Читать книгу Joan B. Pastor Aicart - Josep Martínez Sanchis - Страница 8

Introducción

Fora de la seua comarca i dels nuclis molt especialitzats en poesia de la Renaixença o en la crítica literària del final del segle xix, ningú no coneix Joan Baptista Pastor Aicart. El treball que tenen a continuació és un intent que pretén desfer aquest oblit i tornar a situar el metge i intel·lectual de Beneixama dins de l’època que li va tocar viure. Es tracta, per tant, d’intentar recordar la figura de l’escriptor beneixamí per deixar clar fins on va arribar la seua obra i quin lloc va ocupar entre els seus coetanis. Per fer-ho, ens hem marcat com a meta intentar accedir al conjunt general del seu treball com a escriptor i també esbrinar tots aquells detalls biogràfics que poden ajudar-nos a entendre el perquè de les seues opcions, tant en el terreny de la literatura, com en el terreny de la ideologia. Per aconseguir-ho, calia no renunciar a cap part dels seus escrits, per més que ens semblen a hores d’ara de menys interés o de menys vàlua estètica. Aquest requisit, indispensable des del meu punt de vista, comportava el risc manifest d’aprofundir de manera insuficient en els aspectes que més interés pogueren tenir pel que fa als especialistes en poesia catalana de la Renaixença, amb tota seguretat el vessant més interessant del conjunt de l’obra de Pastor Aicart, a més de la crítica literària feta en castellà. Parlar de teatre, dels articles de premsa, de les ambaixades de moros i cristians, de l’enorme quantitat de premis que va rebre l’escriptor durant la seua vida o de la seua peripècia existencial ens allunyaria del tractament en profunditat que sens dubte mereixeria la seua poesia en valencià o el seu vessant com a crític literari. Però l’objectiu d’aquest treball no era l’estudi d’una part concreta de l’obra de Pastor, sinó més bé esclarir la seua biografia intel·lectual. I Joan B. Pastor Aicart fou un escriptor prolífic, inclús podríem afegir sense equivocar-nos que va ser exageradament prolífic.

Des de ben jove va començar a escriure poemes, sarsueles, articles de premsa, teatre, ambaixades, assaigs... de forma que als 30 anys la seua obra ja es xifrava en milers de versos i una bona quantitat d’articles de premsa, entre altres coses. Poder recollir tota aquesta obra, que roman en la major part encara inèdita, ha sigut una de les feines a les quals he hagut d’enfrontar-me durant els 12 mesos de vigència de la borsa d’estudi que em va ser atorgada per l’Ajuntament de Beneixama i que ha fet possible que aquest estudi haja vist la llum. La major part es trobava molt desordenada a l’Arxiu Municipal de Beneixama, després de la donació que en feren els seus hereus en morir Juan Pastor Valdés, fill menut de l’escriptor, l’any 1987. Aquesta donació, impulsada per un dels néts de Pastor Aicart, Luis Valdés Pastor,¹ va deixar encara molts documents a la casa on moria en 1917 Pastor Aicart i que pertanyia a la seua segona esposa, Escolástica Valdés Barceló. Gràcies a la col·laboració de Rafael Pastor, nét del poeta, vaig poder tenir a l’abast un bon munt d’informació nova que no es trobava a l’Ajuntament i que ha resultat a última hora cabdal per acabar de compondre el retrat vital i intel·lectual de l’autor vuitcentista.

