Читать книгу Catàleg de benefactors de la cartoixa de Portaceli (1272-1688), copiat per Josep Pastor entre 1780 i 1781 - Joan Antoni Exarch - Страница 7

Poques fundacions monàstiques valencianes poden presumir de tenir una historia tan dilatada com la cartoixa de Santa Maria de Portaceli, ubicada en la vall de Lullén a Serra (Camp de Túria) i, per consegüent, en el cor de la Calderona des de 1272, només 34 anys després de la conquista de la ciutat de València per Jaume I. Els seus fundadors foren el bisbe fra Andreu d’Albalat i el capítol de la Seu, convertint-se els successius monarques d’Aragó en protectors seus. Tanmateix, el 1301, na Sància Ferrandis, muller de l’infant en Jaume, reclamà els drets sobre Lullén i hagué d’intervenir Ramon Despont com a bisbe de València perquè aquests passaren definitivament als monjos, si bé la demandant es reservà des d’aleshores el patronat honorífic i títol de fundadora.

La seua història ha estat gairebé paral·lela a la del regne de València (1238-1707), si bé és cert que tingué continuació fins a l’exclaustració definitiva el 1835 i, posteriorment, ha tornat a exercir la funció perquè fou concebuda des del 1944 fins a l’actualitat, malgrat que la donació data de 2 anys més tard. Grosso modo, quasi sis segles i mig de vida en comunitat sota la regla de don Guig I (les Consuetudines Cartusiae), inspirada al seu torn en l’experiència eremítica i cenobítica del seu sant fundador en el desert de Chartreuse (el Delfinat, França), Bru de Colònia, des del 1084. Circumstàncies que han fet que les seues vestustes dependències s’hagen conservat durant centúries per a la funció perquè foren originalment concebudes i, alhora, s’haja convertit en l’única casa masculina de l’orde a terres valencianes, i la degana a la península Ibèrica a hores d’ara, ja que la seua versió femenina també hi és a la Tinença de Benifassà des del 1967.

En aquest context, el de la seua organització i administració per a poder subsistir-hi durant tant de temps en estricta clausura segons els costums cartoixans, és on cal situar el text que ara presentem, transcrit i comentat críticament pels autors d’aquesta edició. En realitat un extracte del llibre Registro antiguo, ff. 289-322, confeccionat principalment per Joan Antoni Eixarch (monjo entre 1516 i 1565), continuat per altres amanuenses posteriors, i copiat entre 1780-1781 per fra Josep Pastor. Un retrat o foto fixa, al capdavall, de la societat valenciana d’època foral tan preocupada per allò material segons el seu lloc i paper en la jerarquia social de l’Antic Règim com, òbviament i sobretot, per allò espiritual i el més enllà després de la mort. Des d’aquest punt de vista, tal com es veu a mesura que avança el text, i recollim en un exhaustiu índex antroponímic i toponímic final, hi apareixen nombrosos homes, dones, institucions, edificis, obres d’art, relíquies, termes, partides i localitats de la nostra geografia, en particular del cap i casal, d’altres indrets de la Corona d’Aragó i, per descomptat, del mateix monestir; un panorama que dimensiona el prestigi que assolí el cenobi a poc a poc fins a consolidar-se com un dels més importants del regne sense cap mena de dubte.

Aquest treball, però, s’emmarca en el procés de recuperació de la memòria silenciosa de Portaceli a les portes del seu 750 aniversari que inicià en el seu dia F. Tarín y Juaneda (1897, reed. 1986), continuaren M. E. Ribes Traver (1998) o J. V. Ferre Domínguez (2004) i que sobredimensionà extraordinàriament F. Fuster Serra (1994, reed. 2003, i 2012), l’historiador de l’art valencià que millor coneix la casa de Serra. A ells, particularment al darrer, coautor d’aquesta transcripció crítica, els ho devem quasi tot, perquè els principals escrits que encara es conserven de la cartoixa mai no foren impresos, mai no traspassaren els llindars dels seus murs fins a la desamortització i, a conseqüència d’aquesta, hi resten dispersos en arxius, biblioteques i col·leccions particulars o, fins i tot, s’han perdut per sempre, malauradament.¹

