Читать книгу El meu tiet Patxunguis - Jose Ignacio Valenzuela - Страница 8

Capítol 2

a he dit que em dic Eva, oi? No? Doncs perdoneume. Això em passa perquè començo a parlar abans de saber què vull dir i després em distrec explicant coses que potser ningú m’ha demanat. I així em puc passar hores fins que de cop, com ara, m’adono que estic explicant alguna cosa i no sé ni per què ho faig.

Tornant on érem, soc l’Eva. I com ja us he dit, tinc més anys dels que voldria. M’agrada estar sola. Les meves paraules preferides són diviroc i astronauta. Què signifiquen aquestes paraules? Diviroc… Bé, després ho explicaré. No, no passeu ànsia. De moment només us diré que jo soc astronauta. I us asseguro que és una professió molt més divertida i màgica del que pot semblar.

Va ser gràcies al meu tiet Nino que vaig descobrir que m’agradaven l’espai, els planetes, els asteroides, les galàxies i la Via Làctia. Abans de passar aquell estiu amb ell, no sabia ben bé què seria quan fos gran. Hi havia dies que volia ser arqueòloga, per descobrir una antiga civilització en algun desert del món; altres dies volia ser astronauta per surar per l’univers i tripular naus espacials i, encara, altres dies volia inventar la recepta d’un pa tan especial que ningú, ni tan sols la meva mare, que sempre feia règim, s’hi pogués resistir.

La primera nit que vaig passar a casa del tiet Nino, quan acaba de tapar-me amb els llençols, que feien olor d’espígol, vaig sentir-lo cantar a tot drap a la seva habitació. Repetia sense parar la lletra de la mateixa cançó, però, com que la porta estava tancada, no vaig acabar d’entendre què deia. Això sí, el podia sentir picar de mans al ritme de la música i fins i tot vaig sentir uns passos de ball sobre el terra de fusta. Uns minuts més tard, es va fer el silenci. Vaig notar que aquells passos de ball s’acostaven a la meva habitació. I, uns segons més tard, el meu tiet i el seu gat van treure el cap per la porta. El tiet Nino portava un pijama blau de vellut que tenia dibuixat un lleó al mig del pit. La cabellera de l’animal estava feta de tires de llana i, per això, cada vegada que el meu tiet feia una passa, el lleó semblava que prenia vida i es movia amb ell.

Mai no havia tingut tanta enveja d’un pijama.

—Estàs bé? —em va demanar.

Vaig fer que sí amb el cap. Ell, en lloc d’anar-se’n a dormir com jo esperava que fes, va entrar amb l’Adonis i va seure al meu costat. Perquè el meu tiet Nino és ben bé així: quan et sembla que farà alguna cosa, et sorprèn i fa exactament el contrari. Per exemple, un matí et sembla que no s’estima gaire el gat perquè passa pel seu costat i no li fa ni cas, però aquella mateixa tarda te’l trobes vestit de gala amb bastó i sabates de xarol improvisant uns passos de ball complicadíssims per entretenir l’animal, que ni tan sols se’l mira.

—Vols que parlem del que està passant a casa teva?

Jo vaig encongir les espatlles perquè no sabia ben bé què havia de dir. El meu cor li volia explicar tot el que havia passat les darreres setmanes, però el meu cervell em va aconsellar ser prudent i no parlar més del compte.

Això passa quan tens deu anys: penses moltes coses i llavors, al final, ben bé no saps què has de dir.

Amb el cor fent-me pum pum pum dins del pit i les llàgrimes a punt de córrer galtes avall, plim plim plim, li vaig explicar que els pares havien decidit divorciar-se i que, per això, havia de passar l’estiu amb ell.

—Se n’aniran junts de viatge, a veure si així aconsegueixen solucionar els seus problemes —vaig dir, reproduint de memòria el que havia sentit a casa una setmana abans—. I l’única persona amb qui em podia quedar eres tu.

—El primer que has de saber, Eva, és que mai estaràs sola —em va assegurar, i el lleó va assentir amb ell—. Si els pares decideixen separar-se i cadascú fa la seva, canviaran moltes coses, però l’amor que senten per tu no canviarà mai.

—I amb qui viuré? —vaig demanar angoixada.

—Això ja ho veurem quan arribi el moment —va dir mentre em passava un mocador—. Però ara has de ser valenta. Necessites molt valor per ser el que realment ets.

Segur que ja us heu adonat que no vaig entendre el que em volia dir. Per això, per canviar de tema, va afegir:

—I què voldràs ser quan siguis gran?

Quan li vaig comentar que no tenia ni la més remota idea del que faria en el futur, ell, dramàticament, es va posar una mà al pit, com si li volgués tapar els ulls al lleó per estalviar-li la vergonya d’estar davant d’algú tan poca-solta com jo.

— PATXUNGUIS! —va cridar tan fort que l’Adonis va caure a terra com una bola de gelat i va fugir de l’habitació—. Això és greu. Quina edat tens, nena?

—Deu anys.

—Als deu anys jo ja sabia exactament què volia ser quan fos gran —va sentenciar.

—I a què et dediques?

—A fer que aquesta vida sigui més bonica!

No vaig entendre a què es referia exactament, però em va semblar que era important que existís algú que es dediqués a fer que la vida fos més bonica. Potser per això, pel seu desig de fer-ho tot més bonic, el meu tiet Nino era com era. Que com era? Mireu, em costa descriure’l perquè era moltes coses a la vegada. Comencem pel cos: ni molt alt ni molt baix. Just per semblar un adult que de nen hagués menjat tot el que cal per créixer. La seva pell era molt blanca, tan blanca que de vegades li podies veure les venes dels braços i el coll. Portava les ungles perfectament tallades, sempre polides i impecables, molt més que les meves o les de la meva mare. Quan li vaig demanar com aconseguia tenir aquelles ungles tan perfectes, em va respondre:

—Genètica.

Vaig tenir clar que, davant d’aquella paraula tan potent, que aleshores em sonava estranya i immensa, l’única cosa que podia fer era sentir admiració per aquelles ungles perfectes i genètiques, que aconseguien hipnotitzar-me quan el tiet movia les mans davant meu per explicar-me alguna cosa.

—És a dir, no saps si vols ser arqueòloga, fornera o astronauta —va resumir després de la meva llarga explicació—. Molt bé. Aquest dilema l’haurem de resoldre plegats.

Em va apropar una de les seves mans d’ungles perfectes als cabells i em va acaronar el cap una vegada i una altra, tras tras tras. Vaig sentir l’olor de la colònia que ell mateix preparava i que aquell dia barrejava essència de fusta d’un bosc humit amb taronja acabada d’esprémer i un bocí de xocolata amb ametlles. Em vaig imaginar que, abans de la meva arribada, durant les llargues nits en què no hi havia ningú a l’habitació dels convidats, el tiet Nino es dedicava a practicar aquelles carícies que tan bé li sortien, per si mai tenia una filla. Ja sé que penseu que una neboda no és ben bé com una filla, però, si més no, ara el tiet tenia un cap de veritat que podia acaronar.

—No t’amoïnis, Eva, jo t’ajudaré a triar què vols fer quan siguis gran —va dir mentre somreia amb entusiasme per primera vegada.

I jo, per primera vegada en molts dies, vaig somriure amb ell.

Semblava un bon començament, oi?