Читать книгу Viatjer lleuger - Gabriele Romagnoli - Страница 7

En diferents moments de la nostra existència —algunes persones cada Cap d’Any— fem llistes de propòsits per complir. Com que des de fa temps soc incapaç de concebre projectes a mitjà o a llarg termini, no va ser fins que vaig fer els cinquanta anys quan me’n vaig proposar un: visitar cent països al llarg de la meva vida. Mentre escric aquest llibre en porto setanta-tres, però almenys n’afegiré dos més abans no acabi l’any, amb els quals aconseguiré els setanta-cinc i espero arribar als cent. No sé què en trauré d’aquesta volta al món, però ja puc dir què he obtingut després d’haver vist setanta-tres països, viscut en quatre continents (Europa, Amèrica, Àsia i Àfrica), en vuit ciutats (Bolònia, Torí, Roma, Milà, París, el Caire, Beirut i Nova York) i en vint-i-set apartaments. Fins ara. Ignoro si les reflexions finals respondran a la pregunta clau que em va formular el meu pare. L’home, un lampista bolonyès que presumeix de cabell negre als vuitanta i molts anys i al qual els meus amics, per aquest motiu, li diuen Highlander, quan li vaig comunicar que em mudava del Caire a Beirut, va aixecar la vista del plat i em va preguntar: «Per què?». Un tornavís elèctric serveix per a alguna cosa. Un milió d’euros serveix per a alguna cosa. Mudar-se d’Egipte al Líban per tenir una perspectiva diferent de l’Orient Mitjà, visitar Luxemburg per afegir un número a les pàgines d’una agenda blava, vendre’t la casa de Manhattan i comprar-te’n una altra a Brooklyn per sortir de les vistes i, finalment, tenir-les, no són coses que «serveixin». Et comprometen (molt), diverteixen (de vegades) i ensenyen (sempre, si estàs disposat a aprendre). El que? Miraré de resumir les meves deduccions principals. La sensació serà una mica com en aquest text titulat Sunscreen. Tot i que es va convertir en la lletra d’una cançó d’èxit, inicialment era un escrit dirigit als llicenciats d’una universitat de Chicago. Conté una sèrie de consells («Recordeu els compliments que rebeu, oblideu els insults i si ho aconseguiu, expliqueu-me com es fa»), expressats de forma dubitativa (ja que «els consells són una mena de nostàlgia, donar-los és com agafar el passat d’una estanteria, treure-li la pols, envernissar-ne les parts esquerdades i reciclar-la per més del que val»). Excepte un, del qual conviden a fiar-se cegament: «Poseu-vos protecció solar».

De la mateixa manera, extrauré aquí algunes conclusions dels meus viatges i mudances. De totes, només n’hi ha una de certa: «Intenteu viure amb equipatge de mà».

Per arribar a aquesta conclusió cal abandonar progressivament una sèrie de conviccions com si fossin peces de roba supèrflues.

Però abans ens hem de posar en marxa, ja que l’objecció principal seria aquesta: ni maleta grossa ni motxilla, em quedo a casa. On es pot trobar la motivació? En el meu cas la vaig trobar a Kigali, la capital de Ruanda, una nit llunyana i inevitablement calorosa. Acabava d’arribar per entrevistar un bisbe empresonat i sotmès a un judici amb l’acusació de perpetrar una matança. Era un dissabte, l’hotel Mil Turons estava infestat de mosquits i prostitutes. Vaig sortir a fer un tomb després de deixar a la caixa forta el rellotge, la cartera i el passaport. El primer que vaig notar va ser que la gent caminava molt ràpid, sols o en grup, com si arribessin tard a una cita, a agafar el tren, al cel. No em quedava gaire clar a on anaven: no hi havia cartells de bars o locals, ni parades d’autobús. Després d’observar durant una bona estona el fenomen, vaig aconseguir interceptar un noi que parlava anglès i li vaig demanar una explicació. Va obrir els ulls com plats, injectats de malària, i em va dir: «Senyor, els blancs mòbils són més difícils d’abatre». Mentre pronunciava l’última síl·laba ja marxava. La guerra civil i els franctiradors els havien ensenyat una cosa que també es pot aplicar a circumstàncies menys dramàtiques: si et mous seràs més difícil d’abatre. Si et quedes a la mateixa casella, al mateix barri, lloc de feina, grup familiar, aquest gran tirador que és el destí disposarà de més facilitats per afinar la punteria. Ho sé, és cert que la mort pot esperar-te a Samarcanda, on fas cap a tota pressa per evitar-la després d’haver-li vist la cara als paratges d’algun altre lloc on et trobaves. Però tendeixo a creure el noi de Kigali i, per tant, recomano desplaçaments ràpids i freqüents.

