Читать книгу Esyllt T. Lawrence - Josep-Vicent Garcia Raffi - Страница 7

II. DE CAMBRIDGE A MÈXIC

Les excel·lents qualificacions acadèmiques aconseguides a l’institut per Esyllt Thomas Lawrence, una alumna capaç de qualsevol sacrifici per tal de continuar pel camí dels estudis, la van fer mereixedora d’una beca per a la Universitat de Cambridge, cosa no gens fàcil per a una dona, i a més gal·lesa, en aquells anys de depressió econòmica. Explica Deirdre Beddoe que les dones gal·leses han estat sempre invisibles, ja que la identitat de Gal·les com a país s’ha basat tradicionalment en l’existència de tres grups masculins: els miners, el jugadors de rugbi i els cantors de cors. Davant aquestes imatges masculines, en sorgeixen unes altres, que han funcionat i funcionen tant al país com a la resta de Gran Bretanya i que estructuren les dones gal·leses en certes categories. Aquests estereotips són: el de la mare, el de la senyora abillada amb el vestit folklòric, el de la beata i el de la sexy. No ha hi dubte que, a l’arribada a l’exclusiu recinte universitari, Lawrence hagué de trencar la reticència de professors i alumnes davant aquella jove amb accent gal·lès.

La beca que havia rebut era per al Newnham College, un college femení «dins el cor d’una universitat mixta», com s’anuncia encara avui la institució, que, dirigida aleshores per Joan Pernel Stratchey, formava part dels vint-i-vuit colleges de Cambridge. Allí romandria de 1937 a 1940. Aquesta institució educativa havia iniciat el seu camí en una casa situada a Regent Street, Cambridge, en 1871 amb només cinc estudiants. Un any abans havien començat a fer classes per a joves a la ciutat, i com que la demanda per una educació superior femenina es feia cada dia més important, Henry Sidgwick, un dels organitzadors de les lliçons, va prendre la decisió, després de convèncer Anne Jemima Clough, que ella se’n fera càrrec i que llogara una casa perquè les alumnes s’hi pogueren quedar i assistir sense molèsties de desplaçaments continus. Serà en 1875 quan finalment Newnham Hall va obrir les portes al lloc actual, Sidgwick Avenue, a una matrícula més gran i es va convertir en el segon college que admetia dones, ja que el primer havia estat el Girton College. També s’hi van construir laboratoris i una biblioteca, perquè a les alumnes no se’ls permetia l’accés a aquestes dependències de la Universitat central.

El programa d’estudis que oferia el Newnham estava dissenyat per a les estudiants que en general arribaven amb una educació menys estructurada que la dels seus col·legues masculins, contràriament al Girton, que acceptava dones amb les mateixes condicions que els homes i els oferia el mateix currículum. Tot i que els estudiants masculins acabaven les llicenciatures en tres anys, les alumnes del Newnham podien arribar a fer-ho després de quatre. No fou fins 1921 que es va permetre a les dones obtenir una llicenciatura, perquè fins aleshores se’ls atorgava un certificat d’estudis. Entre les alumnes destacades que hi han passat durant el segle XX es troben Germaine Greer, Sylvia Plath, Emma Thompson, Margaret Drabble, Diane Abbot i Patricia Hewitt.

