Читать книгу Joan B. Pastor Aicart - Josep Martínez Sanchis - Страница 9

Capítol 1

INFANTESA I JOVENTUT (1849-1874)

1. LES ARRELS

Corria la meitat quasi exacta del segle xix quan va nàixer a Beneixama Joan Baptista Pastor Aicart, concretament el dia 13 del mes d’octubre de 1849. El seu pare, Olegario Pastor Belda (1810-1887), natural de Bocairent, havia estudiat el batxillerat de Teologia i després medicina a la ciutat de València, on es va llicenciar l’any 1842. Va exercir la seua professió de metge a Beneixama fins que va ser substituït pel seu fill l’any 1878. La mare de Joan Baptista, Rosa Aicart Palanca (1818-1904), era natural de la ciutat de València, i amb tota probabilitat havia arribat a Beneixama amb el seu germà Agustín Aicart, sacerdot de la parròquia del poble, el mes de maig de 1847. Joan Baptista va ser el primer fill del matrimoni entre el metge i la germana del rector; després vingué Federico (1852-1857), a qui més tard dedicaria una poesia el seu germà major amb motiu de la seua prematura mort. L’any 1853 va nàixer Evaristo (1853-1919),¹ que va acabar sent també una persona molt coneguda al poble per la seua afecció a la música i a la pintura, i a ell seguirien Elisa (1856-1922) i Valeriano (1863-1925).

De l’acta del bateig que es conserva en els arxius de la Parròquia Sant Joan Baptista de Beneixama,² podem assabentar-nos que Pastor Aicart va nàixer el dia tretze a les deu i mitja del matí i que fou batejat pel seu oncle Agustín Aicart, el dia 14 d’octubre, amb el nom de Juan Bautista Eduardo. L’acta diu que va ser batejat a casa «sub conditione, por dudar de la validez del bautismo administrado en casa por necesidad». Així doncs, cal suposar que es temia per la seua vida. També ens assabentem per l’acta que els seus avis paterns, Juan Bautista Pastor i Maria Gracia Belda, eren de Bocairent i que aquesta ja havia mort en octubre de 1849. Pel que fa als avis materns, José Aicart i Maria Vicenta Palanca, eren naturals de València, de la Parròquia de Sant Martí i mentre que José havia ja mort a Alfarrasí en el moment del naixement de Joan B., Maria Vicenta Palanca vivia al poble de Teresa de Cofrents amb la seua filla Maria Vicenta Aicart Palanca. Aquesta darrera i l’avi patern, Juan Bautista Pastor, van ser els padrins del xiquet, tot i que ella fou representada per la seua mare, ja que no devia trobar-se a Beneixama pel naixement del seu nebot. Els testimonis del bateig van ser Cristóbal Pérez i Juan Bautista Cerdà, veïns de Beneixama.

Dels estudis primaris de Pastor Aicart no en tenim notícia, però de seguida trobem informació pel que fa als secundaris. Els seus pares volgueren per a ell un futur millor que el que podria oferir el poble i aprofitant l’estructura familiar enviaren el xiquet de dotze anys a estudiar el batxillerat a l’Institut de Segon Ensenyament de València. El jove Joan Baptista vivia aleshores a Torrent, a casa del seu oncle José Aicart Palanca, que era sacerdot en aquell poble i a més arxipreste de la comarca. Com es veu de seguida, Pastor Aicart comptava amb bona part de la família dins de l’Església catòlica, també per part de la família de Bocairent hi havia sacerdots. El seu pare mateix havia rebut una sòlida formació teològica. Tots aquests fets, com veurem, marcarien la seua trajectòria posterior com a defensor de la ideologia i la fe cristianes.

Ens conta el seu fill,³ i ens ho contaven les seues nétes,⁴ que el xiquet havia de caminar molts dies des de Torrent fins a València, on hi havia l’Institut de Segon Ensenyament (actual Institut Lluís Vives) a les dependències de la Universitat, al carrer de la Nau. Tot i que la distància avui ens puga semblar excessiva, hem de pensar en aquelles circumstàncies i en aquella forma de vida. Segons ens han contat, el jove estudiant, que havia de travessar fins i tot un torrent d’aigua descalçant-se les espardenyes, feia les menjades a la fonda «La Morellana» i dormia algunes vegades al Col·legi del Corpus Christi o del Patriarca –així se’l coneix perquè va ser fundat al segle XVI pel Patriarca Juan de Ribera–, just en front d’on es trobava l’institut. El Col·legi del Patriarca és un Seminari de l’Església catòlica i en els arxius no consta l’estança oficial de Pastor Aicart que, segons ens han informat al mateix Col·legi, no seria possible de forma extraoficial, ja que les normes eren i són molt estrictes i només els col·legials admesos com a seminaristes poden i podien allotjar-s’hi. No obstant això, cap la possibilitat que algun familiar o inclús Miguel Payá y Rico, natural de Beneixama, aleshores bisbe de Conca, tinguera alguna relació d’amistat amb Olegario Pastor Belda, pare de Joan B.; Payá havia sigut admés com alumne becari al Col·legi del Patriarca,⁵ era, per tant, antic col·legial, i probablement havia coincidit amb Olegario a la Universitat de València on, com ell, estudiava filosofia i teologia en la dècada de 1830. Més tard, hagueren de tornar a coincidir a Beneixama, d’on Payá va ser sacerdot des de 1841 fins a 1844, els primers anys d’Olegario com a metge del poble. Potser aquest fet va permetre l’accés del xiquet del seu poble a les dependències de la venerable institució.

Siga com fóra, el cas és que el seu oncle José Aicart⁶ va morir l’any 1864, només dos anys després de l’arribada de Joan Baptista a València, i no sabem quina sort va córrer el jove escolà perquè, tot i que l’àvia materna era viva, no residia, com hem vist, a València.

L’expedient corresponent als estudis de batxillerat es conserva a l’Arxiu Històric de la Universitat de València i ens indica que el primer curs que Pastor Aicart va fer en aquella institució va ser 1862/1863. En l’expedient d’aquell any consten sols tres matèries: primer de llatí: «bueno»; doctrina: «mediano»; i principis d’aritmètica: «mediano». Les qualificacions milloraren els cursos posteriors i Pastor va acabar el batxillerat en arts el juny de l’any 1868, després d’haver aprovat els exàmens finals, i el títol li va ser atorgat amb la qualificació de notable. En el seu expedient, recollit amb data posterior, figura la signatura del director de l’institut, Vicent Boix, destacat intel·lectual i poeta que va participar decisivament en l‘inici de la Renaixença valenciana amb les seues composicions en llengua catalana i a qui Pastor dedicarà una elegia en la seua mort, ocorreguda el 1880. Aquest poema ens indica qui va ser el seu mestre i com el va influir en el conreu de les lletres valencianes. Vicent Boix era, des de 1848, cronista oficial de la ciutat de València, procedia del Col·legi de les Escoles Pies, nucli important de la cultura valenciana i valencianista, d’on també procedien altres poetes com Pasqual Pérez, Joan Arolas o Lluís Lamarca i on estudiaren també Teodor Llorente i Fèlix Pizcueta. Boix, professor de llatí i d’història a l’institut on estudiava Pastor, era, segons ens explica Sanchis Guarner, «erudit més que poeta», i en valencià escrigué alguns poemes «enyoradissos i historicistes».⁷ La seua ideologia política el situava entre els republicans lliberals i fou la Junta Revolucionaria sorgida de la revolució de setembre de 1868 que el nomenà director de l’Institut de Segon Ensenyament, on fins aquell moment feia classe. Aquest fet assenyala el compromís polític de Boix. De tota manera, el seu mestratge fou reconegut per tots els poetes valencians i la seua mort va ser verament sentida. Pel que fa al mestratge i la influència que va tenir sobre el jove Pastor Aicart, són significatius els versos que aquest li dedica en un poema inèdit i que es conserva incomplet en la part final.

[…]

Un llampec sols feu runa lo cap del vell atleta; un llampec sols feu sendra son pensament sancer, i n’era la forta alsina p’els segles respectada, que ab son destral troseja ab forta destralada lo destre llenyater.

Varó en virtut y ciencia mes ric qu’en som nosaltres, per tot feya escoltarse de sos consells la veu; per tot dintre’l solcs fondos del cor y la [conciència]⁸ sembrava llavors vives de caritat y ciencia en nom tot temps de Deu.

En sa sonora sitra trobá dols rims la Pátria per fer a Deu sos càntics, ses cobles a l’Amor, y apar que aixina foren llohades nostres festes, quant ens contà llejendes, histories y conquestes del Rey conqueridor.

Amic de les rohines, sa venerada ploma ens senyalà les glòries dels enderrocs antics, y com els nets als avis, cent gestes may contades ens descobrí, y llejendes de trovadors y fades, d’amics y d’ennemics.

Jamay tingué la Pàtria del Rat per ell misteris; cantant-ne ses grandeses Regina l’adorà, y per plorar llurs penes, patrisi, vat, profeta, torrents amarcs de llàgrimes sa llira de poeta a tots ens arrencà.

[…]

Així doncs, tenim en Vicent Boix un dels mestres de Pastor Aicart, que ho va ser no només per un any, ja que foren quatre les assignatures de llatí i dues les d’història que el nostre autor va haver de cursar durant el batxillerat. L’ambient on es movia Pastor era, per tant, un ambient culte i d’un cert compromís polític amb l’ideari republicà. Entre els documents que tant Joan Baptista Pastor Aicart com el seu fill Juan Pastor Valdés ens deixaren, apareixen els noms de les persones lligades més estretament al metge i escriptor de Beneixama. Resulta més que significatiu veure quins són els seus amics en aquells moments d’institut i universitat.

Luis Simarro Lacabra va nàixer a Roma el mateix any que Pastor i va estudiar el batxillerat i la carrera de medicina amb ell. Pertanyia al cercle progressista que s’agrupava entorn de les activitats de Vicent Boix, que li va aconseguir un treball al Col·legi de San Rafael, d’on va ser expulsat quan els religiosos que el regentaven es van assabentar que llegia Darwin. Simarro Lacabra va participar des de les barricades en els esdeveniments que sacsejaren la ciutat de València l’octubre de 1869. Més tard, va ser dirigent de la Joventut Republicana. Va treballar en la Institución Libre de Enseñanza i durant 5 anys a París, al costat entre altres de Jean-Martin Charcot, el metge amb qui treballaria només uns anys més tard el vienés Sigmund Freud a l’Hospital de la Salpêtrière. Simarro Lacabra, que es va fer massó a París, va ser el mestre i una de les principals referències de Santiago Ramón y Cajal.

Fragment d’una poesia dedicada a Vicent Boix (quadern 15. Arxiu Pastor Aicart).

Un altre dels joves revolucionaris que estudiava aquells anys amb Pastor Aicart era Amalio Gimeno Cabañas,⁹ el millor exemple de l’extrema joventut d’alguns dels participants en l’actualitat política d’aquells moments, que es troba també junt amb Simarro Lacabra en les barricades de l’octubre del 69, i és, només amb 19 anys, director del Centro Popular, diari republicà on apareixerien quatre articles de Pastor Aicart.¹⁰ També entre els companys de Pastor a les aules de l’institut i de la facultat es trobava Peregrín Casanova. Tanmateix, no trobem cap senyal que ens indique una amistat amb el nostre autor, però sabem que amb els professors Cisternes Fontserré i José Montserrat fou un dels difusors de les teories evolucionistes de Darwin a la facultat de medicina, amb les quals simpatitzaven Amalio Gimeno i Luis Simarro. Teories, però, que tenien en contra a l’anatomista Gómez Alaná i al cirurgià Ferrer Viñerta, professors de Pastor Aicart i que influiren de ben segur en la seua opinió contrària també a l’evolucionisme darwinista.

Trobem, per tant, un apassionant contacte amb els temes candents, tant a nivell polític com científic o literari. Podem imaginar que les relacions amb els altres estudiants i amb els professors com Boix eren constants, València no era una ciutat excessivament gran i és fàcil que uns i altres es trobaren sovint, si compartien il·lusions i afeccions. La Universitat era, a més, el lloc per on passaven quasi tots els esdeveniments polítics importants de la ciutat. Per exemple, el rector Pérez Pujol va impulsar un debat entre membres del claustre i membres de l’Associació Internacional de Treballadors que es va celebrar el 17 de febrer de 1871 i que va constituir tot un escàndol que va arribar a sentir-se fins i tot a les corts de Madrid. Tant el rector Pérez Pujol com el director de l’Institut de Segon Ensenyament es trobaven sempre en les juntes revolucionàries i constituïen veritables forces vives de la ciutat. En fi, tot el que passava a nivell polític o cultural en aquells moments a la ciutat de València, passava al carrer de La Nau, a la institució on estudiava Pastor Aicart, testimoni, per tant, dels anys probablement més interessants del segle xix espanyol.

A banda del sector republicà, estava també el sector valencianista, on ja destacava Teodor Llorente, afecte també al cercle de Boix, però tretze anys major que Pastor i dotze més que Constantí Llombart, el qual per la seua banda i com quasi tots els lletraferits, començà a escriure de ben jove. Pastor Aicart comparteix amb tots aquests autors la inclinació cap a les lletres, la qual cosa el diferenciava de les inquietuds estrictament polítiques dels estudiants de medicina. Quan acaba el batxillerat, amb 18 anys, ja ha escrit tres sarsueles, una col·lecció de poemes en castellà datada el 1868 i algun poema en valencià, que ell, com els altres poetes valencians, anomenarà llemosí, i que recollirà més tard en un quadern amb data de 1870.

2. LES PRIMERES OBRES

En l’extensa obra de Pastor Aicart no abunden les anotacions cronològiques, la qual cosa fa que resulte difícil la datació quan es tracta de composicions que resten inèdites. No obstant això, trobem alguna anotació de tant en tant que ens ajuda a reconstruir el procés de creació intel·lectual que va viure el nostre autor. Per això és significatiu trobar la data de les seues primeres composicions, normalment adjudicada al conjunt d’un quadern, cosa que implica, quan es tracta d’un quadern de poesia, la probabilitat que alguns dels poemes que s’hi troben hagen estat escrits abans. L’any 1867 és la data més antiga que es troba en les composicions de Pastor Aicart, tot i que dins del que anomenarem Cuaderno de 1867 hi ha una composició que porta la data de 1866. A banda d’aquest quadern complet i datat, a l’arxiu n’hi ha un altre d’incomplet, que anomenarem Cuaderno juvenil incompleto, però podem afirmar, pel tipus de lletra perfectament llegible i amb un cert aire juvenil, que es tracta d’un quadern o bé de la mateixa època o fins i tot d’algun moment anterior a 1867, cosa que ens situa en els anys d’adolescència. Del que no hi ha dubte és que Pastor va compondre la major part d’aquests quaderns amb menys de 18 anys i que, per tant, els seus interessos literaris comencen abans de l’inici dels estudis universitaris.

Pel que fa als quaderns, podem dir que es tracta d’una bona quantitat de fulls cosits a mà; el Cuaderno de 1867, que és el que es troba complet, du una inscripció que assenyala «las más antiguas» i que recull, en 184 fulls, 63 poesies en castellà manuscrites amb lletra clara i sensiblement diferent de la lletra que farà servir d’adult. La temàtica d’aquest poemari és una mica heterogènia, però destaquen per damunt de tot les poesies d’amor i desamor, les dedicades a la família, també les religioses, històriques i fins i tot un breu capítol al final amb poemes dedicats a la sensualitat completament atípics dins de la temàtica de Pastor Aicart. Gràcies a aquestes podem imaginar alguns dels trets de la personalitat del jove Joan Baptista, que podríem definir com un jove romàntic, apassionat i enamoradís, que escriu poemes per allunyar els fantasmes dels amors no correspostos, com ocorre per exemple en «A ti», «A Leonor», «A una niña» o «Oriental», poemes amb els quals ens indica la manca de sort en als amors juvenils, la qual cosa el mou a la ràbia que expressa amb versos com aquests:

Una mujer o virgen

que fascinara

con sus ojos de fuego

mi pura alma

fue la primera

ilusión que mis ojos

dormidos vieran.

