Читать книгу Temps de quarantena - Josep Ballester Roca - Страница 8
ОглавлениеAlgunes de les comarques castellonenques van ser durament afectades pels embats bèl·lics del final de març del 1938, quan les tropes sota el comandament del general Antonio Aranda destruïen l’anomenat front de Terol en direcció cap al Mediterrani. D’aquesta manera, el 4 d’abril del mateix any, les tropes rebels entraven a Morella. Era la primera de les comarques del País Valencià que quedava liberada. Deu dies després arribaven a la costa mentre ocupaven Vinaròs. L’avançament, però, de l’exèrcit franquista és més lent i penós del que havien calculat perquè el front és molt ampli i els republicans havien establert una línia de defensa molt forta, l’anomenada XYZ, que consisteix en posicions fortificades que arriben fins Almenara. Dos mesos més tard, els dies 13 i 14 de juny, les tropes insurrectes al govern legítim van ocupar Castelló de la Plana. Els comandaments franquistes se senten desconcertats davant la resistència. D’aquesta manera a principis de juliol, Franco mana reforçar els tres cossos de l’exèrcit que actuen al País Valencià amb el CTV italià dirigit pel general Berti i forma un nou cos de l’exèrcit amb quatre divisions, el del Túria, al comandament de Solchaga, que marxa cap al sud i arriba fins la línia de resistència que se situa al riu Palància. Les ordres del Generalíssim són prendre la ciutat de València el dia 25 de juliol, festivitat de Santiago Apòstol, sant patró d’Espanya, però això és impossible.
Gairebé un any després, el dia 29 de març de 1939 es va fer a la ciutat de València el traspàs de poders. Les negociacions del govern Casado no aconseguiren unes garanties mínimes perquè el que quedava de l’exèrcit de la República pogués reintegrar-se o dissoldre’s. El dia anterior encara es va publicar el darrer diari de la zona republicana, La Correspondencia de Valencia, òrgan de la UGT, i va partir del port el vaixell francés Lizandieux amb alguns dirigents del govern. Es va lliurar la ciutat sense cap resistència. Del poc que quedava de l’exercit molts van intentar fugir cap als ports de Gandia i d’Alacant amb l’esperança d’embarcar-se amb algun vaixell, però fou un parany sense cap escapatòria possible. Una veritable ratera. No tardaren moltes hores a aparèixer les primeres banderes bicolors i les primeres patrulles de falangistes. Això implicava «pan para nuestros hogares, porvenir para nuestros hijos y justicia para todos». Al matí, ja havia estat ocupat el govern civil per Ramon Gordillo, l’ajuntament per Francisco Londres i la Universitat de València per diverses esquadres de quinta columnistes dirigides pel catedràtic Manuel Batlle1. Aquest catedràtic de Dret Civil de la Universidad de Múrcia, dies després va adreçar un escrit al Ministerio de Educación Nacional on relatava el fets:
Ilmo Sr.
Tengo el honor de poner en su conocimiento que como elemento integrante de la 5a Columna que tanta labor ha realizado por la gloriosa causa de la España Nacional, en el momento en que se pensó en la ocupación de Valencia fue el infraescrito designado para que entre otras misiones, por su calidad de Catedrático, ocupar la Universidad y los Centros de Enseñanza asegurando su custodia y observación.
Cumpliendo estas órdenes se personó en la Universidad la mañana del dia 29 de marzo acompañado de Escuadras de dicha 5a Columna y haciéndose cargo de una manera temporal del Rectorado hasta tanto que las Autoridades legítimas pudieran intervenir. Seguidamente, también de un modo provisional, designó a Profesores que fueron perseguidos y expulsados durante la dominación marxista para que se encargaran de los Decanatos de las respectivas Facultades y a otros asimismo dignísimos para que se pusieran al frente de los Institutos y Centros de 2a Enseñanza, todos con la especial y única instrucción de atender a la conservación de los Establecimientos
Durant tot el dia un avió no va parar de llençar publicitat feixista pel centre de la ciutat. A l’endemà va desfilar l’exèrcit victoriós. El general Aranda va presidir aquesta desfilada des de la balconada de l’ajuntament. De seguida aparegué el primer número del periòdic Avance al Cap i Casal, òrgan de la III Compañía de Radio y Propaganda al front. El diari, d’un sol full, presentava en la primera pàgina una gran fotografia de Franco sota un gran titular on podem llegir:
En el nombre de Dios y de España
Una, Grande, Libre
y el de sus muertos.
Ya tenéis, valencianos, la Patria, el Pan y la Justicia.
¡¡Franco, Franco, Franco!!
¡Viva el Caudillo! ¡Arriba España!2
O quan es conta l’entusiame de com van ser rebudes, segons l’únic mitjà de comunicació permés, les tropes ocupants de la Nueva España:
La emoción vivida por la capital, el entusiasmo no desbordante que en el día de ayer se apoderó de la ciudad, no ha sido más que un exponente magnífico del vivido por la provincia. Játiva, Ontiniente, Gandía, Sagunto, Albaida, así como la hermana ciudad de Alcoy, junto a otras de menor población, se han manifestado entusiásticamente vitoreando a España y al Caudillo. El Orden más absoluto reina en nuestra región. Los antiguos militantes de Falange se han hecho cargo provisionalmente de los puestos directivos, asegurando el normal desenvolvimiento de la vida ciudadana.3
Ocupava la ciutat la División del Cuerpo del Ejército de Galícia, també l’anomenada Bandera Valenciana de la FET y las JONS formada per evadits del país en començar la guerra, el Batallón de Arapiles de la 57 Brigada i el Tercer Tambor de Regulares de Ceuta. El parte oficial deia: «En Levante se llevó a cabo la ocupación de la capital de Valencia, siendo recibidas las fuerzas españolas con entusiasmo inenarrable, y funcionando ya en ella todos los servicios públicos» (ALP para 1940: 165). El mateix dia, la divisió Litorio del Corpo di Troppe Volontarie, comandada pel general Gastone Gambara, ocupà la ciutat d’Alacant, i preparà el setge al port, on hi havia prop de vint mil fugitius que tenien l’esperança de ser evacuats4. La realitat, però, fou una altra. Van ser la primera carn de canó que va omplir els camps de concentració. Hom calcula que al País Valencià s’habilitaren al voltant d’una trentena de camps on van viure inhumanament i on un gran nombre d’aquelles persones moriren d’una manera tràgica.
Segons els mitjans de comunicació de la Nueva España, durant uns dies, l’entusiasme del poble arribà al frenesí. Talment el moment de l’entrada de les tropes salvadores:
Esta fue la aclamación con que Valencia recibió a las tropas nacionales, a su entrada en nuestra ciudad. ¡Franco! ¡Franco! ¡Franco! era el grito general que brotaba de los labios de todos los valencianos como exclamación suprema y insuperable de gratitud y de aspiración. Porque la verdadera Valencia, la que con horribles torturas ha venido sufriendo la tiranía roja más de dos años y medio, la que la desgracia hiciera que no pudiese sumarse al Glorioso Alzamiento; la que marca, en una trayectoria de siete siglos, desde que la cristianizó el invicto Monarca Jaime l, su acendrado espíritu religioso y jamás desmentida lealtad a los grandes principios de la hispanidad; la que siendo siempre amantísima guardadora de sus seculares tradiciones, fue constantemente muy española; esa Valencia se halla, tan identificada con el providencial Caudillo que liberó la Patria común y salvó la civilización occidental del poder marxista.5
La realitat per a la majoria del poble era, però, una altra de molt diferent. S’estava ensinistrant una brutal maquinària basada en tota classe de lleis, de decrets, d’ordres i de comunicats per a poder instrumentalitzar la repressió. L’objectiu primer era consolidar la victòria de les armes, al preu que fos. Encara que la premsa comentava que es realitzaria una «política de redención, de justícia y de engrandecimiento»6 Ocupat tot el País Valencià, les autoritats militars se’n fan càrrec. El primer que hom féu va ser la implantació de la llei marcial a «los territorios ocupados y ganados para España». Citem, únicament, el tercer punt d’aquesta llei7:
Serán estimados como delitos de rebelión: insultos y provocaciones a individuos pertenecientes a las Milicias armadas o personal civil del Movimiento; la propagación de noticias falsas, tendenciosas, o aún verdaderas que sean perjudiciales a la causa nacional; ademanes, gestos, etc., que sean de carácter subversivo; publicaciones, propagación, ocultación, tenencia, etc., de escritos clandestinos no censurados; emisión por radio, recepción de emisiones rojas; atentados, sabotajes y las denuncias falsas; las reuniones del tipo que sean (no más de tres personas); la no colaboración con la polida a la hora de realizar denuncias sobre malhechores, la ocultación o la no delación de tenencia de armas de fuego.
