Читать книгу Sàtira i falles - Josep Lluís Marín i Garcia - Страница 6

ESTUDI INTRODUCTORI

1. L’OBRA FALLERA DE BERNAT I BALDOVÍ

Llegir els textos fallers de Josep Bernat i Baldoví és llegir els textos fallers més antics que es conserven, que abasten el període comprés entre els anys 1850 i 1861. D’aquesta etapa, a més dels textos de Bernat, només ens ha arribat un altre full de versos fallers, d’autor anònim, que data del 1850.[1] És cert que en aquell moment ja devia ser habitual que a la base de les falles o a les parets de la contornada s’enganxaren cartells (impresos o pintats) amb versos que servien per a desenvolupar els temes que de manera esquemàtica plantejaven les falles primitives i que permetien a l’espectador copsar-ne el contingut amb facilitat, però cap d’aquests versos ha perviscut fins als nostres dies i només en tenim referències indirectes.[2] Així doncs, els textos de Bernat i Baldoví ofereixen la font més àmplia de la qual disposem per a aprofundir en el coneixement de la literatura fallera de mitjan segle XIX i, per extensió, de les falles que acompanyava.

Pel que fa al nom que reben aquests textos, encara que tradicionalment s’ha fet servir la denominació de llibret de falla per a parlar de manera general dels escrits fallers de Bernat, en propietat només els seus escrits dels anys 1855, 1856 i 1860 per als cadafals de la plaça de l’Almodí es poden considerar com a tals, ja que són els únics que es van imprimir com a quaderns, és a dir, llibrets. En canvi, la resta es van estampar com a simples plecs o fulls solts. Per això, pensem que és més exacte utilitzar el terme genèric explicació fallera, que permet agrupar la varietat de formats (quaderns, plecs i fulls) i de suports (manuscrits i impresos) en els quals es distribuïen o es conserven no solament els textos fallers del suecà, sinó les primeres mostres de la literatura fallera.[3]

1.1 El catàleg de les explicacions falleres de Bernat i Baldoví

L’intent d’inventariar les explicacions falleres escrites per Bernat topa amb diversos problemes i dificultats que fan que qualsevol proposta de catàleg tinga, per força, un caràcter sempre provisional. En primer lloc, la fragilitat i varietat dels suports en els quals es distribuïen els textos fallers de l’època han impedit que es conserven molts d’aquells documents. I en segon lloc, perquè la premsa d’aquells anys dedica poca informació al festeig faller i, molt menys encara, als autors de les explicacions que acompanyaven els cadafals satírics.[4] Davant d’aquestes mancances hem de recórrer a la informació que ens poden proporcionar altres fonts, amb les limitacions derivades del fet que no són ni directes ni coetànies.

Ja l’any 1895, Lluís Tramoyeres i Blasco esbossà un primer catàleg de la literatura fallera. Tramoyeres atribuïa a Bernat i Baldoví la major part dels llibrets impresos per a la falla de la plaça de l’Almodí, però només ho indicava de manera explícita en el cas dels anys 1855 i 1856.

El 1909, amb motiu del centenari del naixement de l’autor, Salvador Carreres i Zacarés va editar una compilació de les explicacions falleres de Bernat i Baldoví concebuda com un regal privat per a un grup selecte, la majoria bibliòfils i erudits valencians vinculats a Lo Rat Penat, tot i que també n’hi havia alguns forans.[5] El volum incloïa sis de les nou explicacions falleres que presentem ací i afegia, a última hora, un manuscrit que s’atribuïa al poeta (destinat a una falla projectada per a la plaça del Tossal de la ciutat de València). Si bé es plantejava simplement com una reproducció dels textos, contenia alguns canvis en la translació del text de les impressions originals que, fonamentalment, afectaven l’accentuació i l’ortografia d’algunes poques paraules. Més important era el fet que els textos originals dels llibrets de 1855 i 1856 apareixien mutilats. En el primer cas, faltaven quatre dècimes corresponents a les pàgines 10 i 11 del quadern original (planes que, per error, no es van reproduir), i en el segon, es va ometre un vers d’una de les estrofes. Durant molt de temps aquest recull s’ha considerat el corpus faller de Bernat i Baldoví i ha sigut la base sobre la qual s’han fet tots els estudis i edicions posteriors, de manera que aquestes mancances s’han repetit en les recopilacions, editades el 1916,[6] el 1976[7] i el 1977,[8] fins que l’any 1997[9] l’edició de l’obra completa coordinada per J. Antoni Carrasquer va permetre recuperar de nou els textos íntegres, amb còpia facsímil de les impressions originals feta a partir dels exemplars conservats en el fons Serrano Morales de l’Arxiu Històric Municipal de València.[10]

Partint d’una revisió crítica del de Carreres, el catàleg de textos fallers que ofereix la nostra edició crítica modifica en dos punts el que s’havia oferit en les recopilacions anteriors. D’una banda, n’exclou el manuscrit de la plaça del Tossal, perquè no hi ha dades consistents que permeten atribuir-ne l’autoria a Bernat. D’una altra, hi inclou per primera volta tres explicacions falleres que no havien aparegut en cap compilació anterior: sengles manuscrits de 1850 i 1857, i el llibret de la falla de l’Almodí de 1860. En els tres casos creiem haver aportat arguments suficients per a considerar que són obra de Bernat i Baldoví, basant-nos no només en les dades que ens proporciona el context faller, literari i cultural, sinó, sobretot, en l’acarament amb altres escrits de l’autor.

De la mateixa manera, tal com ja vam establir en el seu moment (Marín, 2002: 353), considerem fixada definitivament l’atribució a Bernat i Baldoví de l’autoria dels versos de 1858 (reproduïts el 1859) per a la falla del Teatre Principal. Tot i que Tramoyeres (1895: 117) o Soler i Godes (1990: 273) apuntaren que l’autor podia ser Josep Maria Bonilla,[11] basant-se en la temàtica social i política del text, pensem que, en realitat, aquests versos s’inscriuen plenament dins la posició i estratègia polítiques de Bernat, com també dins el tractament amb el qual abordava aquests temes. A més, els exemples de reutilització de fragments publicats en obres anteriors, que abunden especialment en aquest text, contribueixen a esvair qualsevol mena de dubte.

Com a resultat, proposem el següent catàleg, que conté les explicacions falleres que s’inclouen en aquest volum (se’n conserva un exemplar de cada una en el fons Serrano Morales de l’Arxiu Històric Municipal de l’Ajuntament de València):

1850 Historia de les víctimes de la Falla de Sen Chusep en lo carrer de les Abellanes en l’añ de 1850. Manuscrit de vuit folis.

1855 Historia de la Falla de Sen Chusep de la plaseta del Almodí, en l’añ 1855. El conill, Visanteta y Don Facundo. Quadern de 16 pàgines en octau.

1856 Historieta en prosa y vers de la Falla de Sen Chusep en la plaseta del Almodí, en l’añ de 1856. Colau, els ous, el nap y Doña Inesilla. Quadern de 16 pàgines en octau.

1857 Versos de la Falla de Sen Chusep de la plaseta del Almodí en l’añ 1857. Manuscrit de vuit folis.

1858 Falla de Sen Chusep, en la plaseta del Almodí, en l’añ 1858. El Còrp y la Buixquereta. Un full en foli menor.

1858 Falla de Sen Chusep, en la plaseta del Trós-alt, en l’añ 1858. Un full en foli menor.

1858 Falla de Sen Chusep, en la plaseta del Teatro Prinsipal de Valensia, en l’añ 1858. Un plec de quatre pàgines en foli major.

1859 Falla de Sen Chusep, en la plaseta del Teatro Prinsipal de Valensia, en l’añ 1859. Un full en foli major.

1860 Versos de la falla de Sen Chusep, en la plasa del Almodí. Añ 1860. Quadern de 16 pàgines en octau.

1861 Versos de la Falla del Tros-alt en l’añ 1861, de Urganda, Tembleque y Cabota-dura. Un full en foli menor.

1.2 Possible autoria d’unes altres explicacions falleres

El desconeixement que encara tenim de la literatura fallera inicial dificulta establir l’autoria d’unes altres explicacions d’aquesta època que també es conserven íntegrament.

Es tracta, d’una banda, d’un full titulat Versos colocats en la falla del carrer de Sent Narsis, la vespra de Sent Chusèp en el añ 1850,[12] anònim i sense peu d’impremta. Són versos on trobem certes característiques (temes, trets estilístics, formes mètriques i estròfiques, situacions, personatges, imatges i metàfores) que, si bé estan presents en les obres de Bernat i Baldoví, també apareixen en obres d’intenció popular i burlesca d’altres autors. En aquest cas, a més, l’acarament textual amb l’obra de Bernat no ens proporciona cap dada que poguera avalar-ne l’autoria. Aquesta és una qüestió que ha de quedar en suspens fins que puguem disposar de dades més concloents.

