Читать книгу L'illa del doctor Moreau - Herbert George Wells, Herbert George Wells - Страница 13

Vam sortir de la cabina i vam topar-nos amb un home a l’escaleta. Estava d’esquena a nosaltres, obstruint el pas, observant alguna cosa fora de l’escotilla. Vaig poder veure que era un home deforme, baix, ample i matusser, geperut, amb el clatell pelut i el cap enfonsat entre les espatlles. Anava vestit amb una sarja blau fosc i el seu cabell negre era peculiarment gruixut i espès. Vaig sentir que els gossos, encara no els havia pogut veure, grunyien amb fúria, i això va fer recular l’home. Em va tocar la mà que jo havia estirat perquè no em caigués al damunt i es va tombar amb una lleugeresa animal.

Aquella cara negra que de sobte tenia davant meu, d’alguna manera indefinible, em va impactar profundament. Era singularment deforme. La part de la cara li sobresortia tot formant alguna cosa que suggeria un morro, i l’enorme boca entreoberta mostrava unes dents blanques gegantines que no havia vist mai en un humà. Tenia la cua dels ulls sangonosa, el blanc era amb prou feines una vora que envoltava les ninetes color avellana. Una emoció estranya li brillava a la cara.

—Maleït! —va dir Montgomery—. Per què dimonis no surts del mig?

L’home de la cara negra es va fer a un costat sense dir res. Vaig pujar a la coberta però, instintivament, la mirada se m’escapava cap a la seva cara. Montgomery es va quedar quiet al peu de l’escaleta.

—Ja saps que no hi has de fer res, aquí —va dir pausadament—. El teu lloc és allà davant.

L’home de la cara negra es va encongir.

—Ells... és que no m’hi volen —parlava a poc a poc, amb una veu ronca i estrambòtica.

Estava sortint per l’escotilla quan em vaig aturar per mirar enrere, encara colpit sobre manera per la lletjor grotesca d’aquella criatura de cara negra. No havia vist mai unes faccions tan extraordinàriament repulsives, i tot i això, si la contradicció és versemblant, tenia alhora la sensació desconcertant que, d’alguna manera, ja coneixia aquells trets i gestos exactes que ara em sobtaven. Més tard se’m va ocórrer que ben bé podia ser que l’hagués vist quan m’havien pujat al vaixell, però això no esvaïa la sospita d’haver-lo conegut prèviament. Tanmateix, escapava a la meva comprensió com podia haver posat els ulls en una cara tan singular i haver-ne oblidat l’ocasió concreta.

El moviment que va fer Montgomery per seguir-me va tornar-me al present, i em vaig girar i vaig mirar la coberta de la petita goleta. Els sons que havia sentit abans ja m’havien previngut del que em trobaria. El cert és que no havia vist mai una coberta tan bruta. Estava empastifada de trossos de pastanaga, de peles de verdures i d’una porqueria indescriptible. Al pal major hi havia encadenats uns quants gossos conillers horribles, que van posar-se a saltar i a bordar cap a mi, i a prop de la mitjana hi havia una puma enxubada a dins d’una gàbia metàl·lica tan petita que no li deixava espai ni per girar-se. Més enllà, sota el baluard d’estribord, hi havia unes conilleres plenes de conills i, a proa, una llama solitària embotida en una mena de caixa. Unes corretges feien de morrió dels gossos. L’únic ésser humà de la coberta era el mariner cadavèric i silenciós del timó.

El vent inflava les veles de la mitjana, brutes i apedaçades, i si et fixaves en l’arboradura semblava que el vaixell havia desplegat totes les veles. El cel era clar; el sol, a mig camí de pondre’s; al nostre costat avançaven unes onades llargues trencades per la brisa. Vam passar pel costat del timoner fins al coronament de popa, i vam veure l’aigua escumejant sota la popa i les bombolles que ballaven i desapareixien en la seva estela. Em vaig girar i vaig repassar la desagradable coberta del vaixell.

—Que estem en un zoo marítim? —vaig dir.

—Això sembla —va respondre Montgomery.

—Per a què són aquestes bèsties? Per vendre, per col·leccionar? Es pensa el capità que les podrà vendre en algun lloc dels mars del Sud?

—Això sembla, oi? —va dir Montgomery, i es va girar cap a l’estela.

De sobte vam sentir un xiscle i una descàrrega de blasfèmies enfurismades que provenien de l’escotilla de la cabina, i l’home deformat de la cara negra va pujar-ne rabent. Darrere seu el seguia un homenot pèl-roig amb una gorra blanca. En veure el primer, els gossos, que s’havien cansat de bordar-me a mi, es van exaltar furiosament, bordant i udolant tot fent petar les cadenes. El de la cara negra va titubejar davant d’ells, fet que va donar temps al pèl-roig d’atrapar-lo i d’endossar-li un bon cop de puny enmig de l’esquena. El pobre diable va caure a terra com un bou degollat, i va rodolar entre la porqueria i els gossos exaltats i furiosos. Va fer sort que duguessin morrió. El pèl-roig va fer un gemec d’alegria mentre es balancejava de tal manera que corria el perill, em sembla a mi, de caure enrere per l’escotilla o endavant damunt la seva víctima.

En el moment que el segon home havia aparegut, Montgomery havia fet un bot.

—No es mogui —va cridar amb to de d’advertiment.