Des del mateix dia trenta va començar a actuar a València la Columna de Orden y Policía de Ocupación sota les ordres del coronel Antonio Aymat. Aquest dividí la ciutat de València en sis sectors, cadascun a les ordres d’un comandant que baté la ciutat, i que estava ajudat pel coronel auditor Fernández Valladares i vuitanta-sis tinents que cobrien els jutjats de la resta de pobles de la província. Aquesta columna tenia diverses funcions, però especialment com comenta Aymat, la «depuración del personal civil». És a dir, «la detención de personas responsables de delitos cometidos bajo el dominio rojo... sin descanso, con las miras del interés general de la Patria, y necesitando para ello el concurso ciudadano, por lo que se hace presente a todos los buenos españoles, el deber en que están de prestar su ayuda, denunciando toda persona a quien pueda imputarse delito alguno, adviertiendo que de no hacerlo se hace culpable de encubrimiento»8. També va realitzar la conducció dels presoners des de la ciutat de València als camps de concentració. Es vanagloriava el 4 d’abril d’haver evacuat quatre trens amb més de sis mil presoners. Dos dies després d’haver entrat l’exèrcit alliberador, el Consell Permanent va veure la causa sumaríssima contra Loreto Apéllaniz, i vint membres del Servei d’Informació Militar de la República foren afusellats l’endemà al matí. Començava la política «de redempció i de justícia» que s’hi havia promès. Havia arribat l’Espanya de Franco.
S’inicia així un procés llarg i penós de purificació, d’eliminació i de classificació dels vençuts, tant la població civil com els excombatens de l’exèrcit de la República. El Govern Militar de València i d’Alacant ordenava la presentació de tots els «individuos del ejército rojo» al camp de concentració més proper.
S’havia creat un clima d’odi, tensió i propagació de denúncies i delacions que encoratjaven les autoritats civils i militars. Tant en la mateixa llei marcial que apuntàvem abans, com en notes específiques per al cas, el Govern Militar requeria i, fins i tot, coaccionava, a denunciar els veïns. Hom establí centres especials d’arreplega i admissió de denúncies. Ací tenim la primera nota del nou govern:
NOTAS DEL GOBIERNO MILITAR Toda persona que conozca la comisión de un delito llevado a cabo durante la época de dominación roja, se halla obligada a denunciar el hecho ante el jefe del sector a que corresponda su domicilio, a fin de llevar a cabo en la debida forma el espíritu de justicia que anima a nuestro Caudillo9
A Alacant i a les comarques del sud, com a la resta del país, es repeteix l’operació, hom demana la col·laboració i les denúncies dels ciutadans. El capità jutge de Dénia, el 18 d’abril, ordenava a l’alcalde que comunicés als seus veïns la creació del Juzgado Permanente de Denia-Pego, al pis principal de la casa número quatre del carrer de Diana, «donde serán recibidas, con un horario de 10 a 13 horas y de las 16 a las 19 horas, cuantas denuncias debieran formular los conocedores de hechos delictivos que se persiguen», s’esperava, naturalment, que els ciutadans col·laborassen amb «decisión y patriotismo» (Ramos, 1974; vol. III: 258).
Els governadors civils, i especialment el de València, Planas de Tovar, van parar molta atenció en la tasca de conscienciació de masses, i ordenà, mitjançant circulars en el Boletín Oficial de la Provincia o en els periòdics, la col·laboració. No necessita cap comentari, pel to imprès, la circular apareguda en el BOP de València el dia 4 d’abril de 1939: «es absolutamente necesario, y así lo ordeno, que cuantos informes se reclamen a los Presidentes de las Comisiones Gestoras municipales de esta provincia por los Juzgados Militares, sean evacuados sin pérdida de tiempo alguna y con toda preferencia».10
Les autoritats franquistes, per dur a terme la repressió, no es limitaren a emprar les forces de l’exèrcit, la policia i les milícies de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. A més a més, les autoritats invitaren a participar en la repressió un grup de gent molt especial, sobretot aquelles persones que haguessen sofert presó i condemna a la zona republicana, per haver actuat a favor de la causa franquista. És a dir, la Nueva España es basava en la sembra de la venjança i de l’odi. Heus ací un fragment d’aquesta invitació:
JEFATURA NACIONAL DE SEGURIDAD Recluta personal voluntario para realizar las funciones de Investigación y Vigilancia. La Jefatura Nacional abre en Barcelona la recluta de personal voluntario para realizar las funciones de Investigación y Vigilancia, por un plazo no inferior a la duración de la campaña y con la gratificación de 300 pesetas mensuales. Estos voluntarios se titularán agentes provisionales de Seguridad y serán reclutados precisamente entre personas de probada adhesión al Movimiento Nacional, siendo preferidos aquellos que sufrieran prisión y condena por haber actuado en campo rojo en favor del triunfo de nuestras armas.11
Encara que en els diaris i en els mitjans de comunicació hom parlava de normalitat, d’un Nuevo Estado oficialment en pau, la realitat era tota una altra. La por, la presó i la mort es respiraven en l’ambient. En les notícies dels periòdics, sempre apareixien les llargues llistes de detinguts per la Columna de Orden y Polida de Ocupación. O les notícies on es parlava de com d’una manera imperturbable s’aplicava la justíca:
La Justicia de Franco, la de la nueva España serena e imperturbable, va cumpliendo su cometido dia a dia, hora a hora, separando de la sociedad a aquellos que por sus delitos o crímenes constituyen un peligro y una mancha para la misma. Así, en el plazo comprendido entre el 30 de mayo y el mismo dia de abril, han sido impuestas por las Autoridades más de 200 penas de muerte, perteneciendo los sentenciados no solo a la clase que podríamos llamar popular, sino también a la milicia y clase distinguida.12
El pitjor, però, era el que s’esdevenia a les pleníssimes presons i als camps de concentració. Aquests es convertiren en veritables amagatalls de terror. Sobre la situació als camps de concentració vegeu Llarch, 1976 o el documentat treball de Gabarda, 1993, on fa una magnífica investiga-ció sobre els afusellats per la repressió franquista al País Valencià. A tall d’apunt sobre aquest aspecte, el que va succeir el 24 d’abril de 1940 a la presó de Castelló; un pres es va negar a agenollar-se durant la celebració d’una missa, i com a escarment fou afusellat al pati mateix de la presó. Una Comissió Inspectora de la Direcció General de Presons, no estant d’acord amb la lleugeresa de la sentència, ordenà l’execució de vint-i-cinc presos més l’endemà. La irracionalitat era el nostre pa de cada dia. I la justícia, «serena e imperturbable, va cumpliendo su cometido día a día, hora a hora, separando de la sociedad a aquellos que por sus delitos i crímenes constituyen un peligro y una mancha para la misma».