Un cas semblant és el de l’esborrany manuscrit amb uns versos per a una falla per a la plaça del Tossal, sense datar, que Carreres incorporà en l’últim moment a la seua reedició de les explicacions de Bernat i dels quals l’única informació que va aportar és que li van ser facilitats per l’historiador i advocat Josep Maria Ros i Biosca, però no dóna cap dada més sobre la procedència.[13] Per la introducció en castellà que acompanya els versos, aquest document sembla una espècie de memòria per a presentar el projecte d’una falla dirigida a l’autoritat competent, a fi d’aconseguir autorització per a plantar-la al carrer. Però no tenim constància que aquesta falla arribara a plantar-se, almenys en la premsa de l’època no apareix cap cadafal que responga a la descripció feta pel document («una señora con vestido de seda y volantes y un cazador ofreciéndole un pájaro»). I el fet que aquest manuscrit no estiga localitzat complica encara més la qüestió. Per això mateix, sobten algunes datacions fetes amb posterioritat i que no estan prou fonamentades. És el cas de Vidal Corella (1969: 43), qui afirma que aquest text correspon a una falla plantada a la plaça del Tossal l’any 1863, que era obra de Bernat i Baldoví, i que s’havien fet sis edicions del llibret per l’èxit que havia tingut.[14] O la de Soler i Godes (1969: 24), qui diu que els versos corresponen a un cadafal plantat al Tossal l’any 1860 –quan la premsa d’aquell any no informa de cap falla alçada en aquest emplaçament–,[15] una datació dubtosa que es reprodueix en la reedició de les explicacions falleres de Bernat feta el 1976 a Sueca[16] i en l’edició de les obres completes del 1997.

1.3 Altres textos fallers atribuïts a Bernat

Adés hem comentat la provisionalitat que, necessàriament, té qualsevol proposta de catàleg de les explicacions falleres de Bernat i Baldoví. És plausible, tot i que no podem saber-ho amb exactitud, que escriguera més explicacions per a falles de les que actualment es conserven. De fet, la continuïtat de la seua col·laboració amb els promotors de la falla de la plaça de l’Almodí així ho fa pensar. I tampoc no es pot descartar que en un futur apareguen nous llibrets o fulls de versos dels quals avui en dia no es té notícia (com ha succeït amb els manuscrits de 1850 i 1857 o el llibret del 1860 que incloguem en aquesta edició).

I és que, a banda dels textos que es conserven, hi ha testimonis indirectes que parlen d’altres explicacions falleres escrites per Bernat i Baldoví, però el problema és que la manca de referències a arxius o fonts documentals d’on procedeixen aquestes informacions dificulta rastrejar –en alguns casos seria millor dir-ne reconstruir– les dades esparses i fragmentàries aparegudes en diverses publicacions.

Així, l’escriptor Leopold Trènor i Palavicino, en un article publicat l’any 1914 en la revista Pensat i Fet, parlava d’una falla plantada a la plaça de l’Almodí l’any 1850, on hi havia una llauradora anomenada Vicenteta i un ancià valencianos, morirán en el Tros-alt, sin que les valga el guardapiés tan oportunamente traído á colación en aquellos sentidos renglones que corrían el verano último de mano en mano.» anomenat don Facundo que la festejava (nom que compartien amb els protagonistes de les explicacions falleres escrites per Bernat i Baldoví per a la falla del carrer de les Avellanes de 1850 i de la plaça de l’Almodí de 1855). A més, reproduïa alguns dels versos d’aquest cadafal, corresponents a un diàleg entre els dos personatges:

VICENTETA

Don Facundo, vatja en pau,

que yo tinc molts pretenéns;

mire, la baba li cau

y es troba ya sense dens.

D. FACUNDO

¡Ingrata, no me desdeñes,

oye mi tierno suspiro!...

Que te olvide no t’empeñes,

primero me pego un tiro.

VICENTETA

Home, no siga pesat;

futxga d’así, borinot,

perqu’el deixaré pelat

com yo li pegue un calbot.

Però Trènor no feia cap referència a l’autor dels versos ni a com es conservaven. Per la seua part, l’any 1925, el periodista i bibliòfil Josep Navarro i Cabanes publicava un article en la revista El Fallero en el qual parlava d’aquesta mateixa falla i atribuïa a Bernat els versos («Com veu el lector, así apareix la ma de Bernat Baldoví»), dels quals deia que es conservaven manuscrits. Dissortadament, el manuscrit amb els versos de la falla de l’Almodí del 1850 dels quals parlen Navarro i Trènor no està localitzat ni catalogat enlloc. A banda, hi ha un problema afegit i és que aquests versos no semblen correspondre a la descripció del cadafal plantat a l’Almodí que publicà el Diario Mercantil de Valencia el 19 de març d’aquell any, que parlava d’«una labradora y una vieja celestina que le invitaba a entrar en una casa».

Finalment, hi ha aquells casos en els quals alguns testimonis inexactes o mancats de base documental són tornats a citar acríticament i sense contrastar, cosa que complica l’esclariment de les dades reproduïdes. És el cas de l’atribució a Bernat dels versos d’una falla suposadament plantada a Sueca l’any 1854. En aquest cas, al fet que no es conserven aquests textos s’ha d’afegir la falta de documentació sobre aquest cadafal, del qual no hi ha certesa que es plantara i molt menys encara que fóra la primera «falla rodada o falla argumental», com reclamaven els promotors de la pretesa efemèride en un excés d’orgull localista. També és el cas de l’adjudicació a Bernat dels versos de la falla de la plaça de l’Almodí de València de l’any 1841 que plantegen Palazón i Ahuir (2007: 220), els quals basen la seua afirmació en l’article ja esmentat de Vidal Corella (1969), qui en realitat es limitava a parlar de manera genèrica de la col·laboració de Bernat i Baldoví amb les falles plantades en aquest emplaçament i a donar la data de 1841, sense citar la procedència de la informació, com la de «la primera falla con varias figuras corpóreas con pretensiones simbólicas, más o menos provistas de algún valor simbólico».

2. SÀTIRA I FALLES

A mitjan segle XIX, les Falles eren simplement un festeig més dels que s’organitzaven amb motiu de la festa de Sant Josep i encara no havien començat el seu enlairament, que seria paral·lel al trànsit de València cap a una gran ciutat i que culminaria en la conversió de la festa fallera com a expressió de l’anomenat «valencianisme temperamental». Quan Josep Bernat i Baldoví escriu les seues explicacions falleres, les Falles havien esdevingut una festa veïnal que era el resultat de la síntesi i reelaboració de diverses pràctiques festives i rituals, en un procés que es va anar modelant des de mitjan segle XVIII fins a mitjan segle XIX. En aquest procés, les fogueres i els focs que es feien la vespra de sant Josep convergiren amb el ritual de l’exposició i crema del ninot de mitja quaresma, un costum que servia per a exposar i criticar fets i persones de la vida local, i que connectava amb tota una sèrie de pràctiques de caràcter crític (cudols, esquellotades, morcades, mudar la veu...).[17] En la vessant plàstica, això es va veure reforçat i ampliat per la influència de la tradició barroca de construccions efímeres habituals en grans celebracions i festes (altars, arcs, roques...), els diversos espectacles teatrals basats en l’exhibició d’autòmats, maniquins i figures de moviment, o l’eclosió de la caricatura en la premsa.[18] Finalment, els cadafals fallers i els seus versos mantenien una estreta relació amb altres manifestacions literàries satíriques coetànies (col·loquis, publicacions periòdiques, sainets o poesia carnestoltesca), amb les quals compartien temes, situacions, tipus protagonistes i un tractament basat en el costumisme, la sàtira i un humor grotesc i hiperbòlic.[19]

En aquest context, les falles eren concebudes com a pràctiques de censura, però també com un mecanisme per a descarregar tensions socials; oferien el miratge d’una participació directa, brindaven al ciutadà la il·lusió de deixar de ser un simple espectador i poder sentir-se part activa d’una col·lectivitat que jutjava i sancionava aquelles conductes dels seus membres que considerava censurables. Per a Bernat i Baldoví, per tant, les falles representaven un nou mitjà d’expressió per a difondre les seues idees i per a incidir en l’opinió dels ciutadans, com ja havia fet amb les revistes, el teatre o la poesia. L’exhibició dels seus versos acompanyant els cadafals li permetia passar del recinte tancat dels teatres als mateixos carrers de València, on podia exposar públicament la seua crítica sobre els conflictes morals, socials o polítics que es desencadenaven, tant en l’àmbit públic com en el privat, entre l’individu i les estructures de poder.