Pastor Aicart és conegut a la seua comarca com el «poeta Pastor.» A Beneixama i a Alacant té dedicats dos carrers exactament amb aquest títol. La primera qüestió que em vaig plantejar a l’hora d’elaborar aquest estudi era esbrinar si el qualificatiu de poeta era realment el millor per a Pastor Aicart o si la seua obra anava substancialment més enllà, fins al punt de superar el que esperem d’un poeta. Una breu ullada als originals indicava que, tot i ser la poesia abundant i generosa, hi havia milers de fulls dedicats a altres gèneres. Després d’una anàlisi exhaustiva de tots aquests documents vaig arribar a la conclusió que Pastor Aicart va ser molt més que un poeta, encara que continue sent veritat que la major part de la seua obra entra dins d’aquest gènere literari. Perquè el lector puga fer-se una idea aproximada del volum de l’obra que l’autor de Beneixama va enllestir al llarg de la seua vida cal dir que, per exemple, la seua obra poètica s’eleva a la quantitat de 1.500 poesies de diferent extensió, temàtica i també llengua. Des dels sonets, que són les composicions més breus, fins als romanços, que són les més llargues i ronden els 250 o 300 versos, Pastor va escriure poesies de tota classe. Moltes vegades de temàtica religiosa, potser quasi la meitat de la seua producció, però també moltes patriòtiques, líriques i, fins i tot, humorístiques, tot i que aquestes no són tan habituals com les altres. En català va escriure aproximadament el 10% d’aquesta vasta producció, cosa que ens dóna una xifra gens menyspreable de poesia escrita en una llengua absolutament minoritzada en aquell final del segle xix. La temàtica de la poesia en castellà i de la poesia en valencià no varia especialment, i tant en una llengua com en l’altra els temes es repeteixen, amb una diferència important: el patriotisme espanyol de la poesia en castellà, sincer i fervorós, és substituït en la poesia en valencià per un patriotisme igualment sincer i fervorós i, per tant, perfectament compatible amb el primer, però ara es tracta d’un patriotisme valencià. Un patriotisme, però, absolutament arrelat a la identitat lingüística catalana i a totes les tradicions culturals, històriques i religioses comunes. Pastor Aicart, com veurem al llarg del treball, en cap moment no va posar en dubte la identitat de la llengua catalana, que ell i els seus coetanis anomenaven llemosí. Inclús m’atreviria a afirmar que mai no va arribar a pensar, pel que es desprén dels seus escrits, que alguna vegada hi hauria un conflicte lingüístic entre les varietats de la llengua que es parlen a València, Catalunya i les Illes Balears.

Abans de continuar, voldria deixar clara la qüestió referent al seu nom. La forma habitual amb què l’escriptor signava la seua obra i es referia a ell mateix era «Juan B. Pastor Aicart». No obstant això, les poques vegades que utilitza el català per a expressar-se en cartes escriu «Joan B. Pastor Aicart», la qual cosa em permet adoptar el nom en valencià per a referir-me a ell en aquest treball escrit en aquesta llengua. Pel que fa al segon cognom, l’hem vist algunes vegades escrit com «Aycart». Cal dir que entre els milers de fulls que he llegit d’aquest autor no he trobat ni una sola vegada el cognom «Aycart», sinó sempre «Aicart». Tampoc no he vist mai la i que separa els cognoms «Pastor i Aicart». Per tot això, propose que d’ara endavant ens referim a ell com a Joan B.Pastor Aicart i oblidem la forma «Aycart», que no està justificada, però que apareix al carrer que l’escriptor té dedicat a València (en un altre carrer a Aldaia apareix com a Pastor Aicart i, a Borbotó, el carrer que li han dedicat porta el nom de Juan Bautista Pastor).

Tornant a l’obra, l’estudi de la seua poesia m’ha servit per a descobrir aspectes importants de la seua trajectòria vital i per a reconstruir els sentiments i les passions que afectaven el Pastor Aicart més jove. Després, la trajectòria poètica pren un altre caire, més religiós, més moralitzant, sense deixar mai la vessant patriòtica, tant espanyola com catalana o valenciana, com es vulga dir. Malauradament no tota la poesia es troba completa. A l’arxiu he pogut trobar des de quaderns acabats i nets amb lletra llegible fins a fragments solts, esborranys, poesies inacabades o fulls trencats que deixen les metàfores suspeses en l’aire potser per sempre. Una llàstima. De vegades, quan la lectura es posava més interessant, el full es trencava, o el vers acabava abruptament, com si de sobte la mà invisible del temps tallara la carretera per on circulem amb plaer. Uns dies després, però no sempre, l’atzar em duia davant la continuació d’aquells versos inacabats, que apareixien separats dels primers després de l’exploració de vertaderes muntanyes de paper. Aleshores em recolzava en la cadira i llegia i, a continuació, intentava tornar a lligar els fragments separats qui sap durant quant de temps.

No sols m’he basat en la poesia per a reconstruir la biografia intel·lectual de l’escriptor i metge de Beneixama. També han estat fonamentals en aquest procés de reconstrucció els més de 300 articles de premsa que he pogut trobar. L’any 1868 apareixen els primers articles de Pastor Aicart publicats en la premsa republicana de València. Aquests articles són necessaris per a comprendre l’evolució de la seua ideologia cap a pressupòsits conservadors i religiosos i, alhora, pot seguir-se bé la petja ideològica mitjançant tot aquest seguit d’escrits periodístics. Aquests retalls de joventut, trobats entre els quaderns que em lliurà Rafael Pastor, constitueixen un valuós document històric perquè estan publicats en exemplars de diaris que no s’han conservat en cap de les biblioteques i hemeroteques del País Valencià. D’alguna forma la religió va irrompre en la ideologia de Pastor Aicart, en una època en què els conflictes amb el catolicisme eren una constant en l’esdevenir polític de l’estat espanyol. La fe que professava el va fer evolucionar cap a una ideologia conservadora que es palesa sobretot en el conjunt d’articles publicats en el diari La Verdad de Múrcia durant la primera dècada del segle xx. D’aquest diari tampoc no es conserva quasi cap número de la seua primera època a les biblioteques i hemeroteques murcianes. És, per tant, sobre la base de la poesia i els articles de premsa que està articulada la base biogràfica i intel·lectual de Pastor Aicart en aquest treball.

