Читать книгу Quan tot ens semblava possible - Isidre Molas - Страница 9

Era el novembre de 1957. Tenia disset anys i a l’octubre havia començat a estudiar Dret a la Universitat de Barcelona. Ja era gran! Havia sentit per ràdio l’esclat d’un conflicte armat en la possessió espanyola d’Ifni, un nom exòtic que érem capaços de situar en el continent africà, però que gairebé ningú no hauria sabut concretar on era. Ara, quan hi penso, em sembla que va ser llavors que vaig començar a fer-me adult; encara que ves a saber: al capdavall, la condició d’adult és difícil de definir i es pot originar en qualsevol moment i per qualsevol causa. Així i tot, jo sempre l’he atribuït a aquella època, a aquella anècdota.

Un dia, a mig matí, durant l’estona de descans que hi havia entre classe i classe, un grup d’estudiants veterans iniciaren una manifestació sota els porxos del pati de Dret de l’antic edifici de la plaça Universitat, sense pancartes ni crits que indiquessin cap finalitat de l’acte. Tot i que podia suposar-se que era contra la guerra, ningú no deia res: cantaven el Gaudeamus igitur, que en el curs anterior, el dels fets del Paranimf, s’havia convertit en una cançó reivindicativa, per bé que gairebé ningú no ho sabia. Els qui la cantaven no en coneixien gaire la lletra, i amb prou feines en sabien la tonada; jo encara menys, perquè abans no l’havia sentida mai. Em vaig situar en un lloc discret, més aviat al mig de la tropa —la meva mare m’ho havia aconsellat: «No et signifiquis»—, però, abans d’haver acabat el primer gir al pati, em vaig trobar al davant de la comitiva. Com que l’experiència és un grau, els més veterans, els que havien engegat la desfilada, una vegada arrencada la marxa trobaren amb rapidesa una manera d’amagar-se i difuminar-se entre els manifestants. El passerell que ara recorda aquest fet, amb la màxima celeritat possible, hagué de ressituar-se entremig del personal i fer cas de la prudent recomanació maternal.

Més tard, a finals de curs, les autoritats corresponents van tenir la deferència d’incloure’m en un expedient amb motiu d’uns aldarulls que no recordo que es produïssin, però que a judici dels manaires potser havien existit. El fet va ser tan important que un catedràtic de Madrid hagué de desplaçar-se a Barcelona per instruir l’expedient sancionador, que va acabar amb una sanció a alguns delegats sindicals de Lletres que havien proposat, i potser havien fet, una vaga en solidaritat amb una altra vaga d’estudiants que hi havia hagut a Medicina. Per aquesta raó van ser expulsats de la Universitat de Barcelona Fernando López Ramon, Marcel Plans, Josep Termes i Àngel Abad, el qual va optar per continuar els estudis a Madrid, on anys després esdevindria un dels dirigents més destacats del Frente de Liberación Popular. A mi no em van sancionar, ni em van imputar cap càrrec, tampoc a Pasqual Maragall, que també hagué d’anar a declarar el mateix dia.

A banda d’assistir a l’Aula de Poesia i a totes les conferències que es feien i es desfeien, passava temps i més temps en els patis de Lletres de la universitat amb gent de cursos superiors, parlàvem sobre el món i jo m’hi esplaiava amb la corresponent vehemència i rotunditat juvenil, però no m’havia passat mai pel cap fer una activitat de tipus sindical o política d’oposició, encara. He de dir que els qui van fer la llista d’expedientats tenien una vista notable i potser coneixien les relacions que jo havia travat amb tots aquells que podia trobar, amb els quals parlàvem de literatura, amb preferència de poesia. Cal reconèixer que sabien descobrir la vocació encara oculta abans i tot que es traduís en alguna activitat d’iniciació.