En l’arxiu de Lawrence es conserven diferents treballs de curs de les assignatures d’assaig, prosa i traducció alemanyes, i d’assaig i prosa franceses. Els comentaris dels professors assenyalen les bones idees i l’estil clar, concís però ric, en la relació d’idees. És indubtable que els anys a Cambridge li deixaren una petjada inesborrable per a la resta de la vida. Com ella recordarà anys més tard amb orgull profund i sentit –en l’article «L’educació a Cambridge», publicat a Quaderns de l’Exili el juny de 1946–, la fascinació per les activitats que tenien lloc al voltant de la vida acadèmica, els passeigs, les tertúlies literàries entre estudiants, el sistema de tutories amb professors de prestigi i l’estudi de matèries que li interessaven l’havien acompanyada sempre d’ençà que va passar per les aules del Newnham. La lliçó més important d’aquells anys, però, va ser la que correspon a la part més crucial de «l’educació de tot home i de tota dona»: la d’«aprendre a ser lliure». Per estranyes que pogueren semblar les seues idees en els ambients d’origen, continua explicant Lawrence en una referència amagada al rerefons propi, «a Cambridge la llavor del seu pensament trobarà un lloc i un ambient adequats on créixer». És ací l’esperit que sempre la va acompanyar i l’origen del seu orgull intel·lectual: la llibertat de pensament i actuació.

D’entre aquells records, cal destacar, tal com ella ho fa, la trobada amb Virginia Woolf uns anys abans del seu suïcidi, produït en 1941. Les nebodes de l’escriptora, Anne i Judith –nascudes en 1916 i 1918, respectivament–, van convidar Lawrence a conèixer-la un capvespre de novembre. Les joves eren filles del germà menut de Woolf, Adrian Stephen, casat amb Karis Costelloe. El Newnham College i el Girton College, les dues institucions femenines de Cambridge, ja havien organitzat una sèrie de conferències de l’escriptora en 1928. El 20 d’octubre va parlar a The Arts Society, del Newnham College, i aquestes conferències van donar com a resultat A Room of One’s Own (Una habitació pròpia, 1929). La imatge de la famosa autora «fumant petits cigars», mentre totes estaven assegudes a terra al voltat de la llar, en l’habitació d’Anne, amb els llums apagats, mentre les flames de la xemeneia «acusaven el seu perfil ben dibuixat i s’il·luminava el seu cabell suau, que començava a blanquejar», va colpir profundament la gal·lesa. Més encara si es té en compte, com Lawrence assenyala, que no es veia «ni una ombra, en la seva cara vivaç i enèrgica, de la tragèdia que se l’havia d’emportar uns quants anys més tard». Els escrits de Woolf, especialment Una habitació pròpia, assaig fonamental del feminisme modern per la discussió que s’hi fa de la problemàtica de la dona escriptora, és citat per Lawrence en diversos articles.

A Cambridge, una altra de les influències importants és les idees polítiques d’esquerra. En una carta del 23 d’agost de 1991 Ferran de Pol explica a Josep-Vicent Garcia, a propòsit de la caiguda del comunisme a la URSS, que «l’Esyllt fins va ser comunista en els seus anys de Cambridge, una comunista crítica i que posava nerviosos els dirigents universitaris», per afegir-hi a continuació: «No cal dir que després ho va deixar córrer». Lawrence recorda com un bon nombre dels seus amics socialistes i comunistes, esperonats per l’ideal d’un món millor, s’allistaren ràpidament a les confrontacions bèl·liques que van commoure la segona meitat del segle, i van morir a la Guerra Civil Espanyola i a la Segona Guerra Mundial. Molts amics seus, explica, van ser membres del Cos Universitari d’Aviació, i van fer-se pilots de la RAF en esclatar el conflicte armat en 1939.

També recorda el protagonisme en la vida universitària dels clubs, amb locals propis, als quals pertanyien els estudiants: associacions religioses, clubs polítics –des dels conservadors als comunistes–, les societats anomenades debating, les societats d’art, dramàtiques, científiques, esportives, d’equitació, de tir, de rem, de vol, etc. Ella mateixa, com indica en un currículum, en va formar part activa: va ser presidenta de la Welsh Society, membre d’una Debating Society i representant del seu college en el Sindicat Nacional d’Estudiants.

