Читать книгу Viatjer lleuger - Gabriele Romagnoli - Страница 6

Vaig estar al meu funeral…

Оглавление

Vaig anar al meu funeral i vaig aprendre algunes coses sobre la vida. Van ser poques coses, però quan vaig tornar al món, les vaig tenir en compte i vaig aconseguir viure millor.

La cerimònia va tenir lloc a Naju, a la part meridional de Corea del Sud, un matí de finals de novembre. Va acabar amb aquestes paraules: «Has tingut una vida difícil, és hora que descansis». Després van tancar el meu taüt, van clavar els claus amb quatre cops de martell, van tirar un grapat de sorra sobre la tapa i se’n van anar. Em vaig quedar en la foscor del temps pensant en el que havia estat, en el que ja no tornaria a ser acceptant-ho, com havia acceptat acabar, acabar de debò, allà.

El viatge havia començat el juliol en un avió. A bord, fullejant el Financial Times, vaig llegir que Corea del Sud és el país amb l’índex de suïcidis més alt del món: una mitjana de trenta-tres diaris. I que, amb l’objectiu de descoratjar els coreans de treure’s la vida, s’havien inventat els funerals falsos. Grans empreses com Samsung o Allianz pagaven perquè els seus empleats passessin una jornada no a la feina, sinó acomiadant-se d’ells mateixos, amb l’esperança que després no se suïcidessin de debò. Una empresa, Korea Life Consulting, s’encarregava d’organitzar-ho tot. Ja havia celebrat cinquanta mil rituals funeraris. Mentre aterràvem vaig pensar que jo volia ser el número cinquanta mil u. No havia tingut la temptació de suïcidar-me, tampoc crec que la tingui mai. Més aviat volia esbrinar si, encara que fos una posada en escena, la sensació que t’ha arribat el final ajuda a comprendre alguna cosa, tot i que només sigui una mica, del banalitzat «sentit de la vida», si ofereix alguna instrucció d’ús.

I aquí estic, en un avió rumb a Seül. Des de la capital faig un transbord a un altre vol amb destí a Gwangju. Després, mitja hora de taxi fins a Naju. L’automòbil s’endinsa en una selva d’edificis numerats. Plou a bots i barrals. El cel està gris i no sembla que hagi d’escampar. El gps s’ha rendit. Un vianant ens indica com arribar a la seu de Korea Life Consulting: es troba a l’interior d’un edifici anònim d’oficines, protegit per una barrera a l’entrada.

Un home amable anomenat cançó, Song, m’espera amb el paraigua obert i em condueix a una sala on podré conèixer el fundador de l’empresa: el senyor Ko Min-su. Té quaranta anys i prové del sector de les assegurances. Els seus dos germans grans van morir quan ell era molt jove, el primer en un accident d’avió i el segon en un accident de cotxe, i les seves morts van deixar una empremta profunda a la seva vida. La supervivència l’ha marcat i omplert de dubtes, als quals intenta donar resposta amb aquesta activitat. Remet qualsevol altre tema al «renaixement» que va experimentar amb el seu funeral simulat i em suggereix que prosseguim.

Ens dirigim a una segona habitació, molt més gran, decorada com una aula escolar, amb pupitres, una tarima i un projector. Em fan una foto que imprimiran ràpidament i emmarcaran en un marc de crisantems grocs amb cintes negres. M’assec en una cadira i assisteixo a la lliçó que precedeix la cerimònia. Ko Min-su em mostra un vídeo que ha realitzat expressament per a l’ocasió. S’hi veu una dona en una sala de parts. El bebè que neix surt expulsat de l’úter, trenca el vidre de la finestra i, cridant, surt volant. Sense deixar de volar ni de cridar, es converteix en un nen, després en un home. El cel sobre ell canvia de color, la Terra passa d’una estació a l’altra, l’home perd el cabell, després les dents, és un ancià, és hivern, és l’hora de la posta del sol, s’estrella —no entra, s’estrella— contra una tomba. Han passat vint segons, apareix el text Life is short, la vida és breu. Ko Min-su m’observa i diu: «No saps mai quan passarà. En el teu cas, acaba ara. Creus que estàs preparat? Creus que has emprat de la millor forma possible el temps que se t’ha concedit?». Són preguntes retòriques. Ningú ha respost que sí. Cap ni un dels cinquanta mil i u.

