Читать книгу D'Ors a Fuster - Gonçal López-Pampló - Страница 7

No s’ha escrit encara una veritable història de l’assaig en la literatura catalana. L’adverbi encara, ací, abasta fins al moment de publicar aquestes pàgines. És a dir, el llibre que teniu a les mans no és, ni de bon tros, l’obra que ha d’omplir aquest buit. Contribuirà a fer-ho, tant de bo, i potser ajudarà a clarificar alguns aspectes teòrics que han dificultat una visió completa d’aquest gènere literari. Fins i tot servirà per a posar una mica d’ordre en la gran quantitat de papers que, al llarg del darrer segle, han rebut l’etiqueta d’assaig –en el millor dels casos–, quan no d’altres com ara literatura del jo o literatura d’idees, cosa que ha donat lloc a un panorama tan divers en les categories com en les obres que s’hi encabeixen.

Però aquest llibre no és –vull insistir-hi– una veritable història de l’assaig en la literatura catalana. Des del títol, he volgut remarcar la modèstia i els límits de la proposta. M’he centrat en un marge temporal concret: de l’aparició de les glosses d’Eugeni d’Ors a la mort de Joan Fuster, és a dir, de 1906 a 1992. Tanmateix, m’he atorgat la llibertat de retrocedir en el temps i fer alguns comentaris sobre la Renaixença i el Modernisme; igualment, he anat més enllà dels anys 90 i m’he referit a obres més recents, que em permetran il·lustrar les tendències que podem observar en l’assaig a hores d’ara. L’èmfasi del títol en Ors i en Fuster implica, també, una certa inclinació canònica. És inevitable: al llarg de les pàgines següents apareixerà el nom de moltíssims autors –i algunes autores, ja veurem que el matís és necessari–, però uns pocs es destacaran per damunt de la resta. No aspire a construir un cànon de l’assaig en la literatura catalana del segle XX, però sóc conscient que una proposta com aquesta té conseqüències canòniques –si se’n pot dir així–, en la mesura que subratlle unes quantes contribucions que –al meu entendre, si més no– són cabdals i indiscutibles i que, per tant, s’haurien de situar al costat de les aportacions d’altres autors de gèneres més consolidats en l’imaginari col·lectiu –editorial, crític i educatiu. En aquest sentit, la importància que concediré a Joan Fuster queda fora de qualsevol ombra de dubte; de més a més, la col·lecció en què apareix aquest estudi ho explica i ho justifica, en tant que un dels meus objectius és ubicar millor l’escriptor de Sueca en una tradició que ell sabia seua, tant pels precedents com pels seus continuadors, els quals han reivindicat l’influx fusterià ara i adés.

En última instància, com reclama el subtítol del llibre, la meua pretensió és oferir un sondatge de l’assaig en la literatura catalana dels darrers cent anys, basat en unes eines teòriques que considere sòlides –encara que a penes suggerides en el primer capítol–, per tal d’augmentar les possibilitats d’escriure, en un futur, aquesta història. Per això no he treballat en una història de l’assaig en la literatura contemporània, sinó per una història de l’assaig en la literatura contemporània.

Com que he optat per encapçalar aquesta obra amb un descàrrec –un gest, tot siga dit, d’allò més assagístic–, demanaré disculpes de bestreta per totes les omissions que el lector hi puga trobar. Ja he dit que no he volgut elaborar un cànon, a pesar de les ressonàncies canòniques del volum, però la bona veritat és que ni tan sols he aspirat a oferir un repertori complet d’obres i autors. La idea de petrificar uns noms en detriment d’uns altres em repel·lia tant com la possibilitat d’embolicar-me en el detall, en la nòmina, en l’obsessió per no deixar de citar cap escriptor ni llibre que siga susceptible de ser considerat assaig. Algunes omissions, doncs, són deliberades. Perdoneu, si escau, la falta d’encert. D’altres són oblits, errades. Perdoneu, sens dubte, la falta de cura. Dels noms i les obres que sí que esmente, també en podríem parlar: en la tria he volgut ser representatiu i donar testimoni, en cada cas, d’una sèrie d’aspectes (textuals o contextuals) que al meu parer eren rellevants. Estic segur que, llevat d’alguns casos indiscutibles, en la resta les meues eleccions podrien haver estat unes altres, de manera que els factors personals, subjectius, hi deuen haver jugat un paper important.

A l’hora de jutjar la tria, cal recordar dues característiques de l’assaig en llengua catalana, en part compartides per l’assaig escrit en altres idiomes i en altres moments històrics. Són dues qüestions molt importants que mereixen una anàlisi més detallada, i que ara em limitaré a enunciar en espera d’un estudi que hi aprofundisca com cal.

En primer lloc, al llarg del llibre constatarem la interferència del castellà en les opcions lingüístiques dels assagistes. La tendència –o la necessitat– a escriure en aquesta llengua determinats textos d’orientació divulgativa o periodística, per raons acadèmiques o professionals d’índole molt diversa, ha estat una constant en tota la història de l’assaig català. I, ben mirat, encara ho és. La professionalització de l’escriptor, un tema fonamental en la trajectòria de Joan Fuster, justifica que ell mateix, com tants altres assagistes, redactara una quantitat ingent de pàgines en castellà. En Literatura catalana contemporània, en la secció «L’assaig i les idees», dins del capítol «La fi de segle (1890-1910)», comenta la qüestió en una mena d’apartat titulat «La qüestió del bilingüisme» (Fuster 1985: 112):

Hi ha un terreny en el qual l’escriptor català contemporani difícilment aconsegueix de mantenir-se monolingüe: la col·laboració periodística, el llibre mateix, quan deixen de ser estrictament «literaris» i s’embranquen en propòsits de doctrina, de polèmica o d’informació, sovint han de ser publicats en castellà. Existeixen condicionaments materials i rutines poderoses que ho determinen.

