Читать книгу Esyllt T. Lawrence - Josep-Vicent Garcia Raffi - Страница 6

Оглавление

I. FILLA DE CYMRU

Esyllt Thomas Lawrence va nàixer a Morriston (Swansea), al sud del País de Gal·les –Cymru, en gal·lès–, el 3 de desembre de 1917, al número 129 del carrer Woodfield, en un moment en què la prosperitat dels anys anteriors a la I Guerra Mundial donà pas en el període d’entreguerres a una intensa depressió en l’agricultura i la indústria britàniques. Swansea, o Abertawe en gal·lès, havia alçat el vol amb la Revolució Industrial i des de la segona dècada de 1700 s’havien construït tota una sèrie de fàbriques al llarg del riu Tawe. En un principi, la indústria es va concentrar en el coure fins a l’extrem que la ciutat serà coneguda amb el nom de Coureòpolis i la vall del Tawe es convertirà en una enorme zona industrial. S’hi van anar construint més ports i un sistema de ferrocarrils que unia les diferents siderúrgies i fàbriques. La població veïna de Morriston, on va nàixer Lawrence, va ser fundada al voltant de 1790 per la família Morris, propietària de Cambrian Works, entre d’altres. Al voltant de 1750 el districte de Swansea era el proveïdor de la meitat del coure que necessitava Gran Bretanya. A mesura que van passar els anys i la industrialització de la zona es féu més gran, les condicions dels treballadors s’hi van fer més dolentes. Els proble mes sanitaris, principalment els referits a l’aigua, van arribar a ser alarmants quan en 1832, 1849 i 1866 van esclatar epidèmies de còlera entre una població que havia passat de 6.000 habitants en 1801 a 17.000 en 1851. El creixement industrial va continuar a un ritme vertiginós, en especial, el relacionat amb el llautó, si bé la crisi va començar a partir de la dècada dels cinquanta del segle XIX.

La mare de Lawrence –Elvina Thomas Lawrence– era de Treorci, al comtat de Mid Glamorgan, i el pare –David Edward Thomas, comerciant de porcellana– de Llanelli, al comtat de Dyfed. Segons Victor John, amic de Lawrence, era una família culta i Esyllt era la més jove dels cinc fills (Betty, Lawrence, Carol i Basil). Per bé que des de les darreries del segle XIX, aquesta zona havia començat a patir un fort procés d’anglicització, la llengua de la família era el gal·lès.

Gal·les és un país de l’Europa occidental situat a ponent de la més gran de les Illes Britàniques. Té una extensió d’uns 20.720 km2. La capital és Caerdydd o Cardiff, al comtat de Glamorgan. Es calcula que compta amb uns tres milions d’habitants, amb una distribució molt desigual. Mentre que a les zones muntanyoses, els altiplans centrals i septentrionals es despoblen prou ràpidament, la conca hullera i els comtats de Glamorgan reuneixen el 75 per cent de la població en un 12 per cent de la superfície total. La població del país va créixer amb l’esclat de la Revolució Industrial. En 1901 hi havia dos milions d’habitants i, gràcies a una forta natalitat i a la immigració d’anglesos i irlandesos cap a les regions industrials meridionals, la xifra va pujar a més de dos milions i mig en 1921. Tanmateix, la crisi econòmica produïda per la davallada de la demanda dels recursos minerals i l’atur va ocasionar la pèrdua de quasi mig milió de persones que van esdevenir emigrants a la recerca de treball i salari. Fou el període de la depressió, entre 1921 i 1939 –temps de la infantesa i adolescència de la petita Esyllt–, que deixà una dramàtica petjada en el poble gal·lès.

Esyllt Thomas Lawrence, al capdavall, va acabar també per deixar Gal-les i esdevenir una exiliada. L’actitud que va mostrar cap al món que l’envoltà des dels primers anys de vida i que perdurarà fins a la mort es va forjar a la llar familiar i, en especial, gràcies a la influència que la mare va exercir-hi. L’orgull per la història i el passat de la terra que els havia vist nàixer i que Elvina va voler inculcar als fills va materialitzar-se en una regla inqüestionable que féu seguir dins la família: parlar gal·lès. De fet, la mateixa Lawrence sempre remarcava que havia estat la mare qui havia imposat el gal·lès a la llar, davant l’aclaparadora presència de l’anglès en el món públic i educatiu d’aquell Gal·les de les primeres dècades del segle XX. «Ja n’hi ha prou d’anglès!», deia sense miraments Elvina als fills, quan tornaven de l’escola.

