Читать книгу Tot ha de canviar! - Группа авторов - Страница 9

John Shipton i Srećko Horvat

Srećko: L’última vegada que ens vam veure amb John Shipton va ser a Londres, quan vam agafar junts el tren per anar a veure Julian Assange. Ens podries explicar, John, quan va ser l’última vegada que vas veure en Julian i com està el tema de la presó ara mateix?

John: Vaig veure en Julian fa un parell de setmanes. Em va demanar que prengués precaucions extres per no agafar la Covid-19 i, quan ens vam separar, tots dos sabíem que no ens veuríem ben bé durant un mes, mentre es propagués el virus. Ara ja no es poden fer visites socials a la presó. Amb les circumstàncies actuals, encara continuen portant en Julian a la sala de reunions de la presó amb tota una sèrie de moviments controlats. El traslladen de la seva cel·la a una cel·la de detenció, on s’ha d’esperar fins que tots els passadissos que porten a la sala de reunions siguin buits per tal que no es trobi a ningú quan hi vagi. Per entrar a la sala de reunions com a visitant, has de passar per quatre portals dobles: un portal en què t’ensuma un gos, un portal en què et prenen les empremtes digitals, un portal de raigs X i un altre portal on et tornen a prendre les empremtes digitals. T’inspeccionen la roba, et fan treure el cinturó i les sabates i et fan buidar les butxaques. Entrar en aquella presó monstruosa és tota una odissea. Aleshores et donen una targeta d’identificació i et permeten entrar-hi vint lliures, que pots fer servir per pagar una tassa de cafè a en Julian. Un cop a la sala de reunions, enregistren la conversa amb càmeres d’alta definició i sistemes de so d’alta fidelitat.

Srećko: D’alguna manera, doncs, va ser una sort que tant tu com els advocats d’en Julian i altres visitants poguéssiu almenys veure’l, però ara la situació ha canviat. Segons apunten diverses fonts, ara mateix hi ha prop d’onze milions de persones a la presó arreu del món. L’Oficina de l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans i l’Organització Mundial de la Salut no deixen d’insistir als governs que protegeixin els presoners, fins i tot, si cal, alliberant-los. Ens podries explicar què va passar ahir amb la justícia britànica i per què han denegat a en Julian l’opció de llibertat sota fiança?

John: L’opressió del poder judicial dels Estats Units és contínua i ha quedat demostrada en les set compareixences d’en Julian als tribunals. Espero que tant els magistrats del tribunal d’extradició com el mateix Regne Unit s’adonin que els estan utilitzant i manipulant per tal de desatendre totes les obligacions humanitàries que tenen i per tal de servir el segrest judicial d’en Julian als Estats Units. La sessió judicial d’ahir era per sol·licitar la llibertat sota fiança perquè en Julian vingués a viure amb mi i la seva companya o només amb un de nosaltres. La situació és segura ja que en Julian no pot anar enlloc, amb tots els aeroports tancats, però de totes maneres li van denegar la petició. La fiscalia dels Estats Units va dir que les obligacions del Regne Unit en matèria de drets humans no eren aplicables a en Julian. No són aplicables a un pres preventiu que no ha comès cap delicte al Regne Unit i que corre el risc d’agafar la Covid-19 en una presó de màxima seguretat. És una vergonya.

Srećko: És escandalós. És tan evident, que és una degradació de la democràcia i dels drets humans… És clarament un intent d’aïllar i silenciar encara més en Julian. Vaig estar investigant sobre diversos virus a WikiLeaks i em va sorprendre la quantitat de material que WikiLeaks havia publicat sobre la grip porcina, l’Ebola i la grip aviària, amb la qual el govern polonès va infectar persones sense sostre per provar la vacuna. En la situació actual, si es troba a faltar alguna veu és la d’en Julian. Potser ens podries explicar com estava quan el vas veure per última vegada.

