Читать книгу Joan Binimelis: Descripció particular de l'illa de Mallorca e viles - Joan Binimelis - Страница 9

Però l’obra cabdal de Joan Binimelis és, sens dubte, la Història general del Regne de Mallorca, encàrrec que rebé dels jurats de Mallorca, amb la qual cosa es convertí en el seu primer cronista.⁵⁶

Pel que fa a l’encàrrec dels jurats, no és gens sobrer de recordar que Binimelis es mou en un marc polític en què els reis ja no són exclusius de la Corona d’Aragó, sinó que ho són també d’altres estats, alguns dels quals més poderosos, com Castella i l’Imperi Alemany, fet que comportà no tan sols no ser governats directament pel rei, com abans, sinó a través del seu lloctinent general, amb la cort reial, itinerant, cosa que comportava llargues temporades fora del territori de cadascun dels estats de la Corona d’Aragó, sinó també fora dels territoris de la mateixa Corona d’Aragó, amb el major allunyament que açò comporta de la cort reial, que Felip I d’Aragó acabà fixant definitivament a fora, en establir-la a Madrid l’any 1561. És en aquestes circumstàncies, doncs, que cada estat de la Corona d’Aragó confegeix llur història particular, per tal d’exalçar-la davant propis i estranys.

Binimelis passa a ser, doncs, un més entre els cronistes que reberen encàrrecs similars dels estats que configuraven la Corona d’Aragó. Característica comuna d’ells és el fet de marcar un major interés per les institucions pròpies, llur economia, la descripció del llur territori i llurs viles. Per primer cop, el cronista no és nomenat pel rei, sinó per la cort del regne: la Cort d’Aragó nomena Jerónimo Zurita cronista, i aquest confegeix els seus magnífics Anales de la Corona de Aragón (1562), que esdevenen un model de rigor documental (i que descarten el recurs a les faules i llegendes per a exalçar els orígens dels regnes i llurs reis).

Abans i tot que Zurita, Pere Antoni Beuter havia publicà l’any 1538 la Primera part de la història de València, que tracta de les antiquitats de Spanya y fundació de València, que el 1538 traduí al castellà i completà amb el títol de Primera parte de la crónica general de toda España y especialmente del Reyno de Valencia, i la continuació que tracta ja de la conquesta cristiana: Segunda parte de la crónica general de España y especialmente de Aragón, Cataluña y València (1551).

Igualment dins l’àmbit català, Martí de Viciana redactà en català, però publicà en castellà la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno (1564), obra que coincidí amb l’estada de Binimelis a València i que per tant hagué de conèixer, i de fet utilitzà per a la redacció del Llibre VII, dedicat a les Germanies. És molt probable que Binimelis, en la seva redacció de la Història de Mallorca prengués l’obra de Viciana sobre el Regne de València per model,⁵⁷ el qual autor imità també en la subsegüent traducció al castellà de l’obra. Posterior ja a la Història de Binimelis fou el Libre primer de la història cathalana en lo qual se tracta de història o descripció natural, ço és, de cosas naturals de Cathalunya, escrit el 1600 pel jesuïta reussenc Pere Gil i Estalella, que acollí, com ja he dit, Binimelis en la confraria de jesuïtes de Montision de la ciutat de Mallorca durant els anys de la seva direcció del col·legi.

És, doncs, en aquest marc historiogràfic particularista de cadascun dels regnes de la Corona d’Aragó que s’enquadra, doncs, l’obra de Joan Binimelis, referida a la història del Regne de Mallorca.

Tanmateix, si tenim en compte que Binimelis morí al principi de 1616, açò vol dir que s’escolaren més de vint anys de la vida de l’autor sense que el seu principal treball meresqués les honors de l’edició impresa. Ja fa més de cent any que el poeta, filòleg i bibliògraf mallorquí Tomàs Aguiló, en un article sobre qui fou el primer cronista del Regne de Mallorca⁵⁸, ja exposa l’estranyesa que li causa que l’obra màxima de Joan Binimelis no li fos publicada i, encara més, que hom evitàs de citarla en altres obres històriques posteriors, com ara la de Dameto, d’on dedueix la poca acceptació que tingué l’obra un cop enllestida. D’aquesta manca d’acceptació i àdhuc ocultació de l’obra cabdal de Binimelis se’n fa ressò Gabriel Ensenyat, en un documentat article,⁵⁹ on destaca el fet del procés a què fou sotmès Binimelis poc després de la partença de Mallorca del seu valedor, el bisbe Joan de Vic, com a causa molt versemblant de la preterició de la figura de Binimelis i de la seva obra. Així l’obra restà inèdita fins al tercer decenni del segle XX, que fou editada només en la seva versió en castellà, que no era pas l’original, com el mateix Binimelis declara. Aquest fet de la manca d’edició impresa influí, sens dubte, en la difusió de l’obra, que s’hagué de fer per la costosa i laboriosa còpia manuscrita.

Continguts i estructura. La Història de Binimelis pretén de tractar tots els aspectes passats i presents del territori del Regne de Mallorca i els seus habitadors, i en aquest fet tenim la raó del qualificatiu de general del títol. Probablement, com ja he dit, té com a model la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno, de l’historiador borrianenc Martí de Viciana, que es publicà, en quatre parts,⁶⁰ a València i Barcelona els anys 1564-1566, justament els anys que Binimelis estudiava a València i és versemblant, doncs, que Binimelis conegués.

La concisa dedicatòria als jurats de l’original català s’amplia amb profusió i s’enriqueix en la versió castellana amb les dedicatòries al bisbe Joan de Vic, i als lectors, un pròleg a l’obra, l’argument i poemes elogiosos en castellà i en llatí que li foren dedicats, a ell i a la seva obra, fets per personatges de l’època, com Jaume d’Olesa i Santmartí, l’autor del Sacro trofeo de Cristo (València 1599), per eclesiàstics vinculats sobretot al bisbe Joan de Vic, com el mestre en teologia Pere Onofre Oliver i el beneficiat de Mallorca Joan Cabanelles, i un poema laudatori en castellà del cavaller valencià Marc Antoni Aldana i Amic.⁶¹ Pel seu interés, reproduesc a continuació el colofó de l’obra:

«Añy de la creació del món 6704 y del Diluvi Universal 4556 y de la destrucció de Troya 2778. De quant se acaba de edificar lo Temple del S.^r per Salamon. [espai en blanc] Del any primer del rey Salmanassar, a qui Ptholomeo nomena Nabonassar 2341. De la Ciutat Babilònica, o destrucció del temple de Salomó 2200. De l’añy primer de la monarchia de Ciro, rey de Pèrsia [espai en blanc]. De la mort de Alexandro Magno 1918. En la Olympíade dels grechs 597, y de la indicció dels latins 8. De la fundació de Roma 2347. De la Nativitat de Xto. Nostre Redemptor 1595. De la liberació de la ciutat e Regne de Mall.^ca del domini y poder dels moros 364. Dominant en la suprema silla pontifical en Roma Clement papa VIII, lo añy IV de son pontificat. Regnant tambe Phelip II y rey de las Españes, y governant en la silla de la Cathedral de Mall.^ca D. Joan Vich y Manrique, bisbe de Mallorca, y virrey y llochtinent general en lo present Regne D. Ferrando Sanoguera. En la sisena edat del món, lo any del jubileu 20, tenint de àureo número 19, epacta 19 y letra dominical A, quant fon finide la present història nova de la ciutat e ylla de Mallorca, e de las yllas a ella adjacents per lo D.^r Joan Binimelis, natural de Mallorca. Plaurà al Señor, que serà para glòria y alabança sua y utilitat dels qui la lletgiran. Finis.»⁶²

Malgrat la divisió de la Història general del Regne de Mallorca en set llibres, temàticament hi podem apreciar tres parts. La primera és una extensa crònica històrica de Mallorca des del Diluvi Universal fins a Felip I d’Aragó (llibres I, II i III), on per a la part antiga segueix, potser per manca de dades locals, les cròniques universals a l’ús, i en la més modern dedica la part més extensa a la conquesta de Mallorca per Jaume I. La narració és treta del Llibre del feits, del mateix rei. El seu resum degué ser emprat per a la redacció del sermó patriòtic que es llegia cada any el 31 de desembre, data d’entrada del rei Jaume I a la ciutat de Mallorca, com un dels actes de la Festa de la Conquista o de l’Estendard, que de llavors ençà commemora l’esdeveniment. S’estén també en la narració de la guerra entre Jaume III de Mallorca i el seu cunyat Pere III d’Aragó, el Cerimoniós. Segons E. Duran, Binimelis no pren una postura declarada a favor del rei de Mallorca per tal com segueix com a font principal dels fets la Crònica de Pere el Cerimoniós, possiblement a partir de la incorporació que en féu Pere Miquel Carbonell en les seves Cròniques d’Espanya publicades el 1547.

La segona és dedicada a les descripcions eclesiàstica i político-administrativa (Llibre IV) i geogràfica i econòmica del Regne (Llibre V), que tenen un indubtable interés, per tal com constitueixen les primeres descripcions d’aquesta mena relatives a Mallorca.

La tercera part comprèn una sèrie de biografies de mallorquins destacats en santedat o en lletres (Llibre VI), i una curta relació de la participació de Menorca en la Guerra contra Joan II i una extensa relació de la Guerra de la Germania de Mallorca (Llibre VII).⁶³

L’esforç de Binimelis per confegir la seva Història general del Regne de Mallorca es tradueix en una mena de summa de coneixements sobre Mallorca i la seva història, que, com deia Eulàlia Duran, en una encertada citació avui ja clàssica, per als «homes del Renaixement madur (...), servia com a il·lustració del regne».

Tanmateix, l’obra acusa precipitació en la redacció, fruit de l’afany d’acumulació de coneixements i del desig de tenir-la acabada per tal de poder-la lliurar als comitents, els magnífics jurats del Regne. Ací i allà es troben dades fora de lloc, com la inclusió del mapa de Menorca en un capítol dedicat a la dominació cartaginesa, o la llista de les fonts principals de Mallorca dins el capítol dedicat a la vila de Pollença i el seu terme; s’hi troben també repeticions, afavorides per la manca d’una més ajustada estructuració dels materials, per exemple entre el capítol I del Llibre primer, on situa Mallorca al món, i en dóna les seves mesures i característiques més vistent, i els dos primers capítols del Llibre V hi ha una superposició de continguts evident. També s’hi donen oblits, com ara el del capítol de la vila i terme de Sencelles, omès al Llibre V. Cal creure, que molts d’aquests defectes que s’aprecien s’haurien esmenat si l’autor hagués tingut la possibilitat de fer l’edició de l’obra, però no fou així, com ja ha estat assenyalat abans en parlar de la recepció de l’obra.⁶⁴

Quant a la metodologia, ja des dels segles XVII i XVIII li fou criticada la inclusió de mitologia bíblica com a explicació dels orígens de poblament de Mallorca, però les dites llegendes eren incloses, o no, atenent no a llur veracitat, sinó a llur utilitat, amb vista a ennoblir els orígens remots de la nació que hom historiava o a llur oportunitat política, cosa que era perfectament entesa per la gent que ho havia d’entendre, a més de ser clarament manifesta, a causa de la manca absoluta de dades fefaents on recolzar l’autenticitat de les dades del que al cap i a la fi era evident que es tractava d’una llegenda. I, al capdavall, era el que llavors feien tots, amb la notable excepció del gran Jerónimo Zurita, que fou un dels precursors de la moderna investigació històrica, basada només en fets contrastables i degudament documentats. I, pel que fa a la història política de la monarquia, es limita a seguir, les cròniques reials a l’ús, sense fer-hi en general crítica o dissensió.

Però totes aquestes crítiques, per més fonamentades que siguen, no arriben a enfosquir la importància de les dades aplegades i lliurades per Binimelis en aquesta magna obra. Cal només fixar-se, per exemple, en la modèlica descripció dels termes de Mallorca, i els anys d’avançament respecte d’altres territoris de la nació catalana que açò representa.

En tot cas, cal reconèixer a Binimelis l’esforç, tan lloable, de l’arreplec de tantes dades, i, a la seva obra, el fet que, sense cap mena de dubte, mereix, per molts de conceptes, una major atenció dels estudiosos que aquella de què ha estat objecte fins ara. Esperem que l’avinentesa de l’edició d’aquesta part de la seva obra siga l’esperó que porte a l’edició de l’obra completa.

Té incidència també, com no podia ser altrament, sobre la l’obra historiogràfica de Binimelis, la seva vida, la seva formació i les seves obres, que defineixen prou clarament algunes línies mestres de la seva complexa personalitat. D’una banda, els seus variats coneixements, que van des de la teologia, la medicina i la botànica fins a les matemàtiques, l’astronomia, la cartografia, la geografia, la història, la filosofia i la literatura (al costat dels nombrosos llibres de medicina de la seva biblioteca, es trobaven obres de Plató i de Dant), responen clarament a una ànsia de saber pròpia de l’home total del Renaixement. Tanmateix, en la seva obra més transcendent, la Història general del Regne de Mallorca, accepta acríticament, com fan la majoria d’historiadors de l’època, que prengué per model, els mites bíblics per a dar més relleu a la història del propi país, i hi deixa veure, ara i adés, aspectes de la seva manera d’esser. De l’altra banda, es manifesta socialment conservador, sempre al costat del poder civil (reialista) i del poder eclesiàstic (contrareformista), i la seva valoració dels conflictes socials que s’havien esdevingut a la seva terra feia tan pocs anys és sempre la del poder establert. Potser, atesa la seva relació amb el poder civil i eclesiàstic, personalitzada en els germans Vic i Manrique de Lara, Lluís, lloctinent i capità general de Mallorca, i Joan, bisbe de Mallorca, el seu principal valedor,⁶⁵ no se’n podia esperar altra cosa.

LA DESCRIPCIÓ PARTICULAR DE LA ILLA DE MALLORCA

El Llibre V de la Història general del Regne de Mallorca té per títol Llibre que tracta de la descripció particular de la illa de Mallorca e viles, e d’algunes coses memorables que en ella s’han seguides.⁶⁶ La numeració dels llibres que he seguit en aquesta edició és la de la versió manuscrita castellana autògrafa, en còpia feta per Guillem Terrassa (1709 1778).⁶⁷

L’obra geogràfica de Binimelis compresa dins la seva Història general del Regne de Mallorca s’inscriu en un corrent general humanístic que recorre Europa als segles XV i XVI, corrent que, de la mà de l’interés pels clàssics, com ara Heròdot, Ptolemeu, Tàcit, Estrabó, Plini, Pomponi Mela etc., s’interessa també per l’estudi del fet geogràfic. A açò s’afegiren l’interés desvetlat per les descripcions geogràfiques com a conseqüència del descobriment d’Amèrica, que es venien a afegir a les descripcions dels exploradors portuguesos de les costes meridionals d’Àfrica i de l’Índic, i la molt major facilitat de llur difusió, possibilitada per la introducció de la impremta. I també el context d’emergència dels estats moderns, més poderosos, i que freturaven d’un major control del propi territori a efectes estratègics i fiscals, estats als quals els calia també l’exalçament patriòtic de llurs característiques, enfront de les dels altres estats, com a mitjà per a l’obtenció d’una major cohesió interna.

Com assenyala Eulàlia Duran, «la descripció geogràfica de Mallorca s’insereix, així, en la tradició renaixentista iniciada per Boccaccio amb la seva obra De montibus, siluis, fontibus, fluminibus, stagnis seu paludibus, et de nominibus maris, que havia tingut els seus seguidors catalans en l’humanista barceloní Jeroni Pau (De fluminibus et montibus utriusque Hesperiae, escrita vers 1475 i publicada a Roma vers el 1491), en el canonge barceloní Francesc Tarafa (De Hispaniae situ, prouinciis, populis, urbibus, fluminibus, montis et promontoriis dictionarium, publicat a Anvers el 1553), en l’humanista valencià Joan Baptista Anyés (Apologia, publicada a València el 1543 en llatí), en el catedràtic valencià Lorenzo Palmireno (Vocabulario del humanista, València 1569), en el cavaller tortosí Cristòfol Despuig (en el darrer dels Col·loquis de Tortosa, acabats el 1557 i que restaren inèdits). Amb tot, la relació de Binimelis sembla procedir de la seva pròpia i personal observació, i l’acosta sobretot al seu coetani, el jesuïta reussenc Pere Gil (1551 1622), que els darrers anys del segle XVI, quan Binimelis traduïa al castellà la seva obra, confegia una Geografia de Catalunya, també en català i que restà inèdita, que denota múltiples paral·lelismes amb la de Binimelis. Els assaigs d’Onofre Manescal en el seu Sermó de Jaume II (1598), de Francesc Comte en les seves Il·lustracions dels comtats de Rosselló, Cerdanya i Conflent⁶⁸ demostren que Joan Binimelis sintonitzava amb els interessos dels altres escriptors catalans del seu temps.»⁶⁹

Entre els paral·lels històrics de l’obra geogràfica de Binimelis, es destaca, en primer lloc, el Libro tercero de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su Reino, de Martí de Viciana, part de l’obra que, en quatre volums, fou publicada a València entre 1564 i 1566, descripció topogràfica de les ciutats del Regne de València, i també el Llibre primer de la història catalana, en lo qual se tracta de història o descripció natural, ço és de coses naturals de Catalunya (1600), del jesuïta reussenc Pere Gil (1551-1522), que ha romàs, igual com la Història de Binimelis, també inèdit durant segles, fins a l’edició de 1949.⁷⁰ Remarquem que aquesta obra té nombrosos paral·lelismes amb la Descripció de la illa de Mallorca de Joan Binimelis, com ara l’atribució d’una influència cabdal entre el clima temperat, tant de Catalunya en el cas de Gil, com de Mallorca en el de Binimelis, i el temperament de llurs habitants; també en el fet de donar importància a llurs respectives fonts orals i de tradició, i en el fet d’interessar-se per la millora de les condicions sanitàries de la població, del millor aprofitament dels recursos naturals, de l’agricultura i la ramaderia, de l’aprofitament de l’aigua, del rius en el cas de Gil, i de les fonts en el de Binimelis, si bé cal destacar que el molt menor nombre de viles i parròquies de Mallorca facilita a Binimelis d’assajar una descripció exhaustiva terme a terme, descripció que en el cas de Gil s’ha de limitar a una primerenca divisió comarcal i a una descripció per unitats fisiogràfiques més grans.⁷¹

LES FONTS ARXIVÍSTIQUES I BIBLIOGRÀFIQUES CITADES PER BINIMELIS EN EL LLIBRE V

El Llibre de la Descripció de la illa de Mallorca, si bé té paral·lels, com hem vist, no té antecedents d’obres de les mateixes característiques sobre l’illa de Mallorca, de les quals poder poar informació. En aquestes circumstàncies, Binimelis s’hagué de valer sobretot del seu propi treball de camp, en part ja fet, com he dit, amb motiu de l’elaboració del mapa de Mallorca. També es valgué de dades extretes de viva veu per informadors locals que conegué arran de les nombroses coneixences que sens dubte féu durant l’arreplec de dades per a la realització del mapa, i en la seva etapa de procurador diocesà de causes pies, i, també, per a la realització de la mateixa Descripció de la illa de Mallorca.

