Читать книгу El català a l'espai de comunicació - Josep Gifreu - Страница 10

A mode d'introducció

Els Països Catalans constitueixen una comunitat de cultura que s’ha desenvolupat al llarg d’una història de més de mil anys, una comunitat bàsicament homogènia i específica, conscient que ho és i amb voluntat de continuar essent-ho.

CONGRÉS DE CULTURA CATALANA, 1975-1977

Abans de pensar en solucions polítiques hem de pensar en solucions culturals i sociològiques. És a dir, en la reconstrucció nacional dels Països Catalans. La nostra nació és avui, no hem pas d’amagar-ho, una ruïna. Només resta en peu la paret mestra de l’idioma; una paret amenaçada, plena d’esquerdes, en perill imminent d’ensorrar-se per sempre. Una paret, tanmateix, encara dreta, encara susceptible de consolidació, encara apta perquè puguem restaurar, a partir d’ella i al seu voltant, el vast edifici que haurà d’aixoplugar-nos a tots.

JOSEP M. LLOMPART, 1991

Si hi ha un patrimoni únic que la comunitat catalana del segle XXI compartim amb les generacions que ens han precedit des de fa mil anys és la llengua. Si hi ha un patrimoni intangible que els homes i dones de la comunitat catalana d’avui voldríem llegar i compartir amb les generacions que vindran és la llengua. Ser patriota és avui defensar una comunitat de llengua, de cultura i de comunicació en la Babel global.

La gestió i la sostenibilitat d’aquest patrimoni constitueixen una de les empreses més apassionants i més incertes de tota la comunitat lingüística. És la comunitat catalana qui té la missió històrica d’assegurar un present de normalitat de la llengua i sobretot un futur d’igualtat i de prosperitat per a les generacions que vindran.

L’horitzó de normalitat i de sostenibilitat de la llengua catalana requereix garantir múltiples fronts d’acció i mobilització. La història recent demostra, en èpoques de dictadura i en èpoques de democràcia, que la defensa de la llengua ha estat el bastió més inexpugnable per al desànim, la desmobilització o la defecció. La lluita, les lluites, per la dignitat i normalització de la llengua catalana en uns entorns sovint hostils han marcat i estan marcant encara un camí irrenunciable per arribar a ser un país i una cultura normals a l’Europa del segle XXI. Els habitants de l’espai del català, els homes i dones que compartim una llengua, que integrem la Catalanofonia, tenim dret a unes definitives polítiques de reconeixement per part de les instàncies europees i internacionals.

Les lluites pel ple reconeixement de la diferència nacional i lingüística es despleguen en diversos fronts essencials: la política, l’escola, l’administració, l’espai públic, la cultura, els mitjans de comunicació i els nous serveis del ciberespai, la universitat i la investigació, etc.

La nostra atenció en aquest assaig es focalitza en la història recent d’un front d’acció cada dia més central en les pugnes i dinàmiques per la normalitat d’una llengua, com és el camp de la comunicació d’interès públic, progressivament desplaçada dels vells mitjans de comunicació als nous entorns digitals dels new media i del ciberespai. Llengua, poder i comunicació conformen al segle xxI la tríada àuria que determinarà la supervivència i sostenibilitat de les cultures nacionals en un món global.

Entre assaig d’història cultural i crònica política, la proposta que presentem aquí pretén oferir una aproximació sistemàtica a l’evolució del procés general de normalització de la llengua catalana en l’ecosistema mediàtic de finals del segle XX i començaments del XXI. Concretament, de 1976 a 2013. Durant aquesta etapa hem vist emergir una revolució general en el món de la llengua, de la cultura i les comunicacions, coneguda ja com la Galàxia Internet. Una aproximació a la dinàmica de progressió de la llengua catalana en els mitjans, sectors i serveis de comunicació al llarg d’aquests anys crucials no podia limitar-se ja a la consideració del territori històric del català: havia de detectar i valorar la incidència de l’era digital en xarxa sobre l’ecologia de la comunicació i sobre l’ecologia de la llengua per tal de poder identificar els grans reptes de futur del català al nou espai de comunicació.

