Читать книгу Frankissstein - Jeanette Winterson - Страница 7

Llac de Ginebra, 1816

La realitat és soluble en aigua.

El que vèiem, les roques, la riba, els arbres, les barques al llac, havia perdut la seva definició habitual i es difuminava en la llarga grisor d’una setmana de pluja. Fins i tot la casa, que ens imaginàvem que estava feta de pedra, tremolava dins d’una boira feixuga i, a través d’aquella boira, de vegades, apareixia una porta o una finestra com una imatge en un somni.

Tot el que era sòlid s’havia dissolt en el seu equivalent diluït.

La roba no se’ns eixugava. Quan entràvem, i havíem d’entrar perquè havíem de sortir, portàvem el temps amb nosaltres. Cuir xop. Llana que feia pudor d’ovella.

Tinc la roba interior florida.

Aquest matí se m’ha acudit sortir a caminar nua. De què serveix la roba xopa? Els botons folrats tan inflats dins dels traus que ahir els vaig haver de tallar per poder-me treure el vestit?

Aquest matí el llit estava humit com si m’hagués passat la nit suant. Les finestres plenes de baf del meu alè. A la llar de foc, la fusta encesa xiuxiuava com una deposició de la natura. T’he deixat dormint i he baixat les escales viscoses amb els peus humits en silenci.

Nua.

He obert la porta principal de la casa. La pluja continuava, constant i indiferent. Ja feia set dies que queia, ni més ràpida, ni més lenta, sense augmentar ni disminuir. El sòl no podia empassar-se més aigua i la terra estava esponjosa pertot: els camins de grava traspuaven aigua i per tot el pulcre jardí havien brollat fonts que erosionaven el sòl i formaven espessos bassals negres a la porta de casa.

Però aquest matí em dirigia al darrere de la casa, rost amunt, confiant trobar una clariana entre els núvols que em permetés veure el llac que jeia sota nostre.

Mentre pujava, pensava com devia ser per als nostres avantpassats, sense foc i tot sovint sense aixopluc, caminar per la naturalesa, tan bonica i pròdiga, però d’efectes tan implacables. Pensava que sense llenguatge, o abans del llenguatge, l’esperit no pot trobar consol.

I tanmateix el que ens tortura és el llenguatge dels nostres pensaments, més que cap excés o privació de la naturalesa.

Hi ha res semblant a no tenir llenguatge? Com seria ser un ésser sense llenguatge... no un animal, sinó una cosa més propera a mi mateixa?

Soc aquí, inadequadament a pèl, amb la pell de gallina i tremolant. Un pobre espècimen de criatura, sense el nas d’un gos ni la velocitat d’un cavall, i sense les ales dels esparvers invisibles dels quals sento els xiscles sobre meu com ànimes perdudes, i sense aletes o ni tan sols una cua de sirena per a aquest clima escorregut. No vaig tan ben equipada com aquell liró que ha desaparegut per l’esquerda d’una roca. Soc un pobre espècimen de criatura, tret que puc pensar.

A Londres no estava tan contenta com ho estic aquí, al llac i als Alps, on l’esperit troba solitud. Londres és perpetu; un present que flueix constant i s’afanya cap a un futur que recula. Aquí, on el temps no està tan embotit ni és tan escàs, fantasiejo que pot passar qualsevol cosa, que tot és possible.

El món és al començament d’una cosa nova. Som els esperits que donem forma al nostre destí. I tot i que no soc inventora de màquines, soc inventora de somnis.

Tanmateix, m’agradaria tenir un gat.

Ara soc al terrat de la casa, les xemeneies apareixen com les orelles d’un animal gegantí entre la roba amarada de pluja. Tinc la pell coberta de perles d’aigua clara, com si portés un brodat d’aigua. La meva nuesa decorada té una cosa bona. Els mugrons són com les mamelles d’un déu de la pluja. Els pèls púbics, sempre espessos, s’apinyen com un fosc banc de peixos. La pluja s’acreix sense parar com un salt d’aigua i jo a dins. Tinc les parpelles xopes. M’eixugo els ulls amb els punys.

Shakespeare. Ell en va parlar, d’aquests ulls. A quina obra?

esprem això sobre els ulls de Lisandre:

té un líquid màgic que els errors esmena

i fa que els ulls hi vegin com hi veien.

Llavors ho veig. Em penso que ho veig. Què és el que em sembla que veig?

Una figura gegantina, espellifada, que es mou ràpidament entre les roques de damunt meu, que s’allunya enfilant-se més amunt, d’esquena a mi, amb moviments segurs i al mateix temps vacil·lants, com un gos jove amb unes grapes massa grosses. Se m’ha acudit cridar-la, però confesso que he tingut por.

I llavors la visió ha desaparegut.

Segur que si és un viatger que s’ha perdut trobarà la nostra vil·la, he pensat. Però s’allunyava cap amunt, com si ja l’hagués trobada i hagués passat de llarg.

Preocupada per haver vist clarament una figura, igualment preocupada per si me l’havia imaginada, vaig tornar a casa. Vaig entrar-hi sense fer soroll, aquest cop per una porta lateral, i, tremolant de fred, vaig enfilar la corba de l’escala.

El meu marit estava dret al replà. M’hi he acostat, nua com Eva, i he vist l’home que l’habita agitar-se sota el faldar de la camisa.

He sortit a caminar, li he dit.

Nua?, ha dit ell.

Sí, he dit.

Ha allargat la mà i m’ha tocat la cara.

De què sou fet, de quins rars elements,

que tal número d’ombres us corona?

A la nit érem tots a la vora del foc, més ombres que llum a l’estança, perquè teníem poques espelmes i no podíem anar-ne a buscar fins que fes més bon temps.

És un somni desordenat, aquesta vida? El món exterior és l’ombra i la substància és el que no podem veure, tocar o sentir, però sí percebre?

Per què, doncs, aquest somni de vida és tan catastròfic? Febril? Esgotador?

O és que no som ni morts ni vius?

Un ésser ni mort ni viu.

Tota la vida he temut aquesta condició, i per això m’ha semblat millor viure com puc viure i no témer la mort.

Per això vaig fugir amb ell amb disset anys i aquests dos anys m’han donat vida.

L’estiu del 1816, els poetes Shelley i Byron, el metge de Byron, Polidori, Mary Shelley i la seva germanastra, Claire Clairmont, llavors amant de Byron, van llogar dues propietats al llac de Ginebra, a Suïssa. Byron gaudia de la fantàstica Villa Diodati, mentre que els Shelley van llogar una casa més petita i acollidora una mica més avall.

Era tanta la notorietat dels estadants que en un hotel de l’altra banda del llac van muntar un telescopi perquè els clients poguessin observar les excentricitats d’aquells suposats satanistes i sexualistes que compartien les dones.

És veritat que Polidori estava enamorat de Mary Shelley, però ella refusava dormir amb ell. Byron potser hauria dormit amb Percy Shelley si Shelley hi hagués accedit, però no hi ha cap prova que fos així. Claire Clairmont hauria dormit amb qualsevol: en aquesta ocasió només dormia amb Byron. Els estadants de les dues cases passaven tot el temps plegats... i llavors es va posar a ploure.

El meu marit adora Byron. Cada dia surten al llac a fer un volt amb barca per parlar de poesia i llibertat, mentre jo evito la Claire, amb qui no es pot parlar de res. He d’evitar Polidori, que és com un gos malalt d’amor.

Però llavors arriba la pluja i els xàfecs d’aquells dies no els permeten sortir a treballar al llac.

Val a dir que el temps tampoc no permet que ens mirin des de la riba de l’altra banda. A la ciutat vaig sentir dir que un client havia albirat mitja dotzena d’enagos que Byron havia estès a la terrassa perquè s’eixuguessin. En realitat, el que havia vist eren llençols. Byron és poeta, però li agrada anar net.

I ara estem confinats per carcellers innombrables, cadascun d’ells format per una gota d’aigua. Polidori ha portat una noia del poble perquè l’entretingui, i nosaltres fem el que podem en els nostres llits humits, però, a més a més del cos, s’ha d’exercitar la ment.

A la nit sèiem tots al voltant del foc que fumejava i parlàvem de tot el que era sobrenatural.

A Shelley el fascinen les nits amb llum de lluna i la visió sobtada de les ruïnes. Creu que cada edifici conté una empremta del passat, com una memòria, o uns records, que poden ser alliberats en el moment adequat. Però quin és el moment adequat? L’hi vaig demanar, i ell es va preguntar si el temps en si depèn dels que coincideixen en el temps. Si el temps ens fa servir com a canals per al passat... sí, deu ser això, va dir, igual que algunes persones poden parlar amb els morts.

Polidori no hi està d’acord. Els morts ja no hi són. Si tenim ànimes, no tornen. El cadàver a la taula d’autòpsies no té esperança de resurrecció, ni en aquest món ni en el que ve.

Byron és ateu i no creu en la vida després de la mort. Ens turmenta la idea de nosaltres mateixos, diu, i això és prou per a qualsevol home.

La Claire no va dir res perquè no té res a dir.

El criat ens va portar vi. És alleujador tenir un líquid que no sigui aigua.

Som com els ofegats, va dir Shelley.

Vam beure el vi. Les ombres projecten un món a les parets.

Aquesta és la nostra arca, vaig dir, poblada per nosaltres, surant, esperant que les aigües es calmin.

De què us imagineu que parlaven, a l’arca, va dir Byron, allà tancats amb aquella fortor calenta d’animal? Creien que tota la terra jeia sota una capa d’aigua, com el fetus a l’úter?

Polidori va interrompre amb excitació (és molt propi d’ell interrompre amb excitació). A l’escola de medicina tenia una filera de fetus en diversos estadis de gestació, tots avortaments; els dits dels peus i de les mans enroscats contra l’inevitable, els ulls clucs contra la llum que no veurien mai.

La llum es veu —vaig dir jo—; la pell de la mare tibant sobre el nen que creix deixa entrar llum. Es giren amb joia cap al sol.

Shelley em va somriure. Quan estava prenyada d’en William, Shelley s’agenollava quan jo seia a l’espona del llit i m’agafava el ventre amb les mans com si fos un llibre rar que no havia llegit.

Això és el món en petit, deia. I aquell matí, oh, ho recordo, sèiem plegats al sol i vaig sentir que el nadó donava puntades de peu de joia.

Però Polidori és metge, no mare. Veu les coses de manera diferent.

El que anava a dir, va dir, una mica ressentit per la interrupció (com els sol passar als que interrompen), el que anava a dir era que, tant si tenim ànima com si no, el primer moment de consciència és un misteri. On és la consciència, a l’úter?

Els nens són conscients abans que les nenes, va dir Byron. Jo li vaig preguntar què li feia pensar això. Va contestar: El principi masculí és més diligent i més actiu que el principi femení. Això ho observem a la vida.

Observem que els homes subjuguen les dones, vaig dir. Jo tinc una filla, va dir Byron. És dòcil i passiva.

L’Ada només té sis mesos! I pràcticament no l’has vist des que va néixer! Quina criatura, mascle o femella, fa res més que dormir i xuclar, quan neix? Això no té res a veure amb el sexe; és la biologia!

Ah, va dir Byron, jo em pensava que seria un nen gloriós. Si haig d’engendrar nenes, només confio que es casin bé.

No hi ha res més a la vida que el matrimoni?, vaig preguntar jo.

Per a una dona?, va dir Byron. Res més. Per a un home, l’amor és una cosa a part de la seva vida. Per a una dona, és tota la seva existència.

La meva mare, Mary Wollstonecraft, no hi estaria d’acord, vaig dir jo.

