Читать книгу Documents de la pintura valenciana medieval i moderna IV - Ferran d'Antequera - Страница 9

AMV	Arxiu Municipal de València
ed.	editat
f.	foli
op. cit.	obra citada
p./pp.	pàgina/es
r	recte
reg.	regestat
v	vers
vol.	volum

¶ ¹ Vegeu el document 1 de l’Apèndix.

¶ ² Vegeu el document 2 de l’Apèndix. Sobre aquesta entrada M. RAUFAST CHICO, «¿Un mismo ceremonial para dos dinastías? Las entradas reales de Martín el Humano (1397) y Fernando I (1412) en Barcelona», En la España Medieval 30 (2007), pp. 91-130; i les pàgines que li dedica F. MASSIP BONET, a La monarquía en escena. Teatro, fiesta y espectáculo del poder en los reinos ibéricos: de Jaume el Conquistador al Príncipe Carlos, Madrid, Comunidad de Madrid, 2003.

¶ ³ Tots els rems i aparells naùtics que s’hi trobaven van ser traslladats a les altres drassanes, les del Grau, que encara resten en peu (vegeu el document 3 de l’Apèndix).

¶ ⁴ Sobre l’evolució d’aquestes entrades reials a la ciutat de València cal citar sobretot el clàssic de S. CARRERES ZACARÉS, Ensayo de una bibliografía de libros de fiestas celebradas en Valencia y su antiguo Reino, 2 vol., València, 1925; R. NARBONA VIZCAÍNO, Memorias de la ciudad. Ceremonias, creencias y costumbres en la historia de Valencia, València, Ajuntament de València, 2003; V. ADELANTADO SORIANO, «Una consueta del siglo XV», Revista Electrónica Gemir, 8, València, Universitat de València, 2004; T. FERRER VALLS, «El espectáculo profano en la Edad Media: espacio escénico y escenografía», en R. BELTRÁN, J. L. CANET y J. L. SIRERA (ed.), Historia y ficciones. Coloquio sobre la literatura del siglo XV, València, Universitat de València-Departament de Filologia Espanyola, 1992, pp. 307-322; «La fiesta cívica en Valencia en el siglo XV», en E. RODRÍGUEZ CUADROS (ed.), Cultura y representación en la Edad Media. Actas del II Festival de Teatre i Música Medieval (Elche 28 de octubre-1 de noviembre de 1992), Alacant, Conselleria de Cultura, 1994, pp. 145-169. Li dedica també interessants pàgines a València, i especialment a l’entrada de Ferran d’Antequera, F. MASSIP BONET, «Imagen y espectáculo del poder real en la entronización de los Trastámara (1414)», en XV Congreso Internacional de Historia de la Corona de Aragón, Zaragoza, 1996, tomo I, vol. 3, pp. 371-386; i també a La monarquía en escena..., cit.

¶ ⁵ Documents de la pintura valenciana medieval i moderna II. Llibre de l’entrada del rei Martí, edició a cura de J. ALIAGA, L. TOLOSA i X. COMPANY, València, Universitat de València, 2007.

¶ ⁶ M. RAUFAST CHICO, «¿Un mismo ceremonial para dos dinastías?...», op. cit., p. 94.

¶ ⁷ V. ADELANTADO SORIANO, «Una consueta del siglo XV...», op. cit., p. 2.

¶ ⁸ Sobre això, a més dels articles citats de Raufast i Adelantado, vegeu els texts recollits a l’obra citada de Rafael Narbona, i també A. I. CARRASCO MANCHADO, «Discurso político y propaganda en la corte de los Reyes Católicos: resultados de una primera investigación (1474-1482)», En la España Medieval, 25, 2002, pp. 299-379; i M. RAUFAST CHICO, «¿Negociar la entrada del rey?: La entrada real de Juan II en Barcelona», Anuario de Estudios Medievales, 36-1, 2006, pp. 295-333.

¶ ⁹ Vegeu el document 13 de l’Apèndix.