[…]

A esa virgen hermosa,

ángel del cielo,

dediqué mis amores

por largo tiempo.

Tiempo perdido

regado con el llanto

del pecho mío.

O bé,

¡¡¡POBRE NIÑA!!!

Siempre me dices que tu amor es puro

y que su llama es bella

que la ilusión que sobre mí formaste

es la ilusión primera

y lloras, si yo lloro, y te entristeces

sin que yo me entristezca

y cuando río, ríes, sin que nunca

te augure un mal, mi flema.

Y me llamas tu amor, tu ingenuo amante

tu felicidad ciega

sin que jamás, jamás te desconcierte

de mi amor la bajeza.

¿Acaso crees que yo no veo aquello

que tu quieres que no vea?

¿Juzgas acaso que tu amante es bobo,

es lelo, o es babieca?

¿Te parece mujer que de ese modo

se engaña ya a cualquiera

haciéndole así ver lo blanco, negro;

la tosca guija, perla?

¿No conoces Leonor que tu desgracia

como raíz se eleva

no a la potencia quinta ni a la octava

sino a la potencia enésima?

¿Acaso es justo hacer que trague el prójimo

lo que tragar no quiera

haciendo viva siempre de esperanzas

y además de apariencias?

Mal lo has pensado, si ganar querías

con tal estratagema

un corazón amante y desprendido

de la volubre [sic] tierra.

Si tus ojos hinchados y perdidos

[…] brillantes fueran,

y fueran tus cabellos casi rubios

de sebo las guedejas,

si tu rostro nefando, de querubes

tomara su belleza

y tu voz del ruiseñor el eco puro

¡Oh pobre niña! fuera,

quizá entonces, quizá mi amor perdido

y mi pura existencia

para atarnos con lazo indestructible

sin acordar te diera.

Pero en tanto, Leonor, pídele al cielo

que aunque eres pobre y fea

un hombre te depare que te lleve

de la mano a la Iglesia.

Leonor, a qui també dedica un poema d’amor en aquest quadern, rep ací les ires juvenils del poeta que sembla haver estat confús per l’oferta d’un amor més carnal que finalment ha sabut rebutjar. Aquesta característica torna a aparéixer en el poema dedicat a Manuel Candela recollit en el 1r Quadern Llemosí.¹¹ El poeta és dur en els seus atacs a aquestes joves. A banda de Leonor, també tenim J. S., inicials que coincideixen (potser no corresponen) amb les de la seua primera esposa i que reben aquests versos dedicats a «Un recuerdo»:

Yo… te amé con delirio y tus desdenes y tu desprecio, con amor pagaba. Y tú infiel y traidora te burlaste.

[…]

El agravio borrar con tal venganza, en vez de un sí… un no… como una bola me encajaste; sin duda porque nada creiste que es al hombre más odioso que una fresca y enorme calabaza

[…] no olvides que aún quedan hombres, que tragarte hagan no un no, como el que diste a mis amores, Sino mil, que te cierren la senda de casada.

Pastor Aicart s’exercita també en l’art de la poesia per a lloar aquells elements de la vida que més estima, que són sense dubte la família, «A mi madre», «A mis padres», «A mi hermano Federico», «Una lágrima», aquests dos últims, càntics al seu germà Federico, mort als 7 anys, quan el poeta en tenia 10:

De un hermano querido, canto y lloro con himno funeral que el alma eleva al cielo de los justos, do reside su bello espíritu, la amistad eterna. Canto el amor que un tiempo nos unía, y elevo a su cariño, la sincera y fraternal canción con que mi pecho de su vida el recuerdo fiel celebra.

[…]

Hermoso amaneció, con la sonrisa de la infancia feliz y la inocencia en sus labios de rosas y de ventura. Alegre el corazón sin una pena, y anocheció cadáver yerto y frío, sin que sus labios trémulos pudieran un adiós darme que en el pecho triste hallara de dolor la pura esencia. Dolor acerbo el corazón amante, con su muerte sintió que la cruel flecha de la amistad perdida y del cariño, la fugaz sombra y dolorosa idea, su centro traspasaron iracundas derramando el veneno de las penas. Murió en su infancia, cuando sueños de oro de rosas, de ventura y de inocencia en el cielo sereno de su dicha se mostraban cual muestran las estrellas.

O també aquest sonet:

A MI HERMANO FEDERICO[…][…]

Hoy, hermano, dedícote este canto, como un recuerdo fiel de tu ventura, y como muestra de tu amor que aún dura en mi pecho hoy herido por el llanto.

Tú que ves desde el Cielo mi quebranto apurar ya la copa de amargura, ruega a ese Dios que la convierta en pura copa de paz, y amor por su amor santo.

Hoy que yo triste en mi devoto anhelo uno por uno recuerdo de tu historia los tristes pasos con que fuiste al cielo deja que cante por tu bien y gloria tu dicha tanta con piadoso celo, y que guarde tu vida en mi memoria.

En general, la resta de poemes són càntics a la religió («La religión», «A Nuestra Señora de los Desamparados»), a la història d’Espanya o de València o poemes lírics o bucòlics dedicats a les estacions de l’any o al poble. Es troben ací ja algunes de les característiques de la poesia de Pastor Aicart, però encara d’una manera vacil·lant o incipient. Poesia d’un cert gust romàntic, amb exaltacions del camp o de la nit, poesies que canten les glòries d’antics temps viscuts per la pàtria o per la ciutat de València, objecte destacat al llarg de la seua obra. Destaquen per la temàtica els poemes mínimament sensuals, inspiració que deixarà d’estar present en els poemes posteriors i que ací es manifesta amb «La noche de San Juan», una invitació al ball de les joves; «Anacreóntica», amb cants al deu Bacus; o «Erótica», que reproduïm tot seguit amb dificultats per la cal·ligrafia confusa.

ERÓTICA

Ya reyna primavera, ya al delicioso prado anima nueva vida, ya el aura en vuelo raudo agita de las flores el elevado tallo. Ya el arroyo serpea entre las flores marino, y verde yerba, alfombra los montes y los llanos. Amor nos brinda amores, Venus nos brinda alhagos [sic], Baco siempre festivo,

[…]

Gocemos en buena hora de amor el bello encanto, y el rico vino apague la pena del [cuitado?]

Els poemes del Cuaderno de 1867 són també de mètrica diversa i tots transmeten la vibració de l’adolescent pel que fa a l’estil i a l’ús del llenguatge. Alguns temes d’aquesta primera incursió en el món de la poesia tornaran a aparéixer i reaparéixer en l’obra del nostre autor, altres deixaran de mostrar-se fruit com eren de la seua joventut. Sabem, per tant, que a València, mentre estudiava el batxillerat, o al poble on passava els estius, ja era un jove enamorat i que féu les seues primeres incursions en el món dels afectes. Un món que li provocava no pocs trasbalsos i problemes i que el va dur a conéixer aviat a qui seria més tard la seua primera esposa, Josefa (Pepica com ell li deia) Sanjuán Payá. «A Pepica» és, per exemple, un poema del 1r Quadern Llemosí.

Ens crida també l’atenció que cap d’aquests primers poemes té un contingut polític, i és precisament en aquests anys quan Pastor Aicart començarà la seua llarga trajectòria en el món de la premsa ideològica. I no podem dir que l’escriptor no utilitzara mai la poesia per defensar els seus ideals polítics, perquè hi ha posteriorment nombrosos exemples d’aquest fet. Més aviat, podem dir que no ho va fer en les seues primeres composicions poètiques, que tal vegada considerava aleshores un territori definit per a un altre tipus de batalles de caire més personal.

Pel que fa al Cuaderno juvenil incompleto, es tracta d’un recull de poesies en castellà que arriba fins a les 340 pàgines i acaba amb una composició incompleta titulada «En el festín». Del Cuaderno juvenil incompleto manquen més d’un centenar de fulls d’un total de més de 340. En el primer full, una anotació posterior, probablement feta per Juan Pastor, indica la data de 1871, però tant la temàtica com el tipus de lletra fa pensar que en realitat podria ser més antic. Els poemes tenen una estructura i una temàtica molt semblant a les que s’hi veuen al Cuaderno de 1867, abunden les composicions líriques sobre l’amor o bucòliques, com «Mi aldea», que reflecteixen les primeres vivències de Pastor Aicart i busquen normalment una rima i un ritme encara imprecisos. En els versos hi ha una correcció posterior que afina l’expressió i poleix la cadència d’aquests primerencs assaigs poètics. En tot moment es mostra el caràcter d’un jove sensible, que enyora el seu poble, que canta a la naturalesa i que viu l’amor d’una manera desencisada i problemàtica.

Vivo lejos de ti, y en tu recuerdo, goza el alma soñando su ventura, como el cautivo en su prisión oscura la dulce libertad; y con el sol que tus vallados riega, olas volando de arrebol y oro, nadando en luz mi gigantesco coro a saludarte va.

Todo en ti es bello y a mi amor le dice que en ti sonríe el corazón y goza, que es más rica en amor la humilde choza, que el mágico artesón.¹²

O bé:

Yo amé un día sin enojos en el altar de mi fe con la pureza de un ángel los sueños de una mujer. La fingí diosa del alma en mi amorosa altivez, y la soñé en su hermosura del ser de mi vida el ser.

[…]

Soñando dulces amores mi pensamiento feliz, hasta el azul levantaba su cántico juvenil; que era tan bella mi diosa como la más linda hurí, que en sus cerrados harenes pudo el árabe fingir.

Mas! Ah! que el amor primero entre ilusiones se va robando su goce al alma, y al pensamiento su afán. Hace soñar en edenes, y en pos del dulce soñar, llora lágrimas de fuego el namorado [sic] galán.¹³

Com veiem, l’amor no correspost resulta una de les inspiracions fonamentals del poeta en aquests anys de joventut. D’una manera o altra canta sempre enamorat, però al mateix temps canta amb una certa desesperança, ja que l’amor que l’acosta als sentiments adults és alhora el que l’allunya d’una certa pau i tranquil·litat de l’ànima.

¿Nací para amar llorando,

o para llorar amores?

No lo sé.

Nací soñando y amando

Y sin mis sueños mejores hoy quedé.¹⁴

I així, amb versos encertats per a la curta edat del poeta, va desgranant-se la seua joventut. De tant en tant, com en el Cuaderno de 1867, trobem un cant sensual, titulat «Anacreóntica» (més d’una poesia du aquest títol), encara més explícit que els anteriors:

Gracias, llenad mi vaso, tejedme mil coronas de pámpanos y yedra, de verde mirto y rosas. Hierva en el vaso el vino, ría la mente loca, amor encienda el pecho, brinde la paz beoda.

Celebren nuestra orgía rabeles y zampoñas cantando los amores de las mujeres todas. Bebed, bebed, zagalas, pues a beber convoca Baco risueño siempre desde el tonel que monta.

I els amors sembla pel contingut dels poemes que han arribat més enllà del pur i cast enamorament. Sense que puguem afirmar que els poemes siguen retrat fidel de la vida de qui els escriu, algunes imatges van més enllà de l’estrictament espiritual.

Del placer al apurar la copa que el vicio llena y el vicio sabe amargar, oculta sentí una pena que me ha enseñado a llorar

[…]

Pero pasaron ya tan tristes horas pasó el vértigo infiel de los placeres, y no mienten ya al alma seductoras su envenenada risa las mujeres.

Ya no inspira el festín el cantar mío ni al alma placen lúbricos amores; ya no me humilla el encorvado hastío ni ambiciono de amor las mustias flores.

[…]

Ya no ansío la danza revoltosa ni la mirada lúbrica y rastrera, ni aquel vivir la vida licenciosa que encanta y encantada desespera.¹⁵

En general, els poemes de desamor van acostant-se a la misogínia, ja que el poeta acaba culpant el gènere femení del mal d’amors que està patint.

Flores a mis pies dejaron las bellas que me mintieron, sus labios me enamoraron, sus quejas me enloquecieron sus risas me envenenaron.

Mas ¡ay! que entre tantas flores que marchité deshojadas, solo hallaron mis amores mentiras engalanadas, y duelo y ficción y horrores.

Que era un ángel la mujer soñé de esperanza lleno, y la ilusión me hizo ver que era vaso de veneno que nunca debí beber.

La mujer me fascinó y en sus delirios creía, nunca el alma sospechó que ella mentía y mentía más que la adoraba yo.

Si es el mundo así y así con la ilusión se engalana, bendito el día ¡ay de mí! en que anuncie una campana que en la tumba me dormí.

Bendito el ciprés sombrío cuya sombra pavorosa dé sombra a mi mármol frío.

Y el ángel del amor mío que vele junto a mi losa; y bendita la mujer que estas trovas al leer venga a mi tumba a llorar, lo que debí padecer, lo que padecí al amar.¹⁶

En fi, el que hem anomenat Cuaderno juvenil incompleto conté sobretot poesies curioses i sempre personals, poemes de caire romàntic, però clarament fetes des de les vivències i les preocupacions que encerclen l’autor en aquell moment de la seua vida. No són poemes fets per a concursos i alguns estan plens d’imatges estranyes i diferents de la resta de poemes que després seran característics en Pastor Aicart. Així, trobem una peculiar oda «A la creación», on el poeta somia que és Déu i que està creant de nou el món. O una altra de desamor amb el suggerent títol de «A Lesbia», o fins i tot, en l’última de les poesies que es conserva en aquest quadern, bé que incompleta, un càntic a l’amor terrenal ple de dubtes de fe.

Señor, vuelve a crear. El negro caos sepulte en su hondo seno la grandeza de tus obras gigantes; yerga altiva la nada su cabeza, y tu viviente espíritu, con alas de furente aquilón, del caos sombroso torne a crear las esplendentes galas que escondía en su seno tenebroso.¹⁷

O bé:

Llenad la copa ninfas seductoras, de esbelto talle y de mirar de cielo; dulce resbalen del amor las horas, que es un jardín para gozar el suelo.

Ahogue el licor del corazón la pena cuando lo libe el labio en su ventura; dulce es vivir el alma siempre ajena al dolor, al pesar y a la amargura.

Si es un Edén el mundo en él gocemos, que esa ilusión es la ilusión amada; ¡Quizás tras el sepulcro no encontremos, sino cenizas, podredumbre, nada!

Así en mis locas horas de alegría [manca la resta del poema]¹⁸

Deixant de banda la poesia, també entre les primerenques creacions de l’any 1867 trobem una sarsuela en un acte titulada El zuavo, a la qual s’afegiran dues més l’any 1868: Todo cambia, en dos actes i El astur, en un acte. No hem aconseguit dades que ens indiquen si les sarsueles van arribar a estrenar-se o no, com sí que va ocórrer majoritàriament amb la resta del teatre.¹⁹

3. ELS PRIMERS POEMES RENAIXENCISTES

Només un temps després, exactament l’any 1870, Pastor enllesteix un segon quadern de poesia (o tercer, segons si el Cuaderno juvenil incompleto és anterior o posterior a 1870) que titula Cuaderno 1º. Lemosín. Benejama, 3 de Abril de 1870²⁰ i que recull en 105 pàgines, poemes escrits no sols el 1870 sinó també els anys anteriors, com a mínim des de 1868.

El 1r Quadern llemosí conté un encapçalament i una dedicatòria per als seus amics, Amalio Gimeno,²¹ Manuel Candela,²² Pascual Más²³ i Miguel Sarrió.²⁴ Aquesta dedicatòria representa un exemple paradigmàtic de la situació que viu la nostra llengua per a un home de la Renaixença compromés amb el seu desenvolupament. Tenim davant pàgines i pàgines de poesia en valencià, però a l’hora de deixar un breu missatge per als lectors, ens trobem de seguida amb l’ús del castellà. Simplement es tracta de constatar que estem en el 1870, que el català ha deixat d’ésser emprat pel que fa a la prosa en el País Valencià des de fa molts anys i que, tot i que alguns autors tinguen la voluntat de reviscolar-lo, de moment aquesta voluntat només arriba a la poesia i no encara al terreny de la comunicació més personal. Es tracta d’un acte que creiem automàtic, no d’una tria conscient com la que podríem fer ara. D’un acte que reflecteix «l’anormalitat lingüística» del nostre territori, però fet amb la bona disposició de qui estima la seua llengua a la qual dedica els esforços de les pàgines posteriors. Podia haver-hi escrit «Als meus benvolguts amichs», però simplement això no entrava en els plans de la major part dels escriptors valencians que empraven de vegades la llengua pròpia. També podríem haver-nos trobat amb més poesies en castellà i, en canvi, Pastor Aicart, junt amb altres autors de la seua generació, va encetar amb més o menys força un procés de recuperació de la llengua que ha arribat almenys fins a nosaltres. I no de forma casual s’ha anomenat aquesta època com l’època de la Renaixença i els escriptors que s’hi adhereixen com a renaixencistes. Veiem, abans de tractar directament els poemes de Pastor Aicart, d’on provenia i quins eren els trets bàsics d’aquesta nova empenta cultural.