Però va intentar matar-se per amor, va dir Byron.

Gilbert Imlay. Un encant d’home. Un oportunista. Un mercenari. Un home d’esperit volàtil i comportament previsible (per què és així tan sovint?). La mare va saltar d’un pont a Londres i les faldilles van fer de paracaigudes del cos que queia. No va morir. No, no va morir.

Això va ser més tard. Quan em va donar a llum.

Shelley va adonar-se que el comentari m’havia ferit i molestat. Quan vaig llegir el llibre de la teva mare, va dir Shelley mirant a Byron, no a mi, em va convèncer.

Vaig estimar-lo per això —llavors i ara—, m’ho va dir per primer cop quan jo era una joveneta de setze anys i filla orgullosa de Mary Wollstonecraft i William Godwin.

Mary Wollstonecraft: Vindicació dels drets de la dona, 1792.

L’obra de la teva mare, va dir Shelley a la seva manera tímida i segura, l’obra de la teva mare és notable.

Tant de bo jo pogués fer alguna cosa per ser digna del seu record, vaig dir.

Per què desitgem deixar algun senyal darrere nostre?, va dir Byron. És només vanitat?

No, vaig dir, és esperança. Esperança que un dia hi hagi una societat humana que sigui justa.

Això no passarà mai, va dir Polidori. Si no és que eliminem tots els éssers humans i comencem de nou.

Eliminar tots els éssers humans, va dir Byron; sí, per què no? I així tornem a la nostra arca que flota. Déu va tenir la idea encertada. Tornar a començar.

Tanmateix en va salvar vuit, va dir Shelley, perquè el món ha de ser poblat.

Nosaltres mateixos som com una petita meitat d’arca, no?, va observar Byron. Nosaltres quatre en el nostre món d’aigua.

Cinc, va dir la Claire.

Me n’havia oblidat, va dir Byron.

Hi haurà una revolució a Anglaterra, va dir Shelley, com n’hi ha hagut als Estats Units, i a França, i després tornarem a començar de veritat.

I com evitarem el que ve després de la revolució? Hem estat testimonis del problema francès en els nostres temps. Primer el Terror, on cada home esdevé un espia contra el seu veí, i després el tirà. Napoleó Bonaparte... és preferible a un rei?

La Revolució Francesa no va aportar res al poble, va dir Shelley, i per això busquen un home fort que assegura que els donarà el que no tenen. Ningú no pot ser lliure si primer no s’alimenta.

Creieu que si tothom tingués prou diners, prou feina, prou oci, prou coneixement, si ningú no estigués oprimit pels qui té al damunt, o temorós dels qui té a sota, la humanitat podria perfeccionar-se? Byron ho va preguntar amb aquell to negatiu tan típic d’ell, arrossegant les paraules, segur de la resposta, i vaig començar a agafar-li mania.

Jo ho crec!, vaig dir jo.

Jo no!, va dir Byron. La raça humana cerca la seva pròpia mort. Correm cap al que ens fa més por.

Vaig fer que no amb el cap. Ara, en aquella arca nostra, em trobava en terra ferma. Són els homes els que cerquen la mort, vaig dir. Si un sol de vosaltres portés una vida a dins durant nou mesos i veiés morir la criatura en néixer, a la infantesa, de gana o de malaltia, o, poc després, a la guerra, no buscaríeu la mort de la manera que la busqueu.

Tanmateix la mort és heroica, va dir Byron. I la vida no ho és.

He sentit dir, va interrompre Polidori, he sentit, que alguns de nosaltres no morim, sinó que vivim, vida després de la vida, a la sang d’altres. Fa poc van obrir una tomba a Albània i el cadàver, tot i ser de fa cent anys, sí, cent anys (va fer una pausa perquè ens en meravelléssim), estava perfectament conservat, amb sang fresca visible a la boca.

Per què no escrius aquesta història?, va dir Byron. Es va aixecar i va servir vi del gerro. Quan hi ha humitat va més coix. El seu rostre atractiu estava animat. Sí, tinc una idea: si hem de quedar-nos aquí com a membres de l’arca, cadascun de nosaltres podria escriure un relat sobrenatural. El teu, Polidori, podria ser sobre els morts vivents. Shelley! Tu creus en fantasmes...

El meu marit va fer que sí: N’he vist, sens dubte, però què fa més basarda? Una visita dels morts o els morts vivents?

Mary? Què en dius? (Byron em va somriure.)

Què en dic jo?

Però els cavallers se servien més vi.

Què en dic jo? (A mi mateixa em dic...) No vaig conèixer la meva mare. Va morir quan jo vaig néixer i la pèrdua va ser tan absoluta que no la vaig sentir. No era una pèrdua fora meu, com passa quan perdem algú que coneixem. En aquest cas hi ha dues persones. Una que ets tu i una que no ets tu. Però en el part no hi ha la dicotomia jo / no jo. La pèrdua era dins meu perquè jo havia estat dins d’ella. Vaig perdre alguna cosa de mi mateixa.

El pare, com que m’havia quedat sense mare, va fer tot el que va poder per cuidar-me de petita i ho va fer donant amb prodigalitat a la meva ment el que no podia donar al meu cor. No és un home fred; és un home.

La mare, amb tota la seva genialitat, era la llar del seu cor. La mare era el lloc on ell s’estava perquè les flames li escalfessin la cara. Ella no deixava mai de banda la passió i la compassió naturals d’una dona, i ell em va explicar que moltes vegades, quan estava cansat del món, els braços de la mare envoltant-lo eren millor que cap llibre escrit fins llavors. I jo ho crec tan ferventment com crec en els llibres encara no escrits, i em nego a haver de triar entre la ment i el cor.

El meu marit pensa com jo. Byron opina que la dona és nascuda de l’home —de la seva costella, de la seva argila—, i a mi em sembla insòlit que un home tan intel·ligent com ell pensi això. És estrany que aprovis la història de la creació que llegim a la Bíblia si no creus en Déu, li vaig dir. Ell somriu, arronsa les espatlles i explica: És una metàfora de les diferències entre homes i dones. Fa mitja volta, convençut que ho he entès i que aquí acaba la qüestió, però jo continuo i el faig tornar quan se’n va coixejant com un déu grec. No podríem consultar-ho al doctor Polidori, aquí present, que com a metge deu saber que des de la història de la creació cap home viu ha donat a llum una criatura vivent? Sou vosaltres, senyor, qui sou fets per nosaltres.

Els cavallers van riure amb indulgència. Em respecten fins a cert punt, però ja hem arribat a aquest punt.

Parlem del principi que dona vida, diu Byron, a poc a poc i amb paciència, com si parlés amb una nena. No la terra, no el llit, no el recipient, sinó la guspira de la vida. La guspira de la vida és mascle.

D’acord!, va dir Polidori, i evidentment, si dos homes es posen d’acord, això ha de ser prou perquè una dona ho deixi córrer.

Tanmateix, m’agradaria tenir un gat.

Vermicelli, va dir Shelley més tard, al llit amb mi. Els homes han donat vida a un tros de vermicelli. Estàs gelosa?

Jo li acariciava els braços llargs i prims, i tenia les cames sobre les seves, llargues i primes. Es referia al doctor Darwin, que sembla que havia trobat alguna prova de moviment voluntari en un tros de vermicelli.

Ara em prens el pèl, vaig dir jo... tu, un bípede bifurcat que mostra determinats senyals de moviment involuntari a la intersecció del tronc i la bifurcació.

Què és?, va dir suaument, besant-me els cabells. Li reconec la veu quan comença a torbar-se així.

La teva verga, vaig dir jo, agafant-l’hi amb la mà mentre cobrava vida.

Això és més sòlid que el galvanisme, va dir ell. I hauria preferit que no ho digués, perquè em va distreure i em vaig posar a pensar en Galvani i els seus elèctrodes i granotes saltadores.

Per què has parat?, va preguntar el meu marit.

Com es deia? El nebot de Galvani. El llibre que tens a casa.

Shelley va sospirar. Tanmateix, és el més pacient dels homes: Un relat dels darrers avenços en galvanisme amb una sèrie d’experiments curiosos i interessants duts a terme davant dels Comissionats de l’Institut Nacional Francès, i repetits posteriorment a les sales anatòmiques de Londres. Al qual s’afegeix un apèndix que conté els experiments duts a terme en el cos d’un malfactor executat a Newgate... 1803.

Sí, aquest, vaig dir jo, recuperant el vigor encara que el meu ardor havia ascendit cap al cervell.

Amb un moviment delicat, Shelley em va fer rodolar d’esquena i va obrir-se pas dins meu; un plaer que no vaig declinar.

Tenim aquí tota la vida humana per fer el que ens plagui amb els nostres cossos i el nostre amor, va dir. Què ens importen les granotes i els vermicelli? Què ens importen les ganyotes, els cadàvers que es mouen i els corrents elèctrics?

Oi que en el llibre deien que va obrir els ulls? Aquell criminal?

El meu marit va tancar els ulls. Es va posar tens i va disparar dins meu el seu desvari per trobar-se amb el meu, i vaig girar el cap per mirar per la finestra on la lluna penjava com un fanal en un cel breu i clar.

De què sou fet, de quins rars elements,

que tal número d’ombres us corona?

Sonet cinquanta-quatre, va dir Shelley.

Sonet cinquanta-tres, vaig dir jo.

Estava esgotat. Jèiem plegats mirant per la finestra el desplaçament dels núvols que acceleraven la lluna.

I sou presents en tot el que és gentil.

El cos de l’amant gravat al món. El món gravat al cos de l’amant.

A l’altre costat de la paret, el so de Lord Byron llancejant Claire Clairmont.

Quina nit de lluna i estels. La pluja ens havia impedit aquests espectacles i ara ens semblaven més meravellosos. La llum queia sobre la cara de Shelley. Que pàl·lid que està!

Li vaig dir: Creus en fantasmes? De debò?

Sí, va dir, perquè com pot ser que el cos sigui l’amo de l’esperit? El nostre coratge, el nostre heroisme, sí, fins i tot els nostres odis, tot el que fem que dona forma al món... és el cos o l’esperit? És l’esperit.

Vaig pensar-hi i vaig contestar: Si un ésser humà aconseguís mai reanimar un cos, per mitjà del galvanisme o d’algun altre mètode encara per descobrir, l’esperit tornaria?

No ho crec, va dir Shelley. El cos s’esgota i s’ensorra. Però el cos no és la veritat del que som. L’esperit no tornarà a una casa en ruïnes.

Com t’estimaria, estimat, si no tinguessis cos?

És el meu cos el que estimes?

I com puc dir-li que me’l quedo mirant quan dorm, quan té la ment tranquil·la i els llavis silenciosos, i que el beso pel cos que estimo?

No puc dividir-te, vaig dir.

Em va envoltar amb els seus llargs braços i em va bressolar sobre el nostre llit humit. Va dir: M’agradaria, si pogués, quan el cos se m’esgoti, projectar la meva ment en una roca, un corrent o un núvol. La meva ment és immortal... tinc la sensació que ho és.

Els teus poemes, vaig dir. Ells són immortals.

Potser, va dir ell. Però alguna cosa més. Com puc morir? És impossible. Tanmateix, he de morir.

Que tendre que és als meus braços! Que lluny que és de la mort!

Ja has pensat en el teu relat?, va dir.

No em surt res quan m’hi conviden i no tinc el poder de la imaginació, vaig contestar.

Els morts o els morts vivents?, va dir ell. Un fantasma o un vampir: què triaries?

Què és el que et faria més basarda?