De la mateixa manera, les exigències universitàries i de recerca propicien l’ús d’aquest idioma –i, cada vegada més, de l’anglés– en detriment del català. Tot plegat disminueix les possibilitats d’expansió i desenvolupament del gènere i explica alguns dels dèficits històrics que arrossega.¹ Uns dèficits, d’altra banda, que en el moment actual ens conviden a preguntar-nos per l’avenir de l’assaig en el panorama cultural, literari i social del món d’avui dia.

L’altra característica de l’assaig en llengua catalana que voldria destacar és l’escassa presència de dones que conreen el gènere. En aquest volum destacarem, per descomptat, els noms de Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, a més d’altres com ara Empar Moliner, els articles de premsa de la qual poden considerar-se assaig si acceptem una definició àmplia del concepte, o Rosa Leveroni, autora d’un interessant dietari íntim. Però la referència a aquestes i altres autores serà insuficient: tenim la sensació que el dèficit és degut, en gran manera, a la invisibilitat de les dones assagistes, una invisibilitat que nosaltres arrosseguem, amb una certa complicitat tàcita i que, en el millor dels casos, a penes hem començat a corregir. Posar èmfasi en aquest (altre) dèficit, ara i ací, no aspira a proporcionar-ne una explicació, sinó a començar a operar una necessària revisió dels enfocaments. Ara bé, si realitzada aquesta revisió, confirmem que, en efecte, no es tracta tan sols d’un problema d’invisibilitat, sinó d’absència, ens haurem de demanar per quins motius l’assaig no ha estat un gènere històricament accessible per a les dones² i, sobretot, per quines raons no resulta atractiu a l’hora d’ara.

Ho he insinuat més amunt: quin futur espera a l’assaig? És atractiu per als escriptors del nostre temps? El món literari actual, la societat en general, necessita un gènere literari d’aquestes característiques? Quina funció compleix i quin paper juga? Potser els escriptors –i les escriptores– més joves no hi troben un mitjà d’expressió òptim? Em referisc, és clar, a l’assaig entés a la manera fusteriana, al qual dedicarem no poques pàgines, aquell que arranca amb Michel de Montaigne i es consolida amb el projecte il·lustrat, aquell assaig d’aspiració més lliure i subjectiva, d’exploració personal i col·lectiva, sense peatges acadèmics ni gaires condicionants periodístics.

Hi ha una última qüestió sobre la qual m’agradaria advertir el lector. He dit que el treball que ací presente es basa en unes eines teòriques esbossades en el primer capítol. Com que el meu interés prioritari, en aquest llibre, és contribuir a bastir una història de l’assaig en la literatura catalana contemporània, no he aprofundit en aspectes d’anàlisi textual o de teoria de la literatura. Així i tot, era indispensable proporcionar el marc a partir del qual he operat per a situar unes obres com a susceptibles de ser considerades assaig. Aquest marc va ser el nucli de la meua tesi doctoral i tindrà, previsiblement, un cert recorregut bibliogràfic posterior a l’aparició d’aquest llibre. Amb el benentés que deixe la teoria per a més avant, les característiques de l’assaig com a gènere literari que propose a continuació també poden ser objecte de debat. De fet, el problema més greu que ha tingut, té i tindrà allò que Gérard Genette (2004: 105) anomena «la literatura no ficcional en prosa» és, precisament, la indefinició teòrica que l’envolta. El primer capítol d’aquest llibre, emmarcat en un treball de més abast, aspira a clarificar una miqueta les coses. I a fer-ho, tot siga dit, des d’una visió que té en compte sobretot el text i el context, la dimensió de l’obra com a escriptura inserida en un moment històric concret, amb uns condicionants socials i culturals ben definits. I que, en conseqüència, defuig les lectures que depenen en excés de la biografia de l’autor o d’uns determinats valors estilístics superiors que, al nostre entendre, només es poden invocar al costat d’altres paràmetres d’estudi, com mirarem de mostrar succintament en les pàgines següents.

Fet el descàrrec, em queda expressar la meua gratitud a tota la gent que m’ha acompanyat en el procés de redacció d’aquest llibre i en la llarga aventura personal i intel·lectual que l’envolta, la qual, lluny d’acabar-se, m’ofereix reptes renovats a tota hora. Davant de la impossibilitat de donar les gràcies a totes les persones que hi han contribuït, em limitaré a agrair a Carme Gregori Soldevila la seua enorme generositat, com a directora de tesi, com a autora del pròleg d’aquest llibre i, en conjunt, com a còmplice d’aquesta indagació literària que tant ens ha entretingut durant vora una dècada.

València, octubre de 2016

1. Sobre aquests dèficits, recomane la lectura de Muñoz (1998). Tot i haver transcorregut vora vint anys des de la publicació de l’article, el diagnòstic que s’hi presenta continua sent vàlid.

2. Un estudi més detallat ens obligaria a parlar ací del diari i de la correspondència íntima en sentit estricte, és a dir, aquells papers que no es van concebre per a ser publicats i que, en general, van aparéixer després de la mort de l’autora. És el cas del dietari de Leveroni (1997) o del conegut epistolari d’Estefania de Requesens, redactat al segle XVI i recuperat al cap de quatre-cents anys. Per a aprofundir en els vincles que tradicionalment s’han establit entre aquestes formes d’escriptura privada i l’escriptura femenina, es pot consultar Francés (2008) i Torras (2005).