Però la informació que dóna, per a cada terme, de caire econòmic (producció annual de cada terme en agricultura i bestiar gros i menut), demogràfic (nombre d’homes d’armes, de gent de comunió —majors de set anys—, i de gent inútil per al combat —minyons, dones i vells) i històric (fundació de la vila o parròquia, tipus de dependència del terme —del rei, de l’Església o de baró—, esdeveniments bèl·lics, fundacions religioses etc.) no es poden arreplegar només amb un treball de camp individual ni solament amb informació oral, i Binimelis recorre als arxius.

Fonts arxivístiques. Així per a les dades econòmiques, no hi ha dubte que hagué de fer ús de les dades provinents de l’estim de 1576,⁷² i també la talla de 1581,⁷³ que potser consultà a la Casa dels Comptes de la Universitat de Mallorca, citada per ell mateix als capítols I i X (dos pics).

Al llarg del Llibre V esmenta:

— l’Arxiu de la Procuració Reial de la Sala de la Universitat, als capítols IV i XXIV; el Llibre d’actes de la Tresoreria Reial, al capítol V;

— l’Arxiu de la Casa de la Universitat de Mallorca, al capítol XIX; Arxiu (Arxius) de la Casa del Sindicat, als capítols XIX i XXIV;

— l’Arxiu de la Universitat d’Alcúdia, al capítol XIX;

— l’Arxiu de l’Escrivania d’Alcúdia, al capítol XXIV;

— el Llibre de lletres reials de l’Arxiu de la Procuració Reial, al capítol XIV;

— l’Escrivania (o les Escrivanies) del Palau Episcopal, al capítol XXVI;

— i l’Arxiu del Capítol de la Catedral, al capítol XXXII.

També recorre als llibres d’actes de 1240 del notari Guillem de Formiga (capitol XXII), i als actes de 1232 del notari Berenguer Company (capítol XXVIII).

Fonts bibliogràfiques. Per a les dades de caràcter històric del Llibre V, Binimelis fa ús, entre d’altres fonts, de les cròniques reials catalanes, la del rei Jaume I o Llibre dels fets, la de Ramon Muntaner o Llibre del rei en Pere, la de Bernat Desclot (autor citat explícitament al capítol XVIII, De la vila e parròquia de Pollença, i al capítol XXIX, De la vila e parròquia d’Alaró e de son districte), i la de Pere el Cerimoniós. És clar, també, que per al capítol III, Dels primers pobladors de Mallorca aprés de presa per lo rei don Jaume, ha hagut de recórrer al Llibre del Repartiment de Mallorca. Abans ja he dit que fa ús també de les Cròniques d’Espanya de Pere Miquel Carbonell.

Al llarg de la Descripció de la illa de Mallorca Binimelis cita els autors següents:⁷⁴

Gai Plini Segon (vers 24 dC-79), dit Plini el Vell, autor, entre altres obres, de la Naturalis Historia, 18, p. 219.

—: «Tito Lívio, e Plini, per altra part, en lo libre 3, cap. 5, de la sua Natural història», 18, p. 219.

Hipòcrates 2, p. 85, De aere, aquis et locis, 2, p. 85, 2, p. 89.

Galè, 2, p. 85.

Eurípides, 2, p. 85.

Dionisi, 2, p. 85.

Sèneca, 2, p. 85.

Mattioli (Matthioli), botànic i metge italià del segle XVI, 2, p. 90. Dioscòrides, 2, p. 90, 2, p. 91.

Jerónimo Zurita, 18, p. 225, 29, p. 338.

Bernat Desclot, 18, p. 225, 29, p. 338.

Tit Livi: «Tito Lívio, e Plini, per altra part, en lo libre 3, cap. 5, de la sua Natural història», 18, p. 219.

Joan Binimelis: «en lo tractat que tinc fet de la fortalesa que tenen les muntanyes de Mallorca», 18, p. 232.

Pedro de Mejía: «Història pontifical de Pedro Meixia». Pedro de Mejía (Sivilla 1500 1552), historiador i poeta, cronista de Carles V. La seva obra bàsica fou la Historia imperial y cesárea, en la cual se contienen las vidas y hechos de todos los césares desde Julio César hasta el emperador Maximiliano (Sivilla 1545), 22, p. 307.

Ovidi: «e les nos descobre lo poeta Ovidi quant diu, parlant de Caribdis, en lo Far de Messina (la qual tot lo que rep, e en si beu, ho torna tot vomitar moltes milles), dient: “Et uomit epotes seua Charybdes aques.”», 29, p. 339.

LA TRANSMISSIÓ DE LA HISTÒRIA GENERAL DEL REGNE DE MALLORCA

Els manuscrits en què ens ha arribat, en tot o en part, la Història general del Regne de Mallorca de Joan Binimelis són:

1. Ms. BNE 10394 (Biblioteca Nacional, Madrid. 1601? En castellà). [ms. A₂]

2. Ms. BMP 34 (Biblioteca Municipal, Palma. Entre 1640 i 1653. Còpia de Jordi Fortuny. En català). [ms. F]

3. Ms. BNE 18394 (Biblioteca Nacional, Madrid. 1683. Còpia de Bartomeu Martorell. En català). [ms. M]

4. Ms. Serra i Cortada (Propietat d’Alexandre Siquier, Inca. Segle XVII. En català). [ms. SC]

5. Ms. BNE 18233 (Biblioteca Nacional, Madrid. Segle XVIII. Còpia de Joan Serra i Ventaiol. En català). [ms. SV]

6. Mss. BAM 476-480 (Biblioteca de l’Abadia de Montserrat. Segle XVIII. Còpia i trad. de Guillem Terrassa. En castellà). [ms. GT]

7. Mss. BL 24911-24912 (British Library. Principis del segle XIX. En castellà). [ms. BL]

8. Mss. ARM, SAL 1-4 (Arxiu del Regne de Mallorca, Palma. 1765. En castellà).

9. Mss. Bibl. M. de Vivot 71.06-08 (Biblioteca del Marquès de Vivot, Palma. Segle XVIII. En castellà i en català). [ms. BV]

10. Mss. BLM 102 (Biblioteca Lambert Mata, Ripoll. Segle XIX. En castellà i en català). [ms. LM]

11. Ms. BM, Mss. i Autògrafs Mallorquins, III-27 (Biblioteca March, Palma. Segle XIX. En català).

12. Ms. BC 194 (Biblioteca de Catalunya, Barcelona. Segle XIX. En català).

13. Ms. BNE 18232 (Biblioteca Nacional, Madrid. Segle XIX. En castellà).

Per a il·lustrar gràficament el conjunt de manuscrits i llurs continguts he confegit el quadro sinòptic de la pàgina següent.

Els manuscrits autògrafs. Les expectatives d’edició de l’obra restaren, com acabam de veure, decebudes, i els exemplars autògrafs de l’obra, que havien de restar encadenats a l’Arxiu del Regne, igual com ho estaven els llibres de privilegis mallorquins, iniciaren un procés de dipòsits ara en un lloc, ara en un altre, fet que facilità que se’n fessen còpies, però també que s’anassen deteriorant i en definitiva es perdessen, com és un fet que succeí amb l’autògraf català, del qual se sap que en ple segle XVIII encara era consultat, bé que ja amb força dificultats per raó del seu deteriorament.

Joaquim M. Bover, en la seva Biblioteca de escritores baleares, en la ressenya que fa de la Història general del Regne de Mallorca,⁷⁵ explica que «el señor conde de Ayamans posee un copia de letra del paborde Tarrasa, y el Sr. Capdebou un tomo, bastante averiado, del ejemplar lemosín, de propio puño de Binimelis». Aquesta notícia fou recollida per Antoni M. Alcover,⁷⁶ i reproduïda per Mateu Rotger en la seva història de Pollença.⁷⁷

Recentment, Antoni Lluís Moll ha identificat, amb les reserves del cas, l’autògraf de la versió en castellà de Binimelis de l’any 1601 amb el ms. BNE 10.394 dipositat a la Biblioteca Nacional de Madrid. De l’estudi que Moll en fa es dedueix que es tracta realment de l’autògraf de Binimelis enllestit l’any 1601.⁷⁸ I açò es dedueix de l’anàlisi de les filigranes del paper emprat, concordants amb les de manuscrits de la fi del segle XVI i principis del XVII, també del fet que la confrontació de la lletra dels fragments llegibles del dit ms. BNE 10.394 amb la d’altres texts conservats presumptament autògrafs de Binimelis dóna la pràctica certitud que en realitat es tracta de la mateixa lletra, i tot plegat reforça la presumpció que tots ells són autògrafs del nostre autor. Antoni Moll, prudentment, aventura la possibilitat que es tracte de l’autògraf, però jo crec que les proves són suficients, i que es pot obviar, ara com ara i mentre no apareguen altres dades en sentit contrari, d’interrogar la condició d’autògraf de Binimelis del citat manuscrit. En conseqüència, en aquesta obra meva serà tingut per tal sense més reserva.

Les còpies de la versió en català. De les còpies arribades fins avui, la més antiga i completa en català és la de Jordi Fortuny de Roesques, Ms. BMP 34, feta entre 1640 i 1653,⁷⁹ que hem fet servir com a base de la present edició (on l’esmentam amb la sigla F). Es troba, en bon estat, en la Biblioteca Municipal de Palma. El seu títol és: Llibre segon de vàrias coses tocans a la ciutat y regna de Mallorca, recullides de diversos autors per D. Jordi Fortuny de Roescas y Garcia en la Granga las primaveres de 1640, 1641 y 1642. Subjectes a la correctió de tots. Té un total de 606 folis en doble numeració. Presenta una lletra molt clara i uniforme, cursiva, del segle XVII, d’una sola mà en tot el document. Dels set llibres de què es compon tota l’obra, el ms. F comprèn els llibres I i II, manquen en canvi els llibres III i IV, però sí que recull els llibres V, VI i VII. Antoni M. Alcover, que donà notícia d’aquest manuscrit l’any 1916,⁸⁰ ja denuncià l’intent de Fortuny d’apropiació de l’obra de Binimelis, en fer-ne una còpia que mirà de fer passar com a obra pròpia: substituí el nom de l’autor vertader pel seu, canvià el títol de l’obra i n’ometé els passatges dels quals hom podria deduir l’autoria autèntica. Tot fa creure que aquesta còpia és treta directament de l’original binimelià català.

La següent còpia (M) en antiguitat és la feta per Bartomeu Martorell,⁸¹ Ms. BNE 18394, en català, feta el 1688, versemblantment també a partir de l’autògraf binimelià dins el darrer quart del mateix segle XVII. Té 212 folis, dels quals la còpia de la Història ocupa els 204 primers. Als folis 205-212 Martorell inclou una miscel·lània de notícies sobre Pollença dels anys 1692-1716, entre les quals la proclamació de Carles III l’any 1707, notícia que dóna en termes elogiosos, i també l’entrada de les tropes filipistes l’any 1713 i la resistència d’Alcúdia.⁸² No presenta gaire variants respecte del ms. Fortuny, bé que fa alguna alteració en l’ordre de l’exposició. Pel que fa al contingut, copia els mateixos llibres que aquest, només que no recull els rims de les Germanies, del Llibre VII, que ocupen els folis 153r.-173u. No presenta numeració independent, sinó que és continuació de la del llibre precedent, i s’inicia en el full núm. 90r. i acaba en el full 192u. La lletra és un xic irregular, cursiva, de la segona meitat segle XVII, i d’una sola mà al llarg de tot el llibre. El tintat, o bé la qualitat del paper, és desigual, de manera que en alguns fulls, pocs, la tinta s’ha corregut o bé ha traspuat de l’altra cara del full; així, per posar l’exemple més sobresortint, els fulls 114r.-115u., sobretot el darrer, resulten francament difícils de llegir.⁸³ Aprofita el marge exterior per a indicar l’inici del tractament d’algun element o fet destacat (agregat, santuari etc.). Dels manuscrits que he utilitzat per a aquesta edició de la Descripció de l’illa de Mallorca de Binimelis és l’únic que inclou els privilegis obtinguts pel Monestir de Lluc, però abreuja la relació dels primers pobladors de Mallorca arran del Repartiment (capítol III del Llibre V). Segons J. Llabrés Bernal, el manuscrit passà de J. Desbrull a Joaquim M. Bover. Pertangué després, com el ms. Serra i Ventaiol, a Pascual de Gayangos. Li l’havia regalat Joan Amer el 16 d’octubre de 1849, i passà a ser dipositat (Fons Gayangos) a la Biblioteca Nacional de Madrid.⁸⁴

El ms. Serra i Cortada (ms. SC) és una còpia, en català, del darrer terç del segle XVII. Avui forma part de la biblioteca particular d’ Alexandre Siquier i Virgós.⁸⁵ És en pergamí, format foli, i consta de 197 més 10 folis. Conté la quasi totalitat del Llibre V (Descripció de la illa de Mallorca y viles, fulls 1r.-129u.; de la qual part manquen el fulls 1 i 6 i 7del capítol I; són deteriorats els marges dret de 2r. i esquerre de 2u.) i part del Llibre VI (Descripció de la mort de S.t Cabrit i S.t Bassa en el Castell de Aleró, fulls 130r.-131r.). Intercala, del Llibre VII, De una rebel·lia y Germania que es commogué en Mallorca per la gent baxe y servil (fulls 131r.-163u.), però no recull els rims de la Germania, i prossegueix amb el Llibre VI: De la vida de la B.a sor Elisabet Cifre, fundadora de la Criançe (fulls. 164r.-190r.), De la vida del B. F.a Barthomeu Catañy (190u.-191u.) i De algunas personas señalades naturals de la illa y Regna de Mallorca axí en lletras com en santedat de vide y altres obres heroicas (fulls 191u.-197u.), seguits d’altres fulls sense numerar, amb anotacions diverses d’història local de Pollença. Fou estudiat i transcrit en part per Antoni M. Alcover, que ho publicà en el vol. XVI del BSAL (1916).

El ms. Serra i Ventaiol (SV), BNE, Ms. 1223, és una altra còpia de la versió catalana.⁸⁶ La lletra de la còpia és del tombant del primer vicenni del segle XVIII.⁸⁷ El manuscrit es troba dipositat, com he dit, amb el Fons Gayangos a la Biblioteca Nacional de Madrid, i té 504 fulls.⁸⁸ Comprèn la descripció geogràfica de Mallorca, i les seves viles, completa, fulls 1-234 (del Llibre V), i la Descripcio de les morts de S.t Cabrit i S.t Bassa, fulls 235-23 (del Llibre VI), seguida de la Rebel·lió e Germania que es commogué en Mallorca deduïda de la història manuscrita del Dr. Juan Binimelis completa, però sense els rims, fulls 237-302 (del Llibre VII), i també les vides de mallorquins il·lustres (del Llibre VI), però ampliades i força canviades amb l’afegitó d’altres notícies fins al segle XVIII, fulls 234-490. Clou el text el capítol XXXVIII De la vila de Sencellas, al full 490, separat de la resta de la descripció de les viles de Mallorca, capítol que manca en els altres còdexs, i també a l’autògraf castellà (BNE, ms.10394). Als fulls 492-504 hi ha un Repertori en què se trobaran les coses més notables de aquest llibre, mena d’índex alfabètic i temàtic, de coses, plantes, esdeveniments, festes etc. i de noms propis de persona i de lloc. Es tracta d’una còpia, en general, més lliure que les Fortuny o Martorell.