Hi va rumiar un moment, repenjat sobre el colze per mirar-me, amb la cara tan a prop meu que podia respirar el seu alè. Va dir: Un fantasma, per més que tingui un aspecte espantós i cadavèric, per més que el que expressi sigui terrible, m’infondria respecte però no m’aterriria, perquè en altres temps ha estat viu, com jo, i ha passat a ser esperit, com faré jo, i la seva substància material ja no existeix. En canvi, un vampir és una criatura bruta, una criatura que alimenta el seu cos descompost amb els cossos vius d’altres. La seva carn és més freda que la mort, i no té pietat, només apetit.

Els morts vivents, doncs, vaig dir, i mentre jo jeia pensant amb els ulls ben oberts, es va adormir.

El nostre primer fill va morir en néixer. Fred i petit, el vaig bressolar. Poc després vaig somiar que no era mort, que li fregàvem el cos amb conyac, el posàvem a la vora del foc i tornava a la vida.

Era el seu cos petit el que volia tocar. Li hauria donat la meva sang perquè recuperés la vida; havia estat sang de la meva sang, un vampir alimentat al seu amagatall durant nou mesos de foscor. Els morts. Els morts vivents. Oh, estic avesada a la mort i la detesto.

Em vaig llevar, massa inquieta per dormir, i, després de tapar el meu marit, vaig posar-me un xal a les espatlles i em vaig quedar a la finestra, mirant cap a les ombres fosques dels turons i el llac resplendent.

Potser l’endemà faria bo.

El pare em va enviar a viure un temps a Dundee amb un cosí, confiant que la seva companyia esmenaria la meva solitud. Però jo tinc alguna cosa de faroner i no em fa por la solitud ni la natura en el seu estat salvatge.

Durant aquells dies vaig descobrir que els moments més feliços eren quan estava a l’aire lliure i sola, inventant històries de tota mena i com més lluny millor de les meves circumstàncies reals. Vaig convertir-me jo mateixa en escala i trapa cap a altres mons. Jo era la meva pròpia disfressa. En tenia prou de veure en la distància una figura en el seu viatge particular perquè se m’encengués la imaginació cap a una tragèdia o un miracle.

No m’avorria mai si no és que estava en companyia d’altres.

I a casa, el meu pare, que no s’entretenia a pensar què era adequat o no per a una noia jove sense mare, em permetia quedar-me asseguda, callada i sense ser vista, quan rebia els seus amics i parlaven de política, de justícia i també d’altres coses, deixava que em quedés en silenci en un racó, desapercebuda, sense que em veiessin les visites.

El poeta Coleridge era un visitant habitual de casa nostra. Una tarda va llegir en veu alta el poema que acabava d’escriure: «Poema del vell mariner». Comença —que bé que el recordo:

Era un vell mariner.

Quan tres donzells passaven,

l’un d’ells va deturar.

«Per què m’atures, digues,

barba grisa i ull clar?»

Vaig arraulir-me rere el sofà, nena com era, per escoltar embadalida la història que el vell explicava al convidat a noces i poder-me imaginar aquell viatge espantós per mar.

El vell mariner ha rebut una maledicció per haver matat l’au amiga, l’albatros, que seguia el vaixell en temps millors.

En una escena francament terrible, el vaixell, amb les veles estripades i les cobertes abonyegades, està tripulat pels seus propis mariners morts, reanimats amb una força temible, desfermats i desmembrats, mentre el vaixell avança cap a la terra de gel i de neu.

Ha transgredit la vida, vaig pensar, llavors i ara. Però què és la vida? El cos mort? La ment destruïda? La ruïna de la naturalesa? La mort és natural. La putrefacció, inevitable. No hi ha nova vida sense mort. No hi pot haver mort si no hi ha vida.

Els morts. Els morts vivents.

Ara la lluna estava tapada pels núvols. Els núvols de pluja tornaven ràpidament al cel clar.

Si un cadàver tornés a la vida, seria viu?

Si s’obrissin les portes de l’ossari i els morts ens despertéssim... llavors...

Tinc uns pensaments febrils. A penes reconec la meva ment aquesta nit.

A la meva ànima es congria alguna cosa que no entenc.

Què és el que més temo? Els morts, els morts vivents o una idea més estranya... allò que no ha viscut mai?

Vaig girar-me per mirar-lo, adormit, immòbil, però viu. El cos adormit és un consol encara que imiti la mort. Si ell fos mort, com viuria jo?

Shelley també solia venir a casa nostra; així el vaig conèixer. Jo tenia setze anys. Ell en tenia vint-i-un. Un home casat.

No era un matrimoni feliç. Va escriure de la seva esposa Harriet: Em sentia com si s’haguessin unit un cos mort i un de viu en comunió repugnant i horrible.

Va ser una nit que va caminar més de seixanta quilòmetres fins a casa del seu pare... aquella nit, en un trànsit com de somni, li va semblar que havia trobat la dona destinada a ser meva.

Ens vam trobar prou d’hora.

Quan acabava les feines domèstiques que em corresponien, tenia el costum d’escapolir-me fins a la tomba de la mare al cementiri de Saint Pancras. Allà, repenjada en una làpida, em posava a llegir. Shelley va començar a trobar-s’hi amb mi en secret; la mare ens beneïa, crec, quan ens assèiem a cada costat de la tomba i parlàvem de poesia i de revolució. Els poetes són els legisladors no reconeguts de la vida, deia ell.

Jo solia preguntar-me per ella, que jeia al taüt de sota. I no hi pensava mai com en un cos putrefacte, sinó que la veia viva com en els dibuixos a llapis que la retrataven, i més viva encara en els seus escrits. Tot i així, volia estar a la vora del seu cos. El seu pobre cos ja no li servia de res. I jo sentia, i estic segura que Shelley també, que érem tots tres allà, a la tomba. Ens procurava consol, i no gràcies a Déu ni al paradís, sinó que era viva entre nosaltres.

Jo l’estimava per haver-me tornat la mare. No era un home macabre ni sentimental. El darrer lloc de repòs. Ell és el meu lloc de repòs.

Jo sabia que el pare havia assegurat el cos de la mare contra els excavadors i lladres que s’enduen els cossos per fer diners ràpids, i són prou sensats: de què serveix el cos quan no serveix de res?

A les sales de dissecció de tot Londres hi ha cossos de mares, cossos de marits, cossos de nens, com el meu, i els treuen el fetge i la melsa, els aixafen el cervell, els serren els ossos i desenrotllen els metres secrets d’intestí.

La manca de vida dels morts, va dir Polidori, no és el que ens fa por. El que ens fa por és que no estiguin morts quan els enterrem a la darrera estança. Que es despertin i ho trobin tot fosc, que s’ofeguin i morin en agonia. He vist tanta agonia al rostre d’alguns sepultats de fa poc quan arriben a la sala de dissecció!

No tens consciència?, vaig dir. No tens escrúpols?

No tens interès en el futur?, va dir ell. La llum de la ciència és més brillant en una metxa amarada de sang.

El cel de damunt meu va quedar dividit per una llum bifurcada. Durant un segon, va semblar que el cos elèctric d’un home s’il·luminava i després s’enfosquia. Trons sobre el llac, i després, un altre cop, la ziga-zaga groga de la força elèctrica. Des de la finestra vaig veure una ombra poderosa que es desplomava com un guerrer caigut. El cop de la caiguda va fer tremolar la finestra. Sí. Ho veig. Un arbre ferit per un llampec.

Llavors va tornar a tamborinejar la pluja com un milió de tamborers en miniatura.

El meu marit es va moure però no es va despertar. A la distància, la resplendor va il·luminar l’hotel, abandonat, blanc i amb finestres cegues, com el palau dels morts.

Tal número d’ombres us corona...

Devia haver tornat al llit, perquè em vaig despertar, rígida, amb els cabells deixats anar, la mà aferrada a la cortina del llit.

Havia somiat. Havia somiat?

Vaig veure el pàl·lid estudiant d’arts diabòliques agenollant-se al costat de la criatura que havia confegit. Vaig veure l’espantós fantasma d’un home estirat, que després, amb l’activació d’alguna màquina poderosa, mostra senyals de vida i s’agita amb un moviment inquiet, mig vital.

Un èxit així aterriria l’artista; fugiria de la seva obra odiosa, horroritzat. Confiaria que, quan el deixés sol, la lleugera espurna de vida que li havia transmès s’apagaria; que la criatura que havia rebut una animació tan imperfecta es convertiria en matèria morta i ell podria dormir amb el convenciment que el silenci de la tomba apagaria per sempre l’existència transitòria de l’espantós cadàver que ell havia considerat el bressol de la vida. Dorm, però es desperta; obre els ulls, observa, aquella criatura horrorosa està dreta al costat del llit, obre les cortines i el mira amb uns ulls grocs, aquosos, però especulatius.

Jo vaig obrir els meus amb terror.

Al matí vaig anunciar que se m’havia acudit un relat.

Relat: una sèrie d’esdeveniments relacionats, reals o imaginaris. Imaginaris o reals.

Imaginaris

I

Reals

La realitat es vincla amb la calor.

Miro a través d’un centelleig de calor uns edificis amb una solidesa que vibra com ones sonores.

L’avió aterra. Hi ha un rètol:

Benvinguts a Memphis, Tennessee.

He vingut per anar al Tec-X-Po global sobre robòtica.

Nom?

Ry Shelley.

Expositor? Demostrador? Comprador?

Premsa.

Sí, aquí el tinc, senyor Shelley.

És doctor Shelley. De Wellcome Trust.

És metge?

Sí. He vingut per analitzar com afectaran els robots la nostra salut física i mental.

És una bona pregunta, doctor Shelley. I no oblidem l’ànima.

No estic segur que sigui el meu camp...

Tots tenim una ànima. Gràcies a Déu. A veure, a qui ha vingut a entrevistar?

Ron Lord.

(Petita pausa mentre la base de dades busca Ron Lord.)

Sí. És aquí. Expositor de Classe A. El senyor Lord l’esperarà a la Suite de Futurs Adults. Aquí té el mapa. Jo em dic Claire. Soc el seu punt de contacte durant el dia d’avui.

La Claire era alta, negra i bonica, i anava ben vestida, amb una faldilla verd fosc i una brusa de seda verd clar. Em va agradar que fos el meu punt de contacte per aquell dia.

La Claire va escriure el meu nom en una etiqueta amb una mà àgil d’ungles pintades. A mà: un mètode d’identificació estranyament antiquat i entranyable en una exposició de tecnologia futurista.

Claire... perdoni... el meu nom... no és Ryan, només Ry.

Disculpi’m, doctor Shelley. No estic familiaritzada amb els noms anglesos... Vostè és anglès, oi?

Sí.

Un accent preciós. (Jo somric. Ella somriu.)

És el primer cop que ve a Memphis?

Sí.

Li agrada B. B. King? Johnny Cash? I el King per excellència?

Martin Luther King?

Veurà, senyor, em referia a l’Elvis, però ara que m’hi fa pensar, sembla que tinguem molts reis, aquí, potser hi té a veure que la ciutat es digui Memphis: suposo que si es posa a una ciutat el nom de la capital d’Egipte, hi ha d’haver uns quants faraons... ha, ha.

Donar nom és poder, li dic jo.

I tant! La tasca d’Adam al paradís.

Sí, certament, donar un nom a cada cosa segons l’espècie. Sexbot...

Perdoni, senyor?

Li sembla que Adam devia pensar-hi, en això? Gos, gat, serp, figuera, sexbot?

És d’agrair que no hi hagués de pensar, doctor Shelley.