Per sort, no són aquestes les úniques fonts de treball. També he pogut localitzar algunes cartes dirigides a Pastor Aicart o bé alguns esborranys de cartes que ell va dirigir a altres intel·lectuals i amics de l’època. Totes han estat útils, però cal destacar el conjunt de 14 cartes que s’han conservat del seu amic de Santiago de Compostel·la, també escriptor i metge, Juan Barcia Caballero. Aquestes cartes, totes de la dècada de 1880, són un excel·lent observatori per a indagar al voltant dels sentiments, de les preocupacions i de la personalitat de Pastor Aicart.

Pel que fa al teatre, les ambaixades o l’assaig, els he dedicat capítols separats de la resta del treball no perquè no constituïsquen també una part important de la seua obra, sinó perquè no ajuden tant a reconstruir el fil de la seua trajectòria intel·lectual tal com l’he seguida en els tres primers capítols del llibre. O bé perquè no són fàcils de datar o bé perquè representen al cap i a la fi una part significativament menor de l’obra. El teatre és potser la part que ens arriba pitjor conservada. He trobat indicis d’una trentena d’obres de teatre que almenys foren iniciades per Pastor Aicart. Però moltes d’aquestes ens han arribat del tot incompletes o en condicions de lectura molt difícils.

El capítol 4, dedicat a l’assaig, està basat sobretot en una obra inèdita, prou ben conservada però incompleta, trobada entre els documents que quedaven a casa seua i que resulta un dels treballs més interessants de l’autor pels coneixements que mostra sobre la ciència en general i per les argumentacions filosòfiques que utilitza a l’hora de defensar la ideologia cristiana.

Pel que fa a les ambaixades, he intentat situar el lector interessat en el context de l’època i en el possible origen d’aquests escrits sense analitzar els seus continguts a nivell estilístic. Val a dir que, al meu entendre, i amb totes les reserves, aquestes obres no figuraven entre les favorites del mateix Pastor Aicart, que les considerava més bé un joc poètic, evidentment sense cap valor històric, que li servia per a participar en la vida social de la seua comarca i per a contribuir a la festa dels moros i cristians. No passa el mateix, per exemple, amb la seua obra crítica titulada La novela moderna, publicada el 1886 i amb la qual pretenia –i va aconseguir– irrompre en la polèmica que durant la dècada de 1880 va recórrer l’Espanya literària i que no fou una altra que la derivada de l’obra d’Emilia Pardo Bazán titulada La cuestión palpitante. Pastor Aicart es mostrà crític amb el naturalisme i la seua obra li va permetre ser conegut pels més importants escriptors de l’època, des de la mateixa escriptora gallega fins a Valera, Pereda, Menéndez Pelayo o Pérez Galdós, per citar-ne alguns. Encara avui no hi ha cap estudi sobre literatura hispànica d’aquesta època, vinga del país que vinga, que no cite l’obra de l’escriptor valencià com una referència important.

A banda dels textos consultats a Beneixama, el treball m’ha dut a fer un exhaustiu recorregut per les més importants biblioteques i hemeroteques de València, Alacant, Múrcia o Barcelona. Hi he pogut consultar documents, llibres i articles de premsa que feien referència a l’autor.

En tot moment he intentat recuperar els poemes i els articles que m’han semblat de més interés, però en aquest sentit la feina queda inacabada, ja que el volum de l’obra de Pastor sobrepassa amb molt les possibilitats d’una persona treballant, inclús de forma intensiva, durant l’any de durada de la borsa d’estudi. Així i tot, s’han recuperat molts textos desxifrats de vegades amb molta dificultat i no exempts tal vegada de possibles errades.