Amb voluntat d’objectivació de fets, fenòmens, moviments, debats i tendències que ajudin a comprendre l’evolució seguida pel català en l’ecosistema comunicatiu al llarg de gairebé quatre dècades, el període històric objecte d’aquesta exploració queda delimitat per dos moments de gran transcendència històrica i política a l’Estat espanyol. El 1976, punt de partida d’aquest assaig, marca el començ de la Transició a Espanya de la dictadura del general Franco al nou règim democràtic de monarquia parlamentària, sancionat per la Constitució espanyola de 1978. El 2013, punt de clausura, representa l’eclosió a Catalunya del moviment popular sobiranista i l’any en què una majoria parlamentària pren el compromís de celebrar una consulta sobre l’autodeterminació el 2014.

En efecte, precedides de la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 a Barcelona sota el lema «Catalunya, nou estat d’Europa», les eleccions catalanes del 25 de novembre de 2012 donaren al Parlament de Catalunya una àmplia majoria favorable al dret a decidir o dret a l’autodeterminació. Poc després, el 23 de gener de 2013, el Parlament aprovà la resolució «Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya».¹ I en ocasió de la Diada de l’Onze de Setembre de 2013, uns dos milions de catalans i catalanes van mostrar al món la ferma voluntat de votar per la independència a través de la gran cadena humana anomenada Via Catalana. Dos mesos després, el 12 de desembre de 2013, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, acompanyat pels líders dels partits favorables al dret a decidir (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP), anunciava l’acord sobre la data i el text de la consulta als ciutadans de Catalunya, prevista per al 9 de novembre de 2014 i en forma d’una doble pregunta (sobre si Catalunya ha de ser estat o no, i si ha de ser independent o no).²

En el camp de la comunicació i dels mèdia en català, també el període històric examinat té un interès singular i una certa coherència en la progressió. Com es podrà comprovar en els diversos capítols, el canvi de règim a l’Estat espanyol, de la dictadura a la democràcia, i el canvi d’un sistema politicoadministratiu centralitzat a un de descentralitzat, conegut com a Estat de les autonomies, havien d’incidir de forma determinant en la regulació i les polítiques sobre l’estructuració dels mitjans de comunicació, especialment de la ràdio i la televisió. Com també, en les oportunitats d’accés del català com a llengua cooficial a les tres principals regions del domini lingüístic, als sistemes de comunicació presents en cada territori. De fet, el 1976 inaugura la fase inicial de redreçament de la llengua en els mitjans de comunicació, amb la publicació del diari Avui com a emblema del canvi i la lenta introducció del català en la premsa, la ràdio i la televisió. I al final del període estudiat, quan el català s’ha fet normal en una part considerable de mitjans i d’ofertes mediàtiques, bé que amb zones de carències importants, podem destacar també alguns fets emblemàtics com fou la versió en català del diari La Vanguardia (a partir de l’ll de maig de 2011), l’aparició a Barcelona del nou diari Ara (28 de novembre de 2010) o, en el ciberespai, el reconeixement internacional del domini .cat o els 400.000 articles que la Viquipèdia catalana contenia el 2013. Entre les carències més importants, calia registrar a finals de 2013 la greu crisi i el tancament definitiu del servei públic de Radiotelevisió Valenciana (RTVV), decretat pel govern valencià del PP presidit per Alberto Fabra.