Seria injust no recordar ara i ací als cronistes i copistes cartoixans, no sempre anònims, que dedicaren part dels seus quefers i esforços intel·lecuals a bastir i transmetre la seua història i les biografies dels monjos il·lustres que l’anaren habitant. Noms com els dels PP. Joan Baptista Civera (profés de Portaceli), Joaquim Alfaura (profés de Valldecrist),² principalment, o els mateixos Eixarch i Pastor (professos també de Portaceli), com tants altres menys coneguts com igualment importants, ens deixaren com a veritables joies els seus manuscrits, fonts al remat d’obligada consulta, ja que, mentre els composaren, pogueren consultar el seus rics arxiu i biblioteca. A partir d’ells, nombroses còpies amb major o menor fortuna anaren circulant i ajudant a conéixer la seua importància perquè el monestir no caigués en l’oblit.

Des d’aquesta mena de privilegiada talaia només ens resten els agraïments: al Dr. Alfonso Esponera Cerdán OP que ens facilités la consulta del manuscrit objecte d’edició, conservat en l’Arxiu dels PP. Predicadors de València, així com al Dr. Vicent Pons Alós la consulta de Varia Portaceli de l’Arxiu de la Catedral de València, en què es troba una còpia semblant més acotada que transcrigué i utilitzà Tarín y Juaneda en el seu dia, puix sense la seua predisposició i collaboració aquesta obra no hagués estat possible de cap manera. Finalment, al Dr. Pablo Pérez García, bon coneixedor de la societat valenciana d’època foral que tan bé retrata aquesta obra, la seua gentilesa per haver-se fet avant quan li proposàrem la redacció del pròleg, i a Publicacions de la Universitat de València que considerés la seua publicació en la col·lecció Fonts Històriques Valencianes, particularment als Drs. Enric Guinot i Antoni Furió, perquè aquesta puga arribar en condicions al potencial lector interessat en el coneixement de la cartoixa de Portaceli i també la societat valenciana d’aquell temps, sense la qual no hagués sobreviscut durant tantes centúries.

DOM JOAN ANTONI EIXARCH, AUTOR PRINCIPAL DEL CATALOGUS BENEFACTORUM DOMUS PORTAE-COELI

Eixarch —a vegades se’l menciona Exarch, inclús com Antoni Joan- va nàixer a València el 1500 al si d’una família de comerciants, fou germà d’Àngela, la mare de sant Lluís Bertran, per tant fou oncle del frare dominicà. Ingressà a Portaceli amb només 16 anys (13 de setembre de 1516), professà el 14 de setembre de 1517 i va permanèixer en la cartoixa fins la seua mort el 3 d’octubre de 1565, en paraules del pare Pastor; encara que en Varia Portaceli (Monachi domus Portacoeli, sembla que escrit fins al 1563 pel propi Eixarch) s’esmenta —segons Tarín y Juaneda— en anotació afegida de mà diferent que fou el mateix dia, però de 1561. En realitat, es tracta d’una deficient transcripció seua atesa la petita cal·ligrafia de l’apunt i, com a conseqüència, cal donar per bona la de 1565, per altra banda comunament acceptada en les fonts de l’orde, començant per Civera i després pel propi relat del P. Pastor: «(…) tenía 16 años y 3 meses de edad cuando vistió el ábito en Portaceli en 13 de setiembre de 1516. Profesó en 14 de setiembre de 1517. Fue elegido prior <el> día de San Vicente Ferrer de 1530. Murió en 3 de octubre de 1565». És a dir, passà vora de mig segle entre els seus murs ocupant diverses responsabilitats a pesar de la seua delicada salut (no debades estigué 20 anys reclòs en la seua cel·la per aquest motiu), inclosa la de prior entre 1530 i 1533. Entre eixos càrrecs destaca el d’arxiver, la qual cosa li va possibilitar familiaritzar-se amb la documentació, ja secular aleshores, del cenobi i extraure notes força interessants sobre la seua història, monjos, benefactors…, gràcies a algunes de les quals (Liber benefactorum domus Portacoeli, Priores Portacoeli, Monachi domus Portacoeli, Conversi domus Portacoeli, Donati domus Portacoeli, Substancial o Registrum y Annotationes ad martyrologium romanum³) van nodrir-se els manuscrits d’altres pares arxivers sense necessitat de tornar a escorcollar amb profunditat els armaris i les prestatgeries i, com és palés, formen part de la informació d’aquesta còpia de dom Pastor. Tot i això, cal considerar alguns d’aquests textos com a anotacions mai no com a obres en si mateixes, aspecte que amb massa freqüència confonen els historiògrafs cartoixans i susciten la confusió.