¶ ¹⁰ Aquesta anècdota va ser recollida per F. DIAGO, a la seua Historia de la vida, milagros, muerte y discípulos del bienaventurado predicador apostólico valenciano San Vicente Ferrer de la Orden de Predicadores, Barcelona, 1600, edició facsímil a València, París-Valencia, 2001, llibre 1er, cap. XXVI, p. 305 (cal dir que el detall de les espardenyes no hi apareix, i degué afegir-se posteriorment). L’escena ha segut interpretada en el sentit que ací constatem per autors posteriors, com M. SANCHIS GUARNER, en la seua introducció als Sermons de Quaresma, València, Albatros, 1973, vol. I, p. 17; o més recentment J. F. MIRA, Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador, València, Bromera, 2002, p. 53.

¶ ¹¹ Cal no confondre aquest episodi amb la visió avinyonenca de sant Vicente Ferrer, com va advertir F. RUIZ I QUESADA, «“Maria, Mater Gratiae, Mater Misericordiae [...].” Aspectes iconogràfics entorn de la Mare de Déu del Mantell i els ordes mendicants», Lambard, XV (2003), p. 180. Probablement el canvi de denominació i l’estreta –encara que diversa– vinculació del sant amb les dues aparicions siga la principal causa d’aquest freqüent equívoc. La qüestió ha estat abordada en profunditat a O. CALVÉ MASCARELL, «In Memóriam: l’entremés de mestre Vicent», en prensa (agraïm a l’autor haver-nos confiat la lectura de l’original).

¶ ¹² A aquest entremès li va dedicar un article que va explotar, encara que molt parcialment, el document que ací presentem, M. D. CABANES PECOURT, «“Lo entramés” de mestre Vicent Ferrer», Revista de Filologia Valenciana, 7, 2000, pp. 17-31. Molt més recent i complet és l’article d’O. CALVÉ MASCARELL citat en la nota anterior.

¶ ¹³ Vegeu el document 12 de l’Apèndix.

¶ ¹⁴ El més aproximat que podem trobar després són els càntics que entonaren uns nens disfressats d’àngels en el pont dels Serrans durant l’entrada de Joan II, el 8 de febrer de 1459, que tant li recordaren l’origen diví del seu poder com la seua missió de vetlar pel bé públic i jutjar imparcialment (M. FALOMIR FAUS, Arte en Valencia, 1472-1522, València, Consell Valencià de Cultura, 1996, p. 405).

¶ ¹⁵ Vegeu el document 13 de l’Apèndix. La referència a l’entrada de Martí l’Humà es troba a l’Arxiu Municipal de València, Manuals de Consells A-22, f. 99. Aquesta comparació ja la va fer V. ADELANTADO SORIANO, «Una consueta del siglo XV», op. cit., pp. 18 i 21.

¶ ¹⁶ Sobre el significat dels colors a l’Edat Mitjana vid. M. PASTOUREAU, Figures et couleurs: études sur la sympbolique et la sensibilité medievales, París, Léopard d’Or, 1986.

¶ ¹⁷ La despesa global de l’entrada va suposar per tant 118.325 sous i 10 diners, quasi el 10% dels ingressos de la Claveria Comuna en aquell any, que van ascendir a 1.196.220 sous en el període fiscal 1412-1413, segons F. VALERO OLMOS, «Reorganización administrativa y evolución económica de la hacienda municipal de Valencia en el tránsito al mundo moderno (1412-1515)», en XV Congreso Internacional de la Corona de Aragón, Zaragoza, 1996, tom I, vol. 4, pp. 293-305.

¶ ¹⁸ Vegeu el document 8 de l’Apèndix. L’evolució d’aquest ofici de cirurgians-barbers es pot seguir a M. GALLENT MARCO, «El gremi de cirurgians de València: procés de constitució (1310-1499)», Afers, vol. 1, n. 2, 1985, pp. 249-269.

¶ ¹⁹ Fol. 247r del llibre. En efecte, a Sist li pagaren també per composar les cobles que havien de recitar aquells que anaven sobre els entremesos, mentre que la música la posà Joan Pérez de Pastrana (S. CARRERES ZACARÉS, Ensayo de una bibliografía de libros de fiestas... cit., vol. 1, p. 61, pagament efectuat el 7 de març de 1415).

¶ ²⁰ F. MASSIP, «Imagen y espectáculo del poder real...», op. cit., p. 381.

¶ ²¹ Recordem: els de «La Divisa del Senyor Rey», «Les Set Cadires» i «Les Set Edats».