L’exposició pública d’actituds i comportaments considerats immorals en un cadafal que posteriorment es cremava comportava en l’època una gran violència simbòlica. Per això, en les seues explicacions falleres, Bernat desplega tota una sèrie de recursos destinats a subratllar la consideració de les falles com un ritual d’ajusticiament.[20] Així, és habitual l’ús de paraules i expressions com ara «justícia» (1855), «tribunal» (1855), «sentència» (1855) o «condemnar» (1850,1855); també es parla d’«escarment» (1850, 1855, 1858 Almodí, 1858 Tossal) o de l’«objecte moral» de la falla (1858 Almodí), que és definida com un «taulat de sacrifici» (1855 i 1856), i els ninots són anomenats «reos que esperaven la seua última hora» (1850). Noms col·lectius o l’ús de l’impersonal són els recursos que utilitza l’autor per a plasmar aquesta assumpció del paper de jutge en nom de la comunitat:

El públic [...] condemna a D. Facundo i a la Viçanteta a ser cremats vius... en conill i tot... (1850)

un grupo de gent d’ambos sexos, que escandalitzant-se, al paréixer, del preu excessiu d’aquella compra i venta, la declara nul·la, i condemna al foc a las partes contratantes per a escarment de rulles conilleres i de sánganos de colmena (1855)

fastidiat tot el bàrrio de la contínua algarabia d’aquell nou matrimoni, determina posar fi a les seues querelles pegant-los foc als dos juntets la vespra de Sen Jusep, per a escarment, si és possible (1858 Almodí)

El público espectador, escandalitzat de la poca vergonya dels pollastres i de la lloca, que és una madama de rompe y rasga, els pega foc a tots entre huit i nou de la nit, i se’n va después a dormir molt satisfet [...] (1858 Tossal)

Però vista la demanda / contra el seu port infernal, / que instà el promotor fiscal / per escàndalo, hará poc... / li peguen esta nit foc / en la falla del Tros Alt (1861)

En l’explicació del 1856, aquesta funció censora apareix promoguda per l’autoritat oficial («un regidor [...], seguit d’una gran quadrilla i l’alcalde major»). Sols hi ha un cas en el qual l’objectiu sancionador no apareix de manera explícita, es tracta dels versos de 1858 del Teatre Principal, on en cap moment es parla de condemnar algú al foc o de cremar-lo per donar-li un escarment.

I perquè la lliçó moral que es pot extraure de la falla i els versos arribe ben clara als espectadors de la falla o als lectors dels versos, en ocasions se subratlla amb una sèrie d’advertiments, avisos i consells que s’adrecen a diferents destinataris, alguns de generals: «al público» (1856) o «servixca a totes d’avís» (1858 Tossal); i d’altres una mica més concrets: «Un consell a les revenedores de conills i de favetes tendres» (1850, 1855) o els consells destinats «a les llauradoretes de l’horta» (1850, 1855), «als fadrins i casats» (1856) i «a totes les xiques males» (1856).

Constitueix un cas particular el llibret de 1860, que acompanya una falla concebuda com un acte d’exaltació patriòtica en plena guerra del Marroc. En aquest cas, la crítica no conté cap correctiu als membres de la comunitat, sinó que l’acció censora s’adreça contra un enemic exterior.

3. EL REPERTORI TEMÀTIC

Com ha passat en altres aspectes de la seua obra, el repertori temàtic de les explicacions falleres de Bernat ha sigut objecte d’una visió simplificadora. El tractament desvergonyit, grotesc i popularista amb el qual abordava els temes morals i sexuals, per als quals no dubtava a utilitzar un llenguatge directe, ha fomentat la imatge d’autor frívol i inclinat a la procacitat. Però només cal una aproximació exempta de prejudicis per a copsar a l’instant la diversitat i complexitat temàtica dels seus textos, així com una notable habilitat per a entrellaçar-los mitjançant la metàfora, la ironia i, sobretot, el joc de paraules i el doble sentit. De fet, són poques les explicacions falleres on, al costat del tema principal, no hi ha diversos temes secundaris portats a col·lació que amplien la crítica del primer i ofereixen una lectura rica en matisos. No podia ser d’una altra manera, en consonància amb la varietat de temes (morals, però també culturals, polítics o socials) que abordaven les falles de l’època,[21] i que compartien amb els textos humorístics i satírics presents en moltes altres manifestacions literàries d’intenció popular, com ara plecs solts, col·loquis, revistes o obres de teatre (entremesos i sainets castellans, i comèdies burlesques).

Així, un tema molt recurrent en les falles d’aquells anys era la crítica moral,[22] dins de la qual destacaven els cadafals que parlaven del matrimoni, les formes de seducció i les relacions sexuals, i que la premsa de l’època anomenava «falles eròtiques» o de «tendència anticonjugal». Bernat i Baldoví tracta aquestes qüestions en quasi totes les seues explicacions falleres, com a tema principal o de manera secundària, sovint creant un codi compartit per l’autor i el receptor, basat en la metàfora i el doble sentit, que li permetia esquivar les limitacions que imposaven les convencions morals de l’època. A aquest bloc pertanyen, per exemple, els versos de 1850 i 1855, en els quals es planteja una relació asimètrica entre una llauradora (Viçanteta la Rulla) necessitada de diners i un lechuguino (don Facundo Botalimpia), on el sexe es presenta reduït a un simple mitjà per a aconseguir la mobilitat social, amb una al·lusió a la prostitució. O els de 1856, on es conta una història semblant, en aquest cas amb un intercanvi de papers, entre un llaurador presumit (Colau) que es dirigeix a la ciutat i una lechuguina (Inesilla) que acaba seduint-lo. També hi ha lloc en aquests versos per a la crítica als nous usos amorosos entre les dones, en especial al seu paper més actiu en les formes de seducció. També els casaments entre persones a les quals separava una gran diferència d’edat eren censurables, per les conseqüèn-cies negatives que comporten per als contraents. Per aquest motiu, són castigats tant Urganda i Tembleque, els personatges centrals dels versos de 1861 de la plaça del Tossal, com el Corb i la Buixquereta, que protagonitzen els de la plaça de l’Almodí de 1858 –aquest últim casament és criticat també com a instrument per a aconseguir l’ascens social. Per últim, en els versos de la falla del Tossal de 1858, Bernat censurava la liberalitat que mostraven les dones en el festeig i les relacions amoroses, si bé ho feia de manera secundària.

Dos temes igualment característics de les falles d’aquells anys són la crítica de la modernitat, concretament de les noves modes femenines, i la tòpica oposició entre la ciutat i la ruralia, els quals ja estaven presents en molts col·loquis jocosos i satírics del segle XVIII. Bernat i Baldoví aborda el primer en l’explicació que va escriure el 1858 per a la plaça del Tossal, on ofereix una sàtira de l’ús del mirinyac entre les dones, i el segon en les explicacions dels anys 1850, 1855 i 1856, on el conflicte es representa en l’enfrontament que mantenen lechuguinos i madames amb llauradors i llauradores.

Les falles també satiritzaven esdeveniments que havien tingut una àmplia repercussió en la vida de la ciutat, especialment aquells que havien estat envoltats de polèmica. És el cas dels versos de 1861 per a la falla del Tossal, basada en la comèdia de màgia Urganda la desconocida, que en els mesos previs s’havia representat amb gran èxit de públic a la ciutat de València. Juntament amb una nova diatriba contra els casaments desiguals, els versos criticaven una obra que, tot i l’èxit de públic, no havia satisfet les expectatives amb les quals s’havia presentat a València i que havia sigut objecte de comentaris adversos en la premsa per la seua escassa qualitat literària.

A banda d’aquests temes ben populars en l’època, les explicacions falleres de Bernat i Baldoví tenen també una marcada dimensió social i política, lluny de la procacitat amb la qual s’ha volgut caracteritzar l’autor. I és que va expressar també en les falles la crítica d’aquells temes socials i polítics que el preocupaven. Això explica, per exemple, que l’explicació de 1850 faça esment de les contribucions territorials o de Narváez, llavors president del govern i responsable del nou sistema tributari. O la crítica de l’impost de consums i de l’augment del preu del blat que trobem en el llibret de 1855. Precisament, la denúncia de la carestia dels comestibles tornarà a manifestar-se amb cruesa en els versos de 1857. Totes aquestes referències s’emmarquen en el discurs populista que Bernat i Baldoví desplegava en defensa dels llauradors i menuts propietaris agrícoles, que constituïen la seua base clientelar. No debades, quan es planten les falles de 1855 i 1857, la ciutat de València encara tenia ben viu el record dels motins i avalots esdevinguts al gener d’aquests dos anys en protesta per les contribucions i pel restabliment de l’impost de consums. També l’al·lusió a la polèmica sobre la llibertat religiosa que apareix en els versos de la falla del Tossal de 1858 reflecteix un debat que enfrontava en l’època els liberals progressistes amb l’Església catòlica i els sectors conservadors.

Però on la crítica social i política s’expressa de manera més directa és en els versos que va escriure per a la falla del Teatre Principal de l’any 1858 (la qual va ser prohibida per l’autoritat aquell any i finalment va ser autoritzada l’any següent, el 1859). La denúncia de la desigualtat social es plasmava ací mitjançant la contraposició entre un home gros que menjava copiosament, amb abundants queviures damunt la taula, i un home prim i famolenc que el mirava. En aquesta obra, la fam esdevé el vehicle per a expressar la crítica, recurs que l’autor farà servir en molts altres escrits. A més, en aquests versos expressarà també un altre dels seus temes habituals: el distanciament respecte de la política oficial i dels partits (moderats i progressistes) que havien sigut els seus adversaris.

Finalment, també de polítics s’han de qualificar els versos que l’autor va escriure per a la falla de la plaça de l’Almodí de 1860, tot i que en aquest cas no hi ha intenció crítica, sinó que, ben al contrari, s’insereixen en el corrent d’exaltació patriòtica generat amb motiu de la guerra amb el Marroc, dins el qual Bernat dugué a terme una intensa activitat propagandística en diverses publicacions.