El ms. Biblioteca Vivot (BV). Mss. Biblioteca del Marquès Vivot 71.06-08, Palma. És una còpia, feta al segle XVIII,⁸⁹ de l’autògraf en català de la Història general del Regne de Mallorca, avui perdut, i ho és fins al punt que el copista ho ha pogut fer, car quan la lectura se li ha fet impossible per raó del deteriorament dels fulls de l’autògraf (i açò s’esdevé entre els capítols dedicats a Puigpunyent i Estellencs, i a Alcúdia, inclusivament, pp. 45-133 de BV, que corresponen als fulls 63r.-145u. de F), tradueix llavors a partir de la versió castellana copiada per Guillem Terrassa. El manuscrit procedeix del Convent de Caputxins de Palma. Té interés justament per les referències al deteriorament de l’autògraf i les comparacions amb la còpia de Terrassa de la versió castellana. Relligat en dos volums, el primer conté la part inicial (de l’Església i els bisbes) i la final del Llibre IV (sobre el govern de Mallorca), i el segon, el Llibre V que tracta de la descripció particular de la illa e villas de Mallorca, y de algunas cosas memorables que en ella se han seguidas (ps. 1-187), precedit de 4 pàgines sense numerar. La guarda té a dalt el segell del registre de la «Biblioteca Vivot del conde de Zavellá. Reg. 7106», la resta de la guarda és en blanc, només que amb una taca a l’angle inferior esquerre traspassada de l’ex-libris de la pàgina immediata. La primera pàgina sense numerar té l’ex-libris «de la Libreria del marques de Vivot» a l’angle inferior dret, i, a la capçalera: «Es de la Libreria del Convento de Capuchinos de Mallorca». La segona pàgina sense numerar és blanca, només que amb la taca, a l’angle inferior esquerre, traspuada del segell de la pàgina 1. La 3 pàgina sense numerar és encapçalada pel text: «Libro V. El Dr. Juan Binimelis autor desta Historia nació año 1539. Vide pag. 124 huius tomo» (remissió al passatge on Binimelis diu que el 22 d’octubre de 1551, data del desembarc d’un vaixell de corsaris a les cales des Pinar, ell tenia 12 anys), i a mitjan pàgina, a la dreta, el segell del registre de la Biblioteca. La 4 pàgina sense numerar és blanca, amb l’ombra del segell del número de registre traspuada de l’altra cara del full (p. 3). Conté, a les pàgines 23 i 24, mapes de la costa de Mallorca (Cala Adrover i Cala s’Almonia, i Illa de Cabrera). Les pàgines 216-217 transcriuen el colofó de l’obra de Binimelis. Finalment, a les pàgines 221 i 222, es dóna una taula dels llibres V i VI.⁹⁰ És una còpia, en general, força lliure, bé que la major part de les discrepàncies amb la resta de còpies manuscrites de la versió en català de l’obra, excepte amb LM (amb el qual coincideix, la qual cosa ens certifica que aquest és còpia de BV), apareixen als capítols entre els de Puigpunyent i Estellencs (full 63r.de F) i fins a fi del capítol d’Alcúdia (full 145u. de F), discrepàncies originades per la traducció que ha hagut de fer de la còpia GT.

Finalment, el ms. de la Biblioteca Lambert Mata (LM), Mss. BLM 102. Aquesta còpia, en paper, dels segles XVIII-XIX, dipositada a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll, n’és el ms. CII, i formava part del fons que el bibliòfil Lambert Mata (Barcelona 1857-Ripoll 1931) llegà a l’Hospital de Ripoll, i que serví després per a formar el nucli inicial de la Biblioteca on ara es troba.⁹¹ Ignoram qui encomanà i qui féu aquesta còpia i quins foren els propietaris anteriors a Lambert Mata, però tot fa pensar que és una còpia molt acurada del ms. BV. L’escriptura revela l’acció de dues mans. Hi ha mapes de la costa de Mallorca (Cala Adrover i Cala s’Almunia, i Illa de Cabrera) al volum IV. Els quatre volums de què consta són relligats en pell. Al teixell hi ha la referència abreujada a autor i títol «Binimelis. Historia de Mallorca, I», «[...], II», «[...], III», «[...], IV» Sembla provenir de dos manuscrits diferents, un en castellà (llibres I-III-IV, cap. I-LVIII), i un altre en català (Llibre V, capítols I-XXXVIII i llibres VI i VII), força incomplet, que presenta els llibres VI (capítols I-VII) i VII (capítols ILV) sense text, amb al·lusions breus al contingut. Al full tercer de cada volum hi ha el títol de l’obra [en negre i vermell]: «Nueva historia de la isla de Mallorca y islas adyacentes compuesta por el doctor Juan Binimelis, natural de Mallorca, dirigida a los illustres señores jurados del Reyno de Mallorca en el año de 1597».

A partir del segle XVIII, l’estat de deteriorament dels autògrafs binimelians fa que no es puguen separar les còpies catalanes de les castellanes i viceversa. I és que, quan hom es trobava amb un passatge malmès fins al punt d’impedir-ne o dificultar-ne greument la lectura, recorria sovint a l’autògraf en l’altra llengua, amb l’esperança que fos més fàcilment llegible, i llavors en feia la corresponent traducció. Açò s’esdevé, per exemple, en la primera de les còpies castellanes de l’obra, ço és la de Guillem Terrassa, la qual, segons que dedueix Antoni L. Moll de la col·lació amb els fragments llegibles de l’autògraf castellà de la BNE amb el ms. GT, és còpia de l’autògraf castellà llevat dels llibres I i II, els corresponents versemblantment al primer dels tres toms en què eren relligades totes dues versions. Guillem Terrassa, doncs, en no poder obtenir l’autògraf castellà del primer tom, es veu obligat a traduir del volum corresponent de l’autògraf català (o d’alguna còpia catalana ja existent, com la de Jordi Fortuny, o la de Bartomeu Martorell, o fins i tot la que coneixem pel nom d’un dels seus posseïdors, Serra Cortada, encara que crec més probable que ho fes del mateix autògraf).⁹² I açò s’esdevé també amb la còpia en català del ms. de la Biblioteca Vivot, segons confessió del mateix copista, que en aquest cas tradueix del castellà, no per manca de l’autògraf català, sinó pel deteriorament que aquest presenta en les seves pàgines centrals. El ms. dipositat en la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll és amb tota seguretat còpia del segle XIX dels llibres V i VI del ms. BV. A aquestes còpies de la versió catalana cal afegir encara les de la Biblioteca de Catalunya (ms. BC 194)⁹³ i de la Biblioteca March (Mss. i Autògrafs Mallorquins, III-27).⁹⁴

L’autògraf castellà. Com he dit abans, amb tota probabilitat el ms 10394 de la Biblioteca Nacional de Madrid és el tercer volum de l’autògraf binimelià de la versió en castellà feta pel mateix autor i enllestida l’any 1601. El paper és deteriorat a causa de la corrosió originada per l’acidesa de la tinta, que en nombrosíssimes ocasions arriba a foradar el paper i n’impedeix la lectura tot al llarg de les ralles afectades. Conté el Llibre V (Descripció de la illa de Mallorca), el VI (mallorquins notables) i el VII i darrer (les Germanies i la repercussió a Menorca de la Guerra de la Generalitat de Catalunya contra Joan II), que fan un total de 388 fulls r. i u. La Descripció s’acompanya de dinou mapes a tot full de la ribera marítima de l’illa de Mallorca, uns altres quatre aprofitant només els marges, i un mapa del centre de l’illa a dos fulls consecutius i acarats, a una escala notablement més petita, a més d’un mapa de l’illa de Cabrera. El volum comprèn, a més, laVida de la beata Catherina Thomasa, religiosa, treta dels escrits [que] deixà el senyor Joan Abrines, canonge i inquisidor del Regne de Mallorca, el seu confesor (plecs escrits per Pere Caldés, monjo cartoixà —fulls 395-429 r. i u.). El volum havia format part de la biblioteca particular del duc d’Osuna.

Les còpies de la versió en castellà. Els mss. BAM 476-480 són la còpia (ms. GT) de la versió en castellà de l’obra de Binimelis feta pel paborde Guillem Terrassa i Ponç (1709 1778). És important perquè és l’única que posseïm completa de l’obra de Binimelis. Terrassa la llegà a Antoni de Togores i Nét (1740-1805), vuitè comte d’Aiamans. El manuscrit, relligat en cinc volums de petit format, es troba avui formant part del Fons Biblioteca del Comte d’Aiamans, de la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat. Té el títol de Nueva historia de la isla de Mallorca y de otras islas a ella adyacentes. És la còpia que serví de base per a la publicació el 1927 dels set llibres de la Història general del Regne de Mallorca, els quals foren aplegats en cinc toms: el tom primer (llibres I i II), el tom segon (Llibre III), el tom tercer (llibre IV), el tom quart (Llibre V) i el tom cinquè (llibres VI i VII). A. M. Alcover intuí el que dedueix Antoni L. Moll en afirmar que no era clar si Terrassa només copià l’original de Binimelis o si traduí en part el text català, mentre que Joaquim Maria Bover ens informa en el seu Diccionario de escritores baleares que la còpia era il·lustrada amb notes i documents. El manuscrit s’acompanya de 18 croquis de municipis costers de Mallorca, els quals són còpia dels que acompanyaven tant l’original català de Binimelis com la traducció al castellà que ell mateix en féu i que molt possiblement corresponen a sectors del mapa de Mallorca confegit també pel mateix Binimelis per encàrrec del lloctinent de Mallorca Lluís de Vic.

Una altra còpia de principis del segle XIX de la versió en castellà es troba a la British Library (mss. BL 24911-24912, al Fons Bauzà), i és il·lustrada també amb els croquis de la costa mallorquina. Resta per fer la col·lació amb la còpia de Montserrat per a veure si es tracta o no d’una altra còpia feta pel mateix Guillem Terrassa o una còpia feta d’altri d’aquest mateix manuscrit.

Cal fer menció, a més, d’una còpia en castellà, traduïda del manuscrit català, deguda a Antoni Vic de Superna, feta el 1765, dels set llibres aplegats en quatre volums, de la Historia de Mallorca, y islas adjacentes, de Joan Binimelis, avui dipositada a l’Arxiu del Regne de Mallorca, amb la signatura ARM, SAL 1-4, la qual correspon als mss. 2348-2351 de la Societat Arqueològica Lul·liana.

Altres fragments de la versió en castellà es troben en la Biblioteca Nacional de Madrid amb el títol Noticias pertenecientes a la historia de Mallorca..., de 195 fulls, procedent de la llibreria d’Antoni Furió, i amb lletra del segle XIX. Antoni M. Alcover dóna compte d’altres fragments en castellà, un dels quals de la família Rosselló-Alemany, i un altre de la família Quint-Safortesa.

Diguem, finalment, que les versions castellanes que inclouen la relació dels esdeveniments de la Germania aporten també una relació, bé que molt sumària, dels de la Germania valenciana, treta de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno, de Martí de Viciana.

ESTRUCTURA I CONTINGUTS

El Llibre V s’inicia amb tres capítols diferents de la resta, car tracten de l’illa de Mallorca en el seu conjunt, el primer dels quals és dedicat a la descripció de l’illa de Mallorca i la seva capital; el segon, al temperament propi de l’illa, i a les malalties més freqüents; i el tercer, als primers pobladors de Mallorca després de la conquesta catalana. Aquests capítols són seguits dels dedicats a cadascuna de les viles o parròquies, avui municips, de l’illa, començant per Felanitx i seguint la relació de la resta de termes costers donats en un ordre que segueix el sentit de gir de les busques del rellotge, sèrie costera que fineix amb el de Manacor; després segueixen els de l’interior de l’illa, en aquest ordre: Inca, Montuïri, Sineu, Petra, Algaida, Selva, Binissalem, Alaró, Porreres, Bunyola, Sant Joan, Muro, Santa Margalida,⁹⁵ sa Pobla, Campanet, Santa Maria del Camí i Sencelles.⁹⁶

Els tres primers capítols. De la descripció de la illa de Mallorca segons los climes e la sua figura és el primer dels capítols del Llibre V. És dedicat a la descripció general de l’illa de Mallorca, on remarca l’antiga importància del port de Mallorca i l’antiga drassana; també assenyala el repartiment, quasi per meitats, del territori de Mallorca en muntanyes, l’alçària de les quals pondera en aquest capítol i altres capítols correspondents als termes de la Serra de Tramuntana, i llocs plans, i dóna idea de la semblança de l’illa, delimitada per cinc promontoris o caps, la qual, segons ell, assembla, posada en pla, a una pell de cervo o cabra. Dóna les distàncies de Mallorca a Tarragona, a Narbona, a Sardenya i a Menorca. Forneix informació sobre les produccions globals annuals de l’illa en quarteres de blat, ordi i civada, i destaca la producció d’oli d’oliva com la major riquesa de Mallorca. També la de formatge, safrà i tàperes. Finalment se centra en una succinta descripció de la ciutat principal de l’illa, ço és Mallorca, de la qual remarca que era anomenada Palma pels antics. Dóna la llargada en canes del seu perímetre murat i els noms en català dels vuit portals de la ciutat, i també llurs antics noms en àrab. Finalment fa esment del nombre global d’esglésies de la ciutat, entre parròquies i convents de frares i monges. El terme de la ciutat, però no la ciutat en si, és objecte d’un estudi que constitueix el capítol IX del llibre.⁹⁷

El segon dels capítols del llibre és l’anomenat Del propi e particular temperament de la illa de Mallorca e a quins mals estan subjectes los seus habitadors. És un capítol singular, que no és habitual de trobar en obres semblants de caire historiogràfic, i és de creure que la seva presència és deguda al fet de la formació acadèmica primera de Joan Binimelis, ço és la seva titulació mèdica. Ignor si és el mateix Tractat del temperament propi de la illa de Mallorca citat per Joaquim M. Bover a la seva Biblioteca de escritores baleares i pel mateix Binimelis diverses vegades al llarg de la seva Història general del Regne de Mallorca o n’és un resum o una ampliació, però, atesa la similitud dels títols, és, si més no, del tot versemblant de suposar entre tots dos texts una relació íntima de continguts. En tot cas, el dit Tractat és un manuscrit avui perdut, i, com el seu nom indica, és dedicat al temperament dels mallorquins i a les malalties a què aquests es troben periòdicament subjectes. Segons A. Contreras (autor que seguesc en aquestes reflexions sobre aquest singular capítol),⁹⁸ l’observació personal que Binimelis exposa i el seu interés per explicar amb la màxima precisió el clima de Mallorca entren de ple en la línia de pensament mèdic renaixentista, en el qual l’observació personal preval fins i tot sobre l’auctoritas escolàstica.⁹⁹ Segons Binimelis, doncs, el fet de l’alternança de fred i calor en el mateix dia i les «qualitats passives», en les quals Mallorca és «molt seca», són les causes per les quals «los hòmens de Mallorca són molt colèrics e biliosos». És a dir, en ells predomina, alternativament, a causa de la influència climàtica, la bilis negra (freda i seca) i la bilis groga (càlida i humida). Aquesta constitució humoral es reflecteix després en llur constitució anàtomo-fisiològica i els fa ser «de mediocre estatura, magrentins, de color cetrí, àgils e de bon ingeni». Aquesta concepció hipocràtico-galenista de la constitució corporal dels mallorquins constitueix la introducció i la base explicativa dels plantejaments mèdics de Binimelis que li veiem aplicar en la seva interpretació de les epidèmies que en aquell temps afectaven Mallorca.¹⁰⁰ Després de les consideracions teòriques que Binimelis fa sobre les causes de les malalties que afligeixen els mallorquins, passa a enumerar-les i a donar-los el tractament terapèutic més adequat. Les malalties citades per Binimelis són les dels cucs, les febres hèctiques i l’esput de sang (tuberculosi), les escròfules i les arenes o pedres als ronyons.¹⁰¹

El tercer i darrer dels capítols dedicats a l’illa de Mallorca en el seu conjunt és l’anomenat Dels primers pobladors de Mallorca aprés de presa per lo rei don Jaume. Una breu introducció històrica, amb remissió al Llibre I de la seva obra, inicia el capítol. Conté al·lusions a un suposat pas de Túbal, nét de Noè, per Mallorca, camí d’Espanya, i a Geríon i Hèrcules, com a domadors i instructors dels primitius mallorquins, i als grecs com a pobladors de Mallorca després de la destrucció de Troia, i als frigis i als fenicis de Tir i Sidó; dóna finalment unes dades històriques fefaents en esmentar l’arribada dels romans a les Balears sota el comandament de Quint Cecili Metel (any 122 abans de Crist) i l’escomesa dels vàndals, però cau en l’error, possiblement pel fet de seguir fonts hispàniques peninsulars, d’esmentar els gots entre la successió de dominadors de Mallorca, en lloc dels qui realment ho feren, ço és els bizantins. Parla d’una primera ocupació de les Illes pels moros d’Àfrica, que haurien estat expulsats de l’illa pels francs, els quals perderen les Illes a l’inici del segle X a mans dels àrabs, que les dominaren fins a la conquesta de Jaume I, amb el breu episodi intercalat catalano-pisà de 1114-1115. Passa després a esmentar la conquesta de Jaume I de l’any 1229 i el subsegüent poblament «de millor gent de catalans: de Montblanc, de Lleida, de Barcelona, de Tortosa, de Vilafranca, de Cervera, de Girona, de Caldes, de Prades, de Tarragona, de Manresa, de Marsella». Tot seguit dóna la llarga relació nominal de pobladors, amb menció de llur procedència, de la part que correspongué al rei en el Repartiment, amb esment de les alqueries i rafals que els foren donats a cadascun, per a la redacció de la qual és ben clar que segueix el Llibre del Repartiment. És evident que, en les parts que correspongueren als magnats (el bisbe de Barcelona, el comte Nunó Sanç de Rosselló i Cerdanya, el comte d’Empúries i el vescomte de Bearn) que acompanyaren Jaume I en la conquesta de Mallorca, també hi foren establerts pobladors, catalans en llur major part, com ho féu el rei en Jaume en la seva. Només que, com que el Llibre del Repartiment de Mallorca només relaciona els establits en les alqueries i rafals de la part reial, Binimelis ens relaciona, en aquest capítol, només aquests pobladors. La relació, altrament que el Llibre del Repartiment (RM), es fa pels pobladors, agrupats, açò sí, pels antics termes islàmics (ciutat i terme de Mallorca, Inca, Pollença, Sineu, Petra, Artà, Montuïri, i les Muntanyes) on reberen les possessions. El Llibre del Repartiment, en canvi, fa la relació per les heretats islàmiques, també agrupades pels mateixos antics termes. Així Binimelis aplega sovint en la mateixa persona les diferents heretats que rebé en cada cas, però no arriba a fer-ho d’una manera sistemàtica, en haver d’extreure la informació d’una relació de caire geogràfic, i açò el porta de vegades a repetir el nom del poblador. De tota manera, com que la majoria dels pobladors reberen una sola heretat o dues, i, cas de ser més d’una, eren quasi sempre contigües o pròximes, açò fa possible que la relació de Binimelis, per pobladors, seguesca en general el mateix ordre que el Llibre del Repartiment, i, en conseqüència, ens certifica que aquest, el Repartiment, és la font, directa o indirecta, de tota la relació de pobladors citada, a continuació, per Binimelis.

