Читать книгу Temps de quarantena - Josep Ballester Roca - Страница 6

PRÒLEG A LA SEGONA EDICIÓ

Es pot dir que l’encert de Josep Ballester amb el seu estudi i visió panoràmica de les dues primeres dècades de la postguerra comença ja en el títol mateix: Temps de Quarantena. Temps de confinament o malaltia, dies o nits d’incerteses, anys i anys d’amenaça i presons, d’espera vigilada, quan el fet simplement de sobreviure amb una mínima dignitat personal era un acte d’heroisme que calia renovar quotidianament. L’època de la sospita constant i les grans pors, del marbre subvencionat i la moral a cavall i uniformada, per dir-ho amb les paraules ben gràfiques de Joan Fuster o de Vicent Andrés Estellés, autors que s’inicien en la literatura en la primera dècada de la postguerra i escriuen una part important de la seua obra en aquest període, i que, en bona mesura —testimonis d’excepció, com se sol dir, o senzillament excepcionals— ens donen nombroses mostres ben lúcides i vives d’aquells anys tenebrosos. Tot això i molt més és aquest «temps de quarantena» que ens narra Josep Ballester.

Per les pàgines d’aquest llibre desfilen —en aquest cas és obligada la recurrent i plàstica referència militar— la «cultura» i la «societat» d’aquells anys de «postguerra (1939-1959); mostres fragmentàries, necessàriament, però bàsiques i més que suficients per a recordar-nos el que van significar aquells anys de feroç dictadura militar i feixista tant per a la societat —per al poble valencià sobretot— com per a la cultura en general, i de manera molt especial per a la cultura que gosava expressar-se en la llengua pròpia del país. Recordem que el primer acte, i el més espectacular, realitzat a la València ocupada per les tropes franquistes fou el gran «desfile de la victoria», el 3 de maig de 1939, presidit pel general Franco al costat de la senyera del rei en Jaume. Per una altra part, és evident que des del principi les noves autoritats van fer ben explícita la seua voluntat de prohibir i esborrar qualsevol manifestació externa de la llengua o la cultura que pogués parlar de l’existència d’una personalitat diferenciada i posar en dubte el paper d’Espanya com a «unidad de destino en lo universal». Lo Rat Penat celebrà els seus Jocs Florals exclusivament en espanyol, amb l’excepció del poema guardonat amb la Flor Natural, un cant d’exaltació a la figura del «Caudillo». La Universitat de València, per la seua banda, iniciava el curs acadèmic 1939-1940 amb una lliçó magistral titulada «El concepto de nación según José Antonio».

Temps de Quarantena: en el millor dels casos, període de pura subsistència, de bàsica i imprescindible supervivència per a les nostres lletres. La reflexió de Walter Benjamin —fugitiu de la dictadura del seu país i víctima també de la que assolà les nostres terres— que l’autor addueix per a les pàgines inicials del seu estudi, no podia ser més justa i definitiva: «el caràcter destructiu no el ronda cap imatge». Són sobreres les paraules davant d’una repressió —tot recordant ara la referència a Dionisio Ridruejo— meticulosament planificada contra tota oposició imaginable. No poden haver-hi imatges adients per al «caràcter destructiu» de la dictadura franquista; només la hipèrbole del poema i la ràbia del cant: «d’una ràbia que funda les dinasties bíbliques», com escrivia Vicent Andrés Estellés. I, encara, per tal de remarcar també una referència a la primera de les quatre citacions inicials amb les paraules de Roís de Corella, «e no us penseu que parle gens en somnis», vull destacar d’entrada un dels màxims atractius del llibre: la fluïdesa i la vivacitat que caracteritza la narració d’aquest «temps de quarantena» que l’autor, donada la seua joventut, no va conèixer de manera directa. I amb tot i això, llegim la informació i els esdeveniments que ens conta en certa manera com si els estiguéssem vivint o revivint. Josep Ballester aconsegueix aquest miratge gràcies en part a una acurada bateria de citacions i referències ben dosificades, basades en una investigació exhaustiva, tant pel que fa a les fonts secundàries com a les primàries. No parla definitivament «gens en somnis» sinó de realitats tristament quotidianes; o ens parla, en tot cas, des d’aquell somni que ens fa veure més clarament, tal com ens ho recordava en versos lapidaris el poeta J. V. Foix; o amb aquell somni «que nos libere de quedarnos dormidos», per aportar una vegada més en aquest escrit una referència a aquell escriptor, Dionisio Ridruejo, falangista i vinculat al franquisme en un primer moment, i després clarament compromès amb la democràcia.