Com veiem, la crítica social i política és un tema de gran repercussió en els textos fallers de Bernat i Baldoví, com ho va ser també en la resta dels seus escrits. Això no és estrany si tenim en compte que tingué una participació molt activa en la política en el període comprés entre 1840 i 1856, quan va arribar a ser alcalde de Sueca i diputat en les Corts.[23] Tant durant aquesta etapa, com en la immediatament posterior, quan ja s’havia retirat de la vida pública, va escriure textos acerats i poesies satíriques, amb els quals buscava influir en el pensament dels seus coetanis. No debades va ser considerat com un autor eminentment polític, com demostren les paraules de Constantí Llombart (1879: 264), quan diu que les obres teatrals de Bernat eren «casi totes elles polítiques en lo fondo», o les de Joan Baptista Granell, sota el pseudònim de Jaime Bazán (1880: 25), en la seua biografia de Bernat: «A diez producciones, la mayor parte en un acto y en valenciano, y de un marcado sabor político varias de ellas, redúcese el repertorio dramático.» Si més tard es va prendre l’explicació fallera més procaç com la més representativa del seu pensament i del seu estil, com va ocórrer en el teatre amb El virgo de Visanteta, ha arribat el moment de considerar tant el pensament com l’estil de Bernat i Baldoví en la seua justa dimensió, lluny de caracteritzacions simplistes.

4. ASPECTES FORMALS

4.1 L’estructura de les explicacions falleres

La majoria de les explicacions falleres escrites per Bernat i Baldoví presenten un mateix esquema bàsic que poques voltes s’altera. En sis dels nou textos, hi ha una introducció en prosa, d’extensió diversa, en la qual un narrador extern a la història relata els fets que són objecte de crítica. El desenvolupament d’aquesta part inicial és prou semblant i té una triple funció: presentar els personatges, contar la història que protagonitzen i, com a colofó, en la major part dels textos, introduir la figura de l’autoritat moral encarregada de l’ajusticiament, que, com ja hem comentat adés, assumeix la representació de la comunitat. Només hi ha un cas on l’argument no inclou cap al·lusió a un ajusticiament, els versos per a la falla del Teatre Principal. Les tres explicacions restants, on no hi ha introducció en prosa de l’argument, són les dels anys 1857, 1860 i 1861. En aquestes dues últimes, probablement, perquè els fets i l’escena representats en la falla eren fàcilment recognoscibles pels espectadors.

A continuació, apareix el cos central de l’explicació de la falla, que reprodueix els versos que apareixien enganxats al cadafal o a les parets del voltant. Aquesta part s’explicita per mitjà de fórmules introductòries variades:

Les quatre quartetes que seguixen, i que donen a entendre el diàlogo de l’ajust del conill entre el comprador i la venedora, estaven (o devien haver estat) col·locades en les quatre cares del taulat, a on els reos esperaven la seua última hora (1850)

Vegen vostés ací ara les copletes de la falla (1855)

Ara sols falten els versets que acompanyaren a les escenes que vaen tindre Colau e Inesilla, i els demés requisits acostumats (1856)

Els siguients versets, que estan copiats literalment del seu original, donen una idea prou exacta de l’objecte moral d’esta falleta (1858 Almodí)

Còpia dels versets, que expliquen, a son modo i sinse ofendre a ningú del món, els motius i la poca substància d’esta cèlebre foguerà (1858 Tossal)

Ací tenen vostés ara la còpia exacta dels versos fijats en les parets del contorn, i que expliquen en més claritat el pensament d’esta falla (1858 Teatre Principal)

En alguns casos (com ara en les explicacions de 1850, 1855, 1856, 1858 Teatre Principal i 1861), a més del narrador, són els mateixos personatges els qui hi intervenen i ho fan de manera directa a través d’un monòleg o d’un diàleg, amb si mateixos o amb un interlocutor absent. Bernat introdueix aquestes intervencions dels protagonistes recorrent a diversos procediments: fent servir un verb dicendi, precedint-les amb el nom del personatge (com en el text d’una obra de teatre) o encapçalant-les amb un epígraf («Lamentos de Viçanteta», «Un consell a les revenedores de conills i favetes tendres», «Les queixes de Colau», «La aflicción de Inesilla» o «Los amores de Tembleque»).

Però més enllà d’aquest model general, les explicacions falleres de 1850, 1855 i 1856 es caracteritzen per una elaboració a cavall entre la narrativa i la dramatúrgia, que constitueix la singularitat de Bernat respecte a les explicacions falleres precedents. D’una banda, tenen una introducció en prosa més extensa i elaborada; d’una altra, en la part en vers, els diversos components s’enllacen amb més coherència i cohesió interna, i amb una disposició d’aquests elements en progressió: diàleg entre els protagonistes, monòlegs amb els laments i queixes dels protagonistes, consells i avisos. Tot culmina en un punt de màxima tensió: un colofó en forma d’epitafi.

Aquesta dramatització bàsica que l’autor esbossa en les seues primeres explicacions falleres, mitjançant la caracterització dels protagonistes o el recurs al diàleg o al monòleg com a vehicle d’expressió dels personatges-ninots, és deutora del llenguatge dramàtic dels col·loquis[24] i alhora connecta també amb cert component de teatralitat que tenien les falles, perquè els primitius cadafals constaven de dos cossos: una base i una escena satírica. La falla es presentava així com una representació damunt d’una mena d’escenari, un espai de lectura frontal única, l’anomenada «falla sainetesca» (Ariño, 1992: 80). No debades recordem la descripció feta a començaments del segle XIX pel francés Alexandre de Laborde (1809: 242-244), qui qualifica les falles de «représentations vraiment théâtrales».[25]

En un segon grup trobem la resta de textos fallers de Bernat i Baldoví (1857, 1858 Almodí, 1858 Tossal, 1858 Teatre Principal i 1861), que es mostren menys elaborats, amb una successió de versos plantejada com una mena de miscel·lània, sense un esquema general fix i sense cap colofó, on les diverses estrofes podrien intercanviar-se pràcticament sense alterar el resultat final. Finalment, hi ha l’explicació de 1860, on les referències al desenvolupament de la guerra amb el Marroc donen al text una certa progressió i una mínima estructura.

4.2 La reutilització de material literari propi

A cavall entre els aspectes formals i un tret estilístic, hi ha un element característic de tota la producció de Bernat i Baldoví: la reutilització de material literari propi. Tot i que les referències a aquesta pràctica solen centrar-se en l’ús de fragments procedents de la seua obra periodística i poètica per a escriure els textos teatrals,[26] també en podem trobar exemples en les explicacions falleres. I és que en aquest cas, com en molts altres, els textos fallers no es poden deslligar del conjunt de l’obra de l’autor, que, tal com la caracteritza Sirera (2002: 279), «forma un continuum que facilita a priori els trasvassos entre gèneres». És una idea que enllaça amb l’opinió de Ballesteros (2002: 81), per a qui, a més, la reutilització de textos propis dóna compte de la coherència ideològica que presenten les obres de Bernat i Baldoví.

Per a poder establir en quines direccions es donen aquests transvasaments hem confrontat els textos fallers amb les obres de teatre, els textos periodístics i l’obra poètica.[27] Això ens ha permés determinar en quines explicacions falleres de Bernat hi ha aquesta reutilització de fragments d’obres seues i quin és el material literari que pren com a punt de partida en cada cas. Aquesta confrontació té un interés afegit i és que, com ja hem dit, pot ajudar a determinar l’atribució a Bernat d’explicacions anònimes (com ara les de 1857 i 1860) o altres d’autoria dubtosa (l’explicació de la falla de la placeta del Teatre Principal de 1858).

Tot i que en l’edició de cada un dels textos indicarem convenientment tots els exemples localitzats, en fem ara un breu repàs. Així, en un primer grup hi ha els casos en els quals Bernat aprofita, reproduint literalment o amb algunes lleugeres modificacions, quartetes, quintets, dècimes i altres estrofes escrites per ell i publicades abans en les revistes satíriques que dirigia (La Donsayna, El Tabalet o El Sueco) o en diverses obres de teatre (Un fandanguet de Paiporta i L’agüelo Pollastre). S’ha d’assenyalar que aquest procediment es dóna en aquelles explicacions que presenten un grau d’elaboració menor. En concret, en les de 1857, 1858 Almodí, 1858 Teatre Principal i 1861.

Però el transvasament també es dóna en sentit contrari i, així, hi ha casos en els quals alguna estrofa publicada en una explicació fallera apareix després en una altra obra de Bernat. És el cas d’una estrofa del llibret de la plaça de l’Almodí de 1858 que es reprodueix literalment en L’agüelo Pollastre, obra que es va estrenar uns mesos després, el 22 de novembre de 1858, i que es va publicar l’any 1859. Ara bé, potser havia escrit L’agüelo Pollastre abans de redactar els versos de l’Almodí. En trobem un exemple més en el llibret de la plaça de l’Almodí de 1860, que parlava de la guerra amb el Marroc, on trobem una quarteta que Bernat reutilitzarà unes setmanes després, actualitzant-la, en un full de versos imprés amb motiu del retorn dels soldats espanyols una volta acabat el conflicte.

