Читать книгу Venècia Responsable - Jordi Bastart Cassè - Страница 5

Història

En els més de mil anys de vida, la república veneciana va estendre el seu poder per bona part del Mediterrani oriental i el nord-est d’Itàlia. Quan l’any 828 es produeix el segrest del cos de sant Marc per entronitzar-lo com a patró de Venècia (vegeu pàgina 32) el poder d’aquesta república ja era manifest. Es basava en dos conceptes: l’emmagatzematge de la sal per al seu intercanvi per espècies i teixits portats d’Orient i la protecció de les rutes comercials amb una temible flota i amb ports fortificats en llocs estratègics del Mediterrani. Aquestes circumstàncies venien remarcades pel fet de posseir un territori continental molt petit, la qual cosa feia imprescindible desenvolupar una gran flota per expandir-se pel mar. Als venecians precisament se’ls atribueix el gran desenvolupament de les tècniques de navegació i de construcció d’embarcacions amb un Arsenale d’on van sortir milers de vaixells i on van arribar a treballar més de 15.000 persones.

Monumento all’Olocausto, Campo del Ghetto Nuovo.

Com a fets assenyalats destaquen la victòria, l’any 1381, a la batalla de Chioggia contra els genovesos, que confirmaria la supremacia veneciana al Mediterrani; la victòria sobre els turcs a la batalla de Lepant el 1571 i la invasió napoleònica de l’any 1797, que posa fi a la República veneciana.

El 1814, després de la derrota de Napoleó, Venècia i la regió del Vèneto passen a dependre de l’Imperi austrohongarès fins que el 1866 Venècia s’integra a la Itàlia unificada.

El lleó és el símbol que acompanya l’evangelista sant Marc. En el cas del lleó alat de Venècia, icona del poder de la República, apareix amb dues urpes al mar i dues a la terra en representació de l’extensió del seu poder en aquella època. Però saber amb certesa com va arribar a Venècia el cos de qui seria el seu patró és tot un misteri.

Explica la llegenda que l’any 828 dos mercaders venecians van aconseguir robar el cos de sant Marc d’un monestir d’Alexandria. Custodiat pels àrabs, van poder eludir-ne la vigilància amagant-lo sota una gruixuda capa de greix de porc. Després de passar molt de temps extraviat, un miracle va fer que l’any 1094 tragués un dels seus braços a través d’una columna. Actualment està enterrat sota l’altar major de la basílica que porta el seu nom.

Marco Polo (Venècia 1254–1324). Probablement ha estat l’explorador més famós de tots els temps. Fill d’una família de mercaders del barri de Cannaregio, va viatjar a l’Extrem Orient per comerciar amb els productes d’allà, principalment seda i espècies. El llibre Il milione (en català Els viatges de Marco Polo), fruit dels relats de Marco Polo a l’escriptor Rutischello de Pisa mentre tots dos es trobaven empresonats a Gènova, relata les aventures d’aquest viatger, a qui, de manera anecdòtica, es considera introductor del gelat, la pasta i les persianes a Itàlia.

Giovanni Bellini (Venècia 1430–1516). Pintor del Renaixement italià destacat per les seves obres de caire religiós. El seu pare Jacopo i el seu germà Gentile també van ser reconeguts mestres de la pintura.

Giorgio Barbelli, Giorgione (Castelfranco 1477–Venècia 1510). Tot i haver nascut en un poble del Vèneto, es va formar aviat com a pintor a Venècia, on va ser cridat per retratar el dux. També va decorar diverses façanes de palaus. Va morir a causa de la pesta que va assolar la ciutat el 1510.

Jacopo Sansovino (Florència 1486–Venècia 1570). Arquitecte, pintor i escultor, se’l coneix per la quantitat d’edificis que va construir als voltants de la Piazza de San Marco, així com la base (loggetta) del Campanile de la basílica.

Personatges il·lustres

Tiziano Vecellio (Pieve di Cadora 1488–Venècia 1576). Es tracta d’un dels pintors més importants de l’anomenada Escola veneciana i se’l considera un dels experts en la utilització del color. A Venècia hi ha una àmplia representació del seu art.

Andrea Palladio (Pàdua 1508–Vicenza 1580). La seva obra, amb un estil propi inconfusible, es troba en nombroses mansions del Vèneto reconegudes per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat. El seu veritable nom era Andrea Pietro della Gondola.

Jacopo Comin, Tintoretto (Venècia 1518–1576). Reconegut pintor de l’Escola de Venècia i un dels últims grans autors del Renaixement italià, Tintoretto es va dedicar en cos i ànima a pintar llenços per a esglésies i palaus de la seva ciutat natal. A la Scuola Grande di San Rocco hi ha una àmplia representació de la seva pintura.