D’entre tots els participants actius en la política d’esquerres d’aquells moments d’entreguerres, Lawrence en destaca dos: John Cornford i Frank Thompson. L’evocació, lluny de ser mera nostàlgia, apareix com a reivindica-ció del que la gal·lesa més s’estimava: el compromís vital amb la lluita per les llibertats democràtiques en una Europa amenaçada pel feixisme. La unió que es produeix en aquests dos homes entre intel·lectualitat i sentit de la justícia, en tre la tradicional «ploma i espasa», és a dir, la política més combativa i la literatura, és important perquè, d’una banda, mostra l’ideal d’home que Lawrence reverencia, i d’una altra, explica el fet que, uns anys més tard, se sentira fortament atreta cap al que serà el seu segon marit: l’extinent republicà i escriptor català Lluís Ferran de Pol.

Lawrence mai no va conèixer John Cornford –poeta i president del Club Socialista de Cambridge–, perquè va morir, quan cursava el tercer any, abans que ella fóra estudiant. Tanmateix, sí que és conscient de l’aurèola d’heroi que rode java la figura d’aquell que ella anomena «historiador brillant». Víctor Pardo Lancina explica que l’historiador Eric J. Hobsbawm, en la seua autobiografia, publicava una fotografia del poeta amb el següent peu: «El Cambridge roig. Fotografia de John Cornford que apareixia col·locada en les lleixes de moltes xemeneies». No és estrany, perquè Cornford, ben plantat i amb un caràcter enèrgic, va demostrar una precocitat extraordinària en tot allò que va emprendre. Havia nascut el 27 de desembre de 1915, era fill d’un catedràtic de llengües clàssiques al prestigiós Trinity College, i la mare era néta de Charles Darwin, a més de poeta. Als 17 anys –ja convertit en líder estudiantil – es va afiliar a les joventuts del partit comunista britànic i va iniciar una activitat revolucionària que el portà a fer-ne la seua passió vital i la raó de la seua existència. La frenètica activitat política en la qual es va endinsar, però, no li restà temps per a dedicar-se a la literatura. En els seus articles publicats a The Student Vanguard de Cambridge, «Art and the Class Struggle» (maig de 1933) i «The Class Front of Modern Art» (desembre del mateix any), Cornford va condemnar el que diagnosticava com la separació burgesa de l’art i la vida, el reaccionarisme de la idea de l’artista com a observador imparcial i per damunt de la realitat. Aquestes idees són les que expliquen que els seus intents poètics foren una continuació de les activitats polítiques que conreà en aquells anys. Conseqüència lògica d’aquest compromís fou l’allistament immediat en el bàndol republicà quan va esclatar la Guerra Civil d’Espanya. De vacances a França, passà la frontera el 8 d’agost de 1936. A Anglaterra deixava un fill de dos anys, fruit de la relació amb –curiosament– la filla d’un humil miner gal·lès, Ray Peters. Tots dos s’havien conegut a Londres en 1933, on ella era membre també del partit comunista. Cornford va caure a Lopera (Jaén) el 27 de desembre de 1936, als 21 anys, i mai no se’n va trobar el cadàver.

En segon lloc, Lawrence recupera la figura de Frank Thompson (19201944), mort en la Segona Guerra Mundial, en un altre escrit: la ressenya que publicà a El Nacional en 1948 sobre el seu llibre There is a Spirit in Europe (Londres, 1947). La nota comença amb els records de la vida universitària compartida amb Thompson:

Acabamos de regresar del río Charwell, donde hemos pasado una tranquila tarde en la chalupa, bogando a lo largo de las frondosas orillas, respirando esa calma única de Oxford. Pasamos a tomar té en el aposento de uno de los estudiantes de New College. Apenas si podemos movernos a causa del número de los invitados que llenan sofás, butacas, sillas, hasta el mismo suelo. En plena arrogancia de la juventud, los contertulios brindan la última palabra ya en literatura, ya en ciencia, ya acerca de la delicada situación mundial. Corría el mes de junio de 1939. Entre estos estudiantes se hallaba Frank Thompson, joven comunista que parecía jugar a la política como tantos y tantos. ¿Quién de entre nosotros hubiera sospechado que aquel estudiante iba a morir, junto a un grupo de guerrilleros búlgaros, fusilado por los alemanes? ¿Quién podría prever que, dejando el ambiente de política académica y estudiantil del erudito Oxford, se convertiría en un héroe nacional del pueblo de Bulgaria? ¿Quién le hubiera creído capaz de morir afirmando una y otra vez su fe ante el piquete ejecutor?