Finalment, un cas especialment interessant és el d’un conjunt de catorze estrofes que formen part de les explicacions falleres de 1857, 1858 Almodí i 1858 Tossal. Aquestes estan recollides en un article del folklorista Joan Amades (1957) sobre la literatura carnestoltesca valenciana on s’inclouen alguns dels papers i fulls impresos amb versos que es posaven a la venda i que utilitzaven aquells que en carnestoltes es disfressaven de llauradors per abordar la gent amb desvergonyiment. El fet que aquests versos carnestoltescos no porten any d’edició impedeix traçar la direcció d’aquest transvasament. En tot cas, com veurem en l’edició dels textos corresponents, l’acarament d’aquestes estrofes ens ha permés, d’una banda, descobrir que Bernat també va escriure poesia satírica per a carnestoltes i, d’altra banda, establir una relació en el pla literari entre aquesta festa i les Falles, les quals tenien en comú un component satíric i humorístic.

Tot i que és evident que Bernat i Baldoví no tenia cap pretensió d’originalitat a l’hora d’escriure els seus llibrets, el recurs a la reutilització de textos propis pot explicar-se també per un altre motiu. L’escriptor sabia que els visitants de les falles coincidien en gran part amb els qui eren lectors de les seues publicacions satíriques i que eren també els mateixos que anaven a veure les seues obres de teatre, i el fet que aquests reconegueren determinats versos establia una complicitat que reforçava la identificació per part del receptor. Així ho planteja, en el cas del teatre, Salvador (2002: 423), per a qui Bernat feia servir un «curiós procediment d’autotextualitat que tenia com a efecte familiaritzar el públic prèviament amb els textos que s’havien d’escenificar, amb el consegüent increment d’un plaer primari: el del reconeixement, del déjà vu consolador».

5. RECURSOS EXPRESSIUS

Les explicacions falleres de Bernat són una mostra més del treball creatiu que el poeta desplegà al llarg de tota la seua obra. Aquest ha sigut objecte d’estudi recent per part de Martí Mestre (2009), qui ha analitzat amb detall els elements lingüístics i retòrics que fa servir l’autor, inserint-los en el context més ampli de la literatura jocosa de vocació popular.[28] Per això, ens limitarem a fer una aproximació a alguns dels trets més característics.

Per a vehicular l’humor, Bernat fa servir, entre altres instruments, parèmies i frases fetes,[29] un ampli repertori de figures retòriques, procediments diversos de creació lèxica o jocs de paraules amb antropònims i topònims. Es tracta de recursos que, a més, li permeten aproximar-se al lector i establir-hi complicitats. Així mateix, moltes voltes juga amb les convencions gràfiques com a marca d’ambigüitat i doble sentit, utilitzant la cursiva o els punts suspensius. Aquests signes, en ocasions, també introdueixen un gir inesperat en el discurs i creen un efecte còmic basat en el contrast, amb el qual busca sorprendre el lector. Però, sens dubte, és la paròdia allò que més distingeix la seua obra, un mecanisme que funciona a un doble nivell. D’una banda, amb l’ús humorístic d’un registre formal com és el llenguatge jurídic, que ell dominava per la seua formació en lleis i la seua activitat professional com a jutge, la utilització del qual es veia afavorit pel caràcter censor dels cadafals satírics. D’altra banda, amb la paròdia d’un text literari, com ara l’explotació del conegut primer monòleg de Segismundo en La vida es sueño, de Calderón de la Barca, en les tres primeres explicacions.

Un altre recurs present en les explicacions falleres de Bernat i Baldoví és el canvi de codi.[30] Consisteix en l’ús de paraules i expressions castellanes que, lluny de constituir una interferència lingüística, respon a una estratègia discursiva que té diverses funcions estilístiques. Els casos més freqüents corresponen a la inclusió d’expressions idiomàtiques amb una funció expressiva que li permet emfasitzar el missatge. Pot tractar-se de locucions o refranys:

El pan pan, y el vino vino (1858 Tossal)

Amor con amor se paga (1858 Tossal)

Vaya lo uno por lo otro (1861)

Quien tal hace, con tal pague (1861)

o d’unes altres amb cert matís literari:

hay lances que son forzosos (1855)

Com té que ser, ¡son tan inconstantes los hombres!, i què direm del sexo que es diu bonico? (1856)

En altres ocasions el canvi de codi té una intenció eufemística: «condemna al foc a las partes contratantes» (1855) (en referència a la venedora i al comprador del «conill»). En alguns casos, es tracta de citacions fetes en una altra llengua: «aquel presioso animalito (segons dia ell)» (1850), on s’afegeix un matís humorístic en referir-se al «conill» de Viçanteta. A voltes, la juxtaposició de codis busca l’humor per mitjà del contrast entre una expressió castellana associada a registres formals i el context en el qual s’insereix:

¡Però el hombre pone i el diable s’ho emporta! (1850)

un grupo de gent d’ambos sexos [...] condemna al foc a las partes contratantes (1855)

En ocasions es canvia de codi per facilitar la rima:

Eixe gros és D. Mamerto,

que ha vengut corrent la posta

perquè a peu és hombre muerto,

buscant a on pagar la costa

a tres quinzets el cubierto (1858 Teatre Principal)

Ja que sou moros sensillos

que no hau volgut fer la pau,

arregleu-se com pugau

en lo general Bustillos (1860)

Però el canvi lingüístic també pot estar determinat pel fet de parlar de temes o àmbits en els quals el castellà és la llengua habitual, com ara la sentència condemnatòria que dicta el jutge en el llibret del 1856, certes expressions relacionades amb la moda («les xiques de buen tono», 1858 Tossal) o l’exèrcit («carga a la bayoneta», 1860). D’altra banda, hi ha casos en els quals la introducció d’una paraula en castellà permet fer un joc de paraules amb intenció humorística:

Las judías o els fesols,

que tot ve a ser lo mateix,

diu que fan hui un pam de greix

a molts soldats espanyols (1860)

Finalment, s’ha de fer esment d’un ús especial del canvi de codi, quan un personatge valencianoparlant passa a usar el castellà per adreçar-se a un personatge castellanoparlant. Aquest recurs, que es pot trobar en moltes obres de Bernat, queda reduït, en el cas de les explicacions falleres, a aquells llibrets que tenen un cert component teatral (1850, 1855 i 1856), on s’estableix un diàleg entre els protagonistes (Viçanteta i don Facundo, Colau i donya Inesilla). Els diferents usos lingüístics serveixen per a caracteritzar (i oposar) els personatges: llauradors contra petimetres, però a més permeten introduir un efecte còmic (freqüent també en els col·loquis) reflectint les interferències lingüístiques en el discurs dels camperols quan s’expressen en castellà:

¡Pálpelo ustet, don Facundo!...

¡Mire quina piel tan fina!

¡Ah!, ¡y que denguno del mundo

li ha puesto la mano ensima! (1850)

Caballero, ustet perdone,

però tinc jo molts apuros (1855)

Señorita, prenga el nabo

que porta a vendre un fadrino:

pálpelo del cap al rabo...,

pálpelo bien que es muy... fino (1856)

D’altra banda, en els cas dels petimetres, si bé la seua expressió en castellà és correcta (a diferència del que sol passar en altres obres de Bernat i Baldoví o d’altres autors), l’ús d’aquesta llengua permet també introduir l’humor amb la paròdia dels tòpics de la literatura romàntica i la retòrica amorosa, com queda de manifest en «La aflicción de Inesilla» (1860) o en els «Últimos ayes del señor Carambola» (1850). En aquestes lamentacions finals de don Facundo, caricatura de l’heroi romàntic, el canvi de codi opera a l’inrevés, amb el pas del castellà al valencià en l’últim vers i el consegüent trencament del to:

¡Voy a morir... lo sé... suerte era mía!... [...]

¡Solo siento morir sin-...

se haver-li clavat a lo manco la dent al conillet!!!

Quant a la mètrica, generalment els versos de les explicacions falleres són heptasíl·labs, de gran tradició en la poesia popular i característics dels col·loquis, amb els quals comparteix el patró mètric. I pel que fa a la versificació, se succeeixen estrofes diverses de rima consonant, entre les quals n’hi ha quartetes, quintets, sextets, octaves i dècimes. Bernat mostra una clara preferència per les estrofes en eco basades en l’ovillejo castellà, de les quals trobem diversos exemples, amb modificacions sobre l’esquema original, en els textos de 1856, 1858 Almodí, 1858 Tossal, 1858 Teatre Principal i 1861.[31]

Finalment, com alguns autors han subratllat en els últims anys, l’obra del suecà destaca també per la seua riquesa lingüística. Així, Germà Colón (2002: 327 i 330) hi aprecia un «ric parlar valencià», on «hom hi troba el domini d’una llengua que no està tan malmesa com se’ns ha volgut fer creure». Però més enllà d’aquest valor com a testimoni del valencià col·loquial i popular del seu temps, destaca la reflexió d’Abelard Saragossà (2010),[32] qui considera que el model lingüístic de Bernat és natural i digne, amb un grau d’elaboració notable, i que conté molts elements susceptibles de vehicular en el valencià culte actual.[33]

6. DISTRIBUCIÓ I DIFUSIÓ

Quan escriu les seues explicacions falleres, al llarg de la dècada dels cinquanta i començaments dels seixanta del segle XIX, Bernat i Baldoví era ja un escriptor ben conegut i popular, amb una àmplia producció en teatre (tant representat com publicat), poesia i premsa satírica. El perfil del públic d’aquestes obres no devia diferir massa de la gent que acudia a veure les falles i llegia les explicacions, un públic heterogeni, bàsicament urbà, on es podria trobar majoritàriament artesans, comerciants i jornalers.[34] Per aquesta raó, no és estrany que els textos fallers del suecà s’imprimiren amb l’objectiu de posar-se a la venda. De fet, el llibret de la plaça de l’Almodí de 1855 ens ofereix el primer testimoni sobre la venda de les explicacions falleres impreses en aquest quintet que figura en la contracoberta:

Està en este quadernet

la història de Viçanteta

i del pobre conillet.