Fer-ho amb moltes maletes plenes a vessar és una gesta impossible.

De què podem desfer-nos? Per començar, de les certeses. Les més definitives i sòlides, i per tant les més pesades, aquelles absolutes: descarregar-les pensant que, en canvi, tot és relatiu. No em refereixo a un relativisme filosòfic ni científic —tot i que tendeixo a creure en tots dos—, sinó que parlo d’un relativisme de les coses humanes. Si tot és diferent en una altra latitud, és inútil portar brúixoles, vocabularis o mentalitats. Tot canvia: ho fa el temps, el significat de les paraules, fins i tot el de les emocions. I com que es necessiten tres proves per demostrar alguna cosa, oferiré tres exemples.

El primer té a veure amb el temps o, més ben dit, amb marcar el pas del temps. Estic escrivint des d’Europa, un dilluns al matí, potser el moment més difícil de la setmana, aquell en què el motor torna a posar-se en marxa i, sovint, no arrenca a la primera. Arriba després de la malenconia del diumenge a la nit (embossos en la tornada del cap de setmana, partits de futbol que se centren en les polèmiques del vestidor, deures que es fan a tota pressa abans de tornar a l’escola).

El 1919, el psiquiatra hongarès Sándor Ferenczi va publicar un article titulat «La neurosi del diumenge», en què parlava de pacients amb símptomes recurrents: de l’exaltació de la vigília a la depressió subsegüent. És una mètrica incessant que ha omplert l’existència de qui viu a Occident, inclosa la meva, fins que me’n vaig anar a viure al Caire. Allà, de cop i volta, el diumenge era divendres, el dia sagrat de l’islam. Si hagués creuat la frontera per anar a Tel Aviv, el divendres s’hauria convertit en dissabte, el dia sagrat del judaisme. Les religions, les civilitzacions, els governs fan servir el calendari com a instrument de poder, ja que el poder summe és el control del temps. Sumeris, egipcis, grecs i romans van dividir de formes diferents el que anomenem anys, mesos i setmanes, però són subdivisions que no existeixen en la naturalesa perquè el temps, simplement, flueix. Les grans revolucions han intentat, amb resultats estranys, reformar fins i tot els calendaris. A l’Anglaterra del segle xviii, es va instaurar la celebració del Sant Dilluns, a la qual a Itàlia avui encara són fidels els perruquers i els peixaters. Un batibull que l’arquitecte i filòsof Witold Rybczynski resumeix d’aquesta manera en l’agut assaig Esperant el cap de setmana: «Cada societat opta per donar una forma diferent a la seva feina i a les formes d’abstenció d’aquesta, i en fer-ho, revela molts detalls sobre ella mateixa. Inventa, adapta, recombina vells models afegint noves variants a la llarga llista de dies de descans: festivitats públiques, celebracions familiars, dies de mercat, dies tabú, dies maleïts i dies sagrats, festes, Sant Dilluns i Sant Dimarts, commemoracions, vacances estiuades i caps de setmana». Aquest últim, encara que sembli in rerum natura, va entrar en vigor a Itàlia el 20 de juny del 1935, quan una llei nacional va decretar el «dissabte feixista», imposant la interrupció de les activitats productives a la una del dissabte.

Ara bé: si el divendres som al Caire, el dissabte a Jerusalem i el diumenge a Roma, podríem enllaçar tres festius consecutius, el relativisme de la mètrica del temps és innegable. Si a més viatgéssim en el temps, i en l’espai, podríem fer festa eternament. Per tant, deixem a casa aquesta certesa, juntament amb la que diu que les paraules tenen un significat unívoc i que no poden rendir-se a la voluntat de qui les pronuncia. Aquesta és la segona prova a favor del relativisme.