Les ciutats i les viles i llurs termes. La resta de capítols configura una sèrie de parròquies que pren inici a Felanitx i segueix, com he dit, primer vora mar, parròquia per parròquia, voltant en el sentit de gir de les busques del rellotge, i després, les parròquies de l’interior. Dedica un capítol a cada parròquia. En conjunt la sèrie coincideix amb la llista actual de municipis, amb les excepcions de l’illa de Cabrera (del terme de Palma, que, tot i no esser parròquia, mereix un capítol a banda, inserit entre els de Santanyí i Campos; sa Dragonera, en canvi, és tractada dins el capítol dedicat a Andratx), Estellencs (sufragània de Puigpunyent, però citada en el títol del capítol), Banyalbufar (sufragània d’Esporles, però citada també en el títol del capítol), Fornalutx (sufragània de Sóller), Capdepera i Çon Cervera (sufragànies d’Artà), Sant Llorenç des Cardassar (abans Bellver, sufragània de Manacor), Ariany i Vilafranca de Bonany (sufragànies de Petra), Consell (sufragània d’Alaró), Maria de la Salut (sufragània de Santa Margalida) i Búger (sufragània de Campanet). Totes aquestes parròquies són avui municipis, però al segle XVI eren parròquies sufragànies i apareixen citades als capítols dedicats a les matrius.

La descripció de cada parròquia segueix un model definit que, en general, recull els següents conceptes: data de fundació, jurisdicció a què pertany, nombre de cases i evolució de la població, afrontacions del terme, orientades segons el nord magnètic (cosa que indica que donava les orientacions seguint el nord indicat per la búixola, sense corregir la declinació), condicions per a la defensa i indicacions, si s’escau, per a la seva possible millora, recursos econòmics (dóna el nombre de caps de bestiar gros i menut, i les produccions agràries annuals), l’abastament d’aigua i la seva qualitat (fonts, pous i cisternes), nombre d’habitants (gent de comunió), amb distinció entre gent d’armes (homes aptes per a empunyar les armes, arribat el cas) i gent inútil (vells, dones i infants), i la descripció d’esglésies, santuaris, monestirs o convents, si n’hi ha en el terme descrit.

Amb base en les dades fornides per Binimelis en els capítols dedicats a cada terme, don, a continuació els quadros sinòptics que es poden confegir. Com ara el de la població, on Binimelis distingeix la gent d’armes de la gent inútil (que cal entendre com a inútil només per a agafar les armes), i també la gent de comunió, que inclou la gent d’armes i la gent inútil, excepte els infants que no han rebut la primera comunió. No hi incloc les dades dels focs ni de les alqueries i rafals, perquè són dades que Binimelis dóna escasses vegades i aleatòriament:

Població

És versemblant que la població total de cada terme siga, en general, igual a la suma de la gent d’armes més la gent inútil, tal com el mateix Binimelis ens ho indica en el capítol de Santanyí. Per al cas de Felanitx, en què l’autor no ens dóna la gent d’armes, l’he considerada subsumida dins la gent de comunió, igual com la gent inútil. També he considerat la gent d’armes subsumida dins la gent de comunió quan l’autor no dóna diferenciada la gent inútil de la gent de comunió. En el cas de Manacor fa estrany que la suma de la gent d’armes més la gent inútil (2.700 persones) siga inferior a a la gent de comunió en cent persones (2.800) i sembla que hi haja d’haver qualque error, o bé que la franja de menors de 14 any ja combregats sia molt elevada. He optat per la suma de tots tres conceptes, la qual cosa representa 5.500 habitants, no tant per a forçar el manteniment tradicional de Manacor com la segona població de l’illa de Mallorca demogràficament parlant —cosa que podria no ser certa en el moment de fer els estims de què se serví Binimelis—, sinó perquè ja llavors el terme de Manacor forneix unes produccions agràries i de bestiar molt importants, com es pot comprovar per les dades donades pel mateix Binimelis, la qual cosa no quadraria gaire amb una població de 2.700 o 2.800 habitants (implicaria una productivitat molt superior a la mitjana de l’illa, no atribuïble ni a la qualitat de la mà d’obra i les seves tècniques ni a la bondat del terrer). Igualment fa estrany l’elevat nombre de gent inútil d’Inca (4.000 per a una gent de comunió de 1.880).

També té interés el quadro de la producció agrària, de cereals i oli. No hi incloc les produccions de vinya perquè Binimelis només recull les de Felanitx (250 quarterades), Campos (400 qdes.) i Llucmajor (400 qdes.), ni tampoc la del safrà, sempre de preu tan elevat, puix que només afecta els termes anteriors, amb una producció de 8, 4,5 i 4,5 quintars respectivament:

Producció agrària

Cal dir que he distribuït la producció d’ordi i civada en 250 i 100 quarteres respectivament del terme d’Esporles i Banyalbufar, perquè és molt poc probable que en fessen un conreu associat. El citat repartiment és fet seguint, si fa no fa, la tònica general de la proporció entre l’ordi i la civada dels altres termes de Mallorca. La manca de dades pel que es refereix al terme de Deià és deguda que són comptades dins l’antiga matriu de Valldemossa, cosa que concorda amb el fet que Binimelis el done encara com a sufragani seu.

L’apartat del bestiar és força complet. Només manquen les dades corresponents als conills de granja —si és que n’hi havia; també podria ser que es bastassen dels de caça— i l’aviram:

Bestiar

Estranya la manca de dades de matxos i mules del terme de Felanitx, perquè és segur que n’hi devia haver, com en els altres termes; com també fa estrany la dels cavalls a Selva, Valldemossa i Esporles i Banyalbufar, terme, aquest darrer, que, a més, manca de dades del nombre d’ases, com Santanyí. També manquen dades del cabrum a Sóller, cosa que fa pensar que tal volta sia subsumit dins el nombre de caps d’ovelles i moltons; i també de bous i vaques a Valldemossa, i de porcs a sa Pobla.

A més, dóna compte de les característiques fisiques del terme, si és muntanyós o pla, fèrtil o estèril, amb terres de secà o de reguiu, o si hi ha qualque cosa destacable, com ara, per exemple, del terme de Santanyí remarca les pedreres (amb esment que amb llur pedra fou construït el portal major de la Seu de Mallorca i la fàbrica del Castell Nou de Nàpols), i, sobretot, la descripció detallada de la costa, amb particular detenció en les cales i els llocs aptes per a refugi de les naus, llurs dimensions (amb especificació de calat i cabuda; de cada cala o recés, dóna el nombre i el tipus d’embarcacions que s’hi poden encabir simultàniament), orientació i aptesa per a l’ancoratge de vaixells, i, sobretot, si hi ha fonts d’aigua dolça on poder repostar. De la costa relaciona també els llocs adequats per a poder-hi bastir torres de guaita, o de guaita i defensa (algunes eren artillades), per a poder controlar i, si era factible, impedir possibles desembarcs corsaris (des d’elles, les guardes havien de poder descobrir les dites cales —ço és veure si s’hi havien posat corsaris—, i llur senyal de foc havia de poder ser vist des de les dues torres que li eren veïnes del cinyell de torres que voltava l’illa, perquè l’alarma fos rebuda arreu en el mínim de temps possible, de manera que la reacció —mobilització del Socors de les Viles— fos prou ràpida per a ser efectiva). De Cabrera i sa Dragonera diu que són perennes refugis de corsaris. I és que el perill corsari era l’obsessió de l’època, i amb motiu, perquè els danys en els béns i en les persones eren grans i constants, i la inseguretat que açò provocava en el comú de la gent, sobretot la dels pobles i viles de prop de la costa, era intensa, sense parlar del dany irreparable en el comerç illenc, abans tan florent. Narra episodis bèl·lics duts a terme per Dragut a Pollença el 1550, a l’illa de Cabrera el mateix any i el 1558, l’any de la Desgràcia de Ciutadella, a Valldemossa el 1552, a Andratx el 1553 i el 1578, i a Sóller el 1561. Tot i l’extensa relació dedicada a la incursió sobre Sóller, cal remarcar que no hi apareix encara la llegenda de les Valentes Dones, però sí que esmenta ja la dels bons bandolers, que amb els seus cans combateren com a dimonis contra els turcs fins a fer-los fugir.

No s’oblida de destacar, quan és el cas, les escoles de gramàtica, com la del Puig de Sant Miquel, del terme de Montuïri «lloc alegre, de gran e espaciosa mirada, que descobre casi tot l’horizont de la illa», o la de Nostra Senyora de Cura, al cim del Puig de Randa, al terme d’Algaida, «de la qual casa són protectors los jurats del Regne, e allí mantenen mestres que lligen gramàtica tots los dies de l’any, ab gran concurs de cerca 100 estudiants contínuos, qui de la ciutat principal e de totes les altres parts de la terra allí acudixen», o la del Col·legi de Monti-sion, del terme de Porreres, en la summitat d’una muntanya, «a disposició dels jurats de Porreres, de la qual casa ells són protectors e senyors». «Allí mantenen perpètuament escoles de gramàtica, e paguen de béns de la vila als lectors e mestres que allí lligen quotidianament als fills de la vila e quants hi volen estudiar d’altres parts del Regne.»

També fa atenció a les festes polítiques, com la de l’Estendard, i a les religioses, com les de Manacor, per l’Assumpció i per Sant Jaume, amb «grans triümfos en l’espiritual e temporal, de sons e danses, corregudes de cavalls, e altres, segons los costums de la terra».

No s’està de narrar fets locals de caire miraculós, com el dels darrers dies de 1530, en què, segons la creença local, la imatge del Sant Crist del Monestir de Nostra Senyora de Jesús de Sóller durant uns quants dies hauria suat contínuament, i, tot i que l’eixugaven, «tornava a brollar per totes parts, particularment s’assolaven en la punta de la barba unes gotes claretjants tan grosses com un ciuró, e altres com una llentia», o el cas semblant del Crucifix de l’església major d’Alcúdia, que també hauria suat aigua pel cap, els cabells, les espatles i les aixelles l’any 1507, fet sobre el qual Binimelis reprodueix dos actes notarials.

Molt notori és l’interés de Binimelis per les fonts, i la qualitat de llurs aigües, l’excel·lència de les quals arriba al màxim en la d’en Porcell, de Valldemossa, lloada per poetes com Cosme Climent i Antoni Clar, en poemes en llatí de clares ressonàncies clàssiques, en la més popular de sa Portella, del terme de Palma, l’aigua de la qual, segons creença popular, vindria de Catalunya, però sobretot en la de Fartàritx, del terme de Pollença, fins al punt que per tal de destacar el fet adequadament arriba fins a incloure dins el capítol dedicat a Pollença tot un apartat anomenat Fonts de Mallorca, per a poder introduir la Font de Fartàritx.

De tota la sèrie de termes de l’illa, es destaquen especialment per l’extensió del tractament, en tots els àmbits que tracta habitualment, en primer lloc el terme d’Alcúdia, per la condició de ciutat i per la reproducció dels privilegis atorgats pel rei a la seva població; respecte d’Alcúdia remarca també l’interés que presenta l’Albufera, com veurem més avall. També destaca Pollença, per la seva antiga condició de capital de l’illa de Mallorca i de la Província Baleàrica en època romana. També Sineu, pel seu antic Palau Reial i pel fet de ser lloc de residència en cert temps de l’any del veguer de la Part Forana, i que gaudia de preeminències concedides pels reis. I de Valldemossa destaca, no cal dir-ho, la Cartoixa o Casa de Jesús de Natzaret, amb la Sala Règia o Palau del Rei Sanxo, i la Font d’en Porcell, ja esmentada. I d’Escorca remarca la fortalesa que constitueixen les seves altes muntanyes, objecte d’un dels seus tractats, i l’abundància i bondat de les seves fonts, i sobretot, el Monestir de Lluc, cor espiritual de Mallorca, amb reproducció (ms. M) dels Privilegis e gràcies concedits a la iglésia de Nostra Senyora de Lluc.

Menció destacada mereix, en fi, l’Albufera d’Alcúdia, d’un circuit llavors d’unes tres llegües, de la qual dóna la relació de peixos i ocells que s’hi crien i dels ocells migratoris que en determinades èpoques de l’any hi fan estada, igual com Cristòfol Despuig ho va fer amb Delta de l’Ebre als seus Col·loquis, i Llorenç Palmireno de l’Albufera de València.¹⁰²

LA LLENGUA

El Llibre V ha estat ja estudiat des del punt de vista lingüístic. L’any 1916, que s’esqueien els tres-cents anys de la mort de Joan Binimelis, la Societat Arqueològica Lul·liana li dedicà, en el seu bolletí, una sèrie d’articles, entre els quals un estudi lingüístic del manuscrit Serra i Cortada fet per Antoni M. Alcover.¹⁰³ No repetiré, ací, doncs, la feina ja feta per Alcover, sinó que em limitaré a remarcar que es tracta d’un detallat estudi de la llengua de Binimelis en els seus aspectes lèxic, fonètic, morfològic i sintàctic, al qual remet en general l’estudiós que hi vulga aprofundir. Només destacaria que, al marge que moltes vegades té raó en la seva denúncia de castellanismes, lèxics o sintàctics en l’obra de Binimelis, en altres ocasions, també prou nombroses, denuncia com a castellanismes el que són en realitat llatinismes menys adaptats, com ara en el cas del manteniment en l’adaptació catalana de la vocal temàtica dels mots de la segona declinació presos al llatí.

L’estudi de Mn. Alcover no fa un apartat específic per al lèxic, bé que el tracta ara i adés en tot el treball i, en particular, en la morfologia de substantius i adjectius, i no s’està mai de blasmar, no sempre amb raó, qualsevol mot o construcció que considere afectat de castellanisme.¹⁰⁴

PROPOSTA DE STEMMA CODICUM

Després d’una exhaustiva anàlisi de les variants significatives dels manuscrits utilitzats, de la qual don una mostra en la Justificació del stemma codicum,¹⁰⁵ i amb les degudes reserves, perquè no he pogut ni volgut abastar totes les còpies existents, sinó que m’he cenyit a les que reput com a més representatives, gos aventurar el stemma codicum de la pàgina següent.

Essent A₁ l’autògraf en català de Binimelis acabat l’any 1595; A₂, la traducció al castellà que ell mateix enllestí l’any 1601, i X, una còpia desconeguda de la qual hauria copiat M, l’existència de la qual no és gens segura, insinuada només per dues variants textuals. Gràcies a la troballa del manuscrit BNE 10394 i a la col·lació d’aquest amb els mss. F i GT efectuada per Antoni Lluís Moll es pot assegurar que GT és en part còpia directa de l’autògraf castellà i i en part traducció del català.¹⁰⁶ El text BV de la Descripció de la illa de Mallorca és en part còpia de A₁ i en part retraducció al català a partir de GT.

LA PRESENT EDICIÓ

Aquesta edició crítica del Llibre V de la Història de Mallorca de Joan Binimelis es compon d’aquesta Introducció i de l’edició del text dels 38 capítols, seguida de la bibliografia essencial sobre Binimelis i la seva obra, i els índexs, que tot plegat constitueixen aquest llibre. En el disquet adjunt, el volum es complementa amb l’edició filològica de l’arquètipus del text de Binimelis en ortografia modernitzada, un suplement a la Introducció, que inclou: la justificació textual del stemma codicum, una glossa de l’estudi de la llengua en Binimelis d’A. M. Alcover i un glossari, i un suplement bibliogràfic que dóna compte de l’estat actual dels estudis historiogràfics del segle XVI als Països Catalans. El disquet comprèn també uns apèndixs: un treball meu sobre El marc geopolític i històric de Mallorca fins al segle XVI, i del Llibre IV: Iglésies i convents de la ciutat de Mallorca, que complementa el capítol IX dedicat al terme de la ciutat de Mallorca, i també Biografies de dos bisbes de Mallorca; De la contractació e comerci e gran riquesa que tingué Mallorca e com després arribà a tanta ruïna, i també: De la imposició dels drets e institució de la Consignació de Mallorca i, finalment, els índexs dels set llibres de la Història de Mallorca de Joan Binimelis.

CRITERIS D’EDICIÓ TEXTUAL

En aquesta introducció, he fet un assaig d’utilització d’un paradigma verbal apte per a l’estàndard català unificat, seguint, per a la primera persona del present d’indicatiu, la proposta del professor Gabriel Bibiloni,¹⁰⁷ i, per als temps de subjuntiu, les formes del català occidental, que foren les utilitzades arreu del domini linguístic fins al segle XIX, amb la sola restricció de preferir les formes enss- a les formes enr- per al pretèrit imperfet de subjuntiu.