A més a més, d’aquesta manera hom restablia l’ordre que Déu volia, com s’apressà a explicar l’església, i sobretot sa santedat Pius XII. En el seu missatge va comentar, amb unes imatges molt taurines, que en cada cruïlla de la història, en cada moment decisiu en els quals la nostra civilització «universal i cristiana» es trobava en un tràngol d’angoixa, «Espanya ha eixit pels camps del món a bregar i torejar per les batalles de Déu». 13
Les depuracions tenien uns objectius perfectament clars i definits, uns interessos molt concrets, per això arriben a una exacerbació tan intensa. Els vencedors procedeixen a la liquidació de l’enemic per poder resituarse en una posició segura de domini polític i econòmic. Calia extirpar de la societat el verí roig. Així, les institucions locals, els ajuntaments i les diputacions, regides pels nous administradors imposats pel règim, començaren la tasca de purgar els seus treballadors. L’ajuntament de València, a finals de novembre de 1939, el Jutjat Depurador de Funcionaris Municipals havia instruït un total de 2.375 expedients. Entre els separats del seu treball definitivament hi trobem, entre altres Maximilià Thous Orts i Maximilià Thous Llorens. La Diputació de València, de seguida, va iniciar l’acció depuradora dels funcionaris. S’hi revisaren expedients l’any 1943, el 1947 i fins ben avançada la dècada dels cinquanta. A més a més, aquesta conducta políticoadministrativa va tenir el seu paral·lel a tota l’administració. Josep Picó (1982) dóna unes dades sobre aquests fets: a la Diputació de València foren sotmesos a expedient més de la meitat dels seus treballadors, un total de 564 treballadors. A l’Ajuntament d’Alacant es van admetre, sense càrrec, cent cinquanta-nou persones, i en van ser expulsades setanta-sis. El governador, Planas de Tovar, el 29 de juny de 1939 publicava la següent nota: «Estimaba de alta necesidad en defensa de nuestra causa la depuración de los porteros, pues la mayoría de ellos durante la guerra han prestado colaboración al Gobierno marxista, y, en consecuencia, siendo causa de muchos fusilamientos, a pesar de lo cual todavía hay propietarios encubridores» (Apud, Picó, 1982: 13).
Molts dels nostres intel·lectuals van tenir greus problemes amb les noves autoritats, entre ells cal destacar Manuel Sanchis Guarner i Adolf Pizcueta; d’aquest darrer, dinamitzador cultural de l’anomenada generació de 1930, no es tenen massa dades sobre els seus problemes amb la justícia franquista. Pérez Moragon (1990) comenta, basant-se en un testimoni de Manuel Sanchis Guarner, verbal i massa inconcret, que va patir un breu empresonament. Adolf Pizcueta, per contra, mai no en parlà. El motiu va ser, segurament, la pertinença a la maçoneria. Per sort, una repetida i estranya modificació del nom i algun suborn en el moment adequat van fer el miracle.
Així mateix, va participar en la cacera la Junta del Col·legi d’Advocats de València, elegida al començament de juliol de l’any de la Victoria, els tres primers actes de la qual foren:
a) expressar la seua adhesió al cap d’estat,
b) nomenar col·legiats perpetus d’honor José Calvo Sotelo i José Antonio Primo de Rivera, i
c) procedir a la depuració de lletrats (Reig/Picó, 1978: 13).
Aquest trist exemple donat pels defensors de la justícia exemplifica, millor que no cap altre, els fonaments de l’estat que s’imposava. Recordem que des que la Junta de Burgos havia decretat el 28 de juliol de 1936 l’estat de guerra i que s’allargà fins a juliol de 1948, la justícia es va militaritzar, d’aquesta manera tots els delictes, fossen civils o militars. estaven sotmesos al codi de justícia militar i el consell de guerra es va convertir en un procediment habitual de les noves autoritats. Les depuracions van arribar a tots els funcionaris de l’estat i, és clar, els mestres i ensenyants eren un cos molt valuós i necessari per al règim. Entre els docents les depuracions van ser especialment dures ja que tenien fama d’un col·lectiu roig i perillós per les idees que havien propagat. Així, a tall d’exemple, el nou rector de la Universitat de València, el primer que va fer fou iniciar la purga de responsabilitats polítiques de la totalitat dels seus funcionaris i la repressió paral·lela en l’àmbit universitari. Fou nomenat, de seguida, un jutge instructor per a la depuració del personal, el catedràtic de mineralogia i botànica, Francesc Beltran Bigorra, amb amplis poders com demostra una carta del rector al director de la presó Model: «[...] cuantas facilidades sean posibles al dador de la presente comunicación, catedrático y decano de la Facultad de Ciencias de esta Universidad y Juez instructor nombrado por la Superioridad para la depuración del personal docente de esta Universidad, a fin que pueda celebrar unas diligencias de interrogatorio [...]». Si llegim el discurs d’obertura del curs acadèmic 1939-1940 a la Universitat de València, ens deixa ben palés com es pretenia que fos aquest estament investigador i científic en el futur, el títol que portava era «El concepto de nación según José Antonio» a càrrec del professor Francisco Alcayde14:
Es el dia de hoy una fecha histórica. Después de tres años de barbarie y anarquia en que todos los valores y todas las esencias de la civilización fueron conscientemente pisoteados, abre hoy sus puertas la universidad y conmemora con este acto solemne el final de la obscura, horrible e interminable noche, y el principio del día, luminoso, repleto de ansias de perfección [...] Todos los aquí reunidos [...] estamos decididos a que no vuelva nunca la oleada de materialismo que quería convertir a nuestros hijos en bestias, que pisoteaba todo destello de espiritualidad [...] conste pues, oficialmente y dicho escuetamente, sin literatura ni elocuencia, que la universidad es consciente de que revive gracias a Franco y a su ejército. No olvidemos lo que somos, lo debemos a Él.
Un cas especial en el món universitari és el de l’exrector Joan Baptista Peset i Aleixandre, figura de gran prestigi científic i investigador, que fou sotmès a consell de guerra, condemnat a mort i afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. D’aquesta manera es tancava un episodi ben tenebrós que s’havia iniciat dos anys abans, quan la Delegación Provincial de Sanidad de Falange va denunciar el professor pels càrrecs de diputat del Front Popular i responsable d’assassinats. Després de ser localitzat a la presó de Portaceli, va ingressar a la presó model de València, per a ser processat pel delit de rebelió, mitjançant un procediment sumaríssim d’urgència. El catedràtic de Medicina Legal i Toxicologia va assumir les seues conviccions republicanes i va demostrar ser totalment aliè a qualsevol delit de sang. No obstant això el 25 de març de 1940 el Consejo de Guerra dictà la sentència de pena de mort, aprovada per l’auditor el 2 d’abril. Sols quedava esperar «el enterado» del generalísimo Franco. Aquest va arribar, datat a Madrid el 12 de maig de 194115. Era la justícia del nou règim que, «serena e imperturbable, va cumpliendo su cometido día a día, hora a hora, separando de la sociedad a aquellos que por sus delitos y crímenes constituyen un peligro.»16.
