar. Ni un ciclista ni un passejant ni tampoc cap altre cotxe. Res.

—On coi deu ser aquest poble maleït? —va remugar en veu alta.

Començava a creure que aquell lloc no existia, que tot havia estat una broma de mal gust. Ell, un escriptor d’èxit en hores baixes, hereu d’una mansió situada en un poble el nom del qual no havia sentit mai? Va somriure amb amargor mentre pensava com n’havia estat, d’ingenu. Sense cap mena de dubte algú s’havia burlat d’ell, s’havien aprofitat de la seva debilitat i ara devien estar cargolant-se de riure en algun lloc molt lluny d’on es trobava. Però si era allà errant per aquells paratges també era per culpa de la Sara Torné, la seva agent literària, la persona que l’havia ajudat a esquivar els esculls cruels que el destí, Déu o qui fos li havien posat al davant, i qui l’havia empès a emprendre aquell viatge.

Evocar la imatge de l’agent sexagenària li va fer pensar en el mòbil. Ella el podia trucar en qualsevol moment. De fet, l’havia amenaçat de trucar-lo sovint per saber com portava la nova novel·la que havia d’escriure en aquell poble. Va buscar l’aparell sota el mapa i el va mirar per enèsima vegada. Continuava sense cobertura. Estava perdut i aïllat. Si en els deu minuts següents no trobava cap senyal del poble, donaria mitja volta i tornaria a Barcelona.

De sobte, una ambulància sorgida del no-res se li va enganxar al darrere amb les sirenes taronges llampeguejant i li va fer llums perquè s’apartés. Va alentir la marxa i es va arrambar al voral tot el que va poder. L’ambulància el va avançar i es va allunyar uns metres, no gaires, perquè al cap d’uns segons el vehicle va frenar, va encendre l’intermitent dret i va enfilar un trencall de la carretera ocult per les bardisses. En Joan va mirar en aquella direcció com si s’hi hagués amagat un unicorn. Gairebé ocult per les branques d’un arbre espès hi havia un senyal metàl·lic oxidat on es podia llegir amb dificultat el nom del poble que buscava: la Baronia de Mancamans.

—Per fi! —va exclamar amb una barreja d’alegria i alleujament.

Va seguir aquell camí darrere l’ambulància. Era una mena de pista forestal, ampla i plena de sots que van fer patir en Joan pels amortidors del Citroën atrotinat. Mentre saltava a l’interior del vehicle com si estigués en una atracció de fira, va tornar a penedir-se d’haver-se desplaçat fins aquell poble desconegut per tothom i apartat de tot. I si la mansió no existia realment? I si havia estat víctima d’una trampa cruel? Per sort, el trajecte va ser curt. Al cap d’uns cinc minuts de circular per aquell camí de sorra, la vegetació frondosa que flanquejava els marges va donar pas a una extensa vall envoltada per enormes muntanyes de cims blavosos.

La vall estava ocupada per una sèrie de cases disperses de pedra amb teulades de pissarra. Els habitatges, de formes i mides similars, s’estenien arreu aparentment sense cap mena d’ordre ni planificació. Estaven connectats entre ells per camins de terra enfangada. Només un grup d’una desena d’edificacions estava concentrat al voltant d’un espai rectangular, com si fos una plaça central, cobert totalment de males herbes. D’entre el grup d’edificis que envoltaven aquest espai destacava una església amb un campanar no gaire alt al qual li faltava la campana. L’església i algunes de les cases reposaven a la falda d’un turó, i sobre d’aquest es mantenia dempeus un casalot desmanegat.