Ja en un altre ordre de coses, he decidit també d’esmentar els nom dels reis de la Corona d’Aragó, fins als de la dinastia dels Àustria exclusivament, amb els numerals que ells mateixos utilitzaven, ço és els del Casal de Barcelona. Açò afecta els noms d’Alfons i Pere. Així el fill de Ramon Berenguer IV de Barcelona, príncep d’Aragó, és Alfons I d’Aragó (entenent per Aragó, com era habitual a Europa¹⁰⁸ des de la unió d’Aragó a Catalunya, no pas el Regne sinó la Corona), dit el Cast.¹⁰⁹ El fill d’aquest és Pere I d’Aragó, dit el Catòlic. El fill de Jaume I és Pere II d’Aragó, dit el Gran. El fill d’aquest és Alfons II d’Aragó, dit el Franc. El seu fill fou Alfons III d’Aragó, dit el Benigne, a qui succeí el seu fill Pere III, dit el Cerimoniós. El primer Trastàmara de nom Alfons fou Alfons IV d’Aragó, dit el Magnànim. Amb l’adveniment dels Àustria s’esdevé que el primer rei d’aquesta dinastia que regnà a la Corona d’Aragó fou el fill de Felip el Bell (ço és, el fill de Felip I de Castella, rei, aquest, que no regnà a Aragó) i de Joana I d’Aragó, Carles I d’Aragó (l’emperador CarlesV), el qual fou pare de Felip I d’Aragó (i II de Castella), dit el Prudent, al seu torn pare de Felip II d’Aragó (i III de Castella), dit el Piadós, que fou el darrer dels monarques d’Aragó que Binimelis conegué.

D’aquesta manera s’aconsegueix una única numeració per a l’àmbit nacional català, cosa que no és possible si referim els reis a cadascun dels estats catalans de la Corona, ço és el Principat de Catalunya, el Regne de Mallorca i el Regne de València. Per posar un exemple paradigmàtic de les confusions a què emmena la numeració pels diferents estats: El Pere III d’Aragó de la meva numeració passa a ser, al Principat, Pere III de Barcelona; al País Valencià, Pere II de València; i, a les Balears, Pere I de Mallorca (i, encara, a Aragó, Pere IV d’Aragó, el Cerimoniós). En suma: un ordinal diferent per a cada estat de la Corona!

Aquesta edició és basada, com he dit abans, en els manuscrits F, M, SC, SV, BV i LM, amb el recurs a la còpia castellana de GT quan m’ha semblat convenient.

Transcripció del manuscrit Fortuny. Entre les possibles còpies a elegir com a base de l’edició crítica del text de la Descripció m’he decantat per la més antiga de les que es conserven, ço és el manuscrit Fortuny, malgrat que entre elles reste força isolada i sense descendència de successives còpies (en contrast, per exemple amb el manuscrit Martorell). Té l’avantatge que és la còpia més completa: inclou el repartiment de la porció reial de Mallorca (cap. III), que les altres no fan o ho fan molt parcialment, i transcriu els privilegis reials concedits a Alcúdia en premi a la seva fidelitat al rei arran de la Guerra de les Germanies (cap. XIX). A més, és legible en tots els seus fulls de la Descripció, cosa que no es pot pas dir del Martorell. El manuscrit Serra i Cortada és més tardà i, a més, li manquen els fulls inicials. I el de la Biblioteca del Marquès de Vivot és còpia de l’autògraf català i en part traducció al català del castellà GT (massa allunyat, doncs, de l’autògraf català).

He efectuat una transcripció completa i seguida del manuscrit F. La transcripció de F l’he volguda fer literal, sense més canvis que els habituals en les edicions filològiques catalanes, ço és: regularització de u i v, i de i i j, quan m’han semblat mers grafismes llatinitzants sense repercussió en el pla fonètic; accentuació gràfica segons les normes actuals; normalització de l’ús de les majúscules i les minúscules segons els usos vigents avui; separació en mots, segons els usos actuals, dels que apareixen aglutinats, amb ús de l’apòstrof i el guionet en els casos pertinents, i recurs al punt volat quan en l’aglutinació hi ha hagut pèrdua de lletres, i les regles de l’apòstrof no hi donen solució. En la resta de casos, respecte absolut a la literalitat. Hem fet ús de claudàtors angulars (<...>) per a indicar que el text que hi és comprès és escrit demés; i claudàtors d’angles rectes ([...]) per a suplir les lletres o mots que no hi són i és evident que hi haurien de ser.

Criteris de selecció de les variants. He recollit en nota a peu de plana totes les variants amb transcendència fonètica de tots els manuscrits utilitzats en aquesta edició respecte de la lliçó de F. Açò ha estat necessari per tal de deixar fora de l’aparat una quantitat enorme de meres variants gràfiques que en definitiva no eren variants en el pla oral, tenint en compte, fins on m’ha estat possible, les característiques dialectals mallorquines de l’època, per exemple la confusió plenament consolidada al segle XVI de a i e àtones en e neutra (molts de pics transcrita per a o per e en els manuscrits, sense cap regla fixa, en els manuscrits en qüestió, que regesca aquest punt), la distinció de o i u àtones, general a Mallorca fins avui, excepte a la Vall de Sóller, però amb confusió a tot Mallorca en u ja des del segle XV quan la o es troba en hiat o davant una labial sonora (ubac, ubert, umet) o quan en el mateix mot hi ha una i o una u tòniques subsegüents (cullita, Custitx); caiguda ja antiga en la pronúncia de lar etc.

De tota manera, m’he reservat la facultat de recollir les variants merament gràfiques que he considerat interessants per un motiu o altre, per exemple quan assenyalen la forma ortogràficament correcta enmig del desori general en els altres manuscrits, o, també, en el cas de les variants gràfiques de topònims, per l’interés especial que tenen amb vista a l’establiment de llur forma normalitzada.

Comptat i debatut, cal tenir present que, en general, l’interés d’aquestes variants merament gràfiques, que apareixen amb una freqüència enorme, és limitat, a part el ja esmentat de confirmar aquestes confusions ortogràfiques conseqüència de les neutralitzacions del vocalisme àton. Per acabar-me de decidir a fer-ho, no és negligible el fet que, si les hagués recollides, s’hauria disparat el volum de l’aparat crític en un grau inassumible. Només amb les variants amb entitat fonètica, de caire dialectal, lèxic, morfològic, o sintàctic, degudes a la modernització o a mallorquinització, o a variants estilístiques o a notícies incorporades pel copista etc., el nombre total de variants recollides en l’aparat supera les onze mil.

CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ DE LES VARIANTS

La transcripció de les variants, en nota a peu de plana, és del tot literal, ço és: sense canviar una lletra per una altra, ni posar accents gràfics als mots que segons les regles actuals n’haurien de portar, i respectant la partició en mots de cada manuscrit, incloses les aglutinacions indegudes entre mots contigus que hi puga haver o els trencaments erronis d’un sol mot en dues o més parts si és que així hi apareixen. Només m’he permès de regularitzar, quan m’ha semblat del tot necessari, l’ús de les majúscules i minúscules.

El punt d’inserció de la crida de la variant recollida en nota és: a) immediatament abans del mot on es reprèn la identitat textual; o b) al final del paràgraf en el cas que la variant en qüestió afecte tot el paràgraf o la seva major part. Aquest darrer cas es dóna, sobretot, en les variants dels manuscrits BV i LM, entre els capítols dedicats a Puigpunyent i Estellencs i el dedicat a Alcúdia inclusivament (ps. 45-133 de BV, que corresponen als fulls 63r.-145u. de F).¹¹⁰

Inserció de la crida d’una variant textual (a)

Ms. F, f. 150u.17	cala del Freu, que totas ab tot* que no mols** grans
Ms. M, f. 137r.34-35	cale del Freu, que totes ab tot que no molt grans
Ms. SC, f. 102u.8-9	Cale del Freu, que totes ab que no molt grans
Ms. SV, f. 184.16	cala del freu, que totas encare que no molt grans
Ms. BV, f.139.27-28	Cala del freu, que totes, ab tot que no molt grans
Ms. LM, f. 201.21-22	Cala del freu, que totas ab tot que no molt grans

On el punt d’inserció és assenyalat amb asteriscs en el ms. F i la variant és assenyalada en cursiva als manuscrits que fan la variant.

Inserció de la crida d’una variant textual (b)

Ms. F, f.113r.-113u.

Y peleant d’esta manera, valarosament, perseguiren als moros fins a treure’l<l>s de la vila, y matarenne passats de 50, que restaren en terra, juntament ab tres que·n prengueren vius. D’esta manera los pollensins (que no foren més de 30 hòmens mal armats) perseguiren als 1.500 moros fins a un pas de una montañe prop de la mar, y, vahent ells que los christians eren tan pochs, y que de tan poca gent fugien, volgueren arrematre contra de ells, y, vahent que los christians esperaven, tingueren por que no·ls fossen ¶113u. armada alguna selada, giraren a la volta de la mar, perseguintlos tot temps, los christians, fins a l’embercar.

Ms. LM, f. 162.7-15 / Ms. BV fs. 208.17-209.1

Vehent [Vahent BV] los turchs desde un lloch eminent que [q.e BV] los christians eran tants pochs, volgueran dar sobre de ells, pero los christians, posats a punt, los aguardaven, y, com los turchs vesan que [q.e BV] los christians no fugien, antes be los esperaven para combater [combatrer BV], pensaren que [q.e BV] los havian parat alguna emboscada [emboscade BV], y, girant [girantlos BV] las espaldes [espallas BV], seguiren el cami de la marina, perseguintlos sempre aquells pochs pollensins fins que [q.e BV] los feran embarcar [ambarcar BV].

Per motius d’estalvi d’espai, solc agrupar aquesta mena de variants b, en una sola crida al text del ms. F, i amb nota corresponent a peu de plana, donant compte, açò sí, entre claudàtors, de les variants que hi puga haver entre els manuscrits que fan la variant, normalment els BV i LM.

En el cas de variants respecte de F que constitueixen per elles mateixes capítols, com el dedicat pel manuscrit SV al terme de Sencelles, o tot un apartat, com el dedicat pel manuscrit M als Privilegis de la Iglésia de Nostra Senyora de Lluc, llur introducció en la transcripció del manuscrit F no es fa per mitjà de crida i nota a peu de plana, sinó per la indicació del canvi de manuscrit en el text principal de F, mitjançant la sigla entre claudàtors del manuscrit la variant del qual s’incorpora precedint el text de la variant. Un cop acabada la variant, la sigla de F entre claudàtors assenyala la represa de la transcripció a partir d’aquest manuscrit.

Abast textual de la variant. El text de la variant substitueix el mot de F que porta la crida en tots els casos (cas a). Així, en el cas de l’exemple citat en el quadro Inserció de la crida d’una variant textual (a): el mot mols del ms. F, porta la crida per a indicar que és substituït pel mot molt dels mss. M, SC, SV, BV i LM, segona de les variants d’aquest passatge (**).

Si, a més de substituir aquest mot, en substitueix d’altres de precedents (cas b), llavors el text de la variant inclou normalment el darrer mot comú a F i al manuscrit que fa la variant, just abans de l’inici d’aquesta (en el cas de l’exemple, el mot totes de la primera (*) de les variants respecte de F dels manuscrits SC i SV).

Abast textual de la variant (cas b)

Ms. F, f. 113u.8-9	de. Desta vinguda tan impensade dels cossaris, y,* descuit tan gran que tingueren los Pollen-
Ms. SV, f. 154.5-7	da. De esta vinguda dels moros tan impensada, y del descuit tan gran que tingueren los pollen-

Assenyal, en el quadro precedent, en cursiva l’abast textual de la variant de SV respecte de F, i amb asterisc, el punt d’inserció en F de la crida de la variant.

Quan recull una variant textual respecte de F, solc donar, bé que no sempre, l’equivalent en tots els altres manuscrits, encara que entre ells no hi haja sinó meres variants gràfiques respecte del manuscrit F.

BLIOGRAFIA¹

AGUILÓ ADROVER, Cosme, Mapa toponímic de sa Dragonera, 1982.

— Mapa toponímic de l’Arxipèlag de Cabrera, 1980.

AGUILÓ, Tomàs, «¿Quién fue el primer cronista del Reino de Mallorca?», Museo Balear (1877).

ALCOBERRO, Agustí, Identitat i territori. Textos geogràfics del Renaixement, «Col·lecció Escolis», 7, Vic, EUMO, 2000, 237 pp.

ALCOVER, Antoni Maria, «De quina vila era el Dr. Binimelis?», BSAL, vol. XVI (1916), pp. 221-222.

— «Més sobre la redacció catalana de l’Història de Mallorca del Dr. Binimelis», BSAL, vol. XVI (desembre 1916), p. 223.

— «La llengua catalana dins l’Història de Mallorca del Dr. Mn. Juan Binimelis», BSAL, XVI (1916-1917), Ciutat de Mallorca (1917), pp. 192-211.

— «Història de Mallorca del Dr. Mn. Juan Binimelis. Allò que queda de la redacció catalana segons el codi Serra Cortada», BSAL, XVI (1916-1917), Ciutat de Mallorca (1917), pp. 211 i ss., 266 i ss., 329 i ss., 343 i ss.. 377 i ss., i XVII (1918-1919), Ciutat de Mallorca (1919), 130 i ss., 149 i ss, 168 i ss., 187 i ss.i 212 i ss.

— i Francesc de B. MOLL, amb la col·laboració de Manuel SANCHIS GUARNER i Anna MOLL MARQUèS, Diccionari català-valencià-balear (DCVB), Palma de Mallorca, Editorial Moll, 1930-1962. 10 volums.

ALSINA, Claudi, Gaspar FELIU i Lluís MARQUET, Pesos, mides i mesures dels Països Catalans, «Biblioteca de Cultura Catalana», 67, Barcelona, Curial, 1990, 431 pp. ANYÉS, Joan Baptista, Obra catalana, a cura de Max CAHNER, «Autors Catalans Antics», 4, Barcelona, Curial, 1987, 157 pp.

— Obra profana. Apologies, València 1545 [sic per 1543], amb una Introducció d’Eulàlia DURAN; edició del text llatí i traducció catalana de Martí DURAN, Lleida, Universidad Nacional de Educación a Distancia / Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 2001, 448 pp.

BALLESTER, Julià, Mapa de la isla de Mallorca (MIM), Palma 1785, gravat per Josep

Montaner i patrocinat pel cardenal Antoni DESPUIG i DAMETO, cardenal, el qual afegí a l’orla una notícia històrica dels pobles de Mallorca, per la qual cosa és conegut per Mapa del cardenal Despuig.

BARCELÓ, Miquel, «De toponímia tribal i clànica berber a les Illes Orientals d’al-Andalus», SOBI, X (1982), pp. 42-46.

BINIMELIS, Joan, Nueva historia de la isla de Mallorca y de otras islas a ella adyacentes. Compuesta por el Dr. Juan Binimelis, natural de Mallorca, dirigida a los Ilustres Señores Jurados del Reino de Mallorca. Año 1593. Palma de Mallorca, La Última Hora, 1927, 5 volums.

— D’una rebel·lió e germania que es commogué en Mallorca per la gent baixa e servil, dins E. DURAN, «Joan Binimelis i la Guerra de les Germanies», Randa, 12 (1981), pp. 89-123. És un fragment del Llibre VII de la seva Història general del Regne de Mallorca.

BOFARULL, Pròsper de, Liber partitionis Regni Maiorice (any 1232), CODOINACA, XI (1856), pp. 1-141 (RMl). Edició del còdex llatí del Llibre del Repartiment de Mallorca dipositat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

BOVER, Joaquín María, Biblioteca de escritores baleares, Palma, Imprenta de P. J. Gela-bert, 1868, 2 vols. Ed. facsímil: Barcelona-Sueca, Curial, 1976.

— i Miguel MORAGUES, Historia general del Reino de Mallorca (Palma 1841), que al seu volum II, pp. 1.000-1.006, inclou la transcripció del Memorial o capbreu de ço que fou del noble Gastó de Bearn, e és a Sóller, Canarossa, e el terme de la ciutat y illa de Mallorca (Mem. G. de B.). El document avui és perdut. G. Rosselló Bordoy apunta la possibilitat que, cas que hagués estat en mans de Bover, es trobe avui a Madrid, entre els papers del fons Gayangos de la Biblioteca Nacional o de la Real Academia de la Historia.

CAIMARI, Andreu, El Rd. P. Fr. Rafel Serra, observant de Mallorca (1536-1620). (1921).

CHABÁS, Roc, «Descripción del Reino de Valencia», El Archivo, IV (1890), pp. 373-388.

CONTRERAS MAS, Antonio, «Geografía y medicina en el Renacimiento mallorquín: El historiador Joan Bautista Binimelis», BSAL, any CIX, núm. 847, tom XLIX, tercera època, In memoriam Llorenç Pérez Martínez (1928-1992), Palma de Mallorca (1993), pp. 451-484.

COROMINES, Joan, Estudis de toponímia catalana (ETC), «Biblioteca Filològica Barcino», Barcelona, Editorial Barcino, 1965-1970, 2 volums.

— Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECLC), amb la col·laboració de Joseph GULSOY i Max CAHNER; Índex de Joan FERRER, Josep FERRER i Joan PUJADAS, Barcelona, Curial Edicions Catalanes, Caixa de Pensions «La Caixa», 1980-2001, 10 volums.