Es considera data d’inici de la Renaixença de les lletres catalanes l’any 1830, quan Bonaventura Carles Aribau publica el seu poema «Oda a la Pàtria». El poema s’emmarca dins el gust romàntic per la recuperació de les tradicions perdudes i és un càntic a la identitat lingüística i a la necessitat de conrear de nou la llengua abandonada en la literatura culta. Tant a Catalunya com a València o a les Illes Balears passaran encara un bon grapat d’anys perquè el missatge d’Aribau no reste isolat. A partir, però, dels anys 40 una sèrie d’autors comencen a donar símptomes de voler fer alguna cosa distinta dels seus avantpassats immediats.

Si considerem aquest període com un període de renaixença, és clar que això ens indica que abans s’ha viscut un període de decadència. I certament la literatura catalana fa segles que està en crisi quan Aribau pretén despertar-la. Evidentment la situació política en què viuen els antics territoris de la Corona d’Aragó des del triomf dels Borbons a la Guerra de Successió no fa sinó empitjorar una situació cultural que ja fa temps que no és gens saludable. Sembla, per tant, que potser aquesta meitat del segle xix és un bon moment per a remoure les cendres d’aquesta literatura quasi abandonada. I a això no és aliè el nou moviment literari que recorre Europa. El romanticisme convida genèricament a la llunyania, a mirar al passat, a caminar per terrenys poc trepitjats, a remoure el cor i les passions, i també els ideals patriòtics i nacionals; és un moviment d’arrel i representa precisament per als escriptors catalanoparlants l’oportunitat de buscar-ne les seues, mig oblidades, mig perdudes, castigades, apartades, quasi vençudes. Sanchis Guarner ens explica com tradicionalment s’ha catalogat el romanticisme en dues vessants diferents,

un romanticisme literari primerenc, de Chateaubriand a Lamartine, catòlic i monàrquic, de reacció contra el món fred, ordenat i amb fe en el progrés il·limitat dels neoclàssics i que, per ser antiracionalista, cercava refugi en un món d’ensomni, sovint en el passat idealitzat. Però des de 1827, el romanticisme es polititza i passa a ser el liberalisme de la literatura. Hugo, Gauthier, Dumas, expressaran clamorosament un deler de llibertat política, social, poètica, religiosa i moral. A Madrid triomfà plenament el romanticisme rebel, tenebrós i escambuixat. A Barcelona hi hagué d’antuvi vacil·lacions entre el romanticisme delirant i lliberal i l’erudit i medievalista, però aquest s’imposà aviat.²⁵

Aquest romanticisme enyoradís va acabar marcant la trajectòria de la gran part dels poemes renaixencistes valencians, almenys d’aquells que arribaren a publicar-se i, per tant, a tenir la possibilitat de definir un estil. També els poemes en valencià de Pastor Aicart poden entendre’s sota aquest influx, tot i que la cosa no resulta tan simple. El cas és que van ser poques les espurnes del català que esguitaren ací i allà el segle XVIII i la primera meitat del XIX. Suficients, però, per a remoure els joves escriptors. A València ix al carrer l’any 1837 la primera publicació íntegrament en català, El Mole, (i ho fa sis anys abans que aparega a Barcelona Lo Verdader Català, considerat en molts estudis com «la primera publicació en català…»), darrere de la qual hi ha un home compromés que prové de les classes populars, Josep M. Bonilla (1808-1880), que escriu:

Será, pues, empresa no indigna de un valensià amant del país que el viu nàixer, demostrar en cuant puga, que la llengua sublime del rey don Chaume de Aragó, la dels trovadors provensals de la etat micha, se presta en tanta fasilitat a les travesures del chiste y agudea, pera els cuals pareix feta principalment, com a la grandiositat de asuntes sagrats, politics, lliteraris, y de cuansevol atra espèsie que siga.²⁶

Ací estem davant d’un dels primers intents de «normalitzar» l’ús de la llengua, que inclou no sols els usos populars i còmics de la llengua sinó també els religiosos, polítics o de qualsevol mena. Cal dir que la proposta de Bonilla no tingué un èxit aclaparador, però pocs anys després apareixen els poemes de Tomàs de Villarroya (1812-1856), considerats com l’inici seriós del conreu d’una poesia culta en llengua catalana. Altres autors seguiren tímidament Villarroya. En general podem dir que els estudis sobre la Renaixença encara estan vius i la perspectiva sobre la qual s’emeten els veredictes dels investigadors resulta canviant.

S’ha discutit si la Renaixença valenciana va ser hereva de la catalana o més bé autòctona.²⁷ Si Llorente va ser l’iniciador de la vertadera Renaixença a València, com es defensava tradicionalment, o si el seu paper, tot i ser important, no és tan absolutament central. Si la data de 1859, any en què s’organitzen els primers Jocs Florals a Barcelona i a València, resulta o no cabdal per a concretar l’inici d’aquest moviment innegable. Si encara val aquella distinció que Igual Úbeda i Sanchis Guarner feren entorn dels anys 60, entre els poetes de guant i poetes d’espardenya i que encara roman als llibres de text. En aquest sentit, el professor Rafael Roca ha argumentat en els seus treballs contra aquesta concepció un tant maniqueista, a parer seu, i, així, es pregunta «com pot ser que encara hi haja algú que continue recorrent al símil del guant i l’espardenya per a explicar la nostra Renaixença?».²⁸ Roca no vol negar l’existència de «dues sensibilitats diferents, de dues maneres d’entendre el moviment cultural, el procés de recuperació lingüística i la creació d’un públic lector», però no creu correcte «elevar les dissensions al nivell de categoria» (sector progressista, sector conservador). «Perquè allò ben cert» –afirma Roca– «és que tots els autors que, durant les darreres dècades del segle xix, escrigueren en valencià i s’agruparen al voltant de Lo Rat Penat treballaren en pro d’un mateix projecte cultural i lingüístic».²⁹ En fi, els treballs de Roca representen una clara revisió del paper que tingué en aquest moviment literari i cultural el patrici valencià Teodor Llorente, exalçat en vida i durant la primera part del segle xx i menystingut a la segona meitat d’aquest darrer segle.

El professor Vicent Simbor, d’altra banda, ha defensat un lloc menys arrogant que el que s’autoimposà el mateix Llorente en atribuir-se, al costat del seu amic Vicent Querol, que escrigué majoritàriament en castellà, la renaixença de les lletres valencianes.³⁰ Simbor no oblida la tasca de Josep M. Bonilla, de Pasqual Pérez o de Vicent Boix, representants d’una generació anterior a la de Llorente i que d’alguna manera influïren tant en el fundador de Las Provincias com en altres autors renaixencistes.

De qualsevol manera, hem de destacar que va ser l’any 1859 quan Teodor Llorente (1836-1911) i Vicent W. Querol (1837-1889), esperonats, tal com ho explica Llorente, per Marià Aguiló (1825-1897), erudit mallorquí que havia arribat a València el 1858 per fer-se càrrec de la Biblioteca de la Universitat, promogueren l’organització a la ciutat d’uns Jocs Florals com els que s’havien organitzat mesos enrere a Barcelona, i en els quals havia participat Aguiló. Mentre que a Barcelona els Jocs iniciats aquell any es mantingueren en els anys successius, a València no va ser fins l’any 1879, amb el concurs de Constantí Llombart (1848-1893) i de Lo Rat Penat, que tornaren a organitzar-se. Llorente reconegué la influència de Joaquim Rubió i Ors (1818-1899), «Lo gayter del Llobregat», i va escriure més tard que fou Marià Aguiló qui va promoure l’interés d’ell i de Querol per les lletres catalanes.

De mica en mica, la literatura en la nostra llengua anava obrint-se un xicotet camí, i és en aquest context en el qual apareixen les primeres poesies en valencià de Pastor Aicart, allà per l’any 1868. En aquell moment encara no s’havia publicat a València cap llibre de poesia culta enterament en valencià, només alguns poemes apareguts en la premsa. Constantí Llombart no ho va fer fins l’any 1872 amb Niu d’abelles. Epigrames llemosins, un recull de poemes amb algunes composicions en valencià entre les quals no en figura cap de Pastor Aicart. Per la seua part, Llorente va publicar el seu Llibret de versos el 1885; per aquesta raó, Pastor no podia, el 1868, haver llegit molta poesia en valencià i probablement les seues lectures es reduïen al grapat de poesies publicades per Llorente en Las Provincias, en el recull que Jacint Labaila (1833-1895) va publicar el mateix 1868 amb el títol de Flors del Turia: poesies valensianes o les que pogueren arribar a València des de Catalunya, on Jacint Verdaguer havia guanyat ja quatre premis en els Jocs Florals de 1865 i Llorente havia actuat com a mantenidor dels Jocs Florals de 1866. En tot cas, no en devien ser moltes, ja que no hi havia encara una publicació que s’encarregara clarament de la difusió de poesia en valencià, la qual cosa canviarà a partir de 1874 amb l’aparició de Lo Rat Penat. Calendari llemosí, publicació promoguda i dirigida per Constantí Llombart.

El cas és que entre l’any 1868, si no el 1867, i el 1870, Pastor inicia el seu trànsit per la literatura catalana amb una col·lecció de 17 poemes, la major part dels quals continuen inèdits fins avui. I la primera vegada que veiem una referència a la nostra llengua en paraules de Pastor Aicart ens trobem amb la denominació que de manera habitual feien servir els escriptors valencians per a la seua llengua, que no és altra que la de llemosí. Hem d’aclarir ací, abans de continuar, quina era la situació pel que fa a la qüestió del «llemosinisme» entre els intel·lectuals valencians.

La qüestió del llemosí

Pastor Aicart, com veurem, no és un cas aïllat. De manera general, tots els escriptors valencians renaixencistes anomenaven llemosí a la llengua catalana en què escrivien.³¹ No he trobat, entre els documents de Pastor, cap justificació de l’ús d’aquest terme, però en tot cas sí que hi ha un article on Pastor utilitza de nou aquesta denominació vint-i-cinc anys després d’aquella que apareix en el 1r Quadern llemosí, es tracta de «Carta abierta» dirigida a D. José Parra Bernabeu, i publicada en El noveldense amb la qual en contesta una d’anterior publicada per aquest en el mateix diari. Pastor agraeix l’enhorabona que Parra Bernabeu li dóna per haver guanyat la Flor Natural dels Jocs Florals de València; es tracta, per tant, de l’any 1895. Pastor escriu:

Convencido de que viven casi dos vidas los que sueñan, tengo ya hace muchos el inocente pero honrado antojo de soñar despierto, cortejando a las Musas en lemosín o en castellano, según me lo ruega o exige la loca de la casa. Y en castellano o en lemosín, canto, celebro, y glorifico los únicos y verdaderos ideales del poeta, la Fe, la Patria y el Amor (…).

Fem notar també que el títol de la composició que guanya aquells Jocs Florals és «L’arpa llemosina».

Al voltant del concepte de llemosí podem dir que va començar a emprar-se en els territoris de parla catalana ja durant el segle XIII, però no fou fins el segle XVI que començà a emprar-se amb el significat de ‘català antic’, segons documenta August Rafanell en el seu llibre Un nom per a la llengua,³² estudi on recopila els textos cabdals pel que fa a aquesta designació per a la llengua de catalans, mallorquins i valencians. El llemosí feia referència a l’antiga llengua parlada als voltants de la ciutat francesa de Llemotges i, per extensió, als territoris provençals on es parlava l’occità, de la qual n’era una variant. Rafanell explica com encara en el segle xix el nom de llemosí va ser utilitzat en el conegut poema «Pàtria» que Bonaventura Carles Aribau escriu el 1830 i que és pres com el punt de partida de la Renaixença. No obstant això, és en la dècada de 1850 quan, a Catalunya, Antoni de Bofarull i Manuel Milà i Fontanals desacrediten el terme i la seua conveniència per a referir-se al català. En general, llemosí designava en aquesta època el català antic, que s’apartava de l’estàndard oral que s’emprava en la societat, sobretot s’apartava de l’estàndard emprat a València. Per aquesta qüestió alguns valencians criticaven els renaixencistes que usaven una llengua que no «entén ningú» i designaven aquests poetes com els poetes de l’ab y del flairós, referència a dos usos arcaics de la llengua ja abandonats. Així ho veiem en el fragment publicat per Llombart en Abelles y abellerols.³³ Teodor Llorente i, sobretot, Constantí Llombart van

al 1868 escrivia a Las Provincias una ressenya de la festa de germanor que havia tingut lloc durant els primers dies de maig a Barcelona, i en la qual havien participat poetes d’arreu de les terres occitano-catalanes. Llorente hi deia que l’encontre havia reunit no sólo a los poetas que en España cultivan lo que aquí se llama la lengua catalana, y a la que se nos permitirá a los valencianos apellidar lemosina, como a nuestros hermanos de Francia, a los ilustres representantes, de la restauración provenzal.³⁴

Tant Llorente com Llombart explicaven com el llemosí servia per a evitar emprar el nom català quan es referien a la llengua comuna i prendre així certa distància respecte de la Renaixença catalana. Llombart, per exemple, va iniciar la publicació d’un calendari que seguia la petja del Calendari català de Pelai Briz amb la denominació de Lo Rat Penat. Calendari llemosí. En aquella publicació s’indicava la voluntat de publicar poemes escrits en llemosí a Catalunya, València o Balears. A més, Llombart reaccionà desfavorablement a la denominació de Rimas catalanas que Vicent W. Querol utilitzà per a les seues tres úniques composicions en valencià. Llombart escriu: «ha tingut l’estrany capritjo de titolar-ne Rimas catalanas les tres úniques poesies llemosines».³⁵

La polèmica entre els renaixencistes catalans i els valencians tingué com a protagonista en primera instància el català Antoni Vidal i Careta, que va escriure en el Calendari Català de l’any 1876 a propòsit de la fundació de Los Fills de la Morta-Viva, societat precursora de Lo Rat Penat, el següent:

A València, per iniciativa d’En C. Llombart, acaba de fundar-se una societat ab lo títol de Los Fills de la Morta-Viva. Molt nos satisfan estes manifestacions que proven lo despertament de nostre esperit en aquella terra, però en veritat nos mortifica sentir als valencians com, parlant de sa llengua, l’anomenen llemosina. A què obeeix tal innovació? ¿Serà per esperit de rebel·lia a son origen?

Llombart li responia:

Sense perjuí de contestar-li al senyor Careta i Vidal més estensament, ja que ací no podem fer-ho per falta de lloc, sols li direm que, per a no donar motiu de rivalitats entre los pobles que parlen nostra llengua, sempre hem cregut lo més convinent l’aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l’antic arbre, naixcut en la provençal Limoges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears.³⁶

La polèmica va continuar quan Ferrer i Bigné, president aleshores de Lo Rat Penat, va fer aquestes declaracions en el discurs d’apertura de l’any 1881:

Però com, seguint la indicació apuntada per altres escriptors, no són pocs els que, tant en Espanya com en l’estranger, refusen la calificació de llemosina, per a admetre en son lloc la de catalana, per lo que atany a la llengua i a la lliteratura comú a les tres províncies, tant en l’antic com en lo modern temps, precís es prendre acta per a donar la veu d’alerta i oposar en son cas a la força de la imposició lo dret de la protesta.³⁷

I de nou fou Antoni Careta qui s’encarregà de la resposta als llemosinistes valencians.