En Joan va interrompre bruscament la contemplació de la Baronia de Mancamans per culpa d’una ovella. L’animal era al mig del camí per on circulava el Citroën, buscant mandrosament alguna cosa per menjar. En Joan va aturar el cotxe al costat de dues cases separades per un espai on amb prou feines hi cabria una persona. Davant d’ell, el camí continuava recte uns metres i després es bifurcava. Cap a la dreta es dirigia al grup de construccions amb l’església entre elles i es perdia més enllà. I cap a l’esquerra s’elevava sobre el turó al cim del qual hi havia la casa, de planta quadrada i d’aspecte senyorial, que dominava la vall. Just al mig del camí del turó, sota un arbre enorme, hi havia aturada l’ambulància al costat de dos cotxes dels Mossos d’Esquadra. Dos agents mantenien a una distància prudencial un grup d’una desena de persones que miraven encuriosides el que passava sota l’arbre. Allà, uns altres dos agents prenien nota del que els explicaven tres homes. Si la casa del turó era la mansió que havia heretat, en Joan hauria d’esperar que marxessin l’ambulància i la policia per arribar-hi. De totes maneres, en aquell moment tampoc no hi hauria pogut anar. I és que l’ovella solitària que havia aturat la seva marxa s’havia multiplicat. En qüestió de minuts, tot el camí i l’espai on s’agrupaven l’església i les altres cases s’havia omplert d’aquests animals, que pasturaven tranquil·lament.

Resignat a esperar, en Joan va sortir del cotxe i va observar la mansió, situada just sobre l’església: el seu campanar semblava que l’assenyalava com el dit índex d’una mà. Més que una mansió, era un casalot desmarxat. Des de la distància, feia la sensació que portava molt anys deshabitada, tot i que l’edifici desprenia un aire de nostàlgia de temps més esplendorosos. No es va voler ni imaginar com devia estar l’interior. El va envair una sensació de decepció, pensar en les reformes que hauria de portar a terme per fer-lo mínimament habitable i poder-lo vendre, que era la seva veritable intenció quan es va assabentar del que havia heretat.

Un gos va passar corrent pel seu costat i, a força de lladrucs, va obligar algunes ovelles que s’havien allunyat massa a acostar-se al grup principal, situat a tocar d’una petita agrupació d’arbres. Els animals van obeir alhora que feien dringar sorollosament els esquellots. El gos, gran i pelut, d’un color blanquinós, es movia frenèticament per entre les ovelles bordant les seves ordres. Llavors, de darrere en Joan va arribar un xiulet agut i prolongat que va ser seguit per un crit sec. El gos es va aturar mirant en direcció a l’origen d’aquells sons i va seure sobre les potes del darrere movent la cua amb impaciència. Un noi d’uns vint anys va passar amb parsimònia pel costat del Citroën. Portava un bastó travessat a les espatlles, per darrere del clatell. Les mans hi penjaven com fulles seques. Portava uns pantalons texans negres amb els camals molt estrets i una caçadora de cuir, també negra, sota la qual s’entreveia una samarreta amb el logotip d’AC/DC. Els seus cabells foscos i llargs, semblants als del gos, es desbordaven al serrell per sobre d’unes ulleres rodones. El noi va esquivar el cotxe aturat enmig del camí i es va situar a pocs metres d’en Joan observant amb desgana les seves ovelles escampades per la plaça rectangular. El gos el mirava amb impaciència. El pastor va tornar a xiular, aquest cop amb un so més curt. L’animal, com si hagués rebut una ordre militar, va tornar a córrer per entre les ovelles i va provocar que el soroll dels esquellots s’elevés per les muntanyes barrejat amb bels de protesta.

El pastor va mirar cap al camí de la mansió observant en silenci com introduïen dins l’ambulància una llitera amb alguna cosa, tapada amb una manta blanca, que tenia la forma d’un cos humà. Quan l’infermer va tancar les portes de l’ambulància, el pastor va moure el cap amb un gest de disgust a la cara, com si li sabés greu el que veia, com si conegués la persona que s’emportaven.

—Perdona. Què ha passat? —li va preguntar en Joan assenyalant cap al grup de gent aplegada sota l’arbre.

El pastor se’l va mirar amb sorpresa, com si no l’hagués vist fins aquell moment. Llavors va tornar a dirigir la vista cap on era l’ambulància i els flaixos blaus de les sirenes dels cotxes policials. Els agents estaven entrant als seus cotxes.