— i Josep MASCARó PASSARIUS, «Aproximació a la toponímia mossàrab balear», SOBI, X (1982), pp. 29-41.

— Onomasticon Cataloniae, amb la col·laboració de Max CAHNER, Joan FERRER, Josep GINER, Joseph GULSOY, Josep MASCARó, Philip D. RASICO, i Xavier TERRADO, Barcelona, Curial Edicions Catalanes, Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona «La Caixa», 1989-1997, 10 volums.

DURAN, Eulàlia, «Joan Binimelis i la Guerra de les Germanies», Randa, 12 (1981), pp. 89-123, on fa l’edició d’un fragment del Llibre VII de la Història general del Regne de Mallorca de Binimelis, llibre dedicat a les Germanies, que comprèn De una rebel·lió e jermenia que·s commogué en Mallorca per la gent baxa y sivil, segons la còpia més antiga conservada en català de l’obra, ço és la de Jordi Fortuny de Roesques.

— «Introducció» a l’edició de Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfol Despuig, edició a cura d’Eulàlia Duran, «Biblioteca Torres Amat», 12, Barcelona, Curial, 1981, pp. 9-47.

— Les Germanies als Països Catalans, «Documents de Cultura», 17, Barcelona, Curial, 1982, 438 pp. + un desplegable amb la cronologia dels fets esdevinguts entre el 22 de juliol de 1519 i el 7 de març de 1523 als regnes de València, Mallorca, Principat de Catalunya, Aragó i Castella.

— «Joan Binimelis i la seva Història de Mallorca», Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, XLIX (1993), pp. 485-496. Text de la conferència pronunciada per l’autora el 27 d’octubre de 1993 al Club «Diari de Mallorca» de Palma. Reproduït dins Joan Binimelis, historiador de Mallorca (1539-1616), IV Centenari de la redacció de la Història del present Regne de Mallorca (1593), Palma de Mallorca, Societat Arqueològica Lul·liana, Museu de Mallorca 1994 i també dins E. DURAN, Estudis sobre cultura catalana al Renaixement, València 2004, pp. 539-556.

ENSENYAT PUJOL, Gabriel, «Quina acceptació tengué la Història del Regne de Mallorca de Joan Binimelis?», BSAL, any CIX, núm. 847, tom XLIX (1993), pp. 498-510.

FUSTER, Joan, Nosaltres els valencians, «Llibres a l’Abast», 1, Barcelona, Eds. 62, 1962. GALLEGO SALVADORES, Jordán i Amparo FELIPO ORTS, «Grados concedidos en Valencia entre 1526 y 1561», Analecta Sacra Tarraconensia, vol. 55-56 (1982-1983).

— «Grados concedidos por la Universidad de Valencia, entre 1562 y 1580», Analecta Sacra Tarraconensia, vol. 60 (1986), pp. 5-151.

GARCÍA BALLESTER, Luis, Alma y enfermedad en la obra de Galeno, València-Granada 1971.

— «Las obras médicas de Luis Collado», Asclepio, XXIII (1971), pp. 263-270. GIL, Pere, Libre primer de la historia Cathalana en lo qual tracta de Historia o descripció natural, ço es de cosas naturals de Cathaluña (Barcelona, 1949), dins Josep IGLéSIES, Pere Gil, S. I., i la seva geografia de Catalunya, Barcelona 1949, reeditat, amb un estudi introductori de Joan VILà-VALENTí, el 2002 per la Societat Catalana de Geografia, de l’Institut d’Estudis Catalans.

Gran Enciclopèdia catalana (GEC), Barcelona, Edicions 62 –vols. 1 i 2, dir. Jordi CARBONEL– i ECSA –vols. 3-15, dir. Joan CARRERAS i MARTí–, 1970-1980.

Gran Enciclopèdia de Mallorca (GEM), dirigida per Miquel DOLç, Palma, Promomallorca SA, 1988-1991, 19 volums. Patrocinada pel Consell Insular de Mallorca. Hom n’ha publicat 3 apèndixs.

IGLÍSIES, Josep, Pere Gil, S. I., i la seva geografia de Catalunya. Seguit de la transcripció del Libre primer de la historia Cathalana en lo qual tracta de Historia o descripció natural, ço es de cosas naturals de Cathaluña, Barcelona 1949, reeditat, amb un estudi introductori de Joan VILà-VALENTí, el 2002 per la Societat Catalana de Geografia, de l’Institut d’Estudis Catalans.

JAUME I, Bernat DESCLOT, Ramon MUNTANER i PERE III, Les quatre grans cròniques. Revisió del text, pròleg i notes per Ferran SOLDEVILA, Barcelona, Editorial Selecta, 1971.

LAGUNA, Andrés, Acerca de la materia medicinal y de los venenos mortíferos / Pedacio Dioscorides anazarbeo; traduzido de lengua griega en la vulgar castellana & illustrado con claras y substanciales annotaciones ... por el doctor Andrés de Laguna, Salamanca, Mathias Gast, 1566.

LAÍN ENTRALGO, Pedro, Historia de la medicina moderna y contemporánea, Barcelona 1963.

LLABRÉS, Gabriel, «Testament del Dr. en medicina Joan Binimelis, prevera», BSAL, XVI (1917), pp. 182-192.

— «Biografía del Dr. Juan Binimelis, historiador (1538-16 enero 1616)», BSAL, vol. XVI, Palma (desembre de 1916), pp. 216-220.

LLABRÉS BERNAL, Juan, «Índice de algunos papeles referentes a Baleares que se conservan en el Archivo Histórico y Biblioteca Nacional de Madrid», BSAL, segona època, anys LI-LII, 1935-1936, tom XXVI (1954).

LLAGOSTERA FERNÁNDEZ, Antoni, Pàgina personal /2: <http://usuarios.es/allagostera/index02.htm>.

LLAUGER ROSSELLÓ, Joan Antoni, Antoni ORDINAS GARAU i Hermínia PLANíCIA GILI, Nomenclàtor de la toponímia major de les Illes Balears, Palma, Govern Balear, Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears, 2007.

LLITERAS, Lorenzo, Artà en el siglo XIV. Capdepera, Son Servera y Sant Llorens. Estudio y documentos, Palma de Mallorca, Gràfiques Miramar, 1971.

LLOMPART, Gabriel, «Registro de los cartógrafos medievales activos en el puerto de Mallorca», Anuario de Estudios Medievales, 27/2, Barcelona, CSIC (1997).

LLUÍS SALVADOR D’ÀUSTRIA-TOSCANA, Die Balearen in Wort und Bild geschildert (‘Les Balears descrites per la paraula i la imatge’), Leipzig, Brockhaus, 1869-1891, 7 volums: Les antigues Pitiüses (volum I, 1869, 309 pàgines), Mallorca (primera part, volum II, 1871, 665 pàgines), Mallorca (segona part, volum III, 1880, 931 pàgines), Mallorca (tercera part, volum IV, 1882, 309 pàgines), Mallorca (quarta part, volum V, 1884, 799 pàgines), Menorca (primera part, volum I, 1890, 595 pàgines) i Menorca (segona part, volum II, 1891, 463 pàgines). N’hi ha diverses traduccions castellanes fragmentàries del segle XIX, i completa ja al segle XX, i també en català (1985-1992).

— Torres y atalayas de Mallorca, Palma 1983.

LÓPEZ, Tomás, Mapa de la isla de Mallorca y de la de Cabrera (Madrid 1773). Mapa provincial 1:200.000 Baleares, 3a. ed., Madrid, Instituto Geográfico Nacional, 1986.

Mapa topogràfic de les Illes Balears 1:25.000 de Mallorca. Topografia bàsica (MTB), 6a impressió, Palma, Govern de les Illes Balears, Conselleria d’Obres Públiques, Habitatge i Transports, novembre 2000.

MARTÍ ESCAYOL, Antònia, La construcció del concepte de natura a l’edat moderna. Natura, cultura i identitat en el pensament català dels segles XVI i XVII, tesi doctoral, Bellaterra, Facultat de Lletres, Universitat Autònoma de Barcelona, 2004.

MASCARÓ PASSARIUS, Josep, Mapa general de Mallorca (MGM) (1952-1962). Cit. per la 3a edició de V. Colom R., Palma de Mallorca, Bahía Industria Gráfica, 1999.

— vegeu Joan Coromines.

MATEU BELLÉS, Joan F., «Una corografia de la ciutat i Regne de València a la Crónica de Viciana (1564-1566)», Saitabi, 51-52 (2001-2002), pp. 203-244.

MATEU MAIRATA, Gabriel, Obispos de Mallorca, Palma 1985.

MATTIOLI, Pietro Andrea, Petri Andreae Matthioli Medici Senensis Commentarii, in Libros sex Pedacii Dioscoridis Anazarbei, de Materia Medica, Adjectis quam plurimis plantarum & animalium imaginibus, eodem authore, dits Commentarii Venècia, 1554.

Lluís MOLL BENEJAM, Antoni, «La Història general del Regne de Mallorca de Joan Binimelis: entre el patronatge municipal i l’eclesiàstic», dins Actes del I, II i III Col·loquis sobre art i cultura a l’època del Renaixement a la Corona d’Aragó. Tortosa 1996-1999), Tortosa, Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre, 2000, pp. 317-324.

— «La geografia renaixentista en la Història general del Regne de Mallorca de Joan Binimelis», Recerques, 40 (2000), pp. 117-134.

— «El procés de substitució de la llengua literària al Renaixement tardà: les traduccions al castellà de la Història de Mallorca de Joan Binimelis», dins Actes del Tretzè Col·loqui Internacional de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Universitat de Girona, 8-14 de setembre de 2003, vol. I (en premsa), «Biblioteca Abat Oliba», 273, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006, pp. 267-280.

MUNAR i OLIVER, Gaspar i Ramon ROSSELLó VAQUER, Història de Porreres. Des dels temps prehistòrics fins al segle XVI, Palma de Mallorca, Gràfiques Miramar, 1977.

MUNTANER, Ramon, vegeu Jaume I.

MUNYÓS, Jeroni, Descripción de los términos del Reino de Valencia, vegeu Roc CHABáS, «Descripción del Reino de Valencia», El Archivo, pp. 373-388.

— Introducción al tratado de astronomía y geografía, ed., transcr. i trad. de Víctor NAVARRO BROTONS, València, Consell Valencià de Cultura, 2004.

— «Comentarios al Segundo Libro de la Historia Natural de Plinio», dins V. NAVARRO i E. RODRíGUEZ, Matemáticas, cosmología y humanismo en la España del siglo XVI. Los Comentarios al Segundo Libro de la Historia Natural de Plinio de Jerónimo Muñoz, València, Instituto de Estudios Documentales e Históricos sobre la Ciencia, Universitat de València, CSIC, 1998.

— «Institutiones aritmeticae», dins V. NAVARRO i E. RODRíGUEZ, Matemáticas, cosmología y humanismo en la España del siglo XVI. Los Comentarios al Segundo Libro de la Historia Natural de Plinio de Jerónimo Muñoz, València, Instituto de Estudios Documentales e Históricos sobre la Ciencia, Universitat de València, CSIC, 1998.

MUT ARMENGOL, Vicente, Historia del Reyno de Mallorca (1650), 2 volums. N’hi ha reedició, corregida, de l’any 1841. És la continuació de l’obra de Joan Dameto Historia del reyno baleárico.

MUT CALAFELL, Antoni i Guillem ROSSELLó BORDOY, La Remembrança de Nunyo Sanç. Una relació de les seves propietats a la ruralia de Mallorca, Palma de Mallorca 1993, edició facsímil, transcripció i comentari de la Remembransa de tot quant à lo sennor do Nuno en la isla de Maiorcas deus la guide de honos foras de la uilla de profert et de terras et los noms de las alcarias et de las juuadas y acaba la darrera et fratris petri priora, dins Inuentarium memorialium, regestorum instrumentorumque omnium et aliarum scripturarum, librorum ac rerum in Regio Archyuo Barcinone reconditarum, redactat entre 1584 i 1590 per Bernat Macip, notari públic de Barcelona, per ordre de Felip I d’Aragó.

NAVARRO BROTONS, Víctor i E. RODRíGUEZ, Matemáticas, cosmología y humanismo en la España del siglo XVI. Los Comentarios al Segundo Libro de la Historia Natural de Plinio de Jerónimo Muñoz, València, Instituto de Estudios Documentales e Históricos sobre la Ciencia, Universitat de València, CSIC, 1998.

PÉREZ MARTÍNEZ, Lorenzo, Las visitas pastorales de don Diego de Arnedo a la diócesis de Mallorca, Palma de Mallorca 1963-1969.

— «Relaciones de causas de fe de la Inquisición de Mallorca», Fontes Rerum Balearium, 1, vol. II (1978), pp. 224-226.

PONS PONS, Guillermo, «La reforma eclesiástica en Mallorca durante el pontificado de D. Juan Vich y Manrique de Lara (1573-1604)», Anthologia Annua, XVI (1968), pp. 175-325.

— «El colegio de jesuitas de Mallorca y el obispo Vich y Manrique de Lara», Archiuum Historicum Societas Iesu, 80, any XL (1971), p. 437.

POVEDA i SÁNCHEZ, Àngel, «Aigües i corrents d’aigua a la toponímia de Mayūrqa segons el Llibre del Repartiment», SOBI, X (1982), pp. 47-57.

ROSSELLÓ BORDOY, Guillem, El Islam en las Islas Baleares. Mallorca musulmana según la Remembrança... de Nunyo Sanç y el Repartiment... de Mallorca (MM), Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2007. 495 pp.

— i Nicolau ROSER NEBOT, Crònica àrab de la conquesta de Mallorca. Edició i estudi de Muhammad ben Ma’mar, Palma, Universitat de les Illes Balears, 2008, edició en català de la crònica d’IBN AMIRA Kitāb Raih Mayūrqa (1229-1231), sobre la conquesta de Mallorca per Jaume I.

— i Pere SALAS VIVES, «El barroc a Pollença. Noticiari de la història de Pollença», Temes Pollencins, 6 (Pollença 2001).

ROSSELLÓ i VERGER, Vicenç M., Cartes i atles portolans de les coleccions espanyoles, dins Portolans procedents de coleccions espanyoles. Segles XV-XVII, Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, 1995.

— L’Albufera de València, Barcelona, PAM, 2006.

— Les Illes redescobertes, Barcelona, PAM. 2006.

— Cartografia històrica dels Països Catalans, València, Publicacions de la Universitat de València-Institut d’Estudis Catalans, 2007.

ROTGER y CAPLLONCH, Mateo, Historia de Pollença [fi del segle XIX], 3 volums. N’hi ha dues reedicions, patrocinades per Sa Nostra el 1967 i el 2004.

SERRA DE GAYETA, Francesc, Programa de la Patrona, Pollença, Ajuntament de Pollença, 1978, reproduït en Francesc SERRA DE GAYETA i D’ASPRER, «L’historiador Joan Binimelis i el Metge Pontico», dins «Nova aportació a la història de Mallorca. Noticiari de la història de Pollença», Temes Pollencins, 7, Pollença (2005), pp. 205-208.

SOTO COMPANY, Ricard, Còdex català del Llibre del Repartiment de Mallorca «Fonts Documentals del Regne de Mallorca», 1, Ripollet-Barcelona, Conselleria d’Educació i Cultura del Govern Balear, 1984, edició del còdex del Llibre de Repartiment de Mallorca de l’Arxiu del Regne de Mallorca, núm. de registre R-18.

SUREDA MILAN, Antoni, <webs.ono.com/roja270904/texto.htm>.

VIDAL BENDITO, Tomàs, «La imatge cartogràfica de l’Illa de Menorca», Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 53-54 (desembre 2002), pp. 232 i ss.

— «Cartografia i cartògrafs a les Balears», dins Isabel MOLL BLANES i Josep Miquel VIDAL i HERNáNDEZ (dirs.), La Il·lustració, vol. III, Palma, Govern de les Illes Balears, Conselleria d’Economia, Hisenda i Innovació, 2008, pp. 307-362, de la Història de la ciència a les Illes Balears.

ZURITA, Jerónimo, Anales de la Corona de Aragón, Saragossa, Lorenzo Robles & Juan de Lanaja y Quartanet, 1610, 6 volums.

— Anales de la Corona de Aragón, Saragossa, Pedro Bernuz, 1562.

— Anales de la Corona de Aragón, Saragossa, Domingo de Portonariis, 1579: llibre I, caps. 3 i 9; llibre IV, cap. 60.

— Anales de la Corona de Aragón, a cura d’Antonio UBIETO et alii, València, Anúbar, 1967-1972, 3 volums.

— Anales de la Corona de Aragón, a cura d’Ángel CANELLAS LóPEZ, Saragossa, Fundación Institución Fernando el Católico, CSIC, 1967-1978, 9 volums.

¶ ¹ «De quina vila era el Dr. Binimelis?», Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, vol. XVI (1916), pp. 221-222. ¶ ² «Relaciones de causas de fe de la Inquisición de Mallorca», Fontes Rerum Balearium, vol. II, núm 1, pp. 224-226. ¶ ³ Antoni CONTRERAS MAS ha fet la fins avui millor síntesi biogràfica de Binimelis per al Diccionari de biblio grafia catalana (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2003), s. u. Joan Binimelis. ¶ ⁴ Lorenzo PéREZ MAR TíNEZ, «Relaciones de causas de fe de la Inquisición de Mallorca», Fontes Rerum Balearium, vol. II, núm 1 (1978), pp. 224-225. ¶ ⁵ Segons que es dedueix del codicil testamentari del 1612. ¶ ⁶ Vicenç Garcia morí l’any 1574 i testà davant el notari Miquel Pelegrí. En el testament llegà a Joan Binimelis les cases del Carrer de Sant Llorenç, de la parròquia de Santa Creu, i aquella on vivia, a la Costa de la Seu.