El primer dia que es va publicar el diari Las Provincias després de la guerra, el 15 d’abril de 1939, ja duia una nota de la Jefatura de los Servicios de Primera Enseñanza de la província de València, en la qual s’advertia que tot canvi de destinació de nomenament de mestre —com a propietari o com a interí— expedit després del 18 de juliol, data del «glorioso Movimiento Nacional» quedava anul·lat a tots els efectes legals. I molts dels mestres que ja feien classe anteriorment foren expulsats i depurats. La regla general era que la vacant deixada per aquests mestres l’omplissen els alferes provisionals perquè, segons un decret nou que ordenava donar-los preferència, no hi havia persona millor per a instruir la joventut en les virtuts patriòtiques, ja que els ensenyants eren una part molt important dels mals que havien assolat Espanya. Molts dels ensenyants separats de la seua activitat docent eren els representants de l’avantguarda i la reno-vació pedagògiques com van ser Amparo Navarro Giner o Jose Martínez Martí, cal esmentar tres professores de l’Escola de Magisteri, entre d’altres, Maria Villén, Carme Garcia de Castro i Concepción Tarazaga que havien destacat per la seua activitat innovadora en la formació dels mestres. Es van suprimir automàticament totes les colònies escolars, que s’havien fet molt famoses durant la República per les seues tècniques pedagògiques modernes i avançades, i se’n van crear d’altres, el monopoli de les quals, el van atorgar a l’organització falangista Frente de Juventudes. Una de les primeres disposicions sobre la depuració dels ensenyants va ser la circular del mes de desembre del 1936, signada per l’escriptor José María Pemán, aleshores president de la Comisión de Cultura y de Enseñanza. S’hi veu clarament l’abast que el franquisme vol atorgar a aquest cos. En reproduïm alguns fragments per la seua transcendència:
El carácter de la depuración que hoy se persigue no es sólo punitiva, sinó también preventiva. Es necesario garantizar a los españoles que con las armas en la mano y sin regateos de sacrificio y sangre salvan la causa de la civilización, que no se volverá a tolerar, ni menos a proteger y subvencionar a los envenenadores del alma popular primeros y mayores responsables de todos los crímenes y destrucciones que sobrecogen al mundo y han sembrado de duelo la mayoría de los hogares honrados de España. [...] los individuos que integran esas hordas revolucionarias, cuyos desmanes tanta espanto causan, son sencillamente los hijos espirituales de catedráticos y profesores que, a través de instituciones como la llamada «Libre de Enseñanza», forjaron generaciones incrédulas y anárquicas. Si se quiere hacer fructífera la sangre de nuestros mártires es preciso honrar y enaltecer a los inspiradores del mal, mientras se reservaban los castigos para las masas víctimas de sus engaños. Tres propuestas pueden formular las Comisiones depuradaras, conforme a la Orden de 10 de noviembre, a saber: 1. Libre absolución para aquéllos que puestos en entredicho hayan desvanecido los cargos de haber cooperado directa o indirectamente a la formación del ambiente revolucionario. 2. Traslado para aquéllos que, siendo profesional y moralmente intachables hayan simpatizado con los titulados partidos nacionalistas vascos, catalán, navarro, gallego, etc., sin haber tenido participación directa o indirecta con la subversión comunista-separatista, y 3. Separación definitiva del servicio para todos los que hayan militado en los partidos del «Frente Popular» o Sociedades secretas, muy especialmente con posterioridad a la revolución de octubre y de modo general los que perteneciendo o no a esas agrupaciones hayan simpatizado con ellas u orientada su enseñanza o actuación profesional en el mismo sentido disolvente que las informa. (Apud, Benet, 1973: 326-327.)
Calia contrarestar amb tots els mitjans l’acció educativa, laica i normalment liberal dels mestres, ja a l’abril del 1937 s’havia denunciat en la zona ocupada per les tropes franquistes que «en casi todos los pueblos en donde estalló la revolución, como en la generalidad de todos los pueblos de España, el agente soviético más eficaz era el maestro de escuela. Alguien le ganaba la infame partida, superando las malas artes de su venenosa faena: la maestra»17. Segons Beevor (2005) a tot l’estat espanyol, practicament una quarta part dels mestres va ser purgada, al voltant d’uns quinze mil. D’aquests, uns sis mil van patir inhabilitació total, tres mil van ser suspesos temporalment i uns altres sis mil se’ls va revocar la plaça. Com a exemple comenta el cas de Lugo on van ser depurats gairebé tots els mestres que no havien fet la seua «darrera lliçó», és a dir, que no els havien afusellat.
El món educatiu i dels infants no sols rebia una poderosa repressió sinó que se’l feixistitzava. D’aquesta manera podrien dirigir millor la ment de la futura societat. A l’escola, hom començava cada dia formant braç en alt i cantant el «Cara al sol». A més, els programes aprovats pel Ministerio de Educación Nacional del govern del general Franco s’inspiraven, totalment, en la ideologia feixista18. I els llibres de text no tenien cap desaprofitament didàctic. Per exemple, un que es va encarregar per part del Ministerio a José María Pemán, que duia per títol La Historia de España contada con sencillez. Para los niños... y para muchos que no lo son (1939). Portava una observació preliminar on es podia llegir un dels motius del llibre: «sobreexcitar y utilizar esa gran fuerza infantil, hasta ahora desaprovechada en España, que es el entusiasmo y la facilidad para «tomar partido». Los niños tienden por instinto a la adhesión fervorosa y al proselitismo tajante». On demostrava, molt bé, la seua coneixença de la psicologia infantil, i de com utilitzar-la pedagògicament. Un altre llibre que tampoc no refusa aquest aspecte és el titulat Catecismo Patriótico Español, declarat obra de text per a les escoles per l’ordre del Ministerio, datada 1’1 de març de 1939, segons consta en el mateix llibre, on demostra el profund coneixement filològic de l’autor:
[...] -¿Por qué decís que la lengua castellana será la lengua de la civilización del futuro? -La lengua castellana será la lengua de la civilización del futuro porque el inglés i el francés, que con ella pudieron compartir esta función, son lenguas gastadas, que van camino de una disolución completa. -¿Se habla en España otras lenguas más que la castellana? -Puede decirse que en España se habla sólo la lengua castellana, pues aparte de ésta tan sólo se habla vascuence que, como lengua única, sólo se emplea en algunos caseríos vascos y quedó reducido a funciones de dialecto por su pobreza lingüística y filológica. -¿Cuáles son los dialectos principales que se hablan en España? -Los dialectos principales que se hablan en España son cuatro: el catalán, el valenciano, el mallorquín y el gallego. (Menéndez-Reigada, 1939: 11-12.)
A propòsit d’aquest aspecte, podríem entrar d’una manera més profunda en la repressió de qualsevulla de les llengües que es parlen a la península, a excepció, és clar, del castellà. Aquesta passa a ser l’única llengua que hi existeix, com hem pogut comprovar en el text de Menéndez-Reigada, i al mateix temps, també, és la llengua del Movimiento i de l’Imperio que tant anhelaven els falangistes. Recordem les consignes en pasquins o pintades a la paret que proclamaven: «Si eres español, habla español» o «Si eres español, habla el Idioma del Imperio». És evident que un dels objectius principals de l’alçament dels militars va ser l’esfondrament de tot allò que tingués alguna relació amb la recuperació de les llibertats nacionals dels pobles de la península. I la llengua n’és l’eix fonamental. Així es proclamava en les Bases del Nuevo Estado: «España es una unidad de destino en lo universal. Toda conspiración contra esa unidad es repulsiva. Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos». Per al general Franco, la seua concepció del nou estat era ben palesa: «El carácter de cada región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y con una sola personalidad, la española». (Franco, 1939: 202, també en Benet, op. cit.: 98.)
Ernesto Giménez Caballero, un dels ideòlegs més importants del feixisme espanyol, acabada la guerra es va dedicar a visitar els camps de concentració i les presons de gran part del territori dels Països Catalans, per arengar els vençuts. En els seus discursos es pot apreciar on arriba el seu sadisme; per exemple, el que va pronunciar a Barcelona en Radio Nacional Española:
Cataluña: te habla un español que te quiere. Y te quiere, como los españoles de la meseta castellana hace siglos te aman: con ‘pasión’. Con la misma pasión que se quiere una mujer. Y la pasión, ya lo sabes, va desde el despojamiento más abnegado de nuestra propia dignidad hasta la ira terrible de esa dignidad exacerbada: hasta el crimen, que por eso se ha llamado ‘pasional’. «Quien bien te quiere te hará llorar», [o] «La maté porque era mía [...]. (Giménez Caballero, 1942: 17-22.)
