Читать книгу Les rondalles del Peirot - Gerard Canals Puigvendrelló - Страница 11

La terra vermella

Sobre el nom de Guils i el sobrenom dels seus habitants

—Veus, nen? Aquí acaba la terra rossa1 i comença la terra roja, això vol dir que ja som a prop del poble... En aquesta banda del port del Cantó, de terra roja només n’hi ha a Guils, per això tothom ens diu Pota-rois, perquè sempre portem els peus envermellits per la terra d’aquests viaranys —explicava el conductor del camió de la llet al seu nebot, que l’escoltava amb cara avorrida i posat malhumorat, mentre tramuntaven costeres amunt per la carretera del Cantó. En aquell temps la carretera era només un camí de carro ple de sotracs i de rocs cairuts.

—Guils és un poble molt bonic, ja ho veuràs, no hi posis cap2 aquesta mala cara, redeu! El poble és molt bonic perquè totes les cases són vermelles, i els camins i les margeres també... I pels prats hi ha moltes ovelles i vaques, tothom té bestiar, i per això haurem de passar cada dia a recollir les lleteres. Tu ajuda’m, eh? Obre bé els ulls, que hi ha gent que deixa les llaunes3 vora la carretera, a l’ombra d’algun pi, i no ens les podem descuidar! La resta, les haurem de recollir directament del com de la plaça, que és on les deixa la majoria de la gent perquè així es manté la llet ben fresca.

El conductor anava mirant a banda i banda del camí, esquivant rocs i fent bots dins el petit camió, mentre el seu jove ajudant s’ho anava mirant tot amb aire distret, l’un i l’altre acompanyats tothora pel grinyol estrident dels amortidors i pel repic constant de les lleteres que ja havien anat recollint durant la pujada.

—Mira allà dalt, als prats que hi ha sota el coll del Cantó! S’hi veuen ben bé les egües pasturant... Abans n’hi devia haver moltes d’egües i cavalls, ja que diuen que el nom de Guils ve precisament d’aquests animals. Ves, que potser tenen raó! Perquè pel coll sempre hi han passat les cabanades de bestiar, amunt i avall de les planes a les muntanyes. I els de peu rodó sempre eren els primers ramats en aquestes pujades i baixades... Nosaltres amb el camió també ho recorrerem tot!

Just en aquell moment, exaltat i deixant-se anar del volant, va continuar:

—De punta a punta! Des de baix a la vall fins al cap del port, de poble en poble. I podrem fer un traguet a cada parada, que la gent ja ens espera... De punta a punta!

Assenyalava vall i port, camí i muntanyes amb el braç ben estirat.

—Ja veuràs que ens ho passarem bé!

Relat inspirat en una anècdota explicada per Angelina Muntal i Joan Puigvendrelló, de cal Peirot, en relació a un eixelebrat conductor del camió de la llet que a principis dels anys 70 feia la ruta entre la Seu d’Urgell i els pobles del Cantó.

1 De color entre el castany clar i el groc d’or.

2 «No hi posis cap» és una expressió pròpia del port del Cantó. Equival a l’expressió «No hi posis pas». (N. del c.)

3 Llaunes era tal com anomenaven sovint les lleteres al port del Cantó (N. del c.)