Un dels textos narratius més populars que recrea la situació política, social i cultural que va viure Lawrence durant la infantesa és la famosa novel·la How Green Was My Valley (1939) de Richard Llewellyn (1907-1983). L’escriptor gal·lès, nascut a St. David, un poble del comtat de Pembrokeshire, es va descriure com «un expatriat gal·lès». Una vegada establert a Amèrica del Nord, va passar alguns anys a l’Argentina amb el propòsit d’escriure sobre els descendents dels colons gal·lesos que s’havien assentat a la Patagònia al segle XVIII. En How Green Was My Valley, Llewellyn relata la vida d’un nen gal·lès atabalat per la divisió lingüística de la comunitat en la qual viu. El protagonista es queixa:

La gramàtica i la sintaxi angleses són difícils, fins i tot per als anglesos, però encara són molt pitjors per a un xicot gal·lès. Aquest parla, llig, escriu i pensa en gal·lès a casa, al carrer i a l’església, de manera que quan llig anglès es veu obligat a traduir; i quan parla anglès, pronuncia les paraules amb dificultat, com si fera servir crosses. Que estúpids són els anglesos que construeixen escoles per als gal·lesos i s’entossudeixen, sota pena de càstig, a què s’hi parle.

El gal·lès ha estat durant segles l’idioma propi de Gal·les. Durant l’ocupació romana, el llatí esdevingué l’idioma del govern, de l’administració civil i militar, del comerç, de l’educació, del treball, de la religió cristiana, dels mercats, de les guarnicions i de les ciutats. La majoria del camperolat, tanmateix, va seguir parlant gal·lès. L’elit nativa esdevingué gradualment bilingüe (llatí-gal·lès) i aquesta situació es va mantenir fins al segle XVII. Si durant el període medieval el gal·lès es presenta com una de les llengües europees més utilitzades tant per a propòsits educatius, legislatius, administratius com literaris, l’any 1536 marca el principi del seu ocàs. En aquest any se signa l’Acta de la Unió que va incorporar Gal·les a Anglaterra i amb aquesta disposició l’anglès va esdevenir-hi la llengua oficial i el gal·lès va desaparèixer com a llengua legal de l’administració. L’Acta de la Unió va decretar que

no person or persons that use the welsh speech or language shall have or enjoy any manner, office or fees within this Realm of England, Wales or other the king’s dominion, upon pain of forfeiting the same office or fees, unless he or they use and exercise the english speech or language.

Aquest decret no va ser forçosament obligatori, però estava en el codi de lleis. L’anglès no es va estendre ràpidament per les àrees rurals ni tampoc en l’administració, en els tribunals de justícia, i altres activitats burocràtiques. En realitat, s’hi va continuar fent ús del gal·lès per desconeixement majoritari de l’anglès.

Isabel I d’Anglaterra va ser partidària de la igualtat i l’acord en la religió, més que no de parlar la mateixa llengua, perquè considerava que eren els elements més adients per encoratjar la unitat. És per això que, irònicament, The Book of Common Prayer, el llibre d’oracions, fou traduït al gal·lès en 1567 i la Bíblia en 1588 pel bisbe Morgan. Aquesta fou la maniobra destinada no sols a propagar-hi el protestantisme, sinó també a cercar la cooperació gal·lesa en la lluita contra els enemics catòlics d’Anglaterra. La traducció del llibre sagrat va salvar el gal·lès, perquè esdevingué un cànon, un model d’ús de la llengua. Quan Gal·les, juntament amb el seu veí més poderós, començà a deixar la congregació de l’església romana, el llatí va donar pas a l’anglès com a idioma oficial de la religió; a Gal·les, però, la llengua va romandre com a vehicle per a salvar ànimes. S’hi va iniciar una tradició de lectura de la Bíblia en gal·lès, la qual es va erigir en baluard de manteniment de la llengua al llarg dels segles. Aquesta és una de les principals diferències respecte a altres llengües cèltiques; Irlanda i Bretanya continuaren sent catòliques i el llatí va ser l’idioma de prestigi de la religió.