Josep Ballester ens mostra o ens narra la repressió sistemàtica a tots els nivells i al llarg de tot el país realitzada pels triomfadors en la guerra civil i pels seus quintacolumnistes. La por, la presó, la mort, els afusellaments en massa, les denúncies, les delacions, les depuracions i la irracionalitat van ser el pa de cada dia en l’Espanya de Franco i en les terres de parla catalana en especial. La implantació del feixisme significà la mort o l’exili d’una bona part dels intel·lectuals valencians i la presó o el silenci dels que hi van poder sobreviure; en aquest llarg «temps de quarantena», mitjançant la desvirtuació i la manipulació del llegat històric, junt amb la imposició de la censura i l’autocensura, les forces vives van fer tot el possible per tal d’accelerar el procés de folklorització de la llengua i la cultura pròpies.

Tanmateix, junt amb la repressió hi apareix la resistència cultural. El llibre de Ballester se’n fa ampli ressò i va mostrant-nos la represa, lenta i dificultosa, però constant, en la qual en un principi cal destacar, per una part, el paper de Xavier Casp i Miquel Adlert amb l’editorial Torre i, sobretot, amb la seua col·lecció «L’Espiga», i, per l’altra, el de Carles Salvador i els seus col·laboradors en els cursos de llengua de Lo Rat Penat. Ja en la dècada dels cinquanta cobra un pes importantíssim l’activitat de promoció i divulgació del Diccionari Català, Valencià i Balear, d’Alcover i Moll, amb la col·laboració de Sanchis Guarner i Aina Moll. Així mateix, és determinant el paper que van jugar les diverses iniciatives editorials, com l’esmentada Torre, Sicània o Lletres Valencianes, o el d’algunes institucions, com la Societat Castellonenca de Cultura, per exemple.

Publicada originalment l’any 1992, Temps de Quarantena. Cultura i societat a la postguerra (1939-1959) apareix ara com a segona edició corregida i augmentada, amb una nova redacció en molts moments que té en compte les últimes investigacions sobre el tema tractat i contribueix de manera notable a un millor enteniment d’aquest període. En molts aspectes ha estat i és una contribució capdavantera a aquesta recuperació de la memòria de la nostra història recent que comença a ser imprescindible. Quan aquestes pàgines siguen al carrer els anomenats «papers de Salamanca» estaran ja en mans dels seus legítims dipositaris. Però, quedaran moltíssims «papers de Salamanca», tots els que legítimament pertanyen al País Valencià, per exemple, sense trobar el seu camí de retorn. Josep Ballester ens parla també en aquestes pàgines dels camions i vagons replets de documents oficials i particulars que amb l’entrada dels exèrcits del «Glorioso Movimiento Nacional» eixiren de les ciutats de Castelló, València i Alacant en direcció a Salamanca. Un botí de guerra segrestat en l’exercici del «justo derecho de conquista», com es va atrevir a dir Gonzalo Torrente Ballester. Com ha escrit l’autor de Temps de Quarantena, «després dels vint-i-cinc anys que ha fet la Constitució Espanyola, després de gairebé trenta anys de la mort del dictador, després de tants anys que es va perpetrar aquell espoli, ja seria hora de poder parlar d’aquests assumptes. Es va fer un pacte de silenci del passat, en la transició de la democràcia, però, a aquestes alçades s’hauria de poder, no sols parlar clarament i sense embuts, de tot això, sinó tornar a cadascú el que li va ser robat». Aquest llibre és, sense dubte, una franca contribució a aquest imperatiu de parlar sobre una història recent, que continua afectant-nos, sobre la qual encara no s’ha fet la imprescindible justícia de contar les coses com van ser.

JAUME PÉREZ MONTANER