—Han trobat un mort —va dir amb indiferència, com si fos la cosa més normal del món.

—Un mort?

—Sí —va respondre el noi arronsant les espatlles.

—Sota aquell arbre? —va insistir en Joan.

El jove pastor se’l va mirar amb desconfiança.

—És periodista, vostè?

—No.

—I policia?

—Tampoc.

El pastor se li va acostar i, en un xiuxiueig, va dir:

—Llavors li ho puc dir. Penjat de l’arbre. Diuen que s’ha suïcidat, però jo crec que l’han mort.

El noi es va allunyar unes passes mirant en Joan amb un somriure estrany. No va saber si la ganyota del pastor era per la seva pròpia cara d’estupefacció o pel que devia ser una broma macabra. En aquell moment les ovelles van belar inquietes i van córrer en totes direccions, com si fugissin d’un depredador aparegut d’imprevist, fent sonar els esquellots en un recital descompassat i provocant el desconcert del gos pelut que bordava desesperat. Els animals s’allunyaven del grup d’arbres deixant una companya estesa a terra que estremia les potes amb el cap sagnant. El pastor va deixar anar un exabrupte i es va apressar a socórrer l’animal ferit. Més enllà, prop d’on el gos provava sense èxit de tornar a agrupar el ramat, una altra ovella va caure a terra, belant de terror, amb una ferida al llom. Quan l’animal va intentar aixecar-se, una pedra ploguda del cel li va colpejar al cap i l’ovella es va desplomar inconscient.

—Adrià! —va cridar el pastor mirant al seu voltant—. Prou!

Un riure estrident es va solapar amb els lladrucs del gos. De la copa d’un dels arbres propers va saltar a terra una figura alta i espigada. Era una silueta humana, una persona que emetia un riure embogit mentre s’allunyava de les ires del pastor. Tots dos devien tenir aproximadament la mateixa edat, però l’agressor de les ovelles era molt més alt. Vestia uns pantalons de pana marrons i una samarreta blanca. El cap, poblat amb uns cabells abundants i desordenats tot i que amb unes entrades pronunciades, era desproporcionadament més gran que la resta del cos. L’agressor va desaparèixer emportar-se el riure diabòlic, i el pastor va quedar-se atenent els seus animals ferits.

En Joan va dubtar un moment si ajudar-lo o no. Una llum fugaç, com una mena de llampec ataronjat, va decidir per ell. Eren les sirenes de l’ambulància. El vehicle ja marxava pel mateix camí per on havia vingut i precedia els dos cotxes dels Mossos d’Esquadra. En Joan va entrar al seu Citroën, el va engegar i el va apartar per deixar passar aquella comitiva mortuòria. Un cop va tenir via lliure, va voler enfilar el camí cap a la mansió, però una altra cosa li ho va impedir. Una dona gran, vestida de negre i amb els cabells molt blancs i esvalotats, passava davant del cotxe amb pas lent, tal com havia fet l’ovella uns minuts abans. Quan va ser just al mig del camí, la dona es va aturar i va mirar en Joan. La vella tenia la cara molt arrugada, amb dues escletxes en el lloc on haurien d’haver-hi els ulls, i amb una protuberància informe en la posició del nas. La vella se’l va mirar en silenci durant uns segons que a en Joan se li van fer eterns. Després es va girar, va seguir el seu camí i es va perdre en el carreró estret que formaven les dues cases on havia aturat el cotxe.

Refent-se de la sorpresa que li havia provocat aquella visió, en Joan va dirigir el cotxe cap a la mansió, on desitjava trobar la tranquil·litat que necessitava per reprendre la novel·la que havia hagut d’abandonar a causa de la desgràcia. Com sempre que pensava en la novel·la, li va venir a la ment la Sara Torné. En passar pel costat de l’arbre on s’havien aturat l’ambulància i els cotxes de policia, els tres homes que havien parlat amb els agents el van mirar igual com havia fet la vella. “Quin poble de sonats”, va pensar en Joan en el mateix moment en què aturava el Citroën davant la porta del casalot. Abans de baixar-ne, però, va buscar el mòbil sota el mapa arrugat per comprovar si la seva agent l’havia trucat. Res. L’aparell continuava en silenci, però ara veia amb satisfacció que dalt del turó sí que tenia cobertura.