Aquesta divisió pel que fa al nom de la llengua presagiava posteriors conflictes que tots coneixem, però entre aquests autors no hi havia cap dubte respecte de la unitat de la llengua. Ni Llorente, ni Llombart, ni tampoc Pastor fan cap polèmica sobre això. Així ho proven tant les contínues manifestacions en aquest sentit com el fet que constantment els poetes valencians publicaren en les revistes catalanes i que els catalans o balears feren el mateix en el Calendari Llemosí de Llombart. Pastor, per exemple, ho diu expressament en la poesia dedicada a mossèn Jacint Verdaguer en 1889: «ta parla que és la meua», escriu. O en els esborranys que s’han conservat de la carta que li dirigiria a Àngel Guimerà l’any 1883. Curiosament, en aquesta carta no hi ha cap referència al llemosí, concepte, com hem dit, ja abandonat a Catalunya i a Balears des de la dècada de 1850. I sí que s’hi fa referència a un projecte comú, exactament en aquests termes:

Sr. Angel Guimerà

Aymant de nostra llengua i de les glòries de nostra terra, he cantat amb ella en los certamens de Lleyda, Girona i València, somni del cor, gestes dels nostres avis i grandesses de la Mare de Déu, havent sigut premiades dis set voltes mes composicions, amb joies i accésits.³⁸

La polèmica quedà finalment liquidada a la primeria del segle xx, quan Antoni M. Alcover, vicari general de Mallorca i autor del Diccionari Català-Valencià-Balear afirma:

No pertoca [a la llengua] dir-li llemosina perquè el llemosí és la branca de la llengua d’oc que es parlava i es parla dins el Limousin, regió que devora Poitiers qui té per capital Limoges, dins el cor de França. I si devers el sigle XIII qualcú donà el nom de llemosí a les diferents branques de la llengua d’oc fou per la preponderància que alguns grans escriptors d’aquella regió donaren al seu llenguatge entre els altres germans del Migdia de França, preponderància que fou de ben curta durada. ¿Vengué la nostra llengua del Limousin? ¿Qui s’atrevirà a sostenir-ho? ¿Qui no sap que és tan antiga a Catalunya francesa i a Catalunya espanyola com el llemosí a la regió de Limoges? ¿Per quines cinc-centes, doncs, li hem de dir llemosina?³⁹

També, a la fi dels seus dies, Pastor Aicart va abandonar el concepte de llemosí per a denominar la llengua. Així, la seua última composició premiada, amb data de març de 1916, porta com a títol «En llahor de la llengua valenciana». El «llemosí» ha passat a la història, a la polèmica pel nom de la llengua encara li quedaven, i potser li queden, desagradables moments per venir.

El 1r Quadern llemosí (Quadern de 1870)

Compost per disset poemes en valencià, el 1r Quadern llemosí és una de les petites joies que es conserva a l’Arxiu Pastor Aicart. Es tracta d’un recull de poemes dedicats fonamentalment a l’amor, o tal vegada hauríem de dir al desamor, ja que són majoria els poemes on s’escolta la veu llastimosa i ferida del poeta que, com assenyala Francesc Sarrió,⁴⁰ «és aquell que pateix quan la resta de la gent viu tranquil·lament». Entre aquestes composicions hem de destacar la dedicada «A Pepica», que l’any 1875 es convertiria en la seua esposa i gràcies a qui sembla que Pastor trobava l’amor que buscava i que encara no havia reflectit en els poemes en castellà que hem comentat abans.

Fragment d’una poesia dedicada a Pepica (1r Quadern llemosí. Arxiu Pastor Aicart).

[…]

avuy que començe a amar en los ulls de un serafí,

[…]

es que avuy lo meu cor ama es que altre cor desitjava

e trobí el cor desitjat.

Tu amb mirades

de amor, lo meu cor callat em robares encisera

e no vullg m’el tornes ja! Sols en tu, Pepica meua lo meu pensament renaix e somniant flòrs è delicies pase la vida somniant.

Però és freqüent el desamor, i no sabem si aquests desenganys tingueren la mateixa Pepica com objecte o el jove Pastor es referia a altres valençanetes. Com esdevenia en els poemes en castellà, l’amor exaltat ve acompanyat de moments de dissort i bogeria. El poeta romàntic s’enfonsa en el pou de la seua melangia i escriu en «Lo desengany»:

E ja no encontre beyla la flor que’en la montanya sorolla ab grata música cenyida de romers; e sembla á ma tristea que l’ample riu no banya, la vega de flors beyles, los caliç encisers.

Tot sembla de la vida la ombra falaguera, e la il·lussió perduda de lo trist cor ferit; tot d’este mon fantastic hont res no mos espera, nuvóla ab roig selatje lo cel de nostre pit.

[…]

Avuy jo, nina beyla del desengany, ja plòre lo trist paorós imperi que ròba al cor la fé; avuy juglar sens llira lo trist destí deplore que ròba amor al ànima é al cor li ròba el bé.

Fragment de «Lo desengany» (1r Quadern llemosí. Arxiu Pastor Aicart).

La temàtica que convida a fugir dels plaers del cos i rebutjar les suposades delícies de l’amor físic que ja hem vist als poemes juvenils en castellà continua ací present en «Un recort», composició molt curiosa dedicada al seu amic Manuel Candela i que comença amb tot un seguit de qüestions.

¿Quin núvol crehua per ton cel puríssim que el sol de ton amor sempre bellissim Paorós eclipsa avuy?

¿Qui lo teu cor que somriguent somniava altre mon d’il·lussions hont se gotjava ab desengany ferí?

¿Qui esfullá en lo teu pit la flor fermosa que á son calzer d’amor duya gotjosa recorts de dolç plaher?

¿Hont es d’eixos recorts i d’eixa gloria, la que un jorn t’inspirá, beyla memoria, cent cantics encisers?

Ja se desvaní tot com nuvolada que du en breçol de llamps, esparverada, lo rapit huracá! ja dels teus somnis e il·lussions fermoses, de tes dolçes memóries pus gotjoses, ni lo recort es ja.

Tot, tot se desvanix; que es falaguera La esperança d’amor pus encisera com lo mon hont vivim; tot es cuento de fades é mentira, e il·lussio tot lo que en lo mon se mira, E tot lo que sentim.

[…]

Com tu, també malavirat guaytava un pervindre d’amor on se gotjava, e tot se desvaní;

E com á tu l’amor m’enardeixia, amor que me deixá sols melatjia, amor que el cor ferí.

Altre mon vaig cercar; mon de rialles hont s’olvida el dolor é les ploralles E sols se veu plaher;

Mon d’il·lussions hont l’anima abrusada ab lo baquic plaher, acongoixada

dorm sola trist doser.

No vatjes a eixe mon, també es mentira el malhaurat gotjar que se respira, mentira es tot també.

[…]

Jo en eixe mon cercan lo plaher tiranic, abort impur d’impur fantasm satanic, gotjí ab muda tristor; y en la del vici cristallina copa, tremolosa begué la meua boca del vici l’amargor.

No vatjes á eixe mon plé de rialles de dolor y de goig, risa y ploralles, Ahont tot se torna fum;

Cercan un altre ahont l’ánima ferida, encontre segur port y nova vida y del amor la llum.

Com es veu, sembla que Pastor vol advertir Candela dels perills de deixar-se arrossegar per l’amor fugisser. I si afegim aquest poema ple de ritme i de fortes imatges als comentats abans, crec que podem concloure que Pastor Aicart va viure durant la joventut certes turbulències relacionades amb els amors i els plaers.

Els poemes d’amor i desamor vénen acompanyats d’altres fervorosament religiosos que donen pas a «La joya de Valencia», primera composició premiada de Pastor. El guardó, un ramell d’olivera de plata, li fou concedit el 13 d’octubre de 1868 al certamen convocat per l’Academia Bibliográfico-Mariana de la ciutat de Lleida. El poema és un romanç que conta la peripècia de Gilabert Jofré, nascut a València i que després d’estudiar a Lleida va fundar a València un hospital per a folls. Durant tota la composició està present la protecció que la patrona de la ciutat, la Mare de Déu dels Desemparats, ofereix als dèbils i afligits. El poema aparegué traduït al castellà el 1870 en el número 2 de la Biblioteca de La Ilustración Popular.⁴¹

L’Academia Bibliográfico-Mariana (ABM) de Lleida va ser la institució que més va reconéixer l’obra de Pastor Aicart, que no va deixar mai de participar en els seus certàmens al llarg de tota la seua vida (en total va rebre 11 premis i 17 accèssits, els últims l’any 1914). La Pontificia y Real Academia Bibliográfico-Mariana de Lleida va ser fundada, tal com explica mossèn Escolà, un dels seus promotors principals, «per refermar el culte a la Verge Maria i la definició dogmàtica de la fe sobre la seua concepció immaculada».⁴² La primera convocatòria del certamen literari va ser l’any 1863 i foren premiats Rubió i Ors, Víctor Balaguer, Àngel Guimerà i Antoni de Bofarull. Durant aquells anys el principal mantenidor de la vida cultural a la ciutat de Lleida i als certàmens de l’ABM va ser Lluís Roca y Florejachs (1830-1882), un personatge amb alguns punts de contacte amb Pastor Aicart, qui, per cert, li dedicà un poema amb motiu de la seua mort. Florejachs era metge i fill de metge com Pastor, a banda d’això era arxiver i cronista de Lleida. Va mantenir contactes amb tots els renaixencistes de la ciutat de Barcelona i és fàcil endevinar que també amb Pastor. De caràcter apolític, la seua missió va ser propagar el dogma catòlic i la devoció mariana, la qual cosa el posa també en connexió amb el poeta beneixamí. Com Pastor, Florejachs escriu convençut de l’alliçonament moral que la societat necessita i, des de 1868, abandona la vida literària a Barcelona i dedica tots els seus esforços a contrarestar a Lleida els fruits de la revolució de setembre. Açò, de moment, el diferencia del jove Pastor.

A l’Amor i a la Fe manca el tercer dels temes preferits pels romàntics renaixencistes: la Pàtria. El 1r Quadern llemosí també conté poesies patriòtiques. Una està dedicada a Espanya, motiu i preocupació repetida en l’obra de Pastor Aicart; una altra, com és el cas de «Romanç», a València. Els laments per la marxa d’ambdues pàtries mai es torna incompatible en els textos del poeta. Totes dues pàtries li inspiren sentiments de pèrdua i melangia, totes dues pàtries tenen glòries que cantar. En tot cas, la pàtria valenciana està doblement enfonsada, ja que pateix els mals d’Espanya i els mals que li infringiren des d’Espanya. Així ho expressa Pastor:

Avuy cantar sols anhele en mon recort malhaurat tons furs qu’el primer Borbó de una plomada borrá.

[…]

Ja d’en Jaume los recorts son en la historia gemechs. Sols vosaltres, valencians no sou ingrats per a ell;

tan sols vosaltres ses gestes e ses glóries recordeu. Jovens lletjiu ses conquestes, lletjiu ses histories […]

I del llibre dels furs afirma:

Mira eixe llibre: eixe llibre en lletres d’or escrits te tons bons furs: fulletjalo

e vorás com ‘t dic ver. Ahi la sabiessa respira e lo ingeni del teu rey;

ahi tes llibertats puisantes, ab son sceptre escrigué.

I després,

en mal hora el quint Felip abòrt del orgull francés ab sa espasa malaida borrá tons furs d’or plé. Ells vihuen y ell morí ja, y nosaltres morirem, pero jamay morir poden los furs qu’et donà ton rey. Un jorn quisá no molt llunt Serts tons bons furs sian mes; E llavors quis’altra volta Os rixquen com altre temps; Plau si retorna eixe jorn; Plau si no tarda en esser; ¡Senyor, si retorna pronte al cel no se m’emporteu!

Aquest contundent poema és un text inèdit. S’ha d’entendre que Pastor passa en aquests moments per la seua etapa republicana, com explicarem després, i que els republicans valencians són majoritàriament federalistes, això és, partidaris de la descentralització i, per tant, contraris no només a la monarquia, sinó especialment a la monarquia centralista dels Borbons. Tanmateix, els poetes renaixencistes valencians, es caracteritzen per no voler dur més enllà d’una qüestió cultural el renaixement de la llengua i la cultura del país, i en alguns casos això els du a algunes friccions, mai al trencament, amb els catalans més polititzats. El poema de Pastor haguera sigut molt ben rebut en determinats cercles de la Renaixença catalana, però potser no tant en la més moderada Renaixença valenciana. Comparem-lo amb uns quants versos del conegut poema de Teodor Llorente, que Pastor coneixeria, titulat «València i Barcelona», escrit només uns anys abans (1864):

Mes no vullgau que tornen de nou los antics segles, puix morts estan per sempre los Jaumes i els Borrells.

… … … … … … … … … … … …

Dels venerats sepulcres no remogam les cendres; deixem dins d’ells l’espasa que el temps ja rovellà.

No cal dir que la diferència entre l’exaltació de Pastor i la moderació de Llorente és ben palesa.

El 1r Quadern llemosí conclou amb un poema ombrívol i de caràcter plenament romàntic. «El dolor i l’amargura dominen la veu del poeta per un desengany. La seua llira està trista per una dolenta historia que escrigué amb llàgrimes de l’ànima».⁴³ I, per concloure, Pastor es defineix:

jo missatger d’ensomnis de dol e d’amargura vullg inspirar mon geni hont tons ensomnis sien de dol e de tristura.

En aquestes primeres poesies en català Pastor empra un llenguatge arcaic amb alguns col·loquialismes i en tot moment fa servir una acurada mètrica catalana, amb preferència pels heptasíl·labs amb rimes assonants combinades amb alguna consonant. Quartets, quintets, sextets i alguna octava poden veure’s entre les estrofes que canvien dins d’un mateix poema, depenent del to que busca l’autor.⁴⁴ Gens malament per a un jove que volta els vint anys i que ha rebut tota l’educació en castellà.

4. LES COL·LABORACIONS EN LA PREMSA I ELS IDEALS REPUBLICANS

En veritat, poques coses fan pensar, després de llegir els quaderns de 1867 i 1870, malgrat algun to més reivindicatiu, que durant aquest període de temps, Pastor Aicart participara d’una forma significativa dels ideals democràtics i republicans que un ampli sector de la societat espanyola, i amb més força encara de la societat valenciana, defensaven. La implicació de Pastor en la difusió dels valors i els principis republicans és, a més, quasi desconeguda, ja que la imatge que tenim d’aquest intel·lectual és la d’un pensador catòlic i conservador. Haurem d’analitzar, doncs, en quins termes es produeix aquesta filiació als interessos republicans, com es manifesta i com hi hem arribat. Cal també recordar l’apassionant situació política que li tocarà viure al nostre autor justament en els anys en què cursa els estudis de medicina a la Universitat de València.

