Читать книгу Amor - Hanne Ørstavik - Страница 6

La Vibeke obre els ulls. A través dels finestrals de la sala d’estar, veu els llums del darrere d’un cotxe que va desapareixent carretera enllà. Repassa en silenci cada persona que coneix, es pregunta si podria ser alguna d’elles. L’enginyer, especula; potser era ell.

S’incorpora i mira l’hora, llavors va a la cuina, posa una mica d’aigua a bullir, pica mitja ceba. Quan l’aigua bull, aparta la cassola del fogó i hi afegeix unes salsitxes, obre la nevera i hi guarda l’altra meitat de la ceba. Engega la ràdio. Fan un programa d’entrevistes, però no para atenció a les paraules. Les veus que s’alternen creen una mena de melodia. Recull un plat brut de la taula. Té engrunes a la vora, restes de llet al fons. Encara duu la faldilla curta, que és vella, però que tan bé li cau sobre el cul i les cuixes. Els pantis fins són un luxe que es concedeix. La gran majoria es vesteix en funció del temps. Leotards gruixuts, i encara un altre parell a sobre que es treuen als lavabos en arribar. La vida és massa curta, ella es diu, per no anar ben bonica. Prefereixo passar fred.

Esbandeix el plat a l’aigüera i el rasca amb el fregall per fer-ne saltar les engrunes que s’hi han enganxat. En Jon sol menjar quan arriba de l’escola. Galetes o cereals. Sovint té la ràdio engegada mentre menja i s’oblida d’apagar-la després. Alguna vegada li ha passat que, en tornar de la feina i entrar al passadís, ha sentit una remor de veus provinent de la cuina i s’ha pensat que tenien visita.

El programa d’entrevistes s’ha acabat, ara sona una cançó i ella sap que el grup és conegut, en té el nom a la punta de la llengua, però ara mateix no el pot recordar. Sent l’anhel per un bon llibre, un dels gruixuts, d’aquells que fan la impressió de ser més forts i reals que la vida mateixa. Me’l mereixo, raona, després de com m’he esforçat a la feina i tot plegat.

En Jon s’asseu. El llit és just al costat del radiador, sota la finestra. Quan hi està estirat, sent l’escalfor en aquell cantó del cos. Sobre la capçalera del llit hi ha un prestatge pintat de blau amb diversos objectes, entre els quals revistes, un rotlle de cinta adhesiva, una llanterna i una pistola d’aigua. Prem un botó de la ràdio, que també reposa sobre el prestatge, i en fa girar el dial fins que troba un canal de música. Intenta distingir-ne els diferents instruments. Guitarres equilibrades, es diu a si mateix, perquè ha sentit algú que les anomenava així. Guitarres equilibrades.

S’ajeu al llit i tanca els ulls. Pensa que quan no està pensant en res hi deu haver una foscor absoluta dins el cap; com en una gran habitació quan els llums estan apagats.

De sobte, a ella li ve al cap el nom del grup. És clar, es diu. Una escena d’una festa un cop acabats els exàmens: un altre estudiant, més jove que ella, amb cua de cavall, havien ballat aquella mateixa cançó; ell se li havia posat darrere i havia remenat els malucs d’una manera que, en realitat, era força vulgar. Somriu.

Ha tret una bossa de pa pla de patata d’un calaix, i una forquilla per pescar les salsitxes. Treu el cap al passadís i crida en Jon, troba uns estalvis per a la cassola i els col·loca a taula. Li venen ganes d’encendre una espelma i furga en un calaix, però no es deu haver recordat de comprar-ne. Que no ve? Torna a cridar-lo. Al final, baixa les escales i va a la seva habitació.

Ell somia que juga a bàsquet amb uns nois. Brilla el sol, fa calor i ha encistellat molts cops. Està content i entra corrent a casa per explicar-ho a la Vibeke. Ella surt amb passos lents de la cuina. Ell comença a parlar-li, però la manera com ella somriu és tan estranya que ell es gira per baixar a la seva habitació. Al racó de l’escala, topa amb una dona que té un aspecte idèntic al de la Vibeke. Xiuxiueja fluixet com si provés d’atraure’l. En el moment en què està a punt de cedir, una tercera dona puja per les escales. Potser aquesta és la Vibeke. Es queda allà completament immòbil.