Va baixar del cotxe i va mirar la façana de l’edifici sense poder evitar posar cara de fàstic. De prop, el lamentable estat de la mansió era encara més patent. La pedra amb què estava construïda era grisa, bruta i gastada, amb clapes de molsa i humitat. D’entre les juntures naixien sense control herbes i plantes i va creure veure, fins i tot, algun bolet. La fusta dels marcs de les finestres estava podrida i els ràfecs de la teulada amenaçaven de caure en qualsevol moment. Una sargantana corria sobre el llindar de la porta, adornat amb un escut heràldic esculpit en una pedra erosionada pel vent, la pluja i el pas del temps. Sota l’escut deteriorat es podia distingir un any: 1613. En Joan va imaginar amb disgust que l’interior de la casa estaria infestat de rates i altres feristeles.

Es va acostar a la porta, una enorme planxa de fusta plena d’estelles rematada amb uns grans claus de ferro rovellat. Sobre el pany hi havia un picaporta, també de ferro, que va fer sonar tres cops, tal com havia acordat per telèfon amb qui s’havia presentat com el vigilant de la casa, un tal Carles Ossó. Va esperar una estona i, com que ningú no li obria, va empènyer suaument la porta. Al contrari del que s’esperava, la planxa de fusta es va desplaçar tot fent grinyolar les frontisses. La porta oberta el convidava a entrar, i així ho va fer. Els seus passos van ressonar uns instants en l’interior quan va travessar el portal. Hi feia fred, en comparació amb la temperatura de l’exterior. Una certa ferum a alguna cosa indefinible surava en l’ambient.

—Hola? —va cridar per fer palesa la seva presència—. Senyor Ossó? Soc en Joan Ferragut!

Per resposta només va obtenir el retorn de les seves paraules.

El rebedor estava molt més net del que s’esperava. Tot i ser bastant fosc, el terra, cobert amb rajoles blanques, relluïa amb la llum que entrava per la porta principal, com si hagués estat acabat de fregar. Davant seu, unes escales amples d’aspecte senyorial convidaven a pujar al pis superior. Semblaven de marbre, però intuïa que en realitat no ho eren. A esquerra i a dreta hi havia sengles portes tancades i, al fons, sota les escales, gairebé oculta en una foscor absoluta, va divisar una altra porta més petita que les dues anteriors.

Va tornar a cridar en va el nom de la persona que li havia de donar les claus de la mansió, així que va decidir pujar al pis superior per si en Carles Ossó era allà i no l’havia sentit arribar. Les escales desembocaven en un passadís que recorria la forma quadrada de l’edifici i en què hi havia quatre portes més. Una d’elles, la que tenia més a prop, era doble. Va avançar cap a aquesta porta i va baixar-ne la maneta lentament. Però la porta es va quedar a mig obrir, com si alguna cosa fes força des de l’interior per impedir que hi entrés. L’aire que en sortia portava olors d’humitat i de solitud. Va haver d’empènyer amb ímpetu per poder obrir-la del tot. La fusta va emetre un esgarip agut quan va fregar les rajoles del terra. Es va trobar en una sala ampla amb uns finestrals enormes que deixaven entrar la llum del sol a borbolls. A través dels vidres es veia l’arbre on havien trobat el mort. En un racó, al costat de les finestres, hi havia una tauleta de fusta corcada. Al seu costat, un llençol blau clar i amb taques de floridura cobria una poltrona. A l’altra banda de la sala, al costat de la porta, una calaixera molt antiga semblava que s’aguantava de miracle. Sobre el moble, penjat a la paret, hi havia un fusell també d’aparença molt antiga. Dues cadires atrotinades completaven el mobiliari.