Precisament el P. Josep Pastor refereix, més bé es pregunta, que la lletra d’Eixarch es distingueix en aquest text fins a l’anotació de 1559 (criteri que pren de Civera), que pogué començar la seua redacció el 1554 i que inclús pogué seguir-la fins el 1562, dades que cal donar per vàlides en revisar novament altres dels seus escrits conservats en la seu de València atribuïts a ell que, tot cal dir-ho, no van signats encara que tenen en comú pertànyer a una única mà.

No tenim constància del text original de dom Eixarch, potser desaparegut com tants altres de semblants, per la qual cosa esdevé una font de primer ordre la còpia fidedigna que en féu en les acaballes del segle XVIII el P. Pastor. Una singularitat del mateix és la llengua en què majoritàriament apareix escrit, en valencià, tret d’algunes anotacions en llatí i d’altres fetes en castellà per diversos monjos amb posterioritat seguint fil per randa el seu propòsit original; cosa que contrasta amb el text dels apunts anomenats Liber benefactorum domus Portacoeli de la catedral de València, escrits en llatí exclusivament i sense relacionar al marge l’any a què pertanyen. Al remat, com ja s’ha esmentat, el fragment que inserta Tarín y Juaneda en la seua monografía de Portaceli com a part de l’apèndix documental, afegint-hi —ara sí— els anys al marge que ell considerà adients, per la qual cosa hi ha diferències entre el que va publicar el 1897 i aquesta còpia que presentem. Tanmateix, com podem entendre aquest breu text catedralici? Molt probablement foren extractes, és a dir, anotacions que Eixarch anava fent pacientment mentre escorcollava la documentació de l’arxiu de la fundació de la serra Calderona i que, més tard, utilitzaria per a bastir d’una forma ordenada i raonada si era el cas el seu relat, insert en l’anomenat Registro antiguo entre els ff. 289 i 312, tal com manifesta dom Pastor, el seu copista.

El valor d’aquesta transcripció que ara presentem és, sens cap mena de dubte, que hi apareixen molts dels benefactors de Portaceli —segurament els principals— en un ventall cronològic que abasta 416 anys (des del 1272 fins al 1688), per la qual cosa s’endevina amb claredat a través d’ella el retrat fidel d’una bona part de la societat valenciana d’aquest període, així com les relacions socio-econòmiques, espirituals i, fins i tot, artístiques que van mantenir secularment amb els successius conventuals.⁴

No és, al capdavall, una història de Portaceli en el sentit ampli del terme, ni tampoc era segurament eixa la darrera voluntat d’Eixarch i dels amanuenses que hi continuaren després el seu treball, de fet hi havia hagut intents anteriors per a concretar (i controlar de la dispersió) el que deien els documents que s’anaven acumulant sense solució de continuïtat a l’arxiu de la fundació, com féu abans dom Pere Ferrer —prior entre 1424 i 1448, segons Civera— a títol d’exemple. Era més bé una tasca que calia fer per allò de saber què havia anat enriquint la casa, quins privilegis tenia i calia defensar, quines obligacions tenia respecte als benefactors i quins béns seguir administrant a canvi, clar està, de complir i fer complir les darreres voluntats dels donants, fent partícep puntualment, si de cas, al mateix capítol general de l’orde. Ara bé, el relat també se n’ix a vegades d’aquest tenor i ofereix algunes informacions que poden considerar-se pròpiament històriques, una eina en què també hagué de participar el P. Civera —el cronista per antonomàsia de Portaceli— i que utilitzà més o menys puntualment per a redactar les seues obres atesa la seua precisió.⁵

El seu valor últim rau en la ingent informació que posa a l’abast dels especialistes en la baixa edat mitjana i l’edat moderna, una font documental de primer ordre que ara ix de l’obscuritat i ajudarà a explicar millor els seus individus i, com a corol·lari, la societat a què van pertànyer.