John: El Consell d’Europa va emetre una sol·licitud perquè alliberessin en Julian i perquè aturessin l’extradició, i l’ONU, sota els auspicis del relator sobre la tortura i el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària, ha declarat diverses vegades que s’ha d’aturar l’extradició amb l’aval de dades factuals.14 Dels deu anys que fa que en Julian és víctima d’una detenció arbitrària, set dels quals els va passar a l’ambaixada de l’Equador. Des de fa onze mesos és en una presó de màxima seguretat. En Julian no ha comès cap delicte. El cas de Suècia el van tancar tres vegades. Pel que fa al cas del Regne Unit, hi va haver una conspiració documentada entre el Servei de la Fiscalia de la Corona i l’autoritat fiscal sueca.15 Es tracta d’una injustícia contínua que ha cobert de vergonya i deshonra la justícia britànica i sueca. Els pobles anglesos van fer un gran regal a la civilització mundial quan, fa set-cents noranta anys, van establir un escut [la llei] entre el poble i el rei. Aquest escut, que funciona en ambdós sentits, s’ha anat abandonant progressivament en el cas de Julian Assange. És una tragèdia.

Srećko: El que està passant a en Julian és una autèntica conspiració i una injustícia. Pel que fa a la decisió judicial d’ahir, què ens pots revelar sobre els propers passos? L’equip legal apel·larà? Es portarà a un tribunal superior? Què passarà amb l’audiència prevista per finals de maig o juny? El que és evident és que els testimonis dels Estats Units ara no poden venir al Regne Unit.

John: Suposo que hi haurà una apel·lació a través d’una revisió judicial al Tribunal Superior, que hauria de ser més conscient del que és just, humà i apropiat. El Tribunal Superior té l’autoritat necessària per fer valdre els drets de la justícia sense haver de témer que el contradigui un tribunal superior. Espero que en Julian pugui venir a casa amb la seva família i pugui estar amb tu i amb mi, sempre que seiem a dos metres de distància, és clar.

Srećko: No paro de pensar que en Julian pateix de manera continuada l’aïllament que ara experimentem nosaltres, però d’una manera molt pitjor. Quan era a l’ambaixada de l’Equador no podia ni anar a fer una volta. El primer cop que vaig conèixer la tecnologia que ara fem servir, Zoom, va ser gràcies a ell. Feia servir Zoom des de la situació d’aïllament per actuar i influir en el món exterior. Potser ens podries explicar què és el que va donar forma a la seva comprensió de la tecnologia i la geopolítica, des que era a Austràlia fins que es va mudar a Europa, i com va acabar fundant WikiLeaks.

John: Sincerament, no ho sé. Un dia em va trucar i em va dir que volia començar WikiLeaks, fent servir Tor per protegir l’anonimat de la gent si volien fer filtracions. Sempre parlàvem de la situació i de l’estat del món, però no teníem accés al tipus d’informació que hi havia als telegrames. Aquella informació va donar a tothom una visió del món geopolític i de la manera com se subornava, s’intimidava i se seduïa els que en formaven part per servir els interessos dels Estats Units. Però en la seva època de hacker, en Julian va descobrir alguns procediments per determinar objectius militars que feien servir els generals de l’exèrcit dels Estats Units, com ara la frase «El poble iraquià ha de sentir la pressió de la guerra». En el cas de Bagdad, això significava l’explosió d’un refugi en què 365 dones i nens van perdre la vida. En Julian tenia un sentit molt profund de la justícia al món, i la seva determinació va fer possible la justícia per a molta gent. En són un exemple els habitants de les illes Maurici que, amb l’ajuda dels telegrames, van guanyar un cas contra el Regne Unit al tribunal de justícia internacional per la despossessió dels seus habitatges.16 Un altre exemple és l’abocament de residus tòxics a la costa africana per part de Trafigura, que va arruïnar la vida dels habitants de la zona.17 En Julian i WikiLeaks van fer sortir a la llum aquestes informacions i van fer possible la persecució dels responsables d’aquests delictes. La cruel ironia de tot plegat és, per descomptat, que amb en Julian no se n’hagi fet, de justícia.