Sí, estic segur que té raó. Digui’m doncs, Claire, per què li van posar Memphis, a aquesta ciutat?

Vol dir el 1819? Quan la van fundar?

Mentre parla veig mentalment una jove que mira al llac per una finestra a través d’una cortina d’aigua.

Dic a la Claire: Sí. El 1819. Frankenstein tenia tot just un any.

Ella arrufa les celles. No el segueixo, senyor.

La novel·la Frankenstein... es va publicar el 1818.

L’home aquell amb el pern que li travessa el coll?

Si fa no fa...

Vaig veure la pel·lícula a la televisió.

És per això que avui som aquí. (En veure una expressió de perplexitat a la cara de la Claire, em vaig explicar.) No és una pregunta existencial això de per què avui som aquí... vull dir per què se celebra el Tec-X-Po. A Memphis. És la mena de cosa que agrada als organitzadors; una connexió entre una ciutat i una idea. Memphis i Frankenstein tenen tots dos dos-cents anys.

I?

Tecnologia. Intel·ligència artificial. Frankenstein va ser una visió de com podia crear-se vida: la primera intelligència no humana.

I els àngels què? (La Claire em mira, seriosa i segura. Jo vacil·lo... Què m’està dient?)

Àngels?

Exacte. Els àngels són intel·ligència no humana.

Ah, ja. Em referia a la primera intel·ligència no humana creada per un humà.

A mi m’ha visitat un àngel, doctor Shelley.

Això és meravellós, Claire.

No em sembla bé que l’home jugui a ser Déu.

Ho entenc. Confio no haver-la ofès, Claire.

Va fer que no amb el cap de cabells brillants i va assenyalar el mapa de la ciutat. M’ha preguntat per què li van posar Memphis, allà al 1819, i la resposta és perquè som sobre un riu, el Mississipí, i el vell Memfis era sobre el riu Nil... No ha vist Elizabeth Taylor fent de Cleòpatra?

Sí, l’he vista.

Sabia que ella portava les seves pròpies joies? Pensi-hi.

(Hi vaig pensar.)

Sí, totes les seves joies, la majoria comprades per Richard Burton. Era anglès.

Gal·lès.

On és Gal·les?

A la Gran Bretanya, però no és Anglaterra.

Em sembla desconcertant.

Regne Unit; el Regne Unit està format per Anglaterra, Escòcia, un tros d’Irlanda i Gal·les.

Ja... D’acord. Bé. No tinc previst anar-hi, de moment, per tant no cal que em preocupi. A veure, aquí, miri el mapa, veu on som ara? Això també és una regió de delta, com la regió del Nil al voltant del primer Memfis.

Ha estat a Egipte?

No, però he estat a Las Vegas. Molt vital. Molt Egipte.

He sentit dir que tenen una esfinx animatrònica, a Las Vegas.

Sí.

Podria dir-se que és un robot.

Podria. Jo no ho diré.

Ho sap tot sobre aquest lloc? Sobre el seu Memphis?

M’agrada pensar que sí, doctor Shelley. Si li interessa Martin Luther King, hauria de visitar el Museu Nacional de Drets Civils, al mateix lloc que el Motel Lorraine, on el van matar. Ja hi ha estat?

No encara.

Ha anat a Graceland, però?

No encara.

Beale Street? La casa dels Memphis Blues?

No encara.

Té molts «no encares» a la seva vida, doctor Shelley.

Té raó. Soc liminar, emergent, indecís, transitori, experimental, incipient (o és intrús?), soc a l’avantsala, entremig, de la meva pròpia vida.

Vaig dir: Una vida no és prou...

Va assentir. Exacte. Oi que és veritat? Sí que és veritat. Però no es desesperi. Molt més enllà hi ha una vida sense fi.

La Claire mirava a la mitja distància, els ulls resplendents de certesa. Em va preguntar si diumenge volia anar amb ella a l’església. Una església de veritat, va dir, no un lloc perquè els blancs es netegin la consciència.

Un xiulet als seus auriculars va donar-li una instrucció que no vaig poder sentir. Va girar-se per fer un anunci pels altaveus.

Vaig posar-me a pensar en la diferència entre el desig d’una vida sense fi i el desig de més d’una vida, és a dir, més d’una vida però viscuda simultàniament.

Jo podria ser jo i també jo. Si pogués fer còpies de mi mateix —transferir la meva ment i imprimir el meu cos en 3D—, llavors un Ry podria ser a Graceland, un altre al santuari de Martin Luther King, un tercer Ry actuant amb els Blues a Beale Street. Més tard, tots els meus jos podrien trobar-se, compartir el dia i rejuntar-se en el jo original que m’agrada creure que soc.

De què sou fet, de quins rars elements,

que tal número d’ombres us corona?

La Claire es va girar cap a mi somrient. Vaig dir, més per a mi mateix que no pas perquè em sentissin, jo no vull viure per sempre.

Què és això que diu? Es va inclinar cap endavant, arrufant les celles.

He dit: Una vida sense fi. No vull viure per sempre.

La Claire va assentir i va alçar la seva cella perfecta.

Vaja! Jo penso estar amb Jesús, però faci el que li sembli.

Gràcies, Claire. Ha fet una volta per l’exposició?

Jo soc tècnica de recinte, no hostessa, i per tant no se’m demana un coneixement detallat dels esdeveniments que hi tenen lloc.

Ha vist algun robot dels que hi ha aquí?

Els que serveixen a la cafeteria són robots. No és una bona experiència.

Per què no, Claire?

Et porten els ous i quan els dius: Disculpi! Escolti! No he demanat tomàquets!, et diuen: Gràcies, senyora. Que tingui un bon dia! I se’n van lliscant cap a la font d’aigua. Llisquen perquè encara no saben caminar.

No, encara no saben caminar. Caminar és difícil per als robots. Però tingui paciència, Claire, recordi que per als robots és difícil processar l’inesperat.

La Claire em va mirar com si em trobés al Departament d’Educació Especial.

Troba que un tomàquet és l’Inesperat?

No, el tomàquet no, la seva resposta al tomàquet.

La Claire va fer que no amb el cap. Miri, doctor, la meva mare va treballar tota la vida en un restaurant nocturn. De sis de la tarda a sis del matí per alimentar la família. Era capaç de treure els borratxos amb una mà mentre amb l’altra donava una cullerada extra als seus fills afamats. No era una dona culta, però no hi havia res d’artificial en la seva intel·ligència.

És un punt de vista. El respecto.

Jo ni tan sols hauria de ser aquí, va dir la Claire. Formo part del servei d’assistència per a emergències. M’han enviat del Campionat Mundial de Cuina amb Barbacoa.

Caram! Una persona del Campionat de Barbacoa!

Sí, va dir la Claire, en ple creixement. Aquí a Memphis, per al campionat rebem cada any més de cent mil visitants —és un esdeveniment realment grandiós—, no ho sabia?

No, no ho sabia.

Vaig començar a Salsa; m’encarregava de la Lluita de la Salsa, és a dir, cent cinquanta litres de salsa de barbacoa en un cup gegantí i au, cap a dins. Sí! A dins! A cops! És desagradable però divertit.

Claire, ha lluitat en persona en un cup de salsa?

En persona? No, doctor Shelley.

Però és la campiona!

No! Jo organitzo la competició.

Ah. Ja ho entenc. (Pausa.) És aromàtica, la salsa?

I tant! Costa setmanes treure’t el gust de la pell, i tots els gossos de la ciutat et segueixen fins a casa. De quatre potes i de dos, ja m’entén. Ara gestiono jo tot l’esdeveniment, des del principi fins al final. Patrocinadors, demostracions, jocs, premis.

És impressionant, Claire.

Sí que ho és. Soc una experta en el meu camp.

Té tot l’aspecte d’una experta. Potser és per com porta els cabells. Molt professionals.

Gràcies, doctor Shelley. Té cap pregunta?

Vol venir amb mi a fer un volt per la fira? Potser li servirà per entendre-ho més bé. Li puc explicar unes quantes coses. Sé unes quantes coses sobre —(l’amor, no)— la robòtica.

Soc cristiana, doctor Shelley.

A la Bíblia no hi ha res contra els robots.

La Bíblia diu que no et fabriquis ídols i que no et facis cap imatge del que hi ha dalt al cel o aquí baix a la terra. És un dels deu manaments.

Un robot és un ídol, Claire?

És una semblança aproximada d’un humà fet per Déu.

Una semblança que cobra vida?

No en diria vida. Ens enganyem si diem que un robot està viu. Només Déu pot crear vida.

N’està segura, Claire?

No vull arriscar-me, doctor Shelley. He de pensar en la meva eternitat.

Això sí que és mirar llarg...

Sí.

Una dona jove amb pantalons estrets de cuir i una jaqueta d’ant amb serrell que li va baldera arriba corrents al taulell i ens interromp sense ni tan sols adonar-se’n.

Busco els vibradors intel·ligents, va dir. On són?

La Claire va respirar abans de contestar. Senyora, és expositora, demostradora o compradora?

Tinc una urgència!

Quina mena d’urgència?

La dona tremolava dins dels pantalons i la jaqueta quan va dir: He publicat accidentalment a la meva pàgina de Facebook unes fotografies meves, pràcticament nua, llevat de dues borles, fent servir el vibrador intel·ligent.

No es pot dir que això sigui gaire intel·ligent, vaig dir jo.

La dona em va fulminar amb la mirada.

És una violació de la intimitat! Necessito parlar amb el demostrador de l’estand. Em van ensenyar com funcionava la càmera del vibrador. Sabia que tenia un control remot, però no em van dir que, si no el reiniciava, es transferiria per control remot a la meva aplicació.

La Claire es va mossegar el llavi i va anar a la pantalla. Vaig veure els seus dits d’ungles pintades escrivint vibrador intel·ligent. Jo vaig preguntar a la dona, necessitava saber-ho, per què algú podia voler un vibrador que tingués càmera i control remot.

Em va mirar amb una barreja de ràbia i menyspreu. Va dir: Teledildònica.

Com?

Va dir: No ha sentit ni parlar de la teledildònica?

Lamentablement, mai. Però soc britànic.

Va alçar la mena de cella que diu: Què hi fots aquí, doncs?

Va sospirar. (Feixugament.) Va dir: La idea, la idea, és jugar sexualment amb el teu partenaire, o partenaires, des de llocs diferents. Sembla que siguin a l’habitació fent-te coses.

Ah, sí?

Sí. I es poden compartir les fotos.

Amb tots els amics de Facebook?

De fet, no és cosa seva, no li sembla?

És una mica tard per demanar intimitat.

Em vaig pensar que estava a punt de pegar-me. Afortunadament, la Claire va tornar al seu lloc.

El seu nom, senyora?

Polly D. La D és la inicial. Soc a la llista.

No tenim llista, senyora.

La llista VIP. Treballo a Vanity Fair.

No tenim una llista VIP, senyora D. He trucat a l’empresa. Un representant d’IN-VIBE ve corrent cap aquí.

Ha, ha, bon joc de paraules, Claire, vaig dir jo.

Ara va ser la Claire qui em va fulminar amb la mirada. Va plegar les mans com dient passi-ho-bé-i-desaparegui.

Haig de fer la meva feina, doctor Shelley, i suposo que vostè ha de fer la seva. La Suite de Futurs Adults és a l’esquerra, ja veurà el rètol.

Es dedica a la pornografia?, va preguntar la Polly D. A veure, és evident que no és un metge de veritat. Què és? Una mena de doctor Jackoff?

La vaig ignorar. Gràcies per la seva ajuda, Claire. Bona sort, Polly.