¶ ⁷ Calgué esperar a l’aprovació, el 1697, dels nous estatuts de la Universitat Lul·liana de Mallorca perquè s’hi impartissen els estudis de medicina. ¶ ⁸ Luis Collado fou una figura clau en la renovació dels estudis de medicina a la Universitat de València. La seva evolució envers el galenisme hipocratista es reflecteix en el seu llibre Ex Hipocratis et Galeni monumentis Isagoge (1561) i en els seus manuscrits. Deixeble de Vesali i professor en la Facultat de Medicina de València entre 1546 i 1584, fou aquests anys la màxima figura mèdica a la Universitat, i el principal responsable de la consolidació de l’escola anatòmica valenciana, i també de la seva ferma adhesió a les idees del seu mestre Vesali. Vegeu al respecte José María LóPEZ PIñERO, La Facultad de Medicina de la Universidad de Valencia. Aproximación a su historia, València, 1980, pp. 8 i ss. ¶ ⁹ Jordán GALLEGO SALVA-DORES i Amparo FELIPO ORTS, «Grados concedidos por la Universidad de Valencia, entre 1562 y 1580», Analecta Sacra Tarraconensia, 60, pp. 5-151. ¶ ¹⁰ G. LLABRéS, «Testament del Dr. en medicina Joan Binimelis, prevera», BSAL, XVI (1917), p. 178. ¶ ¹¹ An to ni Lluís MOLL BENEJAM, «La Història general del Regne de Mallorca de Joan Binimelis: entre el patronatge municipal i l’eclesiàstic», dins Actes del I, II i III col·loquis sobre art i cultura a l’època del Renaixement a la Corona d’Aragó. Tortosa 1996-1999, Tortosa, Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre, 2000, pp. 317-318. ¶ ¹² Segons Joaquim M. Bover, que pogué veure alguns autògrafs de Binimelis, el manuscrit d’aquesta obra que es conserva a la Biblioteca de Catalunya amb el núm. 1.477 és també del mateix autor, que hauria versemblantment participat en la representació i s’hauria copiat el text.

¶ ¹³ Cardano fou catedràtic de medicina a Pavia, la seva ciutat natal, i a Bolonya. El 1570, acusat d’heretgia, fou obligat a abjurar. Cardano, autor d’obres de tema mèdic, d’astronomia, física i matemàtiques, exercí una certa influència sobre Binimelis, el qual escriví, com ell, obres sobre les mateixes matèries.

¶ ¹⁴ El 21 de març. Aquest tractat és recollit en tot o en part als capítols XXXIX-LV del Llibre IV de la seva Història general del Regne de Mallorca. ¶ ¹⁵ Personatge clau en la vida de Binimelis, doncs, aquest Joan de Vic, valdrà la pena que m’ature un moment a donar les dades bàsiques de la seva vida i el seu entorn familiar. Nascut a Alzira l’any 1530 i mort a Tarragona el 1611, era el quart dels onze fills de Lluís (II) de Vic i Ferrer, baró de Llaurí, Beniomer, Benioquer i Matada, que fou camarlenc de Carles I, i de Maria Manrique de Lara i Fajardo, filla del comte de Paredes de Nava, membre, doncs, del distingit i influent llinatge dels Vic valencians. Joan, home de lletres i orientat per la família devers la carrera eclesiàstica, estudià a València llatí i humanitats, poc abans de l’estada de Binimelis a la ciutat. Cursà també estudis a la Universitat de Salamanca, on fou després catedràtic i rector. Felip I d’Aragó el nomenà després ambaixador a Roma, on també ho havia estat, entre 1507 i 1520, el seu avi, Jeroni de Vic i de Vallterra, pels mèrits del qual el papa Lleó X creà cardenal son germà Guillem Ramon (1517). L’any 1573 Joan de Vic fou nomenat bisbe de Mallorca, i l’any 1574 prengué possessió del càrrec. Aplicà a Mallorca la reforma tridentina i hi celebrà quatre sínodes. L’any 1604 va esser nomenat arquebisbe de Tarragona, càrrec que ocupà fins a la seva mort, esdevinguda l’any 1611. Bisbe, en tot cas, assenyaladament tridentí i contrareformista, el seu ideari i la seva actuació foren bàsics per a entendre el pensament i la futura actuació de Joan Binimelis. Pel que es refereix a la tasca pastoral del bisbe Joan de Vic, ha estat estudiada per Guillermo PONS PONS: «La reforma eclesiástica en Mallorca durante el pontificado de D. Juan Vich y Manrique de Lara (1573-1604)», Anthologia Annua, XVI (1968), pp. 175-325, i «El colegio de jesuitas de Mallorca y el obispo Vich y Manrique de Lara», Archiuum Historicum Societas Iesu, 80, any XL (1971), p. 437 i ss.¶ ¹⁶ Aquest inventari fou inclòs en el Capbreu d’Almoina, Palma 1981, publicat per Joan Rosselló Lliteras. ¶ ¹⁷ Llorenç Pérez Martínez, conferència citada; G. MATEU MAIRATA, Obispos de Mallorca, Palma 1985, p. 251. ¶ ¹⁸ Així al capítol XXXI del Llibre I de la seva Història, Binimelis escriu: «E peraquè estes coses que aquí [hi ha] escrites cada u millor les entenga e clarament les veja, he posada aquí la descripció de tota la illa de Menorca, ab les poblacions e llocs que aquí, en lo present capítol, havem discorregut» (F, f. 130r.), però en la versió en castellà consta l’aclariment: «La cual descripción tracé los años pasados estando en la isla con el ilustrísimo y reverendísimo Sr. D. Juan Vique, obispo de Mallorca, visitando la dicha isla.», Nueva historia de la isla de Mallorca, Palma, Impr. José Tous, 1927, t. I, p. 133, aclariment que Fortuny eliminà en la seva Història, sens dubte per evitar que es descobrís el frau de la seva falsa autoria. ¶ ¹⁹ Fou lloctinent general de Mallorca entre 1583 i 1594.

¶ ²⁰ El tema de la vinculació entre la identitat nacional i el coneixement i l’exaltació del propi territori en l’època del Renaixement ha estat objecte d’estudi per Agustí ALCOBERRO, en el seu llibre Identitat i territori. Textos geogràfics del Renaixement, «Col·lecció Escolis», 7, Vic, EUMO Editorial, 2000. Hi fa l’edició anotada de fragments de tema geogràfic de les obres de Joan Margarit, Martí de Viciana, Joan Binimelis, Pere Gil, Gaspar Escolano, Dionís Jeroni Jorba, Onofre Manescal, Jeroni Pau, Francesc Tarafa, Francesc Comte, Jeroni Pujades, Pere Antoni Beuter, Cristòfol Despuig, Miquel Agustí, Lluís Ponç d’Icard i Francesc de Gilabert.

¶ ²¹ Dates d’acabament, respectivament, del volum 1 (segons que consta en el títol) i del volum 3 i darrer (segons que consta en l’èxplicit). ¶ ²²Vegeu, infra, l’apartat, «La Història general del Regne de Mallorca» de Joan Binimelis, pp. 31-61. ¶ ²³ Lorenzo PéREZ MARTíNEZ, «Relaciones de causas de fe de la Inquisi ción de Mallorca (II)», Fontes Rerum Balearium, II. vol. I (1978), pp. 224-226, apud Gabriel ENSENYAT PUJOL, «Quina acceptació tengué la Història del Regne de Mallorca de Joan Binimelis?», Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, any CIX, núm 847, tom XLIX (1993), pp. 507-508, les dades del qual seguim per a la descripció del dit procés.

¶ ²⁴ Digué que «havia tenido necessidad para curarlas, de tocarlas el cuerpo y así las havía tocado muchas veces», si bé admet que «algunas veces las havía tocado más de lo que era necessario», L. PéREZ MARTíNEZ, op. cit., p. 226. ¶ ²⁵ Ibid., tom. I, pp. 257-304; II 1, pp. 201-228, II 2, pp. 357-372, II, 3, pp. 597-612; III, pp. 433-452. ¶ ²⁶ Aspecte tractat a fons per Gabriel ENSENYAT PUJOL, op. cit., pp. 497-510, el qual seguirem més avall en l’estudi de la valoració i la difusió de la Història del Regne de Mallorca.

¶ ²⁷ El 26 de gener de 1616 es reuneixen, a la casa de Binimelis de la ciutat de Mallorca, Gabriel Pasqual, procurador de Lleonard Fortesa, marmessor testamentari, el notari Bartomeu Barberà i els testimonis Joan Mateu i Antoni Ripoll per efectuar l’inventari dels béns del finat. El seu testament ha estat publicat per Gabriel LLABRÉS: «Testament del Dr. en medicina Joan Binimelis, prevera», BSAL, vol. XVI, Palma (desembre de 1916), pp. 177 i ss. i «Primer i segon codicils del (...) 12 juny 1612 y janer 1616)», ibid., pp.181-192. ¶ ²⁸ Possiblement el que féu ell mateix, pintat a l’oli per ell o per altri, planta de la ciutat, potser model de la d’Antoni Guerau. ¶ ²⁹ La planta de València de Manceli (1608), segons que em comunica V. M. ROSSELLó I VERGER, que l’estudia a les pp. 253 i 254, i el reprodueix a la p. 234 de la seva obra Cartografia històrica dels Països Catalans, València, Universitat de València, Institut d’Estudis Catalans, 2008. ¶ ³⁰ Eulàlia DU RAN, «Joan Binimelis i la seva Història de Mallorca», Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, any CIX, núm 847, tom XLIX (1993), pp. 485-496.

¶ ³¹ L’inventari no especifica els títols llevat de pocs casos i es limita a anotar «un llibre vell». ¶ ³² Els llibres de tema mèdic citats al testament de Binimelis han estat identificats i valorats en el documentadíssim treball d’Antonio CONTRERAS MAS, Geografía y medicina en el Renacimiento mallorquín: El historiador Joan Bautista Binimelis, BSAL, núm. 49 (1993), pp. 451-483. ¶ ³³ El nom és nicotiana. El nom científic del tabac és Nicotiana tabacum, planta que fou introduïda a Europa vers 1560. Era coneguda també per herba Sanctae Crucis o herba de Santa Creu, a causa que el nunci de Portugal, cardenal de Santa Creu, la introduí a Itàlia. El seu ús com a planta medicinal fou estudiat en primer lloc pel metge sivillà Nicolás Monardes l’any 1565 i en publicà un gravat. ¶ ³⁴ Aquest darrer text evoca l’obra hipocràtica De les ferides en el cap i potser n’és un comentari; s’és perdut, com la majoria de les obres mèdiques de Binimelis, de les quals no sabem ni el títol.

¶ ³⁵ Jeroni Munyós havia nascut a València, on es graduà en arts l’any 1537. Completà la seva formació en diverses ciutats d’Europa (en els seus manuscrits es confessa deixeble d’Oronce Finé, professor de matemàtiques al Col·legi de França, i de Gemma Frisius, metge i cosmògraf, professor de la Universitat de Lovaina). Es relacionà també amb Abraham Örtel, l’autor del cèlebre Theatrum Orbis Terrarum (vegeu Vicenç M. ROSSELLó i VERGER, Cartografia històrica dels Països Catalans,València, Publicacions de la Universitat de València, 2007, pp. 106-108). Devers 1555, tornà a València, on ocupà la càtedra d’hebreu a la Universitat (1563). Dugué a terme una gran renovació dels estudis de matemàtiques, astronomia, òptica i perspectiva, i geodèsia i cartografia. L’any 1578 acceptà la càtedra d’astronomia i matemàtiques de Salamanca, càtedra que ocupà fins a la mort, esdevinguda a Salamanca l’any 1591. Fou autor, a més, d’una Descripción de los términos del Reino de Valencia amb dades de les distàncies entre els llocs, i d’uncens, manuscrit que fou utilitzat per Örtel (vegeu Roc CHABÀS, «Descripción del Reino de Valencia», El Archivo, IV (1890), pp. 373-388); i també d’Institutiones aritmeticae, on tracta de les aplicacions de la trigonometria als càlculs astronòmics. ¶ ³⁶ Segons que em comunica el professor Vicenç M. Rosselló i Verger. Vegeu Vicenç M. ROSSELLó i VERGER, Cartografia històrica dels Països Catalans, València, Uni ver sitat de València, Institut d’Estudis Catalans, 2008, p. 234, on n’hi ha una reproducció. ¶ ³⁷Vegeu A. CONTRERAS MAS, «Geografía y medicina en el Re na cimiento mallorquín: El historiador Joan Bautista Bi ni melis», BSAL, 49 (1993), pp. 451-483. ¶ ³⁸ Sobre la longitud, remarca les dificultats que comporta el seu càlcul; pel que fa al càlcul de la lati tud esmenta, a més del quadrant, l’ús de la ballesta que fan els nave gants, i dóna regles per a calcular-la a partir de l’al tura del sol, i altres mètodes basats en l’ob servació dels estels. Descriu mètodes basats en els eclipsis lunars o en els moviments de la Lluna o els astres, tam bé el del transport horari, la invenció del qual atri bueix al seu mestre a Lovaina Gemma Frisius, i el de la determinació de distàncies i angles de posició o azimuts, descrit també per Frisius, qui en la seva obra Libellus de locorum describendum ratione explicà per primera vegada la tècnica de la triangulació geodèsica.

¶ ³⁹ J. M. BOVER, Biblioteca de escritores baleares, vol. I, Palma 1868, p. 103.

¶ ⁴⁰ J. M. BOVER, ibid.

¶ ⁴¹ Joaquín María BOVER, ibid., pp. 102-103.

¶ ⁴² Notícia recollida només pels mss. BV i LM. Vegeu la nota 67 del capítol XVII de l’arquètipus.

¶ ⁴³ Avui mss. ARM, SAL, 1-4.¶ ⁴⁴ He consultat sobre el mapa el professor Tomàs Vidal Bendito,estudiós de la cartografia balear, amb el resultat que descarta l’autoria de Binimelis del mapa adjunt al ms. SV, car és una còpia del mapa geològic aixecat per Della Marmora, de finals de segle XVIII, comunicació que agraesc com cal.¶ ⁴⁵Vegeu PICORNELL i col·laboradors (1986), p. 27. ¶ ⁴⁶ Informació que dec a l’amable comunicació del professor Tomàs Vidal Bendito.¶ ⁴⁷ Ms. Fortuny, Llibre I, cap. XXXI. f. 130r. N’he modernitzant l’ortografia i hi he aplicat els criteris seguits en l’establiment de l’arquètipus.

¶ ⁴⁸Tomàs VIDAL BENDITO, «La imatge cartogràfica de l’Illa de Menorca», Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 53-54 (desembre 2002), pp. 232 i ss. Vegeu, a més, Tomàs VIDAL BENDITO, «Cartografia i cartògrafs a les Balears», dins Isabel MOLL BLANES i Josep Miquel VIDAL i HERNáNDEZ (dirs.), La Il·lustració, vol. III, Palma, Govern de les Illes Balears, 2008, pp. 307-362, de la Història de la ciència a les Illes Balears. ¶ ⁴⁹ Pel que fa a la possible autoria de Binimelis del mapa de Menorca font del de Vic de Superna i de F. X. de Garma, he de remarcar l’estranyesa que em causa el greu error en que incorren aquests dos mapes respecte de l’orientació del principal accident coster de Menorca, ço és el Port de Maó, amb una desviació vers el S en sentit horari d’uns 40º. Se’m fa impossible de creure, després de comprovar la gran quantitat d’orientacions que Binimelis dóna, en la descripció de Mallorca, d’un accident qualsevol respecte d’un punt donat, i sobretot les orientacions (travessies) de les cales i ports de Mallorca, on es comprova l’ús sistemàtic de la búixola que en tals casos feia Binimelis.

¶ ⁵⁰ Possibilitat recollida per Vicenç M. ROSSELLó i VERGER, op. cit., pp. 177-180. ¶ ⁵¹ Vegeu, Vicenç M. ROSSELLó i VERGER, Cartografia històrica dels Països Catalans, València, Universitat de València, Institut d’Estudis Catalans, 2008, pp. 177-180. ¶ ⁵² Manuscrit localitzat per Llorenç Pérez Martínez. ¶ ⁵³ Ver semblantment relacionat amb els capítols XXXIX-L del Llibre V de la seva Història. ¶ ⁵⁴ Manuscrit localitzat per Llorenç Pérez Martínez. ¶ ⁵⁵ J. M. BOVER, Biblioteca de escritores baleares, vol. I, Palma, 1968, p. 103. ¶ ⁵⁶ En relació amb aquesta qüestió, Tomàs Aguiló s’interrogà, en un article («¿Quién fue el primer cronista del Reino de Mallorca?», Museo Balear, 1877), sobre si Binimelis havia rebut o no el títol de cronista del Regne de Mallorca, i conclogué la manca de constància documental de tal nomenament. Sia com se vulla, el cert és que el primer a ser nomenat cronista oficial del Regne de Mallorca fou Joan Dameto, però el qui primer escriví una crònica de Regne aquest no fou altre que Binimelis, amb títol de cronista o sense.