El gal·lès desapareix de les escoles i adquireix l’estatus de llengua vulgar i menyspreable, parlada només pel poble baix (gwerin), no pels burgesos. Tanmateix, els moviments populars religiosos a Gal·les als segles XVII i XVIII, com ara el renaixement metodista, van promoure la llengua. Molts dels estudiosos de l’època, convençuts que el gal·lès era una de les llengües més antigues del món, arriben fins i tot a afirmar que Déu parlà en gal·lès a Adam en el jardí de l’Edèn, creença que van covar els camperols en algunes comarques rurals aïllades fins al principi del segle XX. En conjunt, però, els especialistes estan d’acord a assenyalar la Revolució Industrial com a portadora de la crisi a la llengua vernacla. Els propietaris i els artesans no eren gal·lesos, tot i que amb la producció de riqueses, s’hi van construir moltes noves capelles i alhora es preservà el gal·lès en la religió. S’estima que durant el primer quart del segle XIX, el 80 per cent de la població era gal·lesoparlant; l’ús de l’anglès es reduïa a les classes superiors, a aquells que havien rebut una educació formal, a les grans ciutats, a llocs entre la frontera anglesa i a una porció del sud-oest de Gal·les (Prembrokshire).

Al final d’aquell mateix segle ja havia baixat el percentatge a un 54 per cent. El decreixement seria imparable durant tot el segle XX. Les xifres són les següents:

1901 43,5 % 1961 26 %
1921 37,1 % 1971 20,8 %
1931 36,1 % 1981 19 %
1951 28,9 % 1991 18,7 %

Els comtats de l’oest eren els que tenien la proporció més alta de parlants gal-lesos. Entre els diversos factors que van fer que el gal·lès retrocedira a l’estat minoritari en què es troba ara mateix destaquen: la forta immigració anglesa durant diverses èpoques; la creació d’una xarxa d’escoles de l’estat amb un ensenyament obligatori en anglès; l’augment de prestigi de l’anglès per factors socials, polítics i culturals (mass media, llibres, diaris i revistes anglesos, etc.); el despoblament rural, l’evacuació de les cases gal·leses en el període de guerra; el servei militar durant les dues guerres mundials; la crisi religiosa, amb la da-vallada de la importància de l’església gal·lesa, i els matrimonis mixtos, etc.

L’escriptora Kate Roberts (1891-1985), una de les veus narratives gal·leses més importants del segle XX, fa dir a la protagonista de Feet in Chains (Peus encadenats): «Van obrir una escola nocturna al barri, on s’ensenyava anglès i aritmètica. Els nombres eren útils, però l’anglès feia possible arribar a ser algú en la vida». Durant el segle XIX, el gal·lès va rebre dos colps extremadament forts. Els Reports of Inquiry into the State of Education in Wales, més coneguts amb el nom de Brad y Llyfrau Gleision (La traïció dels Llibres Blaus), redac tats per una comissió integrada per tres delegats del govern, van criticar despietadament els estàndards educatius gal·lesos i van atribuir la culpa d’aquesta pobresa al gal·lès: «La llengua del gal·lès li impedeix tot desenvolupament i li dificulta tant l’adquisició com la comunicació dels coneixements». I arribaren a la següent conclusió:

La llengua gal·lesa és un entrebanc extraordinari per a Gal·les i una barrera insuperable per al progrés i la prosperitat del seu poble [...] Els incapacita per a la comunicació necessària que faria progressar la seua civilització i dificulta l’accés i l’adquisició de nous coneixements que els millorarien intel·lectualment.