¶ ²² MASSIP comptava a «Imagen y espectáculo del poder real...», op. cit., p. 381-383, l’«Entremès de la Divisa del senyor Rei»; el de les «7 Cadires»; el del «7 Planetes», el de les «7 Edats», el de la «Visió de sent Domingo e sent Francesch ab les 3 llances de la Fi del Món» i el de la «Visió de Mestre Vicent».

¶ ²³ Ibidem, pp. 379-380; i J. TORRES FONTES, «Don Fernando de Antequera y la romántica caballeresca», a Miscelánea Medieval Murciana, 5 (1980), pp. 83-120; i A. MACKAY, «Fernando de Antequera y la Virgen Santa María», dins Homenaje al profesor Juan Torres Fontes, 1987, vol. II, pp. 949-957. Felipe Pereda relaciona aquests emblemes amb la devoció a Santa María de la Antigua de Sevilla, i el griu seria el símbol dels musulmans, que ja va aparèixer a Sevilla, al fer-hi l’aleshores regent de Castella la seua entrada triomfal després de la presa d’Antequera; i més tard va reaparéixer, el 1413, amb la presa de Balaguer (dins F. PEREDA, Las imágenes de la discordia. Política y poética de la imagen sagrada en la España del 400, Madrid, Marcial Pons, 2007, pp. 175-176). En canvi Francesc Massip veu en aquests dos emblemes una doble projecció: el sentiment religiós (la Gerra) i el cavalleresc (el Griu), encara que a la coronació del d’Antequera a Saragossa es va fer un entremés on el Griu i els musulmans atacaven un castell presidit per la Gerra i on, finalment, la Gerra es va obrir i d’ella va eixir un nen vestit de rei (personificació del mateix Ferran) que va fer besar el terra als atacants (F. MASSIP, Història del teatre català. Dels orígens a 1800, Tarragona, Arola Editors, 2007, p. 201).

¶ ²⁴ Dos grius apareixen en el segell secret que el nou monarca, acabat de proclamar, va manar fer a Bartomeu Coscollà, argenter, mestre tallador de la seca de València des de 1397» (F. de SEGARRA Y SISCAR, Sigil·lografia catalana, Barcelona, 1916, vol. I, p. 190, làm. IV).

¶ ²⁵ F. MASSIP, «Imagen y espectáculo del poder real...», op. cit., p. 382.

¶ ²⁶ F. MASSIP donava per segur que serien aquestes les figures representades, per comparació amb una entrada posterior de Carles V a Mallorca, el 1541 («Imagen y espectáculo del poder real..», op. cit., p. 382). Al llibre de comptes apareix l’adquisició d’uns «pergamins per a fer títols a les Virtuts» (f. 243r); la de «dos pichers d’argent engrutat que portà una de les set virtuts» (f. 243r), que segurament deuria ser la Temperança, representada sovint vessant aigua d’un recipient a un altre. En un altra ocasió es compra «una carabaça ... per a fer fochs per a una de les virtuts» (f. 243v), tal vegada la Fe, simbolitzada per una flama; i en una altra es compra una cota verda de fustani que es va tenyir negra per a «una de les virtuts» (f. 243v). Una de les millors visualitzacions d’aquestes virtuts que ens ha donat l’art medieval la trobem en la taula de «Santo Domingo de Silos» de Bartolomé Bermejo que va pintar per a Daroca i avui s’exposa al Museo del Prado. En ella figuren a la part superior les virtuts teologals (Fe, Esperança i Caritat), i als costats les cardinals (Fortalesa, Temprança, Prudència i Justícia). Sobre aquesta obra i els seus significats vegeu I. MATEO GÓMEZ, «Reflexiones sobre aspectos iconográficos en el Santo Domingo de Silos de Bermejo», Boletín del Museo del Prado, vol. 6, n.º 16, 1985, pp. 5-13.

¶ ²⁷ Set planetes eren els que els astrònoms baix-medievals coneixien.

¶ ²⁸ Segons la divisió d’Hipòcrates, que de nou reprèn Alfons el Savi al seu Setenario: «Ninnez, Moçedat, Mancebía, Omne con sseso, Fflaqueza, Veidat, Ffallesçimiento» (F. Massip, «Imagen y espectáculo del poder real...», op. cit., p. 382).