DOM JOSEP PASTOR, AUTOR DE LA CÒPIA CATÁLOGO DE BENEFACTORES DE LA CARTOIXA DE PORTACELI

El P. Pastor no apareix relacionat entre els escriptors cartoixans, només ho fa com a copista el 1766 (De rebus monasterii Porta-Coeli, còpia d’un resum enriquit fet pel P. Herrero el 1728 d’un manuscrit anterior anomenat De Totis al segle XVII, confeccionat al seu torn pels PP. Civera, Albazete i Pavía) i 1780-1781 pel que fa al text que seguidament es transcriu. Profés de Portaceli i prior de Valldecrist entre 1788 i 1789, sabem que morí el 1801.⁶

A ell li devem la preservació d’aquesta obra que, tret d’un forat en la coberta, es troba en bones condicions de conservació (enquadernació en pergamí, 22 ×16 cm, sense guardes, paper engrutat 21,5 × 15,7 cm, cosit i llom de 1,5 cm amb el núm. 14 a tinta negra), escrita amb una cal·ligrafia impecable i versemblança amb el text original que desconeixem, la qual es divideix en dos parts clarament diferenciades: la que transcriu allò escrit per Eixarch (ff. 289-312 del Registro antiguo), en 1780 i una extensió de 90 pàgines redactades en tinta negra afectada per l’òxid, i l’escrita amb posterioritat (ff. 312-322 del mateix registre), que acaba en març de 1781 amb un total de 29 pàgines redactades en tinta negra. És per això que Pastor només nomena al pare Eixarch com el seu màxim responsable, si bé és cert que també cita al P. Joan Castro (1485-1566) com a continuador seu, profés al seu torn de Valldecrist i prior de Portaceli entre 1552 i 1554.

Cal esmentar que la darrera pàgina recull una anotació puntual d’un text redactat pel P. Llorenç Zamora (†1583) que sembla un tant desconnex amb l’escrit anterior, sobretot en finalitzar amb ell aquesta obra.

Com acabà aquest manuscrit en mans dels dominicans, ho pot explicar a bon segur la dispersió, no sempre sota ordre ni control, que sofriren els béns mobles de la cartoixa, sobretot des de 1835 en avant. Tal com va succeir amb el manuscrit cabdal de Civera que, finalment, arribà a Nova York fa una centúria aproximadament per motius coneguts des que aparegué sobtadament en una alqueria de Benicalap. Aquest text que ens ocupa, per exemple —ja citat per Tarín y Juaneda el 1897 com a custodiat pels dominicans—, conté enganxada a la coberta interior una quartilla mecanografiada en tinta blava que relata el següent tenor:

ARCHIVO DEL REAL CONVENTO DE PREDICADORES DE VALENCIA. MS 1. 120 páginas sin hojas de guarda. Hoja sin numerar en blanco. De la p. 1 a la 11ª: Copia fiel del Catalogo (sic) de benefactores, que, de su propia letra escrivió (sic) el V. P. D. Antonio Juan Exarch; y se halla original en el archivo de esta cartuja de Portaceli en el libro intitulado Registro antiguo desde el folio 289 hasta el folio 312. P. 120 en blanco.

Potser redactada al principi del segle XX, quan va catalogar-se amb el núm. 18 entre les manuscrits del convent de Sant Domènec de València, en l’actualitat conservat al carrer de Cirilo Amorós, 54 de València.

CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ I EDICIÓ

En l’edició que els presentem a continuació, hi hem aplicat les normes habituals emprades en la publicació de textos de la col·lecció. Hem puntuat a la manera moderna, i accentuat en la forma actual, observant els usos fonètics tant del valencià com del castellà, que són propis del llibre. Del mateix mode, hem normalitzat l’ús de les majúscules i minúscules, i adoptat l’apòstrof per a les elisions, tret d’aquelles que no són admeses en la llengua actual, on les substituïm pel punt volat. Quan la grafia ll ha tingut valor geminat, s’ha reemplaçat per l·l.

