Читать книгу Tot ha de canviar! - Группа авторов - Страница 5

Per Srećko Horvat

«Des que els exèrcits entre els quals s’interposen milers de llegües es poden arribar els uns als altres, els amics han de demostrar que per a ells la distància no constitueix un obstacle més gran que per als enemics. Per tant, continuem llançant-nos els nostres projectils d’amistat de llarga distància per demostrar als que només fan servir l’enginy per destruir que nosaltres també som capaços d’anul·lar l’espai.»

De Günther Anders a Claude Eatherly, 1959

En la famosa novel·la de mitjan segle XX El Gattopardo, Giuseppe Tomasi di Lampedusa retrata la lluita de l’aristocràcia siciliana per sobreviure a la guerra civil i a la revolució que coneixem amb el nom de Risorgimento. Una de les frases més conegudes del llibre —posteriorment declamada per Alain Delon a l’adaptació cinematogràfica del llibre, dirigida per Luchino Visconti— diu: «Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï».1 D’una manera similar, i obligada per la crisi provocada per la Covid-19, la nostra classe dirigent contemporània és molt conscient que està tenint lloc una transformació profunda, i que l’única manera que tot quedi tal com és ara, és que sorgeixi un nou ordre social i polític que els pugui mantenir en el poder. ¿Quines altres proves necessitem de les greus tensions que assolen el capitalisme a part del vertiginós augment de tretze mil milions de dòlars en un sol dia de la fortuna de Jeff Bezos,2 mentre la crisi de la Covid-19 prioritza el moviment lliure de béns per sobre del moviment lliure de persones, i, mentrestant, els treballadors d’Amazon van morint de Covid-19 i protestant per les condicions inhumanes en què han de treballar? ¿I quines altres proves que Elon Musk, l’encarnació del somni expansionista capitalista, que, en ser interrogat per l’afirmació que el cop d’estat dels Estats Units contra Evo Morales s’havia perpetrat per permetre-li obtenir el liti de Bolívia, simplement va contestar: «Donarem un cop d’estat a qui vulguem! Accepteu-ho»?3 No és la primera vegada que la classe dirigent ha proclamat obertament que hi ha una guerra de classes. Recordeu, si no, la coneguda frase del també multimilionari Warren Buffett: «Esclar que encara hi ha lluita de classes, però és la meva classe, la dels rics, la que l’està fent, i l’estem guanyant». Abans de la crisi de la Covid-19, que està accentuant les desigualtats i optimitzant l’acumulació de guanys justament dels que estan conduint el planeta cap a l’extinció en massa, no havia estat mai tan tangible el fet que hi hagués en curs una despietada guerra de classes. I, un cop més, estan intentant guanyar.

«Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï», proclama una altra vegada la classe dominant, amb l’esperança que aconseguiran romandre en el poder i continuar amb el cercle viciós de l’explotació, l’extracció i l’expansió: les tres e del sistema mundial anomenat capitalisme. En lloc d’invertir en hospitals i escoles que ja feia dècades que eren víctimes de l’austeritat i de l’infrafinançament, tornen a rescatar les empreses responsables de la crisi climàtica i de la injustícia global. En lloc de protegir els drets dels treballadors i de fer servir la tecnologia per abolir l’explotació, amb la crisi de la Covid-19 el patiment dels treballadors als quals anomenem essencials (o a primera línia) no ha fet altra cosa que augmentar, mentre es continua explotant la situació en pro de l’expansió i l’acceleració del «capitalisme de vigilància». En lloc de protegir el clima, extreure encara més recursos naturals i destruir hàbitats està derivant en una era de pandèmies, amb virus encara més mortífers que el de la Covid-19 a tocar. En lloc de retirar el suport econòmic a la policia, aquesta ha donat resposta a la crisi de la Covid-19 com si fos una guerra gairebé a tot arreu, actuant pràcticament com si es tractés d’un exèrcit. Tal com un anunci del Front Nacional dels Estats Units afirmava recentment: «A vegades tenim la primera línia a casa nostra». Sembla que la famosa petició de Weather Underground «Bring the war home!» (porteu la guerra a casa!) de sobte s’ha fet realitat, amb la diferència que la causa no és un moviment social ni un partit revolucionari clandestí, sinó un virus. De Minneapolis a Portland, de Budapest a Istanbul, i de Santiago a Belgrad, la guerra capitalista s’ha convertit clarament en una guerra civil. «No puc respirar», frase repetida una i altra vegada per Eric Garner, George Floyd i tantes altres víctimes del racisme estructural, ha esdevingut la sensació predominant dels que han patit i han mort d’asfíxia a mans de la brutalitat policial, la contaminació de l’aire, els virus, la depressió, l’ansietat, la por i la infinitat d’altres símptomes de l’expansió del capital en la natura, els animals, els pulmons, les ments i les ànimes.