El llibre de Thompson és, per a l’antiga companya universitària, reflex del seu comunisme, de la seua generositat d’esperit i de la fermesa de conviccions.

Com a part de l’ensenyament del francès i l’alemany, en 1937, Esyllt Thomas Lawrence va passar quatre mesos a Àustria; en 1938, tres a França, i en 1939, un al mateix país. En 1940 es va llicenciar en llengües modernes (francès i alemany) a Cambridge. Com és habitual en els països anglosaxons, la jove llicenciada va demanar a un antic professor, Richard Samuel, una carta de recomanació amb l’objectiu de començar a buscar treball. El 25 d’abril de 1940 aquest docent li n’escrivia una que diu:

Durant dos semestres m’he encarregat de les classes d’alemany que ha seguit la senyoreta Esyllt Thomas, matriculada al Newnham College, i tinc la satisfacció de dir que ha mostrat un gran interès per la matèria. La senyoreta Thomas va participar activament en les discussions a classe i va fer paleses les idees pròpies en totes les qüestions que es van debatre. Té un interès especial en el rerefons social i històric de qualsevol manifestació literària. Els seus treballs escrits mostren clarament la capacitat a l’hora d’aprofundir en el material que estudia. Estic convençut que posseeix l’energia i l’amplitud intel·lectual necessàries per a poder ensenyar aquestes matèries.

Les paraules de Samuel avalades pels mèrits acadèmics i la disposició de Lawrence cap a la docència, a més dels buits que l’enrolament en l’exèrcit estava produint entre la població masculina de Gran Bretanya, li van servir per a trobar un lloc de professora de francès i alemany a The County School de Tredegar, al comtat de Monmouthshire –l’actual Gwent–, en octubre de 1940.

Tredegar és una ciutat situada a uns setanta quilòmetres al nord de Cardiff i uns trenta de Newport, entre Ebbw Vale, Rhymney i Merthyr Tydfil, en l’actual comtat de Gwent, és a dir, el sud-est de Gal·les. És un poble on van nàixer importants figures de la vida política britànica del segle XX, com ara Aneurin Bevan, Michael Foot i Neil Kinnock. Tredegar va sofrir un gran desenvolupament al voltant dels inicis del segle XIX amb la indústria siderúrgica i la creació de la Tredegar Iron Company. D’una població de 1.132 habitants en 1801 es va passar a una de 34.685 a les darreries de segle, principalment per l’arribada d’immigrants a la recerca de treball en aquella indústria. Amb el creixement econòmic i demogràfic de la ciutat van començar a aparèixer-hi també les es-coles. La Tredegar County School, construïda en 1897, va ser en un principi un internat mixt amb capacitat per a setanta nens i cinquanta nenes. Sota la Welsh Intermediate Education Act de 1899 es va transformar en escola pública. Tredegar havia aparegut, però, en The Industrial Survey of South Wales de la Cambra de Comerç de 1937 com una de les zones més afectades per la crisi econòmica de la dècada amb un percentatge d’atur d’un 27,4 per cent. Les conseqüències en tots els àmbits de la vida es van fer notar i la situació educativa de l’escola del poble no degué d’omplir les expectatives que Lawrence s’havia anant marcant en els tres anys d’estada a Cambridge. Aquesta raó fa comprendre la ràpida marxa de la jove cap a altres destins allunyats de la incertesa i de pressió econòmiques que es vivien al seu país nadiu.