Es respecten, així mateix, les grafies originals, però hem regularitzat i/j i u/v, a l’igual que l’ús de la ç davant de vocal; també les consonants dobles a l’inici d’una paraula es transcriuen com una sola, conservant-les en el cas d’estar enmig de la mateixa. D’altra banda, hem optat per presentar en minúscula els noms de càrrecs o dignitats —exceptuant-hi els noms propis d’esglésies, capelles i/o carrers, en què hem conservat la majúscula en la denominació de, verbigràcia, Sant/a o Nostra Senyora—. Quant a les formes verbals del verb haver, emprades com a auxiliars en 1a i 3a persones del singular del pretèrit perfet compost, si no duen la h, van accentuades de la següent manera: é i à.

Els mots comuns, com, per exemple, senyor, senyora, reverend o don, entre d’altres, que s’escriuen generalment abreviats al manuscrit, es desenvolupen sense indicació, el mateix que es fa amb els noms de persona d’ús freqüent —a excepció d’un nom propi en concret que, al desconèixer de quin es tracta, hem optat per afegir-hi els punts suspensius entre parèntesi: N(…)—. Tanmateix, les lletres, síl·labes, partícules o paraules que manquen al mateix manuscrit, per un probable oblit dels copistes, són restituïdes entre < >, les llacunes del text s’han assenyalat entre parèntesis (en blanc), i, en cas que estiguen presents errors o faltes manifestes, s’han indicat amb (sic); però, quan la restitució és deguda a danys o correccions (generalment cancel·lacions o repeticions dels escrivans), s’adverteix en nota a peu de pàgina. No obstant, les anotacions marginals del text original que els amanuenses copiaren en el manuscrit que editem, les hem respectat tal i com hi apareixen entre [ ].

Respecte a les citacions castellanes i llatines, que apareixen en cursiva (excepte els títols esmentats dins de la pròpia citació, que apareixeran en lletra redona), s’ha seguit la normativa gramatical corresponent, encara que en algunes paraules corruptes/dubtoses s’ha posat al costat un interrogant (?). Així mateix, en aquells errors manifests de concordància o que comportaven una interpretació ambigua, s’ha optat per dues opcions de solució: en el cas generalitzat de les abreviatures fol., s’ha desenvolupat la paraula seguint el patró dels amanuenses, qui empren la forma d’ablatiu folio en els exemples en què apareix sencera la paraula; en altres errors en què s’ha hagut de canviar el cas a algun element de la frase per a facilitar la comprensió de la mateixa, s’ha especificat en nota a peu de pàgina. La causa d’aquestes puntuals anomalies, la desconeixem, no sabem si partiren del text original o es deuen als copistes. Així mateix, en el cas del grup ti davant de vocal (ex: Valentia) es redueix a l’ús de l’època clàssica, del mateix mode que s’ha optat per desenvolupar el diftong ae front a la desinència e en aquelles paraules en genitiu singular, i oe enlloc d’e (ex: Portae-Coeli). Per últim, les xifres romanes apareixen en versaleta i entre dos punts.

FONTS I BIBLIOGRAFIA

Fonts

ACV, Mss., 332: Un cartujo de Portaceli, Vidas de varones ilustres de Portaceli (2ª parte de los Anales de esta casa), Juan Bautista Civera, 1653 [1736].

AHN, Clero, còdex 1.372B: Giner y Aragón, J. B., Fundación y progressos de Ara Christi, convento de religiosos cartuxos [ca. 1640-1665].

Archivo de la Grande Chartreuse, Saint-Pierre-de-Chartreuse, Mss.: Civera, J. B., Historia brevis fundationis sanctae cartusiae beatae Mariae de Porta-Coeli ac virorum illustrium, qui in ea sanctitate floruerunt [1629].

Archivo Histórico Nacional, Madrid (=AHN), Clero, còdex 1.149-B: Marqués, F., et al., Sumari de la fundatió y edificatió del monestir de Valldechrsit [anterior a 1567, amb afegits del segle XVII].

Arxiu de la Catedral de València (=ACV), Varia Portaceli, lligall 72, ff. XXIr-XXIIIr.

Arxiu del Regne de València, València, Clero, llibre núm. 2.951: Navarro, H., et al., Fundación de la cartuja de Ara Christi [redactat des del primer terç del segle XVII amb afegits fins al segle XVIII].

Arxiu dels PP. Dominicans, València, Mss., 18: Pastor, J., Catálogo de benefactores (1272-1688) [1780-1781], transcripció del Catalogus benefactorum domus Portae-Coeli [1563] del P. Joan Antoni Eixarch, continuat per altres cartoixans fins l’any 1688.