Vaig fer mitja volta, i vaig sentir:

Imbècil!

Camí de la Suite de Futurs Adults passo per la Suite de Singularitat. Hi ha una gran pantalla on passen una entrevista entre Elon Musk i Ray Kurzweil parlant sobre la Singularitat, el moment en què la intel·ligència artificial canvia la manera com vivim, per sempre. Alguns joves porten samarretes amb l’eslògan «Prou Carn».

No és que el futur hagi de ser vegetarià, només que creuen que ben aviat la ment humana, les nostres ments, no estaran lligades a un cos que sigui un substrat fet de carn.

Però per ara encara som humans, massa humans (frase estranya, aquesta, si hi penses), i el vuitanta per cent del que circula per internet és pornografia. Les primeres formes de vida no biològiques que tindrem a casa nostra no seran cambrers amb sistemes de reconeixement de tomàquets ni bonics ninots d’ET per a la canalla. Comencem pel començament: un bon lloc per començar. El sexe.

Un paio que agita dos mòbils i porta uns auriculars em fa entrar a la Suite de Futurs Adults. Té cos i complexió de porter de discoteca: pit ample, sobrepès, cames curtes, braços gruixuts i suats dins d’un vestit arrugat. Hi ha una filera de llaunes de Coca-Cola davant del sofà. En Ron Lord n’obre dues més i me’n dona una a mi.

Som lluny de Three Cocks, eh, Ryan?

Perdona?

Three Cocks. El poble de Gal·les on vaig començar el futur.

Una afirmació agosarada, Ron.

Penso en gran, Ryan. Google Maps. Ho pots veure tu mateix. Three Cocks. La mama és una mica vident. Va dir que era un senyal. Three Cocks és on vaig construir el meu primer sexbot. Una nina que s’encarregava per correu. Totes les parts van arribar en bosses separades, com tallades amb una serra mecànica. La vaig muntar amb un tornavís i el vídeo d’instruccions. Realment, és Lego per a adults.

Sabia que havies començat per baix, vaig dir a en Ron.

Sí, va ser pels baixos de la nina, que vaig començar, va dir en Ron.

Asseguda al sofà hi havia una nina a escala humana amb uns cabells castany clar que li queien sobre les espatlles. La nina portava un conjunt texà de pantalons curts i jaqueta, i a sota un top rosa de la mida d’un salvavides que li estrenyia els pits.

És ella? La primera?

Una mica de respecte, Ryan! La primera està retirada. Ni tan sols era una varietat comercial. Encara la tinc, i l’estimo, però ara és a l’arxiu. Aquesta d’aquí forma part de la meva línia de franquícia.

Mira això! Preparat? Grava-ho al telèfon! Vinga!

En Ron aixeca la nina del sofà i assenyala l’estora rosa brillant que té a sota. A l’estora hi diu PUSSY.

Veus aquesta estora?, diu en Ron. És una estora intel·ligent. La carrega mentre seu al teu costat. També pots tenir-la al cotxe: funciona amb l’endoll de l’encenedor. Té elèctrodes al cul.

Mira això —(fa lliscar un dit gruixut per l’iPad)—: és la fàbrica a la Xina on es fan les nines. Primer arriba el tors proveït dels cables per al cap, amb els seus dos forats, preparats per a l’usuari, i el motllo de tetes de copa GG. Estic treballant en un model amb tetes desmuntables, per variar una mica, però a la Xina encara no els fan, massa especialitzat. En tot cas, un tors, un tors, un altre tors (va fent lliscar el dit amb impaciència). Aquí! Veus com li enganxen els braços? Uns braços prims encantadors. Després les cames. Mira quina llargada! I quina forma! Una mica més llargues del que serien si fos humana. Això és fantasia, no naturalesa, per tant pots aconseguir el que vulguis. Els cabells es posen al final, després de les pestanyes. Veus els ulls? Com Bambi per als nois.

En Ron va tornar a deixar la nina sobre el sofà i va fer un glop de Coca-Cola. Va dir: Tampoc no pesa gaire. Fa que un home se senti fort.

I com funciona una franquícia de nines sexuals?, vaig preguntar.

Tal com jo ho veig, va dir en Ron, amb les sexbots hi ha dues maneres de funcionar: en pots comprar i pots ser-ne propietari —com vaig fer jo—, i portar-les a revisar un o dos cops l’any, segons el deteriorament per l’ús. Pots demanar-ne recanvis per internet si es fa malbé alguna peça o s’embruta massa. Aquesta és una manera de gaudir d’una XX-BOT. També oferim actualitzacions i possibilitats de canviar la vella per una de nova. Som molt flexibles.

L’altra manera de gaudir d’una XX-BOT, més moderna, en la meva opinió, és llogar-la. I si la llogues, necessites un lloc on la puguis llogar, no? Així se’m va acudir la idea de la franquícia que venc aquí.

Les teves XX-BOT?

Exacte, Ryan! És bo el nom, oi?

Molt bo, Ron.

Ja ho veus, Ryan, llogar-les et procura tot el plaer i cap dels problemes. Danys, emmagatzematge, actualitzacions: la tecnologia canvia sense parar.

I la majoria de gent només compra bots per a ús personal, però què passa si fas una festa? Amb els teus amics? Tots ho volen provar.

Llogar és popular per als comiats de solters; agafen mitja dotzena de noies per jugar i divertir-se. Diferents models, és clar, rossa i fornida, moreneta i atlètica. El que sigui. I què passa si ets el tipus d’home que només vol una bot quan tens la dona fora? Les dones no són sempre a casa com passava abans. No les culpo; no són pas peixos de peixera. Han evolucionat. Però, com diu la mama, l’emancipació pot ser un problema per a un home.

Llogar una bot quan estàs sol és més segur i més barat que l’alternativa humana. No hi ha malalties ni revenges pornogràfiques, no poden robar-te el Rolex a les dues de la matinada. Una dona de negocis que conec personalment, que té molt poder, en reserva una cada tres mesos per avançat.

Què? Sí! És el que et dic, Ryan. Reserva una XX-BOT per al seu home. A ell li encanta. Mai no sap quin model li donaran. És un pacte entre ells. Molt entendridor, trobo, una cosa que fan junts.

Amb el lloguer, cada noia porta incorporat un control d’higiene, se la banya, se la perfuma, sí, es pot triar entre quatre aromes diferents: mesc, floral, de fusta o de lavanda. Quan la reculls, pot ser que porti pantalons i jaqueta texans, com aquesta, o un vestit senzill. Es poden llogar o comprar altres conjunts.

Què? Sí, ben bé com la Barbie. Sí, suposo que tens raó, fa riure, oi, que els nens no es posin a jugar amb la Barbie fins que són grans? Ha, ha, no hi havia pensat... És una idea. No hi havia pensat, però és bona idea. La mama riurà quan l’hi expliqui. Oh, sí, la mama és una part important del negoci. Des del primer dia.

En tot cas, les noies que lloguem tenen temps lliure per anar a classe, també: sempre els estem millorant la placa base. No tenen gaire vocabulari, no; tu veus porno, oi?, ja saps que no és exactament un laboratori de llengua. Però hi estem treballant: als homes els agrada comunicar-se. No només allò d’«Hola, tros d’home».

Què has dit? A l’aeroport? Curiós que ho diguis perquè és el que ve després. Estic intentant anar a mitges amb una empresa de lloguer de cotxes —sí, com Avis— i que el cotxe pugui tenir la teva XX-BOT preparada i esperant, ben carregada, al seient del passatger.

Les XX-BOT són una alternativa de viatge fantàstica. No insisteixen que paris perquè tenen gana o volen anar al lavabo. No s’empipen quan veuen el Holiday Inn que has reservat. La tens al costat, cabells llargs, cames llargues, tu tries la música, una dona bonica al seient del costat.

Si vols ser una mica més discret, la pots plegar i lligar-la al seient del darrere, o guardar-la al maleter, al portaequipatge o com li vulguis dir. No tots som extravertits.

Aquí, mira això! Ho veus? Sí! Ho tornaré a fer. Ho estàs filmant? Mira el moviment. Tan suau! Cames amunt i ja està plegada. Ara només ocupa la meitat. Hauries de sortir amb una d’aquestes que fan de doble a les pel·lícules, per aconseguir això.

Sorprenent! Oi, Ryan? Com una bicicleta Brompton!

Quan els cotxes sense conductor aixequin realment el vol, el client podria posar-se al darrere amb la seva XX-BOT i fer un trajecte molt més agradable. Eliminaria tota la tensió del viatge.

Estic fent tractes amb Uber.

Sí. He basat el meu model de franquícia en el negoci de lloguer de cotxes. L’agafes en una ciutat i el deixes en una altra. I tinc cinc estils d’XX-BOT, incloent el model Econòmica que hi ha aquí al sofà. Aquest és el més barat.

Com que té els cabells de niló, pot provocar electricitat estàtica, i brunzeix una mica, però va molt bé per fer un clau, directe, sense filigranes, econòmic.

Veus? Tres forats, tots de la mateixa mida. No! Al mateix lloc no! Has dormit mai amb una dona, Ryan? Sí, oi? Doncs on creus que són els forats? Davant. Darrere. A la boca. Als narius no! No és un ieti, coi!

D’acord! Era una broma. Ja ho veig. Ara concentra’t: posa el dit aquí!

T’agrada? I tots VI-BREN! Tots els forats, en totes les posicions. Vibren!

Un moviment de cames agradable, també. Pots collocar-la com vulguis. Totes les noies tenen una posició extraampla d’obertura de cames. Agrada molt als nostres clients, sobretot als grassos.

Aquesta també pot parlar. Una resposta de veu limitada, però adequada: com quan ets a l’estranger i trobes una noia que no parla gaire anglès.

Té nom, Ron?

En Ron va fer un gest d’aprovació amb el cap. Bona pregunta, Ryan. I tinc una bona resposta. He decidit de no posar nom a les noies. No, no és com els xais, que després te’ls menges, de fet és com aquells quadres tan bonics que pots comprar, obres cotitzades —sí, acabem de redecorar la casa—, vull dir d’aquelles que fan servir números, perquè el que signifiqui un color per a mi no serà el mateix que significarà per a tu... i també podries ser cec als colors. Vull dir: què coi és això de blau cobalt i blanc trencat? Et sona curiós, això de blanc trencat? A mi sí. I merda d’oca? Des de quan la merda de les oques és sempre del mateix color? El papa tenia oques, sí, és una llarga història. No cal explicar-la avui. No parlem de mi.

Doncs amb les noies igual, jo els puc posar Volcà, Tardor, Txeri o el que sigui, però el client potser voldrà que la seva ocelleta nocturna es digui Julie... Per això deixem que sigui el client qui li posi nom.

Avui dia no s’ha de dir «ocelleta» a les dones, oi que no? A mi sempre m’ha agradat. Les resumeix totes... no de mala manera, no m’interpretis malament. Ocells... sempre lluny de l’abast. Oi que sí? Et penses que la tens als braços i llavors vola.

I sembla que els agradin els cucs.

Bé, doncs, Ryan, tornem al meu model Econòmica. En l’argot dels vehicles de motor, és la versió amb seients de tela i volant de plàstic. Però et porta d’A a B.

Aquest model només el tenim en blanc.

La meva cunyada té una negra encantadora de Jamaica i em va dir, em va dir: Ron! No se t’acudeixi fer una dona Econòmica negra. I jo estimo les dones, de veritat, i vaig pensar, sí, sigues respectuós. A més a més, la Bridget em podria deixar fora de combat.