Pastor va aconseguir el grau de batxiller el mes de juny de 1868. Podem suposar que l’estiu d’aquell 1868 el passaria a Beneixama i que per al començament del curs 1868/69 tornaria a la ciutat, on s’havia matriculat, seguint els passos del seu pare, en la Facultat de Medicina. En aquell moment, la situació política que viu Espanya és d’una tensió extrema. El govern d’Isabel II arrossega una intensa crisi durant tota la dècada dels seixanta. Les protestes socials creixen i els avalots a Andalusia o Catalunya sovintegen. Davant les protestes, el govern de Madrid tensa les brides i tanca diaris, prohibeix reunions, manifestacions, etc. Les qüestions econòmiques no marxen gens bé i la monarquia, endeutada, ha de vendre propietats reials per fer front a la crisi, però tot és insuficient. Les desamortitzacions dels béns comuns no han afavorit el poble, que passa fam, i els impostos continus deixen l’incipient capitalisme a les portes de la inanició. Per acabarho d’adobar, l’abril de 1865, una protesta popular contra l’apartament d’Emilio Castelar de la càtedra d’Història a la Universitat de Madrid per la publicació d’un article crític amb la monarquia, és reprimida de forma violenta i contumaç per les forces del govern. Hi ha morts i ferits entre els estudiants que donen suport al professor. La coneguda Nit de Sant Daniel serà un argument més en mans dels partits polítics per a posar fre a la monarquia isabelina. Després d’alguns intents frustrats, el 18 de setembre de 1868 els generals Prim i Topete entraren a la badia de Cadis amb el crit d’insurrecció i amb els sons de l’himne de Riego. «¡Viva España! ¡Con honra!» va ser l’eslògan revolucionari. L’endemà, el govern de González Brabo havia dimitit. L’intent d’Isabel II de reconduir la situació va fracassar a la Batalla d’Alcolea i, finalment, amb la marxa de la reina a França s’iniciava el conegut Sexenni Democràtic. Llibertat d’expressió i associació i reformes educatives i religioses en serien les primeres mesures. El Sexenni acabaria el 1874 amb la caiguda de la I República. L’any 1875 s’iniciaria amb la restauració de la monarquia borbònica, amb el rei Alfons XII. Aquest període que s’inicia amb l’expulsió d’Isabel II resulta d’una intensitat política increïble, les lluites pel poder se succeeixen, sobretot està en joc la instauració d’una república o la reconducció cap a una monarquia constitucional i democràtica, amb l’aparició de tant en tant dels representants del carlisme que volen desfer totes les reformes i tornar enrere. Els interessos en joc són molts i la situació d’una complexitat gran.

Pastor Aicart, com tants altres joves de l’època, no va quedar al marge d’aquest continu tràfec d’idees i propostes. Al llarg de tota la seua vida va defensar públicament les seues opcions polítiques, de vegades amb la poesia o els assaigs, però fonamentalment va ser la publicació continuada d’articles en la premsa l’arma que va utilitzar per participar en els esdeveniments. Els primers articles que va publicar, abans de complir els 20 anys, lluny d’alinear-se amb les opinions conservadores que va defensar posteriorment, s’apropen al sector més bel·ligerant i combatiu en favor de l’establiment de la república.

La situació creada a partir del triomf de la revolució gloriosa fou, a trets generals, la següent. Després de l’enderrocament de la monarquia, el govern interí, en mans de Prim i Serrano, es donà un temps per a convocar eleccions municipals i a Corts. Aquelles corts haurien de resoldre el futur d’Espanya. Les opcions passaven per l’establiment d’una república, que podia ser unitària i centralista, com volien els republicans de Madrid, o federal, com es volia a la perifèria; per l’adopció d’una monarquia parlamentària i democràtica que s’apartara de l’absolutisme, cosa que significava apartar-se també dels Borbons; o bé una altra opció era aquesta mateixa, però amb un rei de perfil més conservador; i finalment, una altra era l’abdicació de la reina Isabel en favor del príncep Alfons. L’opció republicana era l’opció de les classes populars i d’una bona part dels intel·lectuals. La burgesia confiava aprofitar l’impuls d’un incipient capitalisme amb un govern més tranquil encapçalat per un rei a la seua mida. Els carlins i ultramuntans preferien un absolutisme catòlic que tancara els ulls a les reformes i a les idees noves. Els republicans i els progressistes van encapçalar la revolució de setembre amb el suport d’una part del partit unionista, més dretà, però que veia la situació insostenible amb la reina Isabel. Els progressistes, però, monopolitzaren el govern de transició i deixaren fora els republicans que des del principi recelaren d’aquell govern revolucionari que ara no volia aplicar moltes de les mesures per les quals s’havia alçat el poble contra la monarquia. Les ciutats organitzaren juntes revolucionàries mentre el govern de Madrid es posava a punt. La Junta Revolucionària de València la presidia Peris i Valero, del partit progressista, però en formaven part un bon grapat de republicans. El govern progressista ja va tenir problemes per a dissoldre les Juntes de Barcelona i València perquè els republicans es fiaven poc del govern de Madrid. Finalment, les Juntes acataren les ordres de la capital. Les eleccions municipals de desembre del 68 constataren l’embranzida del partit republicà, que va arrasar a la capital i a les ciutats més importants del País Valencià. A València, per exemple, la victòria republicana fou tal que el número 42 de la seua llista, Eduardo Gatell, obtenia 1.001 vots, mentre que el primer de la candidatura monàrquica, Pedro Ballester, n’obtenia sols 806.

Tanmateix, la victòria republicana a València, Alacant, Barcelona, i tantes altres ciutats, no va fer que, en les eleccions a Corts de gener de 1869, els republicans aconseguiren majoria. El pes de l’Espanya rural i tradicionalista i el sistema electoral reduïren fortament el paper que el republicanisme tenia als ajuntaments i als carrers. Front a les 156 actes de diputats que aconsegueixen els progressistes, els republicans n’aconsegueixen 85. A més, els unionistes n’han aconseguit 81 i els demòcrates, que recolzen també la monarquia, n’obtenen 20. Els republicans, el partit més actiu i innovador, es queda en una franca minoria a l’hora de defensar els seus projectes.

La llibertat d’expressió féu que a les grans ciutats la premsa multiplicara els efectius i donara cabuda a tants diaris com tendències polítiques es manifestaven als carrers. A València, hi havia una trentena de diaris, molts d’aquests de curta durada, però tots entusiasmats per la situació que la realitat els oferia. Els diaris no s’assemblaven als que coneixem avui, ni en la forma ni en el to dels articles. Tenien només quatre fulls, normalment l’últim destinat a publicitat, i els editorials i els articles dels col·laboradors reflectien l’apassionament que es vivia. Eren habituals els atacs directes contra els opositors i l’exaltació exagerada de les idees pròpies. Llegits avui, sembla que l’endemà ha d’esclatar un conflicte a mort (o que la nostra època és d’un avorriment insofrible). La participació de Pastor en l’escena ens du a aquest moment exacte. Cap al novembre de 1868 ha aparegut a València el diari El Federal. Al costat de La República federal, és l’òrgan d’expressió del partit republicà. Els progressistes de Peris i Valero tenen Los dos reinos i l’opció més moderada compta amb Las Provincias de Teodor Llorente, que ha substituït el diari La Opinión, propietat de José Campo,⁴⁵ el 1866. Podríem esperar trobar l’opinió de Pastor Aicart en els diaris moderats o religiosos de l’època, però el primer article seu apareix en El Federal, i als seus arxius consta com publicat en el número 6 del diari, amb data de 22 de novembre de 1868. El seu fill deixà una transcripció a màquina de l’article i una referència a aquesta col·laboració en la nota biogràfica sobre el seu pare. Malauradament, els diaris republicans s’han conservat molt pitjor que Las Provincias o El mercantil valenciano i aquell número 6 no existeix ni a l’hemeroteca de València ni al fons de premsa Navarro Cabanes, ni a cap altra hemeroteca de la ciutat. No obstant això, Rosa Monlleó recull un fragment de l’article en el seu llibre sobre la gloriosa i l’esmenta, sense citar l’autor, com un editorial de El Federal.

La historia de los reyes –cita Monlleó– está escrita con sangre y lágrimas. La de las repúblicas con oro y flores. La historia de los reyes es una cadena de arbitrariedades y despotismos; la historia de las repúblicas es una guirnalda de hechos inmortales. Un rey es como un amo de esclavos: su voluntad ha de ser la de sus súbditos. Un Presidente es un padre: la voluntad del pueblo es la suya.⁴⁶

En el quadern número VI dels manuscrits de Pastor Aicart podem trobar l’article complet que porta com a títol «La elección», al fragment de dalt el segueix el text següent, amb què acaba l’article.

Los indiferentes dirán que el país ni pide monarquía, ni república; que le es indiferente una u otra forma de gobierno; que únicamente desea un gobierno barato. Y precisamente este argumento nos viene como de molde para apoyar nuestra opinión. Si verdaderamente el pueblo desea un gobierno barato y por lo tanto popular y estamos convencidos de que ese es su deseo, dígasenos ¿qué gobierno es más barato? ¿La Monarquía con sus cuantiosos gastos y su indispensable y costosa falange, sus cesantías, sus sueldos extraordinarios y su camarilla? ¿O la República con sus economías verdaderas, y sus nivelaciones, con la supresión de empleados inútiles, con el desestanco de lo estancado, y con su libertad y su progreso? Volvemos a repetirlo; la elección está hecha. La opinión pública que es la verdadera manifestación de la voluntad nacional decidirá en esta contienda de vida o muerte para España.

Acudamos a las urnas, y depositemos nuestro voto; y sea él la expresión de nuestra voluntad; la voz de nuestra conciencia, o seremos impíos y traidores.

Libertad en las elecciones; nada de atropellos ni amenazas. Si con esos medios se lograsen cien votos más, esos cien votos serían otros tantos Judas que venderían al comprador.

No más indecisiones; no más desaciertos.

La historia con sus páginas abiertas nos muestra los inconvenientes de la monarquía y las ventajas de la república; la razón y el sentido común la abonan; elijamos, pues.

Decida el sufragio universal; si la monarquía es solución unánime de la nación, acatémosla; si la república es sancionada por el voto popular en las urnas, saludémosla como radiante aurora de nuestras libertades y como el ángel de nuestra redención.

No olvidemos que España, como ha dicho Víctor Hugo, si renace monárquica será pequeña; si renace republicana, será grande.

El coneixement que tenim de la ideologia catòlica i conservadora de l’autor de Beneixama ens deixa un poc desconcertats en trobar aquest posicionament tan favorable a la república i tan aliena a la seua posterior presa de partit, quasi del costat dels pressupostos carlins. Com explicar tan gran canvi? Com fer coherent un pensament tan partidari de la república amb els poemes religiosos que han guanyat premis curiosament els mateixos dies que el govern revolucionari pren el poder després d’enderrocar Isabel II?

D’antuvi, hem d’assenyalar que la gran part dels republicans mantenen una posició crítica davant les jerarquies de l’Església catòlica, a la qual acusen de connivència amb els carlins, a més defensen la llibertat de cultes i en general la separació de l’Església i l’estat. Però no hem d’oblidar que són els progressistes, i no els republicans, els qui manifesten una major bel·ligerància contra l’Església, la qual cosa es posa de manifest des dels primers dies del govern de Prim i Serrano que, entre les mesures adoptades el mes d’octubre del 68, inclou la supressió de tots els monestirs, convents, col·legis, congregacions i cases religioses de tots dos sexes que s’hagueren constituït a Espanya després de 1837, les propietats dels quals passaven a mans de l’estat. A això s’hi afegia la prohibició de constituir-ne de nous. En l’àmbit universitari s’aprovava la supressió de la Facultat de Teologia, que quedava en mans de l’Església per tal que l’organitzara lliurement dins dels Seminaris.⁴⁷ Davant d’aquests atacs contra els interessos de l’Església catòlica, Las Provincias explica l’opinió del republicà Sorní.

En la cuestión religiosa, el partido republicano pide la libertad igual para todos, ya que si no es igual para todos deja de ser libertad, añadió, queremos templos, en todas partes, debemos consentirlos a los demás pues no deja de ser un contrasentido que queramos impedir a los otros la libertad que para nosotros ambicionamos. La libertad no consiste en expulsar a las monjas; la libertad no se pierde porque cuatro ancianas recen en el rincón de un convento. La república respeta toda asociación que tenga un fin moral y no ilícito.⁴⁸

Així les coses, hem de pensar que Pastor Aicart s’inclou dins la minoria de republicans catòlics que confien que el nou sistema polític que defensen col·loque Espanya en una situació millor que la del passat i acabe amb la corrupció contínua de l’administració. Aquest nou sistema ha de garantir la llibertat dels individus, i això implica també garantir la llibertat religiosa de la mateixa Església catòlica, que veu amenaçats els seus interessos amb el govern progressista. Resulta significatiu que Pastor no parle del tema religiós en els seus articles, com sí que feien altres republicans. Probablement no devia sentir-se molt còmode en tractar aquestes qüestions amb els correligionaris republicans i, finalment, seria la seua profunda creença religiosa que el duria a abandonar els ideals republicans i decantar-se en favor d’un pensament catòlic. Si ens preguntem d’on podrien venir-li les influències ideològiques republicanes, cal pensar que no seria per la via familiar, ja que la família, tant per la via paterna com per la materna, estava alineada amb l’Església catòlica, i tampoc arran dels seus contactes amb Vicent Boix, que es declarava progressista, que en la pràctica volia dir contrari als isabelins, però monàrquic. Devien ser les amistats juvenils de l’Institut de Segon Ensenyament i de la universitat, i les contínues reunions als cafés i als clubs que el feren abraçar per un temps la causa republicana. Amalio Gimeno està entre aquestes amistats, com hem vist en la dedicatòria del 1r Quadern llemosí. Probablement també ho està Luis Simarro, amb qui Pastor ha coincidit a l’institut i a la Facultat de Medicina. Tant Gimeno com Simarro ocupen destacades posicions en la lluita en favor de la república. Els republicans havien apartat qualsevol qüestió social i havien donat prioritat a la consecució de la república, al tema de les quintes i a la supressió d’alguns impostos considerats summament injustos, com el de consums.⁴⁹ Mentre aquella causa respectava la qüestió religiosa i no la tenia entre les seues preocupacions principals, Pastor va continuar manifestant la seua adhesió de forma clara i vehement, com correspon també al seu estil. Però la república semblava, després de les eleccions de gener, cada cop més lluny. El govern progressista no donava curs a les reivindicacions fonamentals dels republicans, la primera de totes era la d’encaminar la nació a un règim republicà que imitara els Estats Units o Suïssa. La monarquia era criticada, com hem vist en l’article de Pastor, i era una reivindicació present en els discursos dels diputats republicans, pel seu estancament, i sobretot per la qüestió de les despeses exagerades dels reis i l’estalvi per a les arques de l’estat que suposava un règim com la república. Una altra de les reclamacions dels republicans era la supressió del sistema de lleva per quintes, una promesa que el govern progressista incomplia en haver de fer front a la guerra declarada a Cuba. Si en «La elección» hem vist l’opinió de Pastor respecte de quina ha de ser la forma política de l’estat, en «Un desengaño más» l’autor es mostra absolutament desencisat amb la política duta a terme pel govern progressista respecte de la qüestió de les quintes, criticades no només pels republicans, sinó per amplis sectors de la població. Les quintes suposaven el sorteig d’un servei militar de 7 anys, amb un alt risc d’haver d’acudir a sufocar algun conflicte bèl·lic a les colònies. Un es podia lliurar d’aquest sorteig pagant una elevada suma de diners, cosa que només estava a l’abast de les classes benestants. Les famílies sense recursos veien moltes vegades desaparéixer la força de treball d’un fill, absolutament necessària per a la manutenció de la casa, i restaven encara més sumits en la misèria. Altres vegades eren economies amb més recursos que acabaven hipotecant-se per fer front al pagament de l’exempció o a una assegurança de quintes. Quan el sorteig beneficiava algun membre de les classes més desfavorides era habitual que els burgesos compraren aquell dret i, així, eren els fills de les famílies pobres que vessaven la sang per la pàtria. En aquests termes s’expressa Pastor Aicart en El Centro Popular, diari que ha substituït El Federal.

¡Abajo las quintas!

Este era uno de los lemas que figuraban en primer lugar en los programas y manifiestos de todas las Juntas revolucionarias; éste fue el grito unánime al ver rodar hecho escombros el trono que mancharon con su impureza y sus perfidias los Borbones; éste es el deseo general del pueblo español, y el supremo mandato que dio a sus representantes.

[…]

¿Quién podrá creer que los que hoy sostienen ese impuesto de sangre, lo reprobaron en otros tiempos como odioso al pueblo, y como injusto y tiránico? Esa es la verdad, no obstante; los patriotas de ayer, déspotas hoy, han olvidado sus promesas; los que tanto gritaron contra las quintas, las patrocinan y las sostienen hoy. Fiémonos en adelante de las promesas de los ambiciosos; promesas que solo están en los labios, no en el corazón.

¡A que tristes comentarios se presta la antirrevolucionaria conducta del gobierno! ¡Cuánto puede aprender el pueblo para el porvenir!