Tanmateix, si aquest informe va ser la causa de la formació d’un estat d’opinió amb conseqüències que bé es van perllongar durant més d’un segle, més perniciós encara fou l’efecte de les dues lleis d’Educació de 1870 i 1899. L’educació elemental obligatòria fou aprovada gràcies a la Llei d’Educació de Foster en 1870 i la tradició d’ignorar l’existència del gal·lès a l’escola va continuar. L’anglès s’hi formulava com l’única llengua d’instrucció. Els nens que parlaven gal·lès a l’escola eren castigats a portar un trosset de fusta en un collaret amb la inscripció WELSH NOT –WN–, com a senyal d’escarni. Això fou suficient per a portar endavant un procés d’anglicització en zones on ja hi havia una minoria de nens angloparlants. En aquelles àrees, com la vall de Rhonda, Merthyr Tydfil i algunes valls de Monmonthshire, la majoria de la població era gal·lesoparlant; tanmateix, sota la influència d’un sistema educatiu purament en anglès, la llengua de la minoria passà a ser la majoritària i en el curs de dues generacions comunitats senceres van canviar de llengua, del gal·lès a l’anglès.

Quan la Llei de l’Ensenyament Mitjà es va establir en 1899, es va barrar totalment el pas al gal·lès, tant a la llengua com a la literatura, en el cicle superior. L’ensenyament en anglès es va enfortir sense ser mai qüestionat, fins que es va formar el grup conegut popularment com Cymdeithas Yr Iaith Gymraeg (Societat de la Llengua Gal·lesa) en el National Eisteddfod celebrat a Aberdare en 1885. Durant sis anys aquesta organització va lluitar perquè el gal·lès s’introduïra com a assignatura a l’escola. Cymdeithas es declarava a favor d’una política de bilingüisme i insistia que l’ensenyament del gal·lès no produïa cap detriment a l’anglès.

Així, doncs, l’èmfasi que Esyllt Thomas Lawrence va posar sempre en la figura materna, com a punt essencial de la seua formació com a nacionalista i defensora de la llengua gal·lesa, no és un fet que s’haja de passar per alt, si bé és molt possible que es deguera en part a la sobtada mort del pare quan la filla comptava deu anys. Sembla que, a la mare, li hauria agradat d’allò més estudiar altres llengües. Van ser els fills, però, els qui van convertir aquest somni en realitat, ja que dos germans de Lawrence arribaren a ser inspectors d’educació en llengües modernes i ella en dominaria un bon grapat al llarg dels anys. De fet, Lawrence va imitar el comportament sense concessions de la mare i va tractar de fer del català la llengua familiar dins la pròpia llar quan va arribar al Princi pat. D’una altra banda, des dels primers anys mostrà un dels vessants principals d’allò que després seria una preocupació durant la seua trajectòria com a intellectual: la reivindicació de la dona escriptora i la denúncia de l’opressió de les dones en general dins una societat patriarcal. Més encara, el pas dels anys implicà per força una maduresa que va portar Lawrence a construir-se una identitat més adient amb les seues preocupacions intel·lectuals, especialment en l’època de trasllat i assentament a Catalunya. L’assagista anà bastint, a poc a poc, uns senyals que la lligaren amb l’herència materna i l’allunyaren de la paterna. De fet, la seua tesi doctoral, publicada a Mèxic en 1947 amb el títol de Notas sobre García Lorca, està dedicada a la mare. «I fy Mam» (Per a la meua mare), diu en gal·lès aquest primer treball d’investigació. Aquest procés culminà, fins i tot, en un retoc dels cognoms. Si els exercicis acadèmics de Cambridge anaven encapçalats amb la signatura d’Esyllt Thomas, als articles periodístics de Mèxic el cognom Thomas del pare queda ja reduït a una simple T., i l’escriptora signa Esyllt T. Lawrence.