Paolo Caliari, Veronese (Verona 1528–Venècia 1588). A l’edat de 28 anys es va establir definitivament a Venècia i les seves obres es caracteritzen pel luxe i el color, emmarcades de vegades entre grans arquitectures. Al Palazzo Ducale hi ha una bona mostra del seu art.

Veronica Franco (1546–1591). Una dona avançada al seu temps que va destacar en el camp de la música i de la poesia. Summament atractiva, un cop separada del seu marit, va adoptar el paper de cortesana, per la qual cosa va esdevenir objecte de desig de la majoria d’homes de la cort. La seva casa va ser un centre de les arts i pel seu jaç van passar prínceps i reis. Va sortir indemne de les acusacions de bruixeria a què la va sotmetre el tribunal de la Inquisició i va acabar fundant una casa d’acollida per a les dones cortesanes que es volien redimir. La seva vida ha estat novel·lada per l’escriptora nord-americana Margaret F. Rosenthal en The Honest Courtesan i el 1998 es va estrenar la pel·lícula Dangerous Beauty (a Espanya sota el títol Más fuerte que su destino), dirigida per Marshall Herskovitz, inspirada en l’esmentada novel·la. Tintoretto la va immortalitzar en un retrat.

Claudio Monteverdi (Cremona 1567–Venècia 1643). Compositor i intèrpret, la seva obra va estar sempre lligada a la temàtica religiosa. També va compondre divuit òperes, entre les quals destaquem: L’Orfeo, Il ritorno d’Ulisse in patria, L’incoronazione di Poppea i Arianna. El 1632 es va fer sacerdot i està enterrat a la Basilica di Santa Maria Gloriosa dei Frari.

Antonio Vivaldi (Venècia 1678–Viena 1741). Compositor i músic del Barroc, va crear més de set-centes obres. Una de les més conegudes és Les quatre estacions, concert per a violí i orquestra. Està considerat com un precursor de la música romàntica i de la música programàtica.

Descens de l’Esperit Sant, de Ticià. Basilica di Santa Maria della Salute.

Giorgio Massari (Venècia 1687–1766). Important arquitecte venecià que barrejava el seu estil clàssic amb elements de Palladio del període barroc. A Venècia hi ha nombrosos palaus i esglésies que porten la seva signatura.

Giovanni Antonio Canal, Canaletto (Venècia 1697–1768). Va destacar en la pintura, sobretot pels seus paisatges urbans, que eren fidels reproduccions de l’època. Segurament aquesta especialitat li va venir heretada del seu pare, també pintor, que treballava en l’escenografia de teatre. Tot i ser un artista eminentment venecià per les reproduccions de les seves vedutas (vistes), a Venècia hi ha molt pocs quadres seus; només hi són presents a la Gallerie dell’Accademia i a Ca’ Rezzonico.

Giambattista Tiepolo (Venècia 1696–Madrid 1770). La seva obra decora moltes esglésies de Venècia i alguns dels seus quadres més famosos es poden veure a la Gallerie dell’Accademia. Va tenir encàrrecs de diferents països i es va traslladar a Madrid per pintar el fresc del sostre del saló del tron del Palacio Real.

Carlo Goldoni (Venècia 1707–1793). Després de treballar com a advocat i diplomàtic va decidir dedicar-se al teatre. Va escriure unes 150 comèdies en diferents idiomes i se’l considera un dels millors dramaturgs d’Itàlia.

Giacomo Casanova (Venècia 1725–Duchcov, Txèquia, 1798). Personatge novel·lesc que va tenir molts oficis encara que sempre se l’ha conegut com el gran amant. En el seu llibre Memòries descriu de forma fidedigna i elegant totes les seves aventures. Va ser empresonat a la terrible presó del Palazzo Ducale però va aconseguir escapar-ne. Va viatjar per mig Europa i es va relacionar amb els personatges més influents de l’època.

Marià Fortuny (Reus 1883–Roma 1874). Tot i haver nascut a Catalunya, als divuit anys es va traslladar a Venècia, on, gràcies a l’ajuda de diversos mecenes, va muntar el seu estudi i va començar a pintar quadres, produir gravats, dissenyar teles i vestits. Es pot visitar el palau que va ser la seva residència i estudi.

Carlo Scarpa (Venècia 1906–Sendai, Japó, 1978). Un dels arquitectes i dissenyadors més importants de la Itàlia del segle XX, amb intervencions en la rehabilitació i readaptació de molts monuments venecians.

