Читать книгу El català a l'espai de comunicació - Josep Gifreu - Страница 9

Pròleg

L’espai del català en la nova societat xarxa

ISIDOR MARÍ

Aquest assaig de Josep Gifreu que teniu a les mans és un treball necessari i oportú fet per la persona idònia. No tinc el més mínim dubte a l’hora de fer una afirmació tan contundent, perquè conec prou bé la trajectòria de l’autor i l’evolució que ha fet la nostra comunitat lingüística en el darrer mig segle.

Dit això, la meva recomanació principal és que tothom passi a llegir l’obra i extreure’n les conclusions. Aquestes paraules de presentació són perfectament prescindibles. L’obra que encapçalen, per contra, és imprescindible per a qualsevol que vulgui saber cap on hem de conduir la nostra comunitat si volem que ocupi el lloc que li pertoca en el context mundial.

No vull ocultar, tanmateix, una certa temença que aquest estudi de Josep Gifreu pateixi la mateixa desconsideració que van tenir alguns dels seus treballs precedents sobre l’espai català de comunicació, i precisament per part dels que n’haurien hagut de fer més cas: els dirigents politícs dels nostres països i els responsables dels grups mediàtics públics i privats. Em sembla de justícia retreure aquesta manca de consideració, si més no a efectes pràctics: sovint els elogis han estat tan ostensius com la desatenció o la passivitat davant de les propostes d’acció que l’autor havia fet.

Ara el context polític –especialment l’impuls perceptiblement creixent de la mobilització social– ens fa esperar que no sigui així. Aparentment, una multitud suficient de conciutadans ha arribat a la convicció que no es pot esperar que el sistema polític actuï, sinó que cal exigir-li que ho faci i marcar-li com i en quina direcció cal que ho faci, si es tracta d’un sistema de representació democràtica.

Ara no hi ha el més mínim dubte que el Regne d’Espanya es nega a ser l’Estat del català –l’Estat que el català, com qualsevol altra llengua, necessita tenir incondicionalment al seu costat en defensa d’un tracte internacional estrictament igualitari. Ben al revés: és evident que actua –malgrat les cortines de fum discursives– per tal de fragmentar i subordinar la nostra comunitat. Com he dit darrerament en moltes ocasions, tant Espanya com la Unió Europea ens han indicat de manera clara i reiterada que no podem aconseguir un tracte igualitari si no som un Estat independent. Cal fer cas, per tant, de les seves indicacions, i seguir l’únic camí que ens deixen per arribar a la igualtat. Al mateix temps, em sembla evident que gran part de la societat ha constatat que la política la fa la gent, des de baix, i que és per aquí que cal començar a edificar una comunitat lingüística, un espai de comunicació, un projecte polític plenament lliure, just i sobirà.

Per això dèiem que el treball arriba en un moment oportú, a més de ser necessari. Té una sèrie de virtuts difícils d’aplegar: és complet en la visió global que dóna del procés que han seguit els diferents mèdia en el conjunt dels Països Catalans –i del paper que hi ha tingut la consolidació dels models lingüístics–; és alhora sintètic, i permet aconseguir una panoràmica prou detallada sense un esforç desproporcionat; és crític a l’hora de valorar els progressos aconseguits, els obstacles principals i les limitacions que ens cal superar; i finalment, és prospectiu i propositiu, com han estat fins ara els treballs precedents de Josep Gifreu. Tothom, després de llegir aquesta obra, podrà tenir una visió suficient del camí recorregut i del que ens queda per recórrer en la construcció de l’espai del català en la societat-xarxa mundial.

I aquesta és una paret mestra en la construcció del nostre futur col·lectiu: l’autor ho subratlla amb encert i amb força al llarg del seu treball. Escric aquestes ratlles quan arriba al final el centenari de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans (1913), gràcies a les quals s’ha fet visible en la galàxia Gutenberg l’existència d’un àmbit català d’escriptura. Mirant endavant, constatem que el consorci UNICODE, que reconeix i codifica tots els sistemes gràfics de tots els idiomes del món, fa temps que inclou la llengua catalana i el signe gràfic exclusiu que la caracteritza: la ela geminada. Així ho detalla en el seu darrer estàndard, el 6.2.

El català és ben present i actiu en aquest ciberespai en què ens juguem el futur. Les traves polítiques i els condicionaments de mercat no ens són tan adversos en aquesta dimensió com en els sistemes precedents de comunicació. És cert. Però no siguem ingenus: ens caldrà guanyar pam a pam i amb un esforç tenaç l’espai del català entre moltes altres forces poderoses que lluiten per la colonització d’aquest nou món.

Josep Gifreu en aquest treball ens assenyala com, amb visió clara i ben fonamentada. I sense concessions als tabús ni renúncies en l’autoafirmació democràtica de la nostra personalitat: ningú té dret a proscriure que adoptem un nom com Països Catalans per a designar l’espai de la llengua catalana. Una llengua que admet i respecta com poques la seva variació interna i les denominacions tradicionals que rep en cada territori –però que no pot consentir la seva fragmentació disgregadora. Un espai comunicatiu que s’ha de formar amb l’articulació de mitjans i àmbits escalonats des de l’esfera local fins a la global –però que no pot renunciar a la consecució d’una intercomunicació intensa entre tots els territoris, amb la màxima reciprocitat de l’enorme potencial creatiu que hi aporta cadascun. Una cultura que reconeix tant com qualsevol altra les diferències internes. I un espai que té dret a definir lliurement la seva configuració política, respectant els ritmes i les decisions democràtiques de cada territori, però rebutjant amb energia la pretensió d’estigmatitzar o fins i tot criminalitzar l’articulació en un projecte polític cornú.

Saludem, doncs, l’oportuna aparició d’aquest estudi. Fem nostres les propostes que s’hi perfilen. Actuem en la mesura de les nostres capacitats perquè, ara que la societat es mou, avancem conjuntament sense vacil·lations ni precipitacions, amb pas segur i decidit, cap a la consolidació de l’espai del català en el món que ve. Un món que ha de ser –i que pot ser!– més igualitari en tots els sentits, perquè valgui la pena per a tota la humanitat.

En definitiva, és en aquest objectiu global que s’inscriu el nostre projecte col·lectiu.

Isidor Marí Professor de la UOC President de la Secció Filològica de l’IEC

Vilassar de Mar, 25 de desembre de 2013