La Segona Guerra Mundial havia esclatat quan França i Gran Bretanya havien respost a la invasió de Polònia per part dels alemanys l’1 de setembre de 1939. Segons declara el director de l’escola de Tredegar, J. Saunders, en una carta escrita el 28 de març de 1941, que podria servir d’ajut a la jove a l’hora d’aconseguir un nou treball, la senyoreta Thomas havia estat una professora entusiasta i molt meticulosa, amb l’empenta necessària per ensenyar llengües modernes; havia sabut mantenir la disciplina en totes les classes, tant masculines com femenines o mixtes; s’havia adaptat sense gran esforç a la vida escolar i havia gaudit de bones relacions entre els companys. Saunders acabava lamentant que no volguera continuar-hi.

Sembla, doncs, que Lawrence tenia altres plans, perquè el 15 d’abril d’aquell any, va contraure matrimoni civil, com ho testimonia el certificat corresponent cursat pel jutjat del districte de Kensington a Londres, amb Derek Michael Poole. Esyllt Thomas, com en diu el document, té 23 anys i no fa constar cap professió. Poole, de 21 anys és «temporary secretary» del Foreign Office. En el moment de la cerimònia tots dos vivien al número 60 de Kensington Park Road.

Com i on va conèixer Poole és un misteri, però el que sabem és que la parella es va traslladar, per obligacions laborals d’ell, a Washington, on va residir durant la resta d’aquell any. De fet, en l’anuari de l’antic college, el Newham College Letter, apareix en gener de 1941 com «Thomas, Esyllt, B. A. 136 Vicarage Rd., Morriston Swansea, Asst. M., Tredegar Co., Scho., Mon.». En el volum de 1942, dins la secció de «Matrimonis», s’inclou la data exacta de l’enllaç: «Thomas. April 15, 1941. Esyllt to Derek M. Poole». A més a més, apareix també dins la llista d’antigues alumnes, si bé ara com: «Poole, E. (Thomas) B. A. 136 Vicarage Rd., Morriston, Swansea. In USA». Gràcies al número de 1943 sabem que l’adreça de l’aleshores senyora Poole era «c/o Room 19, Foreign Office, S. W. I. (In Mexico)». I que és l’única antiga alumna que es troba en aquell país americà. Fins a 1946 la gal·lesa apareix inclosa a la revista amb les mateixes dades, però en 1947 l’adreça canvia a «c/o British Legation, Mexico City, Mexico». Serà en 1950 quan apareixerà com a «Ferran de Pol, E. T. L. de (Thomas). Panagall, Arenys de Munt (Barcelona), Spain», sense especificar-hi una ocupació, si bé en la secció de «Matrimonis» s’aclareix que «Thomas. In Agost 1947, Esyllt (Mrs. Poole) to Luis Ferran de Pol». Sembla, doncs, que Lawrence va enviar informació del nou matrimoni en 1949, raó per la qual la revista havia continuat incloent-la com a «Mrs. Poole» fins a aquell any. Serà només a partir de 1962 quan al seu nom s’hi va afegir l’ocupació per la qual vol ser coneguda a l’antiga universitat: «Literary Translator, Perm. Member, Editorial Vergara. Barcelona».

D’aquest primer matrimoni no se’n sap res i Lawrence es va encarregar d’esborrar-ne qualsevol traça. És lògic que silenciara el fet de ser divorciada una vegada va arribar a Arenys de Mar en 1948 en plena Espanya de postguerra. Ara bé, el que també sorprèn és que no només ho fera davant la gent del poble amb qui viurà gairebé cinquanta anys més, sinó fins i tot davant els cercles anglesos i gal·lesos que l’havien vist créixer. La High School for Girls, on havia cursat els estudis de batxillerat, amb motiu de la commemoració dels seixanta anys de la fundació, va demanar a les exalumnes una col·laboració escrita sobre el que havia estat la seua vida després de deixar aquesta institució educativa. En una carta datada el 22 d’octubre de 1948, escrita ja des d’Arenys de Mar –uns mesos després de l’entrada a Catalunya i quan la filla Maria-Elvina tenia només sis setmanes i totes dues vivien al passeig Xifré, 11, la casa de la família dels Ferran–, Lawrence respon a la sol·licitud de l’antiga alma mater amb el que es pot considerar una de les primeres recreacions de la seua biografia. «A Letter from Spain» és un document fonamental per a entendre l’actitud de la gal·lesa cap al nou país on viurà, i sobretot cap a ella mateixa. Aquesta disposició es pot resumir breument dient que de la seua vida l’única cosa que s’ha de fer públic són els seus interessos intel·lectuals. Dels afers privats, se’n sabrà el que ella vulga, allò que en algunes ocasions posa en dubte la mateixa existència d’una Esyllt T. Lawrence esposa i mare.