Aquestes línies em serveixen per a encetar el capítol d’agraïments, sempre necessaris perquè un treball d’aquesta mena no s’aconsegueix enllestir sense l’ajut desinteressat d’algunes persones. En primer lloc, he de recordar a dues persones molt properes a Joan B. Pastor Aicart i que des de fa temps no estan entre nosaltres. M’estic referint a Juan Pastor Valdés, l’últim fill de Pastor Aicart, i Luis Valdés Pastor, nét de l’escriptor. Tots dos, de vegades junts, altres per separat, van treballar de valent intentant que el legat del pare i avi no es perdera, que l’obra estiguera ordenada i que poguera fer-se un estudi seriós dels escrits d’aquell a qui estimaven. Ells transcriviren molts poemes amb les antigues màquines d’escriure i, fins i tot, Juan Pastor acumulà anotacions per fer un estudi literari i biogràfic de l’obra del seu pare. Ni Juan ni Luis comptaven aleshores amb la informàtica que els haguera permés ser més exhaustius, però sense la seua feina, la meua hauria estat senzillament impossible. Si aquest treball és o no aquell estudi que ells hagueren volgut fer i que pel temps i les dificultats no van aconseguir, no podem saber-ho, però n’estic segur que sens dubte se sentirien feliços en veure com els papers entre els quals passaven moltes hores no han caigut en l’oblit i que la seua feina ha sigut finalment útil. Tampoc no puc oblidar a unes altres nétes de Joan B. Pastor Aicart com Fina i Amparo Puig Pastor, tieta i àvia meues, respectivament, de boca de les quals he sentit una i altra vegada les anècdotes de la vida del seu avi, contades sovint a les llargues vesprades dels hiverns de la meua adolescència a Beneixama, sota la fotografia de l’escriptor (reproduïda al final d’aquestes pàgines), l’esguard del qual ens mirava des del que per a mi era, en aquell moment, la profunditat dels segles. Sense el fil que elles van saber teixir des de la primera dècada del segle xx fins el mateix 2008 en què va morir Amparo Puig, aquest treball, així com el podeu llegir ara, tampoc no haguera existit.

D’altra banda, he d’agrair també a moltes persones l’interés que s’han pres en aquest assaig. Les notes que Josep Guia havia pres anys enrere i que em va oferir només saber que la borsa d’estudi havia recaigut en mi em van servir com a punt de partida d’aquest treball. A l’hora de revisar-lo tant Francesc Sarrió, com Susana Pastor i el mateix Josep Guia, han estat d’un gran ajut i gràcies a ells el treball és, sens dubte, millor del que era. Àngela Sirera ha estat sempre a la meua disposició des de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Beneixama i Josep Guia i ella han sigut cabdals a l’hora d’aconseguir aquesta edició. Altres persones també m’han prestat, d’una o altra forma, el seu ajut desinteressat: Carmen Sanchis, que em va animar a emprendre aquest treball; Rafael Pastor, sense el qual no hauria pogut recollir una bona part del material utilitzat, Rafael Roca, M. Àngels Verdaguer, Amparo Sanchis, Irene Barrachina, Manuel Puig Valdés, Amparo Puig Valdés, Vicenç Conca, Emilia Romero, Antonio Valdés, Silvia Pastor, Vicente Sanchis, Aurora Pérez, Assumpció Orts, Mercedes Valdés, Remedios San Lazaro, Maria Amorós i segurament algú més que ara oblide i a qui demane disculpes.

Acabat el capítol d’agraïments només em queda assenyalar un parell de coses que considere importants. D’un costat reiterar al lector que el meu objectiu ha estat en tot moment no jutjar Joan B. Pastor Aicart des d’un punt de vista literari o ideològic sinó intentar comprendre la seua evolució i donar a la llum un bon grapat d’escrits desconeguts que permeten ampliar la imatge i els coneixements que es tenien sobre ell. En segon lloc fer una crida en favor de l’edició de la seua obra poètica en valencià. Crec, sens dubte, que és aquesta la part que més pot interessar als estudiosos de la Renaixença, un moviment cultural que no compta amb gaires estudis importants i que en tot cas havien de fer-se sobre la base d’allò que veritablement els poetes d’aquella època van escriure, no només sobre el que és conegut fins ara, sinó sobre el que queda per conéixer.

1. En aquest sentit es conserva la carta que Luis Valdés va dirigir a Fina Puig Pastor amb data 7 de novembre de 1987 en la qual li comunica que «en la tarde de ayer me reuní con el primo Rafael y con Mª Teresa, y que ambos estuvieron de acuerdo con la propuesta que, en nombre de los demás nietos del poeta, les hice. Aunque Rafael habló de posibles y graves dificultades en cuanto a que creía que en el Ayuntamiento no habría sala o habitación apropiada para contener el legado del abuelo, y que en dicho caso, bien estaba todo donde estaba. Pero, claro, para ello habría que hablar antes con el alcalde, con el Ayuntamiento. Y quedamos, en principio, en reunirnos en Benejama el dia 6 de Diciembre todos los nietos que pudiéramos y entrevistarnos con el alcalde, proponiéndole al Ayuntamiento, si es factible, que sea el depositario del legado [...]».