¶ ²⁹ Desconeixem el seu contingut concret, però cal descartar una representació literal de la visió avinyonenca. Més aviat seria una barreja de notícies vinculades totes al missatge escatològic. Apareix per exemple un Déu Pare que no correspondria a cap de les dues visions; les tres llances que hi són pertanyen a la visió que veeren sent Domingo i sent Francesch, i no pròpiament a la de sant Vicent Ferrer; i a més els comptes introdueixen referències que parlen d’un espai físic segurament «més valencià», com la cel·la, l’aclubla o el claustre. Agraïm aquestes precisions a O. Calvé.

¶ ³⁰ L’origen d’aquesta paraula, avui no utilitzada, sembla estar en la qubba de l’arquitectura islàmica, un edifici centralitzat cobert per una cúpula, molt present a l’art andalusí i mudèjar.

¶ ³¹ L’escena deuria tenir molt punts de contacte amb la que apareix al «Saltiri i Llibre d’Hores d’Alfons el Magnànim», avui a la British Library, al f. 67v, on Déu Pare, armat amb tres llances de puntes vermelles, amenaça precissament una ciutat situada en mig d’una illa i en la que es veuen en primer terme unes drassanes prou semblants a les del Grau de València –l’autor de la miniatura va ser el valencià Lleonard Crespí–, mentre dos grans figures de sant Francesc i sant Domènec acompanyen agenollats les pregàries de la Mare de Déu i de sant Joan Baptista. Sobre aquest manuscrit vegeu F. ESPAÑOL BERTRAN, «El salterio y libro de horas de Alfonso el Magnánimo y el cardenal Joan de Casanova», Locus Amoenus, 6, 2002-2003, pp. 91-114.

¶ ³² El qualificatiu de «roques» apareix per primera vegada en aquesta entrada, mentre que no es cita, per exemple, a la de Martí l’Humà, raó per la qual Manuel Carboneres atribueix a aquesta data l’origen més segur del fet (M. CARBONERES, Relación y esplicación histórica de la solemne Procesión del Corpus que actualmente celebra la ciudad de Valencia, Valencia, Imprenta de J. Domenech, 1873, pp. 44-45). En realitat no eren carros diferents als anteriors, i l’únic que podem situar ací és l’origen de la paraula.

¶ ³³ Vegeu J. F. BALLESTER-OLMOS (coord.), La fiesta del Corpus Christi en la ciudad de Valencia, València, Ajuntament de València, 2005. A l’any següent de l’entrada de Ferran d’Antequera ja tenim notícies de la utilització dels entremesos per al Corpus, en el testimoni d’un pintor anomenat Andreu Riera que reclama als dominics del convent de Predicadors que no li havien pagat per la seua participació en la confecció d’un d’ells per a la dita processó, però és en 1433 quan tenim una menció concreta a les «roques del Corpus», en concret de dos, la del Paradís Terrenal i la Seràfica, per a les que es fan unes escales (M. CARBONERES, op. cit., p. 45).

¶ ³⁴ En carta de 7 de juny de 1412, els jurats suplicaren a Ferran I que confirmara la concessió feta pel seu antecessor, el qual, per privilegi especial, havia atorgat al fuster Genís Clot «lo magesteri e obreria de fusta del reyal de la ciutat de València» (AMV, Lletres missives, g³-11, ff. 51r-v).

¶ ³⁵ Encara avui als suqs del Marroc és possible veure aquests tornejadors treballant amb mans i peus asseguts a terra.

¶ ³⁶ Van ser cridats el 17 de març de 1413. Es probable que hi hagués algun parentesc entre aquest germans i el que serà el fuster «de casa» d’Alfons el Magnànim, Pasqual Esteve, en la dècada de 1420 (vegeu J. V. GARCÍA MARSILLA, «El poder visible. Demanda y funciones del arte en la corte de Alfonso el Magnánimo», Ars Longa 7-8, 1996-1997, pp. 33-47).

¶ ³⁷ Alguns d’aquests entalladors eren els carregats de construir els retaules de fusta, com Jaume Espina, que va contractar un retaule amb Vidal de Blanes el 29 de gener de 1414 (M. MIQUEL JUAN, Talleres y mercado de pintura en Valencia (1370-1430), València, Universitat de València, tesi doctoral, tom 2, p. 857, document no recollit en la versió resumida de la tesi que es va publicar amb el títol de Retablos, prestigio y dinero. Talleres y mercado de pintura en la Valencia del gótico internacional, València, PUV, 2008).

