Читать книгу Venècia Responsable - Jordi Bastart Cassè - Страница 4

Com és Venècia

Els seus habitants

Encara que a primera vista els venecians poden semblar freds i distants, són gent que resulta molt amable i hospitalària, disposada a atendre’ns en qualsevol moment. Com és lògic, en una ciutat envaïda constantment per turistes, qui no viu d’aquesta indústria està una mica fart de tanta gent. Una altra qüestió, que també els fa semblar distants, és el dialecte que parlen entre ells i que resulta incomprensible per a la resta. Els venecians estan encantats amb la seva ciutat i, tot i que puguin ser molt crítics, no consenten que ho siguin els que la visiten.

Cafeteria a la Piazza San Marco.

Encara que pugui semblar una ciutat museu per la quantitat de monuments històrics, Venècia actualment compta amb uns 60.000 habitants al centre històric i uns 270.000 a tot el municipi. Als barris més allunyats del centre és on es pot percebre que la ciutat encara està viva amb les seves bullicioses places i bars poblats de vilatans. Però viure a Venècia és difícil; primer per la invasió turística durant tot l’any, després pel preu dels lloguers i, finalment, per la incomoditat dels desplaçaments. Per aquestes circumstàncies, cada vegada són més les persones que prefereixen traslladar-se a terra ferma per la comoditat que comporta. Venècia va perdent població contínuament i avui dia és la localitat d’Itàlia amb gent de més edat.

Venècia és visitada cada any per milers de persones, la majoria de les quals es concentren a la Piazza San Marco i voltants. Si marquem aquest lloc com a epicentre i tracem cercles al seu voltant, ens adonarem que, com més ens n’allunyem, més opcions tenim de descobrir una altra Venècia, de places i carrers més tranquils, on seure a les terrasses dels bars resulta un veritable plaer… sense haver de pagar quantitats desorbitades.

Els barris

Venècia va ser construïda sobre l’aigua en el que era el delta del riu Po. Els sediments del riu i les sorres portades pels corrents marítims van crear les nombroses illes que hi ha a la llacuna de Venècia. Sobre aquesta terra ferma, un entramat de pilones de fusta petrificada i lloses de pedra sostenen sumptuosos palaus, esglésies que llueixen tots els estils, alegres places i afables racons on sembla que s’hagi aturat el temps. Tot un conjunt arquitectònic únic al món la protecció del qual ha fet saltar sovint nombroses veus d’alarma. Venècia, amb l’acqua alta, sembla que pugui ser engolida pel mar, l’erosió constant del qual es deixa notar en els fonaments de les cases. Murs de protecció exterior, sistemes de drenatge i limitacions de velocitat per no provocar onatges són algunes de les mesures que s’han posat en marxa per pal·liar la deterioració. Venècia ha de sobreviure per a l’admiració de generacions posteriors.

La ciutat es divideix en sis barris (sestiere): Cannaregio, Santa Croce, San Polo, Dorsoduro, San Marco i Castello. La numeració de les cases segueix un sistema una mica complicat; inclou el nom del carrer, del barri on se situa i un nombre que, a gairebé tots els sestiere, arriba als quatre guarismes.

La ciutat de Venècia està declarada Patrimoni de la Humanitat des de l’any 1987. Per fer-se una idea de l’interès històric, n’hi ha prou dient que hi ha unes 150 esglésies i més de cinc-cents palaus, evidentment no tots en estat impecable. La ciutat està formada per nombroses illes i illots units per uns 430 ponts que salven la presència d’una intricada xarxa d’aproximadament 150 canals. Cal saber que, dins del llenguatge urbà, campo significa plaça i fondamenta és la calçada adjacent a un canal.

Per la influència de determinats factors com són les baixes pressions, les fases lunars i el vent que bufa del sud (xaloc), entre octubre i març es produeix el fenomen batejat com acqua alta (marea alta). El nivell del mar puja i inunda les parts més baixes de la ciutat. A la Piazza San Marco s’habiliten passarel·les de fusta i les botes d’aigua es converteixen en un element imprescindible per recórrer alguns racons. Hi ha en marxa un projecte experimental per mitigar els efectes d’aquestes periòdiques inundacions però, mentrestant, l’objectiu fotogràfic pot captar imatges curioses com el reflex dels edificis a les places inundades.