Luigi Nono (Venècia 1924–1990). Gran compositor del segle XX les obres més notables del qual han estat: l canto sospeso (1956), les òperes Intolleranza (1960) i Al gran sole carico d’amore, Das atmende Klarsein (1980-81), Como una ola de fuerza y luz (1972), Epitaffio per García Lorca i Quando stanno morendo, Diario polacco n. 2 (1982).

Com moure’t per Venècia

No és fàcil per a una ciutat com Venècia implantar serveis de mobilitat que siguin operatius alhora que responsables. Aquí la sostenibilitat s’ha convertit en una manera de vida més que en una necessitat i això s’aprecia en el dia a dia dels venecians, acostumats des de sempre a consumir productes locals i on les tradicions són un pilar de la societat. En la seva lluita per la sostenibilitat del seu model de societat han començat a fomentar l’ús de les bicicletes com a forma de transport, tot i que en una fase molt incipient; el car sharing i l’ús de vehicles a gas, entre altres iniciatives, l’han portat a ser considerada la ciutat més sostenible del país el 2010. També han allunyat de la població els grans creuers i les petites llanxes motores que campaven a plaer per la llacuna.

El vaporetto.

El vaporetto és l’autobús que utilitzen venecians i turistes per desplaçar-se per la ciutat, però, en aquest cas, és un mitjà de transport aquàtic. Hi ha 23 línies i les més comunes són: la 1, que transita pel Canal Grande fins al Lido; la 2, amb un recorregut de circumval·lació en tots dos sentits: Canal Grande (només parades principals), Lido, Canal de la Giudecca; la 5.1 i 5.2, que realitzen un trajecte de circumval·lació per l’exterior de la ciutat, passant també pel Lido, i les 4.1, 4.2 i 12, que també duen a terme un recorregut de circumval·lació per l’exterior de la ciutat i es desplacen cap a les illes de Murano i Burano. La línia 17 és un ferri amb transport de vehicles que va des de l’estació marítima fins al Lido.

El preu del bitllet és de 7 euros amb validesa d’una hora. Hi ha bitllets la vigència dels quals va des de 24 hores fins a 7 dies i els seus preus oscil·len dels 20 fins als 60 euros. Tots els bitllets de les línies Actv (www.actv.it) automobilístiques i de navegació poden adquirir-se a la pàgina www.veneziaunica.it, als punts de venda Hellovenezia de Piazzale Roma, a la taquilla automàtica del primer pis del Pàrquing Municipal AVM, zona de caixes o a les taquilles automàtiques dels embarcadors Actv.

Taxis aquàtics

El motoscafi és el mitjà més ràpid per traslladar-se a qualsevol punt de la ciutat —fins i tot des de l’aeroport—, encara que també resulta el més car. Ideal quan es viatja en grup o es transporta molt d’equipatge (www.motoscafivenezia.it).

Góndoles

Si una imatge està lligada a la ciutat de Venècia aquesta és la de la góndola. Aquesta embarcació, ara per a gaudi dels turistes, era la que s’emprava com a servei de transport en una ciutat on no hi havia tants ponts com ara. És present a Venècia des del segle XI, tot i que va adoptar la forma actual cap a l’any 1400, així com el color. Davant la creixent competència en colors i per evitar una ostentació que anava en augment, el Senat va dictaminar que totes havien de ser de color negre.

El procés de construcció d’una góndola és força costós ja que s’empren fins a vuit classes diferents de fusta. Després, cada gondolieri la fa més atractiva afegint tot tipus d’ornaments i comoditats.

Un passeig en góndola pot costar vuitanta euros per a un trajecte de quaranta minuts i un màxim de sis persones. Les tarifes nocturnes són de cent euros. En determinats punts del Canal Grande existeixen els traghetto, góndoles que creuen d’un costat a l’altre per un preu de dos euros.

Accessibilitat

Molts dels edificis històrics, per la seva especial configuració, no són accessibles per a persones en cadires de rodes però sí que ho són els principals museus.

La ciutat també és difícil per a les cadires de rodes per la gran quantitat de ponts que hi ha (existeix un plànol a les oficines de turisme amb els ponts accessibles), en canvi, tots els embarcadors del vaporetto són accessibles. Els de les línies 1 i 2 admeten fins a quatre cadires de rodes; per altra banda, els de les línies 4.1, 4.2, 5.1, 5.2 i 6, en ser més petits, només n’admeten una. Els ferris de la línia 17 que van fins al Lido estan preparats amb ascensors i lavabos per a persones discapacitades.

Hi ha un portal que amb el nom Città per tutti (www.comune.venezia.it/informahandicap) proporciona informació sobre els accessos per a persones amb mobilitat reduïda.

Festa della Sensa.