Читать книгу Amor - Hanne Ørstavik - Страница 8

Оглавление

En Jon torna creuar el carrer, cap a casa. En entrar-hi, estira bé la porta darrere seu per assegurar-se que tanca bé, hi ha gel al llindar. Es treu les manyoples i les guarda a la cistelleta blanca del racó. Baixa a la seva habitació i, amb la jaqueta encara posada, hi deixa la bossa amb el talonari i els diners del vell. Quan en Jon estava a punt de marxar, l’home li ha tallat un tros generós de carn curada de la peça més gran que tenia penjada d’un ganxo al vestíbul. El posa sobre l’escriptori.

Es queda dret uns moments i observa al seu voltant, el pòster amb la imatge de la Via Làctia i els planetes, les ratlles blaves i verdes de l’empaperat. Se sent alleujat ara que ha venut tots els cupons, l’horroritzava la idea d’haver d’anar a donar tombs amb el talonari. Es pregunta què pot fer ara. Intenta no parpellejar. No ho aconsegueix. Es fica la pistola d’aigua verda a la butxaca del darrere i puja les escales. Davant el mirall del passadís, practica per veure que ràpid que arriba a desenfundar.

Té calor amb la jaqueta posada dins de casa, sua, però no se la vol treure. Es pregunta quin aspecte deu tenir quan parpelleja, però no té cap manera de saber-ho. Potser si algú li fes una foto i ell pogués veure-la. La Vibeke surt despullada del bany, amb els cabells embolicats amb una tovallola. Ell la mira, llavors prova d’apartar-ne la vista. Oh, ets aquí, Jon, li diu; em pensava que eres fora. Ella segueix cap a la sala d’estar, ell sent com posa un CD, els clics dels botons, la petita pausa abans de prémer el play. És la mateixa cançó que escolta una vegada i una altra als matins abans d’anar a treballar. Com si fos molt lluny, des de la sala d’estar crida fort: Jon, has vist la meva crema hidratant?

En Jon s’apunta amb la pistola davant el mirall. L’agafa fermament amb totes dues mans i té els colzes ben enganxats al tronc quan dispara. Quin aspecte té el cos quan està ple de forats? Pensa en ossets de gominola i pastís de xocolata amb farcit de color marró clar, i no fosc com el de l’últim aniversari a què va anar. Veu la Vibeke darrere seu al mirall, ve de la cuina amb l’ampolla, l’alça perquè ell vegi que l’ha trobat. Tomba cap a la sala d’estar, apuja el volum. Sol quedar-se allà dempeus mentre es frega la crema pertot després de dutxar-se al matí. Però no acostuma a dutxar-se al vespre. Potser ho deixa enllestit ara per estalviar-s’ho l’endemà, el dia del seu aniversari, rumia ell.

Ara que està quiet, nota un corrent d’aire fred. Ve de la porta d’entrada. L’haurien d’haver aïllat amb llana de fibra de vidre i peces de plàstic al voltant del marc, com ha vist en altres cases. Es fica la pistola d’aigua a la butxaca del darrere i es canvia la gorra. La Vibeke necessita tranquil·litat per a les preparacions. Si no és a casa quan ella faci el pastís, serà una sorpresa encara més grossa, pensa en Jon. Surt. En arribar al carrer es penedeix de no haver agafat les manyoples, però no torna a pujar.

Amor

Подняться наверх