Biblioteca de la Hispanic Society of America, Nova York, Mss., núm. B 1.141: Civera, J. B., Segunda parte de los Anales de la presente casa de Portaceli. En que se escriben las vidas de algunos religiosos della señalados en santidad, con un catálogo de los que escribieron libros y otro de las fundaciones de la presente provincia [1645-1653].

Biblioteca Municipal de Valencia, Valencia, Mss.: Sucías Aparicio, Los monasterios del Reino de Valencia, 3 toms, «Monasterios Cartujos: Porta Coeli, Vall de Christi, Ara Christi», t. II [1907].

Bibliografia

Actas del Congreso Internacional sobre las Cartujas Valencianas, Analecta Cartusiana, 208, 2 toms, Salzburg-el Puig, Universität Salzburg-Ajuntament del Puig, 2004.

FERRE DOMÍNGUEZ, J. V., Joan Baptista Civera, el cronista de Portaceli, Analecta Cartusiana, 219, Salzburg, Universität Salzburg, 2004.

— «Civera i Alfaura: els cronistes de les cartoixes valencianes», dins A. Ferrer Orts, J. M. Gómez i Lozano i E. Ferrer del Río (dirs.), Actes del seminari Bonifaci Ferrer (1355-1417) i el seu temps, Analecta Cartusiana, 338, Salzburg, Universität Salzburg, 2018, pp. 99-121.

FERRER ORTS, A. (coord.), «Les cartoixes valencianes. El silenci de la memòria», Saó, 306 (monogràfic), 2006.

— Bonifacio Ferrer (1355-1417) y su tiempo según sus primeros biógrafos, los cartujos Civera y Alfaura, Analecta Cartusiana, 336, Salzburg, Universität Salzburg, 2018 (2a ed.).

— «Christus rex venit in pace, Deus homo factus est. L’obra de l’aqüeducte de la cartoixa de Portaceli en temps de Francesc d’Aranda (1393-1438)», Afers, 94, 2019, pp. 745-766.

FERRER ORTS, A. i E. FERRER DEL RÍO, «Sant Benet de Mahuella, un priorat desconegut a l’Horta Nord», en Turisme cultural desenvolupament territorial i sostenibilitat, Actes del 1r Congrés Universitat de València-Instituts d’Estudis Comarcals, València, Universitat de València, 2013, pp. 223-230.

FERRER ORTS, A., J. M. GÓMEZ I LOZANO i E. FERRER DEL RÍO (dirs.), Actes del seminari Bonifaci Ferrer (1355-1417) i el seu temps, Analecta Cartusiana, 338, Salzburg, Universität Salzburg, 2018.

FERRER ORTS, A., J. M. GÓMEZ I LOZANO i F. ORTS HURTADO (coords.), Les cartoixes valencianes. Guia (ed. trilingüe), el Puig, Ajuntament del Puig, 2003.

FUSTER SERRA, F., Cartuja de Portaceli. Historia, vida, arquitectura y arte, col. Estudis, 5, València, Ajuntament de València, 1994 (reed. 2003).

— Legado artístico de la cartuja de Portaceli. Obras, iconografía, benefactores y artífices en su contexto histórico, Analecta Cartusiana, 296, Salzburg, Universität Salzburg, 2012.

GIMENO BLAY, F. M., El Compromiso de Caspe (1412). Diario del proceso, Fuentes históricas aragonesas, 63, Saragossa, Institución Fernando el Católico (CSIC), 2012.

GINER Y ARAGÓN, J. B., Fundación y progressos de Ara Christi, convento de religiosos cartuxos, Ed. a cura d’Albert Ferrer Orts, Analecta Cartusiana, 196, Salzburg, Universität Salzburg, 2003.

GÓMEZ I LOZANO, J. M., «L’Annunciata de Porta Coeli, una efímera fundació cartoixana en l’Horta de València», Actes del II Congrés d’Estudis de l’Horta Nord, València, CEHN, 2004, pp. 129-135.

GUINOT, E., Els fundadors del Regne de València. Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval, col. Biblioteca d’estudis i investigacions, 39-40, 2 vols., València, Ed. Tres i Quatre, 1999.