Donem una ullada a una Cruiser? Allà, al costat de la finestra. És com una petita barca a motor, aquesta. Com la noia del costat, però lasciva. La Cruiser té la figura més completa. Agradablement pneumàtica. Està folrada per donar una sensació més suau. Té uns pits com coixins. Va ser idea de la mama. Em va dir: Ron, alguns homes volen arraulir-se i dormir com quan eren petits.

Toca això! Mugrons de silicona d’alt nivell. Res de plàstic... són com didals, els mugrons de plàstic. Han de cedir una mica. Aquesta és la clau si t’agraden els pits, i jo soc home de pits.

Mira-la per darrere. Vinga! Li aixecaré el vestit. Sí! Tanga! Molt popular. Un cul encantador amb una mica de moviment: silicona tova. Una bateria més gran perquè li escalfi determinades parts de la pell.

Pot semblar que les meves noies tenen una temperatura més baixa que les que han nascut i s’han alimentat. D’acord, són més fredes. La carn és carn. Però les meves noies no queden humitejades sota teu, com les horribles criatures inflables... allò era com jeure sobre algues. Déu meu, jo detestava les nines inflables, tu no? És com embolicar-te la pixa amb paper film.

A veure, Ryan, una mica més enllà. Aquesta d’aquí va vestida de tenis i s’ajup a agafar un parell de pilotes. És el nostre model Racy.

Una figura molt cenyida —cintura petita, copa J— i, saps què?, té les tetes i el cony sempre calents. És la bateria, més la capa tèrmica. La bateria té una vida de tres hores. A veure, els homes s’escorren en uns quatre minuts, per tant és un temps generós. Pots fer una festa, anar-la passant entre els convidats i mentrestant fer una partida de cartes sense preocupar-te que s’apagui. Al començament, quan s’apagaven, arrossegaven les paraules i es podia sentir com zumzejaven. No és que desanimés ningú, però em semblava poc professional.

T’agraden les sabatilles de tenis obertes per darrere? L’Econòmica no porta sabates. És adorable, com aquell musical francès, Les Misérables.

Parlant de francès, no sé si has tingut mai relacions sexuals amb una bot — després t’hi convido—, però t’asseguro que en acabat no passa allò de Bonjour tristesse ni tens cap dubte sobre si ella ha tingut un orgasme o no. Totes les meves noies arriben a l’orgasme al mateix moment que tu.

Sí, ben vist, Ryan. Ho és realment. La Racy és més alta que les altres. Fa metre seixanta-dos; les altres fan metre cinquanta-vuit. Les fem més petites per als mercats xinès i asiàtic. Aquests són els models per als Estats Units i el Regne Unit.

He pensat de fer-ne una amb mides de supermodel, però no és pràctic. A la vida real, l’única gràcia que té una supermodel és que et permet presumir davant dels amics... vull dir que són massa anorèctiques per a res més. No mengen, no beuen, no... bé, ja m’entens... són tan melindroses! Les meves noies són pràctiques, estan fetes perquè funcionin... Per això les fem de mides còmodes.

Sí, és veritat, hi ha algunes noies realment petites, al mercat... semblen nenes. Jo no m’hi fico. Tinc les meves normes.

També es poden comprar bots amb Mode Familiar: saben parlar d’animals, expliquen contes de fades i tot això, una cosa així com Emmanuelle a Disney. Treballo estrictament per al públic adult. Els límits són clars. O sigui que, de moment, no tenim plans de fer una bot de viatge.

Encara estàs gravant? Molt bé.

Just darrere la pantalla hi ha un llit —només per a exposició, o sigui que no et treguis les sabates, Ryan—. Imagina’t arribar a casa i trobar-t’hi aquesta bellesa. De fet, jo me la trobo quan arribo a casa. Tinc una Deluxe per a ús personal.

Té tot el que trobes en una Racy, tret dels músculs; vaja, que són ferms, però suaus i voluptuosos, no d’halterofília. En tot cas, la Deluxe, com el nom suggereix, està feta amb materials més bons. I el pèl és real.

On? Al cap, on si no? Tu has dormit amb dones, oi?

Déu meu, no, no hi posaria mai pèl real allà baix! De fet, no hi poso pèl. Quedaria tot humit i es podriria de seguida.

Per a aquest model demanem el doble de dipòsit pels cabells, i fem signar un compromís declarant que no s’hi abocarà alcohol ni s’embrutaran de menjar, orina, fems o esperma.

Que si fan aquesta mena de coses? És trist però és així. Jo no ho faria, però n’hi ha que ho fan.

Amb els cabells de niló no importa gaire què fas, i són fàcils de substituir. L’arrenquem de soca-rel i tornem a començar. Però quan són bons, quan són reals... a veure, jo estic al bàndol de les dones, de debò. Qui vol que un imbècil li ompli d’esperma els seus cabells autèntics?

Sí... Horrible.

Personalment, a mi, com a dona, tot i no ser-ho, no m’agradaria gens que un paio qualsevol es volgués escórrer pertot arreu, tret d’allà on correspon, però soc molt primmirat amb el que menjo. No m’agrada el iogurt ni la mostassa, ni allò tan francès de la crema cremada, ni la tapioca, ni la salsa blanca ni el greix. No m’agraden gens els batuts de plàtan i detesto la llet d’ametlla. Déu meu, llet d’ametlla. Per què? Per l’amor de Déu! El metge va intentar que me’n prengués. Colesterol. Li vaig dir: miri, preferiria tenir un atac de cor.

La Deluxe té molt vocabulari. Unes dues-centes paraules. T’escolta per saber de què vols parlar: futbol, política o el que sigui. Espera fins que hagis acabat, és clar, sense interrupcions, encara que no acabis de dir res, i després et diu alguna cosa interessant.

Com ara? Oh, bé, una cosa com: Ryan, ets tan intel·ligent. Ryan, no se m’havia acudit una cosa així. I què en saps, del Reial Madrid?

Sí, això és el que vull dir quan parlo d’educació. El canvi climàtic. El Brexit. El futbol. Aquest model és com una companya, i l’anirem millorant a mesura que es desenvolupi la tecnologia.

Hi ha homes que volen alguna cosa més que sexe. Ho entenc.

I allà tenim la Vintage. M’encanta el conjunt de jaqueta pantalons i el barret sense ala. Se’m va acudir a partir dels webs de retroporno. Arriba tard, però aporta molt a la festa.

Molts homes grans ens demanaven una criatura sexi i jove. La majoria dels vells no són prou rics per aconseguir una versió de la vida real: calen molts diners per al binomi noia jove / home gran a la vida real. I acceptem-ho, els homes prefereixen una caixa de maduixes que un plat de prunes i mostassa.

El que oferim és una vida de fantasia, no la vida real.

La Vintage la tens a disposició com si vingués directament dels anys cinquanta. Com aquell programa que es deia BBC Calling the World —no et pots imaginar que bé que funciona la veu—, vam aconseguir una presentadora de Radio 4 per fer-ho. Anònima. Li vam pagar una fortuna.

O pots tenir la Vintage amb una minifaldilla dels seixanta i un collaret hippy, cantant «I Got You Babe». No mou la boca, però per fer-te una fel·lació tampoc no cal, oi?

Fins i tot hi ha una versió feminista dels setanta sense sostenidors, amb els cabells despentinats i un vibrador anal. Sí! Intel·ligent! Et pot follar ella! No, no ho he intentat. Les provo totes, però aquesta no em venia de gust. Els de l’oficina li diem Germaine. És l’única que té nom. Has llegit el seu llibre? Me’n va parlar la mama. El vaig començar, però no era el que esperava.

Que qui la lloga? Alguns masoquistes. I uns quants professors d’universitat.

Totes aquestes noies les tenim amb tons de pell diferents: negre, moreno o blanc. A més a més, al model Vintage se li pot posar una tofa de pèl, si es vol. Les antigues estrelles del porno tenien borrissols com cotó fluix de sucre i a alguns homes els agradava. Per tant, les podem oferir amb o sense, però només per al model Vintage. Si no estàs segur de voler notar borrissol a la cara, podem incloure una tofa al paquet amb la pega adequada. Demanem als clients que no facin servir una pega qualsevol. Si poses la pega al costat erroni, et trobaràs amb una barba postissa.

Que si tots els clients són grans? De cap manera. De totes les edats i condicions, Ryan; el sexe és democràtic. Amb els homes grans, ho considero un servei públic. Hauries d’escriure sobre això. Sempre oferim un descompte del deu per cent als que en tenen més de seixanta-cinc, i els dilluns els fem un descompte extra. No hi ha gaire gent que tingui ganes de follar en dilluns.

Et diré, però —i això és una mica filosòfic, soc un home que pensa—, que per al sexe, quan es tracta d’una bot, no hi ha menors d’edat. El que vull dir és que no és allò de no poder-ho fer fins que en tinguis setze o el que sigui, i per això tenim alguns nens en edat escolar que volen intentar-ho —sí, nois, és clar que són nois— i suposo que és millor que empalar una noia seca com paper de vidre i que no li agrades.

Sí, pots ser vell, pots ser lleig, pots ser gras, fer pudor, pots tenir una malaltia de transmissió sexual, pots estar arruïnat. Tant si no se t’aixeca, com si no la pots fer baixar, hi ha una XX-BOT per a tu.

Servei públic. T’asseguro que ho és. Et sembla que podria aconseguir una Medalla de l’Imperi Britànic? A la mama li encantaria.

Dones? Què passa amb les dones? Que ets feminista, Ryan? Jo no, però la mama sí, o sigui que no et pensis que no ho hem sentit dir, a Gal·les.

Hi ha bots mascles, però no m’interessen. Per què no?

L’anatomia, Ryan. Anatomia bàsica. Devies fer-ne quan estudiaves medicina.

Bàsicament, un bot masculí és un vibrador amb un cos incorporat. És com un maniquí d’aparador amb una verga que no funciona. No empeny. No pot ficar-la per darrere. Ella s’hi ha d’asseure a sobre i saltar amunt i avall, i és molt cansat, o fer-se’l moure al damunt com si estigués fent un batut. També és cansat. No té gens de gràcia després de fer-te un bany, encendre les espelmes i posar totes les teves cançons favorites en bucle. Aquestes coses que agraden a les dones per posar-se a to.

Les dones prefereixen un vibrador manual. Millor control, millor resultat, i poden mirar la tele al mateix temps. He fet investigació de mercat. Bé, jo personalment, no, aquesta part del negoci la porta la mama. La mama? Oh, molt. Ja t’ho he dit. Des del primer dia.

I amb els bots masculins hi ha sobretot un problema d’escala. Les bots femenines són petites —fins i tot als suecs els agraden petites—, però si construeixes un bot petit d’un home et destrempa, és com follar amb el teu fill, i les dones no s’escorren amb això, si més no la majoria. Les dones volen un tros d’home, però si fas un bot massís, els és difícil portar-lo d’un lloc a l’altre. I en un pis petit, quan no està de servei, per dir-ho així, sempre fa nosa... m’entens? El que vull dir és que no pot sortir a fer una cervesa quan vols una mica d’espai per a tu.

A més a més, les dones tendeixen a tenir cotxes més petits i no volen cridar l’atenció intentant ficar una mena de Dwayne The Rock Johnson en un Renault Twingo.

Si entrem als clubs nocturns —i potser ho farem, perquè guanyo tants diners que no sé què fer-ne—, potser intentaré crear bots especials per a comiats de solteres i en subministrarem alguns per veure com funcionen, només per riure, com una mena de munta-el-meu-poni. Potser els agradaria seure-hi al damunt, a les dones, si soc capaç de fer-ho bé. Se m’acuden algunes idees de quan solia reparar torradores d’aquelles que fan saltar les torrades.