Srećko: Vaig trobar un document del 2009 a WikiLeaks que explica que els Estats Units van voler importar els genomes de virus com l’Ebola i el Marburg.18 Tal com va comentar fa poc Slavoj Žižek, el que necessitem ara mateix és un Julian Assange xinès que pugui filtrar informació del que està passant realment amb la Covid-19, qui està explotant la situació actual i amb quin objectiu. Què en penses, del paper de la propaganda pel que fa a la pandèmia de la Covid-19?

John: Sembla que la Covid-19 ens ha dut a comunicar-nos i a llegir d’una manera voraç per internet per distingir el que és creïble del que és bàsicament propaganda. Cada dia llegeixo diversos informes a internet per intentar trobar una lògica sobre què és millor que fem, si és bo que ens trobem amb gent, que ens rentem les mans o que ens procurem una reserva de cloroquina. Em fa l’efecte que començarem a deixar encara més de banda els mitjans de comunicació tradicionals.

Srećko: Un cop, a l’ambaixada de l’Equador, quan encara era possible visitar en Julian, em va explicar que, quan vivia a la gran Austràlia, se sentia aïllat intel·lectualment i la manera que va trobar per sortir-ne va ser el hackeig per internet. Això va ser als vuitanta: en Julian va entendre molt d’hora internet com a eina de possible emancipació. A les seves memòries, publicades no fa gaire, Edward Snowden parla d’una manera similar sobre el fet que en els primers anys d’internet tot semblava possible. Creus que ara en podríem redescobrir les potencialitats?

John: Internet és una meravella increïble d’enginyeria i ha facilitat els mitjans a partir dels quals gent de tot el món pot intercanviar idees. Ara bé, l’administració de les empreses de xarxes socials ha estat deficient. A Austràlia hi ha proteccions de privacitat, però no les apliquen, i Google hi recull quantitats descomunals de dades. L’administració d’internet és una deficiència del nostre govern que es pot rectificar d’una manera molt simple: només hem d’insistir en el fet que les dades són nostres. A Israel i a Singapur es fan servir els mòbils per rastrejar la ubicació de les persones i les infeccions de coronavirus. Aquestes regulacions administratives permeten a l’estat obtenir uns coneixements excepcionals del que fem i deixem de fer. Cada pas que fem i cada relació que tenim queda registrada en el temps i l’espai, i l’estat pot fer servir aquesta informació de la manera que vulgui. Cada cop és més habitual, fins i tot per a les empreses de relacions públiques, recollir dades per tal de conèixer els hàbits de les persones i estimular-les cap a una certa direcció. Aquests són els problemes que haurem d’afrontar en el futur. La meva feina actual, en realitat, és molt limitada: fer tot el possible perquè en Julian vingui a casa. Per poder fer la meva feina, he acumulat un coneixement que afirma que els Estats Units tenen tres vies d’acció. La primera és l’opressió i la intimidació dels editors, de les publicacions i dels periodistes. La segona és el segrest judicial de persones que tenen capacitats tècniques que els Estats Units desitgen; per exemple, Meng Wanzhou, de Huawei, Ola Bini, de l’Equador, i Michael Lynch, del Regne Unit. La tercera via, per dir-ho d’una manera clara, és l’execució extrajudicial de persones. L’últim gran exemple d’aquesta via és el general Soleimani, però no és un cas aïllat. Durant els vuit anys del mandat d’Obama, es van assassinar extrajudicialment quatre-centes persones de la llista de la mort dels Estats Units.19 La meva feina és assenyalar als europeus que els convé unir-se contra la intimidació de les editorials i els periodistes, insistir contra el saqueig del seu coneixement tècnic i garantir que s’aturin les execucions extrajudicials. Els aspectes tècnics dels moviments d’internet a l’hora de donar forma a la societat queden fora de la meva competència, però vull dir que defenso l’anàlisi de Heidegger sobre la repercussió de la tècnica en la societat, segons la qual es generen manifestacions socials patològiques i converses mediades i distanciades en detriment de l’escalf i el sentiment de les persones que es troben cara a cara. La meva obligació és recordar a les persones que en Julian està engarjolat a la força i que això és una injustícia; que el seu propi interès és que en Julian estigui en llibertat i que cap altre periodista hagi de patir el mateix que ell.