A la paret oposada a la poltrona hi havia una llar de foc de mida considerable sobre la qual penjava el retrat d’un home vestit de militar del segle xix amb una boina vermella al cap i el pit folrat de medalles. En el petit espai entre el quadre i la paret, unes teranyines denses testimoniaven que la presència humana havia estat absent en aquella sala durant força anys. En Joan, amb el cap tort i amb un mig somriure als llavis, es va acostar al quadre. El militar tenia el cap lleugerament girat cap a la dreta, amb la mirada perduda cap a l’infinit per sobre de l’espatlla de l’observador. Era una mirada orgullosa i marcial, plena de la seguretat i l’orgull que li conferien els bigotis acabats en punxa, perfectament cuidats.

—És en Jaume d’Urch, darrer baró de Mancamans —va dir a la seva esquena una veu desconeguda.

En Joan es va girar com si un dit glaçat li hagués recorregut l’espinada. Al llindar de la porta doble s’hi estava un home d’uns cinquanta anys, amb camisa de quadres, texans i sabatilles d’esport, amb la calba perlada de gotes de suor. Un caminet de pèls blancs li naixia a les temples i s’amagava rere les orelles.

—Perdoni, no el volia espantar —va excusar-se l’home mentre avançava arrossegant els peus—. És que l’he vist entrar a la mansió i he volgut ser el primer a donar-li la benvinguda —va afegir tot estenent una mà.

En Joan el va mirar amb desconfiança. Era un dels que l’havien observat en arribar a la mansió, un dels tres homes que havien parlat amb la policia mentre introduïen el mort a l’ambulància. Finalment, li va encaixar la mà. Va dissimular la sensació desagradable que li va provocar trobar-la calenta i suada.

—No es preocupi, no m’ha espantat —va mentir—. Vostè és en Carles Ossó?

El visitant va canviar el somriure amable per un rostre seriós.

—No. En Carles Ossó ha estat trobat aquesta matinada penjat d’aquell roure —va dir aixecant el braç i assenyalant cap a l’exterior a través dels finestrals—. Sembla que s’ha suïcidat.

—El cos que s’ha emportat l’ambulància era el d’en Carles Ossó? Però si fa dos dies vaig parlar amb ell per telèfon per acordar la meva arribada... i no semblava...

—Aquest és un dels grans pecats de la societat actual —va respondre el visitant amb un to solemne—. Vivim en un món hiperconnectat: podem saber a l’instant el que succeeix a l’altra punta del món, però desconeixem què li passa al veí. En Carles Ossó patia una depressió greu i ningú no ho sabia. Fa un any va morir la seva dona, així, de sobte. Se la va trobar sota el roure, blanca com la cera i amb la mirada de vidre cap al cel. La nit passada ell va decidir posar fi a la seva vida just a l’arbre on ella va morir. Potser el fet que es tanqués entre aquestes quatre parets, aïllat de tot i de tothom, ens hauria d’haver fet sospitar que no havia pogut superar la mort de la seva dona i que necessitava ajuda.

En Joan tenia fixa la mirada en les desgastades rajoles del terra, pintades a mà segles enrere. Però la seva atenció estava centrada en una altra qüestió: qui li facilitaria les claus de la casa que acabava d’heretar? El visitant va continuar parlant.

—Però bé, ha estat la seva decisió. El poble ha de mirar endavant. Aquest cap de setmana celebrem el quart centenari de la Baronia de Mancamans. Ha vingut per això, oi? Vostè és periodista? El fet és que la seva cara em sona…

En Joan va somriure de satisfacció. Quantes vegades havia sentit aquella frase! No hi ha res com la vanitat per oblidar les penes, i més si aquestes són alienes. Davant la pregunta d’aquell home, la tràgica mort d’en Carles Ossó va passar a un segon terme.