Aquest mercat és global. Aquest mercat és el futur.

Deixa’m dir-te una cosa sobre la Xina, Ryan. La política d’un sol fill? Gràcies a Déu que l’han aturada. Totes aquelles nenes escanyades i llançades en qualsevol arrosar. Hi ha milions i milions d’homes xinesos que no tindran mai una parella femella perquè no hi ha prou noies per sortir. És així, les coses que van tornen, com el bufet giratori del sushi, penses que ja ho haurien de saber, oi? El mercat xinès serà immens. Per això tenen les fàbriques, i els encanta la tecnologia, i segur que molts homes xinesos preferiran una bot perquè els agraden submises de mena. Les dones xineses modernes són massa independents. Jo vaig anar a la fàbrica: he vist de tot.

En tot cas, penso obrir la meva pròpia fàbrica a Gal·les. A la Xina no poden fer-ho tot a la seva manera. S’ha de fer competència, dic jo, i si declaren una guerra comercial als Estats Units dels nassos qui sap què passarà. El preu de les bots pot anar-se’n pels núvols.

La mama va dir que havíem de fer un Karl Marx i controlar els mitjans de producció.

També vull retornar alguna cosa a la comunitat. A Galles no hi ha feines, Ryan, des del Brexit. Van votar Gal·les per als gal·lesos, com si al món tothom es matés per passar la frontera i obrir-hi una nova mina de carbó.

Tots els diners de Gal·les venen d’alguna fundació europea, però hi ha molta endogàmia en aquell país. Em sembla que seria bo tenir una mica d’immigració: tanta endogàmia afecta el cervell. Brexit! Déu meu! També podrien haver construït una paret feta de porros tot al voltant.

O sigui que he de posar el meu granet de sorra. Penso obrir una gran fàbrica per fer-hi la bot sencera. De dalt a baix. I tindré un petit taller —hi dedicaré uns quants diners— que només farà caps. Una mica més artesà. Hi ha molt bona artesania, a Gal·les. Draps de cuina... ceràmica...

I hi ha molts perruquers sense feina perquè, ara que Gal·les és només per als gal·lesos, ningú no es pot permetre anar-se a pentinar.

Que per què necessito caps extra?

A moltes de les XX-BOT els destrossen la cara. Les llancen contra la paret o ves a saber què. Hi va haver un moment que vaig pensar seriosament a posa’ls-hi un nas desmuntable. A algunes els pots canviar la cara tu mateix, però és complicat, i penso que comprar un cap extra per començar és bona idea. El sexe pot arribar a ser una mica brusc, no creus? Jo no jutjo.

També estic pensant a fabricar-ne un model per a exteriors. Més dur. Més resistent. Una mena de Lara Croft. Per a això necessitarem una línia de producció pròpia. Podria ser per al mercat de fetitxes. Dominatrix. Fuetejadora. Aquesta mena de coses. Els xinesos no ho tocaran. Als britànics els agradarà, em sembla. Estic parlant-ho amb Caterpillar i JCB.

Això és el futur, Ryan.

Vindràs al meu espectacle en viu? Per veure les noies en acció? Mira, aquí a l’iPad en tens un tast. Què et sembla la música?

«Walking in Memphis.» M’encanta la cançó. El meu vers favorit és quan diu allò de la bonica criatura que espera el rei...

Totes són boniques. Tots som reis.

Què has dit? Que fa encara més difícil la vida real?

Què és la vida real, avui dia?

Ningú no ha imaginat mai un relat més boig, però, com la majoria de ficcions de la nostra època, té un cert aire de realitat.

The Edinburgh Magazine, 1818

La humanitat no pot suportar un excés de realitat.

Per això inventem històries, vaig dir jo.

I si nosaltres som la història que inventem?, va dir Shelley.

Encara tancats per la pluja, escric sense parar.

La Claire està cosint asseguda en un racó. Polidori es cuida la lesió del turmell. Ahir va saltar per la finestra per demostrar-me el seu amor. La idea va ser de Byron. Quan s’avorreix, és perillós.

No fem res més que beure i follar, va dir Byron. És un relat, això?

És un best-seller!, va dir Polidori.

Dormim. Mengem. Treballem, va dir Shelley.

Ah, sí?, va dir Byron, que està a dieta per la seva corpulència, i a més a més té insomni i s’està sense fer res. Diu que no pot trobar les frases per al seu relat sobrenatural, tot i que és ell qui ens ha plantejat el repte. Això és irritant. Nosaltres som irritants.

Polidori està ocupat amb el seu propi relat. En diu «El vampir». Li interessen les transfusions de sang.

A manca d’excursions o de diversions, els cavallers es van posar a comentar la sèrie de conferències que havíem sentit a Londres feia poc. Conferències pronunciades pel metge de Shelley, William Lawrence, sobre l’origen de la vida. El doctor Lawrence deia que la vida es basa en la naturalesa. No hi ha una força «superafegida» com ara l’ànima. Els éssers humans són os, múscul, teixit, sang, etc., i res més.

Hi va haver un clamor, és clar: No hi ha cap diferència entre un home i una ostra? L’home no és res més que un orangutan o un mico amb uns «hemisferis cerebrals engruixits»?

Al diari The Times deien: El doctor Lawrence s’esforça a demostrar amb totes les seves forces que els homes no tenen ànima!

Val a dir que precisament tu creus en l’ànima, vaig dir a Shelley.

Hi crec, va dir ell; crec que la tasca de tot home és despertar la seva ànima. L’ànima és aquella part d’ell no subjecta a la mort ni a la descomposició; la part d’ell que viu amb la veritat i la bellesa. Si no té ànima, és una bèstia.

I on va l’ànima, quan mor?, va preguntar Byron.

Això no se sap, va contestar Shelley; què s’esdevé de l’ànima, no on va, hauria de ser la nostra preocupació. El misteri de la vida és a la terra, enlloc més.

La pluja també és a la terra, va dir Byron mirant per la finestra com un déu indefens. Volia muntar la seva euga i cada cop estava més inquiet.

No trigarem a estar tots morts, va dir Polidori, per això no podem viure com els altres voldrien que visquéssim, sinó seguint només els nostres desitjos. Em va mirar amb la mà a l’entrecuix.

No hi ha res més a la vida que el que desitgem?, vaig dir jo. No podríem sacrificar els nostres desitjos per una causa més digna?

Pots fer-ho si vols, va dir Polidori, si això et procura satisfacció. Jo preferiria ser vampir que cadàver.

Morir bé és viure bé, va dir Byron.

Ningú no troba satisfacció en la mort, va contestar Polidori. Tu t’ho imagines, però què en saps? Què hi guanyes?

Reputació, va dir Byron.

La reputació és xafardeig, va dir Polidori. Parla bé de mi, parla malament de mi: què és això sinó xerrameca?

Avui no toques quarts ni hores, va dir Byron.

Ets tu que no toques quarts ni hores, va dir Polidori.

Shelley em va posar els braços al voltant i em va acostar cap a ell. T’estimo. Tu, estimada Mary, tu que estàs tan viva.

Jo vaig sentir com la Claire clavava l’agulla a la seva labor.

All alive o! All alive alive o!, va cantar Polidori marcant el ritme al braç del divan. Byron va arrufar les celles, es va acostar a la finestra coixejant i la va obrir perquè la pluja caigués directament sobre la Claire.

Pararàs d’un cop? Ella va fer un bot com si l’haguessin mossegat i, davant de la rialla de Byron, va posar-se a fer-li crits i, tallant enfurismada el fil, va canviar de cadira.

La mort és un fingiment, va dir Shelley. Gairebé no hi crec gens.

Hi creuràs joiosament quan heretis la propietat de ton pare, va dir Byron.

Jo el vaig mirar; sardònic, cínic. Era un gran poeta, sens dubte, però desagradable. Els dons que ens concedeix la naturalesa no sembla que modifiquin la manera de comportar-nos.

Shelley té pocs diners i és el més generós dels homes. Byron és ric, rep deu mil lliures l’any de les seves propietats, però només se les gasta per al seu plaer. Ell pot viure com li plagui. Nosaltres hem d’anar amb compte. És a dir, jo he de vigilar els nostres comptes. Shelley no sembla que sàpiga què pot gastar i què no. Sempre tenim deutes. Amb tot, si puc vendre el relat que estic escrivint, estarem més tranquils. La meva mare vivia del que escrivia. Tinc la intenció de seguir el seu exemple.

M’agradaria dir alguna cosa més sobre l’ànima, va dir Shelley.

Byron va grunyir. Polidori va estossegar. La Claire va clavar amb agressivitat l’agulla al seu coixí.

Els meus pensaments, però, eren en una altra banda. D’ençà que havia pensat el relat que volia explicar, hi estava molt concentrada. La figura que sotjava els meus pensaments excloïa altres preocupacions. La meva ment es trobava en una mena d’eclipsi. Haig de tornar a l’ombra monstruosa que se’m va encreuar.

Els vaig deixar amb la seva discussió i metafísica i vaig pujar al meu escriptori amb un gerro de vi. El vi negre alleuja el mal de la humitat.

Per mor de la meva història, tinc el desig de pensar què és el que té l’home que ens distingeix de la resta de la biologia. I què ens distingeix de les màquines?

Amb el meu pare vaig visitar una fàbrica de Manchester. Vaig veure que les desgraciades criatures esclavitzades per les màquines feien uns moviments tan repetitius com les màquines. Només se’n distingien per la seva infelicitat. La gran riquesa de les fàbriques no és per als treballadors sinó per als amos. Els humans han de viure en la misèria per ser la ment de les màquines.

El meu pare em va fer llegir Leviatan de Hobbes quan era jove. Ara soc aquí, asseguda, amb la ploma a la mà, i em venen al cap Hobbes i la seva conjectura. Escriu:

Si la vida no és sinó un moviment de membres el principi dels quals es troba en alguna part principal de si mateixos, per què no podríem dir que tots els autòmats (artefactes que es mouen a si mateixos per mitjà de ressorts i rodes, com ho fa un rellotge) tenen una vida artificial?

Em pregunto: què és la vida artificial? Els autòmats no tenen intel·ligència; no són sinó mecanismes de rellotgeria. La vida biològica, fins i tot l’ésser més desgraciat, té prou intel·ligència per munyir una vaca, dir un nom, saber quan plourà i quan no, reflexionar, potser, sobre la seva existència. Tanmateix, si els autòmats tinguessin intel·ligència... seria suficient per dir que són vius?

Shelley em fa millorar el grec i el llatí que sé. Jaiem al llit, ell despullat, amb la mà a la meva esquena, el llibre al coixí. Em besa el coll mentre aprenem nou vocabulari. Tot sovint ens interrompem per fer l’amor. Estimo el seu cos. No m’agrada que tingui tan poca cura d’ell mateix. Es pensa realment que res tan animal com la matèria pot oposar-se a ell. Però està fet de carn i d’escalfor. Jo poso el cap sobre el seu pit estret per escoltar el seu cor.

Estem llegint junts Les metamorfosis d’Ovidi.

Itàlia està plena d’estàtues d’homes bells. Homes que estan drets i tenen sacsons al cos. Besar-ne un? Portar-lo a la vida?

Jo he tocat aquestes estàtues, el marbre fred, la pedra austera. I n’he abraçat una i he pensat en la forma sense la vida.