¡Las quintas! ¿Conocéis nada más odioso para los pueblos? ¿Sabéis cuantas lágrimas hace derramar esa contribución de sangre soñada sin duda por los ambiciosos y los tiranos para aherrojar a los débiles, y cuanta miseria encierra? ¿No comprendéis que ese tiránico impuesto, es fecundo en gérmenes de inmoralidad, y estigma de vergüenza para los gobiernos que lo sostienen?

[…].⁵⁰

L’octubre del 69 una revolució dins de la revolució va esclatar a València i la ciutat va ser presa pels milicians republicans, sobretot al districte del mercat. Els carrers centrals de la ciutat foren envaïts per les barricades i el govern central va enviar l’exèrcit per a sufocar la rebel·lió, com era habitual quan una ciutat es resistia. La lluita va durar del 8 al 16 d’octubre i fins i tot la ciutat va arribar a ser bombardejada amb l’artilleria. Hi va haver 70 morts entre els republicans. En general, els caps del partit republicà i els seus mitjans escrits defugien la violència perquè sabien que aquesta podia ser la seua pitjor enemiga. Per això solien apostar per l’ordre, per a guanyar-se la confiança de la petita burgesia. La derrota dels republicans a les barricades valencianes fou un entrebanc seriós per als interessos del partit. La república estava un poc més lluny. No sabem si Pastor estaria o no aquests dies a la ciutat de València, el seu expedient del curs 69/70 no reflecteix cap anomalia, les assignatures s’aproven en les convocatòries ordinàries.

Malgrat la derrota, el republicanisme va continuar la seua lluita i Pastor no va abandonar-ne files. El mes de gener de 1870 s’inaugurava el Centro de la Juventud Republicana, on es trobaven els companys Simarro i Gimeno. El grau de compromís que Pastor ha assolit amb les juventuts republicanes es palesa amb la participació personal de l’autor en aquest esdeveniment. Entre els documents de l’arxiu Pastor Aicart trobem una oda «A la libertad», publicada per a l’ocasió i que va ser llegida pel seu autor en la sessió inaugural, el 25 de gener de 1870, tal com consta en el document conservat. És a dir, Pastor no sols enviava una poesia per a l’acte inaugural, sinó que assistia i llegia ell mateix junt amb els republicans aquell càntic a la llibertat. La composició insisteix en la crítica al govern sorgit de la revolució de setembre del 68. A continuació podem veure’n un fragment.

[…]

Mas ¡ay! que te engañaron

Los que a tu acento respondieron fieles, Tu corona de flores estrujaron,

Y tu fimbria gloriosa

Rota quedó; el templo do moraba, En ruinas y escombros convertido; Tus hijos calumniados

Y en extranjero suelo

Llorando su desdicha maltratados; Tu gloriosa bandera,

Alfombra impura de tiranos viles; Tu gloria lisonjera

Escarnecida y sin temor odiada, Y la nación ibera

De los tiranos a los pies mofada Sus glorias recordando

Y las promesas de la turba impía Que menosprecia y burla, Hechos gigantes de la patria mía,

¡Oh, libertad! Si el déspota inhumano Sonríe con orgullo,

Vuelve a tus hijos tu mirada triste; Ellos diran al incapaz tirano

Que aún en su pecho el entusiasmo existe; Y desde Asturias do tu cuna guardan Escarpadas montañas siempre agrestes, Hasta las bellas costas andaluzas, Lavantáranse en apiñadas huestes, Millones de Padillas y Lanuzas.

¡Mal hayan los que osados Atenten contra ti, toda hermosura;

¡Mal hayan los que arranquen la corona Que orla tu sien do la justicia brilla

Y la igualdad que nuestro bien augura!

¡Mal hayan, sí, los que tu gloria afean, Los que te venden y tu mal desean! […]

També en El Centro Popular, el diari que dirigia Amalio Gimeno, apareixen els altres 3 articles que Pastor va escriure en favor de la república. «Meditemos», amb data del 10 de febrer de 1870, és el primer de la sèrie. En aquest, el jove de Beneixama, que ha intervingut 15 dies abans en la inauguració de la Juventud Republicana, afirma els seus recels davant la figura d’un dels noms que sona com a possible monarca, Antonio de Orleans, duc de Montpensier i cunyat de la reina Isabel.

Después de sufrir tantas convulsiones y desastres, después de tantas miserias, el gobierno quiere humillarnos una vez más arrojándose en los brazos de la reacción, reacción tiránica y dictatorial, encarnada en la persona de Antonio de Orleáns.

Mas no será así; jamás francés alguno repetiremos con Castelar, puede sentarse en el trono español; la generosa sangre de los que lidiaron por la patria independencia en San Marcial y Zaragoza, corre aún por nuestras venas, y no se humillará tanto el orgullo de los que adornan su tricolor bandera con el gorro frigio que dejen escalar el trono a ese francés por medio de vergonzosas intrigas.

Mas no esperéis republicanos que Antonio de Orleáns humille vuestra hidalga soberbia, despreciando la corona que le […] de esa unión que ni es liberal ni sabe serlo; no esperéis que nos abofetee como el viejo marido de la bailarina portuguesa, ni como el reprobado escolar Duque de Génova, no lo esperéis así; Montpensier ambiciona demasiado ese dominio, para sacrificarlo en aras, no del interés general, pero ni aún siquiera de su particular y egoísta conveniencia.

[…]

El trono español no lo puede […] nadie, porque España es esencialmente republicana; el pueblo rey lo guarda para sí; ¡y ay de los que sueñen aturdidos arrebatarle fraudulentamente ese trono!

¡No más escándalo, monárquicos sin monarca! ¡No más niñadas, prohombres de la situación! Si habéis de retroceder aún más por el camino de la reacción, sentaos y serenad vuestra frente; nosotros seguiremos hasta llegar a dónde no os atrevéis. Si no os queda ningún recurso para llevar adelante vuestra empresa, dejad ese banco azul al que habéis cobrado tanto cariño, y arrojad las […] aún de cruces, bandas y credenciales; no juguéis más con el pobre país que os sacó del ostracismo, y meditad si seguís así, que también habrá justicia para vosotros, pues ante el inapelable tribunal del pueblo, lo mismo son los obreros que los príncipes, lo mismo los políticos de frac que los políticos de chaqueta.

Deja pues las riendas del poder, gobierno inútil, y no hagas alarde de fuerzas para amenazarnos; tú mismo sabes que te engañas; tú mismo estás convencido de tu posición falsa y difícil.

Dicen que has descubierto un nuevo candidato; un príncipe sajón.

Republicanos; sonriámonos de los inútiles esfuerzos de los monárquicos, y dejémosles malgastar sus escasas fuerzas en semejantes conquistas. Mientras tanto, esperemos con calma el día del triunfo; meditemos los desastres a que puede dar lugar nuestra impaciencia, y adalides esforzados de la causa que con tanto honor sustentamos, no dudemos que en breve plazo nuestra tricolor bandera será oreada por las brisas de la gloria en el templo de la libertad.⁵¹

En «Todo era mentira», publicat en El Centro Popular el 27 de febrer, Pastor torna a la càrrega contra el govern, al qual considera traïdor dels ideals de la revolució de setembre.

Mezquina y vergonzosa ha sido por cierto la revolución de septiembre. ¿Quién ha cortado sus alas, y la ha detenido en su vuelo? ¿Dónde están aquellas promesas de los libertadores, y las halagadoras esperanzas que soñó el pueblo ávido de libertad, de engrandecimiento y de gloria? Olvidadas, porque solo eran el vergonzoso antifaz que enmascaraba a los déspotas que nos dominan hoy; olvidadas y perdidas, porque el viento de la reacción que hoy acaricia sus proyectos, las robó de sus labios.⁵²

I, finalment, en «Las dos sendas», el 5 de març de 1870, reprén el discurs de «La elección» en els termes següents, tan clarificadors.

Dos sendas están ante ti abiertas para llegar al porvenir; la del absolutismo, y la de la república. De tu elección va a depender tu futura vida, tu gloria y tu regeneración.

En el absolutismo, hallarás la esclavitud del pensamiento y de la conciencia, y un trono levantado frente a frente y a despecho de la libertad; en la república, igualdad, fraternidad y regeneración, y un templo, el templo de la libertad, levantándose sobre el pavés de tus glorias y tus grandezas.⁵³

Amb aquest article s’acaba, fins on hem pogut saber, l’aventura republicana de Pastor Aicart. Aviat canviarà de diari i deixarà els republicans a la seua sort. La I República fou proclamada finalment el dia 11 de febrer de 1873 i va conéixer quatre presidents: Figueras, Pi i Margall, Nicolás Salmerón i Emilio Castelar. La guerra amb els carlins al nord, les revolucions cantonalistes, els problemes pressupostaris, les divisions internes i tot un seguit de conflictes acabaren amb ella el dia 3 de gener de 1874, després del colp d’estat del general Pavía. Antonio Cánovas s’encarregà durant aquell 1874 de preparar la restauració monàrquica i Alfons XII faria la seua entrada a Madrid el 14 de gener de 1875.

No ens és possible saber quines raons durien el jove Pastor Aicart a canviar les seues idees polítiques, el que sí que sembla cert és que les va canviar completament, com veurem en alguns dels articles publicats l’any 1871 en El Semanario Económico Popular. Podem pensar que tal volta els ideals republicans es van tornar incompatibles amb la fe catòlica que Joan Baptista professava i que finalment va triomfar la religió per damunt de la política. Des del mateix mes de març, però, de 1870 podem llegir-ne articles religiosos sense crítica política i poesies en castellà en una publicació que ha aparegut el mes de setembre de 1869 amb el nom de Ilustración Popular Económica.⁵⁴

5. LA IRRUPCIÓ RELIGIOSA I ELS IDEALS CONSERVADORS

La Ilustración Popular, on Pastor publicarà durant dues etapes diferents, separades per un parèntesi, estava dirigida per Agustín Lóbez, tenia la redacció i l’administració al carrer Sant Cristòfol. No era un diari, raó per la qual probablement deixava de banda els esdeveniments polítics quotidians; es tractava més bé d’una publicació que volia procurar la pau per als lectors catòlics. Completament aliena a la realitat política que l’envoltava, no podem llegir en les seues pàgines cap apologia ni tampoc cap crítica dirigida als actors públics del moment. Les virtuts cristianes, les poesies, apunts de viatges, alguna reflexió sobre la ciència o sobre la filosofia són els seus continguts més habituals. Lluny, per tant, dels aldarulls de la política, Pastor es fa a un costat, i la primera mostra la tenim el 10 de gener de 1870, en plena etapa republicana, quan publica uns breus «Cantares» en un racó de La Ilustración. Però no serà fins al 20 de març, només quinze dies després de l’aparició en El Centro Popular de «Las dos sendas», amb la publicació del sonet «Jesús en el huerto», que Pastor Aicart inicia la col·laboració habitual en la revista de Lóbez.

Ya tu sangre preciosa riega el suelo Y derraman tus ojos triste llanto; Ya el cáliz bebes del martirio santo, Ya clamas a tu Padre sin consuelo.

Lloras del hombre el mundanal anhelo, El triste padecer de tu quebranto,

Tu afrentoso martirio sacrosanto, Tu amargura, tus penas y tu duelo. Lloras del mundo la infernal locura Y temes que tu muerte sea perdida Para salvar la humanidad impura… No temes a la muerte aborrecida Que vencerá tu muerte santa y pura,

Temes al mundo que del bien se olvida.⁵⁵

Pastor, que no ha deixat la fe catòlica de costat durant l’etapa de suport als ideals republicans, ha mantingut amics en els dos sectors, com ho prova el fet que ja al gener de 1870 aparegueren uns versos seus en La Ilustración Popular. Això és segurament el que li permet fer de forma fàcil la transició d’un terreny a l’altre. L’estudiant de medicina d’aleshores publicarà, en el transcurs d’aquest 1870, algunes poesies més i uns quants articles de temàtica religiosa com «La Fe», que és el primer article de fons i que apareix el 20 d’abril, «La Esperanza», «La virtud» o altres de temàtica més filosòfica, com «El panteísmo». En tots aquests es veu la distància que ha pres sobre la qüestió política, que ha desaparegut per complet dels seus escrits, i la forta empenta que en ell tenen els problemes i les qüestions referides a la religió. Aquest darrer article és probablement el més interessant d’aquesta primera etapa en La Ilustración Popular i pot servir-nos d’exemple per a veure com Pastor Aicart es movia en el terreny de la defensa filosòfica del cristianisme (sense oblidar que encara no havia complit els 21 anys.)

L’article, que ocupa la primera pàgina de la revista, comença amb el característic estil fort i contundent del nostre autor i deixa ja clara la seua posició davant la qüestió del panteisme.

Jamás guardó la filosofía en sus páginas sistema más ridículo, creación más necia, idea más peregrina; jamás cegó tanto la razón, y se humilló pequeña hasta la nada, como al crear ese fantasma filosófico, cuya cuna festonearon las flores sin perfume del orgullo, y sombrearon las nieblas y los misterios de las más ridículas y fantásticas creaciones.⁵⁶

Queda clara des del primer paràgraf l’opinió de l’autor amb qualificatius més que evidents com «sistema ridículo», «creación necia», «idea peregrina», etc. L’article no defuig la disputa filosòfica. Un breu repàs a la història del panteisme, sense entrar en detalls, resulta il·lustratiu per l’ús de la ironia i dels qualificatius que, aplicats als filòsofs, recorden vagament l’estil irreverent de Nietzsche, però ací en un sentit del tot contrari. La idea, diu encertadament Pastor, apareix en la filosofia oriental, més exactament a l’Índia, i és recollida a Grècia per l’escola eleàtica de Parmènides, que identificarà allò existent com l’Ésser, que, en ser infinit, no deixa espai per a l’existència de cap altra cosa i, per tant, és l’única cosa existent. Aquesta idea, que en certa forma passa pel filòsof romà Plotí, arriba al segle XVII amb Spinoza, segons Pastor el «santo de la idea», i després als alemanys Fichte, «el cantor del Yo, la enésima potencia del más extravagante idealismo» i Hegel, el «panteísta incomprensible».

La definició de la doctrina arriba després. «Decir que todo es Dios y Dios es todo, es tanto como decir que Dios es y no es, que es nada, porque lo que es y puede dejar de ser al mismo tiempo, no existe». En efecte, el panteisme és la doctrina que defensa una identificació entre Déu i la Naturalesa; això vol dir que no hi ha distinció possible entre els dos éssers i que parlar d’un o l’altre és parlar del mateix des d’un diferent punt de vista. Seguint Spinoza, podríem dir que a la realitat podem anomenar-la Déu o Naturalesa (Deus sive natura) segons si parlem des de la perspectiva material o l’espiritual, però deixant molt clar que parlem de la mateixa cosa, cosa que, en definitiva, implica una negació del dualisme: tot l’univers és Déu, i Déu no és res distint de l’univers, que al mateix temps adquireix una entitat espiritual que el du més enllà del pur materialisme. El cristianisme s’ha mostrat sempre contrari a aquesta ontologia monista perquè considera que desapareix el lloc de Déu o que Déu queda massa identificat amb la matèria i, per tant, també amb l’ésser humà. Això es veu de seguida si seguim la crítica de Pastor Aicart.

Todos admiten, dicen los panteístas, la existencia de un ser infinito; pero como ese ser impide la coexistencia de seres limitados, necesariamente no existe más que el ser infinito.

Ved el eterno argumento de los panteístas, ved su sofisma primordial. Refutémoslo, minemos los cimientos del nebuloso castillo del panteísmo, y pronto oiremos el rumor de sus murallas que se desmoronan y de sus torres que caen.

¿Cómo me probaréis, panteístas, que el ser infinito impide la coexistencia de otros seres? ¿No os dicen la razón y la experiencia, esas dos coronas de la ancianidad, que el mundo físico y el mundo moral son un conjunto de seres finitos? Tenéis ojos y no veis; tenéis oídos y no oís. ¿Acaso no debe haber un ser infinito, principio de esos seres? ¿Me probaréis que hay efecto sin causa? ¿Dónde está, pues, la contradicción que queréis encontrar en la coexistencia de lo ilimitado y lo finito? […].