Mentre els virus del capitalisme i del racisme arrasen el món, aquest llibre és fruit d’un altre tipus de virus. Aquesta publicació no només no hauria vist la llum sense la Covid-19, sinó que és producte dels «virus» de la cooperació i l’internacionalisme que persegueixen precisament el virus d’un sistema mundial que ens condueix cap a l’extinció. L’abundància de veus crítiques que han sorgit de l’«autoaïllament» és una prova —adeu, Maggie Thatcher!— que la societat sí que existeix, tot i que sovint ens veiem obligats a comportar-nos i a morir com a éssers individuals. El projecte de documentar algunes d’aquestes veus, primer en converses en vídeo i després en aquest llibre, va néixer en una habitació de Viena en què vaig estar confinat i aïllat a mitjan març del 2020, mentre Europa es convertia en l’epicentre de la pandèmia de la Covid-19 i abans que fes estralls als Estats Units, Mèxic i tants altres llocs. En aquells primers dies, estats d’arreu d’Europa van declarar un «estat d’excepció», amb restriccions sense precedents en relació amb la mobilitat, cosa que va fer que no pogués tornar al meu país, Croàcia, durant dos mesos més. L’única manera que vaig trobar de no tornar-me boig i no caure en una absoluta desesperança va ser sortir a través de la informàtica del meu «autoaïllament» creant el que vam anomenar DiEM25 TV: The World After Coronavirus. Per als que formem part del Moviment Democràcia a Europa 2025, acostumats a viatjar sense descans per tot el món, conèixer gent i organitzar-nos sobre el terreny, l’aïllament va ser una situació nova, com va ser-ho per a qualsevol internacionalista de debò. De sobte, l’únic que ens quedava era el món digital. I fins i tot això va esdevenir aviat el que Naomi Klein va designar Screen New Deal (New Deal de les pantalles): la penetració del capitalisme de vigilància en els cervells i les ànimes, una explotació més intensa dels treballadors cognitius i l’extracció dels nostres afectes i fins i tot del nostre inconscient.4

I malgrat tot, durant el breu període des de mitjans de març fins a juliol del 2020, del qual ja sembla que hagin passat segles, vam aconseguir aprofitar una esquerda del Screen New Deal per llançar un canal de «televisió» en línia des de les nostres sales d’estar i espais d’autoaïllament. Molt més enllà que no pas només televisió, va suposar la creació d’un espai comú, lliure per a tothom i construït per centenars d’activistes i intel·lectuals de tot el món. Poques vegades tanta gent ha estat connectada a través d’un sol esdeveniment com amb la pandèmia de la Covid-19, amb milers de milions de persones d’arreu del món sotmeses a una forma o altra de quarantena. Poques vegades les persones d’aquest planeta s’han involucrat tant en la comunicació, i això malgrat el «distanciament social» generalitzat; i és que, tot i que sí que hi havia un distanciament físic, la part social va renéixer com no ho havia fet mai. Hem vist el pitjor dels temps i el millor dels temps: d’una banda, una situació de crisi sanitària sense precedents i, de l’altra, la necessitat de connectar i construir un món més enllà de la noció destructiva de «progrés» que domina la modernitat capitalista. Si l’eslògan del Fòrum Social Mundial va ser «Un altre món és possible», el nostre és el que apareix en un grafit de Minneapolis després del brutal assassinat de George Floyd: «Una altra fi del món és possible». Al llarg del 2020, ha quedat clar —fins i tot per als que abans ho negaven— que la fi del món tal com el coneixem és pertot arreu. La gent s’està asfixiant no només a causa d’un virus, sinó també per la brutalitat policial i per un sistema mundial basat en l’extracció, l’expansió i l’explotació. La crisi climàtica, l’amenaça nuclear, les pandèmies i el racisme: aquests són els quatre genets del capitalisme mundial i de la seva violència estructural contra la natura, els humans i el mateix futur. Si volem que això canviï, res no pot continuar igual.