Es desperta i veu la Vibeke a la porta, la llum com un halo al seu voltant, li diu que el sopar està llest.

En Jon la segueix escales amunt. A la cuina, s’asseuen a taula. La Vibeke apaga la ràdio. Passa revista a les cartes mentre mengen. En Jon s’adona que quasi totes són publicitat de cadenes de mobles i grans supermercats. També hi ha un fullet amb el títol «Fira». Pregunta què més hi diu. La Vibeke el llegeix en veu alta: una fira ambulant ha arribat al camp d’esports del costat de l’ajuntament, hi tenen una atracció en forma de nau espacial i una roda centrífuga. Les fires no fan per a tu, diu ella. En Jon demana si tenen jocs 3D. Ella no sap què són. Jocs sobre l’espai i aquestes coses, diu en Jon, jocs d’ordinador en què seus dins una màquina i t’has de guiar per l’espai i superar obstacles. La Vibeke es rellegeix el fullet, però no hi troba res de tot això.

Ell l’observa, ella continua menjant i fullejant la publicitat. Sent l’espetec de la pell tibant en trencar-se quan ella mossega la salsitxa.

En Jon es prepara una altra salsitxa. Se li apilen a la panxa com troncs al bosc, sempre n’hi pot entaforar una més.

Un camí s’endinsa al bosc, ve d’un indret oblidat i secret.

Troba’l i deixa’t guiar, el cos sol el seguirà de dret.

Entre arbres i flors i turons, fins a un antic castell,

hi esperen tres dames que sobrepassen l’adjectiu bell.

El príncep allà esperen, per si algun dia arribés,

amb una cançó per distreure’s, que a tothom entristeix.

Com era tot allò?, preguntava sempre la Vibeke després que la princesa es refugiés en un castell desconegut. Explica-m’ho tu, Jon. Ell recorda que s’asseia a la seva falda i li descrivia enormes sales buides amb finestres obertes i cortines llargues i lleugeres. Espelmes enceses i catifes flonges. Tu saps com ha de ser, Jon, acostumava a dir ella. M’agraden tant les habitacions amples i lluminoses.

Ell mira per la finestra. A la casa de l’altre costat del carrer, hi viu un home gran. L’entrada al garatge no està totalment lliure de neu perquè no té cotxe. L’únic que li cal és obrir un senderó amb una pala. Quan ha d’anar a comprar, fa servir un patinet de gel. És una cosa que requereix el seu temps; en Jon s’ha adonat que a vegades el vell s’atura i s’asseu al seient per reposar. No l’ha vist sortir de casa aquests darrers dies. Deu haver fet massa fred. El caminet està quasi cobert. La dona del supermercat ha vingut amb la petita furgoneta de repartiment. Ha deixat el motor en marxa mentre travessava amb dificultat la neu fins a la casa. En Jon l’ha vist entregar un parell de bosses a través de l’escletxa de la porta abans de tornar a mig galop cap a la carretera.

La Vibeke s’observa la mà en allargar-la per agafar un altre pa pla. Té els dit llargs, se’n ressegueix amb la mirada els tendons del dors. L’aire de dins li deixa la pell seca; de fet, l’únic remei és la crema hidratant Spenol. També li passa amb les ungles. El cabell. El fred l’hi asseca.

El poble no és lluny de la ciutat, tot i així té la sensació de no haver-hi anat des de fa molt. Prova de recordar quan hi va ser. Ja n’hi ha prou, Jon. Un dissabte, fa una mica més d’una setmana. La llibreria, és clar. Què si no? Ella i en Jon van menjar pastís en aquella botiga on no es podia fumar. Déu meu quin lloc, una pastisseria tota com de plàstic. A aquella ciutat hi falta una cafeteria amb un disseny ben meditat, és com una casa sense un vestíbul de debò. Ja està bé, Jon. En el fons, fa una bona temporada que no em compro roba, pensa. Un conjunt nou li faria servei, se’l ben mereix després de com s’ha escarrassat en la mudança. Para d’arrufar els ulls d’aquesta manera tota l’estona, Jon; sembles un ratolí. Recorda una faldilla estreta i llisa de color beix que un cop una dona portava en un seminari.