—No, no soc periodista. Soc escriptor —va dir amb un punt d’orgull—. Em dic Joan Ferragut, i no tenia ni idea que aquest cap de setmana se celebrava el centenari de la Baronia de Mancamans.

L’home li va estudiar la cara amb atenció. Al cap d’uns segons va mostrar un ample somriure mentre exclamava:

—És clar! Joan Ferragut! L’escriptor de novel·les de terror!

—De misteri —va corregir en Joan. Però el seu interlocutor no va advertir la puntualització. Semblava que estava posseït per una emoció incontrolable.

—He llegit dues de les seves novel·les, com es deien... Ah, sí! Trucada a mitjanit i El forat del bany.

—Del pany.

—Com diu?

—Del pany. El títol és Pel forat del pany.

—Ah! Sí, sí… Em van agradar molt, de veritat.

—Moltes gràcies.

—Sap què? Jo també soc escriptor —va confessar l’home en veu baixa, com si fos un secret—. Bé, encara no he publicat res, però tinc algunes històries escrites. Potser li agradaria llegir-les…

—Sí, per què no? —va contestar en Joan amb més amabilitat que convicció.

—Tot i que jo m’inclino més per la història, sap? Investigo coses que van passar, especialment d’aquí, de la Baronia, i després en faig algun relat i…

—Perdoni —el va interrompre en Joan—. Però vostè és…

—Ai sí! Ho sento! Quan parlo de literatura m’embalo i no paro. Em dic Armengol Managuerra i soc el metge del poble. També coordino els actes del centenari —va dir inflant-se com un paó.

—Encantat de conèixer-lo.

Els dos homes es van tornar a donar la mà.

—Així doncs, ha vingut a escriure una nova novel·la?

—A intentar-ho, almenys —va sospirar en Joan mentre li venia a la ment la cara arrugada de la seva agent literària, emboirada pel fum del tabac.

—I per què aquí, a la Baronia de Mancamans?

—És un bon lloc per estar tranquil, no? La casa dels meus avantpassats —va afegir llançant una mirada al retrat del darrer baró.

L’Armengol Managuerra va transmutar el gest del rostre de l’admiració al desconcert. Una ombra se li va posar sobre els ulls, que semblaven haver-se empetitit. Una gota de suor li va néixer a la templa i li va relliscar per la galta. El llavi inferior li tremolava en un tic nerviós.

—Vostè és família del baró? —va preguntar amb veu tremolosa.

—Sí. Potser no directa, però…

—Perdoni —va tallar abruptament l’Armengol Managuerra—. Hauria de marxar —va afegir mirant el rellotge que portava al canell—. S’ha fet tard. Ha estat un plaer. Benvingut a la Baronia de Mancamans.

I, sense esperar cap mena de resposta, el visitant va marxar arrossegant els peus, però sense fer soroll, com un fantasma, igual com havia entrat. En Joan es va quedar bocabadat uns segons, mirant la porta buida per on havia fugit aquell home. Va moure el cap com si volgués esbandir de la ment la visita insòlita que acabava de rebre, i es va disposar a continuar la inspecció de la mansió tot barrinant com s’ho faria si no trobava les claus d’aquell edifici esgavellat.

En el mateix pis superior, adjacent a l’estança del retrat del darrer baró de Mancamans —que devia servir com a menjador i sala d’estar—, hi havia una habitació igual de gran que la sala anterior. Feia olor a pintura recent i estava perfectament endreçada i neta. Una petita finestra de vidre esmerilat filtrava una llum que il·luminava tènuement l’espai. Hi havia un llit vell però perfectament preparat, com si estigués a punt de rebre un hoste. Sobre una tauleta hi havia un gerro de flors de plàstic. En un cantó, un escriptori antic i un armari de grans dimensions. En Joan va suposar que aquella devia ser l’habitació del baró, preparada ara per a la seva arribada; posada a punt, segurament, pel malaguanyat Carles Ossó.