HINOJOSA MONTALVO, J., Diccionario de historia medieval del Reino de Valencia, col. Historia/Estudios, 4 toms, València, Biblioteca Valenciana, 2002.

HOGG, J., G. SCHLEGEL (eds.), Monasticon Cartusiense, vol. IV, España: Pars I, Provincia Cataloniae, Analecta Cartusiana, 185:4, Salzburg, Universität Salzburg, 2006, pp. 72-107.

MONTERO TORTAJADA, E., «The oligarch and the paintbrushes: a biographical sketch of Andreu Garcia, priest», Espacio, Tiempo y Forma, Serie VII Historia del Arte, 1, 2013, pp. 25-43.

PÉREZ GARCÍA, P., «La nobleza valenciana del Quinientos en su contexto europeo», dins L. Arciniega García (coord.), Aproximaciones de contexto al catillo palacio de Alaquàs. Sangre, tinta y piedra, València, Universitat de València, 2019, pp. 11-137.

PUIG-RIGAU, J. O., Excritores cartujos de España (edición corregida y aumentada 1976), t. I, Analecta Cartusiana, 161, Salzbur, Universität Salzburg, 2001.

RIBES TRAVER, M. E., Los anales de la cartuja de Porta-Coeli, col. Documents històrics, València, Institució Alfons el Magnànim, 1998.

RUBIO VELA, A., M. RODRIGO LIZONDO, Antroponímia valenciana del segle XIV. Nòmines de la ciutat de València (1368-69 i 1373), València-Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997.

SIMÓN AZNAR, V., Historia de la Cartuja de Vall de Cristo, Sogorb, Fundación Bancaja, 1998.

TARÍN Y JUANEDA, F., La cartuja de Porta-Coeli (Valencia). Apuntes históricos, València, Establecimiento tipográfico de Manuel Alufre, 1897 (ed. facsímil, València, Librerías París-Valencia, 1986).

VILLALMANZO CAMENO, J. (ed.), Fundació de la cartoixa d’Ara Christi, col. Fonts històriques valencianes, 16, València, Universitat de València, 2004.

¶ ¹ No podem obviar altres esforços per a donar a conéixer Portaceli en els darrers lustres, casos del Congrés Internacional sobre les Cartoixes Valencianes, celebrat simultàniament al Puig de Santa Maria, Altura i Serra l’abril de 2003 i les seues actes, editades en 2004, com tampoc tres publicacions de caire divulgatiu, com A. FERRER ORTS, J. M. GÓMEZ I LOZANO I F. ORTS HURTADO (coords.), Les cartoixes valencianes. Guia (ed trilingüe), el Puig, Ajuntament del Puig, 2003, A. FERRER ORTS (coord.), «Les cartoixes valencianes. El silenci de la memòria», Saó, 38 (monogràfic), 2006 i J. HOGG i G. SCHLEGEL (eds.), Monasticon Cartusiense, vol. IV, España: Pars I, Provincia Cataloniae, Analecta Cartusiana, 185:4, Salzburg, Universität Salzburg, 2006, pp. 72-107.

¶ ² Com a resum actualitzat de les seues personalitats i obres, vegeu l’interessant estudi de J. V. FERRE DOMÍNGUEZ, «Civera i Alfaura: els cronistes de les cartoixes valencianes», dins A. FERRER ORTS, J. M. GÓMEZ I LOZANO i E. FERRER DEL RÍO (dirs.), Actes del seminari Bonifaci Ferrer (1355-1417) i el seu temps, Analecta Cartusiana, 338, Salzburg, Universität Salzburg, 2018, pp. 99-121, en què recull a més tota la bibliografia sobre tots dos cronistes i les seues circumstàncies.