Val lo manco una pesseta,

però es ven... per un quinzet.

No sabem si la venda de les explicacions era habitual amb anterioritat a Bernat, però és evident que la seua popularitat i fama constituïen un atractiu que justificaria aquesta pràctica.

Els fulls solts o quaderns que contenien les explicacions falleres devien posar-se a la venda de manera ambulant prop de la falla en qüestió, com recullen testimonis gràfics i escrits de començaments del segle XX. Però també es devien distribuir a través del circuit habitual de difusió dels altres textos de la literatura popular i satírica.[35] Això explica que alguns dels textos fallers de Bernat i Baldoví veieren la llum en les principals impremtes de la ciutat de València, com ara les de Julián Mariana o Ignacio Boix (Imprenta de la Regeneración Tipográfica), habituals impressors de moltes de les seues obres, que hi veurien també l’ocasió de fer negoci.[36]

Malauradament, no tenim dades sobre les tirades de les explicacions falleres de Bernat ni de les xifres de venda. De fet, les úniques informacions de les quals disposem són de llibrets de falla posteriors, però pensem que poden resultar illustratives. Així, Ribelles Comín (1978: 347) parla de les sis edicions que arribaren a fer-se del llibret de la falla de la plaça del Tossal de l’any 1863, ja comentades. Per la seua part, El Mercantil Valenciano publicava el 20 de març de 1873 que a les deu del matí ja s’havia esgotat una edició de 2.500 exemplars del llibret de la falla del carrer de les Carabasses.

Crida l’atenció que les explicacions falleres de Bernat i Baldoví es comercialitzaren com a obres anònimes, en contrast amb la resta de les seues publicacions, que apareixien firmades directament per ell o amb alguna marca identificadora (algun dels pseudònims habituals o les referències a l’autor en algun fragment inicial). S’ha d’aclarir que l’anonimat ací és una convenció del gènere, que inicialment s’explicava perquè els versos fallers exposaven una crítica epigramàtica en nom de la comunitat i no hi havia lloc a la veu individual de l’autor, però també com una manera d’evitar possibles represàlies dels criticats (abans de l’establiment dels mecanismes de control per part de les autoritats).[37] No obstant aquest «anonimat formal», és probable que la gent sabera qui era l’autor dels versos, bé perquè l’autotextualitat i la reutilització de fragments dels seus escrits devien servir de mecanismes de reconeixement per part del públic, bé per altres vies. Fins i tot, la popularitat de Bernat devia servir de reclam per a la venda de les seues explicacions.

Finalment, a banda de la venda i la distribució comercial de les explicacions falleres, hem de recordar que els versos que conformaven la part central de l’explicació s’exhibien públicament (i gratuïtament) al costat de la falla i tenien, per tant, un nombre de lectors potencial molt elevat.

7. L’ACCIÓ DE LA CENSURA

Ja hem comentat com les falles són en origen un instrument simbòlic d’ajusticiament popular, vehiculat a través de la sàtira i dotat d’una forta càrrega de violència, que es plasmava al·legòricament mitjançant l’exhibició i crema en un cadafal d’aquelles conductes o pràctiques considerades censurables per un grup que s’erigia en representant de la comunitat. Això feia que a mitjan segle XIX les falles foren vistes, tal com diu Ariño (1992: 84), com «una fiesta marginal al poder, una práctica simbólica sospechosa y peligrosa, que debía ser sometida a vigilancia y control».

Així, les autoritats (normalment l’Ajuntament, però en ocasions també el governador, la Capitania General o l’Arquebisbat) van establir mecanismes de control i repressió de la festa.[38] Entre aquests destacava l’establiment de la censura prèvia, per la qual els promotors de la falla n’havien d’entregar al consistori un esbós, acompanyat dels versos que havien d’explicar-ne el significat. A més d’aquesta censura prèvia, una volta plantades les falles, els guàrdies municipals s’encarregaven de vigilar que allò que s’exposava al carrer s’ajustara al projecte autoritzat.

Les explicacions falleres de Bernat no es van salvar de la censura. N’és un clar exemple el del cadafal i els versos de la falla de la plaça de Teatre Principal l’any 1858, que l’autoritat va censurar per la crítica social i política que contenien, tot i que l’any següent el mateix projecte i versos foren autoritzats. Però encara pot haver-n’hi un altre cas, ja que sembla que, per raons morals o polítiques, la censura degué prohibir l’explicació que va escriure per a la falla del carrer de les Avellanes de 1850, encara que sí que es va plantar el cadafal corresponent.[39]

8. PROJECCIÓ POSTERIOR DE LES EXPLICACIONS FALLERES DE BERNAT I BALDOVÍ

És innegable que Bernat i Baldoví va donar un important impuls a la literatura fallera gràcies a la impressió de les seues explicacions i a la distribució d’aquestes per mitjà dels canals habituals de la literatura satírica. I a aquest fet van contribuir de manera notable la fama i popularitat de l’autor, de manera que que sovint s’ha presentat com el creador de la literatura fallera, però aquesta és una idea que hauria de matisar-se per diverses raons. La primera és que el coneixement limitat que es té dels autors dels versos fallers anteriors i coetanis a Bernat dificulta analitzar qualsevol possible evolució del gènere en aquella època i el paper que hi tingué el poeta. En segon lloc, qualsevol estudi sobre la gènesi i evolució de la literatura fallera no es pot aïllar del marc més ampli de la literatura humorística popular, que tants temes i característiques compartia amb les falles i amb els seus versos.[40]

A més, s’ha de recordar que en els primers perfils biogràfics de Bernat publicats després de la seua mort, com ara els escrits per Constantí Llombart (1879: 260-275) o Joan Baptista Granell, sota el pseudònim de Jaime Bazán (1890), no es fa cap menció als textos fallers que va escriure el poeta, que llavors eren considerats una part molt menor de la seua obra. Això no és estrany si pensem que en aquell moment la festa de les Falles no tenia encara l’abast i la importància que va assolir unes dècades més tard.

De fet, serà ja en la primera dècada del segle XX quan la visió de Bernat i Baldoví com a pare de la literatura fallera comence a prendre força. Hi contribuirà la creació, el 1903, del concurs de llibrets de falla de Lo Rat Penat, que des del primer moment prendrà el suecà com a pauta a seguir pels autors participants.[41] Però el Bernat que es prenia com a model ja no era l’original, sinó que responia a una visió parcial de la seua figura, en la qual la transgressió associada a la sàtira quedava arraconada i es potenciava una visió del grotesc molt més innòcua, plana i reiterativa, que amagava les tensions i els conflictes socials. Aquesta relectura és reforçada amb motiu del primer centenari del naixement del poeta, l’any 1909. Tal com assenyalen Martínez-Borderia-Rius (2002: 408409), aquesta efemèride s’ha d’emmarcar en l’enfrontament entre les propostes del populisme democràtic republicà i el conservadorisme burgés monàrquic per a atraure la massa de votants. En aquest context, la burgesia conservadora promourà una reinterpretació de Bernat i Baldoví que obviarà aquells components més populars i radicals, que connectaven amb les cultures subalternes que el republicanisme havia potenciat, i recuperarà només aquells elements que li serveixen per a elaborar un discurs al servei del seu programa ideològic i polític.

Precisament, tot aquest procés no es pot desvincular de l’estratègia reformista de la burgesia valenciana per a reconduir les falles, eliminant-ne els aspectes crítics lligats al repertori ritual de la cultura popular, i convertint-les en un lenitiu social i producte de consum turístic, com ja havia propugnat des d’una òptica paternalista, populista i mercantilista Teodor Llorente des de les planes de Las Provincias l’any 1883 (Ariño, 1992: 78-79). El mecanisme propugnat era la concessió de premis amb l’objectiu de potenciar els valors artístics dels cadafals satírics, equiparant la falla a una obra d’art. Després de diverses iniciatives, finalment, aquesta política serà assumida per l’Ajuntament de València, qui el 1901 comença a atorgar premis a les falles, de manera que les autoritats passen de la repressió de la festa popular a la promoció de la falla artística. I pel que fa a la literatura fallera, com ja hem vist, aquesta estratègia reformista tindrà la seua plasmació en el concurs de llibrets de falla posat en marxa per Lo Rat Penat el 1903 per a premiar els llibrets que destacaren pel «bon gust literari», una etiqueta tan ambigua com útil per als interessos de la burgesia.

