Читать книгу Les rondalles del Peirot - Gerard Canals Puigvendrelló - Страница 17

La flor de la gavarrera

Sobre les supersticions entorn de la gavarrera i la història del roser lleial

—Goita què he trobat! Una creueta de gavarrera!

Encara no ho havia acabat de dir que ja s’havia tret la boina i estava amorrat a la bota de vi.

—Tu, sagal, no ho deus saber pas què és això. Això és una creu beneïda feta amb dos branquillons de gavarrera, porta bona sort i per això hem de fotre un bon traguinyol!

Deia, mentre acostava la bota al seu company.

—Veus que té cera al cap? És cera de les candeles de Setmana Santa. Abans escampàvem aquestes creuetes pels camps perquè ens protegissin de les garbatxades i de les tempestats. Tallàvem la mata de gavarrera per Sant Pere Màrtir, quan teníem estones mortes anàvem fent creuetes amb els branquillons més rectes i, quan en teníem una bona colla, els hi enceràvem el cap i les portàvem als trossos. En repartíem tantes com podíem, també perquè deien que escampaven les bruixes del terme.

Se l’anava mirant de cap a cap, mentre parlava ben abstret en els seus records.

—Hi havia segadors que pel mateix motiu portaven carrampollets de gavarrera a les butxaques, i pastors que en lligaven a les barnilles dels paraigües. També deien que amb infusions de gavarrera es podia curar un gos amb ràbia i que, si es feia el seu símbol, que era una floreta amb sis pètals, i es gravava a les portes, als porticons, als salers o a les eines del camp, protegia i donava bon auguri.

Al jove rabadà va acudir-se-li demanar al seu company pastor d’on venia aquell costum i l’home, tot confós, va respondre-li: —D’on ve aquesta tradició, dius? Ah! Què sé jo! A mi m’havien explicat que quan Jesucrist era minyó i fugia de la fúria d’Herodes va refugiar-se en un indret poblat de gavarreres, les quals van posar-se a florir amb l’objecte de distreure l’atenció dels seus malvats perseguidors. Però una perdiu posada davall d’una de les mates —ja saps que les perdius sempre van per sota les mates i no per dalt— va cantar: «És aquí! És aquí!». A la qual cosa Jesús respongué: «Maleït sia el cap de la perdiu i beneïda sia la flor de la gavarrera!»

I diuen que així va ser. D’aquí ve que la gent li tingui tanta fe... No ho sé jo, això deien abans.

Relat inspirat en comentaris escoltats diferents cops pels veïns de Guils, especialment en relació a l’expressió «Maleït sia el cap de la perdiu i beneïda sia la flor de la gavarrera!»

La gavarrera o roser silvestre és un arbust que es menciona en nombroses llegendes tradicionals pirinenques. Hi apareix com a símbol de bon auguri i se l’associa a indrets màgics, a l’aparició d’éssers fantàstics (com les encantades, que en alguna ocasió hi estenen la bugada al damunt) o com a remei popular contra algunes malalties com la ràbia.