También decís que el mundo es Dios, porque Dios es todo. Dios sabéis que es perfectísimo; si el mundo es Dios, Dios es perfecto e imperfecto a la vez, como lo es el mundo ¿Admitís esta contradicción? Os sonrojáis; sonrojaos, sí y no lloréis aunque el fuego de la vergüenza queme vuestras mejillas. […].

Els arguments de Pastor, a banda de la seua vehemència propagandística, revelen la seua concepció tomista, defensada per la jerarquia catòlica en aquell moment i en l’actualitat.⁵⁷ Els arguments a posteriori⁵⁸ en favor de l’existència de Déu són suficients per a negar el panteisme. Si no podem afirmar que una cosa siga al mateix temps causa i efecte, haurem de considerar que els éssers finits han de tenir una causa que els supera en perfecció, i aquesta causa ha de ser Déu.

Amb independència de l’encert o no dels arguments filosòfics que fa servir Pastor Aicart, l’anterior és un exemple del seu estil combatiu aplicat ara a una temàtica per complet distinta d’aquella que l’ocupava només uns mesos enrere. El camp de batalla havia canviat per al nostre escriptor, la seua personalitat lluitadora, no.

D’altra banda, la preocupació filosòfica que s’inicia amb aquest article de joventut l’acompanyarà sempre i així ho anirem veient al llarg d’aquest treball. Amb el pas del temps, Pastor anirà reforçant la seua concepció religiosa i considerarà les posicions deistes i teistes aparegudes amb els pensadors il·lustrats com un perill per a la doctrina catòlica. Les seues forces se sumaran a les de la filosofia Escolàstica i el tomisme i a la idea general que la modernitat, amb la seua confiança en la raó humana, ha significat a la llarga encetar un camí de descreença religiosa que condueix a l’indiferentisme religiós (títol d’un article posterior) quan no directament a l’ateisme, amb els quals la societat es dissol en no tenir el vertader fre moral que suposa l’obligació d’obediència cristiana. Una obediència, per altra part, que no és gens costosa i que es viu amb alegria si la nostra fe és vertadera. Per això caldrà reforçar els mecanismes socials que permeten apuntalar aquesta fe, davant la qual la filosofia apareix com a enemiga i potencial destructora.

En aquesta publicació signa també Pastor amb el pseudònim de ‘Valeriano’, que és el nom del seu germà menut. Al llarg de la seua trajectòria com articulista, Pastor Aicart utilitzarà alguns sobrenoms, com aquest de ‘Valeriano’, ‘Olegario Belda’ en el Semanario Económico Popular, i ‘Licenciado Linaza’ en El Zuavo. Els pseudònims, a parer meu, cobreixen una doble missió: d’un costat es multiplica el nombre de collaboradors i s’evita repetir el mateix nom en un mateix diari de només quatre planes; de l’altre, permeten a l’autor escriure articles més polèmics sense haver de signar-los amb el seu nom vertader. Per exemple, veurem com Pastor reserva el seu nom per als articles purament religiosos mentre que els pseudònims apareixen en articles, més durs, sobre la salut o l’alcoholisme; però també apareixen en articles menys polèmics per la simple raó, com sosteníem, d’evitar la repetició dels autors que confeccionen el diari. Sobretot en El Semanario Económico Popular la presència dels articles de Pastor és contínua i ompli una bona part de l’espai de la revista. Pastor publica, per última vegada en la primera etapa de La Ilustración, en el número 46 (1 de desembre de 1870) una harmonia religiosa titulada «A Dios». Algun problema hi va haver en la redacció de La Ilustración Popular que va fer que una part de l’equip, entre ells el director Agustín Lóbez i Pastor Aicart, abandonara la publicació⁵⁹ (en el cas de Pastor seria de forma temporal, ja que hi tornarà més tard). El 4 de març de 1871 eixia als carrers de València El Semanario Económico Popular, amb tirada setmanal i amb el subtítol que el qualificava com a diari religioso, moral, político y económico. D’aquesta revista no es conserva cap exemplar en les hemeroteques de València i no n’he vist cap referència en els manuals de premsa consultats; sembla, per tant, descatalogada, però a l’arxiu Pastor Aicart de l’Ajuntament de Beneixama se’n conserven una desena d’exemplars en un estat acceptable.

Agustín Lóbez era el director i el propietari de El Semanario, la redacció del qual es trobava al carrer Paraiso. Costava 5 reals. Agustín Lóbez, ‘Cándido’, que també ve de La Ilustración, Pastor Aicart, Ricardo Palanca i ‘Olegario Belda’, és a dir, de nou Pastor, signen els articles del número 1. Pastor contribueix amb un article titulat «El porvenir del catolicismo», en el qual repassa la història de l’Església catòlica i d’algunes idees filosòfiques heterodoxes que resultaran derrotades, al seu parer, per la veritat, que està amb el catolicisme. La seua particular batalla contra els ideals del moviment il·lustrat també s’hi veu en aquestes línies.

Llega el siglo XVIII, el siglo de una nueva filosofía, terrible enemiga del catolicismo. Voltaire, D’Alembert, Bayle, Rousseau, Grim, Helvesio, Holbach y Volney son sus creadores. Dejadles vociferar; el fruto de sus predicaciones ha de ser una guillotina.

El Semanario Económico Popular, núm. 5, València, 1 d’abril de 1871 (Arxiu Pastor Aicart).

El Semanario acaba amb una secció instructiva. Pastor, amb el pseudònim d’‘Olegario Belda’, signarà una sèrie de tres articles, aquest és el primer, dedicats a la salut i que porten com a títol «La importancia de la higiene». L’estudiant de medicina intentava assabentar els lectors de la necessitat d’observar certs costums, avui assumits però no valorats de la mateixa manera en l’època de l’article.

La higiene bien aplicada y comprendida bien, puede prolongar la existencia, hacernos invulnerables, si la expresión nos es permitida, a la influencia perturbadora de muchas causas morbíficas, y atenuar la gravedad de las enfermedades que nos aquejan. ¡Cuántas veces la primordial y quizá única causa de las enfermedades, es el olvido de los preceptos higiénicos! Punible es faltar a sabiendas a esos preceptos que la observación y la experiencia, inspiradas por un criterio lógico y racional, escribieron en nuestro favor, y para nuestro bien estudiaron; punible y digno de castigo es dar al olvido lo que por tan sagrado debe tener un lugar preferente en la inteligencia.

Però el caràcter religiós de la revista i les idees de l’autor el faran acostar-se cap a la moral sempre que puga. Així, en el segon article relacionarà higiene i moral i afirmarà que qui perd la higiene està a un pas de perdre també la moral, tant si es tracta d’un individu com si es tracta d’un estat.

Dos leyes generales presiden y regulan la vida de los pueblos; la ley del bien, ley suprema que hace arraigar en el corazón los sentimientos más nobles y más elevados, y la ley de la salud, ley del bien físico, que desenvolviendo la organización, hace más fácil el cumplimiento de la primera. Borrad esas dos leyes precisas y lógicas del gran libro de la vida, y condenáis a la humanidad al nihilismo, a la muerte moral.⁶⁰

Seguint aquesta opinió trobem també «La embriaguez», que encapçala la secció «Páginas morales» i on l’autor escomet contra l’alcoholisme i contra l’ús abusiu de la taverna, i ho fa amb el seu estil àgil, no exempt ací d’una dosi de bones imatges.

Se os ha dicho que en los palacios del aguardiente bebéis el olvido de vuestros dolores. Error, necedad, mentira. Decidme los que frecuentáis esos palacios, antesalas del presidio, ¿sois felices cuando apuráis la copa? ¿No os dice la conciencia que aunque el primer sorbo no amarga, porque hay allí una gota de ilusión, el último es como hiel, porque bebéis el llanto de vuestra esposa y vuestros hijos, o vuestras mismas lágrimas que han caído en el fondo de la copa?⁶¹

L’article, signat aquesta vegada per Valeriano, continua aprofundint en allò defensat en l’article anterior: la manca de bons hàbits no du només la corrupció del cos, sinó també de l’ànima; i, per això, la ruïna de la persona resulta total. És en «Importancia de la higiene III» quan Pastor Aicart aprofita per a donar consells per a gaudir d’una bona salut i per a recomanar la pràctica de l’exercici físic.

Estúdiese pues la higiene de la física orgánica, fíjense sus preceptos y háganse observar sus reglas.

El paseo es en primer lugar uno de los ejercicios activos que más aumenta las fuerzas, mantiene la salud y preserva de muchas enfermedades. Las grandes ciudades lo han comprendido así, y por eso París se envanecía con sus Campos Eliseos, sus jardines de las Tullerías y del Luxemburgo, sus bulevares y su jardín del Palais Royal; y en Londres admiramos el parque de Saint James, los jardines de Kesington, el Regent-Park, y el Gran-Park; y en Madrid el Buen Retiro, el Prado y la Fuente Castellana; y en Roma la Villa Borghese; y en Hamburgo las avenidas del Halster, y en San Petersburgo el baluarte del Almirantazgo; y en Berlín el paseo de los Tilos, el Tiergarten y el Wilhemstrasse […].

El salto, la carrera, el baile, la natación y la caza, pueden también ejercitar el organismo. […]

Ante todo el aire que se respire debe ser puro, ni demasiado caliente ni demasiado frío, procurando siempre que todas las condiciones atmosféricas puedan dar como resultado la temperatura higiénica. Los centros de población deben estar apartados de todos los focos de enfermedad, y la policía sanitaria tanto rural como urbana debe cuidar de la limpieza y aseo de todo. Los vestidos modificados en su figura, su color y el número de sus prendas por la costumbre, el país y la moda, deben no obstante sujetarse a las reglas que la higiene prescribe, para que nunca puedan convertirse en causas de enfermedad, o al menos predisponer a ellas. Los alimentos deben también tener relación con la vida y la costumbre. Los gobiernos deben cuidar que sean abundantes para no dar lugar a carestías; las bebidas deben ser puras debiendo proscribirse cuando pueda el uso de los espirituosos; causa en parte de la degeneración de nuestra especie, débese en fin establecer de una manera lógica la higiene física, y castigar después a los infractores de sus reglas.

Toda cuestión higiénica encierra una cuestión moral, ha dicho Diderot.⁶²

Pastor està present en la pràctica totalitat dels números que ixen al carrer d’aquest Semanario Popular, moltes vegades amb més d’un article o poema, alternant els pseudònims i adquirint un protagonisme absolut en la revista, que per moments sembla cosa d’Agustín Lóbez, el propietari i director, i d’ell. A banda de Pastor Aicart, ‘Valeriano’, ‘Olegario Belda’ i Agustín Lóbez, l’altre nom omnipresent és el de ‘Cándido’ que prové de La Ilustración Popular i que no seria estrany que fóra pseudònim del mateix Lóbez.

Alguns dels articles de Joan Baptista ja contenen una crítica política, sempre dins de la línia editorial de la revista. Així, per exemple, en «Discutamos», publicat el 15 de juliol de 1871 escriu el següent:

Una voz ha resonado en nuestro Parlamento atacando el catolicismo, y es necesario que se alce otra voz en su defensa. A ese alarde de impiedad y escepticismo, debe contestarse con otro alarde de fe y religiosidad. A las negaciones del nuevo enemigo, deben oponerse las afirmaciones del viejo cristiano, del creyente verdadero. Los nuevos Voltaire y Rousseau necesitan una lección, un aviso. Nosotros les daremos el aviso, la lección bajará del cielo.

La lluita contra els ideals il·lustrats mostra en aquest article per primera vegada una expressió que es repetirà al llarg de l’obra periodística de Pastor: els «lliurepensadors» s’han convertit en «tigrepensadors».

Al Evangelio se quiere sustituir la enciclopedia; a la palma del mártir, la tea del incendiario o el puñal del prófugo galeote; a los altares, los cadalsos, y a las ceremonias todas del culto cristiano, las vergonzosas pantomimas nacidas en las aristocráticas cloacas de Mabille. No tenemos razón al condenarles, porque el objeto de los nuevos filósofos es crear una nueva sociedad, una sociedad de… tigres pensadores. Si, pues, reconocemos su derecho y su laudable propósito, dejémosles con sus triunfos y preguntemos a aquellos de nuestros compatriotas fascinados por esos delirios.

El mateix to apareix en «La Diosa», que ocupa la primera plana de la revista de l’1 d’abril de 1871.

¡Viva la diosa Razón! se ha gritado en un templo católico; exclamación impía, hija de un odio que no tiene razón de ser, y de un orgullo que, rebosando en ira, pretende destruir todos los elementos de la sociedad, para levantar sobre sus escombros el alcázar de una sociedad nueva.

¡Idea risible, pero que entristece! ¡Ah! ¿Quiénes sois vosotros, los nuevos deístas, para trazar sobre la haz del mundo moral el plano de un mundo mejor? ¿Quiénes sois vosotros, pobres soñadores, para llevar al terreno de la práctica las predicaciones de los utopistas? ¿Pues qué, acaso vuestras ideas pueden realizarse? ¿Acaso no son sueños vuestras ridículas reformas? ¿Pensáis, por ventura, que vuestro grito va a conmover las entrañas de la sociedad, y a borrar vuestro aliento las huellas de la civilización, como borra el Simoun las huellas de la caravana?

Defensa, doncs, de la religió catòlica de qualsevol atac que poguera patir en un moment en què els atacs se succeïen de forma contínua des d’un i l’altre sector. A més d’aquests articles i altres que ixen al pas d’afirmacions d’escriptors o polítics contraris a l’Església catòlica, el Semanario recull també articles més personals que apareixen en forma de cartes íntimes. S’estableix així una correspondència entre ‘Valeriano’ i ‘Cándido’ que ens ajuda a definir un poc més el caràcter de Pastor Aicart i a conéixer alguns aspectes més de la seua vida d’aquells anys. Així, per exemple, ‘Valeriano’ (recordem que es tracta de Pastor) escriu a Cándido el 20 de maig de 1871 en to burlesc amb motiu de la comunicació que aquest li ha fet de voler obtenir alguna llicenciatura. Com que el to humorístic no és freqüent en les composicions de Pastor, en reproduïm tot seguit un fragment.

Licenciarte has pensado, aplaudo y canto tu noble afán si al licenciarte hallas minas de oro que tu bolsa llenen.

¿Pero en qué te licencias? ¿En Farmacia?

¿En Medicina? ¿En Letras? ¿En Derecho?

¿En Medicina, dices? No me espanta tu noble intento y tu osadía insigne, pues seguro con alegre charla lograrás te licencien, sin que sepas tomar el pulso y recetar pomadas.

Si la fortuna te sonríe hermosa, receta sin cesar, sin cesar mata, que de esa ciencia los errores todos

la oscura tumba en sus abismos guarda.⁶³

El poema, com es pot veure, ens parla de penes i dolors que els dos comparteixen, però Pastor afirma la seua situació més extrema en considerar-se ja fora del seu temps, d’una manera ben significativa per a un jove de 21 anys.

Con gracejo me escribes; quien pudiera dando al pesar que martiriza el alma tregua un momento, contestando en broma, contestar a las tuyas con mi sátira!

Mas tu sabes mi genio; la sonrisa, hace tiempo a mis labios es vedada;

Yo vivo en otra edad; soy de otro siglo.

També sabem, pel que ens diu en altres versos, i si donem crèdit a la informació apareguda al poema, que Pastor tenia un gos, al qual anomenava Mimbrales. I, per una altra carta publicada el 29 de juliol de 1871, ens assabentem que Pastor es troba a Beneixama i des de damunt d’una muntanya i a l’ombra d’un pi, envoltat de l’aroma del romer i del timó, escriu en to bucòlic aquesta descripció de la vall:

Su primer rayo se ha quebrado en mi frente, dorando antes la copa del pino a cuyo pie trazo estos renglones. La niebla del valle va desapareciendo, y mi aldea que ha despertado ya al nuevo día, empenacha sus chimeneas con blancas columnas de humo, que ora oscilan por el viento de la montaña cimbreadas, ora ascienden verticales como pilastras de neblina que han de sostener el firmamento azul.

