Читать книгу La meva vida, sense embuts - José Manuel Bernal Llorente - Страница 5

Mirant cap enrere sense ira

Arriba un moment en què el pes dels anys es fa força difícil d’assumir. No em resulta còmode, a aquestes alçades de la meva vida, reconèixer que he complert vuitanta-tres anys. S’acumulen les goteres, les febleses angoixants, la minva creixent dels recursos. Les meves forces ja no són tan resistents com abans. Cal reconèixer que els anys pesen. Per consolar-me, em dic a mi mateix que això és llei de vida.

Però aquests consideracions no m’han evitat caure malalt i ingressar a l’hospital. Això també deu ser llei de vida. L’estada prolongada en un llit d’hospital ha propiciat que pugui pensar, que pugui mirar enrere, que pugui contemplar el meu passat des d’aquests anys meus de vellesa, que pugui interpretar aquests anys, que intenti esbrinar-ne el sentit des de la maduresa i la serena sensatesa que regala l’edat. Soc aquí. En el cru hivern logronyès, des del llit blanc d’un hospital, esprement-me el cervell, donant voltes en el meu cap per interpretar el que ha estat la meva vida; intentant desentranyar, des de la policromia dels esdeveniments que he viscut, el sentit que ha anat quallant i donant forma a les meves vivències, a tota la meva experiència.

Perquè, quan miro enrere, la meva vida és efectivament una policromia d’esdeveniments. La meva ruptura amb els dominics va marcar una fita important. A partir d’aquell moment vaig començar a percebre com si un esborrall negre hagués tacat els meus anys, com si en la meva vida s’hagués creat un mur enorme que partia la meva existència en dos, com si aquest mur dividís la meva vida en un abans i un després. A partir d’aquí van sorgir experiències inoblidables, inesborrables: la descoberta inapreciable de la meva esposa María Dolores, el naixement dels meus dos fills José Carlos i Manuel Eugenio, la meva primera trobada amb una malaltia greu del cor que em va obligar a sotmetre’m a una intervenció quirúrgica important, el meu primer lloc de treball quan em vaig incorporar a la biblioteca de la incipient Universitat de La Rioja, el meu providencial descobriment de la Comunitat de l’Esperança, una comunitat de base, popular, on, amb la meva dona, vam poder viure intensament la fe i celebrar Jesucrist en l’Eucaristia.

Durant aquest temps he pogut anar afrontant el rebuig o la desconfiança que la presència d’un prevere secularitzat provoca en molta gent. Sobretot en persones de bé, persones piadoses, capellans devots, vells coneguts que, des de la meva secularització, passen de llarg i fan com si no em coneguessin. Tot això no deixa de suscitar en el meu cap pensaments bojos, divagacions i sospites d’haver comès, amb la meva decisió, un veritable disbarat. Sense que arribem a adonar-nos-en, de mica en mica, aquests pensaments arriben a fer forat en el cor, a crear fins i tot una mala consciència.

Però el pas dels anys ha anat clarificant els esdeveniments i posant cada cosa al seu lloc. És cert també que els canvis històrics i socials esdevinguts durant aquests darrers anys, especialment en la vida de l’Església i a Espanya, ha anat creant nous escenaris i noves plataformes culturals, i nous estils de vida. Aquestes transformacions socials han anat configurant en nosaltres noves maneres de pensar, nous paràmetres de valoració, noves visions i nous criteris. El que en un altre moment va generar greus escàndols i severes reprovacions, a poc a poc, ha anat perdent força. L’actitud hostil, recriminatòria i poc indulgent que, en aquell moment, vam experimentar i patir els secularitzats, s’ha anat transformant en actituds comprensives i gratament acollidores.

De vegades comento amb els meus amics dominics que ara em sento més dominic que abans. I és veritat. Encara que no s’ho acabin de creure. Els meus amics de la comunitat de l’Esperança de Logronyo, d’altra banda, que em coneixen bé i saben molt de les meves aficions i inquietuds, comenten, burletes, el meu afecte pels dominics i la meva incombustible fidelitat a l’orde dominicana. Fins i tot la meva dona María Dolores, que podria apreciar en la meva afecció als dominics una mena de deslleialtat matrimonial, mai no ha caigut en aquesta temptació. Ella mateixa comparteix amb mi la mateixa simpatia i el mateix afecte pels dominics.