[1] Es tracta d’un full anònim imprés titulat Versos colocats en la falla del carrer de Sent Narsis, la vespra de Sent Chusèp en el añ 1850, que es conserva a l’Arxiu Històric Municipal de l’Ajuntament de València. D’altra banda, també referent al 1850, hi ha els testimonis de Leopold Trènor (1914) i Navarro Cabanes (1925), els qual parlen de l’existència de sengles manuscrits amb els versos de les falles de la plaça de l’Almodí i del carrer de les Carabasses, com també de l’original i una còpia dels de la plaça del Tossal d’aquell any. Però cap dels dos autors aporten dades sobre la localització d’aquests manuscrits, la qual cosa ens impedeix saber si encara es conserven.

[2] El testimoni escrit més antic sobre els versos que acompanyaven les falles és del 1819:

«La víspera de San José hay función que no sé a que atribuirse, y son las llamadas Fallas, es un tablado en el medio de las plazas unas figuras de paja o trapos, ya Señoritos y Señorías, algunos novios burlescos, Zapateros remendones y a otros sujetos a quienes se les quiere hacer esta burla; suelen estar muy bien vestidos y a la moda, con bastante elegancia, igualmente se ven muchas coplas y décimas análogas a quien se dirija la dicha función.» Aquesta descripció pertany al manuscrit Ocios entretenidos, text de José Calasanz Biñeque que recorre el calendari festiu de la València de l’època i que ha sigut recuperat i editat recentment per Rafael Solaz (2008: 98), qui és autor també d’un interessant estudi introductori.

[3]Els diversos formats van coexistir durant unes quantes dècades fins que es va consolidar el quadern imprés o llibret com a model. De fet, el nom de llibret de falla no apareixerà fins al 1890 i encara s’utilitzarà molt esporàdicament fins al començament del segle XX. El concurs de llibrets de falla que Lo Rat Penat organitza des del 1903 afavorirà l’extensió d’aquesta denominació, que es farà servir ja de manera generalitzada a partir del 1920. Fins aquell moment, les explicacions falleres tenien títols genèrics com ara «Història de la falla...», «Historieta en prosa i vers de la falla...», «Versos de la falla...», «Historieta de la falla...», «Relació i argument de la falla..», «Ressenya o qüestió sobre la falla...», «Entremés de la falla...», «Explicació i versos al·lusius a la falla...»,

«Relació de la falla...», «Explicació de la falla...», «Argument de la falla...», «Poesies, relació i explicació de la falla...», «Explicació i relació de la falla...», «Falla en vers», «Falla en prosa i vers», «Pròleg i versos de la falla...», «Pròleg de la falla...» o «Descripció de l’argument de la falla...».

[4] Només a partir del 1849 la premsa comença a informar amb certa continuïtat de les falles. Tot i això, es tracta de notícies soltes, que en els primers anys sols donen compte del nombre i l’emplaçament de les falles plantades, i en alguns casos fan una escarida descripció de l’argument.

[5]Se’n va fer una tirada de 44 exemplars numerats i 4 en paper ordinari. Els destinataris dels exemplars van ser els erudits, investigadors i bibliòfils Francesc Almarche i Vázquez, Francesc Carreres i Vallo, Roc Chabàs i Llorens, Lluís Cebrian i Mezquita, Isidor Fourrat i Vallier, Eduard Genovés i Olmos, Jesús Gil i Calpe, Manuel González i Martí, Pascual Guzmán Pajarón, Francesc Martí i Grajales, Josep Martínez i Aloy, Francesc Martínez i Martínez, Antoni Mercader i Tudela (marqués de Malferit), Josep Navarro i Cabanes, Josep Nebot i Pérez, Juli Oltra de Leonardo, Josep Maria Ribelles i Comín, Josep Rodrigo i Pertegàs, Josep Maria Ros i Biosca, Telesfor Salvador i Civera, Josep Sanchis i Sivera, Lluís Tramoyeres i Blasco, i Vicent Vives i Liern; els llibreters i impressors Àngel Aguilar i Pascual, Manuel Berenguer i Molera, Manuel Pau, i Josep Serred i Mestre; els escriptors Francesc Badenes i Dalmau, Lluís Bernat i Ferrer, i Severí Guastavino i Robba; el metge i botànic Vicent Guillén i Marco; el pintor Ramon Stolz i Seguí; la Biblioteca de l’Ajuntament de València; l’erudit català Artur Masriera i Colomer; els erudits i bibliòfils espanyols Vicente Castañeda Alcover, Emilio Cotarelo y Mori, Guillermo Joaquín de Osma, Marcelino Menéndez y Pelayo i Juan Pérez de Guzmán y Boza (segon duc de T’Serclaes); l’hispanista francés Henri Mérimée, i Joan M. Sánchez, de qui no hem pogut esbrinar més dades.

[6] L’any 1916, els tallers del suecà Màxim Juan van impremtar una reedició de les explicacions falleres que es limitava a reproduir els textos apareguts en l’edició de Carreres.

[7]En aquesta ocasió l’estampació va córrer a càrrec de la impremta Palàcios i l’editor en va ser Eliseu Climent. El volum s’obria amb una breu introducció a càrrec de l’erudit suecà Xavier Campillo (qui firmava com a Xavier Campet) i, tot seguit, es reproduïen com a facsímils els textos de l’edició de Carreres corresponents a les explicacions falleres impreses, deixant-ne fora el manuscrit ja comentat.

[8] Enric Soler i Godes, pedagog, escriptor i autor de diversos treballs de divulgació històrica, va enllestir el 1977 la reedició de les explicacions falleres de Bernat i Baldoví que més s’acostava al model d’una edició crítica. Així, la primera part oferia una biografia del suecà amb un extens repàs de la seua obra poètica, periodística i teatral, de la qual es reproduïen diversos fragments. En la segona part, Soler i Godes descrivia les falles de mitjan segle XIX, feia una caracterització dels llibrets com a gènere i a continuació oferia les diverses explicacions, cadascuna precedida d’unes breus notes sobre la vida social i cultural de la València de l’any corresponent. El text de les explicacions falleres es presentava amb una edició lingüística que anava més enllà de la regularització ortogràfica i afectava també el lèxic i la morfologia.

[9] Els textos fallers de Bernat i Baldoví s’inclouen en el volum 8 de les obres completes, que, sota el títol Miscel·lània, aplega altres obres d’extensió curta, com ara cartes i plecs solts, on trobem proclames polítiques, poesia satírica, fulls de versos per a altars de Sant Vicent o poemes d’exaltació patriòtica amb motiu de la guerra amb el Marroc dels anys 1859-1860. A diferència dels altres volums d’aquesta edició, no hi ha cap estudi que acompanye els textos.

[10] Llevat dels versos manuscrits per a una falla projectada per a la plaça del Tossal de la ciutat de València, sense data, dels quals, com ja hem explicat, no hi havia cap impressió original. En aquest cas, els responsables de l’edició de l’obra completa van optar per reproduir en facsímil la còpia impresa de 1916 i no l’anterior de 1909.

[11]Soler i Godes canviava així la seua opinió inicial, expressada en ocasions anteriors (1953: 20; 1955; 1977: 91), segons la qual considerava Bernat l’autor d’aquests versos. Amb posterioritat, aquesta atribució errònia a Bonilla dels versos per a la falla de la plaça del Teatre Principal del 1858 ha sigut reproduïda per Ariño (s.a.: 4) i Palazón-Ahuir (2007: 233).

[12] N’hem parlat en Marín (1997), on hi ha una reproducció del full.

[13] Es pot consultar el text en OC, vol. 8, pp. 65-68.

[14] En realitat, Vidal Corella es confon de falla i de llibret, ja que l’any 1863 a la plaça del Tossal es va plantar un cadafal que tenia un argument ben diferent, segons la descripció publicada el 17 de març d’aquell any pel Diario Mercantil de Valencia: «Los célebres cantadores de la Juanita, canción inolvidable por el doloroso resentimiento que ha dejado en todos los tímpanos

[15] Aquesta datació feta per Soler i Godes contradiu l’opinió mantinguda pel mateix autor en altres escrits anteriors i posteriors. En els seus annals sobre la història fallera (1953: 22-23; 1978: 27-28), quan arriba a l’any 1860, no parla de cap falla plantada a la plaça del Tossal ni de cap manuscrit amb versos. En la seua edició de les explicacions falleres de Bernat, Soler i Godes (1977: 142) considera que aquest text manuscrit és simplement un projecte de falla que no arribà a plantar-se, ni els versos a imprimir-se, i no en dóna cap data. Finalment, en el seu text introductori a la literatura fallera publicat en la Historia de las Fallas, insisteix sobre aquest llibret: «[...] creemos no se llegó a imprimir, como tampoco llegó a plantarse la falla a que alude. Tampoco hemos encontrado noticias de esta falla en los periódicos de la época que hemos repasado» (Soler i Godes, 1990: 272).

[16] On, paradoxalment, no s’inclou la dita explicació fallera.

[17] Sobre el procés de configuració de les Falles i la seua evolució en la segona meitat del segle XIX i començaments del XX, resulta essencial l’estudi d’Ariño (1992).

