Читать книгу El meu tiet Patxunguis - Jose Ignacio Valenzuela - Страница 7

Capítol 1

—PATXUNGUIS! —va exclamar el meu tiet quan em vaig plantar sense avisar a la porta de casa seva.

Un altre tiet, qualsevol tiet que no hagués estat el meu tiet, s’hauria sorprès i hauria preguntat: «Què hi fas, aquí?». O amb una alegria immensa potser hauria exclamat: «Com m’agrada veure’t, neboda!». O en tot cas, si més no, hauria assajat un somriure i, amb un gest de la mà, m’hauria fet entrar a casa per estalviar-me la calor d’aquell estiu que tot just començava. És clar, un altre tiet hauria fet tot això. El vostre, probablement. Però el meu no. Es va quedar mirant-me en silenci, abraçat al seu enorme gat blanc que, tan seriós com ell, feia un monòton brrrr, brrrr, brrr contra el seu pit. Després, amb un dit, es va empènyer les enormes ulleres grogues fins dalt de tot del nas i, amb un gest que no vaig saber si era d’incomoditat o de resignació, amb un altre dit va assenyalar la meva maleta.

—Te’n vas de viatge, nena? —em va demanar. Vaig fer que no amb el cap mentre intentava no plorar. Com li dius a un tiet que no et vol tenir a casa seva que, per raons que després explicaré, no tens cap altre remei que passar les vacances amb ell i que, per molt que ho vulguis, no pots tornar amb els pares?

Mmmmm.

—Bé, em sembla aquest serà un estiu del tot patxunguis —va sentenciar sense gaire entusiasme quan li vaig explicar què hi feia allà.

—I això què vol dir? —vaig preguntar-li mentre pujàvem la maleta a l’habitació dels convidats.

Per resposta, el tiet Nino va aixecar les espatlles i, amb una delicadesa infinita, va deixar el seu gat Adonis a terra i va començar a treure roba de la meva maleta per desar-la a l’armari. Tot i que els primers dies ho vaig intentar contínuament, no vaig poder descobrir d’on sortia exactament la paraula patxunguis. Vaig saberho força més tard, quan el tiet es va sincerar amb mi i, sense que jo l’hi demanés, em va explicar tot el que amagava. Però els primers dies d’aquelles vacances em vaig haver de conformar amb la mentida que em va dir per evitar que em passés tot el sant dia interrogant-lo: es va inventar aquella paraula una nit que somiava i, sense saber per què, tot d’una es va despertar cridant-la.

Cridant, sí. Perquè el meu tiet és així: quan una cosa li agrada, apuja el to de veu i acaba cridant perquè s’entusiasma i és feliç. I, a l’inrevés, si hi ha alguna cosa que no li agrada, també t’ho fa saber al màxim volum i res del món no el fa canviar d’opinió. Potser per això els meus pares no tenen gaire relació amb ell; perquè, si no tens paciència, de tants crits, pots acabar marejat i amb el cap com un bombo.

I els meus pares, de paciència, no en tenen gens. Ni entre ells ni amb mi ni amb les mascotes. I és per això que estic segura que una cosa o altra va passar entre el pare i el tiet abans que jo nasqués, perquè d’ençà que els conec que no es parlen. Les poques vegades que el tiet truca a la mare per saber com ens va, el pare s’allunya de nosaltres sense parar de dir «Patxunguis, patxunguis, patxunguis», amb un to de veu que no m’agrada gens perquè em recorda molt el de les burles i els insults que els meus companys dediquen a en Linus Finol, l’alumne més llest i responsable de l’escola, però també el pitjor en els esports i els jocs.

—Llestos! —va dir mentre assenyalava l’interior de l’armari—. T’aviso, noieta: ho vull tot al seu lloc. Ho has entès? Em vaig adonar que, en menys d’un minut, el tiet Nino havia deixat perfectament endreçada la meva roba als prestatges de l’armari. Les samarretes estaven meticulosament plegades i organitzades per colors: primer les blanques, després les grogues, les taronges i les blaves i, finalment, a sota de tot les negres. Va penjar els meus texans segons la llargada dels camals. Els més curts davant i els més llargs darrere, perquè així, amb un sol cop d’ull, els podies veure tots. Finalment, va distribuir les meves sabates en una filera perfecta i les va ordenar segons les necessitats que jo tenia al llarg del dia.

