Читать книгу Una breu i atzarosa història de la vida - Joan Anton Català Amigó - Страница 8

Soc assegut, amb els ulls tancats, sobre un prat verd, que s’estén fins al bosc.

A la cara puc notar la suau escalfor del Sol mentre s’eleva lentament per sobre de l’horitzó. Puc notar la suau brisa del matí, una brisa fresca amb olor d’herba.

No hi veig, però me n’adono de tot. Els meus sentits estan desperts com mai abans.

Puc escoltar el pas de la vida al meu voltant, amb el brunzit de mil i un insectes, amb la remor dels arbres llunyans moguts pel vent. Puc escoltar el ritme pausat de la meva respiració i cada racó de la meva pell.

Noto, oloro i escolto. Estic en calma, en pau. En harmonia amb la natura que em rodeja.

Llavors penso en el meu pare, que se’n va anar jove. Ens veig dins la meva ment, agafats de la mà, movent-nos alegres pels carrers del barri antic de la ciutat un diumenge al matí. I amb el meu germà, que se’n va anar encara més jove. L’observo a prop meu, jugant tots dos sobre la catifa de l’habitació. També hi és la meva tieta fadrina, la meva segona mare, rentant un cap adolescent a la pica de la cuina, com va fer durant molts matins.

Cada segon que passo amb els ulls tancats sobre el prat recordo més familiars i amics, gent que ja no hi és i que m’han ajudat a ser. Com l’enyorat Sebas. Com els estimo!

Imatges del meu passat, dolces i melancòliques alhora.

Un instant després sento que no estic sol. No em cal obrir la mirada per notar una companyia que ho omple tot. Són els meus tres tresors. La meva dona, que m’acompanya en el viatge de la vida. Les meves dues filles, corrent pel prat. També hi és la meva mare, que ens observa satisfeta. Com les estimo!

Escolto com es van asseient, al meu voltant. I cada cop arriba més gent. Persones que sempre estan amb mi i que m’ajuden a ser. Com les estimo!

Quants errors que he comès. Si els pogués canviar, tan sols esmenar.

Quan obri els ulls... em recordaran? Vull que aquest moment no s’acabi. Encara hi ha tantes coses per fer. Tant per aprendre, i per donar i estimar.

Ho sap, això, el Sol, i congelarà el seu moviment sobre l’horitzó? Ho sap, el temps, i aturarà els segons i em permetrà un instant més? Si ho fan, els prometo que ho aprofitaré.

Quan finalment obri els ulls ja seré temps i Sol. Seré herba, i vent, i el brunzir de les fulles dels arbres i dels insectes. Estaré dins la ment dels meus estimats quan s’asseguin sobre el prat i tanquin els ulls per recordar imatges. I notaran com els escalfo suaument la cara, com els acarono la pell amb ràfegues d’olor fresca.

Sent record viuré per sempre, i fos de nou dins la natura viuré arreu.

El regal de la vida.

Sant Cugat, setembre de 2021