[18] Pel que fa a les influències en la conformació de la plàstica fallera, és bàsica la consulta dels treballs de Borrego-Alcañiz (1990) i de Borrego (1993).

[19] Per a una caracterització de la literatura fallera i la seua relació amb la resta de la literatura popular, vegeu Marín (1996).

[20] Quan citem fragments de les diferents explicacions falleres de Baldoví ho farem indicant l’any d’escriptura o publicació entre parèntesis. En el cas de 1858, en el qual hi ha més d’un text, afegirem a l’any el nom de l’emplaçament corresponent: Almodí, Tossal o Teatre Principal.

[21] Qualsevol aproximació a la temàtica tractada per les falles en el període del qual parlem, ha de continuar partint de la classificació que va establir en el seu moment Ariño (1990a), si bé caldria revisar algunes de les dades, ja que la lectura dels versos explicatius permet ampliar i matisar les informacions donades per la premsa, principal font d’Ariño per a aquesta època.

[22] Un 46,2 per cent de les falles del període 1851-1870, segons les dades aportades per Ariño (1992: 88).

[23] L’any 1840 va organitzar a Sueca un grup polític, el «partit de lo Sord» (en referència a la malaltia que patia el poeta), enfrontat als moderats i els progressistes. L’any 1843, és nomenat president de la Junta de Salvació de Sueca, amb competències d’alcalde, però només ocuparia aquest càrrec durant un curt període de 21 dies. L’any 1844, és elegit diputat a les Corts pel districte de Sueca, càrrec que ocuparia fins al 1846. Entre els anys 1849 i 1851 es retira de la vida pública, però l’any 1853 s’hi reincorpora amb una intensa activitat. El mateix 1853 torna a presentar-se com a candidat a diputat, però no resulta elegit. Un any després accedeix a l’alcaldia de Sueca per segona vegada, però també per un curt període de només 38 dies. Tot i que al final de 1856 abandona l’activitat política pública, continuarà manifestant les seues opinions a través d’articles en la premsa i en les seues obres.

[24] Sobre la influència de la tradició autòctona dels col·loquiers en l’obra dramàtica de Bernat i Baldoví, vegeu Sansano (1997).

[25] Resulta interessant la relació entre les falles i el teatre que estableix Sirera (2007), qui, a banda de l’analogia temàtica, assenyala dos punts de contacte que s’han de tenir en compte. El primer és la dramatúrgia del tableau, consistent a «reforçar els moments culminants de l’acció dramàtica amb la immobilització dels personatges en una actitud plàsticament efectiva i efectista, perquè quede clar així la intencionalitat i el sentit de l’obra, i provocar de pas un impacte visual i emotiu entre els espectadors». El segon punt fa referència al cadafal sobre el qual s’elevaven els ninots en les primeres falles, anàleg en la modèstia i falta de barreres arquitectòniques a l’escenari del teatre de porxe.

[26] Vegeu Guarinos (2002).

[27] Aquest acarament sempre serà incomplet davant la impossibilitat d’accedir a tots els textos escrits per Bernat i Baldoví, ja no solament aquells que van romandre manuscrits, sinó també els que formen part de publicacions periòdiques de difícil accés o aquells que, pel fet d’aparéixer sense signatura, no s’han incorporat al seu catàleg. Açò afecta especialment l’obra poètica.

[28] A banda de l’essencial treball de Martí Mestre, la descripció de l’estil de Baldoví i els seus recursos expressius es completa amb alguns dels treballs publicats en les actes del congrés Bernat i Baldoví i el seu temps (2002), especialment els de Baldoví, Messeguer, Rossich i Salvador.

[29] L’abundant fraseologia utilitzada serveix a Bernat per a estructurar aquelles explicacions falleres amb un grau d’elaboració menor, però alhora li permet establir «un lligam decisiu entre els seus lectors-espectadors, tot i enllaçant amb la memòria cultural d’un poble, el que possiblement va fer factible l’enorme èxit que [les seues obres] van tenir en la seua època» (Baldoví, 2002: 324).

[30] Pel que fa al canvi de codi amb funcions estilístiques, seguim l’anàlisi de l’aplicació d’aquest recurs al cas dels col·loquis i, més concretament, a l’obra de Bernat que ha desenvolupat Martí Mestre (1996b; 2009).

[31] És en dues obres de Cervantes (El Quijote i La ilustre fregona) on apareixen els primers exemples en la literatura castellana d’aquesta estrofa, que els poetes del barroc farien servir posteriorment com una mostra d’enginy, d’on passaria a la poesia en valencià. L’ovillejo és àmpliament utilitzat per Bernat i Baldoví en tota la seua obra, no sols en les explicacions falleres, sinó també en revistes, teatre (inclosos els miracles de sant Vicent i Los pastores de Belén), col·laboracions en la premsa o poemes d’exaltació patriòtica.

[32] Vull agrair al professor Abelard Saragossà que em facilitara la lectura de l’original del seu treball El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur. Ideologia i tast lèxic.

[33] Aquesta reivindicació de la riquesa lingüística de l’obra de Bernat s’emmarca dins de la recent revaloració de la literatura popular de l’època, que supera els prejudicis dels que s’hi han acostat en el passat. Ja en la dècada dels vuitanta destaca el treball capdavanter sobre els col·loquis de Ricard Blasco (1983). En dates més pròximes, resulten fonamentals els estudis i les edicions de Joaquim Martí Mestre (entre els quals destaquen els de 1996a i 1997), resultat dels quals és el seu Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX), eina de consulta imprescindible.

[34] Una aproximació al perfil d’aquest públic lector es pot inferir de la caracterització que fa Ariño (1992: 97-114) de la base social de la festa fallera a partir de les dades sociològiques dels firmants de les sol·licituds per a plantar falla proporcionades pels padrons municipals de l’època.

[35] Martí Mestre (2009: 17-18) parla dels diversos canals i punts de distribució d’aquestes obres: a més de les còpies manuscrites, assenyala que els col·loquis i els plecs solts podien comprar-se en llibreries –moltes de les quals eren les encarregades també d’imprimir-los–, en parades especialitzades de romanços i plecs solts, o als cecs que els pregonaven i que després els venien pel carrer o en establiments propis.

[36] A tall d’exemple, a l’obrador de Julián Mariana, on van veure la llum les explicacions falleres de 1858, també es van impremtar Pascualo y Visanteta (1846), La tertulia de Colau o Pataques y caragols (1850), La coalición o El perro y el gato (1853), Un fandanguet de Paiporta (1857), el full A los electores de Sueca (1857), El Gafaut o El pretendiente labriego (1859) o el full Despedida á las tropas que marchan a Marruecos. Canto guerrero (1859). Per la seua part, en la Imprenta de la Regeneración Tipográfica Ignacio Boix, que imprimí el full de versos fallers de 1859, també es van estampar Los pastores de Belén (1856) L’agüelo Pollastre (1859), El Sueco. Colección de poesías (1859), el full Insignias de la pasión de nuestro señor Jesucristo (1859), el full Cópia dels versos del altar del Mercat en lo milacre del mocador (1859), el full Cópia dels vérsos del altar del carrer de la Mar (1859), El mocador (1859), La fealdat y la hermosura (1859), Cheroni y Bartoleta (1860) o El rey moro de Granada (1860).

[37] Encara que l’any 1865 ja hi ha llibrets firmats pels autors, és a l’inici del segle XX, arran de la creació del concurs de llibrets de falla de Lo Rat Penat (1903), quan comença a generalitzarse l’aparició en els llibrets dels noms dels autors dels versos i el reconeixement popular de les autories.

[38] Pel que fa a la censura en les falles durant la segona meitat del segle XIX, vegeu Ariño (1990a: 88-90; 1992: 84-86).

[39] Fora de l’àmbit de les falles, la censura per raons polítiques afectà Bernat i Baldoví en dues ocasions més. La primera va ser amb el segrest i prohibició de la difusió del periòdic madrileny El Sueco l’any 1851. La segona, amb la prohibició de la representació de l’obra de teatre Si te pica... ráscate a Madrid el 1855, tot i que Martínez-Bordería-Rius (2004: 337) matisen aquesta última informació dient que n’hi ha qui pensa que va ser el mateix Bernat qui va difondre aquesta notícia com una estratègia per a crear expectació davant la pròxima impressió i comercialització de l’obra.

[40] Resta pendent abordar un estudi profund de la literatura fallera del segle XIX, amb especial atenció als versos per a falles d’autors com ara Josep Maria Fambuena, Rafael Maria Liern, Estanislau Máñez, Francesc Palanca i Roca, Fèlix Pizcueta o Ramon Trilles, entre d’altres, que van desenvolupar una important tasca literària en altres gèneres.

[41] Així s’ha d’entendre la referència de Francesc Caballero Muñoz en el llibret de la falla dels carrers de Gràcia i en Sanz del 1927, significativament encapçalats per l’epígraf «Relació, al estil d’abans»: «I ací estic yo fent-me a tires, / fent fum i acabant-me el ví. / Oh, Bernat i Baldoví! / Estic, si tú no m’inspires, / més perdut que un garrofí. / Ampram ta gràcia tan viva, / tan fina i tan expresiva, / d’estranya musa festiva / que ningú pot superar...!»