El mapa d’exploració d’aquesta proposta d’història de la llengua catalana abraça i desborda alhora els límits tradicionalment atribuïts als Països Catalans. La mirada zenital i la pregunta sobre l’evolució de la llengua en els mèdia sobrevola sempre els límits imaginats de Salses i Guardamar i de Fraga a Maó. Ara bé, aquesta mirada fusteriana es veu sovint distorsionada per dues línies de treball i reflexió que volen complementar-se en el recorregut històric. D’una banda, el focus d’atenció sovint s’adreça més al Principat de Catalunya que no pas a les altres regions, per raons diverses, com la rellevància del procés de normalització, l’existència de documentació més sistemàtica o el coneixement més directe de l’autor; tot i així, hem dedicat un esforç considerable a integrar en el relat general l’evolució específica del País Valencià i la de les Illes Balears. De l’altra, el desbordament del mapa tradicional del domini lingüístic venia obligat per la irrupció d’un nou mapa, no pas geopolític, de constitució i expansió del català en un nou univers virtual, el de les llengües en disputa per una aldea pròpia al ciberespai: si la irrupció d’Internet era un dels grans reptes per a una llengua fragmentada com el català, també era, com s’ha demostrat, una de les millors oportunitats per superar la fragmentació i les arbitràries fronteres polítiques i administratives.

Efectivament, l’etapa de progressió cap a una consolidada normalitat del català en l’ecosistema de la comunicació avança amb força justament des dels inicis del XXI, quan l’era digital en xarxa és assumida amb coratge i intel ligència pels sectors més conscients de la comunitat catalana. La Catalanofonia o comunitat catalanòfona ja no es (re)construeix solament des dels territoris històrics del català.³ A partir del s. XXI, la comunitat catalanòfona també es va construint (o desconstruint) en i des dels territoris virtuals del ciberespai, tot atorgant a la «diàspora» catalana pels diversos països del planeta un nou sentit de pertinença i de participació en la sostenibilitat de la llengua i la cultura.

Tanmateix, aquest futur en part ja compartit i en part a compartir entre els ciutadans i ciutadanes que se senten habitants de l’espai del català, no pot imaginar-se sense un coneixement rigorós de la història cultural, social i política de cada un dels Països Catalans, que han conduït i condueixen les particulars trajectòries de llengua i cultura amb una gran pluralitat de matisos i de clarobscurs. Com sostenia Joan Fuster, Països Catalans és un plural. La comunitat de llengua catalana de nova planta per al s. XXI o bé es forma a partir del plural, de la diversitat d’experiències històriques de cada regió, acceptant la unitat en la pluralitat, o bé no serà. Aquesta obvietat es fa més peremptòria encara quan ens referim a l’ecologia de les llengües en el nou entorn en xarxa, on només sobreviuran les cultures capaces d’oferir continguts de qualitat i per a totes les funcions mediàtiques (informació, formació, opinió, entreteniment) amb distribució multiplataforma.

El propòsit general d’aquest treball és deixar constància de la tenaç labor dels agents compromesos amb l’ecosistema dels mèdia propis de l’espai del català i del seu llegat a la causa comuna de la normalitat de la llengua al llarg del període 1976-2013 i al conjunt del territori lingüístic. Aquesta pretensió topa sovint amb dificultats de caire metodològic i documental insuperables: en la gran majoria d’àrees d’interès per a l’anàlisi i avaluació de l’estat de la llengua en els mèdia, les dades estadístiques o registrals globals són inexistents, o presenten greus mancances per a una comparació ponderada entre països o entre períodes històrics. La manca de sèries de dades registrals per al conjunt de l’espai del català durant el període examinat s’ha pal·liat acudint a múltiples fonts disperses i generalment limitades a un sol territori.