Canal Grande.

Venècia en la literatura

Venècia, per les seves característiques arquitectòniques, el clima i l’amalgama de personatges i cultures que s’hi han establert, ha servit de font d’inspiració a nombrosos escriptors. Primer, quan era rica i pròspera i, després, quan derrotada va caure en un ambient ple de malenconia. Les seves múltiples cares han seduït molts autors de tots els temps i, si els palaus són símbol de grandesa, els esvorancs i les humitats reflecteixen la deterioració arquitectònica i humana.

Als segles XIII, XIV i XV, Dante Alighieri, Petrarca i Erasme de Rotterdam ja havien inclòs alguns aspectes de Venècia en els seus relats literaris. A la fi del segle XVI, William Shakespeare retrata a El mercader de Venècia la societat de l’època i, al final, acaba imposant la raó per sobre de l’orgull i el mercadeig. Otel·lo s’inspira en un personatge que havia viscut al Campo de Santa Margherita.

Els segles XVIII i XIX són prolífics en obres dedicades a Venècia. A Història de la meva vida, de Giacomo Casanova, les comèdies de Carlo Goldoni i les obres teatrals de Carlo Gozzi es retrata una ciutat diferent, de costums liberals i situacions anecdòtiques. Wolfgang Goethe, en el seu Viatge a Itàlia (1786-1788), comentava que aquesta ciutat no podia comparar-se a cap altra. Lord Byron va viure un parell d’anys en un palauet del Canal Grande; després escriuria Childe Harold’s Pilgrimage (1812-1818) i The two Foscari (1821). Francisco Martínez de la Rosa, en La conjuración de Venecia (1830), recreava la ciutat del segle XIV. Charles Dickens escrivia Imatges d’Itàlia (1846) i s’entusiasmava amb Venècia dient que aquesta ciutat «superava la capacitat imaginativa del més fantàstic somiador». Henry James, en Italian Hours (1872-1909), la considerava com una atracció turística molt explotada; en canvi en Les pedres de Venècia (1849), de John Ruskin, aquest escriptor anglès en ressaltava la bellesa arquitectònica.

Durant el segle XX diversos escriptors segueixen trobant a Venècia un teló de fons per a les seves obres. Thomas Mann, en la seva Mort a Venècia (1912), converteix el jove Tadzio en una bellesa inassolible de la qual queda enamorat l’escriptor Aschenbach. Jan Morris, escriptora britànica que va néixer home, va dedicar a Venècia un dels seus llibres de viatges. Michael Dibdin en Dead Lagoon (1994), Juan Manuel Prada en La tempestad (1997) i Donna Leon en Mort a La Fenice (1992) i Acqua Alta (1996), situen les seves històries novel·lesques a la ciutat dels canals.

Venècia en el cinema

Venècia és una ciutat que està molt lligada al setè art, ja sigui perquè serveix de decorat per a moltes pel·lícules o per la Mostra Internazionale d’Arte Cinematografica di Venezia, que se celebra des de 1932 i en el qual es lliura el cobejat Lleó d’Or.

El 1935 Mark Sandrich hi roda la seva famosa comèdia musical Top Hat (El barret de copa), amb Fred Astaire i Ginger Rogers. Els anys cinquanta van ser testimonis del naixement de pel·lícules com A night in Venice, de Georg Wildhagen, i Ombra sul Canal Grande (Ombres sobre el Gran Canal), de Glauco Pellegrini. Però l’esplendor cinematogràfica de la dècada es produeix el 1954. És l’any de la primera de les dues obres mestres de Luchino Visconti, Senso, adaptació al cinema de la novel·la de Camillo Boto, mentre que Renato Castellani roda la història de Romeu i Julieta, en la qual els palaus de Venècia substitueixen els de Verona (aquesta pel·lícula li va valer un Lleó d’Or). En aquest mateix any, l’anglès David Lean uneix les estrelles Rossano Brazzi i Katharine Hepburn en Bogeries d’estiu i el 1959 Alberto Sordi interpreta un gondoler en una comèdia de Dino Risi titulada Venezia, la luna e tu, la cançó de la qual, del mateix títol, es va fer famosa a tot Itàlia.