Aquest llibre està pensat com un missatge col·lectiu que constata que la cooperació i la resistència transnacionals, precisament en època de confinaments globals i d’estats policials, no només continuen sent possibles, sinó que esdevenen necessàries. La llista de gent a qui donar les gràcies, incloses tant les persones les converses de les quals han estat publicades com les que no —exclusivament per motius de calendari i de limitacions de publicació— és llarga i incompleta. Si hi ha algú sense qui DiEM25 TV no hauria estat possible, aquest és Davide Castro: un brillant camarada portuguès que va portar el programa a la vida i al directe durant els primers mesos de quarantena. A continuació hi ha les ments extraordinàries de Yanis Varoufakis i Renata Ávila, que, amb la seva energia imparable i pensament crític, van liderar i organitzar moltes de les converses; Judith Meyer, una autèntica força motriu des de l’ombra; i els nostres germans i germanes de DiEM25: Ivana Nenadović, Erik Edman, Luis Martín, Mehran Khalili, Sissy Velissariou, Johannes Fehr, Simona Ferlini, Paweł Wargan, David Adler, Claudia Trapp, Jordi Ayala Roqueta. Vull enviar un agraïment enorme als nombrosos voluntaris de DiEM25: Andrea Chavez, Max Gede, Dilek Guncag, Esmé Flinders, Ioannis Theocharis, Jerome Bertrand, Julie Hamilton, Micah Jayne, Michael Giardino, Pim Schulte, Rodrigo Fiallega, Niels Wennekes, Matias Mulet, i tants d’altres.

I, finalment, en un món en què l’educació i el periodisme, l’edició i el pensament crític han esdevingut no només un privilegi, sinó actes subversius en si mateixos, són els editors valents —i els lectors!— els qui, contra rellotge, intenten preservar un arxiu davant d’un futur marcat per l’extinció en massa com a únic horitzó per a la humanitat i divulgar les eines per a una lluita comuna per assolir un món més enllà de l’expansió incessant del capitalisme i del feixisme. Gràcies a l’atrevit editor Colin Robinson i a la nostra diligent editora Catherine Cumming, aquestes converses s’han convertit realment en una mena de diari col·lectiu de les primeres setmanes i mesos de la Covid-19, un esforç comú que potser algun dia servirà per documentar que, per parafrasejar Bertolt Brecht, fins i tot en els temps foscos, també es cantarà. I les cançons no són només sobre els temps foscos, sinó també sobre amistat i amor, solidaritat i igualitarisme, ajuda mútua i resistència al món vell que es mor i ens segresta el futur. Si volem que res no quedi com és, tot ha de canviar.

No ha de quedar res de l’antic sistema, i s’ha de valorar la bellesa, la humilitat i la determinació de la lluita comuna —tan heterogènia i ambigua com pugui semblar— com una de les coses que l’antic sistema no serà mai capaç d’entendre. Cal entendre-la com un dels ingredients bàsics que enderrocarà el sistema. Alguns dels altres ingredients, com esperem que demostri aquest llibre, inclouen molta organització i introspecció simultànies; menys treball, més amor; menys monòleg, més diàleg; menys ego, més compassió; i, encara, una vegada i una altra: molta organització! Per parafrasejar Günther Anders, si ells tenen projectils que poden destruir països sencers a milers de llegües de distància, no deixem mai de llançar-nos els nostres projectils d’amistat de llarga distància els uns als altres per demostrar als que només fan servir l’enginy per destruir que nosaltres no volem anul·lar l’espai com fan ells, sinó que, per contra, som capaços de crear-ne de nous, d’espais, i de reinventar un futur en el qual valgui la pena viure.