O un altre que va fer a Alacant, la darrera ciutat que va caure en mans del franquisme, en recordar-la d’una forma espantosa per ser l’indret on es va afusellar José Antonio Primo de Rivera. Sempre, però, amb el seu estil embogit i inflamat, inconfusible:
¿Qué has hecho, Alicante, qué has hecho? [...] Me pareció que sobre ti llovía sangre. Que tu suelo estaba encharcado de sangre [...] y de sangre me pareció tu mar [...] Si de todas las ciudades de España fuiste tú la de mayor pecado, tú has de ser, de todas las ciudades de España, la que mayor servicio, abnegación y fervor has de ofrecer al Caudillo y a nuestro porvenir [...]. (Apud, Ramos, op. cit.)
Per part de les noves autoritats hi havia una voluntat ben explícita d’esborrar les llengües i les cultures i qualsevol manifestació externa que pogués evocar l’existència d’una personalitat diferenciada de «l’autènticament espanyola». Cal comentar, però, que la repressió de la llengua duta a terme pel nou estat, era diferent segons la realitat sòcionacional de cada territori. Això es percep d’una manera prou evident en cadascun dels territoris de parla catalana. En el cas del Principat, la repressió fou impressionant. La llengua, i qualsevol símbol o manifestació de catalanitat eren prohibits: de la sardana als Jocs Florals o la senyera. La situació al País Valencià era distinta. Ni el grau de consciència nacional ni el desenvolupament cultural del valencianisme, en la preguerra i durant el conflicte bèl·lic, foren tan importants perquè les autoritats el tinguessen com a perillós. Teodor Llorente Falcó (1942:48-51) ja anotava com es veia el problema valencià; érem nacionalment inofensius: «siendo en realidad la cruzada contra vascos y catalanes recalcitrantes, vinieron a pagarlo los inofensivos valencianos, que jamás utilizaron su verbo más que para expresar sus sentimientos íntimos y con el que nunca renegaron de la patria común». O el mateix Ferrandis Luna (1938) tot defensat el regionalismo bien entendido: «El renacimiento valenciano nunca fue antiespañol […] Bastantes malquerencias y odios se han de liquidar, para que vayamos a crear otros, que en el caso de Valenica serían injustos».
Hi ha altres casos pràctics del tractament diferenciat que les autoritats franquistes atorgaren al País Valencià. Així es desprèn de la naturalitat amb què Josep Giner, aleshores lector de l’editorial Sicània, escriu un text en català dirigit a la censura per a l’autorització d’editar Històries casolanes. Narracions i rondalles de la muntanya alacantina de Jordi Valor: «Les narracions folklòriques [...] són quadrets de la vida rural de les muntanyes de la província d’Alacant, contades amb un llenguatge sucós i casolà [...] No hi ha res contra la moral, les bones costums, ni contra res del Règim. Al contrari: hi ha un pur patriotisme espanyol en totes elles, un patriotisme falangista, amor a l’exèrcit, etc.» (Gallofré, 1991: 338). O quan es demanaren els permisos per a publicar tres gramàtiques de la llengua catalana: Gramàtica valenciana de M. Sanchis Guarner, Lliçons de gramàtica valenciana de Carles Salvador i Gramàtica catalana de Josep Miracle. Les dues primeres no van tenir cap problema; per contra, la gramàtica de Miracle tingué moltíssims entrebancs. Sembla que la procedència geogràfica era un perill. D’aquesta manera, alguns dels decrets adoptats pel nou estat contra el Principat no foren aplicats contra el País Valencià. Això, però, sempre que fem referència només a l’opressió lingüística i nacional, ja que, segons certifica Gabarda (op. cit.: 39), la repressió del franquisme quant a afusellats i executats al País Valencià va sobrepassar el 2,34 per mil de la seua població, mentre que al Principat no superà 1’2 per mil. Una diferència ben considerable que s’explica ja que a Catalunya, centenars de milers dels vençuts van tenir la possibilitat d’arribar a passar la frontera francesa. Mentre que al País Valencià, el darrer reducte republicà en caure en mans dels revoltats —la qual cosa no oblidaran mai— van quedar sense cap eixida i sense cap possibilitat de marxar cap l’exili.
Així, tal com comentàvem, al País Valencià les autoritats franquistes van ser tolerants amb cert valencianismo bien enendido. Això sempre que darrere hi hagués un motiu de desvirtuació i de manipulació de la nostra cultura19. Aviat es va autoritzar a reprendre la vida social de Lo Rat Penat. Cal dir que aquesta vida social de la institució valencianista era limitada a les manifestacions més inofensives i més folkloritzades: repartir mones de Pasqua el Dissabte de Glòria o restablir els Jocs Florals. Això, al Principat era totalment prohibit. Així, els Jocs Florals de Barcelona, que des del 1859 se celebraven cada any el primer diumenge de maig, foren desautoritzats. Hom no podia, tanmateix, qualificar seriosament de separatista una festa literària que havia estat presidida, com a mantenidor, per Menéndez y Pelayo, i de la qual havia estat nomenada reina de la festa la reina mare d’Espanya, María Cristina. Ernesto Giménez Caballero els havia condemnats amb aquests mots: «Aquella institución provenzal y medieval de los juegos florales del «amor platónico» (moral de adulterio) con las reinas, sus pajes, sus flores naturales, sus trovadores y sus discursos [...]. Y los primeros nombres de los trovadores catalanes —los primeros «infieles»— comienzan a surgir en esta etapa floral: Rubió y Ors, Antonio de Bofarull, Mariano Aguiló, Milá Y Fontanals, Llorente, Víctor Balaguer... Era la primera vanguardia que había de abrir camino, con su táctica de «fuego floral» al grueso de las fuerzas separatistas que detrás avanzarían». (Apud, Benet, op. cit.: 386.)
També trobem altres diferències de comportament i grau de tolerància de les autoritats del Principat i el País Valencià. Així, al Principat quedava absolutament prohibida la representació d’obres teatrals en llengua catalana. I no solament per les companyies professionals, sinó que també quedava prohibida la representació d’obres teatrals per companyies amateurs. La prohibició arribà a l’extrem d’interdir les tradicionals representacions de La Passió que es feien a molts pobles durant la quaresma i la Setmana Santa. A Barcelona i província, el governador civil va prohibir fins i tot la representació de les tradicionals obres teatrals nadalenques conegudes com Els pastorets. En canvi, a la ciutat de València, quan encara no feia un mes de l’entrada de les tropes del general Aranda, s’alçaren els altars del Mercat i el Tossal, tot coincidint amb les festes de sant Vicent, i s’hi representaren els tradicionals miracles. Cal dir, però, que fou l’única manifestació teatral en la nostra llengua que es va consentir durant molts anys. I per què darrere hi havia un clar intentent d’instrumentalitzar la figura del sant a favor dels ideals del Movimiento. Segons els mitjans de comunicació d’aquell moment, el patró de la ciutat havia actuat a favor dels revoltats contra la República, i es va entrar a València sense vessar una gota de sang gràcies a l’advocació que segueix a continua-ció: «Pare Sant Visent Ferrer,/ naixcut en lo carrer de la Mar,/ batejat en Sant Esteve,/ tants de milacres que fas/ fes que Valencia se entregue.»20
Un altre exemple de certa major permissibilitat al País Valencià respecte al Principat fou la utilització dels símbols. Les noves autoritats d’ocupació van prohibir totalment l’exhibició de la bandera catalana al Principat. Van obligar a retirar-la de tots els centres oficials i privats, i la seua exhibició i possessió van ser sancionades severament. Al País Valencià no fou així en principi. La Senyera va presidir, al costat de Franco, el desfile de la victoria que es va celebrar a la ciutat de València el tres de maig de 1939: «Con el ceremonial marcado por nuestra gloriosa Señera saliera del Ayuntamiento, ayer mañana, a las 9.30, el Cabildo Municipal, [...] trasladaron la citada enseña valenciana desde la casa de la ciudad al altar que hemos citado antes, colocándola a la izquierda del mismo, dábanle guardia de honor cuatro guardias de Paseo uniformados. Llevaba la invicta bandera del Rey D. Jaime el teniente alcalde señor Colombia [...]»21. O quan l’endemà el nou batlle de la ciutat, Joaquim Manglano, Baró de Càrcer, va lliurar al general Franco una reproducció de la Senyera, «que recogió con viva emoción y demostró su gratitud por lo que representa el obsequio de esta gloriosa enseña; y al final de sus cariñosas frases, dijo que la guardaba como una reliquia»22. Fins i tot, unes setmanes més tard va ser transportada a Madrid per participar en la gloriosa desfilada de la Victòria.