—Si vols fer esport, agafes les vambes del sector de la dreta —va assenyalar—. Si al migdia fa calor, n’agafes unes del centre, que és on tens les sandàlies. I si a la nit tens fred, vas directament a l’extrem esquerre i agafes les botes. Amb aquest sistema fins i tot et podries vestir amb els ulls tancats.

Ordenada a l’armari del tiet, la meva roba semblava nova, acabada de sortir de la botiga!

—Bé, i ara què en faré, de tu? —va murmurar mentre em mirava de dalt a baix.

Qualsevol tiet, qualsevol tiet que no fos el meu tiet, hauria aprofitat aquest moment per no ferme sentir tan trista pel fet d’haver de viure en una casa que no era la meva, amb un comentari com ara «Ho passarem tan bé junts!», o potser una cosa com ara «A mal temps, bona cara, neboda». Jo fins i tot m’hauria conformat simplement amb un «Benvinguda» i prou. Però no. El tiet Nino no va dir res d’això. Simplement va deixar anar:

—Ara repetirem les vuit regles de la convivència sana i així te les aprendràs de memòria.

—Les has tret d’un llibre?

—No, les vaig inventar jo —va puntualitzar, seriós—. I cada dia, segons com he dormit, n’afegeixo o en trec alguna. Tens sort, Eva, avui només n’hi ha vuit. Ahir n’hi havia trenta-dues.

—I quina és la primera?

—Només es poden fer preguntes que siguin ben patxunguis.

Després de passar aquells trenta dies amb el tiet i el seu inseparable gat, vaig entendre perfectament que patxunguis podia voler dir coses molt diferents. Per exemple, si el tiet Nino cuinava un deliciós suflé de taronja que cada vegada es feia més esponjós dins del forn fins que, de cop, plaf!, es desinflava i quedava convertit en una massa enganxifosa dins del motllo, cridava un rabiós «Patxunguis!» de frustració. O si de sobte feia un truc de màgia, que consistia a fer aparèixer una moneda darrere la meva orella, cridava «Patxunguis!» amb veu d’orquestra just en el moment més emocionant de l’actuació. O quan als matins es pentinava el tupè amb gomina fins a deixar-lo com una onada immòbil just al mig del cap, quan feia els darrers retocs als seus cabells negres, pronunciava un patxunguis de satisfacció.

—Tria —va dir tot d’una mentre baixàvem l’escala per anar cap a la cuina—. Galetes o gelat?

—Gelat! —vaig cridar.

—Bona elecció, perquè les galetes són de l’Adonis —va assegurar mentre s’empenyia amb un dit les ulleres grogues fins dalt de tot del nas—. Ho sabies que el 1966 un italià anomenat Procopi va inventar una màquina que barrejava gel, fruita i sucre? Doncs sembla que aquest és l’origen dels gelats que nosaltres mengem!

No, és clar que no ho sabia, perquè quan tens deu anys i quasi no veus els teus pares, no saps gaires coses. Però si tens la sort, com jo, de descobrir que tens un tiet que inventa paraules i, a més a més, sempre té la resposta exacta per a qualsevol pregunta, aleshores no et queda cap altra opció que reconèixer que potser, només potser, la teva sort comença a canviar.

Si avui estic aquí, asseguda en un lloc al qual molt poques persones han arribat, mirant l’univers des de la cabina d’una nau espacial, és gràcies a tot el que em va ensenyar aquell estiu el tiet Nino abans de desaparèixer. Sí, perquè un bon dia va desaparèixer i… Patxunguis! Mai més se’n va saber res. Però no us preocupeu. Tot el que us explicaré va succeir abans, molt abans que arribés aquell dia.

Preparats per continuar?