¶ ³⁸ Dos captius treballant amb una gran serra de dos mànecs solien ser llogats per l’amo a canvi de 5 sous per dia, com feren entre altres els fusters Miquel Pérez, Antoni de Bellprat o Nicolau Sellés especialment al principi de l’obra.

¶ ³⁹ D’aquest pintor, J. SANCHIS SIVERA va donar la dada de que es va casar amb Úrsula, filla de Martí Seró, el 15 de desembre de 1395, i que el 21 de març de 1415 va peritar amb Joan Moreno un treball fet per Jaume Mateu (Pintores medievales en Valencia, Barcelona, l’Avenç, 1914, p. 13). L. CERVERÓ GOMIS, en «Pintores valentinos, su cronología y documentación», Anales del Centro de Cultura Valenciana, 48, 1963, pp. 63-156, situa a Çaera cobrant el mateix any 1413 per refer unes ales d’àngel i altres peces per a la processó del Corpus (p. 85).

¶ ⁴⁰ Joan és conegut també per treballs decoratius posteriors, com un escut, un penó i un estendard que féu per al cavaller xativí Pere del Castellar en 1430, que els volia per a la sepultura del seu fill (L. CERVERÓ GOMIS, «Pintores valentinos...», op. cit., p. 85).

¶ ⁴¹ Referències al primer apareixen recollides a X. COMPANY, J. ALIAGA, L. TOLOSA i M. FRAMIS, Documents de la pintura valenciana medieval i moderna I (1238-1400), València, Universitat de València, 2005, pp. 346-503; els fills els trobem per exemple a J. SANCHIS Sivera, Pintores medievales en Valencia, op. cit., pp. 48-49 i 53-55.

¶ ⁴² De 5 sous, 4 i mig, 4, 3 i mig, 3, 2 i mig, 2 i 1 i mig, per exemple l’11 de març de 1413.

¶ ⁴³ També va participar Bartomeu Avellà, un altre pintor bàsicament «cofrer». Sobre aquesta obra vegeu el clàssic de L. Tramoyeres Blasco, «Los artesonados de la antigua casa municipal de Valencia», Archivo de Arte Valenciano, III, 1917, pp. 31-71; i més recentment A. SERRA DESFILIS, «El fasto del palacio inacabado. La Casa de la Ciudad de Valencia en los siglos XIV y XV», dins Historia de la Ciudad III. Arquitectura y transformación urbana de la ciudad de Valencia, València, Col·legi d’Arquitectes de València, 2004, pp. 74-99.

¶ ⁴⁴ Només es coneix un contracte de retaule signat per ell en solitari anterior a aquestes dates, i és un retaule de la Mare de Déu per a la capella de Sibíl·lia de Pròxita al Convent de la Trinitat el 26 de setembre de 1411 per 2.200 sous (M. MIQUEL JUAN, Talleres y mercado de pintura en Valencia (1370-1430), op. cit., tom II, p. 468).

¶ ⁴⁵ Els jurats degueren quedar contents amb ell, perquè quan Maria de Castella entrà a València per tal de casar-se amb l’aleshores infant Alfons, en 1415, l’encarregaren a Moreno en exclusiva reparar alguns entremeses de l’entrada de Ferran d’Antequera i fer altres de nous (L. CERVERÓ GOMIS, «Pintores valentinos, su cronología y documentación», op. cit., pp. 131-132). Moreno degué especialitzar-se de fet en aquestes obres, i especialment en la pintura sobre tela, donat que també el trobem en diverses ocasions contractant aquest tipus d’obres, com el davant altar que va fer per a la capella de l’Hospital d’en Clapers en 1417 (M. MIQUEL JUAN, Retablos, prestigio y dinero..., op. cit., doc. 16, p. 287).

¶ ⁴⁶ Un de Santa Maria i Sant Bartomeu per a una capella del Agustins de València abans de 1415; un altre dels Set Goigs de la Mare de Déu per a Badenes, a Aragó, per les mateixes dates; i un tercer en 1423 a mitges amb Joan Palasí per a Domingo Calatayud de «quan Jesús estech tres dies en lo temple disputant ab los juheus» (J. SANCHIS SIVERA, Pintores medievales en Valencia, op. cit., p. 50 i L. CERVERÓ GOMIS, «Pintores valentinos, su cronología y documentación», op. cit., pp. 95-97).

