Читать книгу Catàleg de benefactors de la cartoixa de Portaceli (1272-1688), copiat per Josep Pastor entre 1780 i 1781 - Joan Antoni Exarch - Страница 6

El valor d’un document històric pot mesurar-se de molt diverses maneres. Importa, per descomptat, el seu contingut: la informació que atresora; com més allunyada en el temps siga la matèria de què tracte, tant més preciosa per la freqüent inòpia de notícies. També compta —i molt— la seua singularitat. Aquest aspecte pot derivar de dues circumstàncies diferents: el deficient, o nul, estat de conservació de la «família documental» de la qual el supervivent va formar part un dia, o el caràcter únic que ja inicialment posseïa, la qual cosa, en absolut, no està renyida amb l’existència de còpies més o menys fidels d’aquest original. L’afecte amb el qual ha estat tractat pel seu autor o pel seu patrocinador, i el respecte que els seus posseïdors han dispensat al seu cos és, sens dubte, un aspecte rellevant de la consideració que la font ens acaba mereixent. La seua lluminositat, la seua disposició per traslladar-nos a un temps que mai podrem contemplar amb els nostres propis ulls i per suggerir-nos molt més d’allò que el ressò sord d’unes paraules caigudes en desús denota és, potser, l’últim tret que l’historiador-orfebre pesa abans de donar una qualificació a allò que té a la vista.

Crec que al Catalogus benefactorum domus Portae-Coeli no li falta cap de les característiques d’un document genuïnament valuós: integritat, respecte minuciós a l’original, informació copiosa sobre un temps remot, contingut excepcional, excel·lent grau de conservació de l’exemplar, etc. Es tracta d’una font estimulant i inspiradora que ha tingut la fortuna de ser rescatada, abordada i editada per un brillant equip d’investigadors format per Francisco Fuster Serra, Estefania Ferrer del Río i Albert Ferrer Orts. De les vicissituds, localització actual i mans que van contribuir a la confecció d’un registre tan excepcional com aquest, dóna complerta relació l’estudi preliminar que els seus autors han anteposat a la seua rigorosa transcripció del mateix. La seua redacció va ser iniciada cap a 1554 per dom Joan Antoni Eixarch (1500-1565), prior (d. 1530) i arxiver de la cartoixa de Porta Coeli (Serra, Camp de Túria, València), i va ser continuada per diversos monjos amb anotacions que arriben fins 1688. Al començament de la penúltima dècada del Set-cents —entre els anys 1780 i 1781, concretament— dom Josep Pastor va decidir passar a net el treball d’Eixarch i la informació afegida fins a finals del segle XVII. Aquest exemplar —l’únic material que ha arribat fins a nosaltres, ja que els restants que sabem que es van compondre, s’han perdut— es conserva a hores d’ara a l’Arxiu Històric del Reial Convent de Predicadors de València, i és el que hui s’ofereix a la consideració dels estudiosos i dels lectors.

Com Copia fiel del catálogo de benefactores que, de su propria mano, escrivió el venerable padre dom Antonio Juan Eixarch (…), la versió de Pastor respecta ad unguem la forma i contingut del model, de manera que, d’una banda, disposem del treball cronístic de dom Eixarch, amb notícies que van des de la fundació i primeres donacions a la cartoixa pel bisbe Andreu d’Albalat (1272) fins a l’any 1559 —últim en què potser es percep la seua personal cal·ligrafia— i, d’altra, comptem amb l’elenc de notícies afegides amb posterioritat fins 1688, en les tres llengües originals de la redacció: comentaris llatins, unes quantes notes —sovint, les introduccions dels assentaments, probablement afegides pel propi Pastor— en llengua castellana, i el gruix del cens de benefactors, redactat en valencià, un tret que, sens dubte, atorga encara més gran originalitat a un tipus d’empresa que, generalment, solia cisellar-se, tota ella, en llengua llatina per tal d’assegurar, també mitjançant aquest tipus de garanties formals, la perdurabilitat de l’obra. Aquest catàleg de benefactors —és de creure que exhaustiu fins a la data que figura a la seua clausura— presenta i ens proposa un ordo lectionis perfectament compatible amb les intencions del seu autor. Dom Joan Antoni Eixarch no aspirava a inventariar els llegats, propietats i drets que generosos donants havien posat a disposició de la cartoixa. Tampoc desitjava compondre una mena de llibre de la vida (Apocalipsi, 17: 8), glossant la santedat i virtuts cristianes dels afavoridors del seu cenobi. Desitjava compondre —no tinc el menor dubte de tot això— una crònica temàtica de la cartoixa de Porta Coeli, com a complement necessari —imprescindible, fins i tot— d’una futura història del monestir.