En una entrevista que Maria Antònia Solé i Vergé va fer a Lawrence i Ferran de Pol, li pregunta si en algun moment va haver de triar entre la carrera de filòloga i la «professió de mestressa de casa». La resposta no es deixa esperar: «No, mai. És més, mai no he estat mestressa de casa, mai no ho hauria pogut ser». La contestació no pot ser més categòrica. De fet, entre els llibres de la biblioteca personal que es conserven a la Biblioteca d’Arenys de Mar, es troba un exemplar de The Housewife’s Handbook: An Information Bureau on Household Work and Repairs; Labour-Saving Hints and Devices; Shopping, Cleaning and Mending; Table Service; Etiquette and First Aid, publicat després de la Segona Guerra Mundial, que és una mena de vademècum domèstic. S’hauria d’esperar que un receptari com aquest estiguera tot destripat, tacat i fet malbé per l’ús constant, però no és així. Les úniques petjades que hi va deixar –hem de pensar en la lectora Lawrence– són unes ratlles subtils a llapis a l’esquerra dels següents apartats: «Botes i sabates, contra la humitat», «Botes, reblanir», «Metall, netejar», «Cremes facials» i «Cortines». No és gens estrany, doncs, que el mur que es va construir ella mateixa al seu voltant, espiritual i físic –féu plantar arbres i matolls per no veure els veïns del mas del costat–, la fera semblar distant i absolutament inaccessible a moltes de les persones que la van tractar al llarg dels anys.

Des de la perspectiva de 1948, Lawrence parla en «A Letter from Spain» dels darrers vuit anys, és a dir, de la seua marxa a Washington i l’estada a Mèxic, com d’unes «vagabunderies» que han finalitzat quan ha tirat l’àncora a Espanya i que s’han completat amb una «filleta espanyola». Comenta els seus estudis a la universitat mexicana, el seu treball de llicenciatura sobre Lorca i el nomenament com a directora de la secció anglesa d’una editorial a la fide 1945. De l’estada al país americà fins a la crisi econòmica de 1947 diu que fou «una vida idíl·lica», «massa meravellosa per a ser veritat». Des del principi, doncs, fa tabula rasa de la vida privada anterior al casament amb Lluís Ferran de Pol.

El 7 de desembre de 1941 els japonesos van bombardejar Pearl Harbor, acció que va desencadenar que els Estats Units d’Amèrica declararen la guerra a Japó. Tal vegada, l’entrada en guerra d’aquest país fera que Lawrence i Poole decidiren traslladar-se a Ciutat de Mèxic en 1941, o simplement, que com a membre del Foreign Office el marit rebera un nou destí pels afers bèl·lics. Fóra com fóra, Lawrence en parla en «A Letter from Spain» com d’una «fugida». Tanmateix, ella serà qui iniciarà una altra fugida, ara cap a una nova vida. El matrimoni amb Poole no va tardar gaire a trencar-se, per la nova relació que la jove va establir amb l’escriptor català exiliat a Mèxic Lluís Ferran de Pol, amb qui es va casar en 1947 i al costat de qui es morirà quasi cinquanta anys més tard.