¶ ⁴⁷ Els miniaturistes han estat estudiats recentment en la tesi doctoral de N. RAMÓN MARQUÉS, La iluminación de manuscritos en la Valencia gótica. Desde los inicios a la muerte de Alfonso el Magnánimo (1290-1458), València, Generalitat Valenciana-Biblioteca Valenciana, 2007.

¶ ⁴⁸ J. ALIAGA, L. TOLOSA i X. COMPANY, Documents de la pintura valenciana medieval i moderna II, op. cit., p. 23.

¶ ⁴⁹ D’Avellà tenim prou notícies, que ens parlen d’un pintor cofrer que puntualment feia algun treball més ambiciós, i a més a més es conserva el seu inventari post-mortem, datat el 1429, que ens informa de que tenia una casa en la Baixada de Sant Francesc, amb el seu obrador ple de cofres en procés d’elaboració (J. SANCHIS SIVERA, Pintores medievales en Valencia, op. cit., pp. 16-21). Miquel Gil va comprar el 1398 una casa a la plaça dels Caixers, lloc de màxima concentració dels pintors a l’època medieval per no res menys que 6.000 sous (X. COMPANY, J. ALIAGA, L. TOLOSA i M. RAMIS, Documents de la pintura valenciana medieval i moderna I, op. cit., pp. 470-471); i en 1402 tenia també un aprenent (J. ALIAGA, L.TOLOSA i X. COMPANY, Documents de la pintura valenciana medieval i moderna II, op. cit., p. 127); mentre que en 1404 va acceptar un altre (L. CERVERÓ GOMIS, «Pintores valentinos, su cronología y documentación», op. cit., p. 103). De Vicent Valls en canvi no hem trobat informació.

¶ ⁵⁰ Tampoc no tenim massa notícies d’aquesta relació més enllà d’aquesta ocasió. Només que Avellà va participar amb Gonçal Peris Sarrià en la Casa de la Ciutat (vegeu nota 30)

¶ ⁵¹ Només en el temps de la confecció d’aquest entremesos s’han conservat cinc contractes de retaules signades per Gonçal Sarrià, per valor de 8.300 sous (M. MIQUEL JUAN, Retablos, prestigio y dinero... cit., Apèndix, pp. 265-277).

¶ ⁵² Així apareixen uns pocs dies Lluís Adrover i Bernat Lleopart, amb salaris molt alts, de 6 sous diaris per al primer i 5 i mig per al segon.

¶ ⁵³ Sobre els miniaturistes vegeu l’obra citada de N. RAMÓN MARQUÉS, La iluminación de manuscritos en la Valencia gótica...cit. Concretament sobre els Crespí vegeu de la mateixa autora, El origen de la familia Crespí. Iluminadores valencianos, Segorbe, Mutua Segorbina, 2002. Querol és citat per J. SANCHIS SIVERA, Pintores medievales en Valencia, op. cit., p. 70, del que diu que era «muy conocido y popular entre la gente plebeya de Valencia por las raras ingeniosidades de sus dibujos y cuadros a los que solía poner versos». Malauradament no diu en què es basa aquesta afirmació.

¶ ⁵⁴ Calculant a partir dels preus que apareixen als comptes podem dir que un kilo d’adzur d’Alemanya costava gairebé 109 sous; un de carmí 36 sous; de brasil 33 sous i mig; de vermelló 17; de groc 12; i de verd d’aram 11. Per les mateixes dates un kilo de pa no costava més de 2 diners, i un de carn de moltó o d’ovella no arribava a 1 sou.

¶ ⁵⁵ Vegeu l’últim document de l’Apèndix.

¶ ⁵⁶ M. MIRALLES, Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, València, PUV, 2011, edició de M.RODRIGO LIZONDO, p. 165.

¶ ⁵⁷ Charles Moise BRIQUET, Les filigranes. Dictionnaire historique de marques du papier dès leur apparition vers 1282 jusqu’en 1600 (París, 1907). A Facsimile of the 1907 Edition with Supplementary Material, ed. d’A. Stevenson, Amsterdam, 1968, vol. III, n.º 3.527 i 3.528, vol. IV, n.º 9.937 i 9.938.