Quan vaig arribar a Nova York vaig buscar un apartament de lloguer. Eren els anys noranta, Internet es trobava en les albors de la seva existència i aleshores es portaven els anuncis a la premsa. Un que em va impactar proposava: «A terrific apartment with a dramatic view». Bé, seria macarrònic traduir «un apartament terrible amb unes vistes dramàtiques», però aquelles són les arrels dels dos adjectius: terror i drama. Però als Estats Units, país de l’optimisme, terrific significa «fantàstic»: «You look terrific» no vol dir que facis ulleres, tinguis el cabell fet un desastre i la cara demacrada, sinó tot el contrari: estàs fantàstic. I les vistes dramatic no tenen res a veure amb la zona zero, sinó que es refereixen a l’skyline, a les vistes a Central Park, a l’East River, en definitiva, unes vistes espectaculars. En aquest apartament en concret, a l’estàtua de la Llibertat. Quan vaig visitar el pis, la vaig buscar en va i llavors em van conduir a la cuina per assenyalar-me un mirallet en el qual apareixia reflectida; podia veure-la des d’allà o bé traient el cap per la finestra. De nou, tot exagerat, embellit, modelat segons l’exigència no només d’oferir un producte, sinó de convertir-lo en alguna cosa agradable des que ho imagines o en pronuncies el seu nom. Si modeles les paraules per donar-los un sentit diferent, ¿pots modelar també els conceptes que representen? Si redueixes els vocables que produeixen por o desànim, la vida serà millor simplement per això? Les paraules són lents roses, però poden graduar-se per corregir la visió de les coses? Sembla que aquesta és la convicció dels americans. La sobreexcitació del seu lèxic és evident: «Great!», «Wow!», «Excellent!» són expressions tan recurrents com, la majoria de les vegades, desproporcionades. No obstant això, generació rere generació, els Estats Units han creat un poble d’optimistes, combatius, segurs de si mateixos i amb confiança en el futur. Entre els ingredients de la recepta que ha dut a aquest resultat hi ha l’alteració en sentit positiu del significat d’algunes paraules que van néixer amb connotacions negatives. I, per tant, relatives.

El que resulta impensable canviar en una altra latitud són les emocions, els sentiments deriven d’un mateix fet. I no obstant això…

Entre els molts successos que poden tenir lloc en el transcurs d’una vida, n’hi ha un que es considera gairebé amb unanimitat el més dolorós: perdre un fill. No està previst, no està acceptat. De fet, no existeix cap paraula per descriure aquesta condició. Tenim «orfe» per a qui perd el pare o la mare, «vidu» per a qui es queda sense cònjuge, però el buit de la desaparició d’un fill és tal que cap paraula el defineix, com si res pogués contenir-lo, delimitar-lo. Novel·les i pel·lícules (les més reeixides, en la meva opinió, són The Sportwriter, de l’escriptor americà Richard Ford, i Lantana, del director australià Ray Lawrence) parlen sovint d’aquesta condició, que es torna insostenible per a la parella, que, inevitablement, s’acaba separant. Seguir junts significaria compartir en cada moment aquest dol, fins i tot (per irracional que sembli) retreure-li o (per infantil que soni) crear una competició per veure qui dels dos pateix més. Tot és inacceptable, indescriptible i insuportable.

Un dia, al sud del Líban, davant la porta d’una casa en un barri assolat per bombarders israelians (parlo de l’estiu del 2006) trobo una anciana que plora. Podria pensar-se que està devastada pel dol, per una pèrdua irreparable: potser és la mare d’un combatent de Hezbollah caigut en combat, un «màrtir», com ho anomenen orgullosament. Però no, revela que el seu dolor té una causa diversa: no ha pogut entregar res a la causa, cap fill, tots estan vius, no ha ofert sacrificis. No té cap màrtir a casa. Tenir-ne un és motiu d’orgull: la seva foto s’exposa al carrer, és objecte de reverència per part de veïns i passants. Eleva l’estatus de la família (i les seves rendes, ja que Hezbollah subvenciona els parents supervivents). El que per a qualsevol mare occidental és una font de desesperació, per a aquesta dona o d’altres en la seva situació és un motiu de satisfacció, si bé agredolç.

La vida mateixa és un fet relatiu, depèn de les expectatives que pugui oferir-te. Si neixes en un camp de refugiats palestins, els teus pares no esperen que et converteixis en un professional d’èxit, ni en el guanyador d’un concurs de talents televisiu. No poden estar orgullosos de la teva vida, però sí de la teva mort. «Estimem la mort més del que vosaltres estimeu la vida», deia paradoxalment Ossama bin Laden. O bé: estimarem la teva mort més del que tu estimes la teva pròpia vida.

Els kamikazes de l’11 de setembre viatjaven amb equipatge de mà, o fins i tot sense res. Excepte un, potser el cap: Mohamed Atta. Al seu nom van trobar una maleta que, misteriosament, contenia molta informació útil per a la investigació i que no es va carregar a l’avió destinat a impactar contra la torre nord. La nit prèvia al vol els terroristes van fer testament i es van preparar observant el ritual funerari: es van rentar a consciència i es van embolicar en un sudari blanc, sense butxaques. És difícil imaginar que en el seu comportament es puguin trobar punts comuns amb persones diferents per cultura, religió o inclinació moral, amb altres que són amants desenfrenats de la vida i de les seves possibilitats. Algú podria pensar que existeix cap relació entre un kamikaze àrab i un militar abrucès? I no obstant això…