«(...) sus vivos colores reflejarán en adelante, además de nuestras glorias pretéritas, el desfile brillantísimo de Madrid, resumen y principio de los afanes imperiales de la Nueva España. Así lo entendió el público cuando saludaba a la Senyera valenciana con los gritos de ¡Franco! ¡Franco! ¡Franco!23
No volem donar la imatge que no hi havia un ambient constrenyedor al nostre país, perquè sí que hi era. A tall d’exemple podem citar el cas de Calatayud Bayà que, per parlar en valencià en l’homenatge que es féu al general Aranda en Lo Rat Penat, fou amenaçat d’anar a la presó pel governador civil Francisco Javier Planas de Tovar o el veto a la Balada del cor distret de Bernat Artola, per ser escrita en la llengua autòctona, en el certamen literari de les Festes de la Magdalena de l’any 1945. Però les autoritats franquistes utilitzaven al seu arbitri les disposicions contra de la llengua. Podem dir que hi havia una prohibició tàcita. Hom jugava amb certa subtilesa contra el seu ús. Així, trobem en la premsa avisos no directes sobre la prohibició: «Barcelona. La Real Academia Española ha comunicado al gobernador civil de la provincia haber visto con profunda simpatía la campaña para el establecimiento del uso público del idioma español24». El que sorprèn, però, és trobar, dos dies després de la visita del Caudillo a València un article titulat: «Treinta y dos meses de literatura valenciana»,25 on es comenta la literatura autòctona publicada durant la guerra, i entre els llibres que s’hi destaquen, meravella la citació i l’elogi d’un llibre d’Antoni Igual Úbeda, Històries del País Valencià (1937), escrit en català i d’un autor que fou empresonat. Això era impensable al Principat.
L’aparell oficial de l’església va estar, des del primer moment, al costat de la insurrecció militar, que qualifica de cruzada, en defenda de la religión y de la civilización cristiana i des del primer dia va ocupar una posició privilegiada. I amb la victòria de les tropes franquistes, hom restablia l’ordre volgut per Déu, com s’apressaren a explicar les autoritats eclesiàstiques. Els revoltats necessitaven una mediació ideològica que legitimés l’extermini dels enemics de l’Església i el domini dels bons (Reig/Picó, op. cit.). Els calia una justificació transcendent. La brutalitat i la repressió del Nou Règim imposat no podia recórrer ni a la superioritat de la raça ni a la grandesa imperial dels cèsars romans. Calia buscar l’imperi dels Reis Catòlics, de Cisneros o del Cid. En acabar el conflicte bèl·lic, el papa Pius XII, de seguida va enviar una felicitació al general Franco, tot esmentant-lo a ell i l’Estat que representava com guia de la cristiandat: «La nación elegida por Dios como principal instrumento de evangelización del Nuevo Mundo y como baluarte inexpugnable de la fe catòlica, acaba de dar a los prosélitos del ateismo materialista de nuestro siglo la prueba más excelsa de que por encima de todo están los valores eternos de la religión y el espíritu». I afegia a la fi de les seues paraules: «...el Caudillo Franco es el hijo predilecto y el más querido de la Iglesia entre los jefes de Estado».
A l’endemà de la desfilada de la Victoria a Madrid, concretament el vint de maig de 1939, el cardenal Gomà, primat d’Espanya, va donar a besar Franco el lignum crucis a la porta de l’església de Santa Bárbara, de las Salesas Reales, on va entrar el Caudillo sota pali. On el general va depositar la seua espasa victoriosa davant el miraculós Crist de Lepanto, que s’havia dut expressament de Barcelona per a la solemne ocasió.
Inclús Antoni M. Marcet, l’abat de Montserrat, va escriure en el pròleg del llibre El valor educativo de la liturgia católica del cardenal Isidre Gomà, en la segona edició de l’any 1940, no desdeia gens en l’oratòria eclesiàstica del moment: «Han pasado ya tres años, quizá los más terribles y los más gloriosos de la historia de España, en los que toda una civilización bimilenaria ha estado en peligro de hundirse en la más desenfrenada barbarie. El generoso y heroico esfuerzo de todo un pueblo ha hecho de lo que habían de ser las ruinas el pedestal de su gloria. De una España arruinada y envejecida ha salido una España nueva, con un espíritu joven y heroico: Recedant vetera, nova sint omnia, parece ser el anhelo unánime del pueblo español en la hora presente. Todo lo de antaño, lo decadente, lo bastardo debe desaparecer para dar lugar a lo tradicional y auténtico, que es lo que sólo y siempre puede ser con verdad nuevo.»
D’aquesta manera el millor aliat que podia trobar el franquisme era l’església. Monsenyor Melo, arquebisbe de València pocs anys després del conflicte bèl·lic, ho explica, molt bé, en la seua primera pastoral:
Como tromba asoladora, la revolución contra Dios y contra la Patria pasó devastando suelo español, arrasando vuestros feracísimos campos valencianos, asesinando sacrílegamente venerables prelados y sacerdotes, segando la vida de hombres honrados. Pero Dios suscitó como enviado del cielo al Caudillo invencible, lo empeñó en una nueva y sagrada cruzada... Loor y agradecimiento al Caudillo y al Ejército que con indefectibles aciertos han defendido una causa universal y han triunfado en ella. (Apud, Picó, op. cit.: 35.)
Segons l’arquebisbe Melo, els vencedors en la Guerra d’Espanya eren el braç de Déu justicier i purificador. I d’aquesta manera beneeix les seues accions. L’església esdevindrà la guardiana de la moralitat de cada racó de la població. Així vigilarà una part important del poder, i de les zones primordials de la configuració de la societat. Serà obligatori l’ensenyament de la religió, i al mateix temps l’església controlarà tota l’educació. Hom sacralitza tots els esdeveniments de la vida. Festes i costums, després de la guerra, es carreguen de contingut confessional. Les falles passaren a tenir un gran bagatge fervorós i de devoció. Tots els actes estaven precedits d’una missa i, fins i tot, el patró sant Josep passà a un segon ordre, per l’Ofrena a la Mare de Déu. El seu antecedent va ser la Festa a la Clavariessa que es va celebrar els anys 1941 i 1942, on les autoritats descobriren que l’acte, convenientment fomentat, podria abastar un alt nivell de moralització espectacular i pietosa com ha esdevingut al llarg dels anys. L’examen per part de l’església de la moral pública era ben estret, fins i tot es va arribar a prohibir els balls, tant públics com privats, per considerar-los immorals, llevat de «las jotas serranas» —com proclamava un pasquí de l’època. Un exemple d’aquesta exagerada vigilància moral la veiem en el jesuïta Jesús Ayala, que va ser un dels fundadors de l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas, i va publicar el llibre Consejos a los jóvenes (1947), on l’autor passa revista als perills moderns que té la joventut:
El cine es la calamidad más grande que ha caído sobre el mundo desde Adán acá. Más calamidad que el diluvio universal, que la guerra mundial y que la bomba atómica.