¶ ³ Alguns d’aquests escrits apareixen recollits en J. O. PUIG-RIGAU, Escritores cartujos de España (edición corregida y aumentada 1976), t. I, Analecta Cartusiana, 161, Salzburg, Universität Salzburg, 2001, pp. 71-72. Recollim ací el que diu d’ell don Joan Baptista Civera en la Segunda parte de los Anales de la presente casa de Portaceli… [1645-1653], concretament en el ‘Catálogo de los religiosos eminentes en letras’: «Joan Antonio Exarch, hermano de la madre de san Lluís Bertran, tomó el hábito el año 1516. Después, fue prior tres años y, quando le eligieron, no tenía más que treynta años (cosa pocas vezes usada). Padeció largas enfermedades de estómago y cabeza con mucha paciencia y sufrimiento. No salió de la celda de la ‘V’ en veynte años, allí le dezían missa cada día en su oratorio. Murió el año 1565. Tuvo suficiencia de letras y no poca noticia de historia eclesiástica, por lo qual hizo unas anotaciones muy doctas al Martyrologio romano sin haver alcansado los tomos de Lipomano, Surio, Baronio y otros muchos autores que, después, han escrito vidas de santos. Y assí es de alabar su trabajo por haver sido el primero que le enprendió y le quadran con tanta razón (si no mayor) las palabras que dixo el cardenal Baronio en alabança del Doctor Joan Molano, por haver hecho otras semejantes <a>notaciones al Martyrologio de Usuardo. ‘Qui primus (dize) omnium in densissimam sylvam istam falcem missit’. Pero lo que este venerable más trabajó fue en nuestro archivo, pues hizo el libro llamado Substancial, donde están registrados todos los censos que la casa tiene. Continuó el Libro de los benefactores, que empessó el prior don Pedro Ferrer el año 1431, y le prosiguió hasta el año 1559. También los catálogos de los priores, de los monges, frayles y donados, todos son escritos de su mano, y assí los hizo de principio (o lo que yo más creo), continuó los antiguos con grande estudio. Por lo qual digo que si no fuera por su diligencia huviera gran confusión en nuestro archivo. Y assí merece mucho agradecimiento, principalmente de los padres archiveros, por la luz que les dexó» (pp. 301-302).

¶ ⁴ E. M. RIBES TRAVER, Los anales de la cartuja de Porta-Coeli, col. Documents històrics, València, Institució Alfons el Magnànim, 1998, pp. 20-28, aporta una visió panoràmica sobre les diverses motivacions d’aquests manuscrits i els seus autors.

¶ ⁵ J. V. FERRE DOMÍNGUEZ, Joan Baptista Civera, el cronista de Portaceli, Analecta Cartusiana, 219, Salzburg, Universität Salzburg, 2004, pp. 41-44. En les altres dos grans cartoixes de Valldecrist (Altura, 1385) i Aracristi (el Puig de Santa Maria, 1585) coneixem dos manuscrits que tindrien una funció semblant: Archivo Histórico Nacional (=AHN), Madrid, Clero, còdex núm. 1.149-B: F. MARQUÉS et al., Sumari de la fundatió y edificatió del monestir de Valldechrsit [anterior a 1567, amb afegits del segle XVII] i Arxiu del Regne de València, Clero, mss., llibre núm. 2.951: H. NAVARRO et al., Fundación de la cartuja de Ara Christi [redactat des del primer terç del segle XVII amb afegits fins al segle XVIII]. D’aquest darrer hi ha una transcripció a cura de J. VILLALMANZO CAMENO (ed.), Fundació de la cartoixa d’Ara Christi, col. Fonts Històriques Valencianes, 16, València, Universitat de València, 2004. L’altre manuscrit referit a Aracristi que intenta seguir les pautes de Civera es troba en l’AHN, Clero, còdex 1.372B: J. B. GINER Y ARAGÓN, Fundación y progressos de Ara Christi, convento de religiosos cartuxos, editat críticament i transcrit per Albert Ferrer Orts, Analecta Cartusiana, 196, Salzburg, Universität Salzburg, 2003.

¶ ⁶ M. E. RIBES TRAVER, op. cit., pp. 28-34, i J. V. FERRE DOMÍNGUEZ, op. cit., pp. 36-40. Sobre el seu priorat a Valldecrist, vegeu V. SIMÓN AZNAR, Historia de la Cartuja de Vall de Cristo, Sogorb, Fundación Bancaja, 1998, p. 271. La data de l’òbit l’aporta F. TARÍN Y JUANEDA, La cartuja de Porta-Coeli (Valencia). Apuntes históricos, València, Establecimiento tipográfico de Manuel Alufre, 1897 (ed. facsímil, València, Librerías París-Valencia, 1986), p. 301.