Srećko: A l’última entrevista de Heidegger, publicada a l’Spiegel quan ja era mort, li van preguntar si l’individu encara podia influir en la tecnologia, entesa com una xarxa de necessitats inevitables, i ell va respondre: «Només un déu encara ens pot salvar».20 Avui dia, hi ha molts seguidors d’en Julian que volen saber com poden ajudar des d’un punt de vista pràctic.

John: Cal parlar els uns amb els altres, ja sigui en persona o a través de fòrums, i llegir molt per ser capaços d’analitzar i entendre la situació actual. Les donacions són molt importants. Hi ha més d’un centenar d’advocats i cent mil persones arreu del món que hi treballen, en quatre jurisdiccions diferents. Si us plau, feu donacions; són un gran ajut. Doneu suport a la campanya DEA (Don’t Extradite Assange), a Anglaterra, i a l’Assange Campaign a Austràlia, que, entre altres coses, escriu cartes als parlamentaris. Fins ara, s’han enviat deu mil correus electrònics individuals a la ministra d’Afers Estrangers australiana, Marise Payne. Sembla una cosa senzilla, però no ho és; de mica en mica s’omple la pica.

Srećko: Per què creus que en el passat la premsa ha fallat tant a l’hora de defensar Julian Assange i la seva llibertat?

John: Els governs del Regne Unit, Suècia, els Estats Units i, fins a un cert punt, Austràlia van dur a terme una campanya. Els diaris generalment tenen dues funcions. Una és obtenir la unitat del públic per donar validesa a les posicions polítiques. Aquest és un aspecte molt important de l’administració dels governs. Si la gent no aprova la política, es redueix la capacitat d’organització de l’estat. Els diaris obeeixen, en certa manera, el que volen els governs; i el que volien era l’eliminació de Julian Assange. I ho van aconseguir per mitjà de calúmnies i mentides, fins al punt que The Guardian, del Regne Unit, va publicar invencions en primera plana.21 De totes maneres, periodistes de tot el món ara s’adonen que poden ser segrestats de manera no legal, i en aquest sentit en Julian és una icona. Si protegeixen en Julian, es protegeixen a si mateixos; si no poden fer-ho, es converteixen en uns no ningú. Jo ho veig així.

Srećko: Aquests últims anys s’ha observat un canvi en el suport a en Julian. Moltes més persones han pres consciència de la lluita i s’hi han unit. No havia vist mai tanta gent al carrer donant suport a en Julian com en l’última gran protesta que hi va haver a Londres; hi havia milers de persones. Algunes institucions globals molt respectades, com ara Amnistia Internacional i Reporters Sense Fronteres, s’han unit a la causa de la seva defensa. Tot i que ens trobem en aquesta situació nova i complexa, en què no podem viatjar i ens hem d’aïllar a casa, la xarxa de suport és més extensa que mai. És el moment perfecte per endinsar-se a WikiLeaks, per indagar la campanya DEA i la fundació Courage.

John: La defensa d’en Julian ha suposat un despertar meravellós de les masses, una constatació històrica que es tracta d’una injustícia monumental. Si som sincers i es continua demostrant la veritat de les nostres observacions, podrem expressar clarament el suport creixent a en Julian a tot Europa, a totes i cada una de les persones, i també a parlamentaris, periodistes i funcionaris. Tenim força i crec que ho aconseguirem.

Conversa del 26 de març del 2020.