Un chico no demostraría excesiva delicadeza si llamara por teléfono a una chica con la cual no estuviera en relaciones. Una chica a un chico, no digamos.
Por consiguiente, bailadora y virtuosa son incompatibles. ¿Cuándo no lo serán? [...] Cuando en vez de tocar la orquesta un tango, toque el ‘Tantum ergo’.
Nosotros hemos visto a una muchacha de buena familia, y ya de dieciséis años, jugar como los chicos a la rayuela. Eso es intolerable, es decir, indecoroso en ella.
Que no leas tanta novela, aunque sean de literatos limpios e ilustres; perderás el tiempo, exaltarás la fantasía, te quitarán el gusto de la lectura seria, enfriarás tu devoción, tendrás escrúpulos. (Apud, Rodríguez-Puértolas, 1986: 660.)
L’església tenia el paper de definir què era la decència, el pudor i, sobretot, la Veritat, així el nou ordre quedava garantit gràcies a l’aparell repressor i a la benedicció de les autoritats religioses, on la seua presència era constant i inexorable26.
Una qüestió que, crec s’ha de comentar encara que siga de passada, és aquella referent allò que podríem anomenar el botí de guerra documental. En concret, al lladronici i a la requisa de tot tipus de papers, ja fos privat o de les institucions democràtiques que va realitzar l’exèrcit del Glorioso Movimiento Nacional. Segons entraven les tropes franquistes en el nostre territori els equips d’escorcoll feren la seua tasca fins a la capital de la Plana on es va deixar el dipòsit de la documentació fins arribar a València ciutat. I pentinaren com tenien costum l’urbs i els voltants. No sols espoliaven les seus dels partits sinó també cases particulars com, per exemple, la de l’advocat de Castelló, Felip Aragonés o la del dirigent d’esquerres, Josep Santacreu d’on s’endugueren correspondència privada, llibres, efectes i fotografies.
Tot això ve a col·lació dels arxius anomenats de Salamanca, fons en el qual hi ha entre d’altres, cartells, llibres, correspondència, documents, fotografies, revistes, banderes i altres objectes tant privats com públics que es va requisar en entrar les tropes feixistes a mesura ques anaven ocupant i guanyant per a Espanya els nostres pobles i les nostres ciutats. Si accedim a la web de l’Arxiu, ens apunta molt clar el seu origen: «La Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos para el ejército de Franco obtenía selectivamente en las unidades administrativas de diversos organismos e instituciones en diversos frentes durante la Guerra Civil. Estos documentos se reunían en las delegaciones territoriales de Recuperación de Documentos y desde éstas se enviaban a la Delegación Central de Recuperación de Documentos de Salamanca, constituyendo una de las Fuentes básicas de información para el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo creado el 1940».
L’organisme encarregat de l’espoli fou el Derd (Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos), valga la ironia en això de recuperació, que va ser creat pel Decret del 26 d’abril de 1938 pel ministre de l’Interior, Ramón Serrano Suñer, després es digué Dnsd (Delegación Nacional de Servicios Documentales), i el màxim responsable fou Marcelino de Ulibarri y Eguiraz fins que es va dissoldre l’organisme l’any 1977. Les operacions es feien després d’ocupar un poble o una ciutat per aquesta sinistra organització, la columna d’Orden y Policía, les milícies falangistes i els voluntaris que s’apuntaven. D’aquesta manera a l’Arxiu de Salamanca es va crear un banc de dades documentals impressionant on després es distribuïa la informació a l’Auditoria de Guerra de l’exèrcit d’ocupació, els Tribunals de responsabilitats polítiques i el Tribunal Especial de Represión de la Masonería y el Comunismo, més tard, anomenat Tribunal de Orden Público. Aquesta gran operació de confiscació i també de destrucció testimonial era una acció molt ben planificada i com a suport a la posterior repressió, però no era l’únic motiu, l’altre objectiu tractava de destruir la memòria històrica dels vençuts.
De tot aquell gran segrest de documentació, del País Valencià hom té la constància que de Castelló, tres setmanes després d’ocupada la ciutat, van eixir un parell de camions plens de lligalls i sacs en direcció cap a Salamanca. Així mateix uns mesos després un vagó. El dia 28 de setembre de 1939 van eixir de València tres vagons més. Van deixar tres tones de papers rebutjats que es van vendre com a pasta de paper. De la ciutat d’Alacant el dia 21 de juny van eixir dos vagons de documents cap a la ciutat castellana. Unes set-manes després eixia un altre vagó des d’Alacant. Les feines d’escorcoll de les tres províncies encara van durar molt de temps, ja que el novembre de l’any 1943 es van enviar diversos vagons més des de terres valencianes cap a l’oficina central. Pel que sembla una gran quantitat de documentació. En una carta del cap del Derd a València a finals de 1939 al màxim responsable, Marcelino de Ulibarri, entre altres coses li comenta, «la documentación es más considerable de lo que podíamos pensar». Així mateix, se sap que entre els papers expoliats hi ha d’algun arxiu parroquial que no tenia res a veure amb la guerra, es tractava de fons del segle XVII i XVIII, així i tot va ser tramés. Un botí de guerra sempre és un botí.
Joaquín Manglano, baró de Càrcer, que va ser després el primer alcalde franquista de València, abans d’entrar les tropes va facilitar informació sobre els membres de la subversió des del seu punt de vista i també els llocs on escorcollar per fer les fitxes i arreplegar informació. A banda de la que ja havien anat acumulant com informava el coronel Aymat, «el número de los detenidos hasta el momento actual se eleva a varios centenares; y es natural que así ocurra, por cuanto la Columna venía ya preparada con magníficos ficheros de elementos indeseables de todos los residentes en la capital y cuyo número de fichas pasa de cien mil»27. La màxima autoritat de la ciutat també parla de les persones de confiança que podrien treballar en aquesta tasca, on destaca el cap de la FET valenciana, Rincón, però, així mateix trobem com desqualifica la resta dels membres de la Falange local i diu: «la mayoría de los documentos que figuran en la organización y en la dirección de FET valenciana son francamente izquierdistas, muchos de ellos no han ido jamás a la iglesia, el jefe de los rotarios valencianos es el tesorero, la procedencia de la mayoría es blasquista y maurista y en estas condiciones no es posible confiarles la recogida de documentación». És ben curiós. Des de la banda franquista es feia una llista i uns informes sobre on anar a cercar documentació. Per exemple, l’editor M. Quero y Simón destacava pel que feia al País Valencià la urgència d’escorcollar l’editorial Prometeo dels fills de Blasco Ibáñez, l’Editorial Estudios de J. Juan Pastor, antic llibreter d’Alcoi, «dedicado hace años a la literatura científico-pornográfica» i la publicació humorística anticlerical de La Traca. Cal afegir que aquesta revista que va ser fundada l’any 1912, de profund caràcter republicà i anticlerical, la trobem sencera a l’Arxiu de Salamanca. S’ha de recordar que el seu director Vicent Miquel Carceller, fou afusellat per les autoritats del Nou Règim. La informació que obtenien, de seguida era tramesa a la policia i als organismes encarregats de la repressió.