Ponte di Rialto.

Els anys 1970 i 1980 també van ser prolífics pel que fa a filmografia. Joseph Losey filma Eva (1962), protagonitzada per Jeanne Moreau, Stanley Baker i Virna Lisi. El 1970 Enrico Maria Salern roda Anonimo veneziano, una commovedora història d’amor els protagonistes de la qual van ser Florinda Bolkan i Tony Musante, amb una banda sonora que es va fer molt famosa. En el mateix any, Luchino Visconti dirigeix Mort a Venècia, la seva segona obra mestra, inspirada en la famosa novel·la de Thomas Mann i ambientada principalment al Lido. El 1973, Amenaça a l’ombra, de Nicolas Roeg, situa a Venècia la història d’una parella que intenta superar la mort de la seva filla restaurant una església. El 1976 és Federico Fellini qui assalta la ciutat amb el seu cèlebre Casanova i, aquest mateix any, Dino Risi decideix situar-hi l’acció de la pel·lícula Anima persa, basada en la novel·la de l’escriptor italià Giovanni Arpino, amb Vittorio Gassman i Catherine Deneuve com a protagonistes. El 1979 Joseph Losey torna als voltants de Venècia per rodar a les vil·les pal·ladianes una versió cinematogràfica de l’obra mestra de Mozart, Don Giovanni. I, no podia ser menys, l’agent 007 –aquesta vegada protagonitzat per Roger Moore– també havia de volar pels canals en el film Moonraker (1979).

Antonioni roda el 1982 Identificazione di una dona i aquest mateix any es filma una sèrie per a la televisió que té com a protagonista Marco Polo, que és encarnat per Ken Marshall. El 1986 l’explosiva Laura Antonelli és la protagonista de La venexiana, de Mauro Bolognini, en la qual es recrea la ciutat del segle XVI. Indiana Jones i l’última croada (1988), interpretada per Harrison Ford, transforma l’església de San Barnaba en centre de la seva acció.

La vida de Dora Carrington i Litton Strachey va ser portada al cinema el 1995 per Christopher Hampton en Carrington, que utilitzava Venècia com a teló de fons. Woody Allen, en la seva sèrie de pel·lícules sobre ciutats, va incloure Venècia amb el títol Tothom diu I love you (1996). En Les ales del colom (1997), de Iain Softley, s’ordeix un pla amorós entre góndoles, palaus i canals. Pane e tulipani (2000), de Silvio Soldoni, recrea una ciutat sense turistes, un fet realment insòlit. El mercader de Venècia, de Michael Radford, inspirada en la novel·la de William Shakespeare, s’estrena el 2004 en la Mostra Internazionale d’Arte Cinematografica di Venezia, amb l’enfrontament estel·lar entre Al Pacino i Jeremy Irons. Finalment, Io sono Li (2011), d’Andrea Segre, aprofundeix en la relació entre dues persones de cultures allunyades (xinesa i eslava) que es troben a l’illa de Chioggia, situada a la llacuna de Venècia.

En els seus orígens, Venècia no era més que un conjunt d’illes que emergien en un terreny pantanós. Fins aquí van arribar un grup de refugiats del Vèneto al segle IV fugint de les invasions dels pobles germànics que procedien del nord d’Europa. Pot semblar difícil que algú escollís aquest lloc tan incòmode i insalubre per viure però la gent va trobar-hi un refugi segur, amb Torcello com a primera illa que va ser poblada i on es va aixecar el primer temple.

D’aquesta manera es van anar ocupant les diferents illes de la llacuna, fins a la fundació de Venècia que, com a tal, se situa el 25 d’abril del 421, dia de sant Marc. Aviat es van començar a organitzar els primers ciutadans, que l’any 697 triarien el primer dux, Paoluccio Anafesto, de la que més tard es convertiria en República de Venècia.

Palacio Ducal.