Читать книгу Quan tot ens semblava possible - Isidre Molas - Страница 11

Més enllà de l’Inter, on vaig començar la meva trajectòria política va ser al SUT, que va ser creat el 1950 sota la inspiració del padre Llanos, del Pozo del Tío Raimundo de Madrid, i quedà integrat com un sector del SEU. Era una organització molt autònoma i bastant singular: tenia com a objectiu acostar els estudiants al món del treball. Es creaven camps de treball per a estudiants a l’estranger, que eren una oportunitat de veure un país diferent (o de conèixer millor el propi). Aquí ens permetien de conèixer un país que vivia un retard social, la duresa del món del treball, l’extensió de l’analfabetisme, la sobrietat del nivell de vida existent i la misèria més dura. Hi havia també treballs de diumenge al matí en la construcció, grups de treball dominical i treballs en l’alfabetització d’adults i, durant les vacances d’estiu, els camps de treball agrícoles o industrials. Per a molts estudiants van suposar una novetat: comprovar de primera mà que existia el món de la berza, viure durant unes setmanes la duresa del treball de les mines, de les fàbriques o del camp, l’efecte en les persones del ritme del treball en cadena i dels llargs horaris realitzats amb les hores extraordinàries obligatòries. Podien conèixer de prop l’existència de la vida i la classe obrera, les mines i els latifundis sense caure en els estereotips, podien comprovar que existien amplis sectors que mai no havien anat a escola. Durant tot l’any hi havia activitats d’alfabetització en indrets on no havien arribat les escoles o en què la gent ara gran l’havien deixat abans d’aprendre a llegir i escriure, però que ara hi portaven els fills perquè els donaven berenar —a Pequín o a Montjuïc, per exemple. També organitzaven conferències a les facultats: el 1958 van muntar un cicle a la Universitat de Madrid, que alçà un cert rebombori, i a la de Barcelona el desembre de 1960, un altre que tingué un notable èxit de públic. També feien xerrades i publicacions: l’edició de modestos butlletins ciclostilats de caràcter informatiu permetien divulgar textos d’autors afins a la ideologia de la revista, com els d’Ignacio Fernández de Castro o José Aumente.

Al SUT hi havia catòlics que donaven testimoni del seu compromís temporal, falangistes o exfalangistes de la «revolución pendiente» i també els que hi anàvem moguts per la curiositat i la fascinació de conèixer un món que quedava ocult als ulls de l’universitari. Els felips, la gent de l’FLP, i els prefelips hi eren abundants. Entre els qui es movien més es trobaven aquells que volien fer un acte de servei i de compromís personal, els que anaven amb la finalitat d’expandir el partit i, fins i tot, els que amb una ingenuïtat digna de millor causa creien que tenien l’oportunitat d’intentar convèncer els obrers perquè realitzessin la missió històrica que els corresponia; és a dir, es proposaven prospectar obrers per a la causa de la nova terra. El fracàs d’aquests era clamorós; perquè una cosa era tenir relacions cordials amb companys de feina i una altra provar de ser un apòstol; al capdavall, al cap d’un mes els universitaris tornaven cap a casa. Era evident que encara hi havia classes. En canvi, resultava més fàcil embolicar universitaris que vivien en llocs on no hi havia ningú perquè quedés lligat amb el felipisme i establir-hi un cap de pont.

Ser del SUT no et donava prestigi; els altres més aviat et miraven amb una certa curiositat escèptica i els de les americanes blaves amb botons daurats pensaven: «Pobret, que Déu hi faci més», i et perdonaven la vida; però tu te’n senties orgullós i el fet et permetia d’establir unes confiances que anaven més enllà dels compromisos polítics amb d’altres estudiants.

El juliol de 1960 vaig anar amb Lluís Avilés a un camp de treball de Navarra, a Los Arcos, per tal de construir-hi una nova escola —on vingué a visitar-nos Jordi Borja. Dormíem a l’escola amb matalassos a terra i durant el dia fèiem de manobres o peons amb una jornada de treball de deu hores diàries; s’hi treballava al ritme dels qui anaven a preu fet. Allí vaig conèixer un estudiant valencià que es deia Solbes, que després va publicar uns gravats en la revista SUT de València i que més tard seria àmpliament conegut com a pintor de l’equip Crònica.

Hi havia grups del SUT escampats en algunes universitats, però, que jo recordi, eren especialment actius els de Madrid, València, Santiago i Barcelona. L’arrelament del SUT a Barcelona començà a partir de dos fets casuals. Manolo Vázquez Montalbán, que aleshores era de la Nova Esquerra Universitària (NEU), havia anat a Madrid per poder cursar el darrer curs de Periodisme, que llavors només podia fer-se allí, i entrà a fer pràctiques a La Gaceta del SUT que va començar a sortir el març de 1960. Em sembla que ell l’escrivia tota de dalt a baix, potser amb la col·laboració de Ricardo Gómez Muñoz i de Juan Anlló Vázquez. Quan tornà a Barcelona ja tenia una xarxa de relacions àmplia i estava molt ben valorat. L’altre fet fou l’estada a Madrid de José Ignacio Urenda, una persona dels grups inicials de catolicisme progressista de Barcelona. Va anar a Madrid a buscar una feina que no trobava i, quan ja tornava cap a casa, Juan Antonio Masip, un sutista de Barcelona, va ser nomenat secretari general del SEU i li va oferir despatx i sou com a delegat del SUT a Espanya. L’encàrrec fou brevíssim, perquè nomenaren Serrano Montalvo nou cap del SEU i aquest va canviar el secretari general. Urenda retornà a Barcelona.

Però el SUT havia arrelat amb més intensitat que irradiació de masses en un grup de catòlics disposats a donar testimoni i a practicar el compromís primer moral, després social i finalment polític, els quals van passar a organitzar classes d’alfabetització i treballs dominicals en diumenge al matí, i publicant La Gaceta del SUT.