Shelley em va llegir el que explica Ovidi de l’escultor Pigmalió, que es va enamorar de l’estàtua que havia esculpit ell mateix. Tan enamorat estava de la seva creació que les dones no li deien res. Va pregar a la deessa Atena que pogués trobar un amant viu tan bell com la forma sense vida al seu taller. Aquella nit, va besar els llavis del jove que havia creat. A penes creient el que sentia, va sentir que el jove li tornava el bes. La pedra freda es va escalfar.

I hi ha alguna cosa més... Gràcies als bons oficis de la deessa, el jove va adoptar forma de femella: una doble transformació, de sense vida a la vida i de mascle a femella. Pigmalió s’hi va casar.

Shakespeare devia tenir aquesta imatge al cap al final de Conte d’hivern quan l’estàtua d’Hermione cobra vida, va dir Shelley. Fa un pas endavant. Abraça el seu marit, Leontes, el tirà. Per culpa dels seus crims, el Temps s’havia convertit en pedra, i ara, amb el seu moviment, el Temps torna a fluir. Allò que s’ha perdut es troba.

Sí, vaig dir jo. El segon d’escalfor. Besar els llavis i trobar-los calents.

Els llavis estan calents després de la mort, va dir Shelley. Qui no jau al costat de l’estimat tota la nit mentre el cos es refreda? Qui no sosté el cos als seus braços, delerós de conferir-li escalfor i reanimar el cadàver? Qui no es diu a si mateix que això és només l’hivern? Que al matí segurament sortirà el sol?

Moure’l cap al sol, vaig dir jo (no sé per què).

Vida artificial. L’estàtua es desperta i camina. Però i la resta? Existeix allò que s’anomena intel·ligència artificial? El mecanisme de rellotgeria no té pensaments. Què és l’espurna de la ment? Pot ser feta? Podem fer-la nosaltres?

De què sou fet, de quins rars elements,

que tal número d’ombres us corona?

Les ombres enfosquien els racons de l’habitació. Jo reflexionava sobre la naturalesa de la meva pròpia ment. Tanmateix, quan el meu cor s’aturi, també s’aturarà la ment. Cap ment, per bona que sigui, no dura més que el cos.

El meu pensament va tornar al viatge que havia fet amb Shelley i la Claire, que torna a aquesta història com un punt de llibre... que no marca el text, però sí alguna cosa.

Jo estava a punt de fugir amb Shelley i la Claire va decidir que no podia quedar-se sola, per això vam resoldre marxar tots junts sense que se n’assabentessin el pare ni la madrastra.

He d’afegir que, després de la mort de la mare, el pare no sabia estar-se sol i ben aviat es va tornar a casar: amb una dona normal i corrent sense gens d’imaginació però que sabia cuinar. Amb ella va venir la seva filla Jane, que de seguida va esdevenir una pupil·la apassionada dels escrits de la meva mare morta i, amb el temps, va canviar-se el nom per dir-se Claire; jo no ho vaig desaprovar. Per què no podia fer una nova versió d’ella mateixa? Què és la identitat sinó el nom que li posem? Jane/Claire actuava com a intermediària entre Shelley i jo quan el pare va començar a sospitar. Tant Shelley com jo ens l’estimàvem molt, i així, quan va arribar el moment de deixar Skinner Street, vam decidir que marxaríem junts.

Estels al cel com oportunitats incomptables.

A les quatre de la matinada. Sabatilles de feltre als peus, les botes a la mà per no despertar el pare, tot i que quan pren làudan per a la malària dorm profundament.

Vam córrer per carrers on el món començava a despertar-se.

Vam arribar a l’autobús. Shelley ja hi era, pàl·lid i caminant amunt i avall, un àngel sense ales.

Em va abraçar, va amagar el rostre entre els meus cabells i va murmurar el meu nom. Vam carregar les nostres modestes bosses però, de cop i volta, i, en un atac de consciència, vaig fer mitja volta i vaig córrer cap a casa per deixar una nota al pare a la lleixa de la llar de foc. M’enganyo. No podia trencar-li el cor sense dir-li que li estava trencant el cor. Vivim per la llengua.

El gat se m’enroscava entre les cames.

I després vaig tornar a marxar, corrent, corrent, amb el barret caigut fins al clatell i l’alè sec a la boca.

Ansiosos i exhausts, vam marxar tan aviat com vam poder, cap a Dover, marejats sota les veles d’una barca que ens va portar a Calais: la primera nit als seus braços en una habitació folrada d’un hostal fosc amb el sotragueig dels carros de ferro sobre les llambordes i el meu cor bategant a més volum que el ferro i les rodes.

Això és una història d’amor.

Podria afegir que la meva madrastra de seguida ens va seguir, suplicant a la Jane / Claire que tornés. Em penso que estava contenta de deslliurar-se de mi. Shelley caminava amunt i avall amb totes tres i per separat, parlant de l’amor i la llibertat. No crec que ella el cregués, però finalment va quedar esgotada i ens va acomiadar. Ell s’havia imposat. Érem a França, la llar de la revolució. Què podia sortir malament?

Va resultar que moltes coses podien sortir malament.

Els viatges no eren fàcils. No teníem roba. París era brut i car. El menjar ens provocava mal de panxa i feia molt mala olor. Shelley vivia de pa i vi. Jo hi afegia formatge. Al final vam trobar un prestador i Shelley va aconseguir que li deixés seixanta lliures.

Esperonats per la nostra riquesa, vam decidir viatjar i vam anar al camp, a la recerca de la simplicitat i l’home natural sobre qui havia escrit Rousseau.

Hi haurà carn de bou, llet i bon pa, va dir Shelley, i bon vi i aigua clara.

Això era el que esperàvem.

La realitat va ser diferent.

Vam resistir unes quantes setmanes, esforçant-nos a amagar als altres la decepció que sentíem. Allò era la terra de la llibertat. Allà era on la mare havia anat a buscar la llibertat. On havia escrit Els drets de les dones. Ens pensàvem que trobaríem ments semblants i cors oberts. En realitat, els hostalers ens cobraven més del compte per cada cosa. Les cases de camp estaven brutes i deteriorades. Les bugaderes robaven botons i cordonets. Els nostres guies eren malcarats i l’ase que Shelley havia llogat —que havíem de muntar per torns—, aquell ase era coix.

Pateixes per alguna cosa?, em preguntava Shelley, preocupat pels meus silencis, i jo no deia, sí, la llet agra el formatge florit els llençols fastigosos les puces les tempestes la putrefacció els llits de palla plena d’àcars. Les verdures estovades la carn fibrosa el peix ple de polls de mar els pans plens de corcs. L’aflicció del meu pare. La mare al pensament. L’estat de la meva roba interior.

Només és la calor, amor meu, li contestava.

Em va demanar que em banyés nua amb ell al riu. Em feia massa vergonya. En comptes d’això, vaig mirar-me el seu cos, blanc, esvelt i esculpit. Hi ha alguna cosa d’un altre món en la seva forma. Una aproximació: com si el cos hagués estat muntat amb presses per tal que l’esperit pogués caminar pel món.

Llegíem Wordsworth en veu alta per distreure les hores, però França no era poesia; era pagesos.

Finalment, conscient de la meva aflicció, Shelley va aconseguir trobar lloc en una gavarra que sortia de França i baixava pel Rin.

Era millor? La petulant Suïssa. La borratxa Alemanya. Més vi, vaig dir jo. I així vam passar els dies, infraalimentats, més beguts del compte, anhelant l’ànima i sense saber on trobar-la.

El que vull existeix si goso trobar-ho.

Un dia, no gaire lluny de Mannheim, vam veure les torres d’un castell que s’alçaven en la boira com un avís. Shelley adora les torres, els boscos, les ruïnes, els cementiris, qualsevol part de l’home o de la natura que pertorbi l’esperit.

I vam seguir el camí, tortuós, cap al castell, ignorant els pagesos que miraven fixament les seves forques i aixades.

Finalment, als peus del castell vam aturar-nos i vam tremolar. Fins i tot sota el sol de la tarda feia fred.

Què és aquest lloc?, va preguntar Shelley a un home amb un carro.

El castell de Frankenstein, va dir ell.

Un lloc desolat i pertorbador.

Hi ha una llegenda, va dir l’home, i va demanar diners per explicar-la. Shelley li va pagar dues vegades més, gens decebut del que va sentir.

El castell havia pertangut a un alquimista que es deia Conrad Dippel. La seva estimada esposa va morir massa d’hora i, incapaç de suportar-ne la pèrdua i decidit a descobrir el secret de la vida, es va negar a enterrar-la.

Un a un, els seus criats el van anar abandonant. L’home vivia sol, i se’l veia a l’alba i al vespre deambulant entre els cementiris i els ossaris arrossegant cap a casa els cossos fètids que trobava per triturar-ne els ossos i barrejar-los amb sang fresca. Creia que si administrava aquesta tintura als que acabaven de morir els faria reviure.

La gent del poble cada cop el temia i l’odiava més. Havien de protegir els seus morts i parar l’orella per si en sentien els passos o els cascavells de les brides del seu cavall. Més d’una vegada va irrompre en una casa de dol. Portava en una ampolla aquella barreja obscena i l’abocava a la boca oberta del cos buit tal com es peixa una oca per fer paté del seu fetge.

No hi va haver resurrecció.

Al final, tots els habitants dels pobles del voltant es van posar d’acord i el van cremar viu al castell.

Les parets pudien a desmembrament i mort.

Vaig contemplar el palau en ruïnes. Una escala exterior, fosca i mig derruïda, com un malson de Piranesi, ensorrada i plena de males herbes, que baixava en una espiral rere l’altra, graó a graó, cap a on? A quin celler d’horror?

Em vaig estrènyer el xal sobre el cos. Fins i tot l’aire tenia la fredor de la sepultura.

Vine!, vaig dir a Shelley. Hem de marxar d’aquí.

Em va posar el braç a l’espatlla i vam allunyar-nos ràpidament d’aquell lloc. Mentre caminàvem, em va instruir en l’art de l’alquímia.

Els alquimistes buscaven tres coses, va dir Shelley: el secret de convertir el plom en or, el secret de l’elixir de la vida eterna i l’homuncle.

Què és un homuncle?, vaig preguntar.

Una criatura no nascuda de dona, va contestar. Una criatura fabricada, nefasta i maligna. Una mena de follet, deforme i garneu, infós d’un fosc poder.

Quan tornàvem caminant a l’hostal en aquell crepuscle opressiu, vaig pensar en aquella criatura: aquell ésser plenament format no nascut de dona.

I ara aquella forma ha tornat.

I no és petita. No és un follet.

Em sento com si la meva ment fos una pantalla i a l’altra banda hi hagués un ésser buscant la vida. He vist peixos en un aquari clavant la cara al vidre. Pressento el que no puc dir, tret de si és en forma de relat.

El meu protagonista (és el protagonista?) es dirà Victor, perquè busca la victòria sobre la vida i sobre la mort. Aspirarà a penetrar en els replecs de la naturalesa. No serà un alquimista —no vull cap truc—, serà metge, com Polidori, com el doctor Lawrence. Discernirà el curs de la sang, coneixerà la contractura del múscul, la densitat de l’os, la delicadesa del teixit, la manera com batega el cor. Vies respiratòries, líquids, massa, gelea, el misteri de la coliflor del cervell.

Ell compondrà un home, de mida superior a la natural, i el farà viure. Faré servir l’electricitat. Tempesta, espurna, llampec. El dotaré de foc com Prometeu. Robarà la vida als déus.

A quin cost?

La seva criatura tindrà la força de deu homes. La velocitat d’un cavall al galop. Serà una criatura més que humana. Però no serà humana.