Pastor aprofita la descripció de la vall per a convidar el seu amic a l’abandonament de la ciutat i introdueix un tema clau en la seua obra i en la seua vida: la preferència de la vida del camp a la de la ciutat. «En las ciudades todo es raquítico, y casi todo mentira», diu, i afegeix que

en la aldea el oro es oro, vuestras hermosuras son plagio de nuestras hermosuras, vuestras bellezas, copia de nuestras bellezas. Yo quiero ser original en todo, y por eso estoy por los originales de mi aldea. Ven –acaba dient-li– y conocerás la proverbial sencillez de nuestros montañeses, y la comedida hermosura de nuestras zagalas.

La resposta de ‘Cándido’ es produeix el mes d’octubre, després d’una suspensió per motius econòmics de El Semanario, i no està exempta d’ironies. A l’afirmació de la «vida raquítica» de la ciutat, li va respondre directament que això no ho diria «por el alquiler de casa». Podem suposar, tal vegada, que Pastor viu en una casa de lloguer, que potser comparteix amb ‘Cándido’, i que el lloguer no és precisament barat? També parla ‘Cándido’ del costum de ‘Valeriano’ de dur sempre vi quan torna del poble a la ciutat.⁶⁴ Continuant el to burlesc, ‘Cándido’ conta que mentre s’allotjava a casa d’un familiar al poble i no tenia ni diners ni sabates en condicions ningú no va voler ajudar-lo i que a la ciutat, almenys, li van fer unes botes a crèdit. Al poble eren tants els qui anaven descalços que ningú no considerava important la seua mancança. Per això ‘Cándido’ prefereix la ciutat. I com que ‘Valeriano’ dedicarà en la seua carta uns elogis a les dones del poble, ‘Cándido’ també li respon a això amb ironia.⁶⁵

Hem vist, per tant, com a partir de març de 1870, el jove estudiant de Medicina, que havia militat a les fileres dels partidaris de la república canvia d’ideari i continua igualment actiu ara en mitjans de comunicació de tarannà més conservador. La religió, les excel·lències de la vida en el camp, la importància de la salut, la filosofia i la defensa de l’ideari catòlic són ara els seus temes preferits, i amb aquests continuarà ja la resta de la seua vida.

Precisament el càntic a la vida rural amb què acabem aquest apartat ens du a l’apartat següent, quan Pastor Aicart, només acaba els estudis, decideix tornar a Beneixama, el seu poble.

1. Evaristo Pastor Aicart, director de la Societat Musical La Paz i pintor, autor del quadre que hi ha a l’església de Sant Joan Baptista de Beneixama, darrere de l’altar major. Evaristo va contraure matrimoni dues vegades, la primera amb Josefa Ruiz, matrimoni del qual nasqueren Rogelio i Eulàlia, i la segona amb Salvadora Alcaraz, mare del conegut director de la Banda de Música Olegario Pastor Alcaraz, i de les seues germanes Rosa i Elisa.

2. Llibre 6é de bateigs, f. 92r.

3. Juan Pastor Valdés (1901-1987), últim fill de Joan B. Pastor Aicart, metge com el seu pare i el seu avi. Va deixar escrites algunes notes biogràfiques sobre el seu pare i a ell li devem bona part de la informació que aportem en aquest treball.

4. Fina Puig Pastor (1904-1995) i Amparo Puig Pastor (1913-2008), filles de Desamparados Pastor Sanjuán, filla major de Joan B., que arribaren a conéixer el seu avi. Si voleu més detalls de l’arbre genealògic de Joan B. Pastor Aicart podeu consultar l’apèndix 1 (p. 223), i aquesta adreça en Internet: <http://www. myheritage.es/site-61955021/pastoraicart-web-site>.

5. A. Sempere Galiana: El Cardenal Miguel Payá y Rico, València, Facultad de Teología San Vicente Ferrer, 1993, pp. 38-40.

6. José Aicart Palanca (1813-1864), rector i arxipreste de Torrent des de 1850, tingué un paper destacat durant l’epidèmia del còlera de 1855 i la seua tasca fou reconeguda per l’Ajuntament torrentí.

7. M. Sanchis Guarner: Renaixença al País Valencià, València, Ed. 3 i 4, 1968, pp. 23-24.

8. Paraula dubtosa.

9. Amalio Gimeno Cabañas (1850-1936). Nascut a Cartagena, catedràtic de Patologia a la Universitat de Santiago de Compostel·la, de Terapèutica a la de València i d’Higiene Privada i Pública a la de Madrid. Diputat pel partit lliberal l’any 1886 i senador a Madrid per la Universitat de València des de 1893, va participar en diferents governs durant la regència d’Alfons XIII, com a ministre de Instrucción Pública y Bellas Artes, des d’on va promoure la creació de la Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas. També va ocupar les carteres de Gobernación, Marina y Estado. Com a metge destacà el seu paper durant l’epidèmia del còlera de 1885 en introduir la vacunació general de la població seguint les teories de Koch i del Dr. Ferran.

10. Trobem tota aquesta informació en J. M. López Piñero: La Facultad de Medicina de Valencia (1502-2002), Universitat de València, 2002, pp. 185 i ss. i en la crònica dels esdeveniments d’octubre de 1869 que publicà l’any 1870 Amalio Gimeno.

11. El 1r Quadern llemosí (1870) és el títol d’un recull de poemes de joventut escrits en valencià que analitzarem més avant.

12. Fragment de «Mi aldea». Arxiu Pastor Aicart.

13. Fragment de «El primer amor». Arxiu Pastor Aicart.

14. Fragment de «Recuerdos de ayer». Arxiu Pastor Aicart.

15. Fragment de «Tristeza». Arxiu Pastor Aicart.

16. Fragment de «¡Ilusiones!». Arxiu Pastor Aicart.

17. Fragment de «A la Creación». Arxiu Pastor Aicart.

18. Fragment de «En el Jardín». Arxiu Pastor Aicart.

19. D’aquestes obres parlarem en el capítol dedicat al teatre.

20. Per veure de mantenir certa coherència lingüística, de la mateixa manera que hem donat títols en castellà als quaderns de poesia feta en castellà, anomenarem aquest quadern 1r Quadern llemosí.

21. Vegeu nota 9.

22. Manuel Candela y Pla (1847-1919). Nascut a València. Ginecòleg. Doctorat a Madrid (1873), fou catedràtic d’obstetrícia i ginecologia a la universitat de Santiago i després a la de València fins l’any 1918. Va presidir l’Ateneu Científic Artístic i Literari de València (1888), va fundar la Societat Filharmònica de València i en fou el primer president. Va ser també rector de la Universitat (1902). Va introduir la pràctica de l’extirpació de la matriu (1884) i de l’operació cesària (1886). Va fundar la publicació «La Crónica Médica» (1874-1888) i va dirigir «El Progreso ginecológico y Pediatra» (1885).

23. Pascual Más Candela, metge crevillentí.

24. Miguel Sarrió y Payá. Sacerdot i professor del Seminari Conciliar de València. Va ser qui va celebrar el primer matrimoni de Pastor Aicart, a l’Església de Santa Caterina de València, l’any 1875.

25. M. Sanchis Guarner, op. cit., p. 20.

26. Prospecte anunciador de El Mole, citat per V. Simbor, en «La Renaixença al País Valencià», Caplletra, 4, València, Universitat de València-PAM, 1988, p. 14.

27. Vegeu l’article de V. Simbor, citat en la nota 26.

28. R. Roca Ricart: Teodor Llorente i la Renaixença valenciana, València, Alfons el Magnànim, 2007, p. 15.

29. R. Roca Ricart: Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana, València, PUV, 2007, pp. 69-70.

30. En una carta de Llorente a Rubió i Ors, el 22 de gener de 1877.

31. Exceptuant el cas de Vicent W. Querol, que denomina Rimas catalanas a les seues composicions en aquesta llengua.

32. A. Rafanell: Un nom per a la llengua: el concepte de llemosí en la història del català, Vic, Eumo,

33. El poema humorístic titulat «La llengua d’oc ó dels patos» fa referència en to crític a aquells que no accepten l’ús culte de la llengua. Serveix, per tant, com a exemple del que pensava un sector de la població valenciana respecte a la feina del mateix Llombart i de la resta de poetes. En aquests versos dialogats, Llombart està conversant amb algú reticent al llemosinisme dels escriptors de Lo Rat Penat: […] «Dels hómens que saben ferne, / dels hómens del Saber gay, / Aymadors de nostres glories, / Es dir, les glories parlant; / glories del antic Realme / y en la llengua d’Ausias March. / –No se quina llengua es eixa. / –Puig yo li hu vaix á esplicar, / ab carinyosa paraula / y ab trinis del aucell quan / voltejant fins al sol putja, / S’aixeca al niu del palau / i s’ensenyora. – Hóme, calle / y no m’unfle mes el cap, / que yo no entenc ni palota / de l’enderdro que m’armat, / y entre el puch y les botiches / ya estic que no sé qu’em fas. / –Pues aixina es com s’escriu. ser defensors d’aquesta designació de llemosí; segons Rafanell, «la principal embranzida del llemosinisme d’aquesta segona meitat del dinou […] la va donar Teodor Llorente». Per exemple, Pos si no l’entenc parlant, / Manco l’entendré llechintlo. / –Pos se deprén y se sap, / qu’el saber no ocupa puesto». Els subratllats són de l’autor. C. Llombart: Abelles y abellerols: sent y un epigrames, Llibreria de Manuel Vilar, València, 1878, p. 52.

34. A. Rafanell: «El llemosinisme valencià a la darreria del segle xix», Caplletra, 11, 1991, pp. 35-50.

35. Lo Rat Penat. Calendari Llemosí corresponent al any 1878, València, 1877, p. 13.

36. A. Rafanell, 1991, op. cit., p. 134.

37. Ibíd., p. 135.

38. Arxiu privat de Rafael Pastor.

39. A. Rafanell: Un nom per a la llengua…, op. cit., 1991, p. 155.

40. F. Sarrió Bellod i J. Martínez Sanchis: «Pastor Aicart: el Quadern de 1870», Revista de Festes, Beneixama, 2008, pp. 140-145.

41. En la mateixa Biblioteca aparegueren els romanços en castellà «Guzmán el Bueno», núm. 14 (1870) i «La batalla de Guadalete», núm. 31 (1873).

42. J. Borrell i P. Sanvicén: La Renaixença a Lleida: Lluís Roca y Florejachs, Josep Pleyan de Porta, Universitat de Lleida, 1998, p. 14.

43. F. Sarrió Bellod i J. Martínez Sanchis, op. cit. En aquest article pot trobar-se una descripció detallada del 1r Quadern llemosí, amb mostres dels poemes i comentaris sobre els temes i la mètrica.

44. Ibíd.

45. El Marqués de Campo havia estat un dels màxims beneficiaris dels últims anys de la monarquia isabelina i de la política del partit moderat a la ciutat de València pel seu monopoli sobre el gas. Després de fundar La Opinión, va deixar el rotatiu en mans de Teodor Llorente amb l’exigència que canviara de nom. Aquest és l’origen de Las Provincias.

46. R. Monlleó: La gloriosa en Valencia, València, Alfons el Magnànim, 1996, p. 189. Cita extreta de Las Provincias, 24-11-1868. Era habitual que cada diari reflectira i comentara les opinions de la resta de rotatius.

47. M. C. García Nieto i E. Yllán: Historia de España 1808-1978. 2. El sexenio revolucionario, 18681874, Madrid, Crítica, p. 36.

48. Las Provincias, 17 de gener de 1869. Citat en R. Monlleó, op. cit., p. 272.

49. L’impost de «consumo» era el que s’havia de pagar a l’estat per poder vendre qualsevol producte de primera necessitat, com la farina, l’oli, les verdures… I s’entenia com un impost que perjudicava clarament les classes menys afavorides.

50. El Centro Popular, 232. 22 de febrer de 1870. L’original del diari no es conserva en cap hemeroteca. El manuscrit de l’article complet es troba a l’Arxiu Pastor Aicart.

51. Arxiu Pastor Aicart. Quadern V. Els framents assenyalats amb «[…]» resulten il·legibles.

52. Ibíd.

53. Ibíd.

54. Las Provincias recollia l’aparició de la nova publicació que eixia els dies 1, 10 i 20 de cada mes, amb les paraules següents. «Ha visto la luz pública en nuestra ciudad la primera entrega de La Ilustración Popular Económica. Como oportunamente anunciamos, esta publicación se compone de doce páginas de una obra religiosa de reconocido mérito, que por ahora será el poema Los Mártires, de Chateaubriand, y cuatro más que constituyen un periódico religioso-literario. Esta publicación, que dirije Don Agustín Lóbez, se distingue por la baratura de su coste, que es el de un real cada tres entregas, que saldrán todos los meses. Deseamos próspera vida a esta naciente empresa». (La Ilustración Popular Económica, 10 de setembre de 1869).

55. La Ilustración Popular Económica, 21, 20 de març de 1870.

56. J. B. Pastor Aicart: «El Panteísmo». La Ilustración Popular Económica, núm. 34, València, 1 d’agost de 1870.

57. En Identitat i memòria el Papa Joan Pau II va exposar la seua visió de la filosofia occidental. Molt resumidament: la gran majoria dels mals que afecten l’ésser humà occidental s’inicien amb la filosofia cartesiana i en general amb el racionalisme, que du directament a la Il·lustració del segle XVIII, al positivisme del xix i al nihilisme del xx; la situació actual seria tota una altra si la filosofia haguera continuat el camí marcat per l’Escolàstica tomista. K. Wojtyla: Identitat i memòria, Barcelona, La Esfera de los libros, 2005.

58. Després d’admetre l’existència del món de forma empírica, passem a «necessitar» trobar una causa que estiga a l’altura ontològica i n’explique l’origen. Així arribem a la «demostració» de l’existència d’un ésser infinit i perfecte capaç d’haver creat el món.

59. A. Lóbez ho explica així en el primer número de El Semanario Económico Popular: «Muchos subscriptores de este humilde semanario que lo son o han sido de La Ilustración Popular Económica, me han manifestado el deseo de que haga yo públicos los motivos de mi rompimiento con la empresa actual de dicha publicación que fundé. Yo creo que mi personalidad es sobradamente pequeña, para ocupar la atención pública. Creo también que a dicha empresa tocó en su día darme una pública reparación, usando de los grandes medios de publicidad que dispone. No lo han hecho y me resigno, y en mi conciencia descanso. Si a ello se me incita, hablaré; creo que dicha empresa no me convidará a este pugilato de palabras; si así lo hiciese, recogeré el guante y me defenderé por medio de hojas sueltas que regalaré a mis subscriptores».

60. J. B. Pastor Aicart: «Importancia de la higiene II». El Semanario Económico Popular, 6 de maig de 1871. Arxiu Pastor Aicart. Quadern III.

61. J. B. Pastor Aicart: «La Embriaguez». El Semanario Económico Popular, 7 d’octubre de 1871. Arxiu Pastor Aicart.

62. J. B. Pastor Aicart: «La importancia de la higiene III». El Semanario Económico Popular, 1 de juliol de 1871. Arxiu Pastor Aicart. Quadern VIII.

63. Castellanització del refrany valencià els errors del metge, la terra els cobreix.

64. «No puedo convidarte, porque no madrugo, a esos espectáculos matinales de que me hablas; pero vente a almorzar un día, y entre otros platos te ofrezco dos magníficos pichones nacidos en casa y que dicen cómeme; los cuales volátiles rociaremos, si tu lo tienes a bien, con ese vinillo serrano que tu sueles traer y juzgo lo más notable de tu país pintoresco».

65. «Me hablas de las bellas aldeanas; no dudo que serán muy hermosas, pero aquí no las hay malejas; y aunque supongas, como supondrás, que se pintan y etcétera, te diré con Argensola que es mucha la verdad de su mentira, sin que deje a la vez de recordarte lo de cada oveja con su pareja, y ten por cierto que ni yo con mi palidez, frente calva y constantes quevedos sería del agrado de tus serranas, ni el más honrado de esos campesinos de buen efecto al lado de estas nuestras reteñidas, añadidas y ahuecadas leonas, que así gastan mil o dos mil pesetas en un traje, como las quedan a deber sin gastarlas».