Precisament, l’home trobat mort la nit anterior deuria pernoctar en un altre compartiment, situat també en el pis superior però a l’altre extrem del passadís. Era un cubilet fosc, sense finestres, amb només un catre atrotinat sobre el qual descansava rebregada una màrfega d’aspecte repugnant. La sala estava il·luminada per una bombeta de poca potència que penjava dels cables nus just al mig del sostre. Dues mosques volaven i es posaven contínuament sobre la bombeta amb un brunzit constant. En un racó hi havia una tauleta sobre la qual reposaven una palangana i un parell de llibres vells. La pudor, una barreja d’humitat i brutícia, va obligar en Joan a arronsar el nas. Tot estava desordenat, com si s’hagués produït una baralla.

Després de comprovar que darrere la quarta porta del pis superior hi havia un petit lavabo reformat, en Joan va explorar el rebedor i la planta baixa. En descendir les escales es va dirigir a la porta que li quedava a l’esquerra. Donava a una cuina ampla que encara deixava veure la seva distribució antiga. Al costat de l’aigüera hi havia apilats en perfecte ordre tot de plats i gots. Semblaven acabats de rentar. En un racó, una petita nevera, d’aspecte vell, remugava sense parar. El centre estava ocupat per una ampla taula de fusta sobre la qual hi havien dipositat curosament un bol amb fruites que semblaven fresques. Al voltant hi havia tres cadires, també de fusta. Era un espai ple de llum a causa de les finestres que donaven a l’exterior. A través dels vidres nets i transparents en Joan veia l’immens roure on s’havia penjat en Carles Ossó. De fet, va considerar durant uns breus moments que la mansió havia estat preparada a consciència esperant la seva arribada. Massa feina per a un home que pensava posar fi a la seva vida. A través dels vidres de la cuina en Joan també va veure el seu Citroën, observant-lo a ell, al seu torn, amb els fars blancs apagats. Llavors va deixar en Carles Ossó de banda i es va disposar a instal·lar-se en aquella casa.

En sortir de la cuina es va fixar en la porta de l’altra banda del rebedor. La va obrir i hi va descobrir un petit rebost ben assortit amb llegums i pots de conserves. Llavors es va dirigir cap a la petita porta mig oculta sota les escales de fals marbre. Aquesta, però, no es va obrir quan va girar el pom. Ho va provar un parell de cops, però va ser endebades. La va observar atentament. Li va semblar estrany que no hi hagués cap mena de pany, res que donés a entendre que estava tancada, així que va concloure que deuria estar obstruïda des de l’interior. Es va rendir amb un sospir, pensant que ja tindria temps per desbarrar-la.

Va sortir de la mansió i es va dirigir al cotxe. Va obrir-ne el maleter i va extreure’n la bossa d’esport que portava per tot equipatge, juntament amb un maletí on duia l’ordinador portàtil i blocs per prendre notes sobre les idees que se li ocorrien per a possibles històries. En retornar a la casa, abans de pujar les escales per acomodar-se a l’habitació del seu avantpassat noble, es va aturar uns segons per observar la porta del fons, la que no havia pogut obrir. “Hauré de buscar una palanca”, es va dir en veu alta mentre pujava els esglaons de tres en tres.

Va deixar tot el que portava sobre el llit de l’habitació amb la finestra de vidre esmerilat, excepte l’ordinador, que va voler instal·lar a la sala on hi havia el retrat del darrer baró de Mancamans. Va connectar l’aparell en un endoll que va trobar rere la poltrona i es va acostar als finestrals per observar el paisatge. Més enllà del gran roure, les cases de pedra negra s’estenien per una petita vall coberta de verd custodiada per les altes muntanyes de la serralada. La mansió, aïllada en un turó, connectava amb la resta del poble amb un camí al final del qual en Joan va distingir dos homes que escoltaven atentament l’Armengol Managuerra, la persona que havia fugit quan li havia revelat el seu parentiu amb el baró, i que ara assenyalava la mansió acaloradament i amb grans escarafalls.

III