Читать книгу D'Ors a Fuster - Gonçal López-Pampló - Страница 6

L’assaig és un gènere a la recerca de la seua identitat i de la seua història. La reiteració amb què els assagistes converteixen en tema de reflexió l’estatus i els trets distintius de la pròpia escriptura o remeten als models i antecedents en els quals s’emmirallen, amb la voluntat de construir les coordenades del mapa i de bastir-ne una genealogia, en són el símptoma més clar. Com bé adverteix l’autor en el descàrrec que encapçala aquest llibre, la indefinició teòrica de la prosa literària que se situa al marge de la ficció és a la base de les ambigüitats, els problemes i les confusions que condicionen no tan sols la circulació i recepció de l’assaig, sinó la seua mateixa escriptura. En aquest sentit, la primera gran aportació que devem al present estudi és la proposta de definició del gènere assagístic, clara i argumentada, que funciona com un garbell que ens ha de permetre destriar el gra de la palla, alhora que en fonamenta i precisa la idiosincràsia; aquest darrer mèrit té l’avantatge afegit de contribuir a millorar –per fer-la més precisa– la percepció que els lectors tenen de l’escriptura assagística. Lluny de ser una ociosa disquisició teòrica, la definició de l’assaig aporta una claredat indispensable per al bon funcionament de la comunicació literària, perquè contribueix a desterrar una concepció anàrquica del gènere, irreductible a qualsevol temptativa de normativització. Al llarg de la seua història, la poesia, la narrativa i el teatre han pogut assimilar o discriminar tota una sèrie d’artefactes literaris que qüestionaven obertament, de vegades amb una radicalitat difícilment tolerable, les regles assumides per la norma establerta, sense que se’n ressentís de manera irreparable el concepte nuclear de cadascun dels gèneres. La raó d’aquesta resistència cal buscar-la en la solidesa de la base conceptual i, per descomptat, en la força d’unes pràctiques que gaudeixen d’una plena normalitat cultural i social. Amb la intenció de pal·liar l’anomalia que, en aquest terreny, arrossega l’assaig, la definició que ens ofereix Gonçal López-Pampló descansa, d’una banda, en criteris estrictament textuals (enunciació, tipologia textual), però, de l’altra, també té en compte les estratègies comunicatives (marques paratextuals) i la funció social que el gènere juga dins el sistema de gèneres contemporani.

És cert que, com assenyala l’autor, encara no s’ha escrit una veritable història de l’assaig en la literatura catalana. El llibre que el lector té a les mans, a pesar de la cautela amb què se’ns ofereix, representa una aposta decidida envers la seua construcció. Malgrat haver renunciat des del disseny inicial del projecte a bastir una història del gènere –amb el que això suposaria d’afany d’exhaustivitat, de jerarquització i d’atenció a l’evolució dels formats assagístics–, es tracta, sens dubte, d’un intent reeixit de presentar-ne una visió panoràmica, amb una selecció representativa i significativa. Gonçal López-Pampló rebutja qualsevol aspiració, per part seua, d’erigir la proposta amb pretensions canòniques. Ara bé, l’operació d’escollir i disposar sobre un canemàs històric una sèrie d’obres i d’autors té inevitablement un efecte de visibilització de les opcions triades i contribueix a fixar i a dotar de sentit una determinada tradició.

L’acotació cronològica de l’estudi recorre la pràctica totalitat del segle XX, amb dues fites inexcusables com a obertura i tancament del trajecte: l’inici de la publicació del Glosari orsià, el 1906, i la mort de Joan Fuster, el 1992. L’atenció que s’hi dedica de manera destacada a la producció dels grans noms de l’assaig català contemporani s’explica per la transcendència que aquests autors han tingut en la consolidació, el prestigi i la projecció de l’assaig en les nostres lletres. En efecte, són noms que, en el circuit literari català, arriben a confondre’s amb el gènere –sobretot Pla i Fuster–, com s’esdevé, per exemple, en els currículums de secundària i batxillerat, en els quals s’associa gairebé de forma exclusiva l’estudi de l’assaig a les figures senyeres de l’escriptor de Sueca i el de Palafrugell. En la visió global que ens presenta Gonçal López-Pampló, per contra, les figures no usurpen la representació del paisatge; les línies de continuïtat que s’hi dibuixen assoleixen l’objectiu d’oferir els trets distintius essencials de l’assaig català contemporani i la seua evolució al llarg del segle, més enllà de la singularitat dels universos personals dels assagistes més rellevants. En aquest sentit, el capítol dedicat a premis i col·leccions ens acosta dues de les eines fonamentals per a la projecció del gènere i ens permet veure’n els resultats. Amb tot, els assagistes de primera divisió reclamaven un protagonisme especial en virtut del mestratge perdurable que han exercit en la posteritat del gènere. Especialment, Joan Fuster, qui, possiblement com cap altre, acompanya una creació assagística rica i diversa d’una continuada reflexió sobre les particularitats del gènere, orientada a establir-ne el caràcter i les fronteres, i d’una reivindicació militant de la condició literària de l’escriptura assagística i de la professionalització de l’assagista. En les generacions que el van succeir, moltes vocacions assagístiques van nàixer en un moment d’epifania originat a partir de les revelacions fusterianes.

La col·lecció «Càtedra Joan Fuster» suma amb D’Ors a Fuster. Per una història de l’assaig en la literatura contemporània un important actiu al seu catàleg. L’alt nivell dels estudis acadèmics que s’hi han publicat ha convertit aquesta collecció –i, en general, les activitats de la Càtedra– en una referència de prestigi, ara renovada i incrementada amb l’aportació de López-Pampló, per la qualitat intrínseca del treball i per l’obertura de focus que representa, amb un objecte d’investigació que va més enllà de la figura estricta de l’escriptor de Sueca. A l’interès del contingut de l’estudi, cal afegir-hi encara la qualitat de la prosa de l’autor, d’una elegant claredat, que en garanteix una lectura fluïda i amena, amb la transparència expositiva dels grans comunicadors, que parlen convençuts de l’atractiu de les idees que presenten al lector.

El treball de Gonçal López-Pampló, en el present llibre, però també en altres publicacions recents o en marxa, suposa una fita dins dels estudis literaris catalans: per l’exigüitat de precedents dins de l’àmbit acadèmic, per l’abast global amb què es planteja i per l’adopció d’una estricta fonamentació teòrica. Tant de bo el seu exemple siga l’estímul per a noves aportacions que ens puguen conduir, en un futur no llunyà, a fer realitat l’encara inexistent història de l’assaig català contemporani.

CARME GREGORI SOLDEVILA

Universitat de València