El projector mostra una filmina. Han entrevistat cent homes que han viscut fins als vuitanta anys d’edat. De mitjana, han passat les seves vides d’aquesta manera: vint-i-tres anys dormint, vint treballant, sis menjant, cinc bevent i fumant, altres cinc esperant algú, quatre pensant, dos-cents vint-i-vuit dies rentant-se la cara i les dents, vint-i-sis jugant amb els fills, divuit fent-se el nus de la corbata. I, finalment, quaranta-sis hores de felicitat. La frase roman il·luminada, sense cap comentari, en silenci. Una vida: quaranta-sis hores de felicitat. Abaixen la intensitat de la llum, posen una espelma al pupitre, porten la meva fotografia enrivetada de dol, un foli i un bolígraf.

«Ara has de fer testament. Dedica les teves últimes paraules a les persones que més estimes i reparteix els teus béns materials. Després signa i posa la data. Tens mitja hora. Recorda: has de pensar que estàs a punt de morir de veritat, ja no disposes de temps per canviar res. Les coses que tens són les coses que tens, les persones importants són les que són».

Em deixen sol amb l’espelma, el foli i el bolígraf. Començo a escriure. Sembla que, per a molts dels cinquanta mil, aquest ha estat un exercici revelador. Se n’han adonat, sovint de forma dolorosa, de quantes relacions importaven de debò en les seves vides i de què han sabut construir. També ho és per a mi: poques coses, poquíssims noms. En el moment d’escriure comprenc una cosa important: tal com jo ho veig, el recorregut perfecte és aquell en què, al final, ja no tens res per deixar, t’has desfet de tot. I ningú a qui donar res, ningú sent dolor per la teva mort. Només així pots anar-te’n en pau de veritat, igual que se’n va una alenada d’aire: va existir, ha passat, no cal donar-se la volta per dir adéu. Però el problema és que la vida acaba quan menys t’ho esperes, i si realment la meva acabés ara, hauria de considerar el dolor d’altres persones i repartir les meves possessions. Ho faig i em sorprenc davant les meves pròpies eleccions.

Quan deixo el bolígraf sobre la taula, l’amable home anomenat cançó s’acosta, em convida a dur amb mi el testament i a seguir-lo: «Ha arribat l’hora del seu funeral».

Sortim de nou al vestíbul. M’indiquen un passadís que porta a unes escales. Allà m’espera un segon home vestit de negre amb un barret enorme. En la tradició coreana, és el missatger de la mort. Em precedeix amb passes premeditades. Baixem al subterrani. Hi fa molt fred. De la barana pengen llanternes grogues. A les parets hi ha retrats de morts famosos. La selecció és curiosa: reconec John F. Kennedy, Lady Diana, Ronald Reagan i Stanley Kubrick. La foscor augmenta, la temperatura disminueix. L’última sala és una nevera i, al fons, hi ha un altar. Al terra, a penes il·luminat per una llum vermella difusa, hi ha una vintena de files de taüts. M’indiquen quin és el meu. Col·loquen la foto i el testament en un pedestal. Després m’entreguen una bata blanca, la indumentària funerària coreana. No tindrà butxaques, havia anunciat Ko Min-su, «perquè sense res vas venir i sense res te n’aniràs». També ho diuen a Nàpols: «L’últim vestit no té butxaques».

Em pregunten si vull dir res. Ni tan sols responc «no»; em limito a negar amb el cap. M’indiquen que puc estirar-me al taüt. No és un d’aquells com els que surten a les pel·lícules, folrats de tela, bonics i còmodes; aquest és una caixa de fusta, un taüt de spaghetti western. Com que faig un metre noranta, toco amb els peus i el cap als extrems i no tinc lloc pels braços, que haig de mantenir creuats. Encara estic intentant acostumar-me a l’espai quan la tapa es tanca. I llavors penso: però qui em manava fer això? El dubte arriba tard. Un martell colpeja els claus als quatre extrems, un grapat de sorra cau sorollosament sobre el taüt. Després tot emmudeix. Foscor.

Ara puc començar a explicar què vaig pensar i aprendre mentre estava mort.

Viatjer lleuger

Подняться наверх