La reclamació pel retorn d’aquests arxius dipositats a Salamanca s’ha fet des del País Basc, des de Catalunya i també des del País Valencià, on en el cas nostre, des d’organismes públics com són un nombre important d’ajuntaments i a nivell privat com han estat diverses associacions, entitats, partits polítics i alguns ciutadans particulars. Que hom sàpia la contestació ha estat nul·la.
De tot aquell gran robatori es van realitzar més de tres milions de fitxes, que són la gran base de dades en què es va assentar la repressió de milers d’éssers humans. I que tot això s’amague o no s’afronte, igual com s’ha fet en altres llocs d’Europa, en un estat democràtic és, francament, incomprensible. Per no dir una altra cosa. És ben clar, que en tota aquesta manera de fer hi ha una actitud clara de vencedors de guerra. ¿Com és possible negar-li el dret a algú, siga particular o instància pública, de recuperar els papers de la pròpia història, que li van ser sostrets per la força il·legítima de les armes al servei, primer d’un colp d’estat i després d’una dictadura i d’una repressió ben cruenta?28
Tot el conjunt, com hem comprovat, d’aquelles ordenances, decrets i legislació repressives ens ha servit per a poder esbossar com era la societat en la immediata postguerra. Segons els especialistes judírics, la llei que, és molt possible, afectés a més ciutadans fou la Ley de Responsabilidades Políticas, del 9 de febrer de 1939, origen i causa de la majoria dels processos que es faran durant tota la postguerra «contra aquellos que por acción u omisión grave hayan fomentado la subersión roja o la hayan mantenido viva durante más de dos años o hayan entorpecido el triunfo providencial e històrico del actual Movimiento Nacional». Aparell legislatiu que ocupa més de vint pàgines del Boletín Oficial del Estado. Els tribunals encarregats d’establir aquestes sancions havien d’estar, segons la llei, constituïts per representants de l’Exèrcit, la Magistratura i la Falange Española y de las JONS. La legislació repressora del règim es va mantenir durant tot el franquisme. Com ha apuntat Ismael Saz: «Fins a 1969, els espanyols podien ser jutjats i condemnats per delictes comesos amb anterioritat a l’1 d’abril de 1939; fins a 1948 no s’aixecà la situació d’Estat de Guerra; fins al final mateix del règim continuaren funcionant els Consells de Guerra. La Llei de responsabilitats polítiques de febrer de 1939 tenia caràcter retroactiu i estigué en vigor fins a 1966. La repressió de la maçoneria i el comunisme, de març de 1940, ho estigué fins a 1963, en què es constituí una altra jurisdicció especial, el Tribunal d’Ordre Públic».
Aquella maquinària repressora que es va posar en marxa, com hem comentat, va ser un fenòmen d’un llarguíssim període de temps, no oblidem que durant la dècada dels quaranta no hi hagué ni un sol any en què el règim no afusellés cap ciutadà per responsabilitat adquirida durant el conflicte bèl·lic, i encara l’any 1963 es va afusellar algú per motius relacionats amb la guerra. Cal recordar que entre el dia 1 d’abril de 1939 i el dia 20 de novembre de 1975, el conjunt de l’Estat espanyol va viure sotmés a un règim dictatorial instaurat com a conseqüència del colp d’estat que un grup de militars va portar a terme contra la legalitat republicana. Quan acabà la guerra que aquest fet provocà, els vencedors van voler garantir la seua victòria mitjançant una repressió sistemàtica i implacable: Una represión aplastante cualitativa y cuantitativamente, planificada y certera, dirigida contra toda posible oposición de conducta o ideologia29. La conseqüència fou una societat repressora i, al mateix temps, reprimida, on solament existia una cultura oficial i tot era vigilat per una xarxa d’instruments ben tenebrosos.
1 El cap de l’organització la Quinta Columna de València, Melero Massa (1939) escriu: «¿Qué era la Quinta Columna? Era en muchos lugares solamente una aspiración. En otros una realidad. Era una organización romántica cuando se trató de organizar falanges clandestinas, que, íntimamente enlazadas, supusieron en un momento dada un contingente que ayudase a que con más facilidad entrasen las tropas en Valencia cuando estuvieran cerca de la capital. Y era una realidad en la realización de los innumerables objetivos en la retaguardia facciosa». Sobre els fets de l’ocupació de la universitat valenciana podeu veure l’article de S. Garcia/ V. Salavert (1986).
2 De la mateixa manera que el dia 16-VI-1938 en entrar les tropes a Castelló de la Plana havia aparegut a Mediterráneo. Diario Tradicionalista, de la F.E. y de las JONS.
3 Avance (31-III-1939).
4 Per a poder conèixer la situació del port d’Alacant, vegeu E. Cerdán Tato (1978), J. Leiva (1978) i E. de Guzmán (1974).
5 Diari Las Provincias (15-V-1939)
6 Avance (31-III-1939).
7 Reproduïm la llei marcial en l’Apèndix, document número 1.
8 Avance (4-IV-1939).
9 Avance (31-III-1939)
10 Reproduïm la circular en l’Apèndix, document número 2.
11 Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (27-II-1939).
12 Levante (10-V-1939).
13 Levante (19-IV-1939).
14 En una altra època era Francesc Alcayde que va signar les Normes de Castelló i en el seu discurs d’ingrés, el 1934, al Centre de Cultura Valenciana, titulat «Contra el valencianisme», féu una defensa aferrissada de la llengua i de la cultura autòctones. Durant la guerra fou separat de la universitat amb la sanció de «disponible gubernativo».
15 Sobre el sumari i procés a Joan Baptista Peset vegeu el llegat i la documentació editats per la Universitat de València i els estudis preliminars sobre la seua figura i la seua obra (2001).
16 El règim que s’imposava no sols eliminava físicament els oponents sinó que intenta-va esborrar la seua memória en la societat. En el cas de l’exrector Peset és ben clar aquest procés d’oblit fins els primers anys de la transició democràtica. El 6 d’abril del 1976 en la presentació a València del Congrés de Cultura Catalana es va fer un acte amb col·laboració de la Càtedra d’Història de la Medicina, el Departament de Filologia Valenciana i la Càtedra d’Història Econòmica de la Universitat de València en homenatge a l’eminent científic, entre les personalitats que van participar hi trobem entre altres J.M. Piñero, J. Fuster, M. Batllori o V. Andrés Estellés. Tres anys després el poeta de Burjassot publicava el cèlebre Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, del qual reproduïm a l’Apèndix dos dels textos més emotius, document número 3.
17 Editorial ABC de Sevilla (18-IV-1937).
18 Consulteu el Boletín Oficial del Estado (8-V-1939), suplement núm. 128, p. 20 on s’especifica el programa de la matèria de Geografia i Història del batxillerat espanyol de l’època.
19 Vegeu a propòsit el capítol següent on s’aprofundeix en aquest aspecte.
20 Las Provincias (18-IV-1939).
21 Las Provincias (4-V-1939).
22 Las Provincias (5-V-1939).
23 Las Provincias (2-VI-1939).
24 Levante (17-XI-1939).
25 Las Provincias (7-V-1939).
26 Vegeu en el capítol següent l’apartat “La desvirtuació i la manipulació de la cultura”.
27 Avance (15-IV-1939).
28 Després dels vint-i-cinc anys que ha fet la Constitució Espanyola, després de gairebé trenta anys de la mort del dictador, després de tantes dècades que es va perpetrar aquell espoli, ja seria hora de poder parlar d’aquests assumptes. Es va fer un pacte de silenci del passat, en la transició de la democràcia, però, a aquestes alçades s’hauria de poder, no sols parlar clarament i sense embuts, de tot això, sinó tornar a cadascú el que li va ser robat por derecho de conquista, tant sols per un fet de dignitat.
29 Dionisio Ridruejo, Escrito en España, Losada, Buenos Aires, 2a ed., 1962, p. 95.