Per completar aquesta reflexió em complau comentar l’interès que, des de fa anys, mantinc per incrementar les meves col·laboracions científiques en revistes de l’Orde, com Teología Espiritual i Escritos del Vedat. Fins i tot aquest interès per col·laborar en institucions dirigides pels dominics m’ha portat a publicar diversos llibres a l’Editorial San Esteban i a Edibesa. Tot plegat ha fet que em senti, des de fora molt dominic. La veritat és que els frares, per part seva, quan ho he sol·licitat, m’han obert les portes dels seus convents i m’han ofert una càlida i fraterna hospitalitat, extensible a la meva dona i als meus fills.

Diuen que el temps sempre acaba posant les coses a lloc. És veritat. Tot i que jo no estic tan segur que aquesta recol·locació sigui només obra del temps. Hi ha altres ingredients que contribueixen a fer que les coses i els esdeveniments s’ubiquin en el lloc que els pertoca. Per això, vistes a distància, les peripècies de la meva vida ofereixen una nova imatge, un altre color. Veig aquests esdeveniments, no pas com una carrera d’obstacles a superar, sinó com un seguit de fites, enfilades com un procés que va creixent fins a constituir una línia coherent, progressiva i enriquidora.

Així estic interpretant, en aquesta visió providencialista, experiències personals tan significatives com el meu matrimoni amb María Dolores el 1986; l’operació quirúrgica de coronàries, a cor obert, a què em vaig sotmetre a la Clínica Universitària de Pamplona el 1988; les meves sofertes peripècies a la recerca de feina fins la meva incorporació el 1986 a l’Escola Universitària d’Empresarials de Logronyo com a ajudant de biblioteca; els meus successius i tenaços intents per millorar en el meu lloc de treball, participant activament en concursos d’oposició i en ofertes de promoció interna, fins a fer-me càrrec del Servei de Publicacions de la ja constituïda Universitat de La Rioja. Els meus anhels s’assoleixen quan puc actuar com a docent universitari impartint diversos cursos fronterers entre fe i cultura, en el marc del Departament d’Humanitats de la Universitat de La Rioja, com a professor convidat, per la meva condició de Doctor en Teologia.

No em posaré ara a descriure fil per randa les anades i vingudes al llarg de la meva vida diària. No és el moment ni forma part del meu projecte. El meu interès rau a subratllar que la visió de les meves vicissituds passades, des de la talaia dels meus anys, no és en absolut una visió derrotista i de censura; tot ha anat passant en una successió lineal coherent i positiva. Seria un error pensar que les fites dels meus dies només són la pena que estic pagant per haver comès l’estrall d’abandonar l’exercici del ministeri sacerdotal. No ha estat així. Perquè les coses que han anat succeint, contemplades no aïlladament sinó en el seu conjunt, són una veritable benedicció de Déu, una acollida positiva per part de Déu que ha dit sí a les meves decisions més agosarades i determinants. En aquesta progressiva successió d’esdeveniments, uns han vingut a confirmar i a acreditar els anteriors. Però això s’aprecia només quan les coses es contemplen a distància, amb perspectiva, des de la serenitat i la maduresa dels anys. Per això dic que el temps ofereix la possibilitat de veure el passat amb un altre color.

Convé aclarir ara per què els anys permeten contemplar el passat amb ulls nous, amb una visió clarificadora i positiva, amb una mirada complaent i ajustada. Cal que ho expliqui. Penso que en aquest cas passa alguna cosa semblant a quan diem que el misteri de Jesús el desxifrem i interpretem des de la Pasqua.

És el mateix que pensem quan diem que els arbres no ens deixen veure el bosc. És així. Les coses que ens passen a la vida només tenen sentit quan les veiem en perspectiva, dins de la cadena d’esdeveniments que la configuren. Quan contemplem els esdeveniments del nostre passat aïlladament els veiem plans, insignificants, sense sentit. Només quan els relacionem amb el conjunt troben la seva raó de ser, el seu sentit. El context i la relació donen sentit a les coses, ens apropen la clau d’interpretació; els marxa el color esvaït de la indefinició i de l’ambigüitat que els dona l’aïllament.