Amb sensibilitat d’historiador —o de cronista, si es prefereix— dom Joan Antoni Eixarch va retre un inestimable servei al coneixement precís del nostre passat, reunint detalls, referències i dades que, d’una altra manera, s’hagueren perdut irremissiblement. Les notícies reunides per Eixarch i els seus epígons són extraordinàriament variades. Les donacions i llegats constitueixen el nucli de la informació, però també hi consten les relíquies i les obres d’art que van enriquir el patrimoni material i espiritual del monestir, les visites a la cartoixa o les relacions personals i familiars entre benefactors, així com la identitat de seus marmessors. El catàleg demostra que al segle XV, amb més de 120 entrades, seguit del Cinc-cents, amb les seues gairebé 90, van ser les dues centúries clau de l’interès Portaceli va despertar en la societat valenciana medieval i moderna. Tal vegada m’objectaran que no he pres en consideració el valor d’allò llegat —importantíssim, tot i que curt en nombre de donacions, durant els segles XIII i XIV— però no és aquest l’assumpte que ara mateix tracte d’emfasitzar, sinó l’arrelament de la institució i de l’ordre mateixa dins de l’humus social de l’època. En aquest sentit, dins d’un cens format per vora 800 benefactors, crida poderosament l’atenció la presència d’alts segments —encara que no els més elevats— així com l’absència —crec que perfectament explicable, donada la vocació eremítica i rural de l’ordre— dels estrats mitjans i populars de la societat valenciana medieval i moderna.

Entre els benefactors de Porta Coeli figuren membres de la família reial, com en Jaume Pérez —nét de Jaume el Conquistador— i la seua esposa, na Sancha Ferrandis, aristòcrates com el vescomte de Xelva o la comtessa de Terranova, arquebisbes, bisbes i altres autoritats religioses i civils —el governador Joan Llorens de Vilarasa, per exemple— però el to general l’aporten, més aviat, els senyors i senyores d’Alcalà, l’Alcúdia, Andilla, Bétera, Beselga, Burjassot, Estivella, Godella, Manises, Massamagrell, Nàquera, Parcent o Pedralba fins a compondre un conjunt de 40 individus. També figuren prop de 45 notaris, una trentena de sacerdots, 26 mercaders, 25 juristes, entre els quals hi ha 14 doctors en dret, 22 ciutadans, 18 cavallers i res menys que 9 comanadors de diversos ordes militars: els sectors inferiors de la noblesa valenciana, front, amb prou feines, a 7 apotecaris, 4 llauradors, 2 argenters, 2 fusters, 1 forner, 1 cirurgià i un curiós matrimoni morisc de Serra, format per Antoni Rami i Grayda Curcuja, les eines dels quals, valorades en 200 lliures, van quedar en mans de la cartoixa l’endemà de l’expulsió.

No va ser la cartoixa de Porta Coeli, com veiem, ni una institució «popular», ni tampoc fàcilment compatible amb l’espiritualitat «de masses» que, anys després, promourà el Concili de Trento. Potser aquí radique una part del accentuat declivi que percebem en les donacions a la institució durant el segle XVII: no més enllà de tres dotzenes i mitja. La seua religiositat, minoritària i aristocratitzant, pertanyia, en efecte, a un ideal de contemptus mundi que aviat seria escombrat i arraconat en la lleixa de les velleses per la nova sensibilitat que, molt millor que altres personalitats i ordres religioses, representaren, per exemple, Francesc de Borja i la Companyia de Jesús. Hem d’agrair, doncs, a Francisco Fuster, a l’Albert i a Estefania Ferrer la delicadesa i eficàcia d’un treball que, des d’una perspectiva essencialment inèdita i original, ens permet entreveure, amb una clarividència poc comuna, trets essencials de la societat i de la religiositat valencianes durant el dilatat lapse que s’estén, principalment, entre els regnats de Pere III el Gran i Carles II l’Embruixat.

PABLO PÉREZ GARCÍA

Universitat de València

València, 27 de maig de 2019