En Jon contempla un quadre que hi ha a la paret, al costat de la finestra. És una fotografia aèria del poble en un marc negre. Ja hi era quan es van traslladar a la casa. L’estudia mentre es menja una salsitxa més. Les cases s’arrengleren al caire de la carretera, que traça una línia regular. Encara que la fotografia és vella i s’està esgrogueint, no hi ha cap diferència entre llavors i ara, llevat que tot era més nou quan es va fer la fotografia. Prova de projectar els habitants de cadascuna de les cases, però els únics que sap on van són alguns dels seus companys de classe. Si observa durant prou temps la fotografia, sortiran de les cases i començaran a moure’s com en els dibuixos animats.

A un dels nens de classe, fa dues setmanes, li van regalar un caça bombarder de joguina per l’aniversari. En Jon vol un tren. Marca Märklin. Només en necessita unes quantes parts de moment: un tram senzill de via i si és possible una locomotora.

Dins la motxilla, hi té un talonari de la rifa per al club esportiu. Quan acabi de sopar passarà per les cases de la fotografia a vendre loteria.

La Vibeke s’alça, recull els plats i els gots i els deixa al taulell de la cuina. En Jon s’agenolla sobre la cadira i s’inclina cap endavant per sobre la taula, ella s’adona que està intentant atrapar l’última salsitxa servint-se de la forquilla com si fos un arpó. Ell li explica un acudit sobre un home que es llança per una finestra i mai no arriba a terra. Ella no creu que aquelles historietes divertides que li explica tinguin cap conclusió. En Jon captura la salsitxa, la parteix en dos i n’hi ofereix una meitat. Ella somriu. Sempre es mengen l’última així, la comparteixen, sense condiments. Ell s’entreté una mica, reposant el pes del cos sobre els colzes, com si esperés alguna cosa. Li parla sobre una fotografia d’una tortura que ha vist en una revista, un home que penja del sostre amb una caputxa cobrint-li el cap. Té els braços lligats amb corda en una barra, està penjant tant de temps que els braços quasi se li desprenen del cos, diu en Jon. I si marxes, pensa ella. Troba alguna cosa a fer, juga ni que sigui una mica.

—Està molt bé que pensis en els qui pateixen —diu ella—. Si tothom ho fes, potser el món seria una mica millor.

Estira la mà i l’hi passa pel cabell.

—Ja comences a tenir amics aquí?

El seu cabell és fi i suau.

—Jon —diu ella—, estimadíssim Jon.

Ella repeteix el moviment mentre es mira la mà. S’ha pintat les ungles d’un beix clar amb només un deix de rosa, li agrada anar discreta a la feina. Es recorda del set de bellesa nou que encara deu ser dins la bossa, color pruna, o era més aviat tirant a vi; un pintallavis fosc, sensual, i esmalt del mateix to. Una combinació que fa joc amb un home també fosc i d’ulls castanys, pensa de sobte amb un petit somriure.

En Jon troba la seva motxilla al vestíbul. Treu el talonari de la rifa de la butxaqueta de davant, on normalment guarda la bossa del dinar. Es posa un parell més de mitjons i es torna a cordar les botes grises. S’abriga amb la jaqueta i la bufanda blava. La gorra de llana. Es dona una ullada al mirall. Prova d’estar-se’n però no ho aconsegueix. Palpa els costats de l’abric de la Vibeke. Entre els tiquets de compra i un bitllet de bus antic, hi descobreix algunes monedes. En direcció al passadís crida que surt.

Obre la porta d’entrada i roman uns instants al llindar. En inspirar, sent al nas el fred que fa.