Sota aquestes premisses i limitacions, l’assaig que presentem s’estructura en set capítols i una acurada selecció de referències bibliogràfiques per facilitar a futurs estudiosos l’accés a les principals fonts detectades. El capítol 1 explora algunes de les relacions generals entre llengua i espai de comunicació: la tesi bàsica és que l’accés d’una comunitat lingüística a la plena normalització de la seva llengua requereix disposar d’un espai de comunicació propi, políticament reconegut, socialment institucionalitzat i funcionalment apte per a tots els serveis de comunicació i cultura en l’era digital en xarxa. El capítol 2 presenta una síntesi de l’evolució de la recerca específica feta durant el període històric analitzat, amb les aportacions successives d’acadèmics, professionals i estudiosos al coneixement del camp, amb atenció diferenciada a tres focus d’interès: les polítiques de normalització en els mèdia, la recerca sobre l’ús del català als mèdia i la recerca i debat sobre l’estandardització i la fixació de models de llengua per als mèdia. El seguiment i avaluació de les polítiques de la llengua en relació amb la normalització del català a l’ecosistema dels mitjans queden resumits en el capítol 3 pel que fa a l’Estat espanyol i a les tres principals autonomies de l’espai del català. S’hi precisen les polítiques públiques relatives a tres àmbits d’acció: la regulació de la ràdio i la televisió, les polítiques lingüístiques en relació amb l’ús del català als mèdia i les polítiques de foment de la llengua als mèdia. Els capítols 4 i 5 volen oferir una crònica documentada de la progressió del català en tot l’ecosistema mediàtic de la comunitat lingüística catalana, tot proposant una distinció cada dia més pertinent, entre subsistema T+T (mitjans tradicionals i territorials) i subsistema D+D (nous mèdia i serveis digitals i desterritorialitzats). Així, el primer d’aquests dos capítols es dedica al seguiment detallat de la incorporació del català als tres grans mitjans tradicionals: premsa, ràdio i televisió; mentre que el segon es concentra en constatar la transformació revolucionària que ha significat l’eclosió de l’era digital en xarxa també per a les realitats i expectatives d’una nova frontera de normalitat de la llengua comuna al ciberespai. En el capítol 6 s’aborda amb extensió i cautela un dels àmbits menys estudiats de forma sistemàtica durant el període i de gran transcendència per a un futur de normalitat del català al nou ecosistema de la comunicació: es tracta de la història particular del debat i de les propostes d’un model referencial d’estàndard per als mèdia i del procés general d’estandardització, tenint en compte sobretot les noves realitats dels mèdia orals i audiovisuals i d’un sistema cada cop més complex d’intercomunicació i participació dels internautes catalans en el ciberespai. Finalment, el capítol 7 esbossa un breu balanç sobre les etapes del procés històric d’incorporació de la llengua a l’ecosistema dels vells i nous mèdia, tot remarcant les llums i les ombres del recorregut fet i apuntant els grans reptes del català en el nou espai de comunicació, digital, en xarxa i global, que el món del s. XXI ens proposa.

1. Aquesta resolució desencadenà el procés sobiranista pròpiament polític, secundat per una àmplia majoria del Parlament de Catalunya, que reconeixia el poble de Catalunya com a «subjecte polític i jurídic sobirà». La Declaració començava dient: «D’acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament per part del poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític collectiu, d’acord amb els principis següents». I el primer principi declarat era el de «sobirania», que era entés en aquests termes: «El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà». La resolució, impulsada pels tres grups parlamentaris de CiU, ERC i ICV-EUiA, obtingué 85 vots favorables (els dels tres grups més un diputat de CUP), 41 en contra (PSC, PPC i C’s) i 2 abstencions (CUP).

2. Sobre el procés sobiranista de Catalunya, un resum evolutiu especialment didàctic, amb informació i recursos multimédia dels esdeveniments més significatius des del 2005, es pot consultar en el cronograma interactiu preparat per l’escriptor Joan Carreras, disponible al seu blog: <http://www.janquim.cat/2013/12/13/cronograma-del-proces/> [consulta: 20-12-13].

3. Els coneixements sociolingüístics sobre la situació i l’evolució del català arreu dels Països Catalans han estat recollits, sistematitzats i avaluats des de 2003 per la Xarxa CRUSCAT (Coneixements, representacions i usos del català). Aquesta xarxa científica, dependent de l’Institut d’Estudis Catalans, es vertebra a partir d’equips de treball establerts per tot el territori. Fins al 2013, havia publicat sis informes biennals o anuals sobre la situació de la llengua catalana. L’informe corresponent a 2012 dibuixava, segons destacava el director de la Xarxa, Miquel Àngel Pradilla, «un ecosistema on s’està avançant en el procés de bilingüització de la població», tot constatant que per primer cop la llengua catalana superava els deu milions de parlants. Informació disponible a: <http://blogs.iec.cat/cruscat/>.