Els estudis d’ensenyament secundari, els va cursar a la High School for Girls de Swansea des de setembre de 1929 fins a juny de 1937, és a dir, dels dotze als vint anys. Com cal esperar d’aquestes primeres dècades del segle XX, l’educació tant secundària com universitària es trobava rígidament segregada per sexes i profundament marcada pel tarannà ideològic de la direcció del centre. A Lawrence li agradava recordar que fou la directora de la seua escola, H. M. Cameron, que ella anomenava «la feminista escocesa», qui va marcar els seus anys de formació adolescent. En una carta de recomanació que la senyoreta Cameron li va escriure el 2 de maig de 1940, destaca, d’una banda, la fermesa, la diligència, l’entusiasme i la curiositat intel·lectual mostrats palesament per Lawrence en treballs sempre mereixedors de la nota més alta; i d’una altra, el que ja seria una constant en el seu futur: la capacitat per a les llengües, tant l’anglès, com el francès, l’alemany i el llatí i llurs literatures; raó per la qual confiava que podria ensenyar-ne qualsevol.

Aquest període, fonamental per a l’escriptora, transcorre determinat pels principals esdeveniments de la vida gal·lesa, entre les dues guerres mundials i els seus efectes posteriors. Políticament, els anys vint veieren la davallada del liberalisme i el fenomen del creixement del partit laborista, les tesis del qual van arrelar en el poble gal·lès d’una forma majoritària. Alhora, però, va nàixer un nou moviment polític de caire nacionalista que es concentrava en el Plaid Cymru (fundat l’any 1922) i el moviment juvenil Urdd Gobaith Cymru. Tots dos sorgiren com a fruit de la consciència del perill que corria la llengua. Els censos lingüístics d’aquella època –com els de la resta del segle– mostren clarament, com hem dit adés, la dramàtica davallada dels gal·lesoparlants. Des de 1927 comença a establir-s’hi l’idioma com a assignatura i més tard es constituïren les primeres escoles d’ensenyament en gal·lès. Ara bé, això no afectà l’educació de Lawrence, que fou íntegrament en anglès.

D’aquests anys a l’institut de Swansea, Lawrence no va deixar-ne testimonis, tret de les cartes de recomanació de la directora i un currículum telegràfic, escrit després de passar per Cambridge, on especifica que havia jugat en l’equip d’hoquei de l’escola durant els sis anys d’estada al centre. Tot i que el llarg nombre d’anys dedicats a aquest esport dóna idea del gust i dedicació que la gal·lesa hi va posar, no es troben referències a un intent de reprendre’l durant la vida a Catalunya. Cal recordar, com explica l’historiador Francesc Forn i Salvà, que Arenys de Munt –el poble on Lawrence va viure més d’un quart de segle– acabaria per celebrar com el seu esport rei, a partir de la segona meitat dels anys seixanta, l’hoquei. Com a part dels projectes de transformació de l’aspecte urbanístic de la vila que es van dur a terme durant la segona meitat dels cinquanta, es va inaugurar, en 1959, gràcies a l’ajut econòmic de la Diputació de Barcelona, una pista d’hoquei. Ara bé, si es té en compte el fort ambient masculí i, fins i tot, ideològicament marcat de l’esport en aquells anys de postguerra, no sorprèn que Lawrence no mostrara cap interès per l’auge local d’aquest esport que tant havia gaudit en els seus anys d’adolescència. Com explica Kathleen Richmond, Pilar Primo de Rivera havia sentit la necessitat de dissociar l’esport de les connotacions de feminisme i de reestablir-lo com una activitat menys associada a l’entreteniment i més a la millora de la salut de les dones. Aquesta idea sintonitzava amb la consideració exposada en la premsa falangista que l’esport era una activitat disciplinada, controlada per l’Estat i avantatjosa des del punt de vista eugenèsic. Els programes de la Secció Femenina per a l’esport i l’educació física es van convertir en espectacles i expressions d’adhesió al règim. Davant aquest control franquista de les activitats esportives, Lawrence va optar per transformar el que a ulls de tothom era la vulgar bassa d’aigües somortes del mas d’Arenys de Munt en una seductora piscina de cristall. El món podria aplaudir els exercicis rítmics i patriòtics de les joves falangistes i emocionar-se davant els càntics i balls regionals, mentre ella, sola i acaronada pel vent que s’escolava entre aquells arbres del Maresme, es capbussava desesperada a la recerca del tresor silenciós del fons.

Esyllt T. Lawrence

Подняться наверх