¶ ⁵⁷ Com es veu per exemple, en el sistema utilitzat per a la localització de pobles i viles, amb la referència de la distància expressada en llegües i milles de cada localitat a la capital del Regne, i també amb la relació d’afrontacions amb els termes veïns. També en els temes objecte de la seva atenció: jurisdiccions, parròquies i convents, demografia, dades econòmiques i històriques etc. Pel que fa a Viciana i la seva obra, vegeu Joan F. MATEU BELLéS, «Una corografia de la ciutat i Regne de València a la Crónica de Viciana (1564-1566)», Saitabi, 51-52 (2001-2002), pp. 203-244.

¶ ⁵⁸ Tomàs AGUILó, «¿Quién fue el primer cronista del Reino de Mallorca?», Museo Balear (1877). ¶ ⁵⁹ Ga briel ENSENYAT PUJOL, «Quina acceptació tengué la Història del Regne de Mallorca de Joan Binimelis?», BSAL, 49 (1993), pp. 498-510. ¶ ⁶⁰ De la Primera parte no es conserva cap exemplar, el Libro segundo és un nobiliari valencià, el Libro tercero, una descripció topogràfica de les ciutats del regne, i el Libro quarto, una descripció prou imparcial de la Germania valenciana. ¶ ⁶¹ Era fill del cavaller tortosí Joan Aldana, que es destacà militarment en les Guerres d’Itàlia, i era germà de Mateu Hanníbal Aldana, que era casat amb una filla de Cristòfol Despuig. Vegeu E. DURAN, «Introducció» a l’edició de Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig, Barcelona, Curial, 1981, p. 16.

¶ ⁶² Ms. BV, pp. 216-217. ¶ ⁶³ Per a fer-se càrrec d’una manera més detallada dels continguts dels set llibres de què es compon la Història general del Regne de Mallorca de Joan de Binimelis, hom pot consultar el darrer deIs apèndixs continguts en el disquet que acompanya aquest llibre, el qual apèndix reprodueix els índexs dels capítols de tots els llibres.

¶ ⁶⁴Vegeu supra nota 59.

¶ ⁶⁵ La qüestió del mecenatatge civil i eclesiàstic sobre Binimelis ha estat estudiada per Antoni Lluís MOLL i BENEJAM, «La Història general del Regne de Mallorca de Joan Binimelis: entre el patronatge municipal i l’eclesiàstic», dins Actes del I, II i III Col·loquis sobre art i cultura a l’època del Renaixement a la Corona d’Aragó. Tortosa 1996-1999), Tortosa, Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre, 2000, pp. 317-324. ¶ ⁶⁶ Les coses que en Mallorca s’havien seguit, a què al·ludeix el títol, conformen una sèrie de biografies de mallorquins destacats per llur saber o llur santedat. ¶ ⁶⁷ Ha estat objecte de l’única edició completa de l’obra feta fins avui: Nueva historia de la isla de Mallorca y de otras islas que a ella adyacentes. Compuesta por el Dr. Juan Binimelis, sacerdote, natural de Mallorca, dirigida a los ilustres jurados del Reino de Mallorca. Año 1593, Palma, La Última Hora, 1927, 5 vols.

¶ ⁶⁸ Escrites l’any 1586, romangueren inèdites fins a l’edició de Joan TRES: Francesc COMTE, Il·lustracions dels comtats de Rosselló, Cerdanya y Conflent, «Biblioteca Torres Amat», 16, Barcelona, Curial, 1995.

¶ ⁶⁹ Eulàlia DURAN, «Joan Binimelis i la seva història de Mallorca», BSAL, 49 (1993), pp. 492-493.

¶ ⁷⁰ Josep IGLéSIES, Pere Gil, S. I., i la seva geografia de Catalunya. Seguit de la transcripció del Libre primer de la historia Cathalana en lo qual tracta de Historia o descripció natural. ço es de cosas naturals de Cathaluña Barcelona, 1949, reeditat, amb un estudi introductori de Joan Vilà-Valentí, el 2002 per la Societat Catalana de Geografia, de l’Institut d’Estudis Catalans. ¶ ⁷¹ Té força interés el nou enfocament donat a l’estudi de les obres de descripció natural, geogràfica i moral del Principat de Catalunya als segles XVI i XVII (analitza les obres de Cristòfol Despuig, Lluís Ponç d’Icard, Pere Gil, Onofre Manescal, Francesc Gilabert i Esteve de Corbera, i els projectes per a la construcció del canal d’Urgell a l’època moderna), per Maria Antònia MARTí ESCAYOL, La construcció del concepte de natura a l’edat moderna. Natura, cultura i identitat en el pensament català dels segles XVI i XVII, tesi doctoral dirigida pel Dr. Antoni Simon i Tarrés, Facultat de Lletres, Universitat Autònoma de Barcelona, 2004.

¶ ⁷² Són citats explícitament al capítol XXXIV: «En los estims generals que es feren per orde del rei en la illa de Mallorca, fon estimada la vila de Santa Margarita e son terme 123.609 £, deduïts tots los càrrecs que sol fer». ¶ ⁷³ Que han estat publicats al BSAL, XV (1914).

¶ ⁷⁴ El lloc de la citació és donat pel nombre del capítol i la pàgina.

¶ ⁷⁵ J. M. BOVER, op. cit., vol. I (1868), s. u. Juan Bini me lis, p. 102b. ¶ ⁷⁶ A. M. ALCOVER, «De quina vila era el Dr. Binimelis?», BSAL, vol. XVI (1916), p. 221

¶ ⁷⁷Volum II (1904), p. 290. ¶ ⁷⁸ Antoni Lluís MOLL BENEJAM, «El procés de substitució de la llengua literària al Renaixement tardà: les traduccions al castellà de la Història de Mallorca de Joan Binimelis», dins Actes del Tretzè Col·loqui Internacional de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Universitat de Girona, 8-14 de setembre de 2003, vol. I, «Biblioteca Abat Oliba», 273, Barcelona, PAM, 2006, pp. 267-280.

¶ ⁷⁹ Datació congruent amb la notícia d’actualització afegida per Fortuny en el moment de fer la seva còpìa: «e vui és lo seu batliu fra Rafel Cotoner, natural de Mallorca, al qual per antiguitat li ha tocat e pervingut lo batliatge». Vegeu infra, cap. XVIII del Llibre V, De la vila e parròquia de Pollença, nota 82, p.656. ¶ ⁸⁰ BSAL, vol. XV, p. 357, i vol. XVI, pp. 222-223. ¶ ⁸¹ El prevere pollencí Bartomeu Martorell Riera fou beneficiat de la Seu de Mallorca, però residia a Pollença, d’on fou arxiver del Comú de Preveres. Membre d’una influent família pollencina de terratinents, els Martorell de l’Hort, en el conflicte successori a la mort de Carles II, es manifestà partidari del rei-arxiduc Carles III, connectant amb el sentir majoritari de les viles de la Part Forana. ¶ ⁸² Qui vulga aprofundir en la crònica pollencina afegida per Bartomeu Martorell a la còpia de l’obra de Binimelis, pot consultar Ramon ROSSELLó VAQUER i Pere SALAS VIVES, «El barroc a Pollença. Noticiari de la història de Pollença», Temes Pollencins, 6, Pollença (2001).

¶ ⁸³ En aquests fulls, sovint m’he hagut de valer de la confrontació amb els altres manuscrits per a poder conjecturar la lliçó de M. ¶ ⁸⁴ Juan LLABRéS BERNAL, «Índice de algunos papeles referentes a Baleares que se conservan en el Archivo Histórico y Biblioteca Nacional de Madrid», BSAL, segona època, anys LI-LII, 1935-1936, tom XXVI (1954).

¶ ⁸⁵ El còdex fou propietat del pollencí Sebastià Serra i Cerdà (1787-1863), canonge, que l’havia rebut d’un oncle del seu avi, frare dominicà que fou prior de Sant Domingo de Pollença; Sebastià el lliurà al seu germà Pere Josep Serra i Cerdà (?-1871), el qual el passà al seu fill Miquel Serra i Cabanellas, i aquest, al seu fill Pere Josep Serra i Cortada (Puerto Rico 1858-Inca 1928), que a divuit anys tornà a Mallorca i és la persona pels cognoms de la qual es coneix avui el manuscrit. Aquest fou heretat per la seva cosina i hereva Maria Ribas i Serra (1882-1972), la qual el llegà al seu fill Gabriel Siquier i Ribas, pare de l’actual propietari, Alexandre Siquier i Virgós (Inca 1948). Agraesc al Sr. Alexandre Siquier l’interés que posà en el manuscrit així que el rebé del seu pare, cosa que, com ell mateix explica en una lletra de 16 d’octubre de 2004 adreçada a Eulàlia Duran, el dugué a «intentar saber el que el seu pare li donava, així que va haver de fer «un curset de lectura de documents antics a l’Arxiu del Bisbat de Mallorca, allà al despatx del Dr. Joan Rosselló, l’arxiver». «Hi havia el quadre de Joan Binimelis (...)», i també les dades que ens ha lliurat sobre la propietat del còdex i altres qüestions connexes. Agraesc també, sobretot, les facilitats d’accés al manuscrit per al seu estudi amb vista a la present edició.

¶ ⁸⁶ Joan Serra i Ventaiol havia nascut a Alcúdia, es féu franciscà observant, ingressà al convent de Palma, i hi morí l’any 1726. ¶ ⁸⁷ El ms. SV, a la p. 222, afegeix la següent nota d’actualització: «Vuy, dia 1 7bre de 1720, viu en dita vila de Porreres ja molt vell, ple de dies y de virtuts. Supli[c]o a Déu Nostro S.^r que en la hora de la mort ly assistesca y fassa que muire en la seva gràcia, en premi de tant gran servici que ha fet a la Iglesia», la qual cosa indica que l’1 de setembre de 1720, Joan Serra i Ventaiol enllestia la còpia del capítol XXX (27 en la numeració de SV), De la vila de Porreras. ¶ ⁸⁸ Segons que consta al full 1, era del prevere beneficiat i vicari de l’església parroquial d’Inca doctor Gabriel Ramis i Alomar. Pervingué després a Antoni Furió, l’ex-libris del qual figura a la part interior de la portada. ¶ ⁸⁹ Al cap. XVIII, en parlar de l’església de Sant Jordi, el ms. BV afegeix la postil·la «És vui el batliu fra Ramon de Verí, natural de Mallorca». Vegeu cap. XVIII, nota 82, p. 656.

¶ ⁹⁰ Del manuscrit BV, Gabriel Llompart en dóna una breu referència en Una Santa Faz bajomedieval de tradición edessena en Palma de Mallorca, Valladolid, 1969, p. 232. ¶ ⁹¹ Dec la coneixença de les dades de lloc i any de naixença i mort de Lambert Mata a Antoni LLAGOSTERA FERNáNDEZ, Pàgina personal /2, <http://usuarios.es/allagostera/index02.htm>.

¶ ⁹² Vegeu Antoni Lluís MOLL BENEJAM, op. cit.

¶ ⁹³ Es redueix a un resum del capítol XVIII del Llibre V, dedicat a la vila de Pollença, titulat Breu resum de la història de la villa de Pollensa. Al full 65u. hi ha l’anotació següent: «Tot esto és tret de la història de Mallorca composta per Binimelis». El resum és una còpia, parcial però prou fidel, del capítol corresponent a Pollença del manuscrit de Serra i Ventayol, amb una interpolació de notícies referents a Pollença, posteriors a la redacció de Binimelis, i una notícia final referida a la fundació l’any 1576 del Convent de Predicadors de Manacor, notícies totes extretes també de SV. La còpia és de la primera meitat del segle XIX, ocupa només 6 fulls (60-65; de petit format, però escrits sense deixar marge), a la fi d’un volum miscel·lani fet de petits opuscles juxtaposats que formà part de la biblioteca particular de Bofill i Matas, la qual fou llegada a la Biblioteca de Catalunya. ¶ ⁹⁴ És una còpia en català, feta al segle XIX, dels primers fulls del Llibre I.

¶ ⁹⁵ Santa Margalida és terme riberenc a la Badia d’Alcúdia, per la qual cosa s’hauria d’haver col·locat entre els d’Alcúdia i Artà, però només els mss. BV i LM alteren l’ordre assenyalat per a poder seguir l’ordre que li correspon com a municipi coster. ¶ ⁹⁶ L’únic manuscrit que recull un capítol per a Sencelles és el SV, que el dóna al f. 490, després dels capitols dedicats a Persones dignes de gran memòria per la sua santedat, la qual cosa fa dubtar si l’oblit fou de Binimelis mateix, car el ms. GT tampoc no el recull. Hi ha, doncs, motius per a sospitar que fra Serra i Ventaiol, havent-se adonat, un cop acabada la seva còpia, de la manca del capítol dedicat a Sencelles, el confegís ell mateix i l’afegís a la fi del manuscrit.

¶ ⁹⁷ Aquest tractament succint de la ciutat, fa que resten sense tractament individualitzat, en el Llibre V, les parròquies, esglésies i convents de la ciutat, dels quals no en dóna el nom o advocació ni la data de fundació ni altres característiques, com sí ho fa en la resta dels capítols dedicats a les viles de l’illa. Pel que fa a aquest aspecte de la descripció de la ciutat de Mallorca, vegeu, en el disquet adjunt, l’A-pèndix II, pp. 849-866. ¶ ⁹⁸ A. CONTRERAS MAS, «Geografía y medicina en el Renacimiento mallorquín: El historiador Joan Bautista Binimelis», BSAL, 49 (1993), pp. 451-483. ¶ ⁹⁹ P. LAíN ENTRALGO, Historia de la medicina moderna y contemporánea, Barcelona 1963, p. 40.

¶ ¹⁰⁰ A. CONTRERAS MAS, op. cit., pp. 476-477.

¶ ¹⁰¹ Contreras Mas assenyala que Binimelis sembla seguir les recomanacions que en aquest sentit fa Andrés Laguna, en Acerca de la materia medicinal y de los venenos mortíferos / Pedacio Dioscorides anazarbeo; traduzido de lengua griega en la vulgar castellana & illustrado con claras y substanciales annotaciones ... por el doctor Andrés de Laguna, Salamanca, Mathias Gast, 1566, p. 440, traducció comentada de la Matèria mèdica de Dioscòrides.

¶ ¹⁰² L’humanista Joan Baptista Anyés (València 1480-1553, beneficiat de la Seu de València, protegit del duc de Sogorb, Alfons d’Aragó, i del duc de Calàbria, Ferran d’Aragó, féu una singular des cripció de les Germanies de València, en forma d’apologies en llatí (Apologiae, 1543). En la tercera apologia fa una metàfora entre els nobles valencians (els caçadors) i els ocells (els agermanats), on ve a suplicar magnanimitat als nobles valencians, per judicats per la Germania (que els caçadors no maten tots els ocells). El símil li donà peu per a fer uns erudits escolis sobre els ocells, amb citacions clàssiques d’Ovidi, sant Jeroni i, sobretot, d’Aristòtil i Plini. Vegeu Joan Baptista ANYÉS, Obra profana, Apologies, València 1545 [sic] Lleida, Uni ver sidad Nacional de Educación a Distancia / Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 2001, pp. 251-333.

¶ ¹⁰³ A. M. ALCOVER, «La llengua catalana dins l’Història de Mallorca del Dr. Mn. Juan Binimelis», BSAL, XVI, anys XXII i XXIII (1916-1917), Ciutat de Mallorca (1917), pp. 192-211; i «Història de Mallorca del Dr. Mn. Juan Binimelis. Allò que queda de la redacció catalana segons el codi Serra Cortada», ibid., pp. 211-216, i XVII, anys XXIV i XXV (1918-1919) Ciutat de Mallorca (1919), pp. 130-135, 149-153, 168-178, 187-188 i 212-213.

¶ ¹⁰⁴ Vegeu, en el disquet adjunt, Suplement a la Introducció a l’edició crítica, La llengua. ¶ ¹⁰⁵ Vegeu, en el disquet adjunt, Suplement a la Introducció a l’edició crítica, Justificació del stemma codicum, pp. 361-367.

¶ ¹⁰⁶ Antoni Lluís MOLL BENEJAM, El procés de substitució de la llengua literària al Renaixement tardà: les traduccions al castellà de la Història de Mallorca de Joan Binimelis, «Biblioteca Abat Oliba», 273, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006, pp. 267-280.

¶ ¹⁰⁷ Que comporta l’ús en general de la forma sense desinència pròpia avui només del balear i l’alguerès (jo cant, jo bat, jo sent, jo partesc) i del català antic arreu, però vetlant de servar el manteni ment de les sordes etimològiques de l’aca ba ment de la rel verbal (jo acap en lloc de jo acab, com s’havia fet modernament; jo puig en lloc de l’analògic jo puj, etc.) i introduint la vocal de suport (lao i no lae per l’avantatge que ens té, als balears i altres parlants dels dialectes orientals, de distingir-se d’un present de subjuntiu ena) quan la rel verbal acaba en certs aplecs consonàntics (jo penetro, jo obro, etc.).

¶ ¹⁰⁸ Excepte, és clar, al mateix Reg ne d’Aragó.

¶ ¹⁰⁹ I si hagués de referir-me a Alfons I d’Aragó (essent Aragó el Regne i no la Corona), desfaria l’equívoc afegint-hi l’apel·latiu el Bataller.

¶ ¹¹⁰ Vegeu, supra, pp. 46 i 47.

¶ ¹¹¹ Aquesta és la bibliografia que he utilitzat en aquesta edició. Per a una bibliografia més copiosa, que done compte de l’estat actual dels estudis historiogràfics sobre el segle XVI als Països Catalans, vegeu en el disquet adjunt el Suplement bibliogràfic, PP 432-472.

Portada del Llibre V de l’autògraf en castellà de la Història general del Regne de Mallorca, BNE, ms. 10.394, tom