Un parell de mariners van venir del castell de proa. L’home de la cara negra, udolant de manera peculiar, rodolava sota les potes dels gossos. Ningú no va fer res per ajudar-lo. Les bèsties provaven d’agredir-lo tot envestint-lo amb els morrions. Durant uns segons aquells cossos grisencs, àgils, van dansar damunt la rude figura abatuda. Els mariners de proa van cridar com si es tractés d’una competició trepidant. Montgomery va proferir una exclamació irritada i quan va gambar coberta avall jo el vaig seguir. L’home de la cara negra es va mig incorporar i va avançar trontollant cap a la proa fins que es va reclinar contra el baluard, prop de l’obenc del pal major, panteixant i observant els gossos per damunt l’espatlla. El pèl-roig va riure satisfet.

—Miri, capità —va dir Montgomery amb el papissoteig més acusat i agafant l’home dels colzes—, això no pot ser!

Em vaig quedar darrere de Montgomery. El capità va fer mitja volta i el va contemplar amb els ulls mats i solemnes dels homes beguts.

—El què no pot ser? —va dir, i després de mirar mig endormiscat la cara de Montgomery durant un minut va afegir—: Merda de curandero!

Es va alliberar els braços amb un moviment sobtat i després de dos intents fallits va aconseguir ficar-se els punys pigats a dins les butxaques.

—Aquest home és un passatger —va dir Montgomery—. L’adverteixo que no li pot posar la mà al damunt.

—Ves a l’infern —va bramar el capità. De sobte es va girar i va balancejar-se cap a un costat—. Al meu vaixell faig el que em rota.

Crec que Montgomery ho hauria pogut deixar córrer en aquell moment, aquell bèstia anava borratxo, però només va empal·lidir una mica i va seguir el capità cap al baluard.

—Miri, capità —va dir—, és el meu home i no se’l pot maltractar d’aquesta manera. Des que va embarcar que no ha parat d’abusar d’ell.

Durant una estona els bafs alcohòlics van impedir que el capità pogués parlar.

—Curandero de merda! —És l’únic que va creure convenient de dir.

Vaig veure que Montgomery tenia un d’aquells temperaments pausats i obstinats que dia rere dia es va escalfant i que mai arriba a refredar-se prou per acabar perdonant, i que aquesta disputa venia de feia temps.

—Va begut —vaig dir jo potser ficant-me on no em demanaven—, no en traurà res de bo.

Montgomery va arrugar el llavi que li penjava.

—Sempre va begut. Creu que això el disculpa d’anar agredint els seus passatgers?

—El meu vaixell —va començar a dir el capità fent un gest vacil·lant amb la mà cap a les gàbies— estava net. Mirin-lo ara!

Realment era qualsevol cosa menys net.

—La tripulació —va continuar el capità— era neta i respectable, la tripulació.

—Va acceptar dur les bèsties.

—Tant de bo no hagués conegut la vostra illa infernal. Per què collons vols animals per a una illa com aquella? I l’home aquest teu... suposant que sigui un home. És un sonat, no hi ha de fer res, a popa. Et penses que ets l’amo de tot el maleït vaixell?

—Només de posar un peu a bord els seus mariners han començat a maltractar el pobre diable.

—És just això... un diable, i un de molt lleig! Els meus homes no el poden suportar. Jo no el puc suportar. Ningú de nosaltres el pot suportar. Ni tu tampoc!

Montgomery li va donar l’esquena.

—Sigui com sigui, deixi’l en pau —va dir mentre assentia.

Però ara el capità tenia ganes de brega. Va alçar la veu:

—Si s’acosta cap a aquest cantó del vaixell l’obriré en canal, ja esteu avisats. L’obriré en canal, collons! Qui ets tu per dir-me què haig de fer? No oblidis que jo soc el capità d’aquest vaixell... el capità i el propietari. Jo soc la llei, aquí, no te n’oblidis... la llei i els profetes. Vaig acordar que portaria un home i el seu ajudant fins a Arica i que els tornaria amb alguns animals. No vaig acordar que portaria un diable embogit i un curandero imbècil, un...

Bé, no cal repetir tot el que li va arribar a dir a Montgomery. Quan vaig veure que aquest feia un pas enrere, jo vaig interposar-m’hi.

—Va borratxo —li vaig dir. El capità va arrencar una cadena d’insults més infame que l’anterior—. Prou —em vaig tombar cap al capità bruscament perquè havia vist en la cara pàl·lida de Montgomery que començava a haver-hi perill. Allò va fer que el xàfec caigués damunt meu.

No obstant això, estava satisfet d’haver impedit que la situació desemboqués en una baralla, encara que fos a canvi de patir la ira alcohòlica del capità. Diria que mai no havia sentit tal quantitat de paraulotes sortint continuadament de la boca d’un sol home, i això que sovint he freqüentat companyies prou excèntriques. Algunes coses van ser difícils d’entomar malgrat que soc de caràcter reposat, però és cert que quan vaig dir «prou» al capità vaig oblidar que jo era poca cosa més que les restes humanes d’un naufragi, privat dels meus recursos i sense haver pagat cap bitllet, un simple accident que depenia de la generositat, o del projecte mercantil, d’aquest vaixell. M’ho va recordar